Vegueria del Penedès: per a continuar avançant

[Un article de Jordi Sánchez.]

El passat 13 d’octubre vaig assistir al primer debat del «procés participatiu» de l’avenç del Pla territorial parcial del Penedès a Vilafranca i, desprès de les diferents aportacions dels assistents, em va quedar clar el següent:

Que les quatre comarques (72 municipis) que configuren la vegueria, tenen un sòl agrari propi i variat que les fa diferents d’altres indrets catalans. Això ja és suficient per a protegir-lo, tot aprovant-ne definitivament la catalogació. La qüestió és: tot el sòl? O només el de vinya ? Plantejo això perquè, per un altre costat, va lligat a una altra pregunta, i és: volem créixer? O ja n’hi ha prou de població? Son preguntes que també han de ser resoltes en els diferents planejaments municipals (POUM) i per  valorar-ho correctament cal un procés participatiu a cada municipi.

Ja sé que tenim un procés engegat i no del tot acabat, com per exemple el Pla director territorial del Penedès, però és que se’ns acumula la feina. Ara també hi ha obert un debat d’ampliació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Tot això, en plena pandèmia de la covid i de manera  telemàtica, majoritàriament, que és la pitjor manera per a socialitzar i emfasitzar.

Per altra banda, i pel que fa a la Generalitat, d’interès n’hi ha més aviat poc i és lent (administrativament i econòmica), però el territori està patint, i molt (industries que tanquen): pateix deficiència en els serveis en general i hi ha poca exigència al Govern central pel que fa al manteniment d’infraestructures, així com en el fet d’acabar els compliments històrics assolits.

El territori és divers en el seu paisatge i el productiu ja té feina (amb penes i treballs). Però…, i el que no ho és? Qui el gestiona? I amb quins ajuts? La conseqüència actual és que creix la massa forestal i, per tant, l’augment de perill d’incendis (pèrdua de paisatge i costos econòmics per al país ).

Tota aquesta reflexió la faig perquè hi ha molta feina a fer. Només faltava la pandèmia que, sota la meva opinió, ens ha deixat cansats i menys actius, i això no és bo per a les generacions futures.

Podem fer-hi res? Pel que sembla, tenim el procés d’independència una mica enquistat i un futur no massa clar: sentències, taules de diàleg, ordenació del territori, canvi climàtic, immigració, intel·ligència artificial, transició energètica i tantes coses més. Però, el que sí que no podem fer es desanimar-nos. Hem de ser proactius i demostrar fermesa en les nostres conviccions.

Es per això que proposaria tornar a situar als balcons dels Ajuntaments i a les entrades dels municipi la retolació que diu «MUNICIPI VEGUERÍA PENEDÈS». També, impulsaria programes de ràdio a totes les emissores del territori, capçaleres als mitjans de comunicació dels butlletins municipals, webs municipals, institucions comarcals, institucions culturals, esportives, etc. Ser-hi, que ens ho creiem, que som i volem ser-ho per a continuar avançant. I això es diu  comunicar. Cal fer-ne publicitat. Fem-ho i recordem que una imatge val més que mil paraules.

Així ho veig.

[ARTS I OFICIS] Caritat

[Un conte de Jordi Remolins.]

Aquell matí de Nadal va despertar-se considerablement més destrossat que qualsevol altre dia. S’havia acostumat a no beure després d’una etapa de fer-ho massa, però durant la vigília va fer una excepció que ara estava pagant amb escreix. De tan masegat com es trobava va estar a punt de quedar-se al llit i perdre’s la jornada de treball més interessant de tot l’any. Per l’aspecte físic no calia patir. Per més demacrat que estigués no seria pitjor que el de qualsevol altra jornada. El que el molestava era el dolor d’ossos, la incapacitat per a esmorzar absolutament res sense que se li remogués l’estòmac ni cap garantia de no acabar-ho perbocant de nou, o la seguretat que la repulsió olfactiva que habitualment provocava la seva presència corporal es multiplicava ara amb els efluvis que emergien del seu pútrid esòfag.

En un estat previ a la insalubritat, va aconseguir sortir dels llençols farcits amb edicions antigues de diaris i revistes per a mantenir a baix preu la temperatura que el seu cos necessitava. El contacte amb l’aigua de la galleda va tenir un efecte immediat, si més no per a deixar enrere la mandra i la son. Va posar-se la roba que feia mesos que no rentava, va calçar-se i va sortir per la rònega escala en direcció a la portalada de l’església on habitualment demanava caritat. Ensorrat sobre la seva carcassa mig inservible, esperava assegut a les fredes escales mentre creients i temerosos d’un déu improbable accedien a la missa més concorreguda de la temporada.

Encara que l’entrada a ofici solia ser molt menys productiu que la sortida, ell acostumava a ser-hi mitja hora abans, perquè sempre recollia alguna moneda, però sobretot per a evitar que altres sense sostre li prenguessin el millor lloc, al punt més elevat de l’escalinata on el sol manllevava un perímetre d’espai al gèlid hivern, per entremig de teulades, xemeneies, antenes parabòliques i estenedors d’edificis veïns.

Aquell dia no semblava que els núvols tinguessin intenció de permetre cap mena de treva en la intenció de congelar l’ambient nadalenc. A més, un vent gebrador va acabar convertint el seu metre quadrat de privilegi en un autèntic infern, que només va mantenir per aquell inquietant orgull dels perdedors d’atrinxerar-se fins i tot en les derrotes més humiliants.

Faltaven pocs minuts per a començar la missa, quan va veure-la. Caminava sobre uns ínfims talons, estilitzats, com una dècada i mitja enrere ho havia estat també el seu cos. Feia el mateix temps que no coincidien, malgrat que no havia passat ni un maleït dia sense aparèixer en el seu cervell per a torturar-lo miserablement. Ella havia sigut a qui més havia estimat. Per ella va deixar als pares, als amics i la feina. Va anar-se’n a viure a la llunyana metròpolis, va intentar integrar-se en una societat que no era la seva, que no entenia, que no comprenia, que anava a un ritme molt diferent del que havia mamat des de petit. Per ella va perdre el patrimoni, invertit en roba cara, en sopars i begudes, en riures falsos, en temptacions evitables que es convertíen idefectiblament en imprescindibles. Va fracassar laboralment, víctima de taurons que el superàven per totes bandes. Van arribar les infidelitats, els menyspreus, la superioritat moral. Ella controlava, necessitava tastar-ho tot, i ell s’hi abocava per satisfer-la, encara que la química no sempre fos amiga, ni el sexe complaent, ni les companyies agradables. I va arribar l’alliberament, però ni això va ser positiu. Qui es va alliberar va ser ella, després d’haver-li extret la sang, d’haver-lo convertit en una caricatura de l’home que havia conegut. La depressió va ser profunda i perllongada. Nits sense dormir, pensant en què estaria fent, amb qui s’allitava, si el trobava a faltar o si alguna vegada s’havia penedit de la seva actuació. No va buscar-la mai, malgrat tenir mil temptacions de buscar on vivia. De fet amb prou feines es trobava ell mateix.

Per això quan els seus ulls van tornar a enfocar aquell cos considerablement més dimensionat, menys atractiu, però igualment sofisticat, acostant-se acompanyada per un individu de mitjana edat pentinat amb una ratlla mil·límetrada, camisa de coll blanc, corbata blava i vestit negre, amb els pantalons perfectament planxats i les sabates embetumades al detall, el passat va tornar a presentar-se amb tota la crueltat possible. S’havia proposat d’oblidar-la des de feia mesos. I no havia tingut èxit. Ara sabia que la voluntat seria irrealitzable durant una altra llarga temporada.

Alguna cosa es va remoure entre els etílics sucs gàstrics adobats amb aliments de poc rigor comestible. Per a evitar que el pogués veure va regirar-se sobre ell mateix i va abocar el contingut de l’estòmac contra el mur que tenia darrere seu. La parella va mirar-lo i va apartar ràpidament la mirada. La missa estava a punt de començar.

Tres quarts d’hora més tard, mentre el gruix de parroquians sortien disposats a llençar unes monedes d’esperit nadalenc dins la seva gorra, ell estava en la mateixa postura. Només movia lleugerament els llavis en senyal d’agraiment cada vegada que escoltava el dring del metall. Quan va passar ella, va mirar-lo fixament. També l’havia reconegut. I aleshores, alçant la mirada va escopir-li la seva indiferència mentre s’aferrava al seu nou home i trepitjava sorollosament cada graó fins a perdre’s novament de vista, amb una mica de sort per a tots dos fins al cap d’una dècada i mitja més.

[VÍDEO] Homenatge vigatà a Maria Dolors Orriols

 

Un moment de l’acte d’homenatge a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic.

[Notes de Xavier Borràs.]

El passat dimarts, 25 de gener, la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic va acollir l’acte de nomenament de l’escriptora Maria Dolors Orriols i Monset com a vigatana il·lustre, el mateix dia en què es complien 107 anys del seu naixement.

L’acte el va presidir la batllessa de Vic, Anna Erra, i va comptar amb les intervencions de la professora i assagista Montserrat Bacardí —biògrafa de l’autora—, l’empresari, escriptor i nebot de la vigatana il·lustre Nan Orriols, i diverses intervencions musicals a càrrec d’alumnes de l’Escola de Música i Conservatori de Vic.

Podeu llegir l’article que li va dedicar Osona.com i, de més, veure el vídeo que ens ha facilitat l’amic Albert Bagué:

Sobre l’ara, finalment, vigatana il·lustre, podeu trobar aquests articles a La Resistència:

• El llegat de Maria Dolors Orriols, amb obres inèdites, arriba a la Universitat de Vic.
• Noves entorn Maria Dolors Orriols.
• «Maria Dolors Orriols, viure i escriure», de Montserrat Bacardí.

 

[CÀMERA AL BOSC] Guilles

Qui, si no les guilles (raboses, guineus, guinardes, guinots), xafarderes de mena, curioses i cercadores incansables d’alguna menja que els atipi ni que sigui una micona el ventrell afamat, poden aficionar-se a ser vistes i a veure la càmera amagada en un recòndit racó de les Guilleries?

Reflexions d’un gandul fracassat. El clau per la cabota

Potser els mil·lenistes haurien «d’anar als casals dels vells per aprendre a agafar un martell pel mànec i no clavar els claus per la cabota.»

[Report i fotografia d’Eduard Garrell.]

«…ser vell és una mena de postguerra…»
Joan Margarit

Al peu del santuari de Cabrera hi trobo un dels vells que voluntàriament tenen cura del manteniment i conservació dels entorns del lloc. L’home, que no vol que desvetlli el seu nom té 80 anys, no porta mòbil però va equipat amb una bossa on hi du les quatre eines que ha de menester per arreglar un banc malmès per alguna bretolada. Pugem plegats per fer-li companyia, perquè d’ajut no no li’n cal. En un tres i no res improvisa unes grapes amb una boci de vareta, una falca i un parrell de puntes i el banc queda llest per aguantar 20 anys més. Amb això van passant joves, i no tant, esperitats i disposats a fer-se una cardiomegàlia i una artrosi mentre es controlen les constants amb l’UVI de polsera i segueixen fidelment el track del wikilok. Així no cal ni mirar el paisatge. Ni dir bon dia… En acabar penjaran la gesta a les xarxes socials perquè amics que no han vist mai de la vida els admirin.

L’home sense nom, satisfet, m’ensenya en exclusiva totes les reparacions, improvisacions i invents que ha anat fent al llarg del temps, amb les seves mans, i a mi em ve a la memòria una notícia de fa pocs dies on es deia que la Xarxa de Casals de la Gent Gran de Barcelona lluita (ara de fer qualsevol cosa se’n diu lluitar) contra la fractura digital amb tallers d’alfabetització digital. Es veu que a la gran ciutat hi ha una fada que vetlla pel benestar social.

La reflexió em porta a l’any 2005, que no eren pas les albades de les TIC, quan em vaig fer càrrec del Gremi de Llibreters: al despatx hi vaig trobar uns ordinadors obsolets i un mòdem de 36 Kb que no permetia telefonar si estaves connectat, paradigma de la situació del 80% del sector. La majoria de gremis d’aquest país han estat —si no ho estan encara—, controlats pels més poderosos del sector, que els paralitzen de manera que els més petits no puguin aixecar el cap. A l’hora de l’esforç ingent d’actualitzar les eines i canviar les mentalitats no era possible trobar cap complicitat per part de l’administració o, més ben dit. l’administració era còmplice de la situació

La fractura digital és una clivella que comença a l’escola i s’estén entre les micro i les pimes, que representen el 60% del teixit empresarial de casa nostra i, en conseqüència, per tota la societat. Malgrat que la pandèmia ha forçat aquests sectors a digitalitzar-se precipitadament, els anys vinents continuaran arribant treballadors dels sectors agrícola, ramader, de la construcció i de serveis i de les classes endèmicament marginades a la fractura digital imposada per la jubilació i l’edat, un món hostil on a tanta gent que ha estat útil i necessària li faran sentir la nosa i el rebuig. Exclosos i culpables.

La fractura digital és una desigualtat preexistent i sostinguda en el temps, coneguda i sense cap pal·liatiu.

El meu vell amic sense nom, que fins ara anava al banc a cobrar la pensió, a l’ajuntament el rebia algú conegut, el metge el visitava, anava personalment a pagar els seus impostos…, ara s’ha quedat sense oficina bancaria, ha de demanar cites prèvies arreu, ha de gestionar els seus comptes telemàticament, fer consultes mèdiques a través de «La meva salut»… Una persona perfectament integrada al seu entorn es trobarà de cop i volta en situació de desintegració social perquè les TIC van molt més de pressa en alguns sectors que la seva capacitat d’integrar-les. L’ajuntament o el casal d’avis li oferirà un curs d’alfabetització digital amb la finalitat que no molesti a un sistema bancari i uns serveis que només persegueixen el lucre o que són víctimes de l’infrafinançament de l’ocupant.

Caldria considerar que aquesta fractura digital per part dels vells que no han tingut l’oportunitat ni les possibilitats d’apropar-se a les TIC té dues direccions: la contraposada és la fractura humana que s’està generant, especialment entre els mil·lenistes que comencen a ocupar llocs de responsabilitat i en els seus progressos laborals menystenen i maltracten als vells, en un acte d’estúpida supèrbia, atès que la majoria no sobreviurien dotze hores sense mòbil, o sense electricitat —o sense la mama.

Potser és aquesta la generació que hauria d’anar als casals dels vells per aprendre a agafar un martell pel mànec i no clavar els claus per la cabota.

[VERSOS] Importa

[Versos i fotografia de Gabriel Salvans.]

Que importa el lloc, ni el dia, ni l’hora,
ni si el mar mira, ni per la finestra
on mirar. Que importa quina llum
hagi despertat el poema, ni
si el gat mirava en començar
a despertar. Que importa si escric
a la llum del focus o a la llum
de l’alba o si encara no escric
i només faig que pensar, no importa.
Que importa què, ni qui pensi, faci,
o digui. Que no importa el lloc,
ni el dia, ni l’hora de quan comença
el poema, el què importa és
el que diu o no diu, si encén la llum daurada
quan el llegiràs, i el lloc i el dia,
l’hora en què el poema creix al poema.
Si estimes, importa tot a tota hora,
que hi ha tantes hores, dies i llocs
on no fer res, viure per caminar,
i el temps és breu i la vida avança.

 

15 de gener de 2022.

[AUDIOPROSA] Portes tancades

L’actor i director de teatre de Calldetenes, Albert Freixer, ens ofereix la seva dicció i oratòria amb un altre interessant text de Nan Orriols, en exclusiva per a La Resistència.

Es tracta de «Portes tancades», prosa inèdita de l’autor, entre d’altres, d’Indi.

Gaudiu-ne!

[ÀUDIO] Vacunats i no vacunats

[Veu i text de Nan Orriols.]

La Resistència no és el diari Ara. Qualsevol que escrigui en aquesta publicació digital defensarà sempre el dret que tothom s’expressi amb absoluta llibertat.

Diré que estimo els resistents, vacunats o no vacunats.

Diré que l’espècie humana és la més criminal del planeta i que l’extinció de l’espècie no discriminarà ningú.

Diré que tots som responsables dels plàstics que contaminen rius i mars i del consum d’energies fòssils i tots tenim cotxe, vacunats i no vacunats.

Diré que tots maltractem els animals alimentats amb pinsos medicalitzats i pràcticament tots vacunats i això ho fem el comú de tots plegats.

Diré que vacunats i no vacunats mengem transgènics tractats amb insecticides i herbicides, crescuts en camps que prèviament hem regat amb purins.

Diré que els rius pràcticament són clavegueres i que vacunats i no vacunats tenim màquina de rentar i utilitzem detergents, lleixiu i tot tipus de contaminants.

Diré que, per molt que vulguem fer de llops salvatges, tots som ovelles del mateix ramat, vacunats i no vacunats.

I diré que tots plegats som responsables del desastre que ens toca viure, vacunats i no vacunats.

Santa innocència? Per al tió i la quitxalla, sempre. Dels reis, val més no parlar-ne, sabeu? Vacunats o no vacunats?

«Caga el bisbe, caga el papa i de cagar ningú s’escapa…»