Alguns dels golluts de la Vall de Ribes. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Glòria Fluvià.]
Hi ha realitats que semblen més llegendes que realitats i aquest és el cas dels golluts de Ribes de Freser.
Els golluts eren una comunitat d’homes i dones que vivien a la vall de Ribes. El nom prové dels golls, tumoracions al coll que segons sembla s’associen a un mal funcionament de la glàndula tiroide pel fet de consumir aigua de fonts que contenien molt poc iode o l’absència de peix a la dieta.
No hi ha una data concreta de la presència a la vall, tot i que sembla que ja existien al segle XVIII. Va ser el periodista Miguel Morayta qui l’estiu de 1886, estant de vacances a un balneari de Ribes de Freser, va descobrir els golluts en una de les caminades que feia pels voltants del poble.
Els va descriure com «persones d’un metre i quinze centímetres d’altura, amb el metacarpià excessivament desenvolupat, bastant amples de malucs, amb trets facials molt característics i homogenis, poc dimorfisme sexual, cabells rossos, malgirbats, cara rodona, pòmuls prominents i una mandíbula molt gran que els dóna una aparença quadrada. El nas xato, la boca gran i els llavis carnosos. Els ulls horitzontals; els lacrimals estan més baixos que l’extrem dels ulls, dotant-los d’un aire oriental. Tots els homes són barbamecs».
Portaven una vida rígida, aïllada de la resta de veïns i en una comunitat totalment endogàmica. Els golluts eren «menyspreats pels seus veïns», que els havien convertit en «objecte de «befa». Sobrevivien com podien fent de pastors o bé cuidant infants. «Sense cap instrucció, sense mitjans de millorar la seva situació i sense que ningú faci res per donar-los condicions de progrés, viuen en un estat d’embrutiment sorprenent», assegurava Morayta.
A causa de l’article que va publicar els golluts foren objecte de gran curiositat, especialment pels científics. Se’n va parlar a congressos mèdics internacionals, com el que es va celebrar a Brussel·les el 1894, però també antropològics, ja que el seu origen no era clar i s’havia pensat, fins i tot, que eren els darrers d’una raça perduda d’humans prehistòrics.
La fascinació pels golluts va continuar durant força anys i va atreure personalitats com l’investigador escocès David MacRitchie que, el 1895, va ser el primer a fotografiar-los. Tot plegat explica com va acabar passant que, si bé a la vall de Ribes no hi ha referències bibliogràfiques dels golluts, a biblioteques d’universitats com la de Harvard, als Estats Units, sí que se’n pot trobar.
L’article de Morayta i els seus comentaris sobre la manera com els habitants de Ribes tractaven els golluts van tenir un impacte molt important en el poble. Tement que el seu relat taqués la imatge d’una vila que es volia promocionar com a destinació turística, els empresaris amb interessos en aquest sector van negar les afirmacions del diputat, fins i tot en articles a la premsa.
En veure que la polèmica continuava, les autoritats van mirar de canviar la manera com tractaven els golluts. En primer lloc, van refundar un hospital, que va passar a mans d’una institució religiosa. Després, es va prohibir als golluts beure aigua d’una font que els metges creien, sense gaires raons de pes, que podia ser causant de les malformacions que patien. Totes aquestes millores, juntament amb la fi de l’aïllament i la discriminació, van fer que desapareguessin.
L’any 2022, els ripollesos Miquel Sitjar i Joaquim Roquer van publicar Els misteris dels golluts o nans de Ribes (Edicions Terra Gollut), una obra on repassen l’existència d’aquesta comunitat i també la discriminació que hi van patir.
[Nota de l’Editor: També, podeu veure el report «La comunitat del castell», que van filmar per al Canal 33 els periodistes osonencs Elisabet Piñol i Miquel Macià.]
La secada es fa present a l’alta muntanya. [Foto: Xavier Borràs.][Un article de Nan Orriols.]
Aquest any, l’estiuet de Sant Martí gairebé ens porta a viure amb temperatures tropicals al Ripollès. El Ter, el Freser i les rieres ploren llàgrimes, però a l’àrea metropolitana de Barcelona no ploren res. No saben que l’aigua ve de la pluja i viuen emparats per la promesa de l’estat del benestar.
Fa vint anys, a Catalunya érem sis milions d’habitants; ara, vuit milions, i tenim la mateixa aigua o menys, els mateixos hospitals, les mateixes carreteres… Veig a la televisió del Ripollès empresaris i alcaldes preocupats perquè volen continuar creixent, que no falti mà d’obra per a la construcció i les fàbriques. No cal patir: en poc temps, les comarques del Pirineu seran les engrunes del que queda d’un pastís que han devorat els metropolitans, i puc assegurar que vindran amb l’espasa de sant Martí a la mà disposats a devorar les molles que quedin.
Caps de setmana i festes de guardar ja anuncien el que ens caurà a sobre: canvi climàtic galopant, creixement demogràfic imparable i les administracions augmentant la fiscalitat per intentar oferir serveis i ajudes impossibles de pagar. El ball dels pabordes i la dansa de Campdevànol estan molt bé, però crec que alcaldes i empresaris han d’entendre que el creixement irresponsable només pot acabar amb un ball de bastons.
Carles Puigdemont en un acte a Perpinyà el febrer de 2020. [Foto: Jordi Borràs.][Un article de Jordi Sánchez.]
Quantes vegades donem voltes i voltes a una qüestió o a un problema, però com que no hi trobem una fàcil sortida l’aparquem sense més miraments.
Portem uns anys (44), en el període democràtic, que no sortim de voler trobar un camí que ens doni tranquil·litat per afrontar la relació de Catalunya amb Espanya. El camí ha estat i és pedregós, tortuós, estret i no trobem el vehicle adequat per al llarg viatge, però la democràcia ens ha donat una oportunitat de refer ponts i mirar de posar-hi ordre a tot plegat. M’explico.
Les eleccions del 23 de juliol passat van aportar el valor de la necessitat. El resultat electoral va ser tant complex que el PP, tot i ser el més votat, no va obtenir els escons necessaris per a poder prendre possessió i governar. Aquest fet donava la possibilitat que el PSOE intentés aconseguir-ho, sempre que li donessin suport la resta de formacions existents —deixant el PP i VOX a l’oposició. Una vegada obtingut acord amb Sumar i ERC i la resta de grups —que li donaren suport en la darrera investidura—, quedava per resoldre l’acord amb Junts, liderat pel president a l’exili CarlesPuigdemont. És aquí on era l’escull, perquè d’aquest acord en depenia la investidura del president Pedro Sánchez.
Per a poder conviure, s’ha de pactar i això s’ha de fer mitjançant el consens. Aquí és quan aflora la necessitat. Pactar és cedir davant de l’altre, tot respectant no només amb qui negocies sinó també les institucions, tant d’un cantó com de l’altre. Tothom vol més, no menys, i és lògic, però cal recordar que democràcia és pacte, és escoltar, lluitar i avançar conjuntament. Normalment, sentim que davant d’un pacte ens diuen: han pactat, però cap de lesdues parts n’estan contents al cent per cent… La vida en la relació dels humans és així. Hem de tenir en compte que transitar és una obligació democràtica i, per descomptat, pactar no és de covards, tot al contrari, és de valents, sempre que es defensi l’interès general.
Vull acabar aquesta reflexió dient, a títol personal, que sempre és més difícil rehabilitar que construir de nou. Rehabilitar implica també un valor de respecte al passat, però per a escollir aquest camí s’ha de tenir certa sensibilitat i coneixements suficients per enfrontar-se al projecte i, de vegades, costa trobar aquests cervells més dotats.
A qui li tocava trobar l’equilibri a la situació és al M.H. Carles Puigdemont, és a dir, aplicar el significat de la necessitat i la valentia del president Pedro Sánchez, tot controlant els equilibris de la Democràcia.
Cap fred, mirada llarga i valentia tot valorant el present.
Ramon Orriols Puig va néixer a Vic l’any 1943. De família excursionista imuntanyenca, de ben jove va ser l’impulsor de l’escalada i un dels pioners de l’esquí de muntanya a la comarca d’Osona. Membre de l’Escola Catalana d’Alta
Muntanya i president del Club Esquí Vic en la seva fundació. L’any 2008 va rebre la Medalla del Centenari de l’Esquí a Catalunya i és autor de tres guies d’itineraris d’esquí de muntanya i col.laborador en diverses publicacions especialitzades. Des de fa uns anys viu a Ur (Cerdanya).
Suro, 2018, Perejaume. [Mà que palpa una escorça de suro amb un tou de pintura del mateix color del suro entremig.][Un article de Nan Orriols.]
Aquests dies d’octubre de guerres i tragèdies i de poca tardor recordo personatges que encara avui són verdaders paràsits de la societat, com Roca i Junyent i Narcís Serra. Però, també, recordo amics íntegres, ja desapareguts, com Toni Coromina. A La Vanguardia del 17 de desembre de 2012 (avui seria impossible que escrivís en aquest diari) Coromina entrevista Perejaume.
En la trajectòria de Perejaume hi ha una presència constant del poeta Verdaguer, de qui explica que «te’l pots trobar a la Rambla, al Puigmal, a Vic, a Girona…, i a l’ungla del dit. Va saber collir tot el que hi havia a la prerenaixença: una cultura allocada, acovardida, derrotada, desvertebrada, però amb molt de lluc per brotar». I afegeix que «tot té dret a ser estimat i a ser el nostre mestre».
L’entrevista és excel·lent, i Perejaume s’entrega al món d’en Toni, que vam tenir la sort que fos un dels escriptors de referència de La Resistència. Perejaume diu que no té cap exposició d’obres plàstiques en perspectiva i que ha aparcat la poesia; que escriu però que deixa de fer moltes coses: «M’amago molt. No paro d’amagar-me».
En Toni Coromina, amagat per sempre. En Perejaume, encara terrenal. I sinistres personatges com Roca i Junyent, a Madrid per celebrar el Día de la Constitución. De la Caixa de Catalunya no en va quedar res. Últim president?: Narcís Serra.
Fustes i cadires. Instal·lació efímera. [Foto: Xavier Borràs.][Un article de Glòria Fluvià.]
Vaig néixer amb el gen, si és que n’hi ha cap, de l’optimisme, del somriure, de la comprensió, el sentimentalisme i el conformisme. No vol dir que m’agafi la vida a la deriva, ni molt menys que estigui vivint com una passota, tinc els meus sentiments i tinc les meves llàgrimes, i tinc el meu cor a vegades adolorit. Però, la meva manera d’encarar la vida està encaminada a gaudir del moment que es presenta, dels petits detalls que em fan sentir jo per damunt de tot… Prova d’aquest afer és que ja fa temps que he deixat de fer propòsits que acabo no complint o que senzillament no puc realitzar o s’evaporen en el no-res. Per tant, he deduït que el millor és viure amb el somriure i les ganes de sentir que cada matí, en llevar-me, sóc jo.
He après que hi ha infinitats de petits detalls que em fan moure a la meva vida i que no em calen grans esdeveniments per a sentir-me feliç:
Obrir la finestra al matí i olorar la flaire del primer i suau aire matinal; veure el cel blau o la boira matinera; esperar amb un somriure que el dia sigui perfecte, que sigui un gran dia…
El primer cafè, aquell que em posa en forma per a emprendre la feina amb energia. Els cinc minuts que li deixo al Garfi (el meu gatet) per passejar per la terrassa mentre jo gaudeixo de l’escalfor del sol d’hivern.
El vermut, vermut a granel comprat a la botiga del poble, del diumenge tot fent el dinar.
Aquell llibre de poemes que està sempre a la meva tauleta de nit, i el llibre de novel·la que m’endinsa a mons d’aventures.
Conviure amb la persona estimada, estimar la gent que m’estima, compartir la il·lusió dels petits detalls que m’encenen el cor, una música al lluny que em porta aquell record nostàlgic del meu primer amor. Un somriure de complicitat amb la meva filla, i un altre somriure quan em vénen imatges de la meva infantesa…
Un petit detall d’algú inesperat que menys m’esperava.
Els sopars amb les amigues que acabem entre rialles i a altes hores de la nit senzillament xerrant… Un cafè amb l’amiga que feia temps que no ens localitzàvem.
Les cançons d’aquells anys adolescent quan ens volíem menjar el món amb la nostra rebel·lia.
Una nit de lluna plena, aquella de l’estiu que em porta enyorament al meu interior.
Un dia plujós quan l’aigua cau gota a gota per sobre el meu cos abrigat; la despulla de l’arbre davant casa meva que em permet observar el niu dels ocells que a la primavera hi niaran.
La boira del matí, la d’un dia d’hivern, la que m’arrissa els cabells…, fins i tot aquella boirina que porta els núvols en un dia de pluja fina.
Una tarda de tardor a la posta del sol quan el bosc agafa aquelles tonalitats torrades de colors marrons i grocs, mentre camino pel sender i els meus peus, que trepitgen les fulles caigudes dels arbres, esbossen un cant en el silenci.
El cant dels ocells que primavera i estiu ronden el meu barri.
Caminar pel poble, assaborint cada racó com si fos el primer de molts dies, i perdrem vora el riu sentint la remor suau de l’aigua,
Mil estrelles dibuixades en el cel fosc i el silenci de la nit que m’entra dins el cos quan estic estirada al jardí sobre la gandula i m’adono que ja és hora d’anar a dormir.
El que em mou de la vida és viure-la amb els petits detalls que se’m presenten a cada instant del dia.
Fa poc van convidar-me a la presentació-inauguració de la nova etapa expositiva que s’inicia al castell de Montesquiu on, amb anys de diferència, he exposat en dues ocasions les meves pintures, i he de dir que els empleats del centre em van atendre sempre de la millor manera, fins al punt que havia sol·licitat tornar-hi a exposar l’any vinent. Ara, però, ja no serà possible.
Era a «s’hora baixa» (com diuen els mallorquins) que m’hi dirigia. El sol, com indica l’expressió, donava el baix i les ombres s’allargassaven sobre el terra. El dia era esplèndid, com només ho poden ser els de tardor, amb núvols d’allò més creatius, que, jugant a fet i amagar amb el sol, movien les seves ombres sobre el terra al ritme del vent. A la ràdio, clàssica, un quartet de corda hi posava música de fons. Un espectacle tan aclaparador com per agenollar-se i donar gràcies a la terra i al cel per permetre’ns contemplar tal meravella, vestint tot l’espai, d’horitzó a horitzó, de les més variades llums.
Aquesta mena d’embadaliment que, de tant en tant, ens ofereix la natura, jo només recordo haver-lo experimentat, al cinema, una vegada. Va ser a l’estrena, l’any 1976, de la pel·lícula Barry Lyndon, del director Stanley Kubrick. Només aquella vegada he pogut sentir, sortint de tota la platea, exclamacions de «Oh!» a cada canvi de pla que apareixia damunt la pantalla panoràmica. Crits de terror sí, és habitual, però d’estupefacció i embadaliment va ser la primera i única vegada. La pel·lícula, ambientada al segle XVIII, reproduïa a través de la fotografia l’estètica de les pintures de l’època, incloent-hi la il·luminació a base d’espelmes, essent la primera pel·lícula que ho va aconseguir. Tot això la convertia en un clàssic, tant per l’època que retratava com pel valor estètic del propi film.
Com ja he dit, jo havia exposat un parell de vegades a Montesquiu, on molts dels meus amics vingueren a veure les meves pintures. El lloc, situat al mig d’un parc natural, és espectacular per si mateix de manera que per si sol ja mereix la visita. La darrera vegada hi exposava una trentena de pintures de temàtica històrica (algunes ambientades al segle XVIII) pintades al llarg dels darrers deu anys, i que comportaven una mitjana d’un mes de feina cada una. Aquells que les visitaven, incloent els meus amics, no es dedicaven a visionar tot el conjunt ni el temps que dediquen, potser més d’un cop a la setmana, a veure una primera part de un partit de futbol.
Potser és per això que ara els responsables del lloc han decidit dedicar l’espai expositiu a «l’art conceptual relacionat específicament amb el medi ambient». Suposo que esperonats per l’emergència climàtica que ara ho impregna tot sota l’ombra dels fons «next generation».
En arribar-hi una cinquantena de persones s’agrupaven ja davant la portalada a l’espera que ens en donessin accés. Tot seguit, després d’una breu presentació dels responsables tècnics del parc, de l’autora de la instal·lació, i de citar diverses vegades paraules com «curetatge», «art contemporani», «art conceptual» i «medi ambient», ens oferiren de visitar la instal·lació en grups de deu, com si fos una mena de viatge iniciàtic. La instal·lació du per títol «Mil ulls m’observen».
La immensa arcada de la portalada amb tancament de vidre (potser el més destacable i emblemàtic del recinte), que donava llum a la sala, havia estat cegada amb plàstics negres per a convertir la sala en una cambra fosca, on l’única llum la donaven uns aparells penjats al sostre que projectaven imatges nocturnes capturades al bosc pròxim, amb alguns dels animals salvatges que hi habiten: senglars, guineus, cabirols, genetes…, tot ambientat amb algunes branques pel terra i sons de moviment entre les fulles. «L’espectacle» no va durar més de deu minuts, s’havia de donar pas a la resta de públic. Tampoc no hi havia més cosa a veure. (Així que no em puc pas queixar dels que visitaven la meva obra, una mica més si que s’hi estaven).
Jo, que tinc el privilegi de viure envoltat de bosc i he pogut veure sovint aquests mateixos animals, de dia, en viu i en directe, entenc que, per als habitants de ciutat això pugui tenir un cert interès. Però és que l’autora de la instal·lació es presentava com ambientòloga i artista.
Pel que fa a ambientòloga no l’hi puc discutir, però artista? Què té d’artístic projectar unes imatges capturades gràcies únicament a disposar d’unes càmeres (fototrampeig, se’n diu) de visió nocturna? Elogi a la tecnologia, potser si, però art? L’argument escrit al fulletó que donaven era: «Obrir la mirada a la realitat dels essers no humans». Com si això no ho hagués fet mol millor la pel·lícula Bambi, de manera força més artística, ja als anys quaranta del segle passat. «M’interessen les altres formes de ser del món i com ens relacionem amb elles —afegeix—. Això, per mi fa que les pràctiques artístiques es converteixin en un mitjà de coneixement.» Doncs mira, per a saber com ens miren els senglars només has de passejar-te per alguns carrers de la ciutat i els veuràs sense cap interposició tecnològica. Descobriràs que ens veuen, de manera literal, com una font d’alimentació, i en aquest cas si que no té res a veure amb l’electrònica.
Tecnologia (innovadora), també era haver aconseguit filmar l’any 1976, per primera vegada, amb les càmeres analògiques d’aleshores, un ambient només il·luminat amb espelmes, el resultat del qual —aquest si artístic— va ser una de les pel·lícules més genials del cinema de tots els temps.
Però, tampoc no se li pot pas demanar a l’autora que estigui a l’alçada del senyor Kubrick, ja que ni els recursos de cada un ni l’experiència respectiva poden ser iguals, però quelcom més del que ens oferia a Montesquiu potser sí. De fet, no crec que se li pugui imputar res a ella, que segurament fa el que sap i pot, sinó a la moda actual del que es considera modern i progressista en l’art, en què els «curadors» bavegen per a donar prioritat a la utilització dels nous mitjans tècnics, més que no pas a allò que es fa amb ells. Tot, només per justificar el seu lloc i ser considerats innovadors. Doncs, actualment un pot ser titllat d’eclèctic, però mai de clàssic. O conservador (però si conservacionista, com ha de ser).
Vull deixar clar que aquells que ara prenen aquestes decisions no tenen res a veure amb els empleats del parc que jo vaig conèixer i em van atendre de meravella.
Des que el senyor R. Mutt (Marcel Duchamp) va presentar el seu famós urinari, qualsevol que es consideri avantguardista ha d’apuntar-se a l’art conceptual si vol ser reconegut en aquest món, sense adonar-se que amb aquella obra el senyor Duchamp el que pretenia era fer una crítica satírica a la idea (concepte) que «tot pot ser art i qualsevol ser artista».
De la mateixa manera que amb la novel·la del Quixot, el seu autor Miquel Sirvent, en lloc d’una lloança de l’idealisme el que feia era una sàtira per a mostrar la bogeria i els desastres que l’intent d’implementar (paraula de moda) les idees, provoca. Perquè el resultat sol ser el contrari del que vol denunciar l’autor. Molts lectors i espectadors ho interpreten al revés: creuen, també, com a la saga fílmica del detectiu Torrente, que el personatge és un model a imitar, quan és precisament a ells —aquests mateixos espectadors que s’hi identifiquen— a qui satiritza. Però com que l’espectacle (a més de l’esport i el turisme) dóna diners, ningú no vol renunciar-hi, així que veiem com els «urinaris» de tota mena ho empastifen tot.
Diria que les imatges captades al bosc poden comparar-se, salvant les distàncies, amb la sortida de la fàbrica rodada pels germans Lumière a la primera pel·lícula de la història, si bé la distància creativa d’ambdues vers el Barry Lindon d’en Kubric és abismal. Ara, però, sense ni tan sols el mèrit de ser els primers a utilitzar la tècnica. Perquè n’hi ha prou de proclamar-se conceptual, ambientalista, no binari, feminista, defensor de minories ètniques, animalista, vegà o pacifista, per a tenir les portes obertes d’institucions i centres culturals, òbviament sempre que, a més, «algú» et recomani, ja que la competència no deixa de ser ferotge.
La sala s’havia dedicat duran vint anys a exposicions de pintura, escultura, ceràmica o fotografia d’artistes de la zones pròximes que només volien fer conèixer les seves obres, no pas salvar el món, si no gaudir-lo. Però, es veu que l’«emergència climàtica» considera més important fer conèixer els animals de l’entorn, sense incloure’n, però, espècies humanes en perill de desaparició com són els artistes clàssics. Ara és el discurs el que preval sobre la obra.
Però, ¿quina importància te tot això —em direu—, quan tenim al costat hecatombes que ens amenacen, com les guerres de Gaza, Ucraïna, Síria, Líban, Afganistan, Armènia, Iemen, Líbia, Mali, Sàhara, Haití, farcides d’immigració, misèria, pandèmies… que, posats a definir-les com a obres conceptuals, si que no tenen parió amb cap instal·lació museística, mapping o perfomance artística que l’artista més ben dotat i innovador pugui imaginar-se? Ara, això si, tots corren a apuntar-se al carro de denunciar-ho. Sense adonar-se que és precisament el fet de divulgar la notícia allò que esperona els promotors d’activitats tan luctuoses. No hi ha manera d’entendre’s entre el humans i volem entendre els «no humans»?
No serà per manca de càmeres de fototrampeig que els humans no ens entenem!
Les noves tecnologies fan que tot esdeveniment es divulgui a l’instant i, també, que a l’instant següent la notícia ja sigui vella. Tot allò que impliqui dedicar-hi temps es desestima. El fet de contemplar…, no es contempla. Tret que es tracti d’un partit de futbol, al qual sovint es dedicarà més temps a parlar-ne que el mateix fet de la contemplació.
L’art, per contra, és fa perquè el temps no passi, perquè hom s’oblidi del temps, ja sia realitzant l’obra o contemplant-la. L’art és per contemplar l’eternitat.
És quan això no passa que la realitat (entesa com allò que passa) ens aclapara.
Mentre els meus amics vagin a veure una exposició pensant en l’hora del partit que veuran a continuació, ni gaudiran del paisatge que els envolta ni de la exposició.
Mentre els noticiaris dediquin més temps als polítics, a les guerres i al futbol (que no deixa de ser una metàfora de la guerra), que a l’art, hi haurà guerres. O, dit al revés: quan els noticiaris i els polítics dediquin més temps a l’art que al futbol, estarem en pau.
I potser tampoc caldrà ocupar-se de l’emergència climàtica.
El sol, de Joan Miró, ha estat emprat com a emblema de la «Marca España». [Foto: Wikimedia.][Un article de Nan Orriols.]
El senyor Luís Rubiales és «Marca España». El fet que el Partit Popular i el PSOE no tinguessin actualitzada una legislació per a evitar l’espectacle, també. Sí, senyor Iceta, vostè també és «Marca España». La usurpació del Palau de Marivent per part de la família reial espanyola també és «Marca España»; el Palau va ser donat a institucions de Mallorca per fer-hi un museu.
L’àngel Marcelo i els jutges que no volen complir les lleis que els obligarien a deixar les poltrones també són «Marca España». Com el GAL, «porque el Estado también se defiende en las cloacas», com deia el president Felipe González, i la comissaria exemple de tortura feixista de la via Laietana de Barcelona que la «Marca España» es nega a tancar.
«Marca España» és la persecució permanent de la llengua catalana i l’acord de dretes i esquerres espanyoles per aplicar l’article 155. De fet, la «Marca España» és a tot arreu. La «Marca España» és la que va fer impossible que el senyor Trias fos alcalde de Barcelona, quan dretes i esquerres —el PSC i el partit de la senyora Colau junt amb el PP— van votar per salvar la pàtria i el sou dels seus assessors.
Finalment, la «Marca España» es retira a les portes giratòries per continuar amb els privilegis que només tenen els servidors de la «Marca España».
