«Nieves» [2017], de Jordi Llagostera.[Notes de Xavier Borràs.]
El pintor Jordi Llagostera (Ripoll, 1990), ja conegut de La Resistència, exposa una mostra de la seva obra al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses. L’artista havia pintat en algun període de la seva adolescència (del 2009 al 2013) com a passatemps, però tot just fa prop de dos anys que s’hi dedica professionalment. Anteriorment també havia treballat en projectes relacionats en l’art, com una galeria en línia o dotant de contingut una aplicació sobre art.
Llagostera reconeix que encara està cercant el seu estil i que no es defineix en cap tècnica, tot i que té clar que de moment fuig de les pintures a l’oli perquè diu que ara no té la paciència per esperar que s’assequin. Algunes de les seves obres tenen un component més crític i reflectiu i són més obscures, però en d’altres busca jugar amb el color i el vessant més estètic.
Tot i la seva curta trajectòria, l’artista ha tingut l’oportunitat d’exposar a Nova York i també és el director artístic de l’Espai Rama, que també ha decorat, des d’on busca trencar els estereotips elitistes de la cultura i barrejant l’oci i l’art. També està treballant per engegar un projecte de roba infantil que busca diferenciar-se de l’oferta actual.
L’exposició es va inaugurar el passat dissabte 23 d’octubre i es podrà visitar fins al 8 de desembre. Serà oberta al públic de dilluns a dissabte, de 10 a 14 h i de 16 a 19 h, i diumenges, de 10 a 14 h.
Cartell de l’exposició de Jordi Llagostera al Palau de l’Abadia.
«Decréixer energèticament és inevitable. Exigim polítiques per a transitar cap a un context de justícia social i ambiental.» [Foto: Xavier Borràs.][Notes de Xavier Borràs.]
El passat 28 d’octubre es va estrenar, amb un ple de gom a gom, als Cinemes Girona, a la Vila de Gràcia (Barcelona), el documentari +50 °C (Sicom, Solidaritat i Comunicació), dirigit pel periodista Josep Cabayol, en què durant poc més d’una hora, s’ofereix una visió sobre què suposa el canvi climàtic i les amenaces que se’n deriven: augment de la temperatura, del nivell del mar, de la intensitat i freqüència de les tempestes, amb el debat territorial sobre l’energia i l’alimentació, els processos de retroalimentació, els punts de capgirell, les migracions climàtiques…
En forma de taula rodona, cinc científiques, convocades per dues joves —Mar Calvet i la resistent Maria Borràs— que volen saber què passa i què fer, raonen al voltant de l’agreujament de les dades climàtiques. I incorporen al debat altres investigadores que aporten més llum des dels seus camps de treball.
50°C tindrà un segon capítol que aprofundirà en els temes apuntats en aquest primer.
Tot just aquests dies que els sàtrapes del món que destrueixen el planeta fan veure a Glasgow que debaten sobre què fer davant l’emergència climàtica —titelles dels estats i del capital—, és urgent de prendre consicència d’on som i on anem i què podem fer per a canviar-ho, com mostra aquest documentari.
El 18 de novembre vinent se’n farà una nova projecció promoguda per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) (estigueu al cas de les xarxes pel lloc i pels horaris).
Mentrestant, us n’oferim alguns tràilers:
Olga Margalef, geòloga, professora a la Universitat de Barcelona i investigadora al CREAF:
«Intentar que lliguin les polítiques que ens fan sortir de l’atur, que ens facin sortir de la crisi econòmica, ens facin sortir alhora del canvi climàtic, ens facin transitar cap a un context de justícia social i ambiental desitjable.»
«Todas las que nos dedicamos a esto tenemos claro que hace falta un decrecimiento. Este decrecimiento es necesario planificarlo reforzando una serie de regulaciones y que los Estados hagan lo que tengan que hacer.»
“Hi ha una cosa que hem de comprendre i és que el decreixement, com a mínim de l’esfera material i energètica a la nostra societat, és innevitable i a més és, jo no diria imminent, però és un procès que ja ha començat i que a més, segurament, patirà un procés d’acceleració durant els propers anys.»
«Estem fent un estudi per mirar si trobem coronavirus, per un costat, i també altres tipus de virus i això ens ha de servir per posar apunt un biosensor que pugui detectar qualsevol tipus de coronavirus i que ho puguin tenir en els CAPs i els hospitals.»
«España tiene que responsabilizarse por sus actos allí, porque si una empresa está en peligro y sus intereses están en peligro irás a defenderlo. Por lo cuál tienes la misma obligación moral de asumir, por lo menos, los actos de esta empresa y lo que ha causado en este país extranjero. Cuando una persona viene porque huye de su país por los actos de esta empresa tienen que aceptadlo, entonces, yo creo que tenemos que trasladar el debate ahora a este campo, ya que estamos hablando de refugiados, tenemos que verlo de modo que se puedan aceptar los refugiados económicos como refugiados con todo el derecho como los refugiados que huyen de la guerra.»
Continua la gira de presentacions per tot el país, com podeu veure en aquest vídeo, en què va intervenir el president Quim Torra.
També, des de «Territori 17», un programa de La Veu de Sant Joan, amb la intervenció de nan Orriols:
O, també, aquest octubre a Manlleu:
La pròxima presentació serà aquest 4 de novembre, a dos quarts de set de la tarda, a la Llibreria Jaimes de Barcelona (carrer de València, 318), en què intervindrà el resistent Nan Orriols.
Podeu descarregar-vos un breu fragment del llibre des d’aquest vincle.
Articles que parlen de Ramon Cotrina a La Resistència:
Si et sents quan estàs sol, no estàs ben acompanyat.
Jean-Paul Sartre
Va ser amb ell, sí, amb qui vaig pujar al Taga
per primer cop, era un maig que recordo
en un caminar clar de lluna plena,
per Pardines i la collada Verda
fins al cim a la sortida de sol.
En Parés, un home fet a muntanya,
i jo, un marrec de calça curta, ros,
ulls blaus, grossos i oberts a mirar món.
De Noucreus al Matagalls i dels Munts
a Susqueda, Cabrerès, Guilleries,
Milany…, encara hi rondo en camins,
i canto cançons, i bec a fonts i
travesso rius, fondals i torrenteres,
i pujo a cims a trenc d’alba, i paro
embadocat en una posta de sol, i,
el recordo, enyorat. Si algú em demana com era,
li dic: Era un home que feia claror.
La platja de Segur de Calafell. [Foto: @ajcalafell/Gabriel Mestre.][Text de Jordi Sánchez.]
Les platges formen part de la riquesa dels municipis urbans i els ciutadans n’han de poder gaudir
Calafell té un important patrimoni històric, però el seu bé més preuat és la platja, sens dubte. Ja els ibers (els cossetans) van tenir una Ciutadella (fortificació militar) davant del mar a Calafell, al costat de l’aigua dolça de l’estany Llarg. Aquest era un bon emplaçament per a la vigilància del poblat que es trobava a Banyeres del Penedès. El sorral de Calafell era, junt amb els aiguamolls, un lloc privilegiat, un port marítim natural al costat de la Ciutadella on es relacionava amb els mercaders de la Mediterrània.
Fent un salt en la història, Calafell ha tingut una de les flotes de pescadors més importants de Catalunya, amb la pesca principal de la sardina. Es deia que tenien la platja amb més fusta (es a dir, més barques). Després de la Guerra Civil, a Calafell hi va haver el debat «o port o platja». Es va decidir platja i, com a conseqüència, els pescadors van haver d’anar al port de Vilanova. Els més sentimentals, que continuaven a la seva platja, van anar escurçant la flota, però sortosament avui encara n’és activa la confraria.
Com es configura una platja
Les platges es configuren amb l’aportació de sediments dels rius i de les rieres. El mar no fabrica sorra, però sí que la transporta mitjançant els corrents marins. Per tant, és molt important saber que si fem obres dins el mar, arran de platja, alterem el perfil de les platges. Podem fer una lectura aèria des del delta del Llobregat fins al Roc de Sant Gaietà (Roda de Berà), que és el tram a estudiar donat el corrent dominant de llevant i la seva dinàmica del litoral (com es crea i com es comporta la natura com a conseqüència de les accions del humans).
Per arribar a les nostres platges, un gra de sorra ha de vèncer les obres marines (ports) següents: Port Ginesta (Sitges), Vallcarca (Sitges), Garraf (Sitges), Aiguadolç (Sitges), Vilanova i la Geltrú, Tèrmica (Cubelles), Espigons (Cunit), port de Segur-Calafell (Calafell), Coma-ruga (el Vendrell) i el de Roda de Berà.
Legislació aplicable
La legislació aplicable, pel que fa el cas, és en primer lloc la Llei de costes (estatal) que és la que regula aquest àmbit. La Llei, entre altres criteris, indica un aspecte molt important, que és la ZMT (zona marítima terrestre), és a dir, la línia poligonal que separa el domini públic del dominiprivat, indicant què es pot i què no es pot fer a tota la ribera marítima. La Llei s’ha anat actualitzant i la darrera actualització és de 2013. Es va reformar la Llei de 1988, en la qual hi va tenir un paper important el nostre estimat Carlos Barral, com a senador per Tarragona. També cal tenir en compte tots els Plans directors que pugui fer la Generalitat de Catalunya, amb els reports oportuns tant d’ajuntaments, com de l’Estat.
Singularitats, turisme
Hi ha molts exemples a tenir en compte d’actuacions ben fetes i mal fetes, des del cap de Creus fins a les Cases d’Alcanar (per parlar de Catalunya), algunes de les quals han alterat i encara alteren l’ecosistema costaner. Però, també, cal considerar les singularitats de poblacions costaneres com Sitges, Cadaqués, Port de la Selva, les Botigues de Calafell, Tamarit (Altafulla), el Circ romà (Tarragona) i altres, les quals ningú desconstruiria pel seu valor patrimonial i fins i tot de paisatge de la costa, que n’hi ha a totes les ribes del mon. En aquest sentit, consulteu el llibre d’en Carlos Barral Catalunya des del mar
En el nostre cas: les platges del Penedès marítim
Les notícies aparegudes aquets darrers dies sembla que debaten entre aprofitar l’obra del port de la tèrmica (Cubelles) o no, així com què cal fer amb els espigons de Cunit. També, es parla de tornar a crear dunes i plantes autòctones que ajudin a estabilitzar las nostres platges.
Aquest és un tema molt delicat i cal tenir en compte el següent:
Des de els anys cinquanta del segle passat la influència i riquesa que ens ha aportat el turisme és important. Cal tenir en compte de no malmetre’l, sinó millorar-lo.
Cal definir molt bé quin és l’àmbit que cal estudiar. Jo apunto per fer-ho des de les obres del port de la tèrmica (Cubelles) fins al port del Roc de Sant Gaietà (Roda de Barà). La natura no te límits municipals, però sí que ens pot ajudar amb les seves singularitats naturals i experiències viscudes.
Abans de desconstruir cal estar molt segur amb els reports responsables del que pot passar, ja que les nostres platges són fonamentals com a font de riquesa per als municipis.
En el cas de Calafell, el Vendrell i Roda de Berà, en un total d’11,5 km, l’any 1993 es va fer una aportació de sorra de 2.693.764 m3 provinents del Garraf per part del Ministeri. Es feien càlculs que en tindríem per a 10 anys. Doncs ja en fa més de 30!
Això indica el que em deia un del millors catedràtics en dinàmica del litoral, Pedro Suárez Bores. Les seves obres, patents i solucions a problemes reals l’avalen: platges de Barcelona (1992); la platja artificial de las Teresitas (Tenerife) —amb aportacions de sorra del Sàhara—; arranjament del dic de la ria de Bilbao i reports i directrius per resoldre el port de Segur-Calafell. Finalment a Cubelles va executar la seva patent dels tronco-cons «difusors d’energia». Per a qui no ho sàpiga, el que fa és protegir les platges, ja que l’energia de l’onada és reduïda i arriba a la platja sense malmetre-la. Si a més a més l’obra feta es aprofitable per a un port de gestió Cubelles-Cunit, seria un bé d’interès econòmic per a la zona i la vegueria Penedès.
Ens manca cultura nàutica. Això no vol dir fer les coses malament, si no aprofitar el que hi ha amb el menor impacte possible. I això també val des de la sorra cap al terreny municipal o privat, però cal fer obres marines per a protegir les platges amb la sensibilitat ambiental necessària.
Ja és hora que actuïn professionals que en sàpiguen i amb experiència contrastada per a crear riquesa entre tots. Una darrera dada: Copacabana-Río de Janeiro (Brasil), una de les platges (4 km) més famoses del món, juntament amb el seu passeig, és tota de sorra artificial. Els temporals de mararribaven fins els edificis de la ciutat abans de la seva reforma.
Una cosa són les platges en el seu espai natural sense la pressió de la ciutat i una altra són les platges en un entorn urbà on, majoritàriament, l’espai de les platges es converteix en la zona d’esbarjo i oci més important del municipi. És la zona de transició entre el mar i la ciutat.En el nostre cas, el millor valor de les nostres platges és que siguin obertes. Són la nostra singularitat. Méssorra, sí, desconstruir, no.
Avui veig que un Tribunal de Cuentas més que caducat aplica venjances monàrquiques medievals, i la cabra de la legió desfila com un capità general marcant el pas. Fins aquí, tot normal al país de la «democràcia plena» i «esta guerra la vamos a ganar», paraules del president Sánchez parlant de democràcia i de virus.
Sobre el rei emèrit, diuen ara que va pagar l’equivalent a un milió d’euros perquè el president Adolfo Suárez abandonés la política. Continuen parlant de taula de diàleg o de negociació bilateral, cosa que alarma totes les espanyes que cobren i no paguen. En fi, tot normal. El volcà distreu l’atenció, i ahir també vaig sentir que el Gobierno de España vol acabar amb la prostitució.
L’estat mental del país és tan còmic ―perquè si dic depriment m’acusaran de cridar la malastrugança― que diuen que el Govern de la Generalitat farà un decret o una llei que obligarà a declarar els animalets que tenim a casa que avui tothom anomena mascotes. Els buròcrates de Barcelona diuen que, a partir d’ara, més de cinc animals a casa s’hauran de declarar com a «nucli zoològic».
Bé, pensen en el benestar i el bon tracte animal, en l’amor pels nostres germans mascotes. Enhorabona! Milions de truges, pocs, vedells… són maltractats, turmentats i executats cada dia sense cap mirament. A vegades penso que el degenerat Tribunal de Comptes és arreu.
El Capcir és una comarca del Principat de Catalunya, entre la Cerdanya i el Conflent, que actualment es troba sota l’administració de l’estat francès.
La vam rondar amb bicicleta i vam gaudir de paratges i vistes molt boniques. És el temps de visitar-la, pels colors, l’aigua, el crit ja de l’hivern i, aviat, la neu.
