«Només queda l’opció de continuar prement tecles de manera convulsiva, igual que una masturbació…». [Arxiu LR.][Un article de Josep Nogué.]
«Si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit», diu una dita. És a dir, que ningú no et farà mai les coses exactament com a tu t’agradarien.
Això, que deu ser especialment vàlid per a la masturbació, no pot ser aplicable a totes les coses de la vida, bàsicament perquè ningú no sap fer de tot ni és prou autosuficient per a sobreviure en qualsevol circumstància.
A mesura que una societat és més complexa i sofisticada, el grau d’especialització també creix, havent de dividir-se els serveis en funció de les habilitats, capacitats o necessitats de cada un.
Així, aquelles antigues famílies de la noblesa benestant que ens ensenyen a algunes sèries televisives, requeririen el servei d’un regiment de criats en nombre superior al del senyor a qui servien.
Vol dir que, si fem cas a la dita del començament, els senyors no només eren incapaços de fer res per si mateixos, sinó que sempre anirien mal servits.
Però, el progrés ens ha portat a la situació contrària. Si un d’aquells servents s’hagués atrevit a dir-li a un senyor «sírvase usted mismo», automàticament s’hagués trobat al carrer sense carta de recomanació. En canvi, aquest eslògan és el que regeix actualment a qualsevol supermercat. Una absoluta grolleria. Tret que t’hi hagin convidat i tot el que s’hi exposa sigui gratuït. Que no és el cas.
Els pobres sempre hi han estat acostumats a haver de fer-se les coses. Si les fas acompanyat és una col·laboració, un intercanvi de favors. Però si les has de pagar és un servei i te l’ha de fer un altre.
No obstant, des de fa anys, ens han volgut convèncer que tots som iguals, que tenim els mateixos drets i que (si col·laborem una mica) podem tenir els mateixos privilegis que els rics. Podem tenir cotxe i també xofer, a condició que el xofer i el senyor siguin la mateixa persona: «Sírvase usted mismo».
Hem de ser demòcrates.
Hem d’omplir el carret del súper, hem de conduir el cotxe, hem de posar la gasolina, servir-nos als bufets dels restaurants, contractar un mateix els viatges, fer les reserves a l’hotel. Ser secretari i senyor alhora.
Tenim robots que cuinen, robots que netegen, renten la roba, conserven els aliments…, però, és un mateix qui els ha d’omplir, posar en marxa, fer-los-en el manteniment…
Tenim plataformes de comunicació amb opcions de entreteniment per a omplir set vides, però dues te les has de passar triant què hi vols veure.
Així, ens passem la major part del temps triant i destriant —sí/no; sí/no—, enganxats al mòbil, l’ordinador o els comandaments del televisor…, i ens oblidem de viure la realitat en directe. Deixem de preguntar-nos el «com» i el «per què» de les coses.
En lloc de comparar i descriure, que és allò que fa un sistema analògic, ens limitem a afirmar o negar, les úniques opcions que ens permet el sistema digital. No pots discutir-li a un servidor (digital) les opcions que et dona, «si quieres lentejas…»
Com més sofisticada sigui la mediatització, més condicionat i predeterminat serà el resultat.
Els matisos i opcions desapareixen i només queda l’afirmació, sí, o la negació, no, predeterminades pel mitjà.
Un món en blanc i negre.
Un món en el qual badar, reflexionar i dubtar queden exclosos del sistema.
On preguntar «què desitja?» ha deixat de tenir sentit.
Només queda l’opció de continuar prement tecles de manera convulsiva, igual que una masturbació, amb l’esperança que s’esdevingui alguna mena d’orgasme satisfactori.
Però, mentrestant, no tens més opció que continuar pelant-te-la.
Josep Nogué (Sant Hilari Sacalm, 1954). De 1961 fins a 1998 viu a Mollet del Vallès. El 1999 torna a viure a Sant Hilari. Graduat en disseny gàfic i il·lustració per l’Escola Massana. Immers tota la vida en la precarietat del món de l’art, en els camps del disseny, la il·lustració, el cartellisme, el còmic, la pintura, el muralisme i la docència. Amb incursions esporàdiques en la literatura, l’articulisme i l’assaig. Darrerament es dedica a pintar i a exposar una sèrie de pintures de temàtica històrica.
A poc a poc desarreles la imatge
que has aixecat lenta vora el camí,
quan el camí tomba i revolta
la carena i planejant, rere teu,
trescant cap a Sant Martí Xic,
el paisatge mostra la Plana
amb el rerefons del Montseny,
muntanya d’ametistes.
Has perdut l’escorça i la reïna,
l’ombra, i la verdor de les agulles
se l’ha endut el vent, se’t corsequen
les branques, el tronc s’emblanqueix,
i el goig de veure’t
quedarà com un bell record latent
a la memòria, quan ja no emmarquis
res més que el teu perfil perdut,
i aquell esvelt reflex sigui només
al groc de la fotografia.
L’actor i director de teatre de Calldetenes, Albert Freixer, vol experimentar amb els audiollibres i ho fa, d’entrada, amb un volum del seu admirat amic Nan Orriols, en exclusiva per a La Resistència.
Es tracta d’Ocells petits (Viena Edicions, 2014), un recull de poesies de l’autor, entre molts d’altres, d’Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019).
Albert Freixer (Calldetenes, 1974). Actor i director de teatre, llicenciat en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre. Estima la cultura, la natura i la filosofia. Un dia va conèixer en Nan i es va convertir en admirador i amic seu. Ha fet diferents obres de teatre, intervencions en series de televisió i de rapsode en alguna ocasió.
Tot serveix per a entendre el món que ens toca viure. Dius: «Avui miraré finestrals» i d’entrada creus que les esglésies guanyen sempre. Contrasten amb quatre finestrals i balcons amb bombona de gas inclosa. Però, de fet, els més senzills són sempre els més bonics: els de les cases amb finestres i baranes de fusta.
Un consell: no retrateu ni polítics ni eclesiàstics. No. Tot cau. Malgrat que ho podreu explicar als amics, veureu que el viatge no ha valgut la pena. Finestrals, sempre. Polítics i eclesiàstics, mai.
Carles Puyol, Ronaldinho i Xavi Hernández al Johnson Space Center de la NASA el 2006. [Foto: NASA.][Un article de Jordi Sánchez.]
El club fundat el 29 de novembre de 1899 pel suïs Joan Gamper (1877-1930) fins avui ha tingut un recorregut esplendorós. Els diferents camps on ha jugat el Barça són: 1897, l’antic velòdrom de la Bonanova; 1902, el del carrer de la Indústria, «els culers», 1922, el de les Corts; i, el 1957, el Camp Nou.
En aquets períodes hi han jugat bons jugadors, però els que han marcat un abans i un després deixant-hi petjada són els següents: Samitier, Kubala, Suárez, Cruyff i Messi.
És evident que es podrien citar molts altres jugadors de reconegut prestigi que han defensat els colors blaugrana, però vull anar a l’essència del joc, maneres de jugar i entendre «més que un club» i, sobretot, l’escola de la Masia de Can Planes (1978), projecte per la formació dels jugadors del futbol base, impulsat per Oriol Tort, El Professor. Per aquesta escola hi han passat jugadors d’important trajectòria com Pujol, Martí Filosia i Reixach, així com Sergi Barjuan, Guillermo Amor, Albert Ferrer, els germans García Junyent, Toni Velamazán, Iván de la Peña, Pep Guardiola, Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta o Victor Valdés. Desprès, vindrien Cesc Fàbregas, Lionel Messi, Gerard Piqué i Pedro Rodríguez. Avui aquest projecte continua des de 2011 a les instal·lacions de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí, on recentment hi ha l’estadi Johann Cruyff, precursor de la filosofia del joc anomenat «tiqui-taca».
Xavi Hernández Creus (Terrassa, 1980), format des d’alevins al futbol base del Barça, passant per totes les categories de futbol formatiu fins al seu debut en el primer equip l’any 1998, amb 17 temporades fins al 2015. El seu palmarès és espectacular: 25 títols, 4 lligues de Champions, campió olímpic l’any 1999, medalla de plata a Sidney l’any 2.000. Internacional 14 anys amb 133 partits. Campió continental (2008 i 2012) i campió del mon el 2010. Ha estat diverses vegades nominat entre els cinc millors jugadors del mon. Ha exercit lideratge com a capità.
El 2015 es trasllada a Catar per a jugar amb l’Al-Sadd per 4 temporades i des de 2019 assumeix la responsabilitat d’entrenar-lo.
El 5 de novembre de 2021 assumeix la responsabilitat de ser l’entrenador del seu estimat F .C. Barcelona. El primer equip del club es troba en un moment delicat per la trajectòria empesa des de fa dues temporades, canvis d’entrenadors, crisis de la Junta Directiva —amb moció de censura al President Bartomeu— i noves eleccions, on l’ex president Laporta recupera la presidència.
Aquest 8 de novembre l’estadi tornà a vibrar amb la presencia d’uns 10.000 barcelonistes que confien que el seu estimat Barça recuperi la posició de lideratge en les competicions.
Xavi, avui amb 41 anys, expert com a jugador d’alt nivell i rodat com a entrenador, torna a casa, ara en la seva nova etapa, la del Barça. Està molt il·lusionat i això es transmet a tot aquell que l’envolta. És bo que tingui clares les coses que ha de fer i no li tremoli la mà. Objectiu: la pilota ha de entrar dins dels tres pals (porteria) més vegades que en la del contrari, i això serà l’èxit.
Xavi, el teu pare Joaquim Hernández (excel·lent futbolista) t’ha explicat des que eres petit què és el futbol, però sobretot junt amb la teva mare, Maria Mercè Creus, t’ha ensenyat a ser una bona persona. Han d’estar contents, n’estic segur. Diverteix-te tot el que puguis en aquesta nova etapa de la vida junt amb tota la família.
Jo sempre dic que «es pot guanyar o perdre, però el dilluns a entreno, per a poder guanyar el proper partit».
Els aires de Matadepera et reconfortaran molt, n’estic segur.
Moment final de l’adopció formal del Pacte Climàtic de Glasgow. [Foto: COP26.][Un report de Gabriel Borràs.]
Ha estat una jornada laboral intensa, la d’avui: dues reunions en línia, una amb un projecte europeu i l’altra amb un centre de recerca. A la tarda, reunió presencial —amb mascareta i distància de seguretat— a la seu d’un departament del govern autonòmic al cap i casal. I tot, amanit amb pessics de correus urgents, branquillons de consultes de mitjans de comunicació, alguna cullerada a les xarxes socials i un polsim d’ordre a l’agenda, sempre caòtica. Poca estona per a pensar, com sempre, i per a veure-les venir. A partir de les deu de la nit, quan tothom és al llit, aprofito la solitud del menjador per a reflexionar mentre sento, lluny, la remor del diàleg d’alguna pel·lícula que fan a la televisió. Somnífer. M’adormo al sofà. Si m’hi adormo ràpid, deixo la reflexió per a l’endemà al matí, mentre em dutxo. I, així, cada dia …
Divendres, 5 de novembre, encara és fosca nit. Agafo l’autobús per anar cap a la feina; aprofito per llegir les piulades de la nit anterior. Ara que comença a refrescar, amb la mascareta posada dins el transport públic, les ulleres s’entelen i he d’endevinar part del que llegeixo. Últimament, segons què, millor no perdre-hi temps: em refereixo als estirabots dels simpatitzants que militen a determinats partits del procés, o a les piulades d’altres usuaris «d’aquesta nostra xarxa social» que ho saben tot des de temps immemorials. Quina sort, saber-ho tot!
De cop, tinc la sensació que el conductor d’autobús o bé és nou o bé va mig adormit i ha confós el trajecte de la línia: massa fressa de vehicles per l’hora que és, anem a molta velocitat, i que jo sàpiga no hi ha cap botiga de Mundi-Auto a l’entrada per la Diagonal. Aixeco els ulls de la pantalla del mòbil i, efectivament, som a la C-31, a l’autovia de Castelldefels, en direcció a la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona – El Prat – Josep Tarradellas o com collons es digui (sí, el de l’ampliació cap a la Ricarda proposada pel Gobierno de la Nación i aplaudida per les forces «vives» nostrades). M’alço del seient i dedueixo que potser sóc jo qui va errat: la majoria de passatgers de l’autobús porten maletes i les targetes d’embarcament a la mà. Vaig de pet cap al conductor:
— Disculpeu-me, aquest no és l’E30 AMB Exprés?- li pregunto amb incredulitat.
— No, éste es el 46, que va de Plaza de Españññññññña al aeropuerto —diu el conductor amb una èmfasi especial…, com si jo ignorés que encara hi som, a Espanya.
— D’acord, gràcies, jo volia anar a Plaça Catalunyyyyyyyya —responc.
Com és possible que hagi anat a petar a aquesta línia d’autobús? Però si l’he agafat a la parada de sempre i aquesta línia no hi passa! Això és l’estrès, segur, massa coses al cap, preocupacions a dojo i ja no saps ni per on vas. «Baixa a la parada següent i agafa el primer que trobis en sentit contrari direcció Barcelona», diu el meu cervell. Pitjo el botó per a sol·licitar la parada mentre faig un cop d’ull als passatgers. Alguns dels que carreguen les maletes i duen les targetes d’embarcament a la mà, porten una mena de cartolina plastificada que els penja del coll. Tots fan molt bona fila: els homes, amb vestit color blau fosc i corbata taronja; les dones, amb vestits clàssics color crema i sabates de taló. Em fixo amb la persona que és asseguda al costat de la porta de sortida: «Sr. Josep Sánchez Llibre, presidente de Fomento Nacional del Trabajo, Barcelona, Spain, #COP26Glasgow». El meu astorament arriba a límits estratosfèrics: el president de Foment en transport públic!
Arribem a la parada i no baixo de l’autobús; bé, no hi baixa ningú perquè no hi ha cap més parada fins a la terminal 1 de l’aeroport. M’entretinc a saber si la resta de persones que comparteix el trajecte són tan il·lustres i honorables com el Sr. Josep Sánchez Llibre. Dissimuladament, a peu dret, faig un repàs a les cartolines d’alguns dels passatgers. Adverteixo que agafeu aire abans de llegir els noms i cognoms d’alguns dels il·lustres i honorables passatgers, no fos cas que us ofegueu. Aquí van: Sr. Wayne Griffiths, president de SEAT; Sr. Juan Sánchez-Calero Guilarte, president del Consell d’Administració d’Endesa; Ana Botín-Sanz de Sautuola y O’Shea, presidenta Executiva del Banc de Santander; Teresa Ribera Rodríguez, ministra de Transició Ecològica i Repte Demogràfic; Sol Daurella, presidenta de Coca-Cola Europacific Partners. I tots, totes i totis amb l’etiqueta (hashtag) #COP26Glasgow.
Què us sembla l’elenc de passatgers que em fa companyia a l’autobús de la línia 46? He de confessar-vos que el meu astorament inicial ha transmutat en paràlisi: percebo que el cap fotrà un pet, em saltaran els ulls de les òrbites, cauré a plom a terra, perdré la mascareta com a conseqüència de l’impacte i encara emmalaltiré de Covid-19; fa fresca, totes les finestres de l’autobús són tancades i els virus pul·lulen i es multipliquen. O no. M’hi jugaria el sou que personatges tan il·lustres, honorables i magnífics gaudeixen de la immunitat perpètua i hereditària —atorgada pel tercer enemic històric de Catalunya, el Vaticà—, a qualssevulla malaltia zoonòtica. Com la immunitat dels rat-penats.
(I quins són els altres dos enemics històrics de la nostra nació, us preguntareu? Odio respondre obvietats, però sempre n’hi ha que dormen sota la figuera: Espanya i França).
Ja som a la fi de la línia 46: davant meu la porta d’accés a la terminal 1. No puc evitar el record de l’aeroport del 14 d’octubre de 2019; «Tsunami?», pregunteu, i jo us responc «Connais pas», malgrat que el que passa aquest matí de tardor és ben bé com un tsunami. Comencem a baixar de l’autobús: primer, un grupet de noies que imagino treballen a les botigues de l’aeroport; després, un parell de nois de manteniment que duen unes granotes amb les inicials ACS, acrònim de l’empresa Actividades de Construcción y Servicios, la del projecte Castor; una parella de turistes amb motxilla —tot el trajecte han estat ben adormits—; tres executius d’anunci, maletes petites i portàtils a l’esquena; els sis personatges il·lustres i, en acabat, jo. Encenc una cigarreta i dubto entre tornar cap a Barcelona a pencar o bé aprofitar aquesta oportunitat històrica. Podria fer-me passar per periodista d’una agència i preguntar què esperen de la cimera de Glasgow; enregistro les respostes amb el mòbil i després la publica qui em pagui millor. Encara hi sortiré guanyant!
— Oh, wait! —o sigui, «Ep, compte!», però he optat per l’anglicisme perquè fa més modern, cosmopolita, inclusiu, universal, sostenible, amigable, innovador i disruptiu.
M’adono que l’autobús no porta els colors corporatius de Transports Metropolitans de Barcelona, sinó dues grans imatges a cada lateral del vehicle. Al lateral del conductor, l’Honorable conseller Puigneró pinta de color verd la futura nova terminal de la segona ampliació de l’aeroport. Al lateral contrari, l’esquiadora olímpica espanyola Blanca Fernández Ochoa pinta de color blanc el massís del Pirineu, sota l’esguard d’en Joan Gaspart, president del grup hoteler HUSA.
Entro a la terminal, força plena tot i ser tan aviat, i miro de trobar on són ses magnífiques. No falla: són al primer bar que hi ha obert abans d’entrar al control d’accés, i totes sis comparteixen la taula, cafès, tes, sucs i entrepans. Observo que just al costat hi ha una taula buida més petita. Demano un cafè amb llet i un xuixo de crema (l’ocasió s’ho val, llàstima que no sigui un xuixo gironí); m’assec a la taula més petita, d’esquena als tres homes i a les tres dones il·lustres, així serà més fàcil escoltar què diuen sense haver de mirar-los i m’estalvio, a més a més, veure la cara dels tres secretes que són a peu dret mentre vigilen que ningú no els molesti. «Adéu a l’entrevista», penso. I un be negre amb potes rosses…, pitjo l’enregistrament d’àudio del meu mòbil:
— A todo esto, Teresa, ¿cuál va a ser el posicionamiento del Gobierno de la Nación en la cumbre de Glasgow —pregunta el president de Foment.
— A ver, Jose, te dejo elegir la respuesta: 1. Nuestro posicionamiento está claro: compartimos el compromiso hartamente conocido y difundido por la Comisión Europea en Fit for 55; 2. Nuestro posicionamiento serà el que determinen Juan y Ana en el marco del partenariado público-privado que ya tenemos en marcha y que cuenta con financiación de los fondos Next Generation. Comprenderás que debamos asegurarnos nuestra jubilación, como tú. Si eliges 1., Jose, pulsa retweet; si eliges 2., pulsa favorito —respon la ministra enmig d’unes rialles contingudes de ses il·lustríssimes.
— Para que luego hablen de puertas giratorias, ja, ja, ja! —etziba Juan Sánchez-Calero d’Endesa.
— Estos partenariados son acuerdos de colaboración que redundan en la creación de empleo, la reducción del paro, la generación de riqueza y contribuyen a reequilibrar la España vacía —afegeix Ana Botín del Santander.
— Efectivamente, y vamos a inundar las carreteras españolas y de Europa de vehículos eléctricos producidos en la fábrica de Martorell. Por cierto, ministra, ¿qué hay del corredor mediterráneo de mercancías? —assenyala Wayne Griffiths de SEAT.
Em giro un moment; l’alemany nascut a Anglaterra rep la mirada fulminant de la ministra. S’adreça a Sol Daurella, de Coca-Cola:
— Sol, estás muy callada por ser la mujer más rica de España —diu la ministra.
— Me preocupa lo que le va a costar a nuestra empresa la aplicación del comercio de derechos de emisión —afirma Sol Daurella.
— Pero si el régimen de comercio no afecta a tu empresa, Sol; si supieras lo que pagamos por la planta de cogeneración de Martorell… —salta en Wayne.
— Perdón, perdón —l’interromp Sol—, todavía no estoy despierta del todo. Me refiero al impuesto sobre las actividades económicas que generan gases de efecto invernadero, impuesto contemplado en la ley catalana del cambio climático de 2017. Resulta que la izquierda radical independentista de la CUP exige su desarrollo e implementación durante este año como condición a la aprobación de los presupuestos del Pere.
— ¿Pere? ¿Qué Pere? —pregunta Ana Botín.
— Se refiere a Pere Aragonès, el Muy Honorable presidente de la Generalitat —aclareix en Josep de Foment.
— Fíjate tú, desarrollar ahora un impuesto previsto en una ley autonómica de hace más de cuatro años. ¿A quién se le ocurre? —comenta indignat en Juan d’Endesa.
— No te preocupes, Sol, nombraremos tu empresa como patrocinadora categoría platino para la promoción de los Juegos Olímpicos 2030 en los Pirineos y, en correspondencia, el Gobierno os lo agradecerá con un sinfín de ventajas fiscales. ¿Qué te parece? —pregunta la ministra.
— Eres fantástica, Teresa —respon Sol Daurella—. Brindemos con Coca-Cola! —i tots, totes i totis esclafeixen a riure.
S’alcen alhora i van cap al control d’accés. Mentre marxen, els faig una foto amb el mòbil. Matí del tot profitós: ja tinc fet el reportatge de la COP26 de Glasgow sense agafar cap avió, només amb un autobús i una mica d’imaginació. Perquè, amics i amigues, tot són imaginacions meves.
