[EXPOSICIÓ] «Art de bosc», de Martí Boada i Juncà

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

El dissabte 16 de febrer d’enguany va tenir lloc un doble esdeveniment a les sales Puig i Cadafalch i Joan de Maragall del palau de l’abadia de Sant Joan de les Abadesses amb un mateix fil conductor i protagonista ensems: el bosc i en Martí Boada i Juncà. Abans de res, però, cal fer una breu pinzellada de qui és en Martí Boada i Juncà (Sant Celoni, 1949) i dir que està llicenciat en Geografia per la Universitat Autònoma de Barcelona, doctorat en Ciències Ambientals (2002) per la mateixa universitat ans esmentada i llicenciat en Estudis Catalans per la Universitat de Perpinyà. També ostenta la presidència del Patronat de la Fundació Centre d’Art La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor. 

El doble acte va consistir en una conferència dictada a la sala Joan Maragall sobre el bosc i la natura, amb una important assistència de públic, i amb la inauguració de l’exposició Art del Bosc a la sala Puig i Cadafalch, de la qual ell n’és l’autor, una mostra d’allò més original en què art i natura s’entrellacen per retre un homenatge al bosc. 

Tal com ens diu ell mateix en el text de presentació de l’exposició, «a través de l’art he trobat una manera significativa de comunicar la necessitat de protegir els boscos del món». Seguint, doncs, amb aquests filosofia, cada peça del conjunt de les exposades ve a representar un objecte de la forest, identificat amb elements de ciència, reinterpretat però immediatament reconvertit en art desemboscat, això és, sorgit del bosc, per mostrar nous matisos de creativitat. Hi podem veure des de recreacions tipus escultòric d’aquests susdits elements bosquetans fins a d’altres que se’ns presenten dins d’un marc, talment com si d’una recreació pictòrica es tractés. Cada obra va acompanyada d’una petita cartel·la manuscrita on, títol a part, s’hi explicita el seu què, com i quan amb l’objectiu manifest de fer-la més entenedora al contemplador que s’hi atansi. Val a dir que algunes d’aquests breus textos són ben explícits, com ara el següent. «2023, ens cal frenar el CO2, si no, ho tindrem ben galdós», mentre que d’altres tenen un aire entre enigmàtic i poètic: «autopoesi quasi fractal». 

Aquí vull destacar-ne dues, la recreació escultòrica d’una vulva pintada de color rosa i feta aprofitant la cavitat natural d’una vella i rebregada escorça de suro, i la titulada Monument doloris, que no és altra cosa que un tronc de ginesta pintat en tons verds i marrons de terres amb un reguitzell de claus on els oficials dels campaments franquistes penjaven les seves armes i corretjams. Tanmateix, no hi falten peces que volen homenatjar els petits animals i ocells bosquerols: Homenatge al picot verd: forat quasi perfecte, obrat en un tros de pollancre provinent de Bordils. No cal dir que totes les peces exposades responen als principis esteticocreatius de l’anomenat land art i que són una interessant mostra de simbiosi entre escultura i pintura.   

Per acabar, fer-ho amb una frase de l’ecòleg Ramon Margalef que s’adiu com anell al dit amb l’esperit i intencions d’aquesta exposició de Martí Boada i Juncà: «Per entendre el bosc, la ciència és insuficient. Cal, almenys, un poeta». 

 

Cigonyes

[Un article de Nan Orriols.]

Aquests dies les cigonyes estan de viatge cap a Europa. Pugen en molts estols, però m’ha cridat l’atenció un que s’ha parat a passar la nit a Olost d’aproximadament 1.500 exemplars, que ha observat i comptabilitzat el Grup d’Anellament de Calldetenes-Osona, ajudat per gent del Berguedà. 

Les cigonyes no porten cap bossa de viatge ni ulleres ni menjar preparat. No porten res i ho tenen tot. Pasturen pels camps i, a l’hora de la celístia, s’enfilen al cim de teulades, campanars i fins i tot arbres. Tothom està content de saludar-les, i elles, en marxar a mig matí, fan un parell de tombs per acomiadar-se. 

Un servidor, avui he portat el cotxe a passar la ITV —pel març m’hauré de renovar el carnet de conduir—, he anat a comprar vianda i a pagar euros per tot amb el corresponent IVA, que serveix per mantenir una mica els pobres jubilats i pagar bé els Borbons i tots els diputats i senadors.  

Les cigonyes no tenen cementiri ni fan monuments als morts, i estic segur que, sense anar a escola ni a missa, són molt més llestes que nosaltres. No crec que cap cigonya sigui de l’Opus Dei ni es dediqui a fer pessebres. Elles fan un niu per covar els ous i guardar la quitxalla, que quan ja són grandets baixaran cap a l’Àfrica.  

Crec que, si féssim com les cigonyes, viuríem més bé i no tindríem ni Constitució ni policies ni purins. Alguna cosa hem fet molt malament, d’això n’estic segur, però no canviarem. Ah!, un comentari: a la revolta pagesa d’aquests dies, no hi he vist ni cisternes de purins ni granges de porcs maltractats i torturats. Demano la revolta completa, o marxaré amb les cigonyes.  

Josep Maria Mejan

Josep M. Mejan

[Un article de Nan Orriols.]

Josep Maria Mejan va néixer a Barcelona l’any 1942 i va viure en una família que estimava l’art. El seu pare pintava, i ell, de petit, ja va començar a dibuixar i pintar. Els estius, Mejan obria els ulls a Tiana, on va aprendre a estimar i pintar els paisatges. Manifesta que mai ha perdut la follia d’autodidacte, tot i que va tenir un procés de formació a l’Escola Massana ja de molt jove fins que, als 21 anys, va marxar a fer al servei militar.

Explica que va ser un rebel i que li agradava el surrealisme i el puntillisme. Molts professors el van entendre, i Mejan va volar per conèixer cels, mars i llibertat. Els límits no existeixen i ell, molt prolífic, el 1978 va començar a exposar al nostre país, a Espanya, els Estats Units, Bèlgica, França i el Japó. Va conèixer galeristes i pintors d’arreu. Mejan és un home inquiet.

A vegades, quan coneixes persones com Mejan —tan compromès amb els altres i amb ell mateix, i que encara ara participa, col·labora i ajuda a tothom i continua pintant des del seu refugi de Llanars, al Ripollès—, recordes les seves paraules: «El més important per a l’artista és la llibertat». Però Mejan també sap que la llibertat és important per a tothom, i la defensa cada dia. Mejan, compromès amb el comú que som tots plegats.

Gràcies, Josep Maria!

«La Marina (està morena)»

[Article de Josep Nogué.]

Si un mira al Google Maps la zona de Barcelona, veurà que fins a un radi d’una vintena de quilòmetres al seu voltant tot està edificat. Una cadena de les anomenades ciutats satèl·lit ocupen tot el territori.  

Fins als anys 60 del segle passat, tot aquest espai era agrícola i només estava puntejat pels petits pobles que en vivien. Ara tot és territori urbà, solcat per carreteres i autopistes. “TOT? NO! Hi ha un petit poblat de gals que sobreviu a l’ocupació romana.” Us recorda res aquesta frase? 

Sí, hi ha una petita porció, al nord de Mollet per sobre de l’autopista AP-7, que es resisteix a ser absorbida per l’especulació urbanística. És l’espai de Gallecs. És l’única baula de la cadena que falta per tancar tot el cinturó. De fet, va estar a punt de ser absorbida i encara no està fora de perill. Els anys 70, tot aquest espai va ser expropiat per l’Estat per fer-hi una més d’aquelles ciutats dormitori on entaforar la gran massa d’immigració que, provinent tant del territori català (com jo mateix) com d’altres regions d’Espanya, acudien a buscar feina prop de la capital.  

A la masia de can Jornet, enmig d’aquest espai, va néixer, ara fa 80 anys, la Marina Duñach Torras.  La Marina, de petita, anava cada dia caminant a través dels camps a l’escola de Mollet. Després, ella mateixa es va fer mestra. Mentrestant, el poble de Mollet va començar a créixer, passant de cinc mil habitants als cinquanta mil que té ara. Al bell mig de Mollet, davant de l’església, hi ha una antiga masia del segle XV, posteriorment reconvertida en hostal, anomenada la Marinette, que no té res a veure amb la Marina… o sí! 

Fotografia Google Maps

En aquell temps, l’INCASÒL s’havia fet càrrec del territori i, teòricament, havia renunciat a construir-hi la ciutat satèl·lit. Les múltiples manifestacions i ocupacions del territori van tenir la seva repercussió, si bé s’aprofitava el moment que una masia quedava desocupada per enderrocar-la, o per retallar un terreny a porcions, com el que es va destinar al centre logístic CIM Vallès. Amb la casa de la Marina, can Jornet, no ho van aconseguir, ja que el seu germà seguia ocupant-la i conreant els camps, igual que el seu veí de can Salvi. 

L’any 1993, organitzat des de la “Taula Zero”, es va fer un acte reivindicatiu conegut com a Mur Impertinent, consistent a embolcallar l’ermita romànica de Gallecs (del segle XII) amb roba, a més d’aixecar un mur (de 3 km), també de roba, a cada cantó de la carretera que uneix Mollet i Gallecs,  per tal de fer evident el que passaria si aquell espai fos edificat, com ja havia fet l’Ajuntament de Mollet amb l’espai de Gallecs que queda per sota de l’AP-7.    

 

Gallecs, tot i la pressió demogràfica del seu voltant, és l’única mostra de com havia estat tot el territori agrícola del Vallès. Era l’espai on de petits els mestres ens duien d’excursió per treure’ns una estona del col·le, o territori d’exploració pel nostre compte quan ja érem una mica més grans. 

El proppassat dia 12 de gener, la Marina ens va convocar a tots els seus amics (entre els quals personatges com en Jaume Arnella o en Pep Salsetes) a can Jornet, on ara viuen uns quants dels seus nebots, per celebrar els seus 80 esplèndids anys. I sí, no van perdre l’oportunitat de cantar-li La Marina sta morena, que, si no fos pel seu optimisme irreductible, podria tenir moltes raons al llarg de tota una vida per “estar negra”. Però no és el cas. Només vam lamentar no poder gaudir de la famosa paella valenciana d’en Joan Antoni, traspassat l’any passat. 

Mentre ens dirigíem a can Jornet, vam estar escoltant l’entrevista que Catalunya Ràdio va fer a la Juana Dolores. Com a bona creadora i activista, criada en una d’aquestes ciutats satèl·lit, ha fet bandera de la discriminació i explotació, per part de la burgesia catalana, que pateixen, segons ella, aquells fills i nets de la immigració, vinguts d’altres territoris. Com si els desplaçats de la pròpia Catalunya no fórem afectats igualment per aquesta devastació urbanística. Igual que la recent premiada pel·lícula El 47, fa bandera de la lluita per sobreviure amb dignitat, per sobreposar-se a les condicions de precarietat on es van veure abocats, oblidant-se, però, de les causes per les quals van ser foragitats de casa seva, enviats a un territori estrany i amuntegats en espais indignes. Veient el resultats, uns i altres, no sembla que haguem après gran cosa. 

 Així i tot, Gallecs resisteix… La Marina està morena i, la Juana Dolores, negra. 

 

 

Reflexions d’un gandul fracassat. Salut tinguem

 

Imatge RTVE

[Text de Eduard Garrell]

“Les hemos dado en todos los morros con Ramón Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació].” (sic)

Jorge Fernández Díaz

Aquest canvi d’any m’ha dut a tenir tractes intensos amb l’actual sistema sanitari, des de l’atenció primària fins a l’hospitalària, i no puc evitar de fer la reflexió sobre què ha passat des que Ernest Lluch, el 1984, va emprendre la reforma sanitària que el 1986 el Gobierno de Felipe González va aprovar (Ley 14/1986, General de Sanidad. BOE número 102, de 29/4/1986).    

 Aquella reforma, a més de la transferència de competències a la Generalitat de Catalunya, va reconèixer el dret a l’assistència de pràcticament el 100 % de la població catalana, va augmentar les prestacions sanitàries en l’atenció primària, la prevenció, la planificació familiar, la salut mental i els transplantaments. Abans de la reforma d’E. Lluch, la sanitat catalana patia un gran desgavell: mútues privades i  sectorials, metges d’atenció pública domiciliària que visitaven un parell d’hores a la consulta pública i la resta del dia, pendents dels aconductats, això sí, permanentment disponibles. Una bona part dels hospitals, encara en mans de l’Església, la caritat i les fundacions privades. La reforma no es va dur a terme sense dificultats.

Una campanya —Operación Primavera— impulsada per sectors conservadors de la societat i de la medicina va intentar desprestigiar el canvi, especialment pel que fa a la seva universalitat i les reformes fiscals que es van dur a terme per fer-la possible.

Pel que fa als reformadors, aquelles fornades de joves metges més ben formats i amb uns objectius engrescadors, van posar en marxa els equips d’atenció primària, els centres de salut, la integració de la infermeria i del personal sanitari, les històries clíniques, les activitats de prevenció i promoció de la salut i la docència i les pràctiques dels MIR de medicina familiar. Durant anys es van entestar a detectar hipertensos, diabètics, cardiòpates, fumadors, bevedors… fins a posar en ordre saludable i guanyar-se la confiança d’una societat que temia tant els metges com els advocats, els capellans i la Guàrdia Civil. Es van construir edificis moderns i racionals per encabir tots aquests serveis, unes estructures que, si bé en aquell moment semblaven excessives, avui ja estan obsoletes. Només una crítica els he de fer, que l’entusiasme i la superioritat moral d’alguns els dugués a menystenir injustament els seus antecessors, molts, metges rurals que s’havien dedicat, amb els pocs mitjans que tenien, a atendre sense treva ni descans poblacions rurals i disperses, amb les condicions més dures imaginables. Lamento que entre les seves vocacions no hi destaqui la literària i s’hagi perdut un llegat important de la història del nostre país. També n’hi havia, és clar, que van embrutar les pàgines de la història de la medicina dels nostre país.

Després de la reforma, Ernest Lluch no va ser reelegit. Aquell estudiant catalanista de la Sorbona, impulsor d’un govern autònom al País Valencià i constructor d’una important estructura d’estat catalana, va ser incomprensiblement assassinat per ETA el 21 de novembre de l’any 2000.

Els artífex de la Operación Primavera han persistit al llarg dels anys a canviar el model, reduir la cobertura i les prestacions i traslladar-les a la gestió privada (eufemísticament dit externalització), més fàcilment accessible per a qui ho pot pagar.

El sistema se l’han carregat tant des de dins i com des de fora. Sovint, els més radicals i intransigents, els que consideraven corruptes els seus antecessors per cobrar dels aconductats, van canviar la bata blanca pel vestit i un armari ple de camises del color que més convingui i van dedicar-se a la gestió, al sindicat, a l’externalització i a aplicar les retallades que els successius governs han anat imposant.

Hora Nova

Malgrat la resistència i la resiliència de molts professionals, la sanitat catalana avui és un model de destrucció i una guerra freda contra la població. L’Estat espanyol ha utilitzat la sanitat com a arma per atacar i castigar l’independentisme i la vitalitat de Catalunya, i no té cap escrúpol per utilitzar cap mitjà, ni que ens hi vagi la vida. Ja no els cal ni l’ETA.

 

Diu…, de Nan Orriols

Pessoa · Nan Orriols · Tècnica mixta sobre cartolina · 30 x 30 cm

[Un article de Nan Orriols.]

Diu Pessoa que la llibertat és la possibilitat de l’aïllament. Explica que ets lliure si pots allunyar-te dels altres sense que t’obliguin a cercar-los la necessitat de diners, la necessitat gregària, l’amor, la glòria o la curiositat. Bé, a la Bíblia, ‘Cohèlet’ o ‘Eclesiastès’ ja ho va deixar clar: la vanitat, el pedestal, la Viquipèdia o qualsevol guardó ens esclavitzen. Néixer lliure és la grandesa suprema. Perdem la llibertat si oblidem que des del dia que vam baixar dels arbres només fem el ridícul. El papa de Roma fa el ridícul? Sí, i tots els que li van al darrere. I els monarques, els presidents d’una república, els dictadors…  

 La vida és una altra cosa, i cal entendre que la mort és una alliberació. Sí, sap greu pels ocells i les serps que estimes, però ells bé que es moren sense campanes ni esqueles. Però la vida també té plaers; si són secrets, millor, i si són públics, que els cantin els grills, que crec que ja no en queda cap. Pessoa també diu que està convençut que mai està despert. He escrit res? Qui sap… 

El Pessebre

Pessebre Napolità del Museu Diocesà d’Art Sacre de Vitòria-Gasteiz.

[Un article de Glòria Fluvià.]

El pessebre forma part de les tradicions populars nadalenques. Per fer-lo normalment s’utilitzen elements naturals com el suro i la molsa —tot i que avui en dia es troben altres materials que substitueixen aquesta planta— i figures de fang o plàstic. I d’on ve aquesta tradició? 

Doncs bé, segons una llegenda, l’any 1223 a Greccio (Itàlia), en plena nit de Nadal, sant Francesc d’Assís hi va representar el primer pessebre amb una menjadora plena de palla on dormia un nen i amb un bou i una mula vius, i convocà els pastors i gent el poble a participar-hi portant els seus ramats, les mules i els bous. Fou així com es va representar el naixement de Jesús. 

A partir d’aquell moment, frares i monjos van fer tradicional a totes les esglésies franciscanes el costum de representar l’escena divina, recreant pessebres vivents i pessebres escultòrics, estenent i difonent així la visualització del naixement de Jesús, antecedent proper dels pessebres, que posteriorment es van escampar per les diverses cases i llars de pagesos i camperols de molts indrets i localitats d’arreu del món. 

El 1986, a petició de les associacions pessebristes de tot el món, el papa Joan Pau II va proclamar sant Francesc d’Assís patró universal del pessebrisme. 

A Catalunya, la tradició pessebrista es remunta al segle XVIII provinent d’Itàlia. En aquella època era la millor manera de transmetre als nens la història del naixement de Jesús. 

Hi ha una sèrie de personatges que són imprescindibles a tots els pessebres: sant Josep, la Mare de Déu, el nen Jesús, l’àngel que anuncia, el bou i la mula, tots ells col·locats dins una cova. 

L’anunciació dels pastors, que es representa amb un grup de figures de pastorets davant d’una foguera i amb un àngel anunciador que els dona la nova del naixement, s’acompanya d’ovelles o cabres. 

Els tres Reis d’Orient prenen protagonisme amb el seu viatge fins al pessebre, guiats per un estel sobre dels seus camells, i cada dia s’hi van acostant fins a arribar-hi el dia 6 de gener, quan ofrenen l’or, l’encens i la mirra. 

Davant de la cova s’hi posen els pastors, que venen de diferents contrades per adorar Jesús. 

Una figura simpàtica del pessebre català és el caganer; sol estar amagat en un racó, va vestit amb faixa, samarra i barretina i simbolitza la vida. 

I, per acabar, hi ha altres figures que s’acostumen a posar repartides pel pessebre, com la dona que renta la roba al riu, el pescador, el forner, la filadora, el caçador, el terrissaire, el ferrer… i gallines, vaques, més ovelles… 

La figura de pessebre més antiga que es conserva actualment a Catalunya és una ovella de cera. 

El 1920 es va posar de moda fer pessebres ambientats en Terra Santa, amb paisatges amb sorra, formes orientals i els Reis que van damunt de camells. 

L’urbanisme de la postguerra, conseqüències de l’especulació (II)

Vivenda social · Imatge La República

[Un article de Jordi Sánchez.]

L’habitatge, un bé necessari. Abans i, amb la democràcia, també  

L’habitatge és un bé necessari, sigui de compra o de lloguer, al centre o a la perifèria, d’una habitació, dues, tres, quatre o trenta, tot dependrà de les necessitats, ingressos o ostentació de cadascú. Hi ha gent que viu en una caravana, un vaixell, un contenidor, un habitatge prefabricat o, fins i tot, la seva residencia és en un hotel. Però tothom necessita un sostre. Una altra reflexió és que per a tota aquella persona que està fora del sistema, que es converteix en indigent, el carrer és el seu habitacle permanent. 

Regulacions 

Moltes, però el més important és que un habitatge que té suport de diner públic no s’ha de vendre i anul·lar-ne la qualificació. S’ha fet gran aquella frase que diu “Feta la llei, feta la trampa”, però encara més clar, ens hem enganyat, fins a arribar a posicionar el valor del mòdul (€/m2) més alt que el preu de renda lliure.  

Conseqüències  

S’ha complert la màgica fórmula de “demanda superior a l’oferta”, fins a trobar-nos en el col·lapse actual. D’aquesta conseqüència en deriven factors adversos, com una despesa econòmica més gran que afecta de ple el model de la societat del benestar. No s’ha apostat mai com a país ni com a model econòmic pel sistema del lloguer, probablement, com a conseqüència cultural (dret romà): “de propietat abans que de lloguer”. Tothom ha sentit dir “El dia de demà tindràs una propietat”, com si aquest demà el tinguéssim a prop. En el millor dels casos, i si tens feina, amb una hipoteca a 25 o 30 anys. Espanya és un dels països de la UE amb menys habitatges de lloguer.  

Els Next Generation, una oportunitat 

Actualment, la UE, a través del BCE, ha acordat per primera vegada pal·liar aquest greu problema. Són els coneguts crèdits d’ajut anomenats Next Generation, que acabaran el 2026. Aquests fons europeus es destinen als països membres per tal que puguin posar-se al dia, entomant i recuperant una economia que avui es troba molt minvada de recursos.  

L’habitatge amb la fórmula de lloguer assequible és una oportunitat per resoldre, en part, el problema. En relació amb això, són els ajuntaments els que tenen una part de la solució, mitjançant l’aportació de terrenys en sòl urbà i tramitant concursos oberts on s’especifica un dret de vol a 75 anys, on el promotor fa la inversió i el manteniment al llarg d’aquest període. Aquesta fórmula dona com a resultat un preu de lloguer per sota del mercat de cada població.   

Fem-ho amb eficàcia i eficiència.  

Així ho veig.  

Bones festes!