[Text, foto i veu de Gabriel Salvans.]
Encuriosit com l’Esther, a qui el dedico.
Anava enfilat a la meva bicicleta, quan
en mirar la porta, arrambada a la paret,
vaig sospitar en no veure-hi ningú agafar
el pom, ni anar amunt i avall pel davant o pel darrere,
quina conjectura hauria pogut tenir
la porta del tot anada del bastiment
on era subjecta. Vaig pensar que…, que quina
curiositat divina deuria haver-hi rere la porta
esbotzada. Em vaig palplantar al bell mig del carrer
com un Quixot davant d’una creuada,
no fos cas que algun intrús se’n volgués endur
l’esperit de les paraules que per allà
rondaven el cap de l’Esther Pujadas.
Vaig estar atent una bona estona per si
es mogués algun punt, o alguna coma desafortunada,
i no, ni en Fabra va posar-hi accent a res de mal. Llavors
porta endins vaig copsar subtils moviments de fulls als llibres
d’Homer, Horaci, Petrarca, Shakespeare, Ausiàs March,
parlant grec, llatí, italià, anglès…, català com
Verdaguer i Martí i Pol… Fins i tot, en Cotrina dient: Nan
no s’ha de posar traves ni portes al camp, ni al cor, ni a la ment,
per més que es vulgui emmudir, vergonya a perdre,
la llengua que ensenya la mare que ens va parir.
Amic Sancho, no és per demés fer alguna llambregada;
talment hi ha lladres de mots, hi ha mots que no hem de perdre.
Tres tasses, 2023