Badia de Halong.

[Versos i fotos de Carles Batalla.]

Diferència horària

Som mos d’un son
rosegat per la mort
en un assaig tort:
insomni.


A ran de terra:
(pertot fent verema)
arrels palmípedes
al llit del riu,
al coixí de l’arròs.
A la gatzoneta,
aquí només s’eleven per adorar
(allà per presumir).


La nàusea de l’esgotament et va descosint,
dessagnament de son sense taca:
dormir és sargir.


Hanoi.

Hanoi

Des de la brutícia anàrquica
(o el caos ronyós),
en la inèrcia de la deixadesa
tota costura esquinça,
tota pregària blasfema,
tota millora podreix,
tot badall fetideja,
tota exigència infecta,
tota mort poc afecta.


Més Hanoi

 Instant omniadherent de la destrucció
i el seu miracle multiplicador: molles i espines.


Globalització

 Un bou asiàtic
mai coneixerà un bou pirenaic
i això no el farà menys feliç…, ni menys bou.


Tercer insomni

Cap paraula:
només llagriMOTS
de dol pel son mort,
que ningú vetlla excepte aquest revelador desvetllament.


Sapa.

Sapa

Carreteres de quitranosos sotracs
obren a l’estómac agres esvorancs
de vertigen i halitosi,
entre embusos estoics
de motos que claxonegen.
De tant en tant,
algun sobresalt de llis asfalt.


Sapa.

Sapa II

 Graons d’arròs,
fèrtils balconades
on treuen el cap collites
verdes en piràmides d’argila,
escales on només s’asseuen mirades
(rampes estràbiques davant de tanta bellesa).

Teulades de pagodes
com lloms de dragons ajaçats
gandulejant fins a l’extenuació,
amb urpes que es vinclen
com sabates d’arlequí o bigotis dalinians.


Coves de Halong.

Coves de Halong

 Ciris d’agonia precisa,
cordes just abans d’esfilagarsar-se,
lianes rovellades, lava granítica,
llimacs fòssils, neu artrítica,
càries de cera, geps de calç,
ruscs enrabiats,
ròtules de geometria agrumollada,
pedra regalimant fins a l’encarcarament.

Amb la carícia arbitrària de l’erosió,
les coves es repleguen i momifiquen
per a la curiositat immortal.


Badia de Halong

(Onades, llamps, marees i pluges
en va volen reduir distàncies).

Cel i mar s’emmaren,
es calen i celen, s’admiren,
s’emmirallen, recelen i es reflecteixen,
com només ho poden fer dos extrems
impossibles de tocar-se.


Nits tan negres,
incapaces d’aclarir
si teixeixen mort
o ens embolcallen de sutge opac.
Tota reflexió és tardana
des de l’esòfag de l’aranya
(o la turbulència d’un avió).

Badia de Halong.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada