Ordre, senyors, ordre!

De la sèrie «Simetries». Obra de Josep Nogué.

[Un article de Josep Nogué.]

Als humans ens fascina la uniformitat, les formacions geomètriques, les estructures regulars i repetitives.

Potser perquè sempre estem envoltats de situacions caòtiques, la regularitat i l’ordre ens tranquil·litza. Si bé a la natura també hi ha estructures repetitives, regulars, com el dibuix que formen les pipes d’un gira-sol, les volutes de la flor del bròquil o la closca d’un cargol, sempre tenim la impressió que la natura és imprevisible, sorprenent i perillosa. Per això, quan projectem estructures, organismes o maquinaries, volem que siguin previsibles i no tinguin iniciativa pròpia. Que es mantinguin fidels al dibuix o projecte previ. No volem sorpreses.

Les formacions militars en són un exemple. Quan veiem les tropes xineses desfilant ens sorprèn la regularitat de les formacions, l’exactitud dels moviments; un nivell quasi inconcebible en països com el nostre, on la disciplina tendeix a ser més laxa, els seus elements mentalment més dispersos i l’obediència mal vista.

No obstant això, les corporacions industrials i econòmiques s’inspiren i procuren aplicar tot el que poden aquestes estructures a les seves empreses. El món del capital no vol imprevistos i aplica la mateixa disciplina de formes als seus magatzems, botigues, negocis, i espera dels empleats que s’hi acoblin sense discussió.

Així, hem construït un món de repeticions seriades: els vehicles tots són iguals, les urbanitzacions geomètriques i les cases idèntiques, on es fa difícil trobar la pròpia quan hom hi arriba amb una copa de més. Cada cadena comercial construeix els seus supermercats segons un únic model, que repeteix exactament igual a totes les ciutats, incloent-hi el vestuari dels empleats.

Queda ja mol lluny aquell temps en què els cotxes eren ben diferents entre unes marques i altres; en què els comerços i les botigues eren diferents del veïns, cada una amb la seva personalitat, reflex (com la cara de les persones) de l’evolució, l’adaptació al lloc i l’experiència apresa de generacions anteriors.

La fascinació per la uniformitat sembla que és universal. [Foto: Arxiu LR.]

Però, va arribar la producció en sèrie, que venia acompanyada del culte a la novetat, a la joventut i el menyspreu a tot el que és vell, a allò que no compleix els estàndards i les expectatives del moment. És més fàcil enderrocar un edifici vell que intentar reformar-lo.

Així, hom pot trobar-se, quan surt de comprar en un magatzem de roba esportiva, en una cadena de mobles, en una franquícia de restauració, que dubti sobre quina és la ciutat on es troba, ja que tots els establiment de la cadena són idèntics, tant per dins com per fora.

La norma que tantes cadenes han adoptat, juntament amb el fet que ciutats i pobles, com les cadenes d’alimentació, de restauració, de gasolineres…, cada vegada també són més uniformes, fa que tot esdevingui intercanviable per indistingible. De fet, potser és per això que tots els pobles han decidit posar el nom en lletres monumentals a l’entrada.

Tan acostumats estem a acceptar-ho que costa ben poc aplicar aquest esquema uniformador a la gent, a les persones, fent que també siguem intercanviables, com si fóssim les piles d’un aparell electrònic. Les modes, els tatuatges i la cirurgia estètica, com a forma més dràstica, ja fan aquesta mena de «miracles».

Que un pugui sortir d’un d’aquests establiments en una ciutat que no sigui la seva, sense notar cap diferència i que tampoc, en arribar casa seva no la noti, que tampoc no noti cap diferència en la seva dona, en els fills, el gat o el gos. Serà la societat perfecta, tret que, és clar, que dos senyors (hi haurà encara diferències entre senyors i senyores?), també iguals, coincideixin a la mateixa casa.

La vegueria del Penedès i els 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS)

Els ODS aprovats per les Nacions Unides. [Il·lustració: Arxiu LR.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Els objectius de desenvolupament sostenible (ODS), aprovats per l’Assemblea  General de les Nacions Unides el 25 de setembre de 2015 per a ser aplicats a tots els països d’acord amb l’Agenda 2030, són els següents:

  1. Fi de la pobresa.
  2. Fam zero.
  3. Salut i benestar.
  4. Educació de qualitat
  5. Igualtat de gènere.
  6. Aigua neta i sanejament.
  7. Energia neta i assequible.
  8. Treball digne i creixement econòmic.
  9. Industria, innovació i infraestructures.
  10. Reducció de les desigualtats.
  11. Ciutats i comunitats sostenibles.
  12. Producció i consum responsables.
  13. Acció ple clima.
  14. Vida submarina.
  15. Vida d’ecosistemes terrestre.
  16. Pau, justícia i institucions sòlides.
  17. Aliança pels objectius.

Avui on som?

Tots aquets objectius també són d’aplicació a la nostra vegueria del Penedès i, per tant, caldria valorar què s’ha fet des de 2015 i què ens queda per fer fins al 2030. Anem amb molt de retard perquè encara resta aprovar el Pla director urbanístic del Penedè i, a més a més, alguns ajuntaments encara han d’adaptar els seus planejaments a les lleis d’urbanisme vigents a Catalunya.

Petjada ecològica (1996, William Rees y Mathis Wackernagel). Cal fer pedagogia a la població, començant pels més petits (llars d’infants) i introduir en el nostre dia a dia els 17 ODS per a ser més sostenibles. La petjada d’avui en el planeta ja supera els compromisos de Kioto (Japó) de l’any 1997. La humanitat necessita avui 1,75 planetes per a satisfer les seves demandes de recursos naturals!

A Catalunya, la Generalitat va crear l’Aliança Catalunya 2030 i el Consell Assessor per el Desenvolupament Sostenible (CADS), organisme que està format per la societat civil.

Què cal fer?

1r. Tenir un estudi seriós que indiqui quina petjada pot aguantar el nostre territori tant en l’àmbit poblacional com d’extracció de recursos naturals, contaminació (tota), pèrdua biodiversitat, residus, etc.

2n. Fer complir la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’ONU el 10 de desembre de 1948.

3r. Incorporar en la Llei d’urbanisme i els seus reglaments els 17 ODS.

4t La vegueria del Penedès s’hauria d’adherir al CADS per a impulsar els ajuntaments al compliment d’un planeta més sostenible.

Les pròximes candidatures municipals haurien d’incorporar el compromís dels 17 ODS.

No puc acabar aquest article sense agrair a organitzacions com  Greenpeace (1971) la seva lluita per un planeta més sostenible.

Així ho veig.

Dretes, esquerres i dictadures

[Text de Nan Orriols. Veu de Gabriel Salvans.]

Voldria fer moltes coses inútils però immensament agradables.

Voldria que l’útil i l’inútil fossin el mateix.

Voldria anar a passejar amb la quitxalla i parlar amb els arbres i cantar tots junts amb els ocells.

M’agradaria que els camins portessin a enlloc, i que enlloc fos un alou de pau.

Voldria

  • que els mentiders no tinguessin ministeri, dretes i esquerres, sense conselleria i que deixessin de robar els pobres,
  • i que la ministra Yolanda Díaz demanés:
    • acabar amb les portes giratòries,
    • acabar amb els assessors i amb els assessors dels assessors,
    • la reducció de ministeris,
    • la reducció de cotxes oficials,
    • la reducció de dietes,
    • jutges democràtics independents,
    • el dret d’autodeterminació dels pobles;
    • que denunciés la traïció del Govern espanyol al poble sahrauí,
    • que exigís l’amnistia per a tots els presos polítics,
    • que deixés de demanar cistelles de 30 euros als supermercats per als pobres,
    • que exigís construir habitatge social.

Voldria

  • que denunciés la Constitució franquista i que també els feixistes van fer alcaldessa la senyora Colau.
  • que defensés les dones,
  • que les dones no es defensen fent el ridícul com ella.

Voldria que exigís al PSC, el PP, Vox i Ciutadans que renunciessin d’una vegada a l’herència franquista i que demanessin un referèndum per proclamar la república.

També, li demanaria que deixés els catalans en pau, perquè jo i molts com jo voldríem anar a passejar amb la quitxalla i parlar amb els arbres i cantar tots junts amb els ocells i oblidar-nos d’Espanya per sempre.

Sobre música, amistat, comunitat i utopies

Beto Roçaman, biconstrucotr i músic, en una estada anterior a l’Amat. [Foto: Sébastien Durrer.]
[Un article de Dídac Costa.]

Aquesta primavera tornarà a Ca l’Amat el vell amic i músic brasiler Beto Roçaman, després de la seva primera estada de tres mesos aquí l’any passat. Ara ve amb la família, amb la idea d’instal·lar-se a Catalunya.

Com podeu escoltar amb aquesta primera cançó que ha posat a Spotify, Caminho, té un gran talent musical; el mateix que té en el seu treball com a bioconstructor i en el seu tracte amb les persones. I no, no és samba ni bossa nova. D’entre la riquíssima varietat d’estils musicals de la potència musical mundial que és el Brasil, el que ell fa és reggae políticament i humanament compromès.

Ens vam conèixer a la millor escola on jo he anat, en un dels espais de més puresa i avenç ètic, humà i relacional que hagi conegut mai: l’ENCA, la trobada de comunitats alternatives del Brasil, celebrada des de fa 50 anys, oberta a tothom —no com la trobada de comunitats catalanes avui, malauradament—, sempre en una comunitat, i on, en acabar es convida els participants a integrar-la.

El 2002, en Beto i jo, amb 20 anys menys, vam decidir quedar-nos-hi. Jo només tres mesos, per a seguir després el meu camí venent un llibret sobre com crear xarxes d’intercanvi amb moneda social, i collars amb llavors de l’Amazones, cap al 3r Fòrum Social Mundial a l’altre extrem del país, Porto Alegre. En Beto s’hi va quedar més d’un any, enmig d’un bosc amazònic verge i impenetrable on s’arribava a través d’un camí estret entre grans arbres, després d’uns 15 km de pistes d’argila difícils de transitar pel fang, a 80 km de Porto Velho, Rondonia, l’Amazones brasilera.

Cal dir que la comunitat no va superar la breu mitjana temporal que acostumen a durar i, després de dos anys, ja no hi quedava ni la comunitat i ni tan sols aquells arbres, abatuts per la salvatge desforestació a Rondonia, un dels estats més afectats de la immensa bioregió amazònica.

Beto Roçaman. músic polifacètic, a l'Amat. [Foto: Dídac Costa.]
Beto Roçaman. músic polifacètic, a l’Amat. [Foto: Dídac Costa.]

També, cal dir que el mètode generós i obert de l’ENCA, que havia ajudat a donar un gran impuls inicial a una trentena de comunitats, malgrat ser també d’una coherència magnífica amb allò que és o hauria de ser el moviment comunitarista ecollibertari, no sempre permetia donar a les comunitats prou solidesa i convertia, de sobte, en membres de la comunitat persones que, com jo mateix amb 26 anys, no havien arrelat prou com per a oferir la solidesa que requereix tot projecte comunitari. I aquella comunitat tampoc no començava amb gaire bon peu quan els que vam decidir quedar-nos-hi érem setze homes i una dona… I la manca d’un hort i d’altres elements per a l’autosuficiència ens obligava a haver d’anar fent autoestop fins a Porto Velho a oferir el que sí que tenia en abundància aquell col·lectiu: qualitat artística i musical. Fent cançons i compartint alegria al mercat, a canvi del que havia sobrat i d’altres aportacions al barret màgic. Tret de mi mateix, novament, poc destre en les arts musicals —tot i adorar la música—, i al que donaven un tambor amb l’esperança que no el fes sonar gaire fort.

Aquesta trobada, l’ENCA, una celebració de la vida comunitària i de la cultura ecollibertària, i alhora una gran trobada de músics singulars, es va repetir l’any següent al mateix lloc per provar de donar més impuls a la nova comunitat, Estaçao Solar. Jo hi vaig tornar, i com l’any anterior, va ser un dels moments de la vida on més he après, en especial de germans i germanes com en Beto, que transborden humanitat, en temps on la supervivència ens fa tan difícil ser humans.

Vint anys després tots dos hem anat fent els nostres camins, amb força coherència, malgrat tot, amb aquelles idees, aprenentatges i maneres de fer. Tot i la derrota política en què està l’amor, la vida comunitària, el progrés, l’obertura, la generositat, la pau i la germanor, en favor del diner, el poder, les dretes i els imperis.

Consolidació de les ruïnes del Casic de l’Amat. [Foto: Sébastien Durrer.]

La seva música està plenament alineada amb la proposta política i musical de Ca l’Amat i el projecte d’Ecovila, i amb tot el cooperativisme, ecologisme, espiritualitat laica i ecumènica, i cultura ecollibertària en què treballem.

Quan arribi, tothom qui vulgui està molt convidat a conèixer-lo aquí a casa, on s’estarà fins que trobi el seu lloc al continent, i on farem moltes jam sessions, molta música informal entre amics i, si es pot, algun concert. Qui vulgui ajudar convidant-lo a tocar en altres llocs, així com oferint-li feina com a bioconstructor tot terreny: pedra, fusta, adob, superadob, etc, ho agraïm! Un cop que nosaltres també l’haguem ajudat, i ell a nosaltres avançant en l’Alberg del Puig Amat, la nostra propera gran missió, i que ell mateix va arrencar l’any passat en la seva primera fase de consolidació de ruïnes.

Aquí sota hi podeu llegir la lletra traduïda d’aquesta meravellosa cançó, Camí, de Beto Roçaman. (Roça vol dir camp, conreus.)

Escolteu-lo per Spotify per ajudar l’artista, que s’ho val!

 

Camí

Beto Roçaman

A pesar dels pesars
em llenço pels aires
i intento aixecar el cap
abans d’oblidar-me.

La vida avui dia, ja ho sé,
no és fàcil per a ningú.
Però no renunciïs al teu somni,
encara som a temps de canviar.

Lluita per dies millors.
Igualtat de drets.
La veu del poble té poder.
No deixis que el gegant s’adormi.

Que avui el dia està a punt de començar,
sempre a temps de prendre consciència.

Recorreràs el teu camí
pas a pas, cap a on vols arribar.

Pas a pas
M’abraço, m’entrego, confio
i faig que les coses passin,
trencant barreres
que jo mateix vaig crear
per contenir-me.

Ni tot el que brilla és or
Ni tot el que grinyola es trenca
obre els camins, supera les espines
i la nova flor brotarà.

Caminho

A pesar dos pesares
me lanço pelos ares
e busco levantar a minha cabeza
antes que eu me esqueca.

A vida hoje en dia, eu sei,
nao ta facil para ninguem
mais nao desista do seu sonho,
ainda é tempo de mudar.

Luta por dias melhores.
Direitos iguais.
A voz do povo tem poder.
Naio deixe o gigante adormecer.

Que hoje o dia ja vai começar,
sempre a tempo de concientizar.

Seu caminho voce vai trilhar
paso a paso onde quer chegar.

Paso a paso
Me abraço, me entrego, confio
E faço acontecer.
Rompendo barreiras
Que eu mesmo criei para me prender.

Nem tudo que reluz e ouro
Nem tudo que balança cae.
Abra os caminhos, supere os espinhos
que a nova flor brotara.

Artèries

«Golem», esmalt sobre tela de Josep Nogué.

Artèria: vas sanguini que porta la sang que va del cor als òrgans.
Arteria: manera d’actuar d’una persona que usa l’engany i l’astúcia per aconseguir un benefici.


Segurament el primer que detectem com símptoma de vida és que quelcom es mogui.

El primer acte que fa un metge davant un cos inanimat és prendre-l’hi el pols. La seva absència el converteix en un element inert: en un mineral.

No hi fa res que la formació de les roques sigui resultat del reculat, o recent, aflorament de fluids magmàtics; això va ser en el seu moment, però tan bon punt se solidifica ja no donarà cap més batec.

Perquè una cosa sigui viva ha de fluir, ha de poder transmetre el batec, les pulsions de la vida. I, al mateix temps, contenir-la perquè no s’escapi.

Damunt la terra els rius són els conductes que garanteixen la vida dels territoris que reguen. I des que els humans ens vam fer sedentaris, el control de les aigües ha estat un element bàsic per a la supervivència dels qui els habiten.

I això que ens porta a la gestió i control dels canals de distribució: les artèries.

Aquell qui domina la distribució, ja sia de de fluids, d’energia, de materials o de persones, domina el món. Aquells qui tenen el poder d’obrir o tancar l’aixeta són els amos del territori i del planeta. La paradoxa és que el planeta, a diferència de tot el que han dissenyat els humans, és un organisme viu i caòtic, sense xarxes de distribució controlables ni previsibles. Per més que ens hi esforcem, la pluja cau (encara?) de manera aleatòria, irracional i sense possibles favoritismes, així mateix els recursos fòssils estan dispersos pel planeta d’una manera totalment capritxosa, cosa que obliga a adaptar-s’hi si en volem treure profit.

Des de sempre, les poblacions s’han situat als llocs més afavorits per aquest recursos i s’han hagut d’adaptar al que cada territori els oferia. Naturalment, sempre hi ha hagut qui, per astúcia, males arts —o ambdues coses juntes—, feia per manera d’acumular i distribuir aquests recursos en el propi benefici. No obstant això, el sistema arterial, en general, es limitava a zones pròximes al lloc on hi havia els recursos. Tanmateix, amb el temps i els avenços en els sistemes de navegació i transport, molts productes començaren a ser traslladats a grans distàncies, tot propiciant la implantació de opulents negocis, origen de grans fortunes, que controlaven a caprici aquest fluxos, sense cap respecte ni consideració per la preservació dels equilibris ecològics territorials ni de la gent que hi habita. És el que entenem per globalització…, de l’espoli.

Els estats, reduïts a mers gestors al servei d’aquesta espoliació, hi aporten tot el seu sistema funcionarial, que són els encarregats de controlar-ho, tot obrint o tancant, les vàlvules de pas de les xarxes de distribució.

Un sistema arterial saludable ha de procurar que la temperatura del cos es mantingui uniforme i assegurar l’aportació i drenatge constant de fluids a tots els racons de l’organisme. És evident que a nivell planetari això no passa. Per fer-ho més entenedor, és l’equivalent al col·lapse d’un cos humà quan està consumit per la febre: el cap congestionat i calent i els peus glaçats.

Les elits que controlen els recursos, sempre han tendit a l’acumulació molt per damunt de les seves necessitats, en detriment de la resta. Tendeixen a l’acumulació sense límits fins que l’organisme social infarta o els provoca un ictus.

Ja fa molt que el sistema arterial extractiu creat pels humans està desvinculat de l’equilibri ecològic del planeta. El nostre món és l’equivalent a un pacient intubat en estat agònic, connectat a un munt de maquinàries que, més enllà de controlar els bioritmes del pacient, el que pretenen és continuar absorbint energia per garantir-se la pròpia existència. Que no és altra que continuar computant: sumant o restant beneficis. Com que, per a ells, tot allò que no computa, que no passa per la caixa registradora, no existeix. Mentre, el drenatge vampíric de tots els racons acaba deixant sense sang al pacient.

És clar que potser estic equivocat i, en lloc d’un sistema arterial, el que tenim realment és només una xarxa de clavegueram.

És ben significatiu que els oficis amb més demanda actualment siguin els de llauner, infermer, transportista… Tots ells dedicats al sanejament dels diversos fluxos de distribució: d’energies, el primer; de persones, el sego; i, de productes, el tercer. No deixa de ser un simptoma més de l’excessiva circulació d’aquest elements fora del seu àmbit original, cosa que provoca inevitablement les retencions que els professionals esmentats es veuen forçats a tractar. Un símptoma patològic més dels desequilibris del cos social.

Tant a nivell territorial com en els cossos dels éssers vius, les retencions, estrangulaments o manca d’energies, causen patologies de tota mena. I, com és evident, també això té el seu reflex en l’espectre econòmic, quan veiem que una minoria ínfima acumula la major part dels capitals, mentre la resta sobreviu de les seves sobres.

Perquè, també la xarxa de distribució de capitals ja fa temps que ha deixat d’estar lligada als recursos existents a cada lloc del planeta i són administrats per aquesta minoria que decideix, de manera especulativa, on els interessa, o no, fer-los arribar. Naturalment, quan la circulació no arriba a algun lloc del cos, es provoca la necrosi. La fugida massiva de gent d’alguns territoris i els destins vers on es dirigeixen deixen ben clar on hi ha la congestió i on la hipotèrmia. En un organisme saludable cal que totes les parts del cos mantinguin la temperatura.

Deu ser el nostre instint de mamífers que empeny, a aquell que té la mamella, a fer el que calgui per no deixar-la. El mateix principi que empeny als que controlen les artèries o se n’alimenten. Ni que sigui a nivell de capil·lars, qualsevol que hi tingui accés, ja sia per drets de casta, conquesta, o afavorit per la sort, farà el possible per impedir haver de compartir el subministre amb  qualsevol desheretat que li pugui reclamar. Tots sabem que determinats privilegis i posicions es reserven a algunes castes. Que hi ha canals de distribució als quals les classes baixes, per molts mèrits que facin, en tindran vedat l’accés.

Es parla molt, ara, del canvi climàtic, de la necessitat de reduir emissions, però la primera emissió que s’hauria de reduir és la de persones. Que puguin subsistir amb els recursos del seu lloc d’origen. Que no hagin de desplaçar-se on aquests s’acumulen. Ja que això només interessa al capital, és a dir, a la maquinària especulativa-extractiva-distributiva, que actua en detriment de la vida de les persones i els territoris. Com que no tenen altre valor, més que el fet de ser comptabilitzats, cal numerar-los desplaçant-los de manera permanent. És com qui compta mongetes: mentre creixen a la mongetera i estan a la tavella no tenen cap valor, només comencen a tenir-lo en el moment de ser comptades.

Tones de productes, milions de persones, milions de vehicles, tones de combustibles…, entrant i sortint de pobles, ciutats, per canals, carreteres, autopistes, vies, aeroports…, només per a poder ser convertits en valors comptables. Perquè, per als amos de l’univers res no compta, no té valor, ni mereix respecte o consideració, fins que pot ser comptat i dóna dividends.

És el mecanisme, la raó, per la qual mentre la misèria va en augment, les artèries estan permanentment col·lapsades. Només heu de veure les entrades diàries a les grans ciutats, no hi ha suficients «bypass» que ho puguin solventar. En aquestes condicions, el trencament vascular es preveu inevitable.

O retornem l’equilibri natural a cada territori o la gràfica del pacient, que en qualsevol moment ens oferiran les computadores, serà la línia plana.
De com la natura —igual que «la gallineta» d’en Lluís Llach— de vegades torna a reclamar els seus drets. [Foto: Miguel Sánchez Reina.]

Barcelona i les superilles

Una de les superilles de l’Eixample promoguda per Ada Colau. [Foto: Yakobo.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

No és fàcil

Cada «mansana» (illa de cases) de l’Eixample de Barcelona és una illa, si n’ajuntem unes quantes tenim una superilla? Això té conseqüències, vejam: altera les direccions de trànsit, altera els temps de pas, el soroll dels vehicles es treu d’uns carrers però s’acumula en d’altres, es treu contaminació de CO2 però s’incrementa en altres carrers per velocitats més reduïdes, i més trànsit de persones en els carrers de les superilles també generarà més soroll (no és el mateix caminar per un carrer que parar-se a parlar, trobades de grups, etc.)

En definitiva, un carrer no és un parc. Cal reflexionar com afecta en els usos de la ciutat i per tant l’equilibri econòmic i social.

Consideracions

Un edifici es comença pels fonaments, llevat del Palau Sant Jordi; és a dir, si el que cal és treure càrrega de CO2 en una àrea (l’Eixample) de la ciutat, primer cal estudiar quins vehicles sobren…: els dels residents?, la càrrega i la descàrrega?, els serveis públics?, les motocicletes?, les bicicletes?, els patins?, etc.  Tot el trànsit que es tregui d’un lloc s’ha de ressituar en un altre de la mateixa ciutat. Això vol dir que primer s’hauria  de resoldre on. Sempre dic que Barcelona és un municipi petit que batega només en 180º, a diferència d’altres grans ciutats en 360º.

Barcelona, com a ciutat, ja disposa avui de zones de vianants en llocs suficientment acceptades per tothom: el barri Gòtic, el portal de l’Àngel amb el seu entorn, el barri del Born i el seu entorn i, com no, altres indrets, barris i districtes.

L’Eixample de Barcelona vist des de l’aire. [Foto: Wikimedia/Alhzeiia.]

Què cal fer?

Segons la meva opinió, cal recordar que també en la ciència de l’urbanisme «la pressa és una mala consellera», però en aquest cas em fa la sensació que es corre massa, i això si que ens pot portar a un gran fracàs. Encara més: algú està en condicions de dir com ens bellugarem en un temps pròxim? S’ha de tenir en compte que cada ciutat és bo que tingui el seu propi model, és temerari copiar per copiar.

Millorar la ciutat sí, sens dubte que hi ha coses a fer, moltes; però tenint en compte que la societat civil té professionals altament qualificats que junt amb els de la administració pública poden plantejar solucions molt més adients, eficaces i eficients per a millorar el medi ambient de Barcelona, amb què una altra vegada cal insistir en la participació dels sectors  públic i privat.

El procediment ha de garantir una participació ciutadana i col·lectiva, ja que no es tracta d’un expedient senzill —com si es tractés d’un canvi de llambordes. Si es va més enllà, llavors ja estaríem parlant d’un procediment més complicat, així ho diu la llei d’Urbanisme, perquè ja es tractaria d’una modificació puntual del planejament.

Fem el favor de no córrer tant, perquè podem fer-nos mal. Tenim una ciutat fantàstica, no la fem malbé. els carrers són els carrers i els parcs són una altra cosa.

Així ho veig.

Barcelona, l’urbanisme expansiu i la seva governança

Recreació de la Barcelona romana. [Arxiu LR.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Els creixements expansius de la ciutat és produeixen per l’abandonament del sector agrari i per la immigració, que busca noves oportunitats, per a una millor seguretat personal i col·lectiva, feina i habitatge amb millors serveis que en els llocs de procedència;i això vol dir que a la ciutat hi ha més oportunitats.

Barcelona

Barcino es va fundar el segle I aC , les muralles es van enderrocar al segle XIX per la crisi econòmica i de salut pública (còlera), a excepció del barri de la Barceloneta, construït al 1753, península guanyada al mar.

Al segle XIX es fa l’estudi de fora muralla a l’enginyer Ildefons Cerdà, autor del planejament de l’eixample (la famosa cruïlla d’illes). En el mateix segle es prenen les decisions d’obertura del Portal de l’Àngel i de l’avinguda de la Diagonal (1884). També, es prenen les decisions urbanístiques d’ampliar la ciutat, tot agregant-ne parcialment o total, municipis limítrofs amb la ciutat als segles XIX i XX.

Governança

A part de les diputacions provincials (des de 1833) previstes a la Constitució de Cadis de 1812, hem tingut períodes (República) de consells comarcals i vegueries i, per descomptat, governança del govern central (delegacions).

L’any 1976 s’aprova un Pla general metropolità d’ordenació urbana (PGM-76), redactat per l’arquitecte Joan Antoni Solans Huguet en un àmbit que integrava l’anterior entitat municipal metropolitana de Barcelona a un total de 27 municipis. Aquests fets descrits, mantenen una governança liderada per la ciutat comtal, fins a l’arribada de la democràcia amb les comunitats autònomes, previstes a la Constitució de 1978, i els traspassos de competències.

La Generalitat aprova l’any 1981 la primera llei, la 9/1981, sobre protecció de la legalitat urbanística, i la Llei 3/1984, de mesures d’adequació de l’ordenament urbanístic vigent a Catalunya. El Parlament de Catalunya aprova la Llei 31/2010, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, augmentada a 36 municipis, amb una població de més de 3 milions d’habitants, entre ells Barcelona.

Jocs Olímpics de 1992

Els JJOO fan una sacsejada urbanística important en el si del municipi de Barcelona i, també, en els 15 municipis de les subseus. Barcelona és la que té una transformació més important, sobretot amb infraestructures, reformes urbanes i la ciutat oberta al mar (front marítim). Des d’aquest esdeveniment, Barcelona se situa en una de les ciutats «top» arreu del món.

L’actual àrea metropolitana de Barcelona (AMB).

Problemes

El principal problema de Barcelona és la seva dimensió. Municipi petit, la seva figura geomètrica (límits) la pressiona i no la deixa créixer, té un embut que a la vegada és una excel·lència, el port i el seu front marítim. Altres capitals com París, Madrid, Roma, Londres…, es desenvolupen en un radi de 360 graus i Barcelona només de 180; és a dir, la meitat, cosa que en complica l’expansió en superfície. A més, al nord, la serra de Collserola, a l’est, el riu Besòs, a l’oest, el riu Llobregat, i al sud, la mar Mediterrània. Però, quan es mira amb ulls metropolitans, Barcelona és una sola taca lumínica. L’Hospitalet, Cornellà, el Prat, Sant Feliu, Esplugues, Sant Adrià, Badalona, Cerdanyola, Montcada, Sant Cugat, etc. És a dir els 36 municipis que avui integren l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb més de 3 milions d’habitants.

Creació de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB)

Es parla d’una nova ampliació de l’AMB, que estaria formada pels límits de l’arc format per Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Sant Sadurní, Vilafranca i Vilanova i la Geltrú, i deixaria fora el Baix Penedès. Deixaria, amb discrepància, l’actual vegueria del Penedès. Això ens portaria a dir que ara ja no és l’AMB sinó la Regió Metropolitana de Barcelona amb una població de 5 milions d’habitants i uns 70 municipis. Cada vegada que s’ha plantejat aquesta qüestió des de temps medievals ha generat debat polèmic i lluita d’interessos de governança.

Però hi ha un factor que guarda una relació directa amb el creixement dels pobles i les ciutats: la feina (treball) i el lloc de residència (habitatge).

La possible Regió Metropolitana de Barcelona.

El moll de l’os

El preu de l’habitatge a Barcelona és molt alt; a mesura que ens n’allunyem el preu baixa en els municipis metropolitans. Si tenim en compte que el municipi de Barcelona és petit i vol créixer, ens trobem que li manquen solars edificables de tipologia plurifamiliar per  construir habitatge assequible. Forçosament, el preu expulsa els descendents o nouvinguts que voldrien viure a la ciutat dels seus pares o avis, també a aquelles persones que per la seva feina (més a prop) voldrien no haver-se  de desplaçar tants quilòmetres diaris per anar a treballar, però el preu actual tant de compra com de lloguer d’habitatge en dificulta l’adquisició i obliga a allunyar-se de Barcelona.

Conclusió

Hi ha un treball fet pel Departament de Territori de la Generalitat, amb el títol d’«Estudi en matèria dels possibles municipis de Catalunya que poden créixer poblacionalment», que s’anomenen àrees residencials estratègiques a través d’un Pla director.

Aquesta planificació es fruit del Decret Llei 1/2007, de mesures urgents en matèria urbanística, que tenen com a principal objectiu capacitar el Govern de la Generalitat per a tramitar ràpidament la preparació de sòl per a la construcció d’habitatges assequibles.

Doncs, bé, som a les portes de 2023 i pràcticament no s’ha assolit aquell objectiu; n’hi ha d’aprovades en algunes ciutats, però poques d’executades. Aquest és el problema: malmetem esforços de polítics i professionals per a res! Així ens va tot. I per això reivindico que ja n’hi ha prou de perdre el temps, és imprescindible fer feina productiva, menys burocràcia, gestionar més sota el model públic-privat i amb garantia jurídica.

Viure fora de Barcelona requereix tenir bones infraestructures, transport públic, sanitat, educació, seguretat, logística, agroalimentació de proximitat, fibra òptica i una planificació general de tot el territori, amb participació i consens democràtic, que ens permeti per fi tenir un model de  Catalunya.

De l’AMB a la Regió, de moment crec que no fa falta; millorem les relacions entre els territoris, menys parròquia partidista i mes cooperació, ja que portem un temps que tot és picabaralla que desanima el ciutadà, i això si que és perillós.

Que es digui on anem i aviat. Per a mi, en la governança, els alcaldes i el Govern de la Generalitat són els que en tenen la paraula. Que més enllà de la primera corona de Barcelona és la Generalitat qui ha de governar el territori de Catalunya.

Votem cada quatre anys! Això també es diu «democràcia»: és l’hora d’anar tots a una. I hi insisteixo: no perdem més el temps, les generacions futures s’ho mereixen i Barcelona, també.

Així ho veig.

Futbol

La pilota del Mundial, la adidas Al Rihla. [Foto: Viquipèdia.]
[Un article de Nan Orriols.]

L’espectacle o tragèdia del campionat del món de futbol de Qatar és una de les barbaritats més grans que s’han retransmès mai en directe per televisió. La corrupció sense límits, però no passa res. El Parlament Europeu, amb diputats amb bosses plenes de bitllets pagats per Qatar, però no passa res. Tot ha estat una orgia de corrupció sense límits perquè el petroli ho pot tot. Messi es converteix en déu del futbol, i el papa de Roma argentí i la monja sor Lucía Caram, també argentina, veuen l’entronització de Messi com un miracle.

A Ucraïna, la guerra continua. Els cristians russos, de barbes blanques, preguen perquè el president Putin guanyi la guerra. El sofriment és extrem. El cristià papa de Roma prega per Ucraïna, i sor Lucía Caram explica que visita un poble ucraïnès per portar-hi ajuda.

Costa d’entendre, però sí: cristians contra cristians. De petit, amb el meu avi Ramon resàvem el rosari, i cada dia dèiem tots plegats un parenostre per la pau al món. La guerra no la fan els que resen parenostres per la pau al món, no. La guerra la fan els papes, els popes i els que es deixen comprar per fer un mundial de futbol a Qatar. La guerra la fan els diners, i els del petroli, més. L’escalfament del planeta continua galopant, però el petroli ho compra tot.

A l’Iran, els capellans aiatol·làs van penjar un noi d’una grua de la construcció perquè tothom veiés quines són les conseqüències d’anar contra el seu règim. També han condemnat a morir a la forca moltes persones per defensar els drets de les dones. Un noi jugador de futbol també està condemnat a morir, però el mundial de Qatar no va parar. Era el mundial del déu Messi. Era el mundial del petroli. Era el mundial de la mort.

Sóc ateu, però avui, tal com em va ensenyar el meu avi, que no anava a missa, resaré un parenostre per la pau al món.