[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]
Cant XIII
Fa tres dies i tres nits que dansen grossos borrallons de neu com volves blanques. …Cada tossal és una sina immaculada. La Plana unificada és un mar d’escuma sense onades. No hi ha camins, ni fonts, ni rierols. Els masos s’amaguen, porucs. És un món nou; blanc i pur. Però heus aquí que un foll comport clava un coltell en la pell blanca i tibant del meu ventre, un dard maleït penetra les meves entranyes. I un rastre de sang roja va resseguint el meu camí, marcant sobre la neu immaculada la presència del meu dolor… I la Plana de Vic havia estat per a mi un món nou i meravellós, un món transformat, blanc i pur, sense petja humana. I m’han esberlat de dalt a baix. Rastre de cicatrius sobre la puresa de la neu.
Quan els homes s’apoderen d’un món blanc i pur, ben aviat l’empastifen.
Cant XIV
No sé res… Talment semblo soterrat, confós amb la terra. Tan aviat veig el que hi ha al meu entorn com no ho veig. Tan aviat escolto la més lleu remor com el silenci. Tan aviat flairo romaní com m’ofega la pols dels rostolls. Ha arribat l’hora dels records i de les nostàlgies…, i jo em pregunto on són aquells bons temps abundosos, què se n’ha fet, d’aquelles hores fàcils.
Cant XV
Quan miro al meu voltant veig que he perdut la mesura del temps. La vida s’ha quedat congelada entre dues estrelles. A la meva vora ja no vénen a jugar els infants. S’han apagat totes les cançons, totes les veus. En altre temps, quan un sagal cantava tot fent camí, jo l’acompanyava i fèiem camí plegats… Anàvem una estona junts, fins que en un trencall de camí, calia separar-nos. Ell i jo fèiem un darrer refilet i cadascú anava pel seu cantó, mentre la cançó quedava una estona penjada a l’aire.
Cant XVI (final)
No em pregunteu per què. Jo no sé res. Tot s’ha acabat. Si em cerqueu bé, potser sentireu la meva veu en una nit de tempesta, entre les ones del mar embravit.
…El Gurri, el poeta, no pot pas mostrar-vos un camí… Un poeta només sembra follies i no sap mai que és el que collirà. I, malgrat tot, el Gurri, el poeta, us allarga la mà… Veniu! Veniu! Somnieu! Fa molt temps, segles, m’anomenaven Igor; ara m’anomenen Gurri. El meu nom pot haver canviat, i podrà canviar encara, però jo mai, tant si recorro la Plana com si danso entre les ones del mar o caic amb la pluja, no desapareixeré del vostre costat- Seguiré les eternes petjades dels homes, esborrant-les damunt la terra. Continuaré fent via frec a frec dels interessos inacabables dels inconscients, entre les mans el Gurri, el cantaire, també pot trobar la mort.