[Un conte de Jordi Remolins.]
La mà tremolosa del vell va tornar a palpar dins de la butxaca per comprovar que hi portava els cinquanta-cinc euros que el camell panameny li cobrava per un gram de cocaïna. S’estava esperant dins de l’escala del carrer Perdut, mentre el noi li preparava la bosseta amb la pols màgica. Des del finestró tenia una vista privilegiada de l’habitació de l’edifici del davant.
L’erecció de l’amant era tan intensa que la dona se’l mirava amb els ulls mig clucs de plaer, respirant ràpidament, profundament. Van canviar de postura al llit sense desfer i es van acostar encara més, i sense deixar de mirar-se als ulls, va demanar-li que la follés d’una puta vegada. La penetració va ser lenta, suau, lúbrica i viscosa com una tempesta d’estiu. Entre gemecs va suplicar-li que la cavalqués pel cul, i es va eixarrancar oferint-li una esplèndida panoràmica anal que va fer embogir l’home i, de retruc, al vell Schneider.
Per un moment el membre de l’Schneider va recuperar el vigor sanguini que havia tingut en el passat. Feia tant de temps que no se li aixecava que va acollonir-se. Vuitanta-nou anys no és una edat convenient per viure una segona joventut, però va celebrar l’adveniment genital constatant manualment que no estava somiant.
Va abandonar l’activitat escopòfila quan va sentir que s’obria una porta i el panameny encenia el llum. Van culminar la transacció comercial i l’Schneider va sortir al carrer. Fosquejava a mitja tarda d’aquell novembre cabró i humit a Ripoll.
Abans de sopar va trobar a faltar els veïns del pis del davant. Feia cinc anys que l’immoble del carrer Sant Jaume estava desocupat. Va pensar que estaria bé que s’hi instal·lés una parella jove, amb costums alliberats com ara follar sense passar les cortines. Però la imatge des del seu balcó era tan sòrdida com a dins de casa.
Vivia amb el fill, la jove i un net cap de trons. Tres imbècils, en realitat. Tot just feia un mes va assabentar-se que tenien intenció d’ingressar-lo en una residència. Ho va comentar el seu propi fill a la dona amb un fil de veu, mentre ell dissimulava una migdiada profunda. Creien que se li estava atrofiant la memòria, tot i que l’únic que anava de mal en pitjor era la relació entre tots ells. L’Schneider feia temps que adoptava una actitud propera a l’autisme per estalviar-se discussions. A més, sabia que si l’ingressaven tenia els dies comptats. Coneixia companys de generació que al cap d’un any de residència ja eren encaixats i enterrats. O bé que, de tanta medicació com els obligaven a prendre per tindre’ls controlats, es convertien en morts en vida. Per això la declaració d’intencions del seu descendent va activar-li les alarmes.
Aquella mateixa setmana va demanar hora al notari del carrer Mossèn Cinto Verdaguer i va canviar el beneficiari del seu testament. Va deixar-ho tot al santuari Gaia d’Ogassa, per vetllar pel benestar d’animals de granja, que s’ho mereixien molt més que no la seva família. Simultàniament, va anul·lar totes les llibretes que tenia i en va obrir una d’única vinculada a una targeta de crèdit.
La doble utilitat de la targeta va descobrir-la després de trobar accidentalment una bosseta mig plena de polsim blanc al calaix de l’habitació del net, mentre buscava si encara hi guardava els exemplars de Penthouse. Va desar-la al butxacó dels pantalons, i aquell mateix migdia havent dinat va esnifar-ne una clenxota tal com havia vist fer infinitat de vegades a les pel·lícules. Mai no s’havia drogat abans sense recepta mèdica. Aquella mateixa tarda al casal d’avis va guanyar totes les partides de truc i dòmino que va jugar-hi, va prendre’s dos conyacs i un cubalibre i fins i tot va tirar-li la canya a una funcionària que se’l va treure de sobre mig escandalitzada.
Al vespre va saber que ja l’havien apuntat a la llista d’espera per ingressar-lo. Afortunadament, de mitjana calia esperar uns set mesos. Va ser a partir d’aleshores quan va agafar el costum de sortir a fer un tomb havent sopat. Sense dir res passava la porta i buscava bars del barri antic o de la carretera de Barcelona que tanquessin tard. Abans de tornar a casa havia ingerit quantitats d’alcohol suficients per a oblidar la trista realitat de la seva puta família desagraïda.
Durant una d’aquelles nits va conèixer els germans Quílmez. Havien mort feia un parell d’anys víctimes d’una barreja de medicaments i mata-rates que els havia preparat el psicòpata Löwenbräu. La inèrcia dels estupefaents que havien consumit en vida els permetia sortir periòdicament del nínxol per retroalimentar la seva existència d’ultratomba. Malgrat els seus dèficits comunicatius, van ser ells qui van presentar-li el camell panameny que a partir d’aleshores va subministrar-li la droga. Tots tres la compartien sovint amb altres noctàmbuls que s’oferien a portar-los en cotxe al nightclub d’Orís per rematar la vetllada amb un bon clau. L’Schneider no va anar-hi mai fins que a l’escala del panameny va recuperar el reg sexual.
Tot plegat va fer-li entendre que, si havia de dinyar-la, era millor fer-ho gaudint al màxim dels dies que li restaven. Per això, encara que sembli un contrasentit, va apuntar-se a pàdel. Una examiga del seu net que el coneixia d’anar per casa va accedir mig per llàstima a fer-li de parella en dobles. L’Schneider es quedava al fons de la pista i es delectava amb la panoràmica del culet de la noia, enfundat en unes malles negres que demanaven molt poca imaginació per endevinar els atributs que ocultaven. L’avi retornava les pilotes amb la facilitat estàtica d’aquest esport i s’abraonava lúbricament contra la seva companya de pista cada vegada que guanyaven un joc.
El dia que va entrar als vestidors més excitat del compte i es va precipitar sobre la noia amb una erecció de cavall, teòricament per celebrar que havien accedit a semifinals d’un torneig de merda, va ser el darrer que va trepitjar les pistes de pàdel. La noia va tenir un accés d’histèria, i només la por que transcendís l’escàndol va impedir que l’anècdota passés de ser un secret de domini públic a convertir-se en denúncia. En tot cas, les dones de la seva edat el reprovaven amb la mirada cada vegada que el veien quan anaven o tornaven de missa pel carrer Sant Pere. Ell les ignorava gratant-se els collons no gens dissimuladament.
El consum d’estupefaents es va ampliar amb la marihuana, l’MDMA i l’speed. Segons el dia de la setmana provava una droga o altra. L’endemà al matí solia estar xafat, tant per les sessions de sexe amb professionals com pels efectes secundaris de l’opi.
Passaven els mesos i el perill d’un ingrés a la residència pesava com una espasa de Dàmocles sobre el seu cap. Per això, una nit de març que va baixar amb els Quílmez a una casa de putes de l’autovia del Vallès, va proposar a una bielorussa que l’atenia en un reservat el pensament que feia dies que li voltava per la barretina. La meuca s’acabava d’alliberar d’uns sostenidors minúsculs deixant al descobert uns estratosfèrics mugrons renegrits, i va acostar-se-li per demanar si després de l’striptease la voldria acompanyar a la seva cambra. Va ser llavors quan l’Schneider li va preguntar si li venia de gust agafar un període d’excedència. A canvi de tres mil euros al mes i totes les despeses pagades, seria la seva assistent. A més, la posaria com a beneficiària principal de l’assegurança de vida que tenia contractada des de feia cinquanta anys. La noia —guapíssima, alta sobre uns talons infinits, esvelta, una bomba de rellotgeria eròtica menystinguda com a simple objecte sexual— l’escoltava atentament per no perdre’s cap paraula en un català serrat que encara no dominava del tot. Simultàniament, l’avi buscava amb l’índex de la mà dreta dins del cony després d’haver-li arremangat el tanga, mentre amb el polze li burxava el cul, que ja començava a cedir davant de tanta insistència.
Al cap d’un parell de dies l’Schneider va sortir de casa quan la família era a la feina. Portava una maleta de rodes amb tota la roba imprescindible, un parell de llibres de Dan Fante que encara no havia llegit i, sobretot, la targeta de crèdit. Va pujar al tren d’un quart de deu del matí. Quan es va aturar a Granollers, la puta bielorussa va asseure’s al seu costat, dedicant-li un somriure de complicitat. Encara que anés vestida amb molta més discreció que a la feina, uns quants veïns de vagó no van poder evitar de recrear-se visualment amb el cul comprimit sota uns texans, imaginant subliminarment la relació avi-neta d’aquella parella.
Si haguessin vist com durant cadascun dels dies següents ella li abaixava els pantalons i se li menjava la polla fins que notava una gairebé imperceptible escopinada de semen que delatava l’orgasme, segurament no s’ho haurien cregut. Com tampoc haurien entès que, amb una diferència d’edat de setanta anys, ell l’enforquillés amb forces renovades per fer-la cavalcar sobre el seu membre.
A l’aeroport del Prat van agafar un avió que prèvia escala a Barajas va portar-los fins a Miami. Tot i que feia vint anys que no conduïa, va llogar-hi un turisme, iniciant un periple per la costa est amb la intenció de resseguir tots els Estats Units de punta a punta, de motel en motel, i perllongar la ruta cap a Mèxic si abans no l’havia mort de tant follar.
Vuit mesos més tard, pocs dies abans de Nadal, en Carles Mauri va rebre des de Texas una postal de felicitació dirigida als germans Quílmez, amb domicili a un nínxol del cementiri de Ripoll. El responsable de Pompas Fúnebres del Ripollès va deixar-la davant del desastrat cubicle d’on cada vespre sortien en fraternal comunió post mortem per animar l’avorrida vida nocturna del municipi. A l’altra banda de l’Atlàntic, al mateix hotel de Champion (Colorado) on Humbert Humbert havia fornicat amb la tendra Lolita a mitjans del segle XX, l’Schneider va connectar-se a internet per constatar que el sou de la bielorussa, les despeses d’allotjament, intendència, alimentació i estupefaents no li estiguessin erosionant en excés el compte corrent. Si seguia a aquell ritme encara podria perllongar durant un parell d’anys més la seva aventura terminal.
El vespre de la nit de Nadal, mentre la seva noia de companyia li practicava una fel·lació extraordinària mirant-lo directament als ulls a través d’unes ulleres polaritzades, l’Schneider va demanar una conferència amb Catalunya. Va marcar el número de telèfon fix que encara anava a nom seu del carrer Sant Jaume i, quan van despenjar, va desitjar-los amb tanta força com les circumstàncies sexuals del moment li van permetre un sentidíssim “que us follin!”.
