[Poesia i fotografia de Gabriel Salvans.]
A en Jordi Salvans Casas, 1976-2023
No podrem resistir la curiositat de constatar-ho.
Has sigut tan fugaç com un estel
en la nit de Sant Llorenç, i encara
seguim buscant, entre les dues grans llunes
d’agost, el fil de l’estela caiguda.
Ens fa il·lusió pensar que la veurem
en el moment més inesperat
suspesa del llum d’una bicicleta
que pedala cels enllà per camins que… qui sap
on menen. No ens queda més remei
que desitjar-te bon camí, en aquest
que has pres; i que t’allunya… i no torna…
Ha quedat pendent de fer tanta cosa
que haurem de fer amb tu, sense tu.
En el record sempre seràs el que vas ser,
el que vas construir entre mirada i mirada,
entre full i full, entre paraula i paraula,
la imatge latent al visor dels teus silencis.
Que és allà on el temps es troba amb l’estel perdut.
El groc d’estiu de la Bianchi es queda
com el marro al fons d’una tassa de cafè.
La veu de dedins que fa mal i que consola
el cor, ni que sigui fora d’hora, fora d’enlloc.
La cambra, /2023
One Comment