Reflexions d’un gandul fracassat. Soroll planetari

Els guanyadors del Planeta 2021 sota el pseudònim «Carmen Mola».[Foto: @Planetadelibros.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

  • Victor Català – Caterina Albert
  • George Elliot – Mary Ann Evans
  • George Orwell – Eric Artur Blair
  • Mark Twain – Samuel Langhorme
  • Amos Oz – Amos Klausner
  • Yasmina Khadra – Mohammed Moulessehoul
  • Elena Ferrante – Anita Raja
  • Robert Galbraigth – Joane Rowling
  • Blue Jeans -Francisco de Paula
  • Jon Benesiu – Josep Martinez Sanchis
  • Lola Vendetta – Raquel Riba
  • Andrés Vidal – Mariu Mollà
  • Agatha Christie – Mary Westmacott
  • Benjamin Franklin – Silence Dagood
  • CS Lewis – Clive Hamilton i NW Clerk
  • Isaac Asimov – Paul French
  • Stephen King – Richard Bachman
  • Pablo Neruda – Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto
  • Carmen Mola –Antonio Mercero, Agustín Martinez i Jorge Díaz

Sorpresa!

N’hi ha per a tots els gustos. Homes amagats sota un nom de dona, dones sota un nom d’home, d’altres per amagar la veritable identitat, d’altres que n’amaguen dos o tres i alguns de tan assumits que han pres el lloc al nom «oficial».

Personalment, fa prop de deu anys que formo part d’un jurat literari, on, com és habitual en la majoria de premis, les obres es presenten sota un pseudònim. D’aquests pseudònims no en recordo cap ni un, ni cap de nosaltres s’ha fixat si era un nom masculí o femení, de ciutat, de gos o d’eina. Els pseudònims són per això, per despistar al jurat, per a neutralitzar la personalitat, l’origen, el gènere de l’autor i que sigui l’obra que parli. El «divertimento» entre els membres del jurat, al cap d’haver llegit unes quantes dotzenes d’obres, és endevinar si l’obra guanyadora ha estat escrita per un home o per una dona, i sovint ens enduem una sorpresa.

Molts autors, com els de la llista que encapçala aquest report, mantenen el pseudònim en la publicació de les seves obres i, no només per despistar el jurat, també perquè el seu nom, edat, condició, gènere…, no influeixin en el lector i sigui l’obra qui parli per ella mateixa.

Fins que la polèmica ha esclatat aquest any amb el premi Planeta a Carmen Mola. Ningú fins ara no havia posat cap objecció a un pseudònim, que jo sàpiga. Per què doncs aquesta vegada, mitjans i llibreters s’han sentit enganyats en descobrir que una escriptora de novel·les extremament violentes i explícites, una suposada mare de família i professora d’universitat, eren, de fet, tres  persones d’un altre gènere, en aquest cas del masculí. S’han sentit frustrats per no descobrir la masculinitat en l’autoria de l’obra, s’han emprenyat perquè tres  homes fan servir un nom de dona, i no pas perquè això vengui més (els llibres publicats signats per dones representen el 23% del mercat), sinó perquè ja era hora que el Planeta, que ha premiat 70 homes i 17 dones, el donés a una dona, perquè si, perquè és una de les nostres, per allò de la quota i la igualtat.

La cort de femellistes està assolint la més alta quota d’estupidesa i arruïna els esforços del feminisme.

 

Els microrelats de Jordi Remolins.Octubre de 2021

Alguns dels paràsits tarats de la saga dels Borbons.

[Text de Jordi Remolins.]

Avantatges i inconvenients de les dreceres dinàstiques

La impossibilitat manifesta de tenir descendència després del seu divuitè avortament va convèncer la reina a cercar la cortesana més repulsiva i mentalment limitada perquè el cap de la nació la fecundés aquella mateixa nit. Atenent la fama de faldiller —segurament que el monarca ja tenia desenes de fills voltant pel món—, la seva consort en volia un d’oficial que pogués heretar el tron, a poder ser amb una dona que no n’esdevingués l’enèsima amant. Nou mesos més tard la reina va deixar d’encoixinar-se la panxa, i mentre el seu marit es beneficiava l’atractiva llevadora, ella sostenia amb les mans una horrible criatura a qui la cadena genètica li va proporcionar no només unes dificultats intel·lectuals evidents sinó també esdevenir una primera espasa de les baixes passions.

Maledicció blanca

La boira era tan espessa que algú hauria hagut d’avisar al primogènit de la família d’albins que no era un bon dia per a estrenar el vestit blanc que li havien regalat pel seu aniversari. Mentre travessava el carrer només el conductor d’un monovolum va adonar-se de la seva presència després de passar-li amb les quatre rodes per sobre. Miraculosament, el nen va sobreviure fins que l’ambulància i el cotxe de la policia a qui havien trucat informant del succés també van atropellar-lo de forma irreversible, constatant alhora la inutilitat dels cossos de seguretat i dels llums antiboira.

Tocat i enfonsat

La nova normativa d’inclusió laboral va obligar l’amo del local de striptease a contractar, molt a contracor, un nou estol de ballarines que s’adaptessin a les prerrogatives dels grups d’alliberament de la dona. Una immensa damisel·la amb sacsons de la mida d’un bocoi de vi, una octogenària més arrugada que una pansa i una noia amb una malformació a la galta en forma de trompa van afegir-se a un espectacle que va perdre aviat els seus clients habituals per incorporar-ne d’altres bastant més taciturns. Malgrat els esforços per ajustar-se a la llei, l’Estat no va tardar a fer tancar l’establiment tot argumentant la malaltissa exhibició de persones amb tares, atròfies o elefantiasi, i empresonant immediatament l’empresari que el regentava.

Llacunes a la memòria

El migdia que l’anciana va espolsar les estovalles al balcó sense adonar-se que hi havia el ganivet de tallar el pa, els nebots van decidir posar-li una assistent després de diversos episodis de llacunes a la memòria. Afortunadament, per a la senyora gran que passava en aquell moment per sota casa seva, la fulla se li va clavar a un braç que de fet ja utilitzava més aviat poc per culpa de l’artrosi. A partir d’aleshores la dona va canviar de ruta per moure’s pel barri, no fos cas que la seva antiga amiga a qui vuitanta anys enrere li va robar la nina que més estimava, trobés la manera d’equivocar-se a l’hora de desar la planxa o l’ampolla de butà.

Ús preeminent del català: l’enemic a casa

L’exposició es pot veure al Centre d’Interpretació de la Vall de Núria. [Foto: Arxu LR.]
[Un article de Xavier Borràs.]

Són desenes, per no dir centenars, els escrits que omplen les xarxes socials sobre el menyspreu que rep la llengua catalana a casa nostra per part de l’Estat. Tanmateix, darrerament es constata que l’enemic és entre les nostres files: sigui per la banda dels colons que viuen i es caguen en Catalunya (espanyols i altres espècies que actuen com a força de franc contra qualsevol expressió lliure de la llengua), sigui per part de professors universitaris o consellers del Govern.

És el cas per exemple, de Ramon Orriols, un dels comissaris, junt amb el fotògraf Antoni Anguera, de l’exposició Memòria de Neu. Col·lecció d’Esquís 1880-2018, sobre l’evolució del món de l’esquí amb material històric cedit per l’empresari Jaume Gil Mayolas (Manlleu, 1932-2018), que el passat 1r de setembre —diada de sant Gil— van inaugurar al Centre d’Interpretació de la Vall de Núria, el vicepresident i conseller de Polítiques Digitals i Territori, Jordi Puigneró, i la presidenta de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), Marta Subirà.

Ramon Orriols va decidir no assistir a l’acte d’inauguració, ja que no estava gens d’acord que Ferrocarrils de la Generaltat hagués imposat traduir els textos originalment escrits en català per a situar-los als plafons informatius amb el mateix rang que el català. Per a fer això, és a dir, donar la mateixa preeminència al castellà, a més a més, van haver d’escurçar els escrits originals, amb què es perdia molta de la feina feta pels comissaris de l’exposició.

Orriols creu que la «tergiversació i la inconsistència dels arguments justificatius exposats a la premsa pels directius de FGC, fomentant la convivècia del català amb un idioma d’imposició com és el castellà, posa en evidència la falta de voluntat política per aconseguir la normalitzaciuó de la nostra llengua».

Per als visitants estrangers no costaria gaire fer un tríptic en cada una de les llengües més habituals o, com s’estila en centres similars, audioguies en diversos idiomes… Hi ha solucions diverses abans que menystenir la llengua pròpia d’aquesta manera.

Resulta molt difícil entendre que els directius d’una entitat pública que forma part de la Generalitat de Catalunya, eludeixin obertament el compromís que se suposa haurien de tenir amb el país.

El que dèim, l’enemic a casa. I als qui defensem l’ús del català arreu i tothora, per postres, ens diuen «supremacistes»!


[Jaume Gil Mayolas va ser un reconegut empresari manlleuenc que va dirigir i ampliar l’empresa familiar Materials de Construcció Gil, fundada pel seu avi, Jaume Gil i Riera, l’any 1923. També, va ser un dels fundadors del Grup Excursionista Manlleu (GEM) que va iniciar el seu recorregut el 1961. A part, era un gran aficionat del món de l’esquí i per això va col·leccionar peces de tota mena, relacionades a aquest esport. Tot aquest material va ser cedit a Ferrocarrils de la Generalitat i actualment s’ha recuperat per fer-ne aquesta exposició. ]

[LLIBRE] Tanta set, de Gabriel Salvans

Gabriel Salvans. [Foto: Biel Barnils, Núvol, 2]
[Notes de Xavier Borràs.]

Arriba en Gabriel Salvans (1951) a casa amb una criatura nova a afegir a les vuit que ja ha editat i publicat al llarg dels darrers anys. Aquest manlleuenc fincat a Sant Hipòlit de Voltregà, amic i col·laborador de primera volada de La Resistència, fotògraf i poeta de capçalera, ens du ara TantaSet (Gatedicions, setembre de 2021), amb un títol que trabuca els seus setanta anys amb la «tantaset» que clou el darrer dels setanta poemes d’aquest nou volum [que vam publicar recentment, amb la seva veu pregona], on diu:

«El corb planeja entremig de la carronya
i cal esquivar en les paraules vanes tanta set

El llibre, de 90 pàgines, prologat per Maria Carme Codina, s’estructura en tres parts: «Fulles/fulls», un recull de 40 tankes escrites durant el confinament en una petita llibreta de fulls antics, acompanyades, a peu de pàgina, per unes fulles vegetals dibuixades per la il·lustradora Maria R. Parés. Vegem-ne una:

XXXVIII

Un pardal s’espolsa amb les ales
esteses, a recer de fulles
que han tombat els quatre gotims
de rosat d’abril. Mirem junts
a la finestra, un tros d’alba
que se’n va mentre el descric, vola
solitari entre poms de rosa i lloms de llibre.
[Dijous, 23 d’abril de 2020.]

I la fotografia corresponent a aquest poema, que és a l’Instagram d’en Salvans:

La segona part de TantaSet es titula «Nou poemes per a una oració», un recull elegíac, dedicat a l’amic i poeta Ramon Cotrina, traspassat el 28 d’abril de 2020. «El veritable sentit d’aquests versos —escriu Codina al «Pròleg»— és la vellesa de l’autor i un sentiment vital d’optimisme per encarar-la, d’arrelament a la terra que trepitja, de rebel·lia enfront de la por, la mateixa de Quixot o de Verdaguer.»

El llibre es clou amb «Parets», vint poemes esparsos escrits entre 2017 i 2021, on en Salvans retorna a l’eix central de llibre, és a dir, el temps que passa i l’afirmació del present, com en els versos de Suara (publicats en aquest mateix número de La Resistència) o en aquest altre:

Escriptura

Escric quan noto que se’n va
el que penso i sovint també
penso si cal escriure, tot
allò que arriba i no saps d’on.
S’atura en un instant pervers
i es difumina tan fugaç
que dubtes, fins i tot, del llapis
que es mou veloçnper un sospir
de l’aire.
          Com ara que escric.

Com m’escriu en la dedicatòria de TantaSet l’amic Salvans, «mai no passa res en va»…, però que sigui tothora i sempre que ho faci per a «endreçar pensaments,« també els mals pensaments, que procuro donar-los vida i fantasia sobre un tros de paper».

Finalment, el llibre també és un compendi dels topònims de la geografia personal de Salvans. Si ens hi fixem, a TantaSet hi trobarem tota aquesta cartografia, des de Sant Martí Xic al puig Rodó, passant per més de cinquanta tres noms de lloc, indrets que configuren el seu mapa i el seu territori.

 

 

 


Llibres de Gabriel Salvans publicats

(2011) Carallot: seixanta dies de poesia, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 82 pp.
(2013) Sonets: 100 sonets sol solet, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 123 pp.
(2014) Octubre: 52 poemes i una cançó enamorada, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 115 pp.
(2016) Fotografies: un poema per cada dia de l’any , Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 127pp.
(2016) Els arbres del camí. Vic, Impremta Daví, 119 pp.
(2016) Nadales des de Sant Martí Xic: 2004-2018, Sant Hipòlit de Voltregà [l’autor], 32 pp.
(2017) Eros, Sant Hipòlit de Voltregà [l’autor], 125 pp. Inclou la plaquette a la Tana («Set poesies entre quatre parets»).
(2021) TantaSet. Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 90 pp.

[VERSOS] Suara

[Text, fotografia i veu de Gabriel Salvans.]

 

A l’Aina Roca

 

Suara em mirava com queia la llum
entre el Pedraforca i jo. Imatge
que no es cansa de tornar i tornar
i captar en un clic efímer el temps just
a la fotografia.

L’efímer temps en què puc i no puc
tornar a veure en la llum, noves llums
que tornen la imatge quan la foscor
ho envaeix tot, i en tot és tot i res.

Tornaré a cantar i mirar el Pedraforca
i la imatge serà el tot i cançó…
Toda una vida…, la vida llisca
dins el vent efímer que tot s’ho emporta.

Trobaré rastres en camins, al Parnàs,
en esquinços en un full de paper.

25 d’agost de 2020.

[TEXTUAL] Som terra i foc

Erupció volcànica al Cumbre Vieja. [Foto: Viquipèdia|Eduardo Robaina.]
[Versos de Xavier Borràs.]

Som terra i foc
i aire i fulla;
som arbre i cuculla
i aigua i joc.

Camino l’enlloc
on res no m’atura
i hi trobo l’enroc
de mare natura.

D’aquest enderroc
l’humà mai no en sura:
no hi ha contrafoc
per fer-ne costura.

Vivim en un troc
que sempre ens detura.

El Mallol, setembre de 2021

Reflexions d’un gandul fracassat. Mircorelat canicular

Feixes amb vinyes a tocar de Calonge. [Foto: Clos d’Agon.]
[Un report d’Eduard Garrell.]

Vergonya per a qui vengui la terra!

«Calonge és un poble molt curiós i d’una psicologia singular i personalíssima. Calonge, Begur, Cadaqués i Banyuls són quatre localitats que conserven d’una manera més pura característiques de l’antiga civilització empordanesa…, fenicis o semites haurien mantingut a través dels temps de manera més pura…, pel seu aïllament… Emigrants, exaltats, apassionats, solitaris, reservats —l’home lliure en la mar…»  [Josep Pella i Forgas, en la seva Historia del Ampurdán: estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Catalunya (1883)).

 

Per motius familiars fa uns mesos que volto per les terres del Baix Empordà, la meva «heimat» (pàtria emocional). 

Els vincles que tinc amb Calonge, on vaig passar la infantesa i gran part de la meva joventut, m’han conduït a retrobar-me amb un poble que engega un projecte temerari: Calonge vol ser Poble de Llibres, mal dit  book town, i he tingut el privilegi de posar al seu servei els coneixements adquirits al llarg d’una vida en del món del llibre, mal dit  «background», perquè aquest projecte suri en un entorn hostil. 

A més de visitar els locals que el consistori posa a disposició dels candidats, del castell magníficament restaurat, que possiblement formarà part d’aquest monument al llibre, no he pogut evitar de caure en la temptació de recórrer els paisatges de la infantesa, amb nostàlgia i gran dolor pels canvis que s’hi han produït, la majoria immobiliaris, amb els seus devastadors i irreversibles efectes col·laterals i per l’estat de letargia en què ha caigut aquest poble singular al peu de les Gavarres, ja massa allunyat del mar pel turisme de sol i platja.

La sorpresa, agredolça, va ser quan, en tornar als camps on de vailet dallava fals, arrencava naps i veremava (tasques habituals per a la vida autàrquica de les llars calongines), vaig descobrir 42 hectàrees sembrades de vinyes ufanoses i ben dutes, oliveres centenàries, alzinars, i que un celler hi elabora uns vins d’excel·lent qualitat. Ha creat un espai de turisme cultural al voltant  del vi: un gran respecte pel terrer, visites a les caves i a les vinyes, cursos d’enologia, turisme rural, vinoteca…, tot relacionat amb la vinya, les oliveres, les alzines i la llegendària cultura del vi.

És una grata coincidència amb la idea que jo proposo a l’Ajuntament: construir un espai que converteixi el motiu principal, en aquest cas el llibre, en monument i entorn. (D’això, quan toqui, ja us en faré quatre ratlles.) 

La part agra ha estat quan, en furgar qui eren els propietaris i organitzadors d’un projecte tant reeixit, ha donat per resultat que són empresaris suïssos. Ai las, les masies del voltant, amb els mateixos ceps, la mateixa terra, el mateix clima, la mateixa aigua…, segueixen fent els vins agres i aspres de sempre, mirant al veí de reüll, aprofundint el seu pou per fotre-li l’aigua, venent-se la terra a bocins o la hisenda sencera, enlloc de treure-li’n profit, i és  gent de fora qui posa en valor el patrimoni que s’han venut per quatre xavos, per anar vivint de la cucanya. 

El complex d’inferioritat dels empordanesos és encara tan arrelat i tan viu que no han entès que en aquestes terres s’hi poden fer els millors vins, els millors olis, les millors fruites, les millors verdures, els millors taps del món, i que pocs anys fa era un dels llocs més bells de la terra que han esmicolat o se’ls ha escolat entre els dits mentre forasters hi especulen i se n’enriqueixen, la majoria, sense cap respecte.

Vergonya per a qui s’ha venut la terra!

[VÍDEO] Curanderos

[Text i veu de Nan Orriols.]

Una de les tècniques dels predicadors, siguin ateus, cristians, hindús o fills del santerisme africà, es basa a explicar a l’individu sa, innocent i normal que no es troba bé, que necessita ajuda, que ell creu que està bé però que en realitat està malament. Llavors li expliquen que li manca un déu o energia còsmica i abraçar els arbres o meditar un mes seguit, i així podrà fins i tot levitar.

Això mateix fan molts polítics: creen el problema i després es presenten com a salvadors de tot; ara, inversions milionàries a l’aeroport de Barcelona. Ens han robat durant dècades amb les autopistes de peatge i ara es presenten com els que n’han eliminat el pagament, quan ja tenen una altra taxa preparada per tornar a cobrar.

En fi, que estem tots tarats i ha de venir un polític, un bisbe o un curandero de barri a solucionar-nos la vida: Pedro Sánchez, Junqueras, Aragonès, Puigneró o Colau? Tenim un comissionista internacional, judicis i més judicis presidits per jutges més negres que el carbó. Algú s’atrevirà a criticar l’exbisbe de Solsona?