La Setmana Santa que no s’acaba mai

El Papa Francesc durant la celebració del Diumenge de Rams al Vaticà.

[Un article de Nan Orriols.]

Setmana Santa, Roma. El Papa presideix la cerimònia romana. L’estètica, impecable: la mitra, els espais, les pauses, i l’escolania vaticana cantant en llatí (hem progressat molt, ara ja no canten els castrati).

Setmana Santa, Màlaga. Els legionaris treuen el Cristo de la Buena Muerte i marquen el pas de l’oca lent, el passegen amb grans aplaudiments acompanyats de tambors i cornetes. Canten «El novio de la muerte», que acaba tot dient: «…Por ir a tu lado a verte / mi más leal compañera / me hice novio de la muerte / la estreché con el lazo fuerte / y su amor fue mi bandera».

Els ministres espanyols de Justícia, Interior i Educació, Cultura i Esport cantaven amb fervor i emoció «hirió con zarpa de fiera / soy novio de la muerte», i bum, bum, i anar fent. El ministre de Cultura diu que tot això forma part del patrimoni cultural espanyol.

D’acord, com els toros i els correbous; i a Roma, totes les cerimònies romanes. No entenen que, un dia, l’Església va deixar de castrar infants, com també es van acabar les lluites dels gladiadors. No entenen que les execucions públiques ens degraden a tots; i les no públiques, també.

Un dia s’acabaran la Setmana Santa, el Papa, els novios de la muerte i totes les festes de lloança a totes les ànimes inexistents. Un dia s’acabaran el PP, Ciudadanos, el PSOE…, i, també, els evangelistes i el que quedi del Ku Klux Klan, i aquest dia ha d’arribar aviat o acabarem tots cantant El novio de la muerte o en llatí al Vaticà. Aquest és el món que hem de deixar a tot córrer.

D’altres, també aprofiten l’afició que té l’espècie humana a creure en ànimes i esperits protectors i han aplicat com a llei dels déus el marxisme, el capitalisme i el neocapitalisme com a úniques solucions per al benestar de l’espècie. El fracàs és evident. Aviat l’1 % dels homes de la Terra controlaran tota la riquesa del planeta. Mengem el que ells volen, viatgem allà on ens diuen, prenem medicaments innecessaris i torturem, maltractem i exterminem milers d’espècies animals i vegetals.

Però, el món podria ser diferent, i aquest és el repte. Hem de perdre la por. Hem d’entendre que el progrés no el representen ni els que ens parlen d’esquerres ni els que ens parlen de dretes. Són el mateix. El poder és dels que mirem endavant. Crec que una part del món s’ha cansat que l’enganyin, que vol viure diferent i, com deia Thomas Jefferson, «quan la injustícia es converteix en llei, la rebel·lió esdevé un deure».

Aviat veurem progressos immensos en robòtica, medecina, tecnologies per produir energia, etc. Tot aquest progrés haurà d’estar al servei de la societat. Si això no és així, si, com ara, aquest progrés està en mans del neocapitalisme de polítics corruptes i de servilisme miserable, de polítics que canten El novio de la muerte i d’altres que es vesteixen d’esquerres a canvi dels rosegons de pa que llencen els més corruptes, el que ens espera és terrible.

Catalunya ha despertat a garrotades i les noves generacions han de despertar el món sencer. És per aquest fet que a Catalunya tenim esperança i no defallirem, perquè, com va dir el president Puigdemont, «no tenen prou presons per tancar-nos a tots i no serem uns alumnes aplicats del 155». La nostra lluita és per a tots i serà llarga, però segur que cada dia serem més.

Deixeu-hi un comentari