Josep Maria Mejan

Josep M. Mejan

[Un article de Nan Orriols.]

Josep Maria Mejan va néixer a Barcelona l’any 1942 i va viure en una família que estimava l’art. El seu pare pintava, i ell, de petit, ja va començar a dibuixar i pintar. Els estius, Mejan obria els ulls a Tiana, on va aprendre a estimar i pintar els paisatges. Manifesta que mai ha perdut la follia d’autodidacte, tot i que va tenir un procés de formació a l’Escola Massana ja de molt jove fins que, als 21 anys, va marxar a fer al servei militar.

Explica que va ser un rebel i que li agradava el surrealisme i el puntillisme. Molts professors el van entendre, i Mejan va volar per conèixer cels, mars i llibertat. Els límits no existeixen i ell, molt prolífic, el 1978 va començar a exposar al nostre país, a Espanya, els Estats Units, Bèlgica, França i el Japó. Va conèixer galeristes i pintors d’arreu. Mejan és un home inquiet.

A vegades, quan coneixes persones com Mejan —tan compromès amb els altres i amb ell mateix, i que encara ara participa, col·labora i ajuda a tothom i continua pintant des del seu refugi de Llanars, al Ripollès—, recordes les seves paraules: «El més important per a l’artista és la llibertat». Però Mejan també sap que la llibertat és important per a tothom, i la defensa cada dia. Mejan, compromès amb el comú que som tots plegats.

Gràcies, Josep Maria!

«La Marina (està morena)»

[Article de Josep Nogué.]

Si un mira al Google Maps la zona de Barcelona, veurà que fins a un radi d’una vintena de quilòmetres al seu voltant tot està edificat. Una cadena de les anomenades ciutats satèl·lit ocupen tot el territori.  

Fins als anys 60 del segle passat, tot aquest espai era agrícola i només estava puntejat pels petits pobles que en vivien. Ara tot és territori urbà, solcat per carreteres i autopistes. “TOT? NO! Hi ha un petit poblat de gals que sobreviu a l’ocupació romana.” Us recorda res aquesta frase? 

Sí, hi ha una petita porció, al nord de Mollet per sobre de l’autopista AP-7, que es resisteix a ser absorbida per l’especulació urbanística. És l’espai de Gallecs. És l’única baula de la cadena que falta per tancar tot el cinturó. De fet, va estar a punt de ser absorbida i encara no està fora de perill. Els anys 70, tot aquest espai va ser expropiat per l’Estat per fer-hi una més d’aquelles ciutats dormitori on entaforar la gran massa d’immigració que, provinent tant del territori català (com jo mateix) com d’altres regions d’Espanya, acudien a buscar feina prop de la capital.  

A la masia de can Jornet, enmig d’aquest espai, va néixer, ara fa 80 anys, la Marina Duñach Torras.  La Marina, de petita, anava cada dia caminant a través dels camps a l’escola de Mollet. Després, ella mateixa es va fer mestra. Mentrestant, el poble de Mollet va començar a créixer, passant de cinc mil habitants als cinquanta mil que té ara. Al bell mig de Mollet, davant de l’església, hi ha una antiga masia del segle XV, posteriorment reconvertida en hostal, anomenada la Marinette, que no té res a veure amb la Marina… o sí! 

Fotografia Google Maps

En aquell temps, l’INCASÒL s’havia fet càrrec del territori i, teòricament, havia renunciat a construir-hi la ciutat satèl·lit. Les múltiples manifestacions i ocupacions del territori van tenir la seva repercussió, si bé s’aprofitava el moment que una masia quedava desocupada per enderrocar-la, o per retallar un terreny a porcions, com el que es va destinar al centre logístic CIM Vallès. Amb la casa de la Marina, can Jornet, no ho van aconseguir, ja que el seu germà seguia ocupant-la i conreant els camps, igual que el seu veí de can Salvi. 

L’any 1993, organitzat des de la “Taula Zero”, es va fer un acte reivindicatiu conegut com a Mur Impertinent, consistent a embolcallar l’ermita romànica de Gallecs (del segle XII) amb roba, a més d’aixecar un mur (de 3 km), també de roba, a cada cantó de la carretera que uneix Mollet i Gallecs,  per tal de fer evident el que passaria si aquell espai fos edificat, com ja havia fet l’Ajuntament de Mollet amb l’espai de Gallecs que queda per sota de l’AP-7.    

 

Gallecs, tot i la pressió demogràfica del seu voltant, és l’única mostra de com havia estat tot el territori agrícola del Vallès. Era l’espai on de petits els mestres ens duien d’excursió per treure’ns una estona del col·le, o territori d’exploració pel nostre compte quan ja érem una mica més grans. 

El proppassat dia 12 de gener, la Marina ens va convocar a tots els seus amics (entre els quals personatges com en Jaume Arnella o en Pep Salsetes) a can Jornet, on ara viuen uns quants dels seus nebots, per celebrar els seus 80 esplèndids anys. I sí, no van perdre l’oportunitat de cantar-li La Marina sta morena, que, si no fos pel seu optimisme irreductible, podria tenir moltes raons al llarg de tota una vida per “estar negra”. Però no és el cas. Només vam lamentar no poder gaudir de la famosa paella valenciana d’en Joan Antoni, traspassat l’any passat. 

Mentre ens dirigíem a can Jornet, vam estar escoltant l’entrevista que Catalunya Ràdio va fer a la Juana Dolores. Com a bona creadora i activista, criada en una d’aquestes ciutats satèl·lit, ha fet bandera de la discriminació i explotació, per part de la burgesia catalana, que pateixen, segons ella, aquells fills i nets de la immigració, vinguts d’altres territoris. Com si els desplaçats de la pròpia Catalunya no fórem afectats igualment per aquesta devastació urbanística. Igual que la recent premiada pel·lícula El 47, fa bandera de la lluita per sobreviure amb dignitat, per sobreposar-se a les condicions de precarietat on es van veure abocats, oblidant-se, però, de les causes per les quals van ser foragitats de casa seva, enviats a un territori estrany i amuntegats en espais indignes. Veient el resultats, uns i altres, no sembla que haguem après gran cosa. 

 Així i tot, Gallecs resisteix… La Marina està morena i, la Juana Dolores, negra. 

 

 

Reflexions d’un gandul fracassat. Salut tinguem

 

Imatge RTVE

[Text de Eduard Garrell]

“Les hemos dado en todos los morros con Ramón Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació].” (sic)

Jorge Fernández Díaz

Aquest canvi d’any m’ha dut a tenir tractes intensos amb l’actual sistema sanitari, des de l’atenció primària fins a l’hospitalària, i no puc evitar de fer la reflexió sobre què ha passat des que Ernest Lluch, el 1984, va emprendre la reforma sanitària que el 1986 el Gobierno de Felipe González va aprovar (Ley 14/1986, General de Sanidad. BOE número 102, de 29/4/1986).    

 Aquella reforma, a més de la transferència de competències a la Generalitat de Catalunya, va reconèixer el dret a l’assistència de pràcticament el 100 % de la població catalana, va augmentar les prestacions sanitàries en l’atenció primària, la prevenció, la planificació familiar, la salut mental i els transplantaments. Abans de la reforma d’E. Lluch, la sanitat catalana patia un gran desgavell: mútues privades i  sectorials, metges d’atenció pública domiciliària que visitaven un parell d’hores a la consulta pública i la resta del dia, pendents dels aconductats, això sí, permanentment disponibles. Una bona part dels hospitals, encara en mans de l’Església, la caritat i les fundacions privades. La reforma no es va dur a terme sense dificultats.

Una campanya —Operación Primavera— impulsada per sectors conservadors de la societat i de la medicina va intentar desprestigiar el canvi, especialment pel que fa a la seva universalitat i les reformes fiscals que es van dur a terme per fer-la possible.

Pel que fa als reformadors, aquelles fornades de joves metges més ben formats i amb uns objectius engrescadors, van posar en marxa els equips d’atenció primària, els centres de salut, la integració de la infermeria i del personal sanitari, les històries clíniques, les activitats de prevenció i promoció de la salut i la docència i les pràctiques dels MIR de medicina familiar. Durant anys es van entestar a detectar hipertensos, diabètics, cardiòpates, fumadors, bevedors… fins a posar en ordre saludable i guanyar-se la confiança d’una societat que temia tant els metges com els advocats, els capellans i la Guàrdia Civil. Es van construir edificis moderns i racionals per encabir tots aquests serveis, unes estructures que, si bé en aquell moment semblaven excessives, avui ja estan obsoletes. Només una crítica els he de fer, que l’entusiasme i la superioritat moral d’alguns els dugués a menystenir injustament els seus antecessors, molts, metges rurals que s’havien dedicat, amb els pocs mitjans que tenien, a atendre sense treva ni descans poblacions rurals i disperses, amb les condicions més dures imaginables. Lamento que entre les seves vocacions no hi destaqui la literària i s’hagi perdut un llegat important de la història del nostre país. També n’hi havia, és clar, que van embrutar les pàgines de la història de la medicina dels nostre país.

Després de la reforma, Ernest Lluch no va ser reelegit. Aquell estudiant catalanista de la Sorbona, impulsor d’un govern autònom al País Valencià i constructor d’una important estructura d’estat catalana, va ser incomprensiblement assassinat per ETA el 21 de novembre de l’any 2000.

Els artífex de la Operación Primavera han persistit al llarg dels anys a canviar el model, reduir la cobertura i les prestacions i traslladar-les a la gestió privada (eufemísticament dit externalització), més fàcilment accessible per a qui ho pot pagar.

El sistema se l’han carregat tant des de dins i com des de fora. Sovint, els més radicals i intransigents, els que consideraven corruptes els seus antecessors per cobrar dels aconductats, van canviar la bata blanca pel vestit i un armari ple de camises del color que més convingui i van dedicar-se a la gestió, al sindicat, a l’externalització i a aplicar les retallades que els successius governs han anat imposant.

Hora Nova

Malgrat la resistència i la resiliència de molts professionals, la sanitat catalana avui és un model de destrucció i una guerra freda contra la població. L’Estat espanyol ha utilitzat la sanitat com a arma per atacar i castigar l’independentisme i la vitalitat de Catalunya, i no té cap escrúpol per utilitzar cap mitjà, ni que ens hi vagi la vida. Ja no els cal ni l’ETA.

 

Diu…, de Nan Orriols

Pessoa · Nan Orriols · Tècnica mixta sobre cartolina · 30 x 30 cm

[Un article de Nan Orriols.]

Diu Pessoa que la llibertat és la possibilitat de l’aïllament. Explica que ets lliure si pots allunyar-te dels altres sense que t’obliguin a cercar-los la necessitat de diners, la necessitat gregària, l’amor, la glòria o la curiositat. Bé, a la Bíblia, ‘Cohèlet’ o ‘Eclesiastès’ ja ho va deixar clar: la vanitat, el pedestal, la Viquipèdia o qualsevol guardó ens esclavitzen. Néixer lliure és la grandesa suprema. Perdem la llibertat si oblidem que des del dia que vam baixar dels arbres només fem el ridícul. El papa de Roma fa el ridícul? Sí, i tots els que li van al darrere. I els monarques, els presidents d’una república, els dictadors…  

 La vida és una altra cosa, i cal entendre que la mort és una alliberació. Sí, sap greu pels ocells i les serps que estimes, però ells bé que es moren sense campanes ni esqueles. Però la vida també té plaers; si són secrets, millor, i si són públics, que els cantin els grills, que crec que ja no en queda cap. Pessoa també diu que està convençut que mai està despert. He escrit res? Qui sap… 

El Pessebre

Pessebre Napolità del Museu Diocesà d’Art Sacre de Vitòria-Gasteiz.

[Un article de Glòria Fluvià.]

El pessebre forma part de les tradicions populars nadalenques. Per fer-lo normalment s’utilitzen elements naturals com el suro i la molsa —tot i que avui en dia es troben altres materials que substitueixen aquesta planta— i figures de fang o plàstic. I d’on ve aquesta tradició? 

Doncs bé, segons una llegenda, l’any 1223 a Greccio (Itàlia), en plena nit de Nadal, sant Francesc d’Assís hi va representar el primer pessebre amb una menjadora plena de palla on dormia un nen i amb un bou i una mula vius, i convocà els pastors i gent el poble a participar-hi portant els seus ramats, les mules i els bous. Fou així com es va representar el naixement de Jesús. 

A partir d’aquell moment, frares i monjos van fer tradicional a totes les esglésies franciscanes el costum de representar l’escena divina, recreant pessebres vivents i pessebres escultòrics, estenent i difonent així la visualització del naixement de Jesús, antecedent proper dels pessebres, que posteriorment es van escampar per les diverses cases i llars de pagesos i camperols de molts indrets i localitats d’arreu del món. 

El 1986, a petició de les associacions pessebristes de tot el món, el papa Joan Pau II va proclamar sant Francesc d’Assís patró universal del pessebrisme. 

A Catalunya, la tradició pessebrista es remunta al segle XVIII provinent d’Itàlia. En aquella època era la millor manera de transmetre als nens la història del naixement de Jesús. 

Hi ha una sèrie de personatges que són imprescindibles a tots els pessebres: sant Josep, la Mare de Déu, el nen Jesús, l’àngel que anuncia, el bou i la mula, tots ells col·locats dins una cova. 

L’anunciació dels pastors, que es representa amb un grup de figures de pastorets davant d’una foguera i amb un àngel anunciador que els dona la nova del naixement, s’acompanya d’ovelles o cabres. 

Els tres Reis d’Orient prenen protagonisme amb el seu viatge fins al pessebre, guiats per un estel sobre dels seus camells, i cada dia s’hi van acostant fins a arribar-hi el dia 6 de gener, quan ofrenen l’or, l’encens i la mirra. 

Davant de la cova s’hi posen els pastors, que venen de diferents contrades per adorar Jesús. 

Una figura simpàtica del pessebre català és el caganer; sol estar amagat en un racó, va vestit amb faixa, samarra i barretina i simbolitza la vida. 

I, per acabar, hi ha altres figures que s’acostumen a posar repartides pel pessebre, com la dona que renta la roba al riu, el pescador, el forner, la filadora, el caçador, el terrissaire, el ferrer… i gallines, vaques, més ovelles… 

La figura de pessebre més antiga que es conserva actualment a Catalunya és una ovella de cera. 

El 1920 es va posar de moda fer pessebres ambientats en Terra Santa, amb paisatges amb sorra, formes orientals i els Reis que van damunt de camells. 

L’urbanisme de la postguerra, conseqüències de l’especulació (II)

Vivenda social · Imatge La República

[Un article de Jordi Sánchez.]

L’habitatge, un bé necessari. Abans i, amb la democràcia, també  

L’habitatge és un bé necessari, sigui de compra o de lloguer, al centre o a la perifèria, d’una habitació, dues, tres, quatre o trenta, tot dependrà de les necessitats, ingressos o ostentació de cadascú. Hi ha gent que viu en una caravana, un vaixell, un contenidor, un habitatge prefabricat o, fins i tot, la seva residencia és en un hotel. Però tothom necessita un sostre. Una altra reflexió és que per a tota aquella persona que està fora del sistema, que es converteix en indigent, el carrer és el seu habitacle permanent. 

Regulacions 

Moltes, però el més important és que un habitatge que té suport de diner públic no s’ha de vendre i anul·lar-ne la qualificació. S’ha fet gran aquella frase que diu “Feta la llei, feta la trampa”, però encara més clar, ens hem enganyat, fins a arribar a posicionar el valor del mòdul (€/m2) més alt que el preu de renda lliure.  

Conseqüències  

S’ha complert la màgica fórmula de “demanda superior a l’oferta”, fins a trobar-nos en el col·lapse actual. D’aquesta conseqüència en deriven factors adversos, com una despesa econòmica més gran que afecta de ple el model de la societat del benestar. No s’ha apostat mai com a país ni com a model econòmic pel sistema del lloguer, probablement, com a conseqüència cultural (dret romà): “de propietat abans que de lloguer”. Tothom ha sentit dir “El dia de demà tindràs una propietat”, com si aquest demà el tinguéssim a prop. En el millor dels casos, i si tens feina, amb una hipoteca a 25 o 30 anys. Espanya és un dels països de la UE amb menys habitatges de lloguer.  

Els Next Generation, una oportunitat 

Actualment, la UE, a través del BCE, ha acordat per primera vegada pal·liar aquest greu problema. Són els coneguts crèdits d’ajut anomenats Next Generation, que acabaran el 2026. Aquests fons europeus es destinen als països membres per tal que puguin posar-se al dia, entomant i recuperant una economia que avui es troba molt minvada de recursos.  

L’habitatge amb la fórmula de lloguer assequible és una oportunitat per resoldre, en part, el problema. En relació amb això, són els ajuntaments els que tenen una part de la solució, mitjançant l’aportació de terrenys en sòl urbà i tramitant concursos oberts on s’especifica un dret de vol a 75 anys, on el promotor fa la inversió i el manteniment al llarg d’aquest període. Aquesta fórmula dona com a resultat un preu de lloguer per sota del mercat de cada població.   

Fem-ho amb eficàcia i eficiència.  

Així ho veig.  

Bones festes! 

«El gronxador de l’àvia»

[Article de Josep Nogué.]

Què volem dir quan parlem de cultura? Si anem a la Viquipèdia trobarem tot un desplegament de definicions referides a totes les expressions humanes i maneres d’entendre la cultura a través dels temps, els territoris i les ideologies dominants en cada moment, així que no cal que les repetim aquí. 

La més elemental pot ser que “cultura” és tot allò que fem els humans, per contrast amb el que fa la naturalesa. 

De fet, seria les maneres que tenim d’adaptar-nos i sobreviure a la naturalesa de cada lloc, i per això el mot deriva de “cultiu”, que serien les arts i oficis que ens permeten viure en un entorn determinat. En conseqüència, cada lloc ha creat les seves maneres d’adaptar-se a un territori i a les seves condicions climàtiques. I donat que no és igual viure als tròpics que en territoris gelats, les cultures de cada indret, només per això, acaben sent molt diferents les unes de les altres. Però, a més, hi ha molts altres factors que condicionen les maneres de fer, entre els quals no són menors les rivalitats i la competitivitat entre territoris, cosa que estimula la creació, el desenvolupament i l’explotació de recursos i idees que ho facin possible, així com maneres de defensar-los; no en va la majoria d’invents comencen com a aplicacions bèl·liques. Encara que no ens agradi reconèixer-ho, la manera de fer la guerra no és pas dels apartats que menys importància tenen com a fet cultural de cada territori. 

Ens diuen els arqueòlegs que els nostres ancestres eren caçadors recol·lectors, però que a partir d’un moment es convertiren en sedentaris establint-se en llocs concrets; cosa que va donar origen, juntament amb el culte als difunts, a maneres de fer cada vegada més especialitzades, jerarquitzades i complexes. No obstant, sempre hi ha hagut pobles nòmades que han mantingut unes tradicions adaptades a una forma de vida itinerant, com els jueus o els gitanos. Per a uns, el moviment és la norma, per als altres, els sedentaris, l’estabilitat i l’acumulació són els símbols de la seva riquesa. I, òbviament, el contrast entre els uns i els altres sempre ha estat motiu d’enfrontaments. 

Si la naturalesa modifica o crea espècies noves per adaptar-se als canvis climàtics, els humans utilitzem la cultura per adaptar-nos a l’entorn. La transmissió de coneixements de cada ofici, les formes arquitectòniques, els vehicles, allò que mengem, cuinem o elaborem són el resultat de la manera com ens adaptem al territori, juntament amb els llenguatges que fem servir per comunicar-nos i les maneres que tenim per defensar-los. Tot això és cultura. 

La Bíblia, que és un compendi de les formes de fe dels humans, ens adverteix, amb el mite de Babel, de com solen acabar les coses sempre que l’arrogància ens porta a fer projectes megalòmans, que requereixen d’una unió sense fissures, disciplina, unitat de criteri i participació de tots els membres de la societat en el projecte comú. Això, que mai s’aconsegueix del tot, és encara el que pensen molts que hauria de ser el món ideal: un sol poble, una sola llengua, un sol país, un sol déu, una sola jerarquia, un projecte únic per a tothom. Eficàcia total! (Només d’escoltar la paraula eficàcia ja ens hauríem de posar en guàrdia.) És el que pensen molts que seria un món ideal estructurat d’aquesta manera. I doncs, si és tan perfecte, per què Déu no ho va voler? 

Bé, potser és tan elemental com que no hi ha una manera de fer un sistema que serveixi arreu i per a tot. Cada lloc, cada territori, ha de buscar les seves fórmules per adaptar-se als canvis constants, sense haver de dependre del “permís de l’autoritat”. 

Antigament, les dificultats de comunicació entre territoris distants feien que cada cultura (com les espècies animals) generés les seves pròpies tècniques, llengües, narratives i estils propis, ben diferenciats els uns dels altres; cosa que, com hem vist, no ha deixat mai de ser font de conflictes a causa de les diverses maneres d’entendre el món o dels interessos contraposats de cada una. Perquè a aquell que mana li preocupa sobretot que es respecti la seva autoritat, imposar el seu criteri, més que no pas el benestar de la gent. 

Ara sembla que es torna a imposar la idea que la uniformitat en tots el àmbits, propiciada per la globalització, sigui la solució de tots els conflictes, en detriment de tot el que és tradicional, local o particular de cada territori. Les eines utilitzades durant generacions esdevenen inútils i s’aparten als museus etnològics; les arts i oficis ancestrals deixen de tenir utilitat, davant de les noves tecnologies; els comerços tradicionals són substituïts per franquícies internacionals, que no es diferencien en res de les de qualsevol altre país. I, en lloc d’adaptar-nos al territori, és el territori (i els humans) que hem d’adaptar-nos al que ve de fora. La nostra torre de Babel actual, allò que ens ha d’unificar a tots en un sol projecte comú, és la intel·ligència artificial i la seva llengua, l’anglès; igual com ho fou en el seu moment el llatí per a església, o el castellà com a llengua de l’imperi espanyol. 

Havíem dit que la cultura servia per adaptar-se a les condicions físiques i climàtiques de cada lloc. Per què serà que ara, en lloc d’adaptar-nos al clima, el que pretenem és modificar el clima per adaptar-lo a nosaltres? És a dir, que hem renunciat a la nostra cultura i ara, en el súmmum de l’arrogància, ens hem obsessionat per corregir el clima. 

Ens diuen que nosaltres som els causants de l’anomenat canvi climàtic, però ja sigui així, o no, vol dir que hem perdut (i potser aquesta sigui la causa) els coneixements per sobreviure al nostre entorn, seduïts per especulacions uniformitzadores imposades. Així, hem perdut la pròpia cultura, fins i tot les maneres de defensar-la, i amb això, la capacitat de reflexió que comportava. Hem deixat d’escoltar els contes que l’àvia ens explicava tot gronxant-se al seu balancí. 

És simptomàtic, si més no, com la uniformitat militar, que antigament tenia colors i trets distintius molt marcats per diferenciar les tropes i cossos de cada regiment o país, ara, amb la seva roba de camuflatge, vesteixen tots de manera quasi idèntica; així, no es pot saber el cos o país al qual pertanyen, si no és mirant-los les insígnies o les banderes que porten, també de manera camuflada. La paradoxa és que amb l’eliminació de les diferències, en lloc d’acabar amb els enfrontaments, seguim guerrejant i barallant-nos com hem fet sempre, donat que la guerra segueix sent motor del progrés i l’economia. Ah!, això sí, ara globalitzada. 

I és que, en lloc de conformar-nos amb els recursos de casa nostra, només ens dediquem a saquejar globalment els recursos dels altres. La mateixa globalització que ha fet que, dins l’imperi unificat, les llengües i cultures que hi conviuen siguin infinites, talment com el corc que rosega la fusta d’un vaixell fins a acabar per enfonsar-lo. 

Sempre hi ha hagut cultures que s’han dedicat a saquejar les seves veïnes i, si han pogut, han intentat anorrear-les. Nosaltres mateixos n’estem patint les conseqüències. Estem veient com dia a dia s’esborren els rastres del que van deixar els nostres pares i avis, com la seva memòria se’n va amb ells i desapareix juntament amb la nostra llengua. Però el més greu és que aquesta pèrdua es considera progrés i ens avergonyim del fet que es notin els nostres orígens i la cultura de la qual provenim, mentre fem tots els esforços per adquirir la llengua i les maneres de l’imperi ocupant. 

Perdem el cul per sotmetre’ns a totes les imposicions de la cultura dominant, uniformitzadora, de pensament únic, monopolística, repetitiva, seriada i especulativa, on el que menys interessa és si allò que es produeix és útil, i perdurable, i s’adapta a les necessitats de l’entorn i la gent, o no; n’hi ha prou amb què es vengui. 

A la natura, la diferenciació és un mecanisme de supervivència que evita desaparicions massives en cas que canviïn les condicions ambientals. Els humans estem fent tot el contrari, estem posant tots els ous en el mateix cistell. De fet, ja està passant que costa saber distingir a quin país ets quan viatges pel món, ja que tots s’assemblen cada vegada més. 

Perquè, sí, la unitat de criteris que proporciona una cultura és un sistema pràctic de funcionament que beneficia, en general, a tots els que la comparteixen. Allò que no funciona és la barreja de gent desarrelada que es mantenen aïllats en guetos sense saber ni entendre res del lloc on habiten, mentre l’àvia la tenen a milers de quilòmetres. 

No seria més enriquidor i creatiu dedicar-nos, sempre que fos possible, a produir a cada lloc amb els materials locals, per respondre i adaptar-nos a les necessitats de cada lloc? De fet, és el que es feia abans, i el seu resultat és el que encara busquen els turistes quan visiten altres països. 

No només seria més agradable, original i satisfactori, sinó que no caldria transportar els materials i productes d’un extrem a l’altre del món. Això sí que rebaixaria de manera dràstica les emissions contaminants. I, potser, sentir-se orgullós de la pròpia feina i del lloc on es viu també faria que no es desitgés apropiar-se o emigrar a altres territoris per aconseguir les coses que allà tenen. 

La globalització fa que qualsevol diferència es dilueixi en un totum revolutum i, com sabem, la mescla de tots els colors només té com a resultat el gris. Així, el concepte de cultura acaba per ser només allò que finança el Ministeri de “Cultura”. Només són records del passat. I, és clar, en fer-nos a tots iguals, serà molt fàcil eliminar-nos a tots amb una mateixa fórmula. De moment ja han fet l’experiment de confinar-nos a tots. I se n’han sortit. 

D’una banda sembla que ens estem tornant nòmades, la gent sempre està en moviment, mentre que de l’altra ens pretenen estabular, fixant-nos a una sola manera de viure que ens tingui a tots controlats. 

Un dia potser ens recordarem del gronxador de l’àvia (que no parava de moure’s mentre es mantenia al seu lloc), però ja ni sabrem què era ni per a què servia, igual que tot allò que hi ha guardat als soterranis dels museus. I amb això haurem perdut el sentit dels nostres mots i viurem en un país i una llengua estrangers, sense haver-nos mogut de lloc. Que també per il·lustrar-ho tenim un mite que es diu “la invasió dels ultracossos”. 

Potser és que, des que les tradicions ens les fabriquen a Hollywood, no tenim més remei que oscil·lar entre aquestes dues paranoies: el gronxador de Psicosis i Els lladres de cossos. 

 

 

Reis, reines i prínceps de l’Església

[Un article de Nan Orriols.]

Es defineix l’esclavitud com la possessió d’una persona en propietat. El rei Leopold II de Bèlgica, en el repartiment de les colònies d’Àfrica, va demanar gestionar el Congo, de 2.500 km2 (cinc vegades la península Ibèrica), com a finca particular. Aquest monarca, junt amb amics seus, hi va imposar una explotació del cautxú natural per exportar-lo. Va esclavitzar i maltractar la població i, degut a les malalties, la fam, la disminució de la natalitat i els assassinats, els habitants van disminuir en una quantitat d’entre deu i quinze milions de persones. Aquest genocidi real utilitzava sistemes de repressió terribles que fins i tot incloïen tallar una mà als rebels, malgrat que fossin canalla de deu o dotze anys. 

 L’esclavitud ha estat molt terrible, i l’Església de Roma l’autoritzava dient que els negres no tenien ànima i que es podien tractar com a animals. Aristòtil deia que l’esclavitud és un fenomen natural, i de l’illa de Gorée, al Senegal, van sortir milers de vaixells carregats d’esclaus cap a Salvador de Bahia o el Mississipi per treballar a les plantacions de cotó. Portuguesos, espanyols, francesos, britànics i neerlandesos van traficar amb esclaus. El marquès de Comillas, protector de mossèn Cinto Verdaguer, també va traficar amb esclaus a Cuba. En fi, tot ve de lluny. Ara, l’esclavitud s’ha perfeccionat, reprimint qui exigeix democràcia o defensa el dret a existir en llibertat.