«És clar, sempre hi ha diversos pares. Qualsevol tio que passa per allà i parla a la mare, és pare, encara que sigui una dona. Dic això perquè hi ha ties que són més pare que el pare…»
Tosquelles. Curar les institucions, de Joanna Masó [Arcàdia, 2021].
Hi ha qui, afortunat, pot comptar els seus mestres amb els dits d’una mà, per molt que hagi estudiat.
Ser mestre és l’ofici més important del món. Són (haurien de ser) agents de cultura i d’humanisme i referents de vida per als seu alumnes, són el present i el futur.
No obstant això, és una professió socialment menyspreada que ha de lluitar contra la manca de recursos, la deficient formació rebuda, el desprestigi, els sistemes pedagògics obsolets, les ràtios excessives, la manca d’interès i de respecte dels alumnes, el sentit de la seva professió. S’entén, que amb aquesta situació no podem exigir gaires excel·lències als nostres mestres. Tot i això, sembla que n’hi ha que són capaços de superar tots aquests desastres, que frueixen de la seva professió i que immerescudament es veuen immersos en el desprestigi general. ¿És una qüestió d’esforç personal, de vocació, de preparació autodidacta? Si més no, sembla un miracle.
Amb el temps, un cop hem deixat l’escola enrere, i la universitat, ens n’han quedat ben pocs per a recordar, la seva influència sol ser més important que la dels nostres pares, que sovint ens donen grans feinades per a no haver de repetir els model heretats.
Actualment, sembla que els alumnes passin uns quants anys per una mena de ludoteca que els aboca a la secundària i a la universitat sense saber expressar-se correctament, escriure correctament…, una colla d’analfabets titulats.
Tots els decrets d’Educació (em sembla que anem a un cada 4 anys) no fan més que maquillar el fracàs escolar. Baixen el nivell, baixen l’exigència. No resolen la formació dels docents, a cap nivell. Mal formats que mal formen. Com un peix que es mossega la cua.
Què passa, doncs, a les escoles de Catalunya?
Per a entendre la situació, a mi em cal prendre perspectiva i el punt de partida el poso, el més a prop, quan la República va situar Catalunya a l’avantguarda pedagògica d’Europa.
La reforma pedagògica del 1931. La reforma democràtica dels estudis de magisteri (estudis de 4 anys), pràctiques i examen final, era l’etapa dolça dels estudis, ja que l’accés al magisteri era el tràmit més dur de superar i sovint no ho aconseguia ni el 50% dels aspirants, amb l’única oposició de la dreta i de l’església que sempre ens prefereix ben burros.
La sacsejada de la guerra i la postguerra van ser brutals i van posar fi immediatament a tot el que s’havia aconseguit.
Immediatament, el 1940 s’anul·la el Decret de 1931 i s’atorga el títol de mestre a qui tingui el batxillerat i faci un curset d’uns pocs mesos. S’hi incorporen els «Oficiales del Ejército Bachilleres».
Amb la depuració prèvia de professors i alumnes, els acceptats ho eren sine qua non si presentaven avals de persones de «reconocida solvéncia ideológica».
Aquells fills i filles d’una menestralia que sabia que per ascendir socialment ho havien de fer a través dels estudis i la cultura, van desaparèixer. Fins el 1971, després de 31 anys de deformar mestres i professors de la Normal amb ignorants i feixistes de reconeguda solvència, es van canviar els plans d’estudi. El canvi va consistir en exigir el PREU per a ingressar a l’Escola Normal. Tres anyets i a ensenyar. Vigilats de prop per una Inspección inquisitorial.
Venim d’aquí.
Així doncs, La Escuela Normal de Magisterio de Barcelona va seguir els passos d’altres estructures d’estat conquerides, com la RENFE, Telefònica, les companyies elèctriques, el Metro de Barcelona, la Pegaso, els taxistes…, controlades pels franquistes i els seus llepaculs, endemismes que encara cuegen.
Arribada la dècada dels setanta, el baby boom dels fills de la postguerra va necessitar de cop una enorme quantitat de mestres i a l’escola Normal hi van accedir uns altres candidats, provinents ja de les classes «mal educades» per l’escola franquista, castellanoparlants, de famílies avesades a la lluita social i reivindicatives, que veien en el magisteri una carrera fàcilment accessible, unes llargues vacances, una vocació maternal i un ascensor social impensable amb altres estudis més exigents. Unes generacions de «nou cultes» que ensenyaven la poteta, tant o més, que els «nou rics» de l’era del 600.
El xoc entre aquella joventut esquerrano-socio-comunista i la «carcúndia» feixista que dirigia i poblava l’escola va ser titànic i el resultat foren vagues interminables i consecutives i aprovats polítics. Calia omplir les escoles de mestres com fos. Em sap greu dir-ho, però massa d’aquelles noies i nois, a més de no tenir cultura, no tenien cap interès per adquirir-ne, ni per la llengua, ni la literatura, ni la música, ni la història, per res. El títol i prou. Malgrat tot això, conec i honoro mestres que, a contra corrent i amb grans esforços personals, se’n van sortir força bé. D’altres, com passa en les carreres fallides, la sortida laboral la van trobar en la gestió i el sindicat.
Quan Ernest Maragall i el seu amic Xavier Kirchner van irrompre a Educació per trinxar el sector editor i llibreter —com dos elefants amb el ulls embenats—, per imposar el seu invent Edu.cat, que va costar més milions a l’erari públic que complir la promesa electoral de fer el llibre de text gratuït, sense cap protesta de cap sindicat, en una de les «discussions» que editors i llibreters vam tenir, em va manifestar sense complexos a la Conselleria: «Garrell, manen els sindicats». D’això fa deu anys i hi ha testimonis.
Així doncs, qui mana a la conselleria són les fornades de mestres a cavall dels setanta/vuitanta i els seus hereus. Tenen per religió la Burocràcia i per credo el Conveni.
Una Conselleria en eterna deriva erràtica, des de 1931, entre el concepte d’Instrucció Pública de l’època de Ventura Gassol, d’Ensenyament i Cultura, quan n’era conseller en Pere Pi i Sunyer, per anar canviant periòdicament entre Ensenyament i Educació, el mateix objectiu per camins ben diferents. Ara, és el Departament d’Educació, tot i que no ho sembli, perquè el greu problema del departament, o conselleria, segons el meu punt de vista, no és el camí, sinó l’objectiu. No n’hi ha.
L’objectiu del sindicat és vetllar per les millors condicions laborals dels seus afiliats. El del Departament, braç executor del govern, a més de negociar les condicions amb els sindicats dels seus treballadors, fora vetllar per a fer complir els objectius pedagògics, mantenir els nivells d’exigència, tant en els resultats curriculars dels estudiants com en la preparació professional dels mestres i professors, vetllar per la llengua (la nostra), per la immersió al llarg de tots els cicles i per les competències en totes les matèries.
Cap govern, i en conseqüència cap Departament, no han fet bé ni una cosa ni l’altra. L’escudella de Sindicat/Departament/Govern es converteix constantment en enfrontaments polítics, com el que ara protagonitza aquest prepotent i fatxenda saltataulells d’ERC, i converteix els objectius pedagògics en instruments de partit, tot deixant els alumnes, els mestres i els pares sota els peus dels cavalls.
Mentrestant, mestres més ben formats, contractats per escoles privades que amb els diners de pares amb més poder econòmic, o més conscients de les prioritats, poden reduir ràtios, tenir millors instal·lacions i serveis, estan creant una escletxa social molt difícil de pair. Però, també, hi ha enormes diferències entre escoles públiques de barris i de comarques.
No és que els fills dels rics estiguin més ben educats, també ho estan els que tenen la sort d’ensopegar una escola amb uns objectius clars, amb un equip de mestres cohesionat i unit, ben format, ni que sigui autodidàcticament, i això, si es vol, també es pot fer amb el pressupost d’una escola pública.
Potser en aquestes escoles els nois i noies hi podran trobar un mestre, o dos , que els salvi dels seus pares i els llanci al món amb un bagatge crític i humanista.
Mentre no fem bugada, a fons i de cap a peus, del nostre sistema educatiu i d’una bona colla d’indocents, el país estarà desemparat.
