[LLIBRES] «Sempre que vulguis» de Sergi Marcos i Toni Planells

[Redacció] 

El passat 23 de gener es va presentar, a la llibreria Jaimes de Barcelona, el llibre de poemes i pintures «Sempre que vulguis», del poeta eivissenc Toni Planells i del pintor i artista plàstic barceloní Sergi Marcos. L’autor del pròleg del llibre, Jesús Martínez Clarà, va conduir l’acte, del qual fem l’extracte següent:

“Una selecció 

El llibre recull una selecció dels poemes publicats fins ara per en Toni Planells: Missatge de manamentEnllà de tot miratgeA porta tancadaL’altar del sacrifici i Petjada lleu, aquest darrer, en procés d’edició. Com és propi, aquí apareixen mots amb més presència que d’altres i que van definint la sensibilitat del poeta i que estimulen la mirada del pintor. Alguns, relacionats amb la natura i especialment amb l’aire, l’omnipresència del sol, ixent o ponent, els ocells, els arbres i la tempesta; la Mediterrània, els menjars senzills de la terra, amb rituals de cortesia com les taules parades, o l’espera dels convidats, potser tal com Epicur els rebia al seu jardí. 

La pintura ressona 

Sergi Marcos ha aconseguit una suau i plena concordança amb el poeta. Aquí no hi ha il·lustració, sinó que el pintor ha transmutat la vibració sonora de la paraula, en vibració lumínica, en color. La pintura, per definició, és un art de la mirada i el millor «mèdium» de connexió amb allò que la paraula amaga. 

Les formes de Sergi Marcos tenen la força dels primers cercles concèntrics que es veuen un cop llançat el poema a un llac serè. Aquesta imatge de circularitat és present a les seves obres, en les quals trobem l’abstracció de les formes pures: cercles, quadrats, fractals, línies i algun triangle; aquestes, a més de ser formulacions de l’ordre, són una manifestació d’una geometria sagrada, tal com sembla indicar la flor fractàlica que acompanya el poema «Si vinc a tu», i que apareix pràcticament a totes les obres, sigui sencera com és el cas o a còpia de petits fragments. 

La pintura d’en Sergi Marcos i l’agomboladora poesia d’en Toni Planells ens proposen principis de bellesa que van en contra de l’imperatiu de la lletjor conceptual i provocadora a què ens ha acostumat l’art contemporani: diria que aquí hi són presents els principis de bondat, veritat i bellesa que caracteritzen l’estètica clàssica d’Occident i també d’Orient. Així, hi veiem simetries i asimetries, colors nets, pulcritud, economia i austeritat de mitjans, la seducció dels petits detalls, la diversitat d’allò que canvia, que no és perdurable. No hi ha brutalitat i sí detall, la impermanència fugissera, els colors hi són, però són lleus com els dits que a penes es toquen. L’espai que fa servir es fonamenta en el buit, en la lleugeresa de formes i procediments pictòrics com la seda, el misteri, l’ocultació, i en el constant diàleg entre superfície i profunditat, capes sobreposades de paper japonès, el mateix que va fer servir Sengai per immortalitzar la seva triàdica cal·ligrafia sobre l’origen de l’univers i que en Sergi homenatja en una de les pàgines del llibre. 

 Ambdós, poeta i pintor, ens conviden a accedir a un estat de consciència que ens posi en ressonància amb les seves obres i amb l’univers, evocant la profunda connexió emocional i fins i tot física que uneix la part i el tot; però «sempre que vulguem».” 

Jesús Martínez Clarà


 

Sergi Marcos · Tècnica mixta sobre el poema “En el petit present de cada dia” de Toni Planells

En el petit present de cada dia

En el petit present de cada dia
vinc a morir als teus peus com les onades
a les platges del món que les acullen;
ets sorra, roca, mar, port d’arribada,

i en tota cosa vius i m’acompanyes.
Què sé de tu? Només el que m’inspira
sentir-te sempre a prop com l’abraçada
que quan era petit la mare em feia,

i aquell joc d’ignorar per on m’esperes,
i riure, un cop vençuda la sorpresa,
com dos infants tranquils, contents i lliures.

Tots els instants de joia compartida
s’escriuen en el temps i en la mirada;
navego en tu com bot en la mar blava.

                                                 Toni Planells

 

 

[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» Fora de joc, d’Eduard Garrell.

Jugant a arrencar cebes. Foto del bloc de Bienve Moya “Jocs tradicionals d’avis a nets”.

[Text de Eduard Garrell]

«La maduresa de l’home és haver tornat a trobar la serietat amb què jugava quan era nen.»
Nietzsche

M’adono que els tradicionals anuncis de joguines pràcticament han desaparegut de la televisió. La generació X possiblement hem estat la més afortunada pel que fa als jocs i a les joguines: les carències de l’època ens van desenvolupar la imaginació de tal manera que de qualsevol cosa en podíem fer una joguina o inventar-nos un joc, dins de casa, al carrer, als marges d’una riera o al mig d’un bosc. De fet, vam ser els pioners dels jocs creatius i de les joguines imaginatives.

Als anys 60, amb el baby-boom, el plàstic va revolucionar el món de les joguines i va impulsar la seva comercialització massiva, i més endavant, als anys 80 es va produir la revolució de les joguines elèctriques. Rico, Payá, Comansi, Famosa, Lego, Madelman, Geyper, Meccano, Tente, CinExin, Scalextric… creixien per mà de la televisió i així, nens i nenes es van anar convertint en consumidors. La indústria de les joguines creixia imparable, singularment al País Valencià.

A partir del 68, l’escolarització abasta totes les capes d’una societat que es va obrint lentament a noves idees i comença a entendre que cal repensar els rols de gènere de les joguines, que responen a una societat sexista i tancada, i nens i nenes comencen a compartir jocs i joguines. La renovació escolar de Rosa Sensat impulsa a Catalunya la creació i el consum de joguines pedagògiques i artesanals.

“M’agrada carregar la cuineta al camió”: amb el canvi de segle es trenquen finalment els estereotips de gènere i s’organitzen campanyes institucionals per convèncer els pares de trencar els vells tabús i, tot seguit, a principis de segle, s’inicien campanyes perquè les joguines compleixin les normes de seguretat de la UE. Es produeixen alguns accidents i encara es realitzen controls, cada any es retiren milers de joguines procedents de la Xina.

Amb les mares cada cop més integrades al món laboral i treballant tota la família a ple rendiment, els infants acaben “col·locats” en múltiples activitats extraescolars o davant la pantalla de la televisió, i pares amb mala consciència els compensen de la seva absència amb un excés de joguines. La industrial joguinaire creix sense parar i ataca a través de la televisió, que és on troba els seus clients. Molts infants acabaran submergits sota una allau de joguines que els hipnotitzen un instant, hi perden l’interès, les abandonen i en reclamen una altra, perquè ja no són el fruit de la seva imaginació, han estat creades per adults i pensades per arribar a la butxaca dels pares convertint els seus fills en consumidors. Fins aquest moment, però, els progenitors encara podien tenir un cert control per conduir els seus fills cap als jocs i les joguines que consideressin més apropiats. L’enorme diversitat permetia trobar les més didàctiques, compartibles i obertes.

Actualment, es veu que la majoria de fabricants de joguines del País Valencià i d’arreu estan tancant o s’estan reconvertint. Els infants estan deixant de jugar cada cop més aviat, s’avança artificialment l’adolescència, la roba infantil té un recorregut curt, nens i nenes ja es vesteixen com els seus pares, escolten la seva música, practiquen els seus esports, les nenes es sexualitzen abans de poder entendre què fan. Els infants han deixat de mirar la televisió: ara miren pantalles de mòbils i tauletes, utilitzen les xarxes, Instagram, TikTok, que els mantenen en un estat d’excitació permanent on molts emmalalteixen. És on el nou negoci els va a caçar. Els preadolescents i adolescents són més rendibles que els més petits, condueixen els progenitors a invertir més i més, i així la infantesa, el temps del joc i del desenvolupament s’escurça i els converteixen en productes prematurament.

Molts ja no surten a jugar al carrer perquè miren pantalles, o miren pantalles perquè ja no poden sortir a jugar als carrers, on no tenen espais segurs ni poden fer colla, i perquè estan contínuament supervisats per pares o avis helicòpter que els sobreprotegeixen, els armen amb genolleres, colzeres, casc, guants, ulleres de sol…, enfilats dalt d’una bicicleta amb rodetes que no aixeca un pam de terra i un vigilant que no el desempara ni un instant, o els inactiven davant d’una pantalla mentre ells dinen o s’aïllen amb el seu mòbils.

Publicitat i empreses es confabulen per arribar a la butxaca dels pares a través de la insistència dels infants, de la seva mala educació que planta cara als progenitors i els mestres que han perdut el respecte i l’autoritat. L’audiovisual, el cine, la música, la moda, les xarxes socials i la nova indústria de la desculturització ―com ara la festa de Halloween o la publicitat que presenta una mocosa de 8 anys que, plantant cara, amenaça de marxar de casa mentre la família resol el conflicte posant unes pizzes miracle a taula― en són testimoni.

Molts infants ja no juguen, i als pares els han deixat fora de joc.

[ARTICLE] «Ramon Cotrina i Puig» de Eusebi Puigdemunt

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

No deixa de ser curiós que, des de sempre, les xifres acabades en zero o cinc –anys de celebracions i commemoracions especialment– ens atreguin d’allò més, i com a exemples, heus ací alguns dels més coneguts: noces d’argent i d’or (25 i 50 anys, respectivament), lustres, decennis, cinquantenaris, centenaris… de naixements o decessos de personatges o institucions il·lustres i, per descomptat, també de publificacions, com és el cas que ens ocupa: els cent números de la revista digital La Resistència. És per aquesta mateixa raó que m’ha semblat prou oportú dedicar aquesta columna a la memòria d’en Ramon Cotrina i Puig (1932-2020), donat que, tant l’esperit de la revista com el que va animar en vida en Ramon, casen a la perfecció. La propera columna, si no hi ha res de nou, sí que estarà dedicada a la memòria del mestre Josep M. Andreu, tal com vaig dir en la darrera entrega; queda pendent, doncs, i també el número serà ben especial: un capicua, el 101.

Calen, crec, poques paraules per definir en Ramon Cotrina, home de biografia marcada per la defensa i promoció de la llengua i cultura catalanes, a més a més de sociòleg, traductor, professor i poeta (formà part del grup de Poetes Estudiants de Vic). Però deixem, millor, que siguin les seves pròpies paraules les que ens marquin el seu perfil biogràfic:

“Jo soc un defensor de la llengua, un militant de la llengua, més que no pas un escriptor. He fet milers de classes de català i m’he dedicat a observar l’evolució de la meva llengua per ajudar-la en uns temps molts difícils”.

Efectivament, aquesta militància ja començà quan encara estava estudiant per ser capellà al seminari de la Gleva, a Vic, per no deixar-la mai més. Havent acabat la seva formació  vigatana, cursà sociologia a Roma, i després es desplaçà a Kloster Walo, a Baden-Wurttemberg, Alemanya; fou en aquest darrer lloc on va conèixer l’obra de Wolfgang Borchert, de la qual el captivà la universalitat que desprenia i l’atmosfera de postguerra idèntica a la que es vivia a la Catalunya ocupada aleshores pel franquisme.

De retorn a Catalunya, el més destacable d’entre tot el que va dur a terme és la tasca ingent que desenvolupà com a director del Col·legi de Sant Miquel dels Sants de Vic, on va jugar un paper fonamental en la seva modernització i el seu creixement, al temps que el convertí en un centre de conreu i promoció de la cultura catalana entre les joves generacions de la comarca d’Osona. Des del primer moment, el 1977, va formar part del nucli promotor de l’Escola de Mestres d’Osona i dels Estudis Universitaris de Vic (EUV), al costat de Ricard Torrents, en un treball que es culminaria el 1997 amb la constitució de la Universitat de Vic, avui UVic-UCCC.

El 1978 va deixar el sacerdoci i passà a dirigir el Laboratori de Sociologia de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB), i va mantenir la seva tasca docent fins a la jubilació; fou en aquests mateixos anys que publicà una de les seves obres cabdals, Prat de la Riba, reconstructor de la nacionalitat (1980). Un cop arribada la jubilació, va seguir en tot moment actiu dins del món cultural i en la promoció i defensa de la llengua catalana.

L’any 2016 va publicar Retaule de pols i altres narracions, obra premiada el 1977 a les Festes de Cultura Popular Pompeu Fabra. Aquest mateix any la seva vila nadiua, Sant Joan de les Abadesses, li va retre un més que merescut homenatge, amb la col·locació d’un bust ―d’elegància noucentista, de l’arquitecte Dufran i Reynals― al porxo que dona entrada al que havia estat l’escola nova de nenes de la congregació de les germanes vedrunes, i avui a la Biblioteca Municipal Josep Picola. A la peanya del bust s’hi pot llegir: “Hi ha més enllà una terra lliure que ens espera”.

El 2021, un grup d’amics li dedicaren com a homenatge pòstum la publicació del llibre Estimat Ramon, amb un seguit de textos esparsos que acosten el lector a la personalitat de l’intel·lectual i activista cultural que fou.

[VERSOS] «Repic», de Gabriel Salvans

[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]

Repic

Passarà de nit; com sempre
travessarem la carena
invisible on ja s’albira
el nou any i es deixa el vell.
Ho dic jo que soc el llapis
que es riu d’ell mentre es fa una
selfie. Com aquell que no
li va la cosa, constata
que podem, sense tocar,
enviar un desig a l’aire,
un bes sense una abraçada.
Si aquest poema conté
significat a la mà
de qui el llegeix, trobarà
sentit a les campanades,
percepció en la paraula
dita quan dic: Benvingut
sia l’Any Nou. Acarona’ns,
deixa’ns temps per ser en l’altre.
Que la vida és un carrer
de sentit únic, curull
de ratlles d’ombra i de llum
on ronden sons i silencis.

Gabriel Salvans
Pas estret, 2025