[VERSOS] Nou poemes per a una oració_7
[Versos de Gabriel Salvans.]
Si et sents quan estàs sol,
no estàs ben acompanyat.
Jean-Paul Sartre
Va ser amb ell, sí, amb qui vaig pujar al Taga
per primer cop, era un maig que recordo
en un caminar clar de lluna plena,
per Pardines i la collada Verda
fins al cim a la sortida de sol.
En Parés, un home fet a muntanya,
i jo, un marrec de calça curta, ros,
ulls blaus, grossos i oberts a mirar món.
De Noucreus al Matagalls i dels Munts
a Susqueda, Cabrerès, Guilleries,
Milany…, encara hi rondo en camins,
i canto cançons, i bec a fonts i
travesso rius, fondals i torrenteres,
i pujo a cims a trenc d’alba, i paro
embadocat en una posta de sol, i,
el recordo, enyorat. Si algú em demana com era,
li dic: Era un home que feia claror.
El litoral i els nuclis urbans: la platja, el bé més preuat
Les platges formen part de la riquesa dels municipis urbans i els ciutadans n’han de poder gaudir
Calafell té un important patrimoni històric, però el seu bé més preuat és la platja, sens dubte. Ja els ibers (els cossetans) van tenir una Ciutadella (fortificació militar) davant del mar a Calafell, al costat de l’aigua dolça de l’estany Llarg. Aquest era un bon emplaçament per a la vigilància del poblat que es trobava a Banyeres del Penedès. El sorral de Calafell era, junt amb els aiguamolls, un lloc privilegiat, un port marítim natural al costat de la Ciutadella on es relacionava amb els mercaders de la Mediterrània.
Fent un salt en la història, Calafell ha tingut una de les flotes de pescadors més importants de Catalunya, amb la pesca principal de la sardina. Es deia que tenien la platja amb més fusta (es a dir, més barques). Després de la Guerra Civil, a Calafell hi va haver el debat «o port o platja». Es va decidir platja i, com a conseqüència, els pescadors van haver d’anar al port de Vilanova. Els més sentimentals, que continuaven a la seva platja, van anar escurçant la flota, però sortosament avui encara n’és activa la confraria.
Com es configura una platja
Les platges es configuren amb l’aportació de sediments dels rius i de les rieres. El mar no fabrica sorra, però sí que la transporta mitjançant els corrents marins. Per tant, és molt important saber que si fem obres dins el mar, arran de platja, alterem el perfil de les platges. Podem fer una lectura aèria des del delta del Llobregat fins al Roc de Sant Gaietà (Roda de Berà), que és el tram a estudiar donat el corrent dominant de llevant i la seva dinàmica del litoral (com es crea i com es comporta la natura com a conseqüència de les accions del humans).
Per arribar a les nostres platges, un gra de sorra ha de vèncer les obres marines (ports) següents: Port Ginesta (Sitges), Vallcarca (Sitges), Garraf (Sitges), Aiguadolç (Sitges), Vilanova i la Geltrú, Tèrmica (Cubelles), Espigons (Cunit), port de Segur-Calafell (Calafell), Coma-ruga (el Vendrell) i el de Roda de Berà.
Legislació aplicable
La legislació aplicable, pel que fa el cas, és en primer lloc la Llei de costes (estatal) que és la que regula aquest àmbit. La Llei, entre altres criteris, indica un aspecte molt important, que és la ZMT (zona marítima terrestre), és a dir, la línia poligonal que separa el domini públic del domini privat, indicant què es pot i què no es pot fer a tota la ribera marítima. La Llei s’ha anat actualitzant i la darrera actualització és de 2013. Es va reformar la Llei de 1988, en la qual hi va tenir un paper important el nostre estimat Carlos Barral, com a senador per Tarragona. També cal tenir en compte tots els Plans directors que pugui fer la Generalitat de Catalunya, amb els reports oportuns tant d’ajuntaments, com de l’Estat.
Singularitats, turisme
Hi ha molts exemples a tenir en compte d’actuacions ben fetes i mal fetes, des del cap de Creus fins a les Cases d’Alcanar (per parlar de Catalunya), algunes de les quals han alterat i encara alteren l’ecosistema costaner. Però, també, cal considerar les singularitats de poblacions costaneres com Sitges, Cadaqués, Port de la Selva, les Botigues de Calafell, Tamarit (Altafulla), el Circ romà (Tarragona) i altres, les quals ningú desconstruiria pel seu valor patrimonial i fins i tot de paisatge de la costa, que n’hi ha a totes les ribes del mon. En aquest sentit, consulteu el llibre d’en Carlos Barral Catalunya des del mar
En el nostre cas: les platges del Penedès marítim
Les notícies aparegudes aquets darrers dies sembla que debaten entre aprofitar l’obra del port de la tèrmica (Cubelles) o no, així com què cal fer amb els espigons de Cunit. També, es parla de tornar a crear dunes i plantes autòctones que ajudin a estabilitzar las nostres platges.
Aquest és un tema molt delicat i cal tenir en compte el següent:
- Des de els anys cinquanta del segle passat la influència i riquesa que ens ha aportat el turisme és important. Cal tenir en compte de no malmetre’l, sinó millorar-lo.
- Cal definir molt bé quin és l’àmbit que cal estudiar. Jo apunto per fer-ho des de les obres del port de la tèrmica (Cubelles) fins al port del Roc de Sant Gaietà (Roda de Barà). La natura no te límits municipals, però sí que ens pot ajudar amb les seves singularitats naturals i experiències viscudes.
- Abans de desconstruir cal estar molt segur amb els reports responsables del que pot passar, ja que les nostres platges són fonamentals com a font de riquesa per als municipis.
En el cas de Calafell, el Vendrell i Roda de Berà, en un total d’11,5 km, l’any 1993 es va fer una aportació de sorra de 2.693.764 m3 provinents del Garraf per part del Ministeri. Es feien càlculs que en tindríem per a 10 anys. Doncs ja en fa més de 30!
Això indica el que em deia un del millors catedràtics en dinàmica del litoral, Pedro Suárez Bores. Les seves obres, patents i solucions a problemes reals l’avalen: platges de Barcelona (1992); la platja artificial de las Teresitas (Tenerife) —amb aportacions de sorra del Sàhara—; arranjament del dic de la ria de Bilbao i reports i directrius per resoldre el port de Segur-Calafell. Finalment a Cubelles va executar la seva patent dels tronco-cons «difusors d’energia». Per a qui no ho sàpiga, el que fa és protegir les platges, ja que l’energia de l’onada és reduïda i arriba a la platja sense malmetre-la. Si a més a més l’obra feta es aprofitable per a un port de gestió Cubelles-Cunit, seria un bé d’interès econòmic per a la zona i la vegueria Penedès.
Ens manca cultura nàutica. Això no vol dir fer les coses malament, si no aprofitar el que hi ha amb el menor impacte possible. I això també val des de la sorra cap al terreny municipal o privat, però cal fer obres marines per a protegir les platges amb la sensibilitat ambiental necessària.
Ja és hora que actuïn professionals que en sàpiguen i amb experiència contrastada per a crear riquesa entre tots. Una darrera dada: Copacabana-Río de Janeiro (Brasil), una de les platges (4 km) més famoses del món, juntament amb el seu passeig, és tota de sorra artificial. Els temporals de mar arribaven fins els edificis de la ciutat abans de la seva reforma.
Una cosa són les platges en el seu espai natural sense la pressió de la ciutat i una altra són les platges en un entorn urbà on, majoritàriament, l’espai de les platges es converteix en la zona d’esbarjo i oci més important del municipi. És la zona de transició entre el mar i la ciutat. En el nostre cas, el millor valor de les nostres platges és que siguin obertes. Són la nostra singularitat. Més sorra, sí, desconstruir, no.
Així ho veig,
[VÍDEO] Nucli zoològic
[Text i veu de Nan Orriols.]
Avui veig que un Tribunal de Cuentas més que caducat aplica venjances monàrquiques medievals, i la cabra de la legió desfila com un capità general marcant el pas. Fins aquí, tot normal al país de la «democràcia plena» i «esta guerra la vamos a ganar», paraules del president Sánchez parlant de democràcia i de virus.
Sobre el rei emèrit, diuen ara que va pagar l’equivalent a un milió d’euros perquè el president Adolfo Suárez abandonés la política. Continuen parlant de taula de diàleg o de negociació bilateral, cosa que alarma totes les espanyes que cobren i no paguen. En fi, tot normal. El volcà distreu l’atenció, i ahir també vaig sentir que el Gobierno de España vol acabar amb la prostitució.
L’estat mental del país és tan còmic ―perquè si dic depriment m’acusaran de cridar la malastrugança― que diuen que el Govern de la Generalitat farà un decret o una llei que obligarà a declarar els animalets que tenim a casa que avui tothom anomena mascotes. Els buròcrates de Barcelona diuen que, a partir d’ara, més de cinc animals a casa s’hauran de declarar com a «nucli zoològic».
Bé, pensen en el benestar i el bon tracte animal, en l’amor pels nostres germans mascotes. Enhorabona! Milions de truges, pocs, vedells… són maltractats, turmentats i executats cada dia sense cap mirament. A vegades penso que el degenerat Tribunal de Comptes és arreu.
[ÀLBUM DE FOTOS] Tardor al Capcir
[Text i fotos de Nan Orriols.]
El Capcir és una comarca del Principat de Catalunya, entre la Cerdanya i el Conflent, que actualment es troba sota l’administració de l’estat francès.
La vam rondar amb bicicleta i vam gaudir de paratges i vistes molt boniques. És el temps de visitar-la, pels colors, l’aigua, el crit ja de l’hivern i, aviat, la neu.
Reflexions d’un gandul fracassat. Soroll planetari
- Victor Català – Caterina Albert
- George Elliot – Mary Ann Evans
- George Orwell – Eric Artur Blair
- Mark Twain – Samuel Langhorme
- Amos Oz – Amos Klausner
- Yasmina Khadra – Mohammed Moulessehoul
- Elena Ferrante – Anita Raja
- Robert Galbraigth – Joane Rowling
- Blue Jeans -Francisco de Paula
- Jon Benesiu – Josep Martinez Sanchis
- Lola Vendetta – Raquel Riba
- Andrés Vidal – Mariu Mollà
- Agatha Christie – Mary Westmacott
- Benjamin Franklin – Silence Dagood
- CS Lewis – Clive Hamilton i NW Clerk
- Isaac Asimov – Paul French
- Stephen King – Richard Bachman
- Pablo Neruda – Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto
- Carmen Mola –Antonio Mercero, Agustín Martinez i Jorge Díaz
…
Sorpresa!
N’hi ha per a tots els gustos. Homes amagats sota un nom de dona, dones sota un nom d’home, d’altres per amagar la veritable identitat, d’altres que n’amaguen dos o tres i alguns de tan assumits que han pres el lloc al nom «oficial».
Personalment, fa prop de deu anys que formo part d’un jurat literari, on, com és habitual en la majoria de premis, les obres es presenten sota un pseudònim. D’aquests pseudònims no en recordo cap ni un, ni cap de nosaltres s’ha fixat si era un nom masculí o femení, de ciutat, de gos o d’eina. Els pseudònims són per això, per despistar al jurat, per a neutralitzar la personalitat, l’origen, el gènere de l’autor i que sigui l’obra que parli. El «divertimento» entre els membres del jurat, al cap d’haver llegit unes quantes dotzenes d’obres, és endevinar si l’obra guanyadora ha estat escrita per un home o per una dona, i sovint ens enduem una sorpresa.
Molts autors, com els de la llista que encapçala aquest report, mantenen el pseudònim en la publicació de les seves obres i, no només per despistar el jurat, també perquè el seu nom, edat, condició, gènere…, no influeixin en el lector i sigui l’obra qui parli per ella mateixa.
Fins que la polèmica ha esclatat aquest any amb el premi Planeta a Carmen Mola. Ningú fins ara no havia posat cap objecció a un pseudònim, que jo sàpiga. Per què doncs aquesta vegada, mitjans i llibreters s’han sentit enganyats en descobrir que una escriptora de novel·les extremament violentes i explícites, una suposada mare de família i professora d’universitat, eren, de fet, tres persones d’un altre gènere, en aquest cas del masculí. S’han sentit frustrats per no descobrir la masculinitat en l’autoria de l’obra, s’han emprenyat perquè tres homes fan servir un nom de dona, i no pas perquè això vengui més (els llibres publicats signats per dones representen el 23% del mercat), sinó perquè ja era hora que el Planeta, que ha premiat 70 homes i 17 dones, el donés a una dona, perquè si, perquè és una de les nostres, per allò de la quota i la igualtat.
La cort de femellistes està assolint la més alta quota d’estupidesa i arruïna els esforços del feminisme.
Els microrelats de Jordi Remolins.Octubre de 2021
[Text de Jordi Remolins.]
Avantatges i inconvenients de les dreceres dinàstiques
La impossibilitat manifesta de tenir descendència després del seu divuitè avortament va convèncer la reina a cercar la cortesana més repulsiva i mentalment limitada perquè el cap de la nació la fecundés aquella mateixa nit. Atenent la fama de faldiller —segurament que el monarca ja tenia desenes de fills voltant pel món—, la seva consort en volia un d’oficial que pogués heretar el tron, a poder ser amb una dona que no n’esdevingués l’enèsima amant. Nou mesos més tard la reina va deixar d’encoixinar-se la panxa, i mentre el seu marit es beneficiava l’atractiva llevadora, ella sostenia amb les mans una horrible criatura a qui la cadena genètica li va proporcionar no només unes dificultats intel·lectuals evidents sinó també esdevenir una primera espasa de les baixes passions.
Maledicció blanca
La boira era tan espessa que algú hauria hagut d’avisar al primogènit de la família d’albins que no era un bon dia per a estrenar el vestit blanc que li havien regalat pel seu aniversari. Mentre travessava el carrer només el conductor d’un monovolum va adonar-se de la seva presència després de passar-li amb les quatre rodes per sobre. Miraculosament, el nen va sobreviure fins que l’ambulància i el cotxe de la policia a qui havien trucat informant del succés també van atropellar-lo de forma irreversible, constatant alhora la inutilitat dels cossos de seguretat i dels llums antiboira.
Tocat i enfonsat
La nova normativa d’inclusió laboral va obligar l’amo del local de striptease a contractar, molt a contracor, un nou estol de ballarines que s’adaptessin a les prerrogatives dels grups d’alliberament de la dona. Una immensa damisel·la amb sacsons de la mida d’un bocoi de vi, una octogenària més arrugada que una pansa i una noia amb una malformació a la galta en forma de trompa van afegir-se a un espectacle que va perdre aviat els seus clients habituals per incorporar-ne d’altres bastant més taciturns. Malgrat els esforços per ajustar-se a la llei, l’Estat no va tardar a fer tancar l’establiment tot argumentant la malaltissa exhibició de persones amb tares, atròfies o elefantiasi, i empresonant immediatament l’empresari que el regentava.
Llacunes a la memòria
El migdia que l’anciana va espolsar les estovalles al balcó sense adonar-se que hi havia el ganivet de tallar el pa, els nebots van decidir posar-li una assistent després de diversos episodis de llacunes a la memòria. Afortunadament, per a la senyora gran que passava en aquell moment per sota casa seva, la fulla se li va clavar a un braç que de fet ja utilitzava més aviat poc per culpa de l’artrosi. A partir d’aleshores la dona va canviar de ruta per moure’s pel barri, no fos cas que la seva antiga amiga a qui vuitanta anys enrere li va robar la nina que més estimava, trobés la manera d’equivocar-se a l’hora de desar la planxa o l’ampolla de butà.
Ús preeminent del català: l’enemic a casa
Són desenes, per no dir centenars, els escrits que omplen les xarxes socials sobre el menyspreu que rep la llengua catalana a casa nostra per part de l’Estat. Tanmateix, darrerament es constata que l’enemic és entre les nostres files: sigui per la banda dels colons que viuen i es caguen en Catalunya (espanyols i altres espècies que actuen com a força de franc contra qualsevol expressió lliure de la llengua), sigui per part de professors universitaris o consellers del Govern.
És el cas per exemple, de Ramon Orriols, un dels comissaris, junt amb el fotògraf Antoni Anguera, de l’exposició Memòria de Neu. Col·lecció d’Esquís 1880-2018, sobre l’evolució del món de l’esquí amb material històric cedit per l’empresari Jaume Gil Mayolas (Manlleu, 1932-2018), que el passat 1r de setembre —diada de sant Gil— van inaugurar al Centre d’Interpretació de la Vall de Núria, el vicepresident i conseller de Polítiques Digitals i Territori, Jordi Puigneró, i la presidenta de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), Marta Subirà.
Ramon Orriols va decidir no assistir a l’acte d’inauguració, ja que no estava gens d’acord que Ferrocarrils de la Generaltat hagués imposat traduir els textos originalment escrits en català per a situar-los als plafons informatius amb el mateix rang que el català. Per a fer això, és a dir, donar la mateixa preeminència al castellà, a més a més, van haver d’escurçar els escrits originals, amb què es perdia molta de la feina feta pels comissaris de l’exposició.
Orriols creu que la «tergiversació i la inconsistència dels arguments justificatius exposats a la premsa pels directius de FGC, fomentant la convivècia del català amb un idioma d’imposició com és el castellà, posa en evidència la falta de voluntat política per aconseguir la normalitzaciuó de la nostra llengua».
Per als visitants estrangers no costaria gaire fer un tríptic en cada una de les llengües més habituals o, com s’estila en centres similars, audioguies en diversos idiomes… Hi ha solucions diverses abans que menystenir la llengua pròpia d’aquesta manera.
Resulta molt difícil entendre que els directius d’una entitat pública que forma part de la Generalitat de Catalunya, eludeixin obertament el compromís que se suposa haurien de tenir amb el país.
El que dèim, l’enemic a casa. I als qui defensem l’ús del català arreu i tothora, per postres, ens diuen «supremacistes»!
[Jaume Gil Mayolas va ser un reconegut empresari manlleuenc que va dirigir i ampliar l’empresa familiar Materials de Construcció Gil, fundada pel seu avi, Jaume Gil i Riera, l’any 1923. També, va ser un dels fundadors del Grup Excursionista Manlleu (GEM) que va iniciar el seu recorregut el 1961. A part, era un gran aficionat del món de l’esquí i per això va col·leccionar peces de tota mena, relacionades a aquest esport. Tot aquest material va ser cedit a Ferrocarrils de la Generalitat i actualment s’ha recuperat per fer-ne aquesta exposició. ]