[La cara de lluç que ens queda quan ens donen gat per llebre.]
mostassà [pl. -às] [també dit mostassaf]
[LC] [PR] [AD] [HIH] Antic funcionari encarregat de contrastar oficialment els pesos i les mesures i de vetllar per la bona qualitat dels queviures.
La picaresca aplicada al peix ve de lluny.
Al segle XIII s’implantà el càrrec de mostassà, o mostassaf (hereu del musthasib musulmà), a València i als dominis de la corona catalanoaragonesa que, entre altres funcions, tenia la de vetllar per la qualitat dels aliments, entre ells especialment el peix.
El peix és un aliment delicat, perible i perillós, que tradicionalment ha estat objecte de vigilància per a evitar el frau i l’engany.
Si bé ara la cadena de fred permet una millor conservació del peix, també ha contribuït a confondre el consumidor de la procedència i condicions de les diverses espècies.
Personalment, tot i passar llarguíssimes temporades a marina, o potser per aquest fet, he deixat de comprar peix als mercats municipals, i fins i tot als de les llotges, triant petites peixateries que són completament honestes a l’hora de garantir la procedència i qualitat del producte que ofereixen.
Qui actualment compleix les funcions de mostassà és la Generalitat i els seus organismes que vetllen pels nostres drets com a consumidors.
Quan el peix pescat en aigües de proximitat arriba a la llotja, un cop ha estat triat i classificat a la barca, és subhastat a les llotges per les confraries de pescadors que vetllen pels interessos de venedors i compradors. Cada dia es realitzen dues subhastes, la de les set del matí, quan arriba la pesca d’encerclament, bàsicament peix blau, i la de les cinc de la tarda, amb la pesca d’arrossegament. La subhasta es fa a la inversa, val a dir, partint del preu més alt i disminuint-lo. Abans aquestes subhastes eren cantades. Actualment només en queda la de Montgat. Tota la resta són electròniques i vedades al públic
A cada lot de peix, un cop adjudicat al postor, l’acompanya una etiqueta on es reflecteixen d’una forma clara les dades que identifiquen el producte, la procedència, la data, el nom de la barca i l’art de captura.
Segons el departament d’Agenda Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, «el control de la traçabilitat dels productes de la mar contribueix a garantir que tenen l’origen en la pesca legal, declarada i reglamentada i, així, de l’aprofitament sostenible dels recursos marins. A més, la correcta transmissió de la informació de traçabilitat, garanteix que el consumidor final pugui disposar d’informació complerta i veraç sobre el producte que adquireix i, per tant, pugui fer-ne una elecció assenyada a l’hora de comprar».
S’entén, per tant, que l’etiqueta que acompanya cada lot de peix és el document de garantia per al consumidor.
Els mostassàs de la Generalitat no han estalviat recursos en estudis, documents, llibres blancs, programes de control, recomanacions, consells, díptics, tríptics, fulletons, cartells i xarlatans per assegurar la traçabilitat del peix. Podeu comprovar-ho en els documents que us adjunto tot seguit, que no són exhaustius:
La traçabilitat del peix a Catalunya:
- Programa de control oficial de traçabilitat pesquera,
- Etiqueta a la peixeteria,
- Comercialització del peix,
- Llibre blanc a Cartalunya,
- El DAR
- Les empreses i el dret de consum,
- Guia sobre trazabilidad.
Malgrat aquestes garanties, el més habitual és que la majoria de peixaters tot just posen un cartellet fet a mà amb el nom de l’espècie i el preu. Com a exemple tenim la Llotja de Palamós, on arriben les barques que desembarquen el peix per a la subhasta i un cop feta la venda al minorista, fins i tot el que té la parada a l’altra banda de la cortina que separa els pocs metres del mercat del pòsit de la sala de subhastes, el 80% de les partides han perdut la seva etiqueta de traçabilitat, i com que a la banda de l’aparcament hi arriben els vehicles frigorífics dels compradors (peixateries i distribuïdors), també n’arriben de lloguer, sense saber-ne la procedència, que en descarreguen cap a dins de l’edifici. Per tant, quan hom compra peix en el mercat d’un pòsit com el de Palamós o als mercats municipals de Palamós o de Palafrugell —i a la majoria de peixateries i mercats del país— no sap si aquell peix ha arribat per mar, terra o aire, i no té cap garantia que sigui un producte de «milla 0» ni que vingui d’altres caladors del Mediterrani o de l’Atlàntic, o que hagi estat congelat, que sigui salvatge o de cultiu, ni quants dies ha dormit a les cambres frigorífiques, o si porta productes conservants… Que això no afecti (o sí) la salut del consumidor no exclou que sigui un frau, atès que a l’engany cal afegir que el preu si que tendeix a ser de «milla 0» segons l’indret on es ven.
(Informació de l’etiqueta a la peixateria).
En la meva modesta recerca trobo prou informació que sustenta l’obligatorietat dels peixaters de complir la normativa d’etiquetatge:
Real Decreto 418/2015, de 29 de mayo, por el que se regula la primera venta de los productos pesqueros.
Por una parte, el artículo 58 del Reglamento (CE) n.º 1224/2009, de 20 de noviembre de 2009, establece que todos los lotes de productos de la pesca y la acuicultura deberán ser trazables en todas las fases de la cadena de producción, transformación y distribución, desde la captura o la cosecha hasta la fase de la venta al por menor y que incluyen los productos de la pesca de aguas continentales, especies eurihalinas, acuicultura, marisqueo, algas y argazos y los productos de la pesca marítima. La trazabilidad es el instrumento que va a hacer llegar la información obligatoria al consumidor, recogida en el artículo 35 del Reglamento (UE) n.º 1379/2013, de 11 de diciembre de 2013, así como otra información que con carácter voluntario podrá ampliar el detallista para una mejor información al consumidor final, que mejore su criterio de elección.
REGLAMENTO (UE) N379/2013 DEL PARLAMENTO EUROPEO Y DEL CONSEJO de 11 de diciembre de 2013
-
-
-
- Con el fin de habilitar a los consumidores para que puedan elegir con conocimiento de causa es necesario que dispongan de una información clara y completa acerca de, entre otras cosas, el origen y el método de producción de los productos.
-
-
Però, també resulta que la meitat dels consumidors ho desconeixen.
Val a dir, doncs, que les polítiques de la Generalitat en matèria de protecció dels consumidors i de garantir-ne el dret és un fracàs estrepitós, un doble fracàs, d’una banda per no ser capaços de fer arribar la informació al consumidor (no he vist mai cap d’aquest cartells ni a les peixateries dels mercats municipals), i de l’altre per no fer-la complir als proveïdors. Responsabilitat, també, dels ajuntaments i de les confraries de pescadors que amb aquest menfotisme estan engegant en orri el prestigi d’un dels productes més excel·lents del nostre país.
Al segle XIII un individu amb un gipó i esclops devia fer més bona feina que un eixam de funcionaris inútils incapaços de complir les seves obligacions.
Vegeu, si no, les dimensions de l’organisme que ha de vetllar per aquest afer tant senzill. Són tants, que al final de la legislatura no hauran tingut temps de conèixer-se ni saber què punyetes hi fan. Ni la consellera.
No siguem lluços, expliquem, exigim i quan calgui, denunciem!
P. S. L’intent de contrastar aquestes dades amb el Gremi de Peixaters ha estat debades.
