El vot dels estrangers: el col·lectiu marroquí

Dones marroquines al mercat de Vic. [Foto: Toni Coromina.]
[Un article de Toni Coromina.]

Dels 7.600.000 habitants que té Catalunya, 1.380.720 són estrangers provinents de prop de 170 nacionalitats, la majoria dels quals —prop de 800.000 majors de divuit anys— no poden votar a les eleccions dites autonòmiques. Si traslladem aquests guarismes a l’Estat espanyol, a les últimes eleccions generals del 10 de novembre de 2019, prop de quatre milions de ciutadans estrangers en edat de votar tampoc no van poder acudir a les urnes.

El col·lectiu d’immigrants més important establert a Catalunya és el marroquí, amb 211.192 residents (segons l’Idescat), seguit del romanès, amb 98.000. A l’estat espanyol, aquestes dues comunitats s’acosten als 750.000 residents cada una. En els dos àmbits geogràfics, darrere dels marroquins i dels romanesos hi trobem els residents comunitaris, els sud-americans, els africans i els asiàtics.

La participació política i el dret de vot dels ciutadans estrangers és una qüestió que tard o d’hora s’haurà d’abordar amb serietat i amplitud, perquè no és normal tenir milers de persones residents a Catalunya i a l’Estat espanyol que no poden elegir els seus representants polítics. El dret a vot no ha de ser només una prerrogativa de tots els ciutadans, també és un mecanisme d’integració, de participació i de concreció democràtic. En el cas dels immigrants legalitzats que fa uns anys viuen entre nosaltres i estan al corrent dels deures fiscals, és evident que també s’han de beneficiar dels drets polítics.

Desfilada de militants socialistes durant una campanya electoral a Essaouira. [Foto Toni Coromina.]
Mentre no es canviï la Constitució —i a Catalunya no hi hagi independència—, la llei espanyola restringeix el dret de sufragi dels estrangers a les eleccions locals, sempre que hi hagi reciprocitat amb els països d’origen. Per a fer-nos una idea del volum dels ciutadans exclosos, només cal recordar que tan els romanesos com els marroquins residents a Espanya superen els habitants de les comunitats autònomes de La Rioja, Cantàbria o Navarra.

L’adjudicació del dret a votar hauria de ser un eficaç antídot democràtic per evitar la utilització electoralista –i de vegades racista- de la immigració. Si els estrangers en situació legal consolidada poguessin votar, els polítics segur que farien un altre discurs per atreure nous votants. Tal com em comentaven fa un temps en una entrevista les escriptores amazigues Najat el Hachmi i Laila Karrouch (totes dues residents a Catalunya i que escriuen els seus llibres en català), el dret dels estrangers a votar, en aquest cas els marroquins, evitaria l’aparició de líders fantasmes que ningú no ha escollit, i que des de fa temps s’erigeixen unilateralment  en representants d’aquest col·lectiu.

Ja fa vuit anys, la ministra d’Exteriors Trinidad Jiménez (PP) va anunciar que, arran de l’aprovació de la nova constitució del Marroc, prop de 600.000 ciutadans marroquins amb més de cinc anys de residència legal a Espanya (uns 200.000 a Catalunya) podrien votar a les eleccions municipals, després d’inscriure’s a l’oficina del cens electoral. En aquest context, Espanya i el Marroc estaven en condicions de rubricar un conveni de reciprocitat, tal com havia passat anteriorment amb Bolívia, Xile, Colòmbia, l’Equador, Noruega, Nova Zelanda, el Paraguai, Perú i altres països no comunitaris. Han passat els anys i res de res.

Contenidors d’escombraries a Essauira. [Foto Toni Coromina.]
La notícia, ben rebuda per determinats sectors progressistes, va generar dubtes i oposició entre determinats sectors de la classe política. El principal retret dels contraris al vot dels marroquins és la suposició que entre els possibles votants hi pot haver moltes persones adscrites als dictats de líders radicals fonamentalistes i al salafisme, gent que pretén aprofitar-se de l’escletxa democràtica per consolidar la imposició de la xaria i fomentar la discriminació de la dona.

Però com es pot mesurar la ideologia de tants milers de votants? L’argument d’hipotètiques majories salafistes és suficient per no concedir un dret democràtic atorgat -segons les lleis vigents- a immigrants procedents d’altres països? Quina diferència hi ha entre un equatorià i un marroquí empadronats a Catalunya, amb cinc anys de residència, que cotitzen en la Seguretat Social i paguen religiosament els seus impostos? Cal restringir el vot als immigrants sud-americans davant la possibilitat de la seva pertinença a les bandes dels Ñetas i els Latin Kings, o als càrtels del narcotràfic? Cal posar en quarantena el vot dels romanesos davant la possibilitat que entre aquest col·lectiu hi hagi delinqüents camuflats, tal com proclamen alguns polítics xenòfobs? I els votants amb nacionalitat espanyola, estan tots lliures de sospita? Cal prohibir el vot als catalans sospitosos de sedició tumultuària?

Conec famílies marroquines residents en Vic, raonablement adaptades a la ciutat i amb fills perfectament integrats a l’escola. Aquesta gent hauria de poder votar. Tanmateix, per no perpetuar marginacions malsanes, convindria que, a l’hora d’emetre el vot, s’atinguessin al ventall de partits democràtics ja existents al país, sense fundar partits específics marroquins. D’altra banda, per combatre el radicalisme intransigent i el terrorisme, la solució no passa per prohibir el vot a un ciutadà pel seu origen: l’única manera de fustigar aquestes xacres és l’aplicació del codi penal i la persecució policial de tots els delinqüents i terroristes, vinguin d’on vinguin. I molta pedagogia.

La situació al Marroc

El més trist del cas és que bona part dels marroquins residents a l’Estat espanyol (i a Catalunya) tampoc no poden votar —ni per correu— a les eleccions marroquines. Conec el cas de Hafida, Omar, Mustafa i Aziza, marroquins residents a Vic que tenen entre 25 i 35 anys i que no poden fer-ho. Hafida, de Kenitra, lamenta l’absència de cares joves en les llistes electorals del seu país i arremet contra la gerontocràcia magribina: «No veus mai candidats de 28 o 30 anys, i menys dones. Sempre surten els mateixos personatges, com en les telenovel·les. Al Marroc hi ha molts llicenciats preparats, però els vells no volen donar-los l’alternativa. Diuen que s’apanyin, que netegin lavabos amb els seus diplomes o que se’n vagin a Europa amb un visat, en pastera o com sigui», explica. I apunta que la situació només variarà per defunció natural del ranci caciquisme local.

Per a Omar, de Nador, els candidats prometen somnis similars: «Tots, inclosos els islamistes, canten la mateixa cançó, com en un parvulari». Després, quan arriben al Parlament, aprofiten l’ocasió «per a viatjar, comprar vestits, canviar de cotxe, invertir en habitatges i vetllar pels interessos del seu entorn personal». D’haver pogut votar, Omar ho hauria fet en blanc, «només per tenir segellada la targeta electoral», un document indispensable per a
accedir a determinats certificats.

Escena a Essaouira.[ Foto Toni Coromina.]
Mustafa, originari de Chiadma, diu que a la seva ciutat ha sortit elegit un empresari del partit Istiqlal, gràcies als vots de molts antics empleats seus; els mateixos que, cinc anys enrere, el candidat havia acomiadat sense indemnització. «Malgrat haver-los deixat a l’atur, ara l’han votat i ha guanyat. És increïble», afegeix.

A Aziza, de Tànger, li dol que Mohamed VI es passi la vida «saludant autoritats o recorrent quilòmetres de catifa, sense adonar-se del que passa al carrer». Quan visita una ciutat, els «capitostos busquen joves aturats perquè plantin —per un sou miserable— flors i arbres que duraran un dia. Però tot és un decorat; quan el rei passa al costat de les flors, els pètals —portats pel vent del cotxe oficial— el segueixen, com papallones efímeres. Després, les fulles moren. Pobres plantes, tant bé que estaven al camp!», sentencia.

Quan fa vint anys al Marroc va morir el rei Hassan II (que va regnar amb un règim autoritari semblant a la dictadura franquista) i va pujar a l tron Mohamed VI, Aal Marroc van néixer moltes esperances de canvi, com aquí durant la fallida Transició. Algunes es van concretar, com un indult general i certes reparacions als represaliats; o la llei de la Família (mudawana),que donava drets i protagonisme a la dona. Però per als sectors progressistes marroquins la teranyina teixida durant el regnat de Hasan II no s’ha acabat de desfilar i la transició marroquina camina a pas de cargol.

En una democràcia normalitzada, la informació hauria de poder reflectir les disfuncions socials sense represàlies. Però el Marroc es troba en un atzucac ple de contradictòries mesures liberalitzadores que xoquen amb tabús intocables i generen nombrosos casos de publicacions segrestades i de redactors i humoristes multats, jutjats i condemnats. Tot això propiciat per la gerontocràcia hassanista, que es resisteix al canvi.

Port d’Essaouira. [Foto Toni Coromina.]
En matèria laboral, moltes empreses només declaren tenir un petit percentatge de treballadors i pocs ciutadans tenen accés a la Seguretat Social o a la jubilació. Els aturats es veuen obligats a pagar 5.000 euros per accedir, sense garanties, a un lloc de treball. D’altres en desemborsen 7.000 per un fals contracte laboral a Europa o per un visat. Els llicenciats a l’atur no troben feina, tret que tinguin amistats poderoses. I la justícia està rovellada.

El sector sanitari també és preocupant. Al Marroc cal pagar (sense fer-se notar) ente70 i 80 dirhams (7-8 euros) només per creuar el llindar d’un hospital públic. Si una partera sense assegurança no abona 25 euros per nit, acostuma a compartir llit amb una altra dona i ha de desembutxacar més diners a la infermera per ser atesa. Els diabètics (que en aquest país són legió) no poden costejar-se els medicaments. I l’accés a la medicina privada és un miratge. En política es compren vots, molts polítics callen i el desencant i l’abstenció senyoregen arreu. Hi ha gent que atribueix aquests mals a la teranyina hassanista i exculpa el rei actual. I crítics ferotges amb el sistema i amb els tradicionals besamans al monarca que inunden telenotícies. Si l’educació és un dels àmbits que millor evolucionen al Marroc, està clar que el futur està en mans dels nens.

Tot plegat em porta a pensar que, salvant les distàncies, la democràcia –un sistema sovint considerat com el ‘mal menor’-no existeix al Marroc, però en bona mesura tampoc a l’estat espanyol, on milers d’estrangers residents tampoc no poden votar.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Desembre de 2019

L’arc iris al Mallol. [Foto: Xavier Borràs.]
[Report de Xavier Borràs.]

Cau desembre i, amb ell —amb temperatures altes en ple Nadal–, un nou any, 2019, amb molt poques llums i massa ombres. Encara que a les darreries de cada any (i no fineix cap dècada, com ja s’han apressat a manifestar des d’alguns mitjans) se sol fer un resum d’allò que hom considera més destacat, només voldria subratllat quatre pinzellades sobre alguns records esparsos que, si fa no fa, crec que han aportat interès a l’edevenir vital.

De Greta Thunberg a Martí Boada

De primer, podríem dir que ha estat l’any, arreu del planeta, de la presa de consciència sobre l’emergència climàtica que, per molt que poderosos i empreses la vulguin disfressar, no és atra cosa que una emergència ecològica, que hauria de comportar un canvi real i d’arrel (radical) en el nostre quefer individual i col·lectiu en tots els àmbits de producció, consum, mobilitat, oci… Si ara se’n comença a parlar és gràcies a una jove sueca que molesta i molt (i que per molt anys ho pugui fer): Greta Thunberg. Alguns nouvinguts al món d’aquesta emergència ja es proclament ecologistes de tota la vida (com hi ha, ara, tants d’independetistes de tota la vida) i fan mans i mànigues per a sortir a la foto dels «bons homens (i dones)» sostenibles.

Però, certament, no han descobert la sopa d’all, perquè ja fa gairebé quaranta anys que una minoria malda l’avís de l’emergència. M’ho recordava, precisament, fa uns dies l’amic Nan Orriols, que em va fer arribar una entrevista imperdible, d’obligada lectura, que Vilaweb li va fer aquest passat juliol al docto en ciències, geògraf i naturalista de l’ICTA-UAB, Martí Boada, vell conegut del món ecologista. Boada hi diu veritats feixugues, que cal entomar i reflexionar-hi. Després de constatar que som el país amb més densitat forestal d’Europa, diu que «el mite del bosc intocable és com el de la donzella verge, molt valorat en les societats ideològicament dretanes. Als Estats Units ja hi ha unes línies de pensament ambiental que diuen que els humans som tan dolents per al planeta (cosa que potser és veritat) que fins que no desapareguem com a espècie no haurem redimit els nostres pecats ambientals. Fins i tot conviden les dones a no reproduir-se! Això és extrema dreta ideològica, sense saber-ho. Aquest mite del bosc intocable és una trampa, per més que la sostingui de bona fe molta gent, com ara mestres i conservacionistes del territori. El coneixement del medi és ple de tòpics, i no hi ha res tan apartat del coneixement com els tòpics».

Mentrestant, ens assabentem per fons fidedignes i estudioses que el 75% de les espècies i el 58% dels hàbitats d’interès comunitari presenten un estat de conservació desfavorable a Catalunya. Per això s’hi comença a treballar amb el Fons de Patrimoni Natural creat pel Govern com «una eina clau per a millorar la biodiversitat a Catalunya, que suposarà un salt endavant en la gestió activa d’aquest àmbit».

 Política en majúscules

Pel que fa a la política, en majúscules i lluny del processisme que ens tenalla, també una recomanació que crec d’interès, ara que tant de moda s’ha posat de dir feixistes —especialment des dels ignorants i mediocres diesfressats d’«esquerra»— a tothom qui reivindica la identitat com a consubstancial de la independència o que hi ha hagi prou gent amb opinió pròpia sobre com encarar el fet que en diuen «migratori» (més enllà del bonisme multiculti), per posar dos exemples nostrats. Vila (no us perdeu el seu Dietari a destemps) ho diu prou clar a l’article Ètnic: «No és casualitat que, a Catalunya, qui més ha explotat l’odi a Espanya hagin sigut els partits indígenes més mimats per l’Estat, com s’ha vist amb els casos de corrupció. El famós lema “és català tothom que viu i treballa a Catalunya” va servir per afavorir la integració dels immigrants que volien integrar-se, però al final s’ha convertit en la versió bonista d’aquell “españoles todos” que es deia en els temps de Franco».

L’autor, entre d’altres, d’Un estiu a les trinxeres (Edicions 62, 2015), fonamenta qu totes les injustícies i tots els problemes de la humanitat vénen de tractar com si fossin iguals les coses que són diferents i com si fossin diferents les coses que són iguals. «Si la immigració —escriu— s’ha convertit en un problema a Occident és perquè en els darrers 50 anys s’ha utilitzat per anul·lar políticament les classes mitjanes indígenes de cada país». Més contundència: «Fer passar per catalans els espanyols va molt bé per disfressar actituds de colonitzador i per evitar que persones com Gerardo Pisarello arribin a tenir present que potser els falten elements per comprendre el franquisme».

Amb aquesta malèvola perspectiva, en què els patriotes són assenyalats com si fossin el dimoni o alguna cosa pitjor, pel cap baix, per dir la realitat, esperem que el darrer any d’aquesta dècada, el 2020, sigui més beninge per a tothom, especialment per als catalans que en encara creuen amb la força de la raó (i no amb la raó de la força, senyor Buch!). I tal com diu en Vila, «la idea que tots som catalans, quan l’única veritat és que tots som ciutadans de Catalunya, és la que permet que l’unionisme exploti el discurs de la legalitat i envernissi l’ocupació militar de democràcia».

[No voldria acabar aquestes darreres notes de l’any sense tenir un record emocionat per als meus oncles Angelina Calvo i Lluís Iglésias, que en un període de mig any just han traspassat primer l’una i després l’altre. Us ompliria de records i vivències amb ells, però ara, només vull tenir-los presents entre els que, malauradament, no hi són. Us trobaré a faltar, estimats!]

Bon any!

L’«Homo vulgaris», de Nan Orriols, present arreu

Albert Enguix, Clàudia Masó i Nan Orriols a l’Espai Cultural Balenyà.

[Redacció.]

Tal com ja vam avançar en el darrer número de La Resistència, Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019, 128 pp.), el darrer llibre de Nan Orriols, ha fet una gira de presentacions. Com dèiem llavors, es tracta d’una obra serena i entenedora, en la seva línia habitual de transparència i despullament anímic, sense pèls a la llengua, amb textos breus, molt mesurats, àmpliament aforístics, que resumeixen el seu pensament sobre la condició humana i les contradiccions i paradoxes del temps que ens toca de sobreviure.

Se n’ha fet ressò, entre d’altres, el digital Osona.com, amb un article intitulat «Joan Orriols, en ple cicle de presentacions del seu nou llibre Homo vulgaris», en què es fa ressò, com a resum dels textos aforístics que omplen el volum, un fragment d’un escrit que hi apareix en format facsímil, a partir de notes escrites a mà per Orriols: «Els salvadors són els més deteriorats, mediocres i degenerats que han existit mai, i el Planeta, sempre benefactor, en un acte que l’honora, encara ens regala, generós, el canvi climàtic, també galopant, com la nostra vida. I en pocs anys ja no haurem de prendre cap decisió. De fet, ja està presa».

Per si no heu pogut assistir a cap presentació (encara n’hi haurà alguna l’any que ve, que anunciarem convenientment via Twitter), us deixem un dels molts enregistraments que n’ ha fet l’amic Bagué, en aquest cas amb Albert Enguix i la nostra col·laboradora, Clàudia Masó, a l’Espai Cultural Balenyà.

 

[VÍDEO] República Rosalia

[Text i veu de Nan Orriols.]

Passa que la societat civil, que vol dir la societat torturada per la societat no civil que és el poder judicial–militar–legislatiu–executiu al servei de la monarquia imposada; passa —deia— que mentre uns viuen una paràlisi perquè veuen perillar els seus privilegis, altres que ja viuen en el segle XXI parlen del canvi climàtic, de nous sistemes econòmics i socials i de més democràcia, i ho fan al carrer tot manifestant que no estan disposats que la mentida sigui la veritat absoluta de la dictadura de buròcrates que hem de suportar.

Mentre uns no tenen lletra per a l’Himno nacional español, la Rosalía fa ballar el món sencer i explica la vida des de la llibertat, el feminisme i la intel·ligència.

Tot va molt de pressa, com un immens tsunami que espero que passi per sobre d’aquesta casta de cràpules que han saquejat el país.

I si féssim presidenta de la república la Rosalia?

De disset a vuit…, una utopia?

[Un article de Jordi Sánchez.]

Pedro Sánchez (PSOE) intenta un acord amb diferents grups polítics de l’arc parlamentari per a aconseguir una majoria  i formar el Govern de la XIV Legislatura. Les possibilitats són:

  1. Govern de coalició amb els suports necessaris d’Unidas Podemos UP, nacionalistes i independentistes.
  2. Govern de coalició amb el Partit Popular (PP). Entre els dos partits sumen 208 diputats (superen els 176 de la majoria ), el que anomenen la gran coalició (ex. Alemanya, França).
  3. Que Pedro Sánchez sigui votat en una segona volta i aconsegueixi més vots a favor que en contra.
  4. Terceres eleccions amb conseqüències negatives per al propi president en funcions.

Quan escric aquesta reflexió els socialistes ja porten tres reunions amb ERC. El que de fet està en joc es:

Si ERC dona suport a Pedro Sánchez, a Junt per CAtalunya, amb la direcció d’en Carles Puigdemont, se li obre la possibilitat de liderar l’independentisme a les pròximes eleccions a Catalunya, cosa que ERC no vol.

Davant d’aquest panorama el que queda clar és que el model de 1978,  de l’estat de les Autonomies, s’ha esgotat . Perquè, encara que no ho diguin, tots els governs autonòmics estan queixosos. Els diferents governs centrals no han estat capaços d’implementar un sistema just en funció de les capacitats de cada territori, hi ha problemes de finançament, llengua, cultura, infraestructures pendents, etc. En definitiva, en 40 anys d’intentar-ho no s’ha aconseguit un model territorial que doni plena satisfacció a les diferents nacions-regions que preveu la Constitució.

És hora de replantejar-se un nou model, un nou mapa geopolític. Les opcions son:

  • Acabar l’estructura del projecte europeu, amb les nacions que calguin, una Constitució i un Govern per a tota la Unió amb un pressupost, és a dir un Govern políticament fort i competitiu en els reptes d’avui.
  • Mentre això no sigui possible a Espanya sí que caldria també modificar l’actual mapa de 17 a 8 regions-estat de caràcter federal.
  1. Galicia.
  2. País Basc i Navarra.
  3. Catalunya.
  4. València.
  5. Balears.
  6. Andalusía-Extremadura i Múrcia.
  7. Madrid-Castella Lleó-Castella la Manxa-Astúries-Cantàbria-Rioja i Aragó.
  8. Canaries.

[Estudiar què fem amb Ceuta i Melilla.]

No sé els anys que tardarem, però el que tinc clar és que així com estem no li veig futur. O escoltem la gent que habita en els territoris i estructurem un nou ordre-mapa  o cada vegada serà més difícil acceptar la realitat. Els mapes sempre dibuixen realitats o voluntats.

Així ho veig.

Els microrelats de Jordi Remolins. Desembre de 2019

Els secrets de la catifa

Amargat amb una existència cada vegada més feixuga per les infidelitats de la dona, la vida desordenada dels fills i les putades dels companys de feina, el cuidador d’animals salvatges va entrar a la gàbia dels tigres per a passar una estona amb els seus millors amics. A fi de recuperar l’autoestima va acostar-se al més vell dels felins, un exemplar comprensiu habituat a les confidències i es van fondre en una emotiva abraçada mentre la resta de tigres els contemplaven amb llàgrimes als ulls. Tan desfet el van veure i tanta llàstima van sentir per la seva desgràcia que després de devorar-li les vísceres, van afanyar-se a amagar-ne les costelles sota la catifa de la gàbia perquè la seva família cregués que en realitat havia fugit de casa per no haver de suportar-los mai més.

Agent de l’ordre

Quan va sortir al carrer i va veure com les rates eixien de la claveguera i degustaven el contingut d’una bossa d’escombraries sense immutar-se per la seva presència, el cap de la policia local va percebre que per algun motiu que desconeixia, els rosegadors havien descarat la seva actitud. Tornant al seu domicili, va buscar als armaris una bossa plena de raticida, va posar-se uns guants que va trobar al rebost i va baixar l’escala amb la intenció d’avortar aquell petit simulacre de rebel·lia. No va ser fins que una de les rates va treure una arma de foc i va disparar-li un tret entre cella i cella que l’agent va entendre, encara que només fos durant les dècimes de segon que va tardar a morir, que alguna cosa estava canviant en l’ordre mundial.

Frustració zoòfila

En el somni, el fill del vigilant de la finca del ciutadà multimilionari arreplegava desprevingut un bonic exemplar de dàlmata i el sodomitzava frenèticament. Tan bon punt el propietari del gos s’adonava dels crits de dolor, ell interrompia la violació i fugia a tota llet en un descapotable esportiu a la recerca de noves víctimes. Quan ja estava convençut d’haver-se transformat en un zoòfil pervertit, va despertar-se, va flexionar les dues potes anteriors, les dues posteriors, i va acostar-se movent frenèticament la cua a comprovar si el cuiner de la casa ja li havia deixat l’esmorzar al seu recipient metàl·lic.

Els miracles asfàltics del gos abandonat

El conductor de la furgoneta va fer un brusc moviment de volant quan els fars del vehicle van il·luminar el cadell abandonat. El gos va moure’s espantat cap a la línia blanca de la fosca carretera i només un miracle va fer possible que un cotxe esportiu que realitzava un avançament prohibit no l’estampés damunt l’asfalt. Uns segons abans que un camió d’alt tonatge el convertís en una pelleringa inidentificable, un meteorit de gran diàmetre va impactar contra la terra i va acabar no només amb el patiment del cadell sinó també amb tota resta de vida humana, animal o vegetal sobre el planeta.

L’home i els seus límits. La innocència

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

El diccionari defineix la innocència com l’absència de culpa. El cristianisme, com a bon hereu del judaisme, considera que des del moment de néixer ja s’és culpable. Pot ser sí que tot aniria millor sense la nostra espècie. I el sol fet de perpetuar-la ja sigui una culpa. Ho deia Groucho Marx: «Hem sortit del no res per a arribar a les cimeres més altes de la misèria», o Emile Cioran, que va titular un dels seus llibre com De l’incovenient d’haver nascut. Llàstima que els judeo-cristians de seguida es van inventar coses com la salvació i l’esperança, dues coses que menen directament a la pèrdua de la innocència, aquell estat que no cal definir i que actua d’acord amb la naturalesa.

És evident que els homes són innocents en el moment de néixer, però a mesura que creixen els omplim el cap amb els nostres coneixements, mites i creences. Els eduquem perquè formin part d’una societat malalta, on la innocència, més enllà de creure amb els Reis d’Orient, no hi té cabuda.

A en Nan Orriols li agrada molt una frase de Fernando Pessoa que diu que «la natura no recorda, aquí rau la seva bellesa». De la innocència crec que es podria dir el mateix. No es pot recordar sense profanar-la. Sols guardem un munt d’anècdotes en el record que rememorades totes plegades fa la impressió que quan èrem petits l’activitat era constant. Comprimim els records i els desvirtuem. No pensem en el dolorós pas del temps, en les visites dominicals a casa d’un parent o les tardes caloroses de l’estiu quan no hi ha esma per a fer res i l’avorriment apareix com una càrrega.

Filòsofs, poetes, novel·listes, teòlegs, músics, dramaturgs, pintors i tota mena de creadors han tractat en alguna ocasió el tema de la innocència. En aquest sentit, un dels casos que es va fer més popular durant el segle XIX va ser el de Kaspar Hauser. Duia roba molt esparracada, però que en altres temps havia estat luxosa. Les botes li anaven petites i tenie els dits dels peus destrossats. A la mà hi duia una carta per a un capità de cavalleria on se li demanava que convertis el noi en soldat. L’únic que en van treure de clar és que havia estat reclús i sol la major part de la seva vida. Amb poques setmanes ja havia adquirit la capacitat de comunicar-se amb fluïdesa. El seu desconeixement de la vida dels homes va prendre força quan va voler agafar una flama amb la mà o va vomitar davant un pernil i aliments cuinats. Només s’alimentava amb pa i aigua. Aviat, va esdevenir una curiositat de fira i la gent s’apropava a la seva cel·la per a veure com menjava pa i bevia aigua. Amb poc temps va aprendre llatí, filosofiai ciències. Un dia de desembre del 1833 va aparèixer amb diverses punyalades que li van causar la mort. Això només va fer que incrementar el misteri i els fets van acabar barrejats amb la llegenda. Hi ha qui afirma que era fill d’una família aristocràtica i altres que era fill del mateix Napoleó, fruit del seu primer matrimoni. La qüestió és que ningú no ha pogut aportar dades concretes sobre la seva procedència i el per què el van matar o el van tenir reclòs la major part de la seva vida.

Tot Europa va parlar del cas; se n’ha fet noveles, obres de teatre, simfonies, etc. L’any 1974, el director Wener Herzog va fer la pel·lícula L’enigma de Kaspar Hauser, en la qual lloava la innocència i criticava la crueltat de l’home en societat.

Com a exemple de tot això he triat dues pel·lícules de Fellini, aparentment antagòniques. L’una és la cèlebre Amarcord on condensa les anècdotes de la seva infància a Rímini. Dels temps en què era tan plaent pecar com transgredir. Un mosaic de personatges curiosos, caricaturitzats per la memòria, de fets curiosos ocorreguts durant un any.  El fet de condensar-los en el que dura el film, fa que sembli que Rímini havia de ser el poble més divertit del món. L’altra és Els inútils. Un grup de joves en blanc i negre que s’avorreixen i maten el temps pels billars i bars del poble. Aquí no hi ha la joie de vivre d’Amarcord. Hi ha borratxeres, ploraneres, manca de futur i avorriment pels carrers buits de les matinades malgastades. Fellini va filmar les dues cares de la moneda, tot i que la més trista es va fer molt abans que la més alegre.

Gastronomia funerària

[Un article de Toni Coromina.]

Quan hom passa dels 60 anys, com és el meu cas, cada vegada se’t moren més amics i coneguts de la mateixa edat. Jo, en aquests casos, només acostumo a assistir a funerals de persones molt properes, tot prescindint de si la cerimònia és religiosa o aconfessional. Però gairebé mai  vaig a cerimònies per qüestions de protocol i relacions socials circumstancials.

Més enllà de la tristor que sol envoltar la mort dels éssers estimats, em sorprèn positivament la manera que tenen els mexicans d’afrontar la mort, que per a ells forma part de la vida quotidiana i esdevé una experiència col·lectiva que culmina en uns funerals festius, alegres, animats i amb música de mariachis. Allà, diuen que el dia de Tots Sants les ànimes vénen a visitar els seus familiars vius i les famílies, per a donar la benvinguda a aquestes ànimes, es preparen per a rebre-les amb música i els en preparen altars on es posen el menjar o la beguda preferida del mort, així com objectes que els agradaven. Deia el poeta Octavio Paz que a Mèxic «el culte a la vida, si de veritat és profund i total, és també culte a la mort. Ambdues són inseparables. Una civilització que nega la mort, acaba per negar la vida».

La mort a Mèxic. [Arxiu.]
Un amic una mica més gran que jo m’explica que quan el difunt és una dona gran, molts dels comentaris que es produeixen al tanatori o a la sortida del temple acostumen a girar al voltant de les virtuts culinàries de la finada quan encara vivia, com ara els fantàstics canelons de la tieta Maria, el secret dels quals es trobava en la barreja de les carns escollides, la nou moscada i la preparació de la salsa de beixamel. O el fantàstic estofat de pollastre amb tomàquet de l’àvia Pepeta, que la bona dona assuavia posant-hi una punta de xocolata o una mica de llet per a «amorosir» i matar-ne l’acidesa. O la fórmula magistral de l’exquisida sarsuela de peix que la senyora Dolors feia cada divendres de quaresma, quan la gent encara complia amb el precepte de no menjar carn aquest dia de la setmana.

Sense pretendre ofendre la memòria de les nostres estimades avantpassades —habitualment els homes no solien cuinar—, no m’estranyaria que algun cuiner amarat de sociologia algun dia reculli i condimenti en un llibre el llegat gastronòmic i les millors receptes de cuina de les nostres àvies i tietes que afloren a molts funerals i vetlles mortuòries, com a resum i nèctar d’una dilatada vida passada a prop dels fogons.

Als pobles i a les ciutats petites (on la gent encara es coneix), també és habitual que els assistents als funerals es retrobin regularment després de dies, mesos o anys de no veure’s, i amb l’excusa de l’encontre concertin una cita per a fer un dinar o un sopar i parlar de la vida, amb les seves llums i les seves ombres, i dels canvis que es van produint.

La mort a Mèxic. [Arxiu.]
A casa nostra, donades les tristes circumstàncies dels enterraments, uns moments on els silencis parlen més que no pas els discursos, el recurs a sortir per la tangent amb el pretext gastronòmic és perfectament comprensible. De fet, tant els aliments que ingerim, com les paraules i els verbs que conjuguem al voltant d’una taula parada són elements imprescindibles que ens permeten anar subsistint.

Quan una persona passa per un mal tràngol en la salut, la gent sol comentar en veu baixa: «Quina mala cara que fa…». Però, quan el mateix individu mor i és exposat al tanatori, una de les expressions més habituals és dir: «Que bé que ha quedat, sembla que estigui viu…», o «Sembla que dormi…».

La vida i la mort sempre juguen al gat i a la rata: són una paradoxa recorrent. No deixa de ser curiós que algunes civilitzacions enterrin els seus éssers estimats col·locant a la tomba algunes llavors o determinats aliments per a ajudar-los a fer el viatge al més enllà.