Els golluts de Ribes de Freser

Alguns dels golluts de la Vall de Ribes. [Foto: Arxiu LR.]
[Un article de Glòria Fluvià.]

Hi ha realitats que semblen més llegendes que realitats i aquest és el cas dels golluts de Ribes de Freser.

Els golluts eren una comunitat d’homes i dones que vivien a la vall de Ribes. El nom prové dels golls, tumoracions al coll que segons sembla s’associen a un mal funcionament de la glàndula tiroide pel fet de consumir aigua de fonts que contenien molt poc iode o l’absència de peix a la dieta.

No hi ha una data concreta de la presència a la vall, tot i que sembla que ja existien al segle XVIII. Va ser el periodista Miguel Morayta qui l’estiu de 1886, estant de vacances a un balneari de Ribes de Freser, va descobrir els golluts en una de les caminades que feia pels voltants del poble.

Els va descriure com «persones d’un metre i quinze centímetres d’altura, amb el metacarpià excessivament desenvolupat, bastant amples de malucs, amb trets facials molt característics i homogenis, poc dimorfisme sexual, cabells rossos, malgirbats, cara rodona, pòmuls prominents i una mandíbula molt gran que els dóna una aparença quadrada. El nas xato, la boca gran i els llavis carnosos. Els ulls horitzontals; els lacrimals estan més baixos que l’extrem dels ulls, dotant-los d’un aire oriental. Tots els homes són barbamecs».

Portaven una vida rígida, aïllada de la resta de veïns i en una comunitat totalment endogàmica. Els golluts eren «menyspreats pels seus veïns», que els havien convertit en «objecte de «befa». Sobrevivien com podien fent de pastors o bé cuidant infants. «Sense cap instrucció, sense mitjans de millorar la seva situació i sense que ningú faci res per donar-los condicions de progrés, viuen en un estat d’embrutiment sorprenent», assegurava Morayta.

A causa de l’article que va publicar els golluts foren objecte de gran curiositat, especialment pels científics. Se’n va parlar a congressos mèdics internacionals, com el que es va celebrar a Brussel·les el 1894, però també antropològics, ja que el seu origen no era clar i s’havia pensat, fins i tot, que eren els darrers d’una raça perduda d’humans prehistòrics.

La fascinació pels golluts va continuar durant força anys i va atreure personalitats com l’investigador escocès David MacRitchie que, el 1895, va ser el primer a fotografiar-los. Tot plegat explica com va acabar passant que, si bé a la vall de Ribes no hi ha referències bibliogràfiques dels golluts, a biblioteques d’universitats com la de Harvard, als Estats Units, sí que se’n pot trobar.

L’article de Morayta i els seus comentaris sobre la manera com els habitants de Ribes tractaven els golluts van tenir un impacte molt important en el poble. Tement que el seu relat taqués la imatge d’una vila que es volia promocionar com a destinació turística, els empresaris amb interessos en aquest sector van negar les afirmacions del diputat, fins i tot en articles a la premsa.

En veure que la polèmica continuava, les autoritats van mirar de canviar la manera com tractaven els golluts. En primer lloc, van refundar un hospital, que va passar a mans d’una institució religiosa. Després, es va prohibir als golluts beure aigua d’una font que els metges creien, sense gaires raons de pes, que podia ser causant de les malformacions que patien. Totes aquestes millores, juntament amb la fi de l’aïllament i la discriminació, van fer que desapareguessin.

L’any 2022, els ripollesos Miquel Sitjar i Joaquim Roquer van publicar Els misteris dels golluts o nans de Ribes (Edicions Terra Gollut), una obra on repassen l’existència d’aquesta comunitat i també la discriminació que hi van patir.

[Nota de l’Editor: També, podeu veure el report «La comunitat del castell», que van filmar per al Canal 33 els periodistes osonencs Elisabet Piñol i Miquel Macià.]

Reflexions d’un gandul fracassat. Bon dia i bona ora*

Comunidor o conjurador situat a Serrallonga, un petit vilatge del Vallespir entre la Menera i Sant Llorenç de Cerdans. [Foto: Viquimèdia.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

¿No es el temor de Deu el començament de tot? —sospirava—. Donchs encara puch menarlos a Deu per la temença… [Els sots feréstecs. Raimon Casellas.]

 «… encender hogueras en los cerros, dar gritos en casa, aullar en los sembrados, açotar a los perros, &c. para aplacar el ayre, y al Cielo en tiempo de tempestad…» [Anònim.]

Mentre intento entendre i pair el fenomen de la conversió del president del govern espanyol, de flagell de l’independentisme a garant de la democràcia i mur de contenció de la dreta i l’extrema dreta…, parlaré del temps.

L’interès dels catalans pel temps (climàtic) em té intrigat. També, me’n té l’alarmisme meteorològic i els xous televisius en què s’han convertit els informatius del temps i les prediccions que apareixen en diversos mitjans, que habitualment prescindeixen del vocabulari meteorològic català, establert per Eduard Fontserè i consensuat per l’IEC i utilitzen termes superlatius, fora de tota mesura, terrorífics i alarmants: temps violent, temps extrem, pluges torrencials, situacions delicades, pinten bastos…, quan el més probable és que la gran majoria de situacions climàtiques de casa nostra es poden afrontar amb un paraigües, unes ulleres de sol i una mica de sentit comú. Un amic, guia alpí, assevera que el mal temps no existeix, existeix el mal equip.

Malgrat que actualment les prediccions del temps ja es poden basar en conjectures científiques, sembla ben bé que es vulgui invocar el sentiment atàvic d’impotència i de dependència divina que, davant de la natura i dels seus misteris, ha sentit la humanitat al llarg de tota la seva història.

Raijin, déu dels llampecs, trons i tempestes en la religió sintoista i la mitologia japonesa. [Foto: Wikimèdia.]

De Mesopotàmia a l’Imperi Romà es coneixen pontífex, oracles, auspicis, àugurs i harúspexs, que formats en escoles on només hi accedien nobles i patricis, s’organitzaven en una mena de corporació consultora per a interpretar la voluntat dels déus segons l’aparença dels fenòmens meteorològics, dels llamps, dels trons, dels terratrèmols…, completat per l’aspecte de les entranyes i la morfologia del fetge de les bèsties sacrificades per a tal finalitat.

Les seves prediccions condicionaven les decisions dels monarques amb totes les seves conseqüències. Sembla ser que també treballaven per a l’àmbit privat. Se’ls consultava abans de les transaccions i les expedicions comercials importants, convençuts, els ciutadans, que els déus sempre tenien elements per a enviar senyals reveladors del futur.

El clima ha estat relacionat amb els déus i les religions, i els canvis climàtics han modelat la fe i les doctrines, han provocat ressorgiments apocalíptics, conflictes interconfessionals i canvis profunds en la humanitat, com presumiblement ja està provocant l’actual canvi climàtic i les noves religions ecologistes.

Amb l’expansió del cristianisme, el déu únic ja no fou compatible amb l’ofici dels oracles, no obstant això l’església no va pas renunciar al control del ramat a través d’aquests elements màgics. Es van cristianitzar les tradicions paganes i les han seguides utilitzant a favor dels seus interessos fins els nostres dies. Així, l’església pren les funcions de control de les relacions socials, del culte als morts, de la descendència i, també, de l’economia, que en el passat depenia bàsicament de l’agricultura i aquesta del cel. Així doncs, poder sobreviure depèn de l’església i dels seus representants: les campanes allunyen les pedregades i tenen la virtut de purificar l’aire, d’impedir la formació de les tempestes i d’apaivagar els llamps i els trons. Els precs i les rogatives pro serenitate i pro pluviam allunyen o apropen la pluja, segons convingui.

Les rogatives, però, no les improvisen els fidels moguts per la fe i la necessitat. Els que gosaven parlar amb Déu sense intermediaris feien por i eren perseguits i hom tampoc s’hi podia adreçar en llengua vulgar, car  l’idioma oficial del cel era el llatí i les altres llengües no les entenia. Calia doncs seguir un protocol d’actuació: petició dels interessats a l’autoritat civil, que ho sol·licitava a l’autoritat eclesiàstica, que ho sol·licitava al bisbe per a la seva aprovació i s’establien els nivells, de l’1 al 5, que anaven de la simple oració passant per l’exhibició de relíquies, les processons, la immersió en aigua de les relíquies i les peregrinacions, habitualment a Montserrat. Un cop aprovada, es comunicava i es demanava la participació de tota la comunitat, guiada i supervisada pels capellans.

Al llarg de molts segles hem tingut el país ben proveït de comunidors, prop o dins de les esglésies, des d’on, mediant-hi les autoritats civils i religioses, úniques autoritzades a negociar amb la divinitat el perdó o el càstig dels fidels pecadors, s’ha invocat la misericòrdia i el perdó.

 El sermó de mossèn Geroni, a La punyalada, de Marian Vayreda; Mossèn Llatzer, a Els sots feréstecs, de Raimon Casellas; i, L’Estrella amb cua, de l’Eduard Girbal Jaume, són tres testimonis literaris de l’ambient que respirava (o ofegava) el nostre país no fa pas massa temps.

Així doncs, cal pensar que en l’esperit dels catalans encara perdura la devoció pel que fa als designis del cel i els nostres homes dels temps són els oracles en qui cal confiar, ja no per entrar la palla sota el cobert o sembrar el blat quan toca, sinó, ara, per anular la reserva del cap de setmana o saber si agafar un jerseiet de més.

Es diu que l’eficàcia de les rogatives ha estat sempre incerta, però es veu que aconsegueix reduir el neguit i l’angoixa. Abans, per perdre una collita i passar gana, ara per a no encertar l’experiència d’un cap de setmana. L’estratègia, però, de tenir els innocents penjats d’un fil, de controlar les seves decisions amb el temor i la incertesa, se n’ha fet hereva la CCMA i, sobretot, la premsa barata que s’aprofita dels mesells que encara no han après a llegir un mapa d’isòbares. Ni una subordinada.

  • Ora: ventet suau i tranquil (DIEC).

El menjar és espanyol

Portada d’Agrodiario del 13 de novembre. [Foto: Arxiu LR.]

[Un report de Gabriel Borràs.]

Cada dia, dissabtes inclosos, rebo un diari digital titulat Agrodiario.com i que, segons el web del diari, és «el primer diario digital especializado en información agraria del Sureste español (provincias de Alicante, Almería y Murcia)». L’objectiu d’aquest diari digital és difondre informació útil al sector primari «elaborada de manera independiente por profesionales del periodismo especializados». Dono fe, si més no fins al dia 13 de novembre, que l’especialització del diari és la informació agro-ramadera i forestal, inclosa la pesca; en una paraula, informa sobre el sector primari de l’economia. Cert que és una informació esbiaixada a causa del protagonisme massiu de l’agroindústria en la majoria de les notícies. Però a mi ja em va bé perquè, com deia mon pare, capità d’artilleria de l’exèrcit popular en la guerra civil, a l’enemic cal conèixer-lo.

També, us diré que una gran part de la informació és del sud del País Valencià, de la comunitat autònoma de Múrcia i de l’est d’Andalusia, si bé es parla sovint del Mar Menor i del transvasament del Tajo-Segura, ja que la redacció del diari és a Múrcia.

De la lectura diària dels titulars, una conclusió és ben clara: les milionades que les administracions reparteixen per a fomentar, implementar, difondre, restaurar, compensar, assegurar, pagar, finançar, repartir, consensuar, escoltar, participar, transmetre, investigar, augmentar, concentrar, invertir, desplegar i desenvolupar les polítiques del sector primari és espectacular. No m’estranya que la política agrària comunitària (PAC) suposi un terç del pressupost total de la Unió Europea… Una altra cosa és si tot aquest desplegament econòmic és per a ajudar al desenvolupament d’un sector primari realment sostenible i compromès amb el medi ambient i les necessitats de la població, o bé per afavorir un model agroindustrial que considera l’alimentació més com un negoci que com un dret humà.

Per cert, l’Assemblea Ciutadana pel Clima de Catalunya, impulsada des del Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat, va començar a caminar el dissabte 18 de novembre i haurà de resoldre un dilema que diu així: «L’actual model de producció agroalimentari i de consum dels seus productes genera emissions que contribueixen al canvi climàtic però també beneficis ambientals, socials i econòmics que contribueixen a adaptar-nos als seus efectes.” Per a resoldre aquest dilema, es planteja aquesta pregunta als 100 ciutadans que conformen l’Assemblea: “D’entre les opcions possibles, quines accions o canvis cal emprendre en relació al model de producció i consum agroalimentari per mitigar les emissions i incentivar les mesures d’adaptació al canvi climàtic, tenint en compte tant els beneficis i avantatges com els costos i desavantatges existents?».

Els desitjo sort, a aquests 100 compatriotes, perquè feina tindran per a resoldre el dilema… Això sí, els recomanaria que llegissin aquest diari digital fet a Múrcia perquè si bé parla poc o molt poc del sector primari català, les opinions expressades sobre l’agricultura, la ramaderia, la pesca, la silvicultura, els plaguicides, la caça o el benestar animal no difereixen gaire de les que fan alguns representants il·lustres de les nissagues centenàries ben arrelades al nostre país. Ara bé, com a bons espanyols de Múrcia, perden el nord i l’oremus quan Catalunya vol treure el cap, i quan dic «treure el cap» no em refereixo al fet que Catalunya pugui excel·lir en algun dels àmbits del sector primari, sinó al fet que Catalunya continuï lluitant pel seu dret a l’autodeterminació, un dret que vam exercir el primer d’octubre de 2017 malgrat Espanya i les seves forces d’ocupació.

Efectivament, aquell objectiu teòric d’Agrodiario.com de difondre informació útil al sector primari «elaborada de manera independiente por profesionales del periodismo especializados» vola pels aires —de la mateixa manera que ho va fer l’almirall Carrero Blanco— quan s’anuncia l’acord de legislatura entre el PSOE, ERC i Junts per Catalunya entorn la Llei de l’amnistia. Així, el dilluns 13 de novembre, aquests professionals independents especialitzats en periodisme del sector agroalimentari, situen com a titular de portada de l’edició d’aquell dia el següent: «España clama en las calles contra la traición de Sánchez diciendo ‘no’ a la amnistía y a la venta del país a los independentistes» i l’acompanya d’un fotografia de la Puerta del Sol de Madrid plena d’espanyols, una altra d’en Feijóo i una última d’en Santiago Abascal. Per cert, la fotografia del màxim dirigent de Bocs va acompanyada d’una frase càndida i tendra com aquesta: «El presidente de Vox, Santiago Abascal, ha asistido como un participante más al acto en la Puerta del Sol convocado por el PP».

La pregunta és: per què un diari especialitzat en el sector de l’agroalimentació treu en portada aquesta notícia? A més a més de la resposta òbvia (els espanyols, per definició, odien els catalans), hi ha una altra resposta: entitats i persones influents del sector agroalimentari espanyol s’han posicionat clarament contra aquest pacte de legislatura. És per això, per exemple, que aquell mateix dilluns 13 de novembre, l’edició del diari digital inclou una altra notícia titulada «Asaja se suma a la manifestación del 18 de noviembre contra la amnistía y por la unidad». Per qui no ho sàpiga, Asaja és l’acrònim de la Asociación Agraria de Jóvenes Agricultores, i el seu president, el Sr. Pedro Barato, ha expressat: «No me gusta un país dividido, no me gusta un país donde hay unos de primera y otros de segunda, no me gusta un país que lo quieran romper. Creo en España, como país, demócrata y constitucionalista». Mai no he tingut clar si els Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) són la sucursal d’ASAJA aquí; llàstima, perquè si ho sabés de veres, m’agradaria preguntar a la JARC què en pensen d’aquestes opinions del Sr. Pedro Barato.

Si el dilluns 13 era una entitat agroramadera qui expressava el seu odi, quatre dies després, en concret el divendres 17 de novembre, Agrodiario obre amb aquest titular: «Juan Roig (Mercadona) cree que la situación política está dividiendo a los españoles». Segons l’empresari, «no es nada bueno ni para la economía ni para España« i afirma que «si este mismo problema que tenemos en España lo tuviéramos en Portugal, en donde Mercadona está en plena expansión, ralentizaríamos las inversiones, y eso no puede ser». Què hagués manifestat en Juan Roig abans del 1640, quan Portugal s’independitzà de Castella? Calla, Gabriel, que llavors no existia Mercadona!

Bé, tot això només és un altre tast d’aquest odi atàvic cap a una minoria nacional. A veure si ens en deslliurem per sempre més!

Clima tropical

La secada es fa present a l’alta muntanya. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un article de Nan Orriols.]

Aquest any, l’estiuet de Sant Martí gairebé ens porta a viure amb temperatures tropicals al Ripollès. El Ter, el Freser i les rieres ploren llàgrimes, però a l’àrea metropolitana de Barcelona no ploren res. No saben que l’aigua ve de la pluja i viuen emparats per la promesa de l’estat del benestar.

Fa vint anys, a Catalunya érem sis milions d’habitants; ara, vuit milions, i tenim la mateixa aigua o menys, els mateixos hospitals, les mateixes carreteres… Veig a la televisió del Ripollès empresaris i alcaldes preocupats perquè volen continuar creixent, que no falti mà d’obra per a la construcció i les fàbriques. No cal patir: en poc temps, les comarques del Pirineu seran les engrunes del que queda d’un pastís que han devorat els metropolitans, i puc assegurar que vindran amb l’espasa de sant Martí a la mà disposats a devorar les molles que quedin.

Caps de setmana i festes de guardar ja anuncien el que ens caurà a sobre: canvi climàtic galopant, creixement demogràfic imparable i les administracions augmentant la fiscalitat per intentar oferir serveis i ajudes impossibles de pagar. El ball dels pabordes i la dansa de Campdevànol estan molt bé, però crec que alcaldes i empresaris han d’entendre que el creixement irresponsable només pot acabar amb un ball de bastons.

La necessitat, també en la política

Carles Puigdemont en un acte a Perpinyà el febrer de 2020. [Foto: Jordi Borràs.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Quantes vegades donem voltes i voltes a una qüestió o a un problema, però com que no hi trobem una fàcil sortida l’aparquem sense més miraments.

Portem uns anys (44), en el període democràtic, que no sortim de voler trobar un camí que ens doni tranquil·litat per afrontar la relació de Catalunya amb Espanya. El camí ha estat i és pedregós, tortuós, estret i no trobem el vehicle adequat per al llarg viatge, però la democràcia  ens ha donat una oportunitat de refer ponts i mirar de posar-hi ordre a tot plegat. M’explico.

Les eleccions del 23 de juliol passat van aportar el valor de la necessitat. El resultat electoral va ser tant complex que el PP, tot i ser el més votat, no va obtenir els escons necessaris per a poder prendre possessió i governar. Aquest fet donava la possibilitat que el PSOE intentés aconseguir-ho, sempre que li donessin suport la resta de  formacions existents —deixant el PP i VOX a l’oposició. Una vegada obtingut acord amb Sumar i ERC i la resta de grups —que li donaren suport en la darrera investidura—, quedava per resoldre l’acord amb Junts, liderat pel president a l’exili CarlesPuigdemont. És aquí on era l’escull, perquè d’aquest acord en depenia la investidura del president Pedro Sánchez.

Per a poder conviure, s’ha de pactar i això s’ha de fer mitjançant  el consens. Aquí és quan aflora la necessitat. Pactar és cedir davant de l’altre, tot respectant no només amb qui negocies sinó  també les institucions, tant d’un cantó com de l’altre. Tothom vol més, no menys, i és lògic, però cal recordar que democràcia és pacte, és escoltar, lluitar i avançar conjuntament. Normalment, sentim que davant d’un pacte ens diuen: han pactat, però cap de les dues parts n’estan contents al cent per cent… La vida en la relació dels humans és així. Hem de tenir en compte que transitar és una obligació democràtica i, per descomptat, pactar no és de covards, tot al contrari, és de valents, sempre que es defensi l’interès general.

Vull acabar aquesta reflexió dient, a títol personal, que sempre és més difícil rehabilitar que construir de nou. Rehabilitar implica també un valor de respecte al passat, però per a escollir aquest camí s’ha de tenir certa sensibilitat i coneixements suficients per enfrontar-se al projecte i, de vegades, costa trobar aquests cervells més dotats.

A qui li tocava trobar l’equilibri a la situació és al M.H. Carles Puigdemont, és a dir, aplicar el significat de la necessitat i la valentia del president Pedro Sánchez, tot controlant els equilibris de la Democràcia.

Cap fred, mirada llarga i valentia tot valorant el present.

Així ho veig.

[ENCREUATS] Carnalitats

«Eros in the Sea», ca. 1514-1536. Agostino Veneziano.

[Un conte de Jordi Remolins.]

Si uns mesos abans algú hagués explicat a Moritz el tomb que donaria la seva vida, l’hauria pres per boig. Casat des de feia vint-i-cinc anys amb qui havia estat la xicota de tota la vida, pare de tres fills postadolescents i amb una feina fixa d’auxiliar a una entitat bancària, res no feia preveure que un cap de setmana de febrer del 2012 entraria amb nocturnitat i traïdoria al cementiri de Ripoll amb la primera amant amb qui enganyava a la seva senyora. Portaven una gravadora magnetofònica Sony i una merda com un piano. Potser per això se’ls va acudir escalar el mur del recinte funerari aquella nit de carnestoltes, amb l’objectiu d’enregistrar-hi psicofonies. L’únic que van aconseguir gravar van ser els gemecs de plaer de la noia mentre Moritz li llepava el clítoris de dalt a baix, la penetrava ajaguda sobre l’herba, i es masturbaven simultàniament sota la llum de la incipient lluna creixent. A través de les escletxes de les làpides més properes al lloc que van triar per a les seves pràctiques sexuals, alguns difunts els espiaven en escrupolós silenci, esperant el moment que cardessin el camp per sortir de nou i reprendre una apassionant partida de pòquer que tenien a mitges.

Certament, el matrimoni de Moritz no era una bassa d’oli, però tampoc no semblava abocat al desastre. S’estimaven i es respectaven públicament i en privat, tot i que el sexe era poc més que un record del passat. Tots dos s’havien acostumat inconscientment a un estat molt pròxim al celibat. Per això, fou el primer sorprès el dia que a l’oficina va acceptar la juguesca d’una clienta de l’edat del seu fill gran, segons la qual qui perdés pagaria una cervesa a l’altre. Ella afirmava que al cap d’un mes li tornaria a arribar la quota de manteniment de la llibreta d’estalvis, i ell li garantia que no seria així. Moritz va intercedir perquè efectivament li cobressin els cinc euros de rigor, i així poder-la retrobar de nou i desfer-se de plaer quan s’ajupís damunt del taulell amb aquells pits estratosfèrics per mostrar-li la llibreta amb la quantitat carregada. Quan va veure-la entrar va posar-se prou nerviós perquè ella se n’adonés. Mentre esperava torn va descordar-se un botó de la camisa per constatar que l’home estava realment torbat. Van citar-se l’endemà mateix a l’hora d’esmorzar per saldar el deute al Canaules.

Tenien menys de mitja hora, temps suficient per assaborir el gust de la cervesa a mig matí, quedar per sopar al cap de set dies, i perquè ella li provoqués una erecció de cavall derivada de l’àmplia panoràmica d’un escot que deixava al descobert dues generoses glàndules comprimides sota uns sostenidors negres.

El sopar va ser un èxit. Van reservar taula al Casino de Borgonyà, per allò de no aixecar suspicàcies a la comarca. Ell va inventar-se un sopar d’empresa que no va estranyar a la dona, acostumada a una fidelitat de pedra picada. Van demanar el menú degustació, per provar una mica de tot, van fer postres, van assaborir un parell de Macallans cadascú, i van sortir prou entonats del local com per aturar-se a follar desbocadament prop de l’estació de servei de Malla, abans de passar per la Jazz Cava de Vic a fer un altre whisky. Tot i les poques alternatives que deixa la C-17 desdoblada, encara van tenir temps per trobar un parell de racons més on fornicar apassionadament. L’excedent seminal de Moritz li hauria permès fer-ho set o vuit vegades. Davant mateix de Can Villaura van creuar-se amb una parella de mossos d’esquadra que van fer-los el gest d’aturar-se per sotmetre’l a un control d’alcoholèmia. Moritz no només no va parar el cotxe, sinó que va abaixar el vidre i va llençar-los el parell de preservatius plens d’esperma resultat de les dues darreres follades. Un agent li va demanar a l’altre si havia pres nota de la matrícula o el model del cotxe. El seu company va observar-lo amb la mirada perduda i només va saber-li garantir que no es tractava d’un Renault Fuego.

A partir d’aquell dia les trobades de Moritz i la seva amant van convertir-se en habituals. Un parell de cops per setmana en lloc de sortir a esmorzar ell es dirigia directament a casa de la noia al carrer Pirineus, i follaven amb urgència clandestina després d’arrencar-se la roba l’un a l’altre. Regularment, també es trobaven de nit. Ell deia que sortia a treure el gos, en unes passejades nocturnes que cada vegada es perllongaven més estona.

Va ser la desaparició carnavalesca el detonant perquè la senyora Moritz s’adonés finalment que alguna cosa no funcionava al seu matrimoni. A les quatre de la matinada havia sortit del pavelló municipal amb una amiga de comparsa, i va trucar reiteradament i infructuosa al mòbil del seu home, al qual havia perdut de vista d’ençà de la mitjanit. Al cementiri, un cadàver a punt d’arribar a l’ebullició va allargar el braç des del seu nínxol, i va aturar el soroll d’aquell endimoniat invent telefònic, no fos cas que els dos amants que cardaven desbocadament es distraguessin i li fotessin la palla enlaire. La dona va acabar desistint, va treure’s el reiteratiu casc de viking, i va demanar a l’amiga que l’acompanyés fins a casa, al passeig del Mestre Guich.

L’endemà a les nou del matí, quan el seu marit tot just arribava d’una intensa nit de sexe extra-necromatrimonial passat per xampany francès i cocaïna boliviana, va posar-lo entre l’espasa i la paret. Moritz va negar-ho tot i més, va declarar-li amor etern i va petonejar-li els peus succionant àvidament els racons interdigitals, tal com feia tres dècades enrere quan tot just començaven a sortir. Ella va perdonar-li l’estat difús de les darreres setmanes, va preparar-li un esmorzar reconstituent, i quan tot just s’acabava el programa de les sardanes de l’emissora local van sortir de casa per anar a missa, com solien fer sovint. Era un diumenge esplèndid, però Moritz es trobava tan xafat malgrat l’àpat matinal, que la dona va descobrir-lo un parell de vegades pesant figues durant el sermó del rector. Pitjor encara va ser el moment que unes voluntàries passaven la safata, quan en posar-se la mà a la butxaca per donar unes monedes, va treure’n també el tanga de la seva jove amant. Aquell mateix matí l’hi havia posat inconscientment, creient potser que era el mocador, mentre es vestia de pressa i corrents després de l’enèsim clau que cardaven. La senyora Moritz va simular no haver vist com rectificava el moviment, entaforant de nou dins dels pantalons l’ínfima peça de roba interior femenina. Una llàgrima va lluitar infructuosament per despendre’s dels seus ulls mentre la voluntària de la safata marxava esperitada com si hagués vist el prepuci de Llucifer.

A partir d’aquell dia la senyora Moritz va apuntar-se a un gimnàs de la població. Volia posar-se en forma, tornar a agradar al seu marit, despertar de nou l’atracció sexual que havien sentit durant els primers anys de convivència. Els exercicis abdominals, les flexions, el pilates i altres collonades que practicava al centre esportiu van aconseguir reduir-li els mixelins, refermar una pitrera generosa, i posar el cul a lloc. També va renovar l’armari, comprant diverses peces molt més ajustades, prou eròtiques per a no passar desapercebuda. Va canviar tant que fins i tot els amics dels seus fills van adonar-se de la transformació i molts d’ells no se n’estaven de llençar-li mirades de desig o dedicar-li alguna floreta no massa innocent. Com que l’home, oprimit per la sobreactivitat de la jove amant continuava sense donar símptomes de recuperació al llit, la senyora Moritz va tirar pel dret i va follar-se un company suposadament homosexual del fill mitjà, va fer-li un parell de mamades a l’octogenari veí del pis de dalt a mitja escala, i va convertir en realitat el somni de totes les companyes de feina quan va practicar un trio amb el nou repartidor de les guies telefòniques i el guardaespatlles que l’acompanyava, ja que l’empresa pensava que Ripoll s’havia convertit en una localitat poc segura d’ençà de la desaparició d’un dels seus treballadors.

Una tarda de dijous, mentre el fill gran dels Moritz escrivia una crítica al seu blog d’internet del disc Fan, son, holy ghost, dels Girls, el mitjà es morrejava amb el seu xicot alhora que visionaven el Deixa’m entrar, de Tomas Alfredson, i el petit es delectava en la lectura d’El diario del Ron, de Hunter S. Thompson, el progenitor de la família sortia de l’entitat on treballava amb una maleta carregada de diners que acabava d’extreure de la caixa forta. El director feia estona que el controlava, però no va trucar dissimuladament a la policia fins que va veure clarament quina era la seva intenció real. Un parell d’agents dels mossos, els mateixos als quals havia intentat impactar amb els dos condons la nit del primer sopar amb la seva amant, van emmanillar-lo a la plaça Sant Eudald. La gent de bé del municipi miraven escandalitzats l’escena i negaven amb el cap, decebuts de qui creien que era un decent company de comunitat.

A comissaria va declarar que necessitava els diners per fugir del país amb la noia. Volien iniciar una nova etapa en una república sud-americana, on la vida, els preservatius i les drogues fossin més econòmics. En arribar l’ordre judicial se l’endurien a la presó Model, però abans li donaven l’opció de fer una trucada. Com que encara no tenia advocat, i no volia que la seva amiga constatés que havia fracassat en l’intent de fer realitat el somni comú, Moritz va marcar el número del mòbil de la seva dona per demanar-li ajuda. Devia estar a punt de sortir del gimnàs. Efectivament, en aquell mateix moment la senyora Moritz estava dutxant-se al vestidor dels homes, rodejada de cinc triatletes que l’ensabonaven, masturbaven, penetraven, llepaven i es deixaven fel·lar en rigorós desordre de cossos erèctils. El telèfon va continuar sonant infructuosament dins d’una taquilla, en el moment que quatre gimnastes més s’afegien a una orgia de la qual n’acabaria sortint el quart i darrer fill —aquest il·legítim i de pare incert— que Moritz va conèixer nou mesos després en una visita de la seva dona al centre penitenciari. Realment s’assemblaven com un ou a una castanya.

Afortunadament, al cementiri i malgrat l’activitat copuladora habitual entre els difunts cada nit de lluna plena, les probabilitats d’embaràs són tan ínfimes que mai s’hi ha registrat cap cas.

La vegueria Penedès i la megaregió

Una xarxa ferroviària del segle XXI per a Catalunya

[Un article de Jordi Sánchez.]

Avui, anar sol pel món ja no pot ser. Ens trobem amb municipis, comarques, vegueries, províncies, comunitats autònomes i estats. Encara que es diu que contra global hi ha local, és veritat,  i jo ho comparteixo, el local és l’embrió de tot, dels assentaments, de la cultura, i dels sentiments. Però, la humanitat té una senda que és el progrés, encara que també hi ha una corrent que hi està en contra, per bé que de moment la ciència i els interessos d’uns pocs van per davant.

Gràcies a la NASA avui tenim bona informació en les seves publicacions quant a la contaminació lumínica del planeta. S’hi observen (vegeu la foto d’aquí dalt) unes àrees d’intensitat lumínica que recullen territoris en un continu on es pot observar una suma de regions que conformant la megaregió corresponent. Aquests territoris (40 al món i uns 12 a Europa) són possibles perquè disposen d’infraestructures comunes de transports, ferrocarrils, ports, aeroports, fibra òptica, tecnologies i energies avançades, a més de cultura i historia i vinculacions econòmiques.

A Catalunya

A Catalunya observem que la megaregió vincula un territori mediterrani, que va des d’Algesires fins al Pirineu, però aquesta megaregió no acaba de funcionar per manca d’enteniment de governs centrals amb mentalitat radial des de la Puerta del Sol km0, Madrid. El retard és tan gran que no es pot entendre que València no tingui una comunicació de transport com cal fins a Barcelona.

Dic això perquè si l’exemple es el corredor mediterrani la connexió des d’Algesires fins a Lió és sine die. Ja sé que és infantil recordar que si traiem camions de les carreteres i disposem de ferrocarril, tot canvia. Menys contaminació i reducció de despeses pressupostàries (ampliació de nous carrils i peatges lliures de pagament, tot augmentant en els pressupostos generals les despeses de manteniment que fins fa poc no hi eren), és allò de quantificar cost de fer-ho i cost de no fer-ho.

A la Vegueria Penedès (Anoia, Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf)

L’Associació Pro Vegueria Penedès s’ha reunit amb els diputats del territori per tal de presentar una proposta quant al tema ferroviari (la seva traça) per la Vegueria Penedès. En síntesi, descriu que el corredor mediterrani, tant de mercaderies com de passatgers des de Lleida com de Tarragona es connecti a l’alçada d’Igualada cap a Manresa, Vic, Girona, Figueres i cap a Lió. Aquesta traça connectaria amb uns ramals fins als ports de Tarragona i de Barcelona. Aquesta proposta també té el valor urbanístic de situar-se perifèricament allunyada dels creixements metropolitans de les vegueries  d’altes densitats urbanístiques.

Conclusió

Es hora de demostrar que som demòcrates, honestos i eficients, tres raons més que suficients perquè la UE ens faci un cert cas i salvem la maleïda frase «que Àfrica comença als Pirineus».

Tinc entès que aquesta infraestructura es finança amb diners (euros) de tots els 27. I doncs, què esperem? No pot ser que tot pengi del Km0 (Madrid). Si al final no es fa res (en Pasqual Maragall ja parlava els anys noranta de l’eix Barcelona-Lió) el que succeirà és l’altre frase, que «la perdiu ha volat».

Així ho veig.