Quan era estudiant de formació professional a l’Escola Industrial de Terrassa, un mestre d’obres em digué: “Jordi, l’aigua, a nivell se’nva”. En aquell moment per a mi era difícil d’entendre, però quan vaig veure baixar la segona torrentada de la riera de les Arenes a Matadepera (a diferència del que va passar el 1962, que va ser de nit), vaig quedar bocabadat. El llit de la riera, totalment sec i, de cop, vaig veure baixar tota la torrentada amb una alçària de quatre metres, amb troncs, arbres i un soroll espantós. Tenia el cap totalment boirós, no havia vist mai aquell fenomen de la naturalesa en aquella dimensió. Vaig entendre per què la rierada del 1962 va fer el mal que va fer, emportant-se cases i provocant més de mil morts! El foc el pot aturar l’aigua, però l’aigua no l’atura ningú.
L’aigua té memòria
Tot comença quan plou a les capçaleres i, quan l’aigua agafa pendent, emprèn una velocitat que arrasa tot el que troba pel seu camí. L’aigua té memòria i sol passar per on ha passat sempre.
Què s’ha fet malament?
Històricament hi ha dades d’aiguats que són tan importants que desborden els límits de rius i rieres; el llit dels rius és insuficient per encabir tot el que baixa. També cal tenir en compte que, sovint, les lleres són ocupades per construccions i obres d’infraestructura que formen “taps” i provoquen crescudes incontrolades. L’aigua passa i arrossega tot el que troba al davant. L’urbanisme especulatiu que ocupa les zones naturals ens porta aquestes conseqüències, que malmeten les economies i les vides humanes.
Les infraestructures no han d’interrompre l’escolament i les zones inundables. La Llei del sòl de 1956 ja justificava el règim del sòl a partir de la classificació i la qualificació del territori. La classificació determina quins són els sòls urbans, quins els urbanitzables i quins els no urbanitzables (sòl rústic).
Què s’ha de fer?
No hi ha excuses. Els ajuntaments han de prioritzar i tenir els instruments de planificació urbanística al dia; és a dir, un POUM (pla d’ordenació urbanística municipal), un catàleg de protecció del patrimoni històric i un DUPROCIM (document únic de protecció civil municipal).
Responsables?
Tothom, els ciutadans i els polítics. Algú es pregunta quant val una vida humana?
Els ciutadans tenen el dret i l’obligació d’informar-se de si tot és correcte. No fer-ho és anar pel camí de la ignorància.
Els polítics són responsables de les competències que els han donat els ciutadans en un sistema democràtic.
Agraïment
Una vegada més s’ha demostrat que el poble és solidari, per aquí no pateix la criatura; pateix per persones que es creuen que estan capacitades, i aquí és on tenim el nostre tendó d’Aquil·les.
Si diem “la persistència de la memòria” de seguida ens ve, a la memòria, la famosa obra d’en Salvador Dalí, també coneguda com “els rellotges tous”. Una obra de la que se n’han fet moltes interpretacions, entre elles la de la relativitat del temps, basada en les teories d’Einstein.
El cas és que si hi ha un lloc on es manifesta i es registra el pas del temps és a la memòria. Sense memòria el concepte de temps no existiria i viuríem en un present etern similar a la manera de veure el món dels afectats de Alzheimer.
Per això no deixa de ser contradictori – surrealista- l’intent dalinià de fixar aquest concepte en una imatge estàtica, però, no és això mateix el que fa el nostre cervell amb les nostres vivències? Guardar-les com a records, més o menys estàtics, a la nostra memòria?
El problema és que aquest arxiu tendeix a ser volàtil, s’esvaeix i distorsiona amb la mateixa facilitat llardosa del rellotges tous. Cosa que no deixa de ser molt convenient, pels causants de determinats esdeveniments, que prefereixen que siguin oblidats.
Per evitar-ho es van inventar l’escriptura i la plasmació en imatges, abans pictòriques i més tard fotogràfiques que, si bé podien ser preservades i arxivades, no impedien tampoc la seva manipulació i/o interpretació. Plasmacions materials, distorsionades o no, que deixen rastres materials, al contrari que la memòria personal, escampats com les engrunes d’en Polzet que ens recorden el camí recorregut. El temps ens dirà de quina mena és el rastre que deixen els registres digitals actuals. Veurem que en queda en els registres, d’aquí un temps, dels aiguats valencians, de la guerra de Ucraïna o de les matances de Gaza, o de la Trumpada dels EU.
Però oblidar-se de les coses (ficar el cap sota l’ala) no ens allibera pas de les seves conseqüències.
Durant aquests dies, en què l’aigua s’enduia cases, cotxes i persones, érem ben pocs els que encara recordàvem l’aniversari d’un esdeveniment de fa ja quaranta-nou anys, que només aquells que el pateixen encara no poden evitar de recordar. Ens referim al fet que va ser conegut a les hores com “La marcha verde”. Només aquells que tenim una edat podem recordar-lo; perquè s’ha fet tot el possible i l’impossible perquè s’oblidi. Perquè no sigui així, una delegació de ciutadans saharauis recorren els pobles catalans amb una exposició itinerant, amb cartells explicatius de la seva tragèdia i convidant a compartir el te amb els veïns en una haima muntada a la plaça. Malauradament, el dia que van venir al meu poble, ben pocs van ser els veïns que van voler apropar-s’hi.
Ningú vol recordar que el novembre de 1975 l’Estat espanyol va abandonar a la seva sort al poble saharaui, considerats tots ells ciutadans espanyols de ple dret, per vendre el seu territori al Marroc. Això passava mentre el dictador Franco agonitzava i, l’ara rei emèrit i a les hores príncep regent, perpetrava la traïció als seus -encara no- súbdits. Si fa no fa el mateix que van fer els anglesos amb els catalans el 1714. Un fet que va tornar a repetir-se de nou al 1936. Si be amb l’agreujant que els habitants del Sàhara eren directament responsabilitat espanyola.
“¿Que pone tu carnet de identidad?” ens pregunten als catalans quan demanem la independència. Als saharauis el seu carnet espanyol no els va valdre per res. No es tracta ara aquí de fer una crònica dels fets, us recomano llegir-ho al llibre “Agonía, traición, huida” de José Luís Rodriguez Jimenez.
En el meu cas, l’experiència personal propera que vaig viure dels fets i la imatge que aquí ho il·lustra, m’impedeix de oblidar-ho, any rere any, quan arriben aquestes dates. També podeu llegir-ho aquí:
Las raons d’estat poden ser moltes i discutibles, però el fet és que el poble saharaui farà, l’any vinent, cinquanta anys que malviu exiliat al mig del desert d’Argèlia, mentre el seu país resta ocupat pel Marroc. I ningú se’n recorda d’ells.
Memòria. És el que ens falta. Perquè si en el seu moment s’hagués resolt el problema podríem passar pàgina i oblidar-ho. Però cada dia ens enfrontem a nous conflictes enquistats (guerres, desastres naturals, immigració, col·lapse judicial, falta d’habitatges, especulació, tràfic de drogues…) que se sumen als anteriors, que no troben solució i les seves conseqüències se’ns mengen el dia a dia. No ens deixen viure. Mentre cada dia hi ha més gent atrapada en aquestes situacions.
Però, per desgràcia dels afectats, deixaran de ser notícia, no en parlarem més. I tal dia farà… cinquanta anys.
Si no fos tan terrible seria esperpèntic, surrealista, llardós, com els rellotges. O el fang a València.
Que allò que et fa un clic al cor,
l’associació d’idees que la clava,
és el cigne que ja no vol ser cap ànec,
la papallona l’instant després de ser eruga.
El que se’t mostra quan estàs somnolent,
el que és indirecte i diàfan alhora,
tant com el que va més enllà
del marc de l’obra, que transcendeix.
Allò en què creus, que defensaries contra vent i marea.
Que és com fer diana, com entendre de sobte
el que has dut tant de temps dins,
el que no sabies que sabies.
El que justifica tots els anys que fa que vius,
el que dona sentit a l’arrossegar-se,
just quan trenques la monotonia,
el que totes les fatxenderies del món
mai no podran comprar.
Quan la teva infantesa et fa tan sàvia com la teva vellesa,
i en una obra t’hi pots submergir, alhora que voles.
Que no és veritat que sobre gustos no hi ha res escrit:
tots aquells oxímorons que t’alliberen
és perquè són fets per arribar al lector.
Hi ha d’haver criteris objectius en l’art.
Fem una mica d’història i ens remuntem a l’any 1505, a les cròniques de la pesta negra que fa dècades que assola Catalunya, afectant principalment les zones de l’interior, on la població n’està patint les conseqüències. Segons diu la llegenda, a Solsona i la seva rodalia, un matí, un veí de Matamargó anomenat Bernat Casas i que anava cap a Biosca s’atura per resar al santuari de Pinós, construït pels templers l’any 1312 i gestionat des d’aleshores per monjos hospitalers. Segons diuen, enmig de la seva oració, al jove pagès se li apareix la Verge per preguntar-li com va la pesta a tota la comarca. Ell, sorprès, li diu que la malaltia sembla no tenir aturador i que la gent de la zona està perdent la fe, per això ella li proposa la construcció d’una església per lloar Déu i la seva mare. I es construeix l’actual església de Santa Maria de Pinós i l’hostal del santuari de Pinós, inaugurat l’any 1524; és a dir, fa cinc segles.
L’Hostal de Pinós és el restaurant més antic de Catalunya que no ha tancat mai les portes, segons diuen els actuals responsables de l’establiment. Està obert ininterrompudament des de 1524, cosa que el fa especial, ja que a Catalunya hi ha milers de restaurants, però trobar-ne un que ja servís plats en els temps del rei Carles V o de la Guerra dels Segadors és curiós. I que aquest mateix restaurant, a més, es fundés gràcies a una aparició mariana el fa únic. Per si tot això no fos poc, resulta que l’Hostal de Pinós es troba exactament a escassos metres del centre geogràfic de Catalunya, segons diu l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
Situat al quilòmetre zero del Principat, al bell mig de Catalunya, a la serra de Pinós, en la intersecció entre la Segarra, el Bages i l’Anoia, ofereix cuina tradicional catalana i el millor tracte possible. Tot, a un preu molt competitiu. Ara que ja no acull fidels i viatgers (als anys setanta va perdre la condició d’hostal), les antigues habitacions s’han transformat en quatre menjadors: un de principal amb capacitat per a 50 comensals i tres de secundaris.
Esculpit a la façana del restaurant, a la llinda de la porta, s’hi pot llegir el següent: “Alabat sia lo santíssim sagrament per a sempre / Veritat és que ostal sense diners no donen res. M [signe marià] i la Immaculada Concepció de Maria Santíssima concebuda sense màcula de pecat original. L’any 1677”.
El llibre Guinness dels rècords, però, no li reconeix la condició de restaurant més antic del país. Es tracta d’un error, ja que atorga aquest estatus al de Can Culleretes de Barcelona, fundat el 1786.
Fins a l’any 1677, l’Hostal només oferia menjars a malalts, peregrins i rodamons, però a partir de finals del segle XVII obre el negoci a la resta de ciutadans. L’any 1836 passa a arrendataris particulars i l’any 1957 el compra Joan Torra, i des del 2019 el seu fill Miquel n’és el propietari. Com a curiositat, l’any 1958 el telèfon arriba per primer cop a Pinós.
Està especialitzat en escudella amb mandonguilles i patates emmascarades, però també s’hi pot menjar, de primer, amanida de formatge, patates amb bacallà, espinacs amb cigrons, xató o fideus; i de segon, rodó de vedella, peus de porc, xai a la brasa, xurrasco amb patates i botifarra amb mongetes. També ofereix una llarga llista de plats a la carta.
Anys fa, en un interludi laboral, em van encarregar d’organitzar un petit museu rural en un poblet de l’Anoia.
Entremig de vells estris d’oficis diversos i domèstics que la gent del poble portava, van aparèixer un llit solidíssim de ferro forjat, una semal o portadora allargassada que feia funció de banyera i uns orinals de llauna esmaltada, per a homes i dones, semblants als dels hospitals. Em van explicar que aquests objectes havien estat “del comú”, de tots i de ningú, i que els vilatans en disposaven quan els havien de menester per a un malalt o un moribund. Em va semblar un acte de solidaritat i ajuda mútua extraordinari en un poble tan petit.
Aquell fet em va despertar la curiositat i vaig anar descobrint que al darrere hi havia una part de la nostra història, que venia de tan lluny que es perdia en el temps, que la historiografia oficial, com tantes altres coses, ens havia ocultat.
Les poques referències que tenia “del comú” provenien de França, on encara es poden veure senyalades les fôrets communales d’on els habitants de la commune poden treure la llenya per cremar a l’hivern i alguns prats per compartir pastura el bestiar.
Aquí, a casa nostra, va ser la curiositat per la toponímia el que em va moure i em va enfrontar a l’abisme de la ignorància malintencionada sobre els nostres orígens. Paraules com empriu*, devesa*, alou*, eres i serrats del comú començaven a donar-me pistes d’una ancestral manera de viure i organitzar-se.
Jo soc llec en el tema i només puc desgranar algunes informacions que he anat recollint al llarg del temps, llegint i escoltant. A més, la investigació amb els mètodes habituals es fa difícil, atès que hi ha poca documentació escrita.
Camí i pou de veins de Tamariu
El comú es guiava per assemblees veïnals (universitats*), on cada foc o família, dones incloses, hi tenia veu i vot. Es basava en tractes orals, i la paraula donada era paraula sagrada. El comú abastava allò social, cultural i econòmic. No era cap institució ni es basava en cap dret o llei que no fos la de la terra i les necessitats vitals. Era una comunitat humana que no es devia a cap senyor, noble, rei, jutge o bisbe.
Des del més pregon de la història, el comú regulava l’ús de les forests per a l’explotació de la fusta, la llenya, el carbó i la caça, de deveses i emprius per a la pastura i el cultiu de cereals i viandes, de fonts, pous, safareigs, ramats, molins, fargues, ponts i camins, i fins i tot de fleques i carnisseries per garantir l’accés als aliments bàsics.
Barraca de guardia sanitària de Cala Gens
El comú també arribava a la costa i a les activitats de pesca. Les nombroses torres de guaita eren construïdes i vigilades per la comunitat, i les confraries de pescadors regulaven l’ús de les arts de pesca i els torns de les calades als diferents caladors. (A la cala Jugadora de Cadaqués, un altre exemple de toponímia, es jugaven les calades anuals a les raconades del cap de Creus.) Disposaven de xarxes comunals, botigues* i barraques de guàrdia sanitària*.
Cal no oblidar els “mestres de minyons”, que a partir del segle XVI el comú contractava per concurs de mèrits per ensenyar a llegir, escriure i comptar als minyons de 5 a 14 anys, de franc per als pares que no podien pagar. Aquest fet trenca el mite d’una Catalunya analfabeta i permet entendre els motius de la prosperitat del nostre país.
En alguns casos la comuna transcendia l’àmbit del poble i unia interessos amb altres poblacions, com era la Comuna del Camp de Tarragona, que aplegava més de cent pobles i les comunitats de regants com les que van constituir el Tribunal de les Aigües de València.
No serà cap sorpresa dir que els decrets de Nova Planta desfan el comú i imposen el sistema castellà d’ajuntaments o corregimientos. Finalment, la Constitució del 1837 va anar dinamitant directament o indirectament aquestes estructures populars fins que l’assassí ho va rematar. Tots aquests béns comunitaris van ser robats per l’Estat, concedits o venuts a particulars, i les lleis actuals estan dissenyades perquè no es puguin reclamar.
Molí d’oli del Comù de Torà – Foto de Som Segarra
Un exemple el tenim a la muntanya comunal de Tor, que lamentablement Carles Porta ha fet més popular per la morbositat dels esdeveniments que per l’origen i la causa que els van provocar, comptant-hi la mala praxi de la justícia i els interessos de màfies. A Andorra, com que no la va arrasar el decret, encara hi ha el comú.
No puc evitar la reflexió que, malgrat l’individualisme i l’educació basada el la sagrada propietat privada, una organització social que ens ve de tan lluny ha de ser una herència genètica i cultural i ha d’haver deixat petja en el caràcter i la manera d’entendre el món de la gent de les terres dels Països Catalans.
Potser és la causa que, de cop i volta, sense cap consigna ni guia, de manera espontània i passant pel damunt de l’Estat, les autoritats, les ordres i les lleis, el nostre poble es bolqui a ajudar els veïns valencians, a plantar cara a la policia, a col·laborar massivament en una causa justa o a sortir al carrer per reclamar el que toca.
Vocabulari
Empriu: dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural. Terra del comú o altre bé objecte d’aquest dret.
Devesa: terreny comunal destinat a pastura.
Alou: propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega i dret senyorial.
Universitats: a la baixa edat mitjana, corporació, especialment comunitat veïnal i professional, dotada d’alguna organització i règim jurídic, bé que rudimentari.
Botiga: construcció petita, vora la costa, destinada a guardar-hi ormejos i accessoris de la barca.
Barraca de guàrdia sanitària: construccions on es confinaven en quarantena els mariners que arribaven malalts.
Títol llarg per a un article curt. Miro TV3 i a l’espai ‘El temps’ veig que en Tomàs Molina ha desaparegut. També veig tertulians que analitzen el que passa. Com en el temps dels dinosaures, apareix Montserrat Tura. El professor i catedràtic Joan Queralt, no, perquè és senador per ERC, com el periodista Francesc-Marc Álvaro, que és diputat, també per Esquerra.
El Sr. Oriol Junqueras, mentint com un catòlic consagrat, amb un cinisme que esmicola qualsevol paraula ben escrita. Tot són mentides, traïcions, trebanquetes i gairebé enverinaments. L’espectacle és tan fabulós com esperpèntic. A Madrid, tots van als tribunals: uns, per lladres de mascaretes; els altres, per lladres i, tots, per robar. Els jutges, jugant amb els reis —el mèrit i l’emèrit—, i la princesa ha estrenat el vestit de guàrdia marina. Ah! I el Reial Madrid no té llicència de no sé què…
Diu el filòsof Jordi Pigem que anem cap a una “humanització dels robots i una robotització del humans”.
Des de fa temps la Intel·ligència Artificial (AI, per les sigles en anglès) va guanyant terreny, no pas perquè ho hagem demanat o ens ho hagin consultat, sinó perquè els designis del cel (aquells ens manen) així ho hagin decidit. Cada vegada ens trobem amb més automatismes interposats entre nosaltres i les activitats que volem (i/o) ens obliguen a) fer.
Quanta gent recorda encara quan als autobusos, a més del conductor, hi havia un senyor, anomenat cobrador, que ens venia el bitllet i ens tornava el canvi? O quan a la gasolinera l’empleat ens emplenava el dipósit del cotxe i només havíem de passar-li la clau per treure el tap. O quan a les botigues et demanaven què volies, t’ensenyaven els seus productes i t’informaven si tenies dubtes al respecte. Se’n deien serveis.
Però un dia va començar a fer-se freqüent la frase “serveixis vostè mateix”. Que com a frase no deixa de ser una grolleria.
Segueixen anomenant-los serveis, però ara t’has de servir tu mateix (sense el “vostè”). Perquè, si, ho has de fer tot TU.
I és que ara ja ningú es tracte de vostè. De fet els joves ja ni en saben. Es clar que tampoc ningú ho vol sentir que li diguin “vostè”. -”Tracta’m de tu”- diem- “que no soc pas tan gran”. Perquè això ens fa sentir vells, i vol dir que no estem al dia, que som incapaços d’adaptar-nos als canvis. Us heu plantejat que potser no volem? No, és clar. O puges al tren, et quedes a l’andana.
El cas és que ara ja tot ho fem a través d’automatismes. Comprem i paguem a través de internet, amb el mòbil o la polsera rebem els productes a casa (sense haver-los vist abans). I si, encara queden alguns establiments on pots anar a veure el producte. Grans superfícies especialitzades, totes iguales, on trobes el que vulguis… d’aquella franquícia. Recentment he estat en una d’elles. Una de material i roba esportiva. Ja ens tenien acostumats a haver de resseguir en un viacrucis tot l’establiment a la recerca del producte que buscaves i, al final passar per les caixes on un dels empleats et facturava i cobrava el producte. La cosa, però, ha progressat; ara després del laberint habitual, un es troba amb un corredor fent ziga-zaga, com els que ja fa temps hi ha per les cues dels aeroports, fins arribar a la caixa que – oh! sorpresa- també t’ho has de gestionar “TU mateix”. No cal dir que si pretens saltar-te aquesta fase, es disparen totes les alarmes i et trobaràs un «guripa», aquest si, de carn i ossos (encara), que et requerirà que paguis.
Bé, el cas és que, sense adonar-nos-en, fem el mateix que fan les vaques a les granges: que van totes soles a la munyidora quan troben que tenen les mamelles plenes.
Intel·ligència Artificial, en diuen (AI). Ai! Ai! Ai!
Hi hagué un temps, en què animals i persones érem salvatges. Amb el temps els humans domesticàrem a les bèsties perquè ens fessin servei (si, “servei”), mentre els humans seguim igual de bèsties que sempre. Però era inevitable que també els humans acabéssim domesticats, cosa que es va demostrar tan efectiva com per poder treure el màxim rendiment possible dels animals. A base d’estabular-los s’aconsegueix una eficàcia i un control en la producció impensable només amb animals domèstics. Només era qüestió de temps que algú penses aplicar els mateixos mètodes amb els humans. Els nazis en això van assolir nivells d’excel·lència. I tot gràcies a millorar uns mecanismes d’una eficàcia i perfecció mai vistos fins a les hores.
Van ser vençuts, i els seus mètodes abolits -ens han dit. Segur?
Perquè amb els animals són plenament vigents. Amb els productius i de consum, és clar; perquè amb els domèstics, els que tenim per casa, es practica un tracte exquisit que sovint ni es te amb la prole humana.
Ara que l’esport es practica i es contempla de manera massiva, no és d’estranyar l’èxit dels gimnasos, estadis i grans superfícies on es venen els productes necessaris per practicar-los. Fins el punt que el culte el cos ha esdevingut la nova religió. No ens obliguen, és clar, ho fem perquè volem. Ha!!
-“L’home esportiu no s’ha venut, no ha canviat els seus principis ni per interessos materials, modes o èpoques; es manté fidel als seus principis inicials, segueix fidel al més alt dels objectius: L’HOME.
No hi ha frontera entre l’estadi i la fàbrica.
No ens sotmetrem ni a la mansuetud dels anyells ni a les filosofies dels falsos profetes, posarem el nostre empeny en evitar que l’home s’expandeixi en el mateix nivell, dirigirem aquesta expansió cap a munt…”- Es deia al manifest del “OLIMPYC MAN MOVEMENT”, la obra dels Joglars estrenada el 1981.
Ja ha plogut molt des d’aleshores, però aquest ideals de perfecció física, de culte al cos i a la voluntat, sembla que cada dia estan més en alça; I malgrat tot, gràcies a l’exaltació d’aquest ideals, ben poca gent es va adonar, en el moment de la pandèmia, com als humans se’ns podia fer passar sense queixa -”sempre pel nostre bé”- massivament i per decret a tot el món, de animals domèstics, a animals estabulats.
Només cal veure com dia a dia la manera com passem tots, voluntàriament, sense que ens ho hagi de ordenar ningú, per la munyidora.
Aforament, entre d’altres, és un terme que expressa, en urbanisme, la densitat de persones en el territori. A la vegueria Penedès es tramita el planejament urbanístic. De moment estem en el tràmit de l’avanç i, posteriorment, es tramitarà el document per a la seva proposta d’aprovació inicial, exposició pública i aprovació definitiva pel Departament de Territori.
En aquest tràmit i de forma col·lectiva hi haurem de treballar tothom, ja que dependrà de la implicació i participació de tots plegats que obtinguem un bon document urbanístic que ordeni els camins encertats per al Penedès. Catalunya és un territori el creixement poblacional del qual, en els darrers anys, ha sigut de més de dos milions de persones, de 6 a 8 milions, gairebé sense adonar-nos de quines conseqüències tindrà.
És important tenir clar el concepte urbanístic de l’aforament
En posaré un exemple: en un local amb capacitat per a 30 persones no pot haver-n’hi 100, seria insuportable. Doncs si ho apliquem a un municipi que per viure-hi de manera ordenada pot admetre 50.000 habitants i aprovem un planejament de fins a 100.000, el fracàs està assegurat.
Aporto aquesta reflexió –n’hi ha moltes– perquè el paràmetre de l’aforament hauria de servir també per al país, Catalunya. Podem anar creixent sense que sapiguem on anem?
Model de Catalunya
Un cop tinguem el planejament urbanístic de la vegueria Penedès aprovat, serem capaços de tenir una visió global de Catalunya amb les 8 vegueries revisades i aprovades. Per primera vegada la lectura serà completa, la d’un model de Catalunya.
És molt important escoltar el territori des de la participació dels seus habitants –la proximitat d’allò real– i més ara que és obert el debat d’ampliar l’AMB (àrea metropolitana de Barcelona); avui són 36 municipis i es pretén expandir-la fins als 5 milions de persones, tot creant la Regió Metropolitana. Aquesta possibilitat s’inicia sense haver llegit el model que atorgaran les 8 vegueries, ni se sap quina serà la seva governança.
Anirem cap a la província única?
No vull acabar aquesta reflexió sense plantejar una pregunta molt important sobre l’aforament que és capaç de tenir Catalunya: quants habitants ha de tenir aquest territori? Sense saber l’aforament actual, és sostenible el creixement lliure?
Acabo dient que la pressa és una mala companyia, i en urbanisme encara més. Primercal parar, reflexionar i planificar i, sobretot, que el llegir no ens faci perdre l’escriure.
És l’hora de valorar bé les conseqüències d’un aforament desmesurat, per no saber llegir bé i interpretar el territori complicat amb la seva orografia, però meravellós per moltes altres virtuts. Llegir-lo bé és estimar-lo.
