El 22 de març es va produir un terrible incendi en tres camps on viuen 50.000 del milió de refugiats rohingyes que acull Bangladesh des de fa 4 anys. Escapen de les matances que van acabar amb la vida de 10.000 civils —encara sota el govern de la Premi Nobel de la pau, Aung San Suu Kyi— per haver comès el crim d’haver nascut en aquest grup ètnic, descendent de comerciants àrabs, que han viscut segles a Birmània, ara Myanmar, on se’ls nega la nacionalitat i se’ls considera immigrants bengalís il·legals, que no poden acreditar que hi eren abans del 1823. Tampoc no els reconeix Bangladesh, que tot i haver-los donat una acollida prou humanitària, els nega el dret a l’educació i a la salut pública. No tenen on anar. Però, ja abans del cop d’estat dels militars contra Suu Kyi el febrer d’enguany, els refugiats preferien els camps birmans, on refeien les seves vides, amb la precarietat en què això és possible, per a tornar a la seva terra natal. Més encara després del cop, amb el poder absolut dels temibles militars.
Fins ara, es compten 15 morts, 3 d’ells infants, i 400 desapareguts i milers de petits habitatges de lona i bambú, amb el poc que havien pogut salvar en aquest trist exili, arrasats per un devastador incendi com els que havien patit poc abans als seus pobles a Myanmar, on són víctimes d’una neteja ètnica de manual, legalment i constitucional, per part del seu propi exèrcit, amb completa impunitat.
Nearly 3,000 thousands shelters have been burnt down from four camps. accomodations. Look like emergency aids are very late and inaffective. @SavetheChildren @kyawwin78 @shafiur @jessica_olney_1 @nslwin @Refugees @UN @tarcaro
Credit video: Owner pic.twitter.com/ilHKjeGSAl
— Education for Rohingya Children (@EducationForRo) March 22, 2021
https://platform.twitter.com/widgets.js
Tot i que Bangladesh els acull amb una certa dignitat, això no ha evitat que els camps estiguin encerclats amb filferro espinós, que ja ha causat algunes d’aquestes morts. És tota una nació obligada a deixar-ho tot enrere, com tants altres refugiats al món, per guerres i repressions salvatges, com els sirians que avui arriben a les fronteres europees, o com ens va passar a nosaltres mateixos no fa gaire, l’any 1939, quan escapàvem del feixisme espanyol, i França també ens va rebre de manera indigna, mentre Franco li deia a Hitler i a la França ocupada que no eren espanyols i podien fer amb ells el que els plagués.
A la tristesa amb què ja arriben els refugiats, sovint l’únic que porten amb ells, per haver perdut una terra, una nació, moltes vides —i en el nostre cas, utopies republicanes, comunistes o anarquistes, esclafades pel feixisme—, s’hi afegeix el fet de ser tractats de sobte com a criminals sense haver fet mai cap mal. I més trist deu ser encara sentir que el planeta, l’únic que coneixem habitable, no els reserva ni un refugi, ni un petit indret tranquil on poder escapar d’una mort segura. Si no tenen Estat, no tenen protecció.
L’incendi és una tragèdia més a afegir a les moltes que pateix aquest poble des de fa segles, i molt especialment els darrers anys, quan el govern birmà va decidir que aquesta ètnia sobrava i havia de ser expulsada o exterminada. I en tenir les regnes de l’Estat, esdevé un genocidi legal. I en viure un planeta organitzat per estats, és un genocidi emparat i protegit per la legalitat internacional, i pel lema tan repetit a Espanya i a d’altres països que abusen contra les seves minories i que, de manera sorprenent, la Unió Europea (UE) avala: és un afer intern. Un fet que ha rebaixat no només la credibilitat del projecte europeu sinó, pitjor encara, els estàndards que manteníem —malgrat tant colonialisme salvatge arreu, que fundà la prosperitat europea— i que ens permetien donar lliçons de drets humans a Xina o a Rússia.
Aquestes tiranies, igual que la de Myanmar, poden ara emparar-se en el cas espanyol com un argument irrefutable per dir que si a l’Europa tan civilitzada cal respectar la repressió que s’exerceix sobre Catalunya per tractar-se d’un afer intern, perquè no ho haurien de ser també la repressió o els genocidis físics o culturals als tibetans, als uigurs, a Hong Kong o a la dissidència interna al règim xinès o rus? Espanya, sovint a l’avantguarda mundial de la repressió interna, l’autoritarisme i els genocidis colonials, avui continua abanderant el retrocés humà i democràtic a escala planetària, com van constatar els xinesos en una cimera amb Europa el 2017, on van esgrimir aquests mateixos arguments.
Quan aquests afers interns es produeixen en un país comunista, com la Xina, Cuba o Corea del Nord, o bé capitalista però no alineat a l’eix geopolític hegemònic nord-americà-europeu, com Rússia, o en l’intent, potser malaguanyat, de socialdemocràcia a les colònies petrolieres (Veneçuela), l’atac, la crítica, i fins i tot la ingerència oberta contra els afers interns, si cal amb cops d’estat i torturadors, és permanent. Però, quan és un bon soci capitalista com Mèxic, que té una policia que lliura als narcos a 40 estudiants d’esquerra perquè els facin desaparèixer amb les seves tècniques inigualables del crim; o, quan l’estat colombià mata camperols per fer veure que han estat atacats per les guerrilles, els falsos positivos; o, quan Turquia, soci militar de primer ordre a l’OTAN i aturador de la immigració pel bàndol oriental, du a terme una altra neteja ètnica sense escrúpols, ajudat d’Estat Islàmic, contra les guerrilleres kurdes de Rojava a un estat veí, aleshores sí que són afers interns que cal respectar. Està clar que el planeta fa temps que ha perdut, si mai els ha tinguts, la democràcia i els drets humans com a eixos vertebradors, per a continuar sent la força i la impunitat de cada estat per fer el que li plagui de portes endins.
El cas dels rohingyes posa en evidència tres grans dèficits i obstacles al desenvolupament humà. El primer és la maldat, la manca d’humanitat dels militars birmans, que arriba fins a l’assassinat polític i ètnic d’infants I que ens recorda que el budisme confessional de l’estat no garanteix el camí del mig i de la bondat, com crèiem en veure el budisme tibetà o el budisme a Europa com a alternativa a les religions monoteistes, sempre tacades de sang i fanatisme. Pel que sembla, el budisme dels militars birmans admet també la crueltat fins a límits insospitats. També, ens ha mostrat que la Premi Nobel i Creu de Sant Jordi, Aung San Suu Kyi, o bé està molt lluny de merèixer tals honors per no haver impedit l’atac als rohingyes durant el seu mandat, o bé, ara que hem vist de què son capaços, continuava encadenada pels militars que la van mantenir empresonada durant 15 anys i que la van destituir amb el cop d’estat del febrer.
El segon dèficit, que ja hem esmentat, és un dels que els anarquistes fa més d’un segle ja ens n’havien advertit: l’Estat. Quan qui comet la injustícia i els abusos és el propi Estat, no hi ha res a fer, no hi ha més escapatòria que l’exili —o la revolució social. El que, en el cas birmà s’ha agreujat els darrers dies per la terrible repressió que la mateixa junta militar exerceix ja no només contra els rohingyes, als quals han expulsat pràcticament del país, sinó també, encara assedegats de més sang i repressió, contra els propis ciutadans birmans no rohingyes, a qui disparen amb foc real al cap, fent que comptem a centenars els morts per tret de bala en pocs dies, abatuts legalment per l’exèrcit estatal. El que inclou nadons i infants, com ja passava a les aldees rohingyes atacades pel mateix exèrcit, sovint després de violacions múltiples, com feia aquí el feixisme espanyol quan avançava sobre el país.
La terrible dictadura birmana, que tant ens recorda als primers dies del cop d’estat de Xile el 1973, o el sempre omès Caracazo del 1989, amb 3.000 morts en pocs dies durant el mandat de Carlos Andrés Pérez, que és el que explica l’arribada posterior del chavisme —i per això mai no se cita—, ha embogit i se situa al costat de tants altres règims feixistes, autoritaris o totalitaris que emprenen una guerra desigual, una repressió impune, contra la pròpia població, usant fins i tot l’aviació per a bombardejar regions senceres.
I és que quan és el propi Estat qui assassina, quan el terrorisme és terrorisme d’estat —i no partisà com el d’ETA—, els seus jutges, la seva policia, la seva premsa, la seva política i parlaments, o la seva memòria històrica posterior —com el cas paradigmàtic espanyol—, poden ser còmplices dels assassins o, més encara, participar activament de la repressió. Com tristament havien de comprovar els xilens o els argentins quan no podien acudir ni a la justícia ni a la premsa nacional per a denunciar ni més ni menys que la desaparició de 30.000 joves idealistes, amb què l’infame general Videla responia amb un sarcasme sanguinari: «Ni muerto ni vivo, no está».
I per últim, el tercer dèficit que ens demostra el cas dels rohingyes, conseqüència inevitable de l’anterior, és el dèficit en democràcia nacional al món. La impossibilitat de defensa de les nacions sense estat i, més encara, de les nacions amb estats en contra, en un planeta habitat per 5.000 nacions o grups etnolingüístics, i governat per 200 estats, la majoria dels quals es plantegen com capritxosament mononacionals, quan, com a Espanya, Turquia o el Brasil, no ho són, per més que s’hagin esforçat durant segles a seguir el model francès d’extermini cultural i completa assimilació de les altres nacions amb qui comparteixen un territori.
I tot, en nom del progrés, d’una falsa igualtat republicana que ho seria si els occitans poguessin exterminar els parisencs com els parisencs han exterminat els occitans. I emparat, pitjor encara, per unes preteses ciències socials justament elaborades a França en gran mesura, durant aquest llarg període d’extermini i assimilació de la pròpia riquesa i diversitat antropològica i cultural de l’estat, amb la destrucció de les seves nacions perifèriques, els patois, de pas toi, tu no, que copien acríticament, encara avui, gairebé tots el estats, de Rússia a Xile. Per suposat a les dretes patrioteres, que anomenen patriotisme el seu nacionalisme, com ens passa diàriament a Espanya. I, més trist, a bona part de les esquerres i moviments revolucionaris, que també han cregut sempre més en el jacobinisme, el centralisme uninacional i monolingüe de la Revolució Francesa, que en els seus ideals de germanor i igualtat, en aquest cas entre les set o vuit nacions que avui ja han deixat d’existir al país veí, i que és un dels seus resultats més tangibles. Una falsedat que es manté intacta i sense una revisió crítica encara avui a França.
Els rohingyes, que avui pateixen una de les majors injustícies del planeta, són el reflex més trist i sagnant d’aquest gran dèficit democràtic. Un cas extrem, seguit de prop per tants altres avui i ahir: kurds, tibetans, palestins, nacions originàries índies americanes, d’Alaska a la Patagònia, saharaians, amazigs, gitanos, nosaltres mateixos i tants altres a qui no se’ns permet viure plenament amb la nostra llengua, cultura, identitat, sobirania i mínimes garanties democràtiques i de ciutadania. Negant-nos el ple dret cultural, nacional i lingüístic com del que gaudeixen les nacions hegemòniques de cada estat; immersos i embriagats, gairebé sempre, d’un nacionalisme banal, o d’estat, o parasitari, aquest mal anomenat patriotisme, amb què es prova de camuflar el seu nacionalisme extrem, central i dotat de les eines de l’estat, que és el que converteix els seus nacionalismes en tot allò que atribueixen als que no tenim estat: temibles eines de repressió, des dels tancs als jutges i els telediarios. Gairebé sempre ultres —com l’espanyol, el turc, el grec, el francès o l’anglès—; ètnics, identitaris, excloents, assimilacionistes, supremacistes i opressors. Exèrcits des d’estats-nació que es creuen amb el dret d’expulsar per sempre més del planeta, constitucionalment, les nacions diferents a la central i hegemònica. I rebent, tret de casos extrems com el dels propis rohingyes, el recolzament internacional i la complicitat de la resta d’estats.
Ben diferent als nostres nacionalismes perifèrics i reivindicatius, el de les nacions sense estat, que no tenen cap organisme on acudir per a reclamar drets bàsics de ciutadania i de nació. Inclús el dret a la vida. Ni tan sols a l’Organització de les Nacions Unides, que ja menteix en el propi nom. Perquè: quan hi hem vist una nació? Un mapuche, un guaraní, un basc, un occità, un bretó, un cors, un saharià, un tibetà? Mai, només hi hem vist estats. És per tant, més aviat, l’Organització dels Estats Units —valgui el doble sentit del terme. Amb els seus pactes entre criminals per a continuar delmant la biodiversitat humana i poder imposar el pla de l’Imperi, davant del qual ens toca continuar sent la resistència.
