Espanya és la continuació del franquisme per altres mitjans

Xavier Díez durant una conferència a la Cooperativa Integral Catalana el desembre de 2013. [Foto: CIC-Carolina Zerpa.]
[Notes de Xavier Borràs.]

De vegades, com potser us n’heu adonat, mantenim un silenci digne sobre la politiqueria i els politicastres. Tenim altres maneres d’expressar-nos, lluny de la ira i de vegades la impotència que ens provoca la mediocre casta de dirigents que ens toca de patir i de subvenir.

De tant en tant, però, ens crida l’atenció alguna veu no solament crítica, sinó a bastament informada, allunyada del poder, dels fastos i de les corrupteles que brilla amb veu pròpia i que s’adiu, quasi fil per randa, al nostre pensament. AIxò, de fet, ens aconsola i ens fa pensar que, malgrat totes les atzagaiades, no estem sols i cal continua, ni que sigui en silenci, dempeus.

Per això, avui ens és grat de publicar, amb el seu permís, un article que creiem que ha passat bastant desapercebut i que hauria de ser recitat cada a primera hora a totes les escoles, instituts i universitats del país. Es tracta d’Espanya és la continuació del franquisme per altres mitjans, publicat en primera instància a El Món, i que amb permís de l’amic Xavier Díez, que n’és l’ínclit autor, republiquem aquí sota mateix.


Espanya és la continuació del franquisme per altres mitjans

Aquest mes ha fet vint anys de l’operació de càstig contra Egunkaria, l’únic diari, aleshores, redactat únicament en euskera. Pocs mitjans espanyols s’han fet ressò d’aquesta efemèrides tan incòmoda en què l’Estat va decidir tancar el mitjà, empresonar i torturar desenes de periodistes i fer una d’aquelles operacions tan pròpies de les dictadures de “pesca d’arrossegament” per sembrar el terror entre l’independentisme basc. La justícia lenta, un mètode especialment pervers de tortura, va exonerar de responsabilitats al mitjà i al conjunt de gent que havia estat reprimida, quan ja el mal va resultar irreparable. El diari no va tornar a obrir, moltes vides van quedar trencades i moltes trajectòries professionals, estroncades. Malgrat l’absolució, ningú no va ser reparat. Malgrat la fabricació de proves, cap dels responsables d’aquesta operació no va ser jutjat en un cas clar de voluntat deliberada de repressió i intimidació. Malgrat que Espanya va ser condemnada per no haver investigat tortures, manté avui en altes responsabilitats de govern aquells que miraven cap a un altre costat mentre s’estaven cometent crims a les casernes i comissaries, una tradició tan espanyola com els braus o la corrupció, pròpies d’una democràcia otomana o russa, caracteritzades per lawfare estructural contra la dissidència. En qualsevol cas, l’operació no anava contra una ETA a punt d’abandonar les armes, sinó dirigida expressament per impedir l’articulació d’un independentisme democràtic.

Una altra notícia d’aquests darrers dies també explica molt bé quina és aquesta naturalesa “democràtica” i “constitucional”. La setmana passada, una auditoria encarregada per la Conferència Episcopal admetia uns 4.000 casos d’abusos a menors. Els auditors es queixaven de l’escassa col·laboració de molts dels bisbats. Un parell d’anys enrere, l’església catòlica espanyola únicament admetia 220. Per posar un exemple, una investigació independent va registrar 330.000 casos en el si de l’església catòlica a França durant els darrers setanta anys. Òbviament, la xifra francesa és una referència per avaluar la magnitud de la tragèdia d’una institució que esdevenia un dels pilars fonamentals del franquisme. Les associacions de víctimes del franquisme han avaluat, també, el robatori d’infants amb xifres que oscil·len entre els 30.000 i 200.000(allò que la justícia internacional categoritza com a un delicte imprescriptible), amb un paper preponderant de l’església espanyola. No busqueu violadors amb sotana a la presó. No consta que n’hi hagi, malgrat que els abusos puguin haver succeït recentment. El testament de Franco, veritable constitució espanyola va deixar ben clar que una de les institucions que havien estat un dels seus suports incondicionals havia de quedar blindada davant de qualsevol responsabilitat, com també ho han estat tots aquells policies, militars i funcionaris públics emparats a la llei d’Amnistia de 1977.

Tampoc s’explica com Espanya mai no va extraditar ni un sol dels milers de criminals nazis que vivien amb tota tranquil·litat a qualsevol indret de la geografia espanyola. A tall d’exemple, Leon Degrelle, l’home de confiança de Hitler a Bèlgica, va morir tranquil·lament a Torremolinos el 1994 malgrat que Brussel·les havia sol·licitat la seva extradició fins a 47 vegades. Tot això mentre Espanya ja formava part de la Unió Europea i saltant-se tots els tractats internacionals. La voluntat del Franco mort val avui molt més que els 169 articles i 15 disposicions de la Constitució Espanyola, o els tractats internacionals subscrits.

En aquestes circumstàncies, quina credibilitat pot tenir qualsevol acció encaminada a reprimir la dissidència? Explico això en el context del judici contra Laura Borràs, en què bona part dels propis mitjans i part de la política catalana (amb interessos partidistes) ofereix credibilitat al que es tracta d’un judici polític que pretén apartar-la de manera exemplaritzant, amb fabricació de proves, testimonis i altres mecanismes, subtils o destralers, que en el fons no resulta altra cosa que la reedició de la justícia recreativa contra Egunkaria, o més recentment, contra presos polítics i exiliats. I de res servirà que d’aquí uns anys un tribunal europeu acabi anul·lant la barrabassada jurídica que s’està perpetrant, perquè és obvi que la sentència està ja decidida, i que qualsevol altra cosa que pretengui buscar la veritat (com va passar en l’esperpèntic judici sobre l’operació terrorista del 17 d’agost de 2017), es trobarà amb el mur d’un estat que pretén mantenir intacte l’edifici construït el 1939. Perquè és obvi, analitzant la cruesa dels fets, que la sacrosanta Constitució és la continuació del franquisme per altres mitjans. O en termes menys clausewitzeans, que l’ordre franquista, amb el seu sistema de castes, blindatge de responsabilitats i persecució de la dissidència social i nacional, roman avui vigent.

Addenda: corre un acudit entre juristes per categoritzar les tradicions jurídiques europees: per als britànics, tot allò que no està expressament prohibit, està permès; per als alemanys, tot allò que no està permès, està prohibit; per als italians, tot està permès, especialment el que està prohibit. Finalment, a Espanya, tot està prohibit, sobretot allò que està permès.

[AUDIOTEXT] Renegar

[Veu d’Albert Freixer sobre un text de Nan Orriols.]

Existir és renegar, cada dia. No tenim una vida animal plena. La humanitat sencera té una vida per renegar de tot el que ens envolta, perquè tot es fonamenta en l’engany, la guerra, l’esclavitud i els poders religiosos i econòmics, sempre relacionats amb l’abús i la mort.

Qui no renega és perquè és cruel i té el poder de condemnar a mort els seus iguals i tots els animals del planeta.

Els cruels dogmàtics de neurosi obsessiva no ordenen l’extinció de la vida al planeta perquè saben que això també els extingiria a ells i no podrien gaudir del sofriment dels altres.

Ordre, senyors, ordre!

De la sèrie «Simetries». Obra de Josep Nogué.

[Un article de Josep Nogué.]

Als humans ens fascina la uniformitat, les formacions geomètriques, les estructures regulars i repetitives.

Potser perquè sempre estem envoltats de situacions caòtiques, la regularitat i l’ordre ens tranquil·litza. Si bé a la natura també hi ha estructures repetitives, regulars, com el dibuix que formen les pipes d’un gira-sol, les volutes de la flor del bròquil o la closca d’un cargol, sempre tenim la impressió que la natura és imprevisible, sorprenent i perillosa. Per això, quan projectem estructures, organismes o maquinaries, volem que siguin previsibles i no tinguin iniciativa pròpia. Que es mantinguin fidels al dibuix o projecte previ. No volem sorpreses.

Les formacions militars en són un exemple. Quan veiem les tropes xineses desfilant ens sorprèn la regularitat de les formacions, l’exactitud dels moviments; un nivell quasi inconcebible en països com el nostre, on la disciplina tendeix a ser més laxa, els seus elements mentalment més dispersos i l’obediència mal vista.

No obstant això, les corporacions industrials i econòmiques s’inspiren i procuren aplicar tot el que poden aquestes estructures a les seves empreses. El món del capital no vol imprevistos i aplica la mateixa disciplina de formes als seus magatzems, botigues, negocis, i espera dels empleats que s’hi acoblin sense discussió.

Així, hem construït un món de repeticions seriades: els vehicles tots són iguals, les urbanitzacions geomètriques i les cases idèntiques, on es fa difícil trobar la pròpia quan hom hi arriba amb una copa de més. Cada cadena comercial construeix els seus supermercats segons un únic model, que repeteix exactament igual a totes les ciutats, incloent-hi el vestuari dels empleats.

Queda ja mol lluny aquell temps en què els cotxes eren ben diferents entre unes marques i altres; en què els comerços i les botigues eren diferents del veïns, cada una amb la seva personalitat, reflex (com la cara de les persones) de l’evolució, l’adaptació al lloc i l’experiència apresa de generacions anteriors.

La fascinació per la uniformitat sembla que és universal. [Foto: Arxiu LR.]

Però, va arribar la producció en sèrie, que venia acompanyada del culte a la novetat, a la joventut i el menyspreu a tot el que és vell, a allò que no compleix els estàndards i les expectatives del moment. És més fàcil enderrocar un edifici vell que intentar reformar-lo.

Així, hom pot trobar-se, quan surt de comprar en un magatzem de roba esportiva, en una cadena de mobles, en una franquícia de restauració, que dubti sobre quina és la ciutat on es troba, ja que tots els establiment de la cadena són idèntics, tant per dins com per fora.

La norma que tantes cadenes han adoptat, juntament amb el fet que ciutats i pobles, com les cadenes d’alimentació, de restauració, de gasolineres…, cada vegada també són més uniformes, fa que tot esdevingui intercanviable per indistingible. De fet, potser és per això que tots els pobles han decidit posar el nom en lletres monumentals a l’entrada.

Tan acostumats estem a acceptar-ho que costa ben poc aplicar aquest esquema uniformador a la gent, a les persones, fent que també siguem intercanviables, com si fóssim les piles d’un aparell electrònic. Les modes, els tatuatges i la cirurgia estètica, com a forma més dràstica, ja fan aquesta mena de «miracles».

Que un pugui sortir d’un d’aquests establiments en una ciutat que no sigui la seva, sense notar cap diferència i que tampoc, en arribar casa seva no la noti, que tampoc no noti cap diferència en la seva dona, en els fills, el gat o el gos. Serà la societat perfecta, tret que, és clar, que dos senyors (hi haurà encara diferències entre senyors i senyores?), també iguals, coincideixin a la mateixa casa.

La vegueria del Penedès i els 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS)

Els ODS aprovats per les Nacions Unides. [Il·lustració: Arxiu LR.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Els objectius de desenvolupament sostenible (ODS), aprovats per l’Assemblea  General de les Nacions Unides el 25 de setembre de 2015 per a ser aplicats a tots els països d’acord amb l’Agenda 2030, són els següents:

  1. Fi de la pobresa.
  2. Fam zero.
  3. Salut i benestar.
  4. Educació de qualitat
  5. Igualtat de gènere.
  6. Aigua neta i sanejament.
  7. Energia neta i assequible.
  8. Treball digne i creixement econòmic.
  9. Industria, innovació i infraestructures.
  10. Reducció de les desigualtats.
  11. Ciutats i comunitats sostenibles.
  12. Producció i consum responsables.
  13. Acció ple clima.
  14. Vida submarina.
  15. Vida d’ecosistemes terrestre.
  16. Pau, justícia i institucions sòlides.
  17. Aliança pels objectius.

Avui on som?

Tots aquets objectius també són d’aplicació a la nostra vegueria del Penedès i, per tant, caldria valorar què s’ha fet des de 2015 i què ens queda per fer fins al 2030. Anem amb molt de retard perquè encara resta aprovar el Pla director urbanístic del Penedè i, a més a més, alguns ajuntaments encara han d’adaptar els seus planejaments a les lleis d’urbanisme vigents a Catalunya.

Petjada ecològica (1996, William Rees y Mathis Wackernagel). Cal fer pedagogia a la població, començant pels més petits (llars d’infants) i introduir en el nostre dia a dia els 17 ODS per a ser més sostenibles. La petjada d’avui en el planeta ja supera els compromisos de Kioto (Japó) de l’any 1997. La humanitat necessita avui 1,75 planetes per a satisfer les seves demandes de recursos naturals!

A Catalunya, la Generalitat va crear l’Aliança Catalunya 2030 i el Consell Assessor per el Desenvolupament Sostenible (CADS), organisme que està format per la societat civil.

Què cal fer?

1r. Tenir un estudi seriós que indiqui quina petjada pot aguantar el nostre territori tant en l’àmbit poblacional com d’extracció de recursos naturals, contaminació (tota), pèrdua biodiversitat, residus, etc.

2n. Fer complir la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’ONU el 10 de desembre de 1948.

3r. Incorporar en la Llei d’urbanisme i els seus reglaments els 17 ODS.

4t La vegueria del Penedès s’hauria d’adherir al CADS per a impulsar els ajuntaments al compliment d’un planeta més sostenible.

Les pròximes candidatures municipals haurien d’incorporar el compromís dels 17 ODS.

No puc acabar aquest article sense agrair a organitzacions com  Greenpeace (1971) la seva lluita per un planeta més sostenible.

Així ho veig.

Dretes, esquerres i dictadures

[Text de Nan Orriols. Veu de Gabriel Salvans.]

Voldria fer moltes coses inútils però immensament agradables.

Voldria que l’útil i l’inútil fossin el mateix.

Voldria anar a passejar amb la quitxalla i parlar amb els arbres i cantar tots junts amb els ocells.

M’agradaria que els camins portessin a enlloc, i que enlloc fos un alou de pau.

Voldria

  • que els mentiders no tinguessin ministeri, dretes i esquerres, sense conselleria i que deixessin de robar els pobres,
  • i que la ministra Yolanda Díaz demanés:
    • acabar amb les portes giratòries,
    • acabar amb els assessors i amb els assessors dels assessors,
    • la reducció de ministeris,
    • la reducció de cotxes oficials,
    • la reducció de dietes,
    • jutges democràtics independents,
    • el dret d’autodeterminació dels pobles;
    • que denunciés la traïció del Govern espanyol al poble sahrauí,
    • que exigís l’amnistia per a tots els presos polítics,
    • que deixés de demanar cistelles de 30 euros als supermercats per als pobres,
    • que exigís construir habitatge social.

Voldria

  • que denunciés la Constitució franquista i que també els feixistes van fer alcaldessa la senyora Colau.
  • que defensés les dones,
  • que les dones no es defensen fent el ridícul com ella.

Voldria que exigís al PSC, el PP, Vox i Ciutadans que renunciessin d’una vegada a l’herència franquista i que demanessin un referèndum per proclamar la república.

També, li demanaria que deixés els catalans en pau, perquè jo i molts com jo voldríem anar a passejar amb la quitxalla i parlar amb els arbres i cantar tots junts amb els ocells i oblidar-nos d’Espanya per sempre.

Sobre música, amistat, comunitat i utopies

Beto Roçaman, biconstrucotr i músic, en una estada anterior a l’Amat. [Foto: Sébastien Durrer.]
[Un article de Dídac Costa.]

Aquesta primavera tornarà a Ca l’Amat el vell amic i músic brasiler Beto Roçaman, després de la seva primera estada de tres mesos aquí l’any passat. Ara ve amb la família, amb la idea d’instal·lar-se a Catalunya.

Com podeu escoltar amb aquesta primera cançó que ha posat a Spotify, Caminho, té un gran talent musical; el mateix que té en el seu treball com a bioconstructor i en el seu tracte amb les persones. I no, no és samba ni bossa nova. D’entre la riquíssima varietat d’estils musicals de la potència musical mundial que és el Brasil, el que ell fa és reggae políticament i humanament compromès.

Ens vam conèixer a la millor escola on jo he anat, en un dels espais de més puresa i avenç ètic, humà i relacional que hagi conegut mai: l’ENCA, la trobada de comunitats alternatives del Brasil, celebrada des de fa 50 anys, oberta a tothom —no com la trobada de comunitats catalanes avui, malauradament—, sempre en una comunitat, i on, en acabar es convida els participants a integrar-la.

El 2002, en Beto i jo, amb 20 anys menys, vam decidir quedar-nos-hi. Jo només tres mesos, per a seguir després el meu camí venent un llibret sobre com crear xarxes d’intercanvi amb moneda social, i collars amb llavors de l’Amazones, cap al 3r Fòrum Social Mundial a l’altre extrem del país, Porto Alegre. En Beto s’hi va quedar més d’un any, enmig d’un bosc amazònic verge i impenetrable on s’arribava a través d’un camí estret entre grans arbres, després d’uns 15 km de pistes d’argila difícils de transitar pel fang, a 80 km de Porto Velho, Rondonia, l’Amazones brasilera.

Cal dir que la comunitat no va superar la breu mitjana temporal que acostumen a durar i, després de dos anys, ja no hi quedava ni la comunitat i ni tan sols aquells arbres, abatuts per la salvatge desforestació a Rondonia, un dels estats més afectats de la immensa bioregió amazònica.

Beto Roçaman. músic polifacètic, a l'Amat. [Foto: Dídac Costa.]
Beto Roçaman. músic polifacètic, a l’Amat. [Foto: Dídac Costa.]

També, cal dir que el mètode generós i obert de l’ENCA, que havia ajudat a donar un gran impuls inicial a una trentena de comunitats, malgrat ser també d’una coherència magnífica amb allò que és o hauria de ser el moviment comunitarista ecollibertari, no sempre permetia donar a les comunitats prou solidesa i convertia, de sobte, en membres de la comunitat persones que, com jo mateix amb 26 anys, no havien arrelat prou com per a oferir la solidesa que requereix tot projecte comunitari. I aquella comunitat tampoc no començava amb gaire bon peu quan els que vam decidir quedar-nos-hi érem setze homes i una dona… I la manca d’un hort i d’altres elements per a l’autosuficiència ens obligava a haver d’anar fent autoestop fins a Porto Velho a oferir el que sí que tenia en abundància aquell col·lectiu: qualitat artística i musical. Fent cançons i compartint alegria al mercat, a canvi del que havia sobrat i d’altres aportacions al barret màgic. Tret de mi mateix, novament, poc destre en les arts musicals —tot i adorar la música—, i al que donaven un tambor amb l’esperança que no el fes sonar gaire fort.

Aquesta trobada, l’ENCA, una celebració de la vida comunitària i de la cultura ecollibertària, i alhora una gran trobada de músics singulars, es va repetir l’any següent al mateix lloc per provar de donar més impuls a la nova comunitat, Estaçao Solar. Jo hi vaig tornar, i com l’any anterior, va ser un dels moments de la vida on més he après, en especial de germans i germanes com en Beto, que transborden humanitat, en temps on la supervivència ens fa tan difícil ser humans.

Vint anys després tots dos hem anat fent els nostres camins, amb força coherència, malgrat tot, amb aquelles idees, aprenentatges i maneres de fer. Tot i la derrota política en què està l’amor, la vida comunitària, el progrés, l’obertura, la generositat, la pau i la germanor, en favor del diner, el poder, les dretes i els imperis.

Consolidació de les ruïnes del Casic de l’Amat. [Foto: Sébastien Durrer.]

La seva música està plenament alineada amb la proposta política i musical de Ca l’Amat i el projecte d’Ecovila, i amb tot el cooperativisme, ecologisme, espiritualitat laica i ecumènica, i cultura ecollibertària en què treballem.

Quan arribi, tothom qui vulgui està molt convidat a conèixer-lo aquí a casa, on s’estarà fins que trobi el seu lloc al continent, i on farem moltes jam sessions, molta música informal entre amics i, si es pot, algun concert. Qui vulgui ajudar convidant-lo a tocar en altres llocs, així com oferint-li feina com a bioconstructor tot terreny: pedra, fusta, adob, superadob, etc, ho agraïm! Un cop que nosaltres també l’haguem ajudat, i ell a nosaltres avançant en l’Alberg del Puig Amat, la nostra propera gran missió, i que ell mateix va arrencar l’any passat en la seva primera fase de consolidació de ruïnes.

Aquí sota hi podeu llegir la lletra traduïda d’aquesta meravellosa cançó, Camí, de Beto Roçaman. (Roça vol dir camp, conreus.)

Escolteu-lo per Spotify per ajudar l’artista, que s’ho val!

 

Camí

Beto Roçaman

A pesar dels pesars
em llenço pels aires
i intento aixecar el cap
abans d’oblidar-me.

La vida avui dia, ja ho sé,
no és fàcil per a ningú.
Però no renunciïs al teu somni,
encara som a temps de canviar.

Lluita per dies millors.
Igualtat de drets.
La veu del poble té poder.
No deixis que el gegant s’adormi.

Que avui el dia està a punt de començar,
sempre a temps de prendre consciència.

Recorreràs el teu camí
pas a pas, cap a on vols arribar.

Pas a pas
M’abraço, m’entrego, confio
i faig que les coses passin,
trencant barreres
que jo mateix vaig crear
per contenir-me.

Ni tot el que brilla és or
Ni tot el que grinyola es trenca
obre els camins, supera les espines
i la nova flor brotarà.

Caminho

A pesar dos pesares
me lanço pelos ares
e busco levantar a minha cabeza
antes que eu me esqueca.

A vida hoje en dia, eu sei,
nao ta facil para ninguem
mais nao desista do seu sonho,
ainda é tempo de mudar.

Luta por dias melhores.
Direitos iguais.
A voz do povo tem poder.
Naio deixe o gigante adormecer.

Que hoje o dia ja vai começar,
sempre a tempo de concientizar.

Seu caminho voce vai trilhar
paso a paso onde quer chegar.

Paso a paso
Me abraço, me entrego, confio
E faço acontecer.
Rompendo barreiras
Que eu mesmo criei para me prender.

Nem tudo que reluz e ouro
Nem tudo que balança cae.
Abra os caminhos, supere os espinhos
que a nova flor brotara.

Artèries

«Golem», esmalt sobre tela de Josep Nogué.

Artèria: vas sanguini que porta la sang que va del cor als òrgans.
Arteria: manera d’actuar d’una persona que usa l’engany i l’astúcia per aconseguir un benefici.


Segurament el primer que detectem com símptoma de vida és que quelcom es mogui.

El primer acte que fa un metge davant un cos inanimat és prendre-l’hi el pols. La seva absència el converteix en un element inert: en un mineral.

No hi fa res que la formació de les roques sigui resultat del reculat, o recent, aflorament de fluids magmàtics; això va ser en el seu moment, però tan bon punt se solidifica ja no donarà cap més batec.

Perquè una cosa sigui viva ha de fluir, ha de poder transmetre el batec, les pulsions de la vida. I, al mateix temps, contenir-la perquè no s’escapi.

Damunt la terra els rius són els conductes que garanteixen la vida dels territoris que reguen. I des que els humans ens vam fer sedentaris, el control de les aigües ha estat un element bàsic per a la supervivència dels qui els habiten.

I això que ens porta a la gestió i control dels canals de distribució: les artèries.

Aquell qui domina la distribució, ja sia de de fluids, d’energia, de materials o de persones, domina el món. Aquells qui tenen el poder d’obrir o tancar l’aixeta són els amos del territori i del planeta. La paradoxa és que el planeta, a diferència de tot el que han dissenyat els humans, és un organisme viu i caòtic, sense xarxes de distribució controlables ni previsibles. Per més que ens hi esforcem, la pluja cau (encara?) de manera aleatòria, irracional i sense possibles favoritismes, així mateix els recursos fòssils estan dispersos pel planeta d’una manera totalment capritxosa, cosa que obliga a adaptar-s’hi si en volem treure profit.

Des de sempre, les poblacions s’han situat als llocs més afavorits per aquest recursos i s’han hagut d’adaptar al que cada territori els oferia. Naturalment, sempre hi ha hagut qui, per astúcia, males arts —o ambdues coses juntes—, feia per manera d’acumular i distribuir aquests recursos en el propi benefici. No obstant això, el sistema arterial, en general, es limitava a zones pròximes al lloc on hi havia els recursos. Tanmateix, amb el temps i els avenços en els sistemes de navegació i transport, molts productes començaren a ser traslladats a grans distàncies, tot propiciant la implantació de opulents negocis, origen de grans fortunes, que controlaven a caprici aquest fluxos, sense cap respecte ni consideració per la preservació dels equilibris ecològics territorials ni de la gent que hi habita. És el que entenem per globalització…, de l’espoli.

Els estats, reduïts a mers gestors al servei d’aquesta espoliació, hi aporten tot el seu sistema funcionarial, que són els encarregats de controlar-ho, tot obrint o tancant, les vàlvules de pas de les xarxes de distribució.

Un sistema arterial saludable ha de procurar que la temperatura del cos es mantingui uniforme i assegurar l’aportació i drenatge constant de fluids a tots els racons de l’organisme. És evident que a nivell planetari això no passa. Per fer-ho més entenedor, és l’equivalent al col·lapse d’un cos humà quan està consumit per la febre: el cap congestionat i calent i els peus glaçats.

Les elits que controlen els recursos, sempre han tendit a l’acumulació molt per damunt de les seves necessitats, en detriment de la resta. Tendeixen a l’acumulació sense límits fins que l’organisme social infarta o els provoca un ictus.

Ja fa molt que el sistema arterial extractiu creat pels humans està desvinculat de l’equilibri ecològic del planeta. El nostre món és l’equivalent a un pacient intubat en estat agònic, connectat a un munt de maquinàries que, més enllà de controlar els bioritmes del pacient, el que pretenen és continuar absorbint energia per garantir-se la pròpia existència. Que no és altra que continuar computant: sumant o restant beneficis. Com que, per a ells, tot allò que no computa, que no passa per la caixa registradora, no existeix. Mentre, el drenatge vampíric de tots els racons acaba deixant sense sang al pacient.

És clar que potser estic equivocat i, en lloc d’un sistema arterial, el que tenim realment és només una xarxa de clavegueram.

És ben significatiu que els oficis amb més demanda actualment siguin els de llauner, infermer, transportista… Tots ells dedicats al sanejament dels diversos fluxos de distribució: d’energies, el primer; de persones, el sego; i, de productes, el tercer. No deixa de ser un simptoma més de l’excessiva circulació d’aquest elements fora del seu àmbit original, cosa que provoca inevitablement les retencions que els professionals esmentats es veuen forçats a tractar. Un símptoma patològic més dels desequilibris del cos social.

Tant a nivell territorial com en els cossos dels éssers vius, les retencions, estrangulaments o manca d’energies, causen patologies de tota mena. I, com és evident, també això té el seu reflex en l’espectre econòmic, quan veiem que una minoria ínfima acumula la major part dels capitals, mentre la resta sobreviu de les seves sobres.

Perquè, també la xarxa de distribució de capitals ja fa temps que ha deixat d’estar lligada als recursos existents a cada lloc del planeta i són administrats per aquesta minoria que decideix, de manera especulativa, on els interessa, o no, fer-los arribar. Naturalment, quan la circulació no arriba a algun lloc del cos, es provoca la necrosi. La fugida massiva de gent d’alguns territoris i els destins vers on es dirigeixen deixen ben clar on hi ha la congestió i on la hipotèrmia. En un organisme saludable cal que totes les parts del cos mantinguin la temperatura.

Deu ser el nostre instint de mamífers que empeny, a aquell que té la mamella, a fer el que calgui per no deixar-la. El mateix principi que empeny als que controlen les artèries o se n’alimenten. Ni que sigui a nivell de capil·lars, qualsevol que hi tingui accés, ja sia per drets de casta, conquesta, o afavorit per la sort, farà el possible per impedir haver de compartir el subministre amb  qualsevol desheretat que li pugui reclamar. Tots sabem que determinats privilegis i posicions es reserven a algunes castes. Que hi ha canals de distribució als quals les classes baixes, per molts mèrits que facin, en tindran vedat l’accés.

Es parla molt, ara, del canvi climàtic, de la necessitat de reduir emissions, però la primera emissió que s’hauria de reduir és la de persones. Que puguin subsistir amb els recursos del seu lloc d’origen. Que no hagin de desplaçar-se on aquests s’acumulen. Ja que això només interessa al capital, és a dir, a la maquinària especulativa-extractiva-distributiva, que actua en detriment de la vida de les persones i els territoris. Com que no tenen altre valor, més que el fet de ser comptabilitzats, cal numerar-los desplaçant-los de manera permanent. És com qui compta mongetes: mentre creixen a la mongetera i estan a la tavella no tenen cap valor, només comencen a tenir-lo en el moment de ser comptades.

Tones de productes, milions de persones, milions de vehicles, tones de combustibles…, entrant i sortint de pobles, ciutats, per canals, carreteres, autopistes, vies, aeroports…, només per a poder ser convertits en valors comptables. Perquè, per als amos de l’univers res no compta, no té valor, ni mereix respecte o consideració, fins que pot ser comptat i dóna dividends.

És el mecanisme, la raó, per la qual mentre la misèria va en augment, les artèries estan permanentment col·lapsades. Només heu de veure les entrades diàries a les grans ciutats, no hi ha suficients «bypass» que ho puguin solventar. En aquestes condicions, el trencament vascular es preveu inevitable.

O retornem l’equilibri natural a cada territori o la gràfica del pacient, que en qualsevol moment ens oferiran les computadores, serà la línia plana.
De com la natura —igual que «la gallineta» d’en Lluís Llach— de vegades torna a reclamar els seus drets. [Foto: Miguel Sánchez Reina.]

Barcelona i les superilles

Una de les superilles de l’Eixample promoguda per Ada Colau. [Foto: Yakobo.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

No és fàcil

Cada «mansana» (illa de cases) de l’Eixample de Barcelona és una illa, si n’ajuntem unes quantes tenim una superilla? Això té conseqüències, vejam: altera les direccions de trànsit, altera els temps de pas, el soroll dels vehicles es treu d’uns carrers però s’acumula en d’altres, es treu contaminació de CO2 però s’incrementa en altres carrers per velocitats més reduïdes, i més trànsit de persones en els carrers de les superilles també generarà més soroll (no és el mateix caminar per un carrer que parar-se a parlar, trobades de grups, etc.)

En definitiva, un carrer no és un parc. Cal reflexionar com afecta en els usos de la ciutat i per tant l’equilibri econòmic i social.

Consideracions

Un edifici es comença pels fonaments, llevat del Palau Sant Jordi; és a dir, si el que cal és treure càrrega de CO2 en una àrea (l’Eixample) de la ciutat, primer cal estudiar quins vehicles sobren…: els dels residents?, la càrrega i la descàrrega?, els serveis públics?, les motocicletes?, les bicicletes?, els patins?, etc.  Tot el trànsit que es tregui d’un lloc s’ha de ressituar en un altre de la mateixa ciutat. Això vol dir que primer s’hauria  de resoldre on. Sempre dic que Barcelona és un municipi petit que batega només en 180º, a diferència d’altres grans ciutats en 360º.

Barcelona, com a ciutat, ja disposa avui de zones de vianants en llocs suficientment acceptades per tothom: el barri Gòtic, el portal de l’Àngel amb el seu entorn, el barri del Born i el seu entorn i, com no, altres indrets, barris i districtes.

L’Eixample de Barcelona vist des de l’aire. [Foto: Wikimedia/Alhzeiia.]

Què cal fer?

Segons la meva opinió, cal recordar que també en la ciència de l’urbanisme «la pressa és una mala consellera», però en aquest cas em fa la sensació que es corre massa, i això si que ens pot portar a un gran fracàs. Encara més: algú està en condicions de dir com ens bellugarem en un temps pròxim? S’ha de tenir en compte que cada ciutat és bo que tingui el seu propi model, és temerari copiar per copiar.

Millorar la ciutat sí, sens dubte que hi ha coses a fer, moltes; però tenint en compte que la societat civil té professionals altament qualificats que junt amb els de la administració pública poden plantejar solucions molt més adients, eficaces i eficients per a millorar el medi ambient de Barcelona, amb què una altra vegada cal insistir en la participació dels sectors  públic i privat.

El procediment ha de garantir una participació ciutadana i col·lectiva, ja que no es tracta d’un expedient senzill —com si es tractés d’un canvi de llambordes. Si es va més enllà, llavors ja estaríem parlant d’un procediment més complicat, així ho diu la llei d’Urbanisme, perquè ja es tractaria d’una modificació puntual del planejament.

Fem el favor de no córrer tant, perquè podem fer-nos mal. Tenim una ciutat fantàstica, no la fem malbé. els carrers són els carrers i els parcs són una altra cosa.

Així ho veig.