Orriols, Pujadas i Borràs durant la presentació a Barcelona de Robots, tòtils i cacanòries. [Foto: Montserrat Escayola.]
[Un report de la Redacció.]

Alguns hi vau ser, d’altres no vau poder venir a la presentació el passat dijous, 7 de març, a les set del vespre, a la Llibreria Ona, al carrer Gran de Gràcia de Barcelona), de la possiblement darrera presentació del llibre resistent Robots, tòtils i cacanòries,d’Esther Pujadas i Nan Orriols, en què la Montserrat, propietària de la llibreria, va fer uun bon calaix dedicat al cent per cent a la Caixa de Solidaritat dels presos i exiliatpolítics, especialment perquè l’acte va comptar amb força públic.

Gràcies al bon fer del nostre cineasta Albert Bagué, us podem oferir un resum videogràfic de l’acte, que va ser presentat per l’editor de La Resistència, Xavier Borràs, que va destacar no solament que era obligat de fer-ho al barri on va néixer, la irredempta vila de Gràcia, sinó, també, en una llibreria que ha suportat els embats de la globalització tot mantenint-se totalment en la venda de llibres i publicacions exclusivament en català, tal com ja feia als anys vuitanta a la Gran Via de les Corts Catalanes, quan des de l’editorial El Llamp, de forma personal, l’editor Enric Borràs hi duia les novetats acabades de sortir de la impremta.

Nan Orriols, amb la seva peculiar bonhomia i humor àcid, sempre amb la cita a punt dels seus escriptors i pensadors preferits, va recitar, com a marc en el qual ens movem els sapiens, uns versos del gran poeta nord-americà Walt Whitman, de qui precisament enguany se celebrar el centenari del seu naixement, el 31 de maig de 1819 a West Hills (Nova York). La cita venia a tomb, és clar, del procés independentista i el judici farsa amb què el Regne d’Espanya vol continuar sotmetent tots els catalans. Els estats, en qualssevol de les seves formes, són una forma de coerció de la llibertat de l’ésser humà i Whitman, i Nan Orriols també, ho va copsar amb aqutre ratlles que cal inscriure amb pedres de motlle. Vet aquí el poema:

Als estats

Als estats o aqualsevol d’ells, o a qualsevol ciutat dels Estats, Resistiu molt,
          obeïu poc,
Un cop l’obediència és inqüestionable, un cop l’esclavitud és total,
Un cop l’esclavitud és total, cap nació, estat o ciutat d’aquest món mai no
          recupera la seva llibertat.
[Fulles d’herba, traducció de Jaume C. Pons Alorda, Barcelona, Edicions de 1984, 2014.]

La lingüista de capçalera dels resistents, Esther Pujadas, va escriure i llegir un conte exprés per a l’ocasió, que també ens plau molt de reproduir per a servar en la nostra memòria:

Robots, tòtils i cacanòries

Presentació d’Esther Pujadas

Ahir, tot i que estava ben encadarnat, vaja, que tenia una galipàndria de nassos i no parava d’eixavuirar, en Bernat va sortir de casa i es va dirigir a la taquilla culer per comprar entrades per al proper partit. A més, encara tenia agulletesde l’esforç d’abans-d’ahir, ja que la seva feina de fontaner a vegades li deixava els muscles ben cansats. No obstant això, no havia calgut en cap moment demanar un parte de baixa, tampoc no era tan greu.

A l’hora de pagar, ho va fer amb tarja (gairebé mai no utilitzava efectiu) i es va emportar un fulletó amb propaganda d’un restaurant en el qual, si demanaves un plat de barquetes i un altre de broquetes, et regalaven un xopet d’aromes de Montserrat per acompanyar les postres.

Tornant cap a casa va saludar en Carles, un veí del barri que és més alt que un sant Pau. Mai no ha entès d’on ve, aquesta expressió, si diuen que, en realitat, sant Pau era més aviat baixet…

En fi, ara tenia ganes d’arribar a casa i treure’s les katiuskes. Se les havia posades perquè amenaçava pluja, però al final no havia caigut ni una gota. Si la Nadina, la seva filla, en tingués ganes, podrien jugar al marro; o potser es connectaria una estona a internet i buscaria alguna informació a Google.

Ja tenia ganes que acabés l’hivern i arribés la primavera, especialment per veure com els camps verdegen i, durant uns dies, també vermellegen amb el roig escarlata dels pipiripips o gallarets (nom, aquest darrer, que sembla que fa al·lusió clara al color de la cresta del gall). És clar que això també vol dir que llavors s’acosta la canícula i ell, la calor, no la suporta gaire.

«Però…, potser que no pensi tan enllà», va reflexionar en Bernat. «Val més viure el moment, arribar a casa i, si tinc sort, algú em farà unes quantes cacanòries…».


  • Heu estat mai encadarnats? No trobeu gust a fer eixavuiros quan teniu una galipàndria? És correcte parte de baixa?
  • D’on prové el mot culer?
  • Hem de dir taquilla o guixeta? Fontaner o llauner? Tarja o targeta? Fullet o fulletó?
  • Teniu agulletes després de fer exercici físic intens? Us fan mal els muscles o els músculs?
  • Heu jugat mai al marro?
  • Sou més de katiuskes o de botes d’aigua?
  • D’on prové el mot Google?

Si voleu descobrir-ho, us convido a llegir Robots, tòtils i cacanòries.


Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada