Des del cim rocallós contemplo
el paratge on albiro valls,
antics camins i torrenteres
plens a vessar de matarrades,
terra de vinyes i oliveres,
equilibri de la natura,
entre el Rosselló i l’Empordà,
que tresca a ritme esquiu del lloc
on viu el vent, la llum, l’instant
que em separa i m’uneix l’anhel
de saber qui soc quan m’adono
de la immensitat que m’envolta.
Què hi fa, que vagi per corriols
erms, colls emboscats o carenes
agrestes, si tinc el que estimo?
Desigs d’estimar ben prop,
i noto el batec de la vida,
i el dring de l’aigua a la font,
i el gust del vi a frec de llavi,
i el mar xiuxiuejant-me somnis
a dues passes de la quimera.
Sant Jordi a Olot l’any 2015. [Foto: Xavier Borràs.][Un article d’Eduard Garrell.]
Sant Jordi: una estafa mediàtica?
Orígens. Quan l’editor i i escriptor Valencià Vicent Clavel, establert a Barcelona, va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona de commemorar l’incerta data del naixement de Miguel de Cervantes, Eduardo Aunós, ministre de Treball, Comerç i Indústria recull favorablement la petició i ho celebra, a través de la Cámara Oficial del Libro, amb una festa que es va establir el 7 d’octubre de 1926 amb la decisió «de fortalecer y facilitar la expansión de la llengua y el alma hispánicas y enaltecer la pàtria y fortificar sus pretigios insuperados del libro español, sagrario imperecedero que difunde y expresa el pensamiento la vida y la tradición de los gloriosos pueblos hispanoamericanos y plasma y perpetúa las concepciones del genio de la raza».
L’habitual discurs arnat i caspós, ignorant totes les llengües i cultures, es veurà superat i desbordat pels successius esdeveniments. A Madrid la festa es converteix en un seguit d’actes solemnes i encarcarats (encara); a Catalunya, per contra, la festa pren un aire més popular i comercial, amb parades als carrers i el 10% de descompte que ha esdevingut tradicional. La festa prospera i amb el temps es considera que l’octubre no és una bona data per a una activitat a l’aire lliure i la festa, el 1930, es trasllada al 23 d’abril, dia de l’enterrament de Cervantes, de la mort de William Shakaespeare, i de les morts o naixements de Maurice Druon, Haidor K. Laknes, Vladimir Nabokov, Josep Pla, Manuel Mejía Vallejo, William Wordsworth…
Han passat moltes coses, la primera l’afortunada coincidència amb el costum del segle XV de regalar una rosa vermella (com la sang de l’estimada) el dia dels enamorats i la mort del cavaller Jordi l’any 303, més tard, el 15 de novembre del 1995, la UNESCO declara el 23 d’abril dia Internacional del Llibre i del Dret d’Autor.
Les primeres celebracions del Dia del Llibre servien, tant per als editors com per als llibreters, per a liquidar restes d’edicions, buidar magatzems, saldar i sobretot publicar novetats.
Fins ara, la celebració de Sant Jordi no s’ha aturat mai, ni durant la Guerra Civil, ni durant la pandèmia (de moment), només en vuit ocasions i per diverses raons s’ha hagut de canviar la data. Segons Carme Polo (periodista) això es deu al fet que és una festa cultural que no té color polític. «És un dia que no decideix una institució sinó els llibreters i editors, que són els que tenen la potestat d’organitzar aquesta festa, per això malgrat el franquisme i la dictadura no s’ha deixat de celebrar mai.»
Manifesto la meva discrepància, i m’ho permeto per l’experiència singular que he tingut dels Sant Jordi de la meva vida, primer des de la perspectiva de l’editor, després des de la del llibreter i després com a organitzador i responsable directe durant deu anys, des del meu càrrec de secretari tècnic del Gremi de Llibreters de Catalunya, que és com ser el mariner a la cofa del vaixell, que ho veu tot en perspectiva, a dalt, a baix i a 360º. Per tant, fins als 64 anys no he viscut un Sant Jordi com a ciutadà corrent, i fa por adonar-te com t’enreden si no saps de què va.
A Barcelona, cap i casal d’un Sant Jordi que neix a la Rambla i es va estenent per la ciutat i arreu del país, els llibreters tenen la potestat d’organitzar la festa, sí, sobre el paper, i sempre amb el permís i el vist i plau de l’Ajuntament que és l’amo de l’espai públic, i de tot el que hi passa. El Gremi organitza i reserva d’ofici els espais dels llibreters agremiats i dels professionals no agremiats que li ho demanen directament, i amb previ acord amb cada districte municipal i sobre els plànols que l’Ajuntament li facilita en uns terminis acordats. L’Ajuntament es reserva la facultat de donar permisos a altres sol·licitants que no són llibreters ni professionals i volen muntar parades per fer de llibreters un cop l’any: partits polítics, sectes, boy scouts, casals, escoles, entitats…
Malgrat les protestes insistents dels llibreters per aquest intrusisme sovint degradant de la professió, la resposta de l’Ajuntament és que el dia de Sant Jordi és de tothom, de tothom qui ell vol, és clar. Existeix un pacte amb la majoria d’editors seriosos de no posar parada l’editorial i que siguin els llibreters els qui facin promoció dels seus llibres i autors, tot organitzant de mutu acord les signatures, però és habitual trobar parades d’editors de qui pocs llibreters s’atrevirien a posar els seus llibres a les taules i a qui l’Ajuntament els ha donat el permís. Val a dir que les protestes per la competència deslleial, la majoria de districtes municipals se les passen per l’engonal.
De conflictes amb les parades de roses cada any n’hi ha, són coses que la gent no veu perquè passen a les sis del matí, quan un llibreter arriba amb un carregament de caixes i es troba l’espai que té assenyalat ocupat per una «florista» que hi ha passat la nit. Recórrer a la Guardia Urbana és perdre el temps, la seva animadversió per la Diada és manifesta i gens dissimulada i cal recórrer a instàncies superiors per a resoldre el conflicte.
Si més no en el període de deu anys que em va tocar organitzar la festa, l’Ajuntament del cap i casal de Catalunya era, i com podeu constatar aquests dies, encara ho és, una màquina ben engreixada per «arrencar la crosta catalanista», en paraules d’un alt càrrec de l’Ajuntament, i és clar, Sant Jordi ho és de catalanista, i molt. La prepotència de l’Ajuntament va arribar a l’intent d’imposar identificacions municipals a les parades, o, com enguany, fer un cartell, mediant-hi Turisme de Barcelona per a promoure El dia de San Jorge, sense cap autor, ni autora catalans, quan el Gremi, que és qui té l’exclusiva de fer, o no, el cartell en va deixar de fer fa temps per considerar-los una despesa supèrflua. Si algun esdeveniment no necessita publicitat és el dia del llibre i de la rosa.
Mediàtics o mediats. El Sant Jordi de l’any 2005 es feia el rànquing dels més venuts sense distingir els anomenats mediàtics de la resta. Cada any resultava «guanyador» una pífia de llibre escrit pel negre d’algun futbolista, o d’un programa de la tele, o d’algun presentador o pallasso, famós o folklòric. Escoltar el 23 al vespre la llista de llibres que els mitjans donaven com a preferits pels catalans feia posar els pèls de punta i perdre la fe en la integritat mental de la gent d’aquest país.
Amb la Junta del Gremi es va acordar de donar el rànquing (el Gremi n’és el responsable), per categories: mediàtics en català i castellà, ficció en català i castellà i no ficció en català i castellà i començar a comptar els llibres infantils i juvenils. L’oposició dels mitjans va ser absoluta, la d’alguns editors també. Se’ls va veure el llautó, perquè tots els mediàtics eren dels seus grups editorials i de comunicació. Van esgrimir un arsenal d’arguments contra el concepte «libre mediàtic». Vaig proposar d’anomenar-lo mediat, atès que mediàtic no surt al diccionari. Val a dir: un llibre, l’autor del qual, sigui conegut o no, apareix cada dia als mitjans, els tertulians en parlen, li fan entrevistes…, en definitiva, gaudeix d’uns avantatges publicitaris i promocionals que la resta no podria somniar ni pagant, la qual cosa no ha d’anar necessàriament en detriment de la qualitat de l’obra. Avui és un terme que ja s’utilitza, però en aquell moment en van fer mofa. Així doncs, va quedar el rànquing amb els mediàtics com a categoria pròpia.
Pocs anys després, quan el Gremi va implementar un sistema informàtic de traçabilitat del llibre i ja es van poder comptar i demostrar amb exactitud quants exemplars, i on, s’havien venut, els mediàtics van resultar ser vendes molts menys importants del que aparentaven. Ja us podeu imaginar quins periodistes i de quins mitjans discutien cada any la llista confeccionada pel Gremi intentant imposar els interessos dels seus amos.
El Sant Jordi de 2013, la novel·la de la Pilar Rahola El carrer de l’embut, va aparèixer en la categoria dels mediàtics i com que li va tocar a ella li va semblar indecent, degradant i una imbecil·litat. No ho havia dit mai abans de cap des seus companys quan apareixien en el mateix rànquing. Aquest va ser el meu darrer acte heroic en defensa de la literatura, la de veritat, el meu darrer Sant Jordi professional. El Gremi va passar per l’embut de la Rahola i va retirar la categoria de mediàtics. Jo ja estava jubilat.
Els més venuts. Cap a mitjan març ja es comencen a rebre trucades dels mitjans per si ja se sap quins seran els més venuts. Si no és pel futbol, que no m’interessa gens ni mica, em sembla que no hi ha cap altre esdeveniment que provoqui tant nerviosisme, tant d’interès, tant desplegament d’unitats mòbils, platós, autobusos, tantes entrevistes, ni tanta pressió per la primícia dels més venuts.
Entrevisten, truquen, inquireixen al Gremi, als llibreters, editors, autors…, amb una insistència heroica per veure si els arrenquen alguna cosa, si s’escapa un nom, un títol, i és clar, sempre hi ha algun interessat que deixa anar alguna cosa. El que encara no entenen és que als llibreters els importa un borrall quin es ven més, el que volen és vendre’n molts, i si són cars millor. Els llibreters saben millor que ningú quins llibres es vendran per Sant Jordi i el que volen és estar ben proveïts i temen que un mitjà, al llarg de la jornada, comenci a dir que aquest o aquell s’està venent molt perquè això condiciona la compra i si se’ls acaba, el client anirà a la parada del costat, o a l’altra, o n’acabarà comprant un altre, però no a ell. Per molta imatge carismàtica que donin alguns llibreters, són comerciants i les vendes de Sant Jordi, que per una llibreria grossa poden ser el 20% de la facturació anual, per a una de petita poden ser el 50% o més.
Els més venuts són «els altres». El Gremi de Llibreters disposa d’una eina eficaç i indiscutible per a conèixer les vendes de Sant Jordi, unes vendes que no quedaran reflectides als sistemes informàtics de manera fiable fins l’endemà, amb què la llista que es facilita el mateix dia és orientativa i pot contenir desviacions. Tant se val, demà serà un altre dia i la notícia ja no tindrà cap interès. Amb una bona informació quedarien paleses coses importants.
Sant Jordi és el dia de l’any que es venen, amb diferència, més llibres en català que en castellà. La facturació dels més venuts es compta amb els dits d’una mà, no arriben al 5%. Per tant, mentre els mitjans posen èmfasi en les cues de ciutadans que esperen donar valor a uns llibres que segurament no llegiran, amb l’estampa dels folklòrics de moda, hi ha un 95% de llibres de tota mena que van a parar a mans de lectors que els han escollit sense deixar-se condicionar per pressions interessades.
Entre «els altres» cal comptar els llibres infantils i juvenils, que els darrers anys, abans de la pandèmia, havien començat a figurar a les llistes, i aquest any han tornat a ser oblidats. A Catalunya hi ha 695.000 infants de 3 a 11 anys i cal pensar que molts d’aquests nens i nenes (haurien de ser tots) tenen els seus llibres el dia de Sant Jordi, regalats pels pares, els avis, els padrins, l’escola… Aquesta llista el Gremi la facilita, però fixeu-vos que pocs mitjans la publiquen.
El 24 d’abril. L’endemà de Sant Jordi els llibreters agremiats han buidat les seves vendes en els seus sistemes informàtics homologats i es pot comptar, llibre per llibre, què s‘ha venut. Els llibres mediàtics, els «més venuts» que han sobrat, són els primers a ser immediatament encaixats i preparats per al seu retorn al distribuïdor. Ja no es vendran mai més. Però el dia després ja és massa tard, cap mitjà no pregunta per la veritat, si no és algun periodista a títol personal per veure si la va encertar. En cas contrari, però, no farà cap rectificació.
Ara us proposo que repasseu la premsa dels dia 23 i 24 i que observeu les diferències a l’hora de presentar les llistes. Els mitjans tornen a estar contents, cada un remena els autors i els títols com li convé, els catalans tornem a parèixer uns papanates que seguim les consignes dels «entesos» perquè no sabem triar les nostres lectures i el Gremi, tenint totes les eines per a fer valdre la literatura i donar visibilitat als autors que s’ho valen, continua amb la cua entre les cames per una emprenyada de la marmanyera del regne.
Mentre fan el ridícul amb les vaccins i el president Sánchez, inútil personatge, practica el desgovern integral, nosaltres, jubilats tots sense vaccinar, donem un tomb de 45 km amb la bici elèctrica a principis d’abril. Sortim de Santa Cecília de Voltregà, pugem pel camí que segueix la riera de Sorreigs i anem a Sobremunt i Sant Boi de Lluçanès. Dinem al roure de la Senyora, anem a Gallifa, al castell d’Orís, Quintanes i tornem a Santa Cecília.
Mentre una colla de biòlegs i naturalistes de sou públic van explicant que ja tenim llúdrigues en diferents indrets i fan vídeos de gripaus i granotes confonent els pobres administrats —perquè, sí, sempre parlen de natura, naturalistes, espais protegits i excrements explicats i retratats—, sí, deia que els pobres administrats són enganyats i creuen que salvem la «natura». Mentida, mentida, mentida.
Fent l’excursió veiem els camps sense insectes, els tractors carregats de tones i més tones de purins i, amagades arreu, centenars de granges de porcs, un dels animals més maltractats i productius del planeta.
L’excursió és bonica, però Verdaguer ja no podria cantar al gorg Negre. Acabo: savis de la natura, som a 8 d’abril i no hem vist ni una oreneta. Què voleu que mengin: insecticides i purins?
Si observem el nostre comportament, vivim en una contradicció permanent entre què va ser primer, si l’ou o la gallina, sense tenir en compte per a res el pobre gall. Existeix l’ànima? I quan estiguem tots vacunats, viurem com vivíem sense el virus? I Barcelona: turistes, hotels, tapes i Gaudí?
El 1563, Brueghel el Vell va pintar un oli de 114 x 154 cm sobre fusta de roure que representava la Torre de Babel, una ciutat vertical que els sàpiens van intentar construir per no haver de patir mai més les conseqüències del diluvi universal. Déu, emprenyat de tanta gosadia, els va confondre amb la parla de tots plegats: entre dialectes i llengües no es podien entendre de cap manera i el projecte va fracassar.
Molt semblant al que passa als jutjats, al Congrés dels diputats i als parlaments català i europeu. Diu el Gènesi que la paraula babel vol dir «la porta de Déu», però els catòlics interpreten el fet de manera diferent de com ho fan els protestants. I els testimonis de Jehovà també hi diuen la seva i, igualment, sumeris i personal dogmàtic constructor de babels cada dia.
La ministra de Defensa espanyola, per allò de la «marca España», anuncia que ja tornen a construir un submergible fabulós que serà l’orgull de no sé pas qui. Tampoc no sabem si els submergibles han d’anar per sobre o per sota de l’aigua, i si són catòlics o dels testimonis de Jehovà, perquè els últims submergibles que van construir per fer una bona babelada els han hagut d’abandonar tot i haver-los allargat una mica (però, llavors, no cabien al pàrquing).
Babel és el rei, pare i fill, Podemos i «no podemos,» i el senyor Junqueras i la Setmana Santa, que omple esglésies de calzes d’or i creus de plata, de marededéus de diamants i de cucurutxos fracassats per la Covid-19. Babel és la consellera Vergés, que no l’entén ningú, i la senyora Ayuso, que se li entén tot.
Babel som tots plegats, que no volem entendre que l’amor no pot existir perquè som tan egoistes, vanitosos, dogmàtics, catòlics, budistes, feixistes i inútils que, si un dia decidíssim estimar encara que fossin les formigues, vindria un rei, un bisbe o un jutge amb un esprai d’insecticida.
Respira fort, que l’aire és teu i l’aire i tot et poden prendre. Un cop ja l’hagis respirat és carn com tu, és alè teu que no es pot vendre. Respira fort, que l’aire és teu.
Trepitja fort, que el lloc és teu! On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre. La terra té per a tothom camins oberts. Fuig de qui vulgui entrebancar-te. Trepitja ferm, que el lloc és teu!
Parla ben clar, que el mot és teu i el pensament ningú no el mana. Si creus la teva veritat llança-la al vent i que s’arbori com la flama. Parla ben clar, que el mot és teu!
[Joana Raspall, 1991.]
Pensar per nosaltres mateixos; informar-nos seriosament; ser prou madurs, lliures i magnànims com per acabar amb els grans enganys que estan degradant la nostra vida i que amenacen de destruir-la. Aquest és, avui, el nostre més urgent repte.
Per això comparteixo a continuació un compendi científic sobre la qüestió de les mascaretes. La conclusió és clara: posar-nos un tros de tela a la cara obstruint les nostres vies respiratòries no serveix per a prevenir infeccions i, en canvi, ocasiona diversos efectes perjudicials per a la nostra salut.
Desemmascarem ja aquesta funesta farsa? Respirem fort, trepitgem ferm i parlem ben clar?
Ei! Acabes de llegir elButlletí Digital pel Progrès Integral que conté propostes i pensaments per a desenvolupar la Plenitud Personal, el Poder Popular i la Prosperitat Planetària mitjançant els Principis Provitals, és a dir, la Llibertat, la Veritat i l’Amor.
M’encanta llegir els teus comentaris, preguntes i suggeriments al correu-e o al bloc. I celebro que comparteixis aquest missatge si ho consideres oportú.Per a noves subscripcions, aqui, i per a desubscripcions, aqui.
Portem més d’un any amb la Covid-19 i, per tant, ja hem passat per les diferents onades, ja estem a la quarta. L’experiència viscuda quant al confinament és variada. En les diferents fases hem passat per àmbits territorials com: municipi, comarca, província, comunitat autònoma i Estat. Ara resulta que està a debat si serà vegueria, AMB (Àrea Metropolitana Barcelona) o AMB ampliada.
Realment algú amb criteri pot aclarir com es prenen aquestes decisions?
Cada vegada és més difícil concretar quin model de territori ha de tenir Catalunya. Fins i tot, es parla d’àmbits com les vegueries (tot suprimint les Diputacions) o les àrees metropolitanes de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Actualment tenim 8 vegueries (la majoria sense competències). Ara concretament es parla de l’AMB (àrea metropolitana de Barcelona) i també AMB ampliada ( 9 municipis més), és a dir, la corona que configuren les comarques del Maresme, Vallès Oriental, Vallès Occidental, l’Alt Penedès i el Garraf.
També, a aquest debat s’hi ha d’afegir el criteri de regió sanitaria (els CAP i hospitals ).
Ja sé que algú dirà que hi ha definicions per a tot, però el lector estarà d’acord amb mi que tot plegat és un embolic. A la pràctica tothom pot aportar situacions totalment incomprensibles a les decisions preses fins avui respecte als àmbits territorials en els quals ens podem moure en els confinaments. La reflexió que vull aportar és que en els darrers anys estem vivint uns moments de desconcert en la definició dels territoris i de les seves conseqüències, tant administratives com econòmiques i polítiques.
Què cal fer?
Cal revisar els criteris que el Procicat utilitza, des de la Constitució de 1978 passant per l’Estatut, la llei d’Urbanisme, les vegueries, la mobilitat, les regions sanitàries, la Llei de bases, el Procicat (Pla territorial de protecció civil de Catalunya), les organitzacions municipals FCM i AMC…, i, segurament em deixo alguna normativa… Es tenen en compte?
Sóc conscient que no és fàcil, és una situació complicada, però el que fins ara ha quedat clar és que regna una certa improvisació i cal revisar-ho.
Ara, quan tinguem un nou Govern de la Generalitat, caldrà establir quins son els criteris (sanitaris, de mobilitat, territorials) i redefinir com cal fer els confinaments.
La vila de Perafita, al Lluçanès, va tornar a celebrar Sant Jordi com cal —malgrat les imposicions i restriccions—, és a dir, amb el màxim de llibertat possible. Com en l’edició anterior, de què vam donar bon compte a La Resistència gràcies als amics de La Rella, enguany també hi van llegir versos gent de casa, com Nan Orriols o Gabriel Salvans.
El filmògraf Albert Bagé en dóna bon compte en aquest vídeo.
Entre cor i branca. [Foto: Toni Casassas.][Text i foto de Toni Casassas.]
Un home fixa la mirada al brancatge,
un home sol, on nia cega l’esperança,
on els destins s’entrellacen i es teixeixen,
no pas per ser tela i abrigall,
ans són infidels a la constància.
Leviten a l’espai dels signes,
incandescents,
per damunt camins que vibren
a l’embat del vent.
Brancatge solitari,
negre sutge del temps.
Obscur aprenentatge
la de l’home atent i diligent
a la deriva i solitari,
entre cor i branca.
