«Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de “participació política” per fer front als problemes fonamentals de la humanitat». [Arxiu LR.][Un article de Blai Dalmau.]
Podem definir la Política com la dimensió de l’existència humana que concerneix a la reflexió, la deliberació i la decisió sobre els assumptes de la Polis, és a dir, l’esfera pública.
Aquesta dimensió humana, com tantes altres, sofreix actualment profundes adulteracions i fortes degradacions. Ha sigut usurpada, des de fa més de dos segles, per un sistema oligàrquic estatista que es disfressa de democràcia.
Però, tot i la colossal maquinària propagandística que sosté i recolza aquest sistema, en les darreres dècades innombrables persones ens hem adonat, de forma intuïtiva o de forma plenament conscient, que la participació que ens ofereix la “democràcia representativa” és insignificant en el millor dels casos i un engany en el pitjor.
Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de «participació política» per fer front als problemes fonamentals de la humanitat.
Hem copsat la ineficàcia d’aquest tipus de «participació política» per fer front als problemes fonamentals de la humanitat. Hem comprès que el parlamentarisme no està a favor de les nostres potencialitats més positives. Hem vist la necessitat de desenvolupar la dimensió política d’una forma diferent, més genuïna.
És per això ens hem manifestat amb consignes com ara “Que se’n vagin tots!” (Argentina, 2001), “En diuen democràcia i no ho és!” (Catalunya, 2010-2012), “Ningú ens representa” (Espanya, 2011) o «¡Esquerres i dretes, la mateixa merda són!» (España, 2020).
És per això que hem escrit que «La política parlamentària és la branca d’entreteniment del complex industrial-militar» (Frank Zappa) o «Si votar servís per canviar alguna cosa, ja estaria prohibit» (Eduardo Galeano) o «La supressió dels partits polítics seria un bé quasi pur» (Simone Weil).
És per això que hem participat en col·lectius assemblearis, mobilitzacions populars, campanyes de conscienciació…
Hem intentat regenerar política. Recuperar la capacitat de fer-la directament des del Poble.
Però de moment, certament, no ho hem aconseguit.
Així que demà, 14 de febrer, la Generalitat de Catalunya ens convoca de nou al seu ritual de legitimació: les eleccions al Parlament de Catalunya.
Consignes buides, discursos encaminats a propiciar la nostra divisió com a poble i la nostra distracció dels assumptes
més importants, proclames populistes, demagògia i hipocresia… aquests són alguns dels estratagemes dels partits que surten a la palestra.
I tots
són còmplices del deliri deshumanitzador que estem vivint amb el pretext de la «pandèmia». Sigui per zel o per omissió, tots estan en plena connivència amb la narrativa, tant fictícia com fatal, tan poc científica com poc consensuada, de l’oficialitat.
La dicotomia entre votar aquesta o aquella altra opció és, en aquest context, poc o gens significativa. El totalitarisme tecnocràtic, genocida i ecocida avança mundialment a través de
qualsevol de les opcions que se’ns ofereixen. Els qui realment porten el timó d’aquest presumptuós Titànic a la deriva no figuren en cap parlament.
E
n comparació amb la divisió entre el poble (és a dir, més del 99% de la població) i l’elit (és a dir, menys de l’1% de la població), la divisió entre dretes i esquerres és irrellevant. Només cal recordar a Stalin, que no tenia res a envejar a Hitler, Franco o Mussolini, per entendre que, sota els discursos aparentment «emancipadors» de les esquerres s’hi pot amagar el mateix grau de despotisme i despropòsit que sota els de dretes. Poso l’exemple de Stalin per a mostrar un cas extrem i palmàri, però si atenem als fets i no només a les paraules, si investiguem profundament la realitat en lloc de quedar-nos en una percepció superficial, ens adonem que la història de la modernitat està repleta de partits d’esquerres que promouen mesures que contravenen la tríada provital de la Llibertat, l’Amor i la Veritat.
Practicar la Política Provital de la Veritat, la Llibertat i l’Amor implica organitzar-nos, com a Poble, en els nostres barris, viles,
c omarques i províncies, constituint una xarxa cooperativa de grups d’estudi, de reflexió, d’investigació, de suport mutu, d’abastiment, d’intercanvi, de difusió i d’acció, amb un objectiu polític comú: la creació, el desenvolupament i l’empoderament d’Assemblees Populars Confederades, la institució política fonamental d’una societat veritablement democràtica.
En poques paraules: la Política Provital
no està a la Papereta ni al Parlament, sinó, potencialment, en el teu Poble i el teu Pensament.
Escric aquest relat per a La Resistència el dia 23 de febrer (23-F), una data que em porta 40 anys enrere, si no amb records clars i frescos, amb el pòsit de sensacions que han quedat d’aquelles hores, per a uns tan intenses, per a mi encara sorprenents i grotesques.
Aquell 23 de febrer, plegant de treballar, vaig anar com cada dia al Conservatori de les Arts del Llibre, una secció de l’Escola Llotja segregada a l’antic Hospital de la Santa Creu. Com en tots els centres oficials no hi mancava el bidell. Els bidells eren una tropa d’excombatents, sovint amb ferides de guerra (o no) que de tan agraïts per una feina tan plaent, la de no fotre res i tenir autoritat, eren els llepaculs i confidents més perfectes del règim. Nosaltres en teníem un que estava sencer, si més no per fora. Durant anys no vam canviar més que un bona tarda respost amb un eco llunyà de buenas tardes. La situació permanent, inamovible del bidell era romandre assegut darrere d’una gran taula, amb llum de sobretaula i la seva funció era llegir el diari tot vigilant la porta. Per a un bidell, tenir taula, devia ser el súmmum dins la seva categoria laboral. Només aquella tarda del 23 F em vaig trobar aquell home, alt, sencer i dret al bell mig de la gran sala gòtica que acollia l’entrada de l’escola, i em va etzibar:
— Està cerrado, ¡no vé usted que no hay nadie! ¿Es que no sabe qué ha pasao?
— No, i doncs, què ha passat?
— Han entrao los nuestros en el congreso, ¡por fin van a cambiar las cosa en este país!
— Los nuetros?
— Si, la guardia civil.
— I ara, què diu, la guàrdia civil al congrés, què hi van a fer, si no saben ni parlar… Quina manera de fer el ridícul… —i vaig esclafir a riure.
El cert és que em va costar una mica de situar-me i el que li vaig dir a aquell orgullós patriota li devia donar motius per afusellar-me allí mateix. De cop, en veure, que havia abandonat la taula, la seva taula, ho vaig entendre tot, allò era un cop d’estat i ara que havíen tornat els seus, aquella taula ja no li prendria ningú, ni els socialistes, ni en Carrillo, ni els separatistes, ni els estrangers i apàtrides que corrien per aquella l’escola ni aquelles noies descarades que ensenyaven les cuixes i insinuaven els pits, ni els rojos, com jo. Ara, les coses tornarien a ser com abans, segures i ordenades segons un ordre establert.
L’entrada de Tejero al Congrés espanyol el 23 de febrer de 1981. [Foto: Efe.]És clar, que fos la Guàrdia Civil qui havia entrat al Congrés, en aquell moment, l’any 1981, a mi no em quadrava. Els cops d’estat els fan el militars, sobretot a Espanya, on en tenen una llarga tradició, i la guàrdia civil fa la feina bruta. Que la Guàrdia Civil el fes per encàrrec dels militars tampoc lligava amb el que jo coneixia en aquell moment. Feia nou anys que havia acabat el servei militar, destinat a la caserna de Maestranza y Artilleria de Sant Andreu com a xofer d’un coronel i vaig tenir el privilegi de moure’m amb certa llibertat per les dependències i, si no tenir tractes personals amb la resta d’oficials , sí que parava les orelles i tots els sentits, i francament, d’aquell niu de corrupció, d’enveges i traïcions, de cops de colze per la «carrera» i els ascensos, de privilegis medievals, de droperia, d’acolloniment pels possibles atemptats d’ETA o dels fatxes que anaven a la dula, me’n podia esperar qualsevol cosa excepte un cop d’estat, amb èxit. Només calia veure el material bèl·lic; teníem material i armament de la Segona Guerra Mundial que els americans, per a no abandonar-lo o repatriar-lo, l’havien llogat a l’exèrcit espanyol, i sóc testimoni que, discretament, un oficial del l’exèrcit dels EUA venia cada any a fer-ne la inspecció. És clar, que contra la població civil desarmada qualsevol cosa que fes fum i soroll, en aquell moment, hauria fet el seu efecte.
O sigui, que després de deixar el bidell de l’escola una mica menys segur de poder anar massa lluny de la seva taula, vaig enfilar el carrer de l’Hospital en direcció a la Rambla. La impressió més forta és que la Rambla, aquella Rambla que cada dia a les vuit del vespre d’un dia d’hivern ja començava a bullir i a posar-se en mode nocturn, estava absolutament deserta. Vaig arribar a la plaça de Catalunya, a l’espera que de mica en mica s’hi aniria concentrant gent, i la vaig trobar tràgicament deserta, desoladorament deserta. Vaig triar un autobús, tot i que vivia relativament a prop, que fes una volta ben llarga per la ciutat i tot Barcelona era pura desolació, no es veien ni els llums a les façanes de les cases, com si esperessin un bombardeig. Una colla de majorettes hauria pres les ràdios, les televisions, les estacions, l’aeroport, els transports, tot, al so de la fanfàrria, sense la més petita resistència.
Vaig arribar a casa completament desconcertat, decebut de veure que la por s’havia tornat a apoderar de gairebé tothom i que les guerres civils són molt més llargues del que hom pugui imaginar. Vaig posar la radio i vaig fer algunes trucades a alguns amics compromesos que no contestaren. Vaig entendre que o s’havien ficat sota el llit o ja eren al Pertús, com efectivament em van confirmar després. Recordo que cap a les deu del vespre en Jordi Pujol va transmetre el missatge de tranquil·litat que li havia donat el Borbó: «Tranquil, Jordi tranquil», que s’ha convertit en l’eslogan que els imbècils dels mitjans de comunicació engeguen per a banalitzar el drama a les noves generacions. Anys més tard, vaig conèixer de primera mà tots el moviments que havia fet l’entorn del president Pujol per aclarir aquella bogeria.
A partir d’aquell moment totes les mirades i oïdes es van girar cap a la Zarzuela. Per a mi, que el Borbó tingués la facultat de resoldre aquella situació mentre esperàvem escoltant música militar a la ràdio cada cop em divertia més, em semblava grotesc, anacrònic, bananer. L’única inquietud era que algun fatxa descontrolat fes alguna bestiesa, però no ho van fer perquè encara no sabien qui manava ni qui els protegiria i, aquests, encara que semblin molt valents, no actuen mai sense protecció.
La guàrdia civil frustrada i enganyada, els militars indecisos, els polítics acollonits…, un cop d’estat «interruptus» en tota regla amb els arrogants humiliats i traïts per les oligarquies depredadores que els van utilitzar per a perpetuar els seus privilegis, amb el borbonet a la punta dels fils.
El Borbó, actualment emèrit, va sortir a TVE per anunciar que el cop d’estat no havia triomfat. [Foto: Arxiu LR.]No recordo quan es van poder veure les imatges de Tejero per la televisió foradant els enteixinats de la sala, en Gutiérrez Mellado salvant l’honor de l’exèrcit, una imatge que es va veure repetidament —i encara es veu. Però, hi havia dos personatges més que mentre els artífexs de la democràcia s’arossegaven com rates pel terra i per sota dels seus escons van restar impertèrritament immòbils en el seu lloc: el dimitit president del govern Adolfo Suárez i el secretari general del Partit Comunista d’Espanya, Santiago Carrillo: un falangista, un comunista i un militar, els personatges més allunyats de la democràcia, van plantar cara a aquella pantomima. Potser perquè ja ho sabien que era una pantomima, potser perquè eren molt valents, potser perquè la por els va paralitzar, però per a defensar la democràcia estic convençut que no. Els que l’havien de defensar s’arrossegaven tots per terra cagats de por.
El rei va parlar a la una i quatre minuts de la matinada i aquella colla de miserables van sortir, si mal no recordo fins i tot per les finestres.
Entenc que aquell dia es va acabar la Guerra Civil, i no la van guanyar els militars, la van guanyar els que els finançaven i va començar la nova era del Reino postfranquista d’Espanya i la preparació, si cal, de la propera. La prova: el 24 de febrer el Borbó va convocar tots els grups parlamentaris excepte CDC i el PNB. Victòria a l’espanyola, amb humiliació inclosa.
El bidell del conservatori no em va saludar mai més, tampoc no es va separar mai més de la seva taula, per si de cas, i jo vaig començar a llegir, al cap de poc, l’Alexandre Deulofeu.
Laura Vidal (Barcelona, 1998), és graduada en Batxillerat Artístic als Jesuïtes de Sarrià-Sant Ignasi, de Barcelona, i, actualment, estudia el 4t curs del grau d’Arqueologia a la Universitat de Barcelona. A més de voluntària a l’hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, l’any 2015, i en l’orfenat-escola de Ghana l’any 2016, també ha fet tasques en diverses excavacions arqueològiques, com l’assentament Ibèric de la Timba de Santa Bàrbara, Castellet i la Gornal [Penedès, 2017]; la cova neolítica de la Guineu, Sant Martí Sarroca [Penedès, 2018]; l’assentament neolític de Guixeres de Vilobí [Penedès, 2018]; la cova de Can Figueres, Begues [Baix Llobrega, 2019]; la cova de Can Sadurní, Begues [Baix Llobregat, 2019]; l’assentament neolític de Guixeres de Vilobí [Penedès, 2019]; i, la cova llarga, Subirats [Penedès, 2021]. També, té el títol de busseig amb una estrella de la FEDAS-CMAS (2021) i ha fet diversos cursos sobre els misteris de l’Egipte faraònic.
No sé com acabaran les negociacions per a formar govern. Sé que no m’agrada el que diu Oriol Junqueras. No m’agrada que em tractin com un alumne en una classe d’història sagrada. No m’agrada que es plantegi la possibilitat que el meu vot independentista serveixi per fer consellera la Jéssica Albiach. Estic tip que polítics paternalistes decideixin per mi quan el resultat és clar i transparent.
ERC, Junts i la CUP representen el vot independentista i han de formar govern i treballar. Tenen molta feina: polítiques socials, ajudar les empreses i els autònoms que la pandèmia ha deixat en crisi, afrontar l’atur, etc. i cal preparar-se per un futur que ja és aquí per fer front al canvi climàtic. Cal treballar molt.
Catalunya no pot caure en mans d’un partit que dona suport a la monarquia i a la Constitució del 1978. Les senyores Colau i Albiach, independentistes? Senyor Junqueras, per què hem de perdre el temps? Cal mirar endavant. Espanya encara fa homenatges a la División Azul i té una justícia del temps de la Inquisició. No hi ha temps a perdre.
Ssenyor Junqueras: s’hauria de retirar i deixar que el senyor Aragonès treballés i no condicionar-lo. Fa nosa, molta nosa. Vostè viu en el temps de les guerres de religions i vol convertir-se en un líder salvador. Això és vanitat. No el necessitem. Hauria de deixar pas a gent jove preparada, que faran bé la feina. Cap independentista no el necessita, ni tampoc al seu partit. Algú li hauria de dir…
Les mesures polítiques arran de la pandèmia han estat desiguals i inconnexes. [Il·lustració: Adolfo Albán Achinte.][Un article de Jordi Sánchez.]
Tot va començar a Wuhan (Xina) i el primer cas va arribar a Espanya a l’illa de La Gomera (Canàries) el 30 de gener de 2020. En principi, els entesos no veien la possible pandèmia que s’estendria per tot el planeta.
Els contagis, la infecció i la malaltia es van anar escampant com una taca d’oli fins que va esdevenir pandèmia i donada la gravetat de la situació va obligar els governants a prendre decisions tan greus com el confinament. A Espanya el primer a prendre aquesta mesura va ser el president Quim Torra (Generalitat de Catalunya) a la conca d’Òdena (Igualada). Va ser la primera experiència de privació de moviments als ciutadans, ja s’havien d’aïllar en el seu domicili i només es permetia sortir per als fets imprescindibles o essencials. Després, ja va ser el Govern central qui va decretar l’estat d’alarma i el confinament domiciliari a tot Espanya el 14 de març.
El confinament va donar els seus fruits i quan van millorar els resultats de la pandèmia en els mesos de maig-juny, abans de les revetlles. Vam recuperar mobilitat fins que la relaxació de les mesures sanitàries va fer créixer de nou les dades de contagi. Com a conseqüència, noves restriccions de mobilitat, mesures de limitació d’horaris, tancament de segons quins comerços i ocupacions reduïdes, però sense confinament domiciliari.
Aquestes mesures han colpejat especialment als sectors de l’hostaleria, el comerç i l’oci. Si prenem com a exemple el cas dels bars i restaurants pel que fa als horaris i l’ocupació, ha estat un estira i arronsa amb tan poc encert que molts d’aquets establiments es veuen afectats de tal manera que els fa totalment incompatibles amb la seva activitat.
Els gimnasos i els locals de joc tenen perfectament controlats els accessos i han estat patint una situació insostenible. Actualment, s’ha reobert molt limitadament els gimnasos, però els locals de joc continuen totalment tancats, sense poder realitzar la seva activitat tot i havent demostrat que el temps que han estat oberts no han tingut cap cas de contagi.
Es pot entendre que per a un governant sigui difícil prendre decisions encertades, ja que ha de combinar la salut i l’economia, és cert. Però, precisament per això, quan es produeixen comparatius de com fer les coses, els col·lectius afectats s’adonen que hi ha altres comunitats que durant aquesta pandèmia han aplicat un criteri més permissible en els sectors de l’hostaleria, l’oci i el comerç, i això fa mal i fa veure que probablement alguna cosa no va prou bé en aquest model.
Es allò d’aplicar el sentit comú, que de vegades és el menys comú dels sentits.
D’aquest dibuix a la famosa fotografia del 1r d’octubre han passat gairebé cinquanta anys. En certa manera, doncs, es compleix aquella famosa frase del cèlebre militar espanyol «liberal» Baldomero Espartero: «Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años».
Tot allò que les mans i els dits fan queda, per sempre més, gravat a la memòria. Recordo com si fos ara la concentració posada a fer aquest dibuix; també, la visita obligada al director de l’escola i el posterior avís a la família.
Està clar que la canalla sempre escolta i res no se li escapa. Hi ha coses que es porten a la sang de forma natural sense que ningú te les expliqui, com si les haguéssim après abans de néixer. Vull dir que a dins, ben endins, hi bull una sang antiga, una sang precisa i clara, que reacciona sempre quan la injustícia i l’abús actuen. L’espontani té això, que surt sense pensar.
La mà, més o menys destra, respon sempre a qüestions fonamentals que són pal de paller de l’home, com ara la llibertat o la recerca de sentit. Quan la mà s’endinsa i aprofundeix més enllà de la superfície de les coses, de l’artificialitat, és vaccina contra el desencís i l’apatia. La sang bull, sí, però la lava ardent es fa pedra, llavor i enigma.
Aquest dibuix fet innocentment pel nen de llavors és radicalment actual, sembla que res no canvia si no s’actua amb voluntat, i l’estat espanyol amb tot el cos institucional continua amenaçant escoles, universitats, i torturant i reprimint tot allò que gosa fer trontollar el seu domini. Nosaltres, a pesar de tot, continuem resistint, aguantem.
Les decepcions són moltes, les reaccions fatalistes i els autoenganys ens minen per dins. El mal govern de molts polítics és immens, incomprensible i poderós, però persisteix la voluntat d’anorrear-nos de totes les maneres possibles, i nosaltres hem de lluitar contra això i el desencís a la vegada.
Però la sang antiga, natural, la sang que bull, és crit, llum, llavor persistent, part inseparable del cos. I si bé és veritat que no estem preparats encara per a desplegar-nos totalment en llibertat, sí que podem veure allò que il·lumina per a no caure en la foscor completa. Lava ardent, llum als ulls, mans destres i innocents.
La mà tempteja, esbossa, el dibuix persisteix en el temps perquè persisteix encara la brutalitat, l’engany, el vertigen, el buit de l’incert, i l’abisme.
L’Estat ja no cuida les formes. Finalment s’ha descarat del tot. Ja aplica la repressió sense miraments. Jutges, partits unionistes, Opus, VOX, monarquia…, tots a l’una contra l’independentisme com a opció democràtica de molts catalans.
El president Sánchez no coneix Catalunya, però creu que, amb tots els mitjans de comunicació a la mà, ja siguin de dretes o d’esquerres, l’operació Illa pot impedir una majoria independentista, en vots i en diputats.
On era Salvador Illa quan el 1r d’Octubre, al crit d’«a por ellos», la Policia i la Guàrdia Civil van venir a apallissar els catalans que volien votar?
On eren Salvador Illa i el que queda del PSC quan Rajoy va aplicar l’article 155 i van demanar a les empreses que marxessin de Catalunya?
On era el catòlic practicant Salvador Illa quan els presos van ser maltractats i menystinguts per la Guàrdia Civil en els trasllats a les presons?
On era quan Jordi Turull va ser detingut en ple procés d’investidura com a president de la Generalitat?
Considera que el judici als presos polítics, inclosos els Jordis, ha tingut les mínimes garanties de presumpció d’innocència?
De fet, Illa, com tot el PSOE i els partits unionistes, creu en la transició controlada pel franquisme que imposen una monarquia i una Constitució feta encara sota la vigilància dels militars. Hi creu perquè ja li va bé. Hi creu perquè els que s’acosten a tots ells gaudeixen de privilegis: viuran sempre emparats per càrrecs o portes giratòries, com el president José Montilla o l’alcalde Joan Clos; i ara també veurem el Sr. Iceta gaudir de l’obediència.
Què en pensa, Salvador Illa, dels presos i exiliats? Pensa que el president Puigdemont és un «fugao» tot i que és europarlamentari? Què en pensa, del rei emèrit?
L’operació Illa costa d’entendre. Crec que els savis de La Moncloa van pensar que podien vendre un producte per inputs publicitaris. Van pensar que la mala gestió com a ministre de Sanitat quedaria compensada pels minuts de televisió, i que ningú no recordaria les rodes de premsa amb generals i militars que ara, això sí, ja s’han vacunat.
Crec que s’han equivocat. Crec que encara no han entès el dol que ens han fet patir a molts que creiem en la democràcia i el dret a l’autodeterminació. I que l’operació Illa és riure’s descaradament dels presos i els represaliats polítics. I de tots els exiliats.
Considero que són força habituals, entre els llegidors aviciats, les lectures induïdes pels autors llegits, molt més que furgar per les estèrils taules de novetats efímeres de llibreries desposseïdes de fons, si no és que un segell editorial, un editor, un curador o un traductor ens dóna prou confiança per aventurar-nos amb un escriptor desconegut. L’exhumació d’Eduard Girbal Jaume respon a questa regla, combinació de casualitats, curiositat i golafreria.
L’any 2006 el Senyor Josep Cots (i dic Senyor amb tot el contingut de distinció del tractament), d’Edicions de 1984, va publicar La tragèdia de cal Pere Llarg, que va resultar finalista del Premi Llibreter, per un jurat del qual jo era secretari.
El llibre i l’autor havien set redescoberts per l’Enric Cassasses, que hi va ensopegar llegint El quadern gris, de Josep Pla, que el considera una fita de la literatura, tot i que, com és habitual en ell, amb una de freda i una altra de calenta. Un afortunat acte contra natura, atès que d’en Pla maino m’han defraudat els escriptors de qui en parla obertament malament. L’Agnès Prats Soler, filòloga, també fiblada per l’autor, i l’Enric Casasses, que troba la trilogia de l’Agre de la terra a la biblioteca del seu avi, treballen a quatre mans en l’Estrella amb cua i La tragèdia de ca’l Pere Llarch i en fan una revisió que, tot i respectant l’estil singular d’ E. Girbal i sense que es notin llurs intervencions, el posen a disposició del sr. Cots, que té el coratge de publicar-los. Pel que fa a Oratjol de la serra, l’Agnès Prats n’és l’editora en solitari.
L’Agnès furga pels fons de l’Arxiu d’Història de la Ciutat, per les revistes de l’ARCA, per la Biblioteca de Catalunya, perseguint i inquietant el repòs d’E. Girbal en el seu purgatori d’on espera (o no) ser rescatat. Apareixen manuscrits, cartes a Caterina Albert i el cuc a l’estómac d’ensopegar un dia amb Els maies i La Cuaranya, dues obres desaparegudes. Tot un seguit de material que li permet presentar una tesina i preparar una biografia, pendent de revisió, que ja enllamineix a tots els girbalistes. Així és, com aquella intuïció de lector tafaner, creix, s’estén i dóna fruits.
Josep Pla, potser pel punt d’honor de no abandonar mai el seu sarcasme, no deixa de tractar E. Girbal d’escriptor de «cromos» i a Tomàs Garcés (Conversa amb Víctor Català – Revista de Catalunya) el tracta de retratista, tal com a Bertrana i a Caselles.
E. Girbal entra, doncs, a formar part dels ruralistes, que ve a ser com un escriptor de segona.
Un detall, però, em pica la curiositat.
Coberta de La tragèsdia de ca’l Pere Llarch, d’Eduard Girbal.
En la coberta de la primera edició del 1923 hi podeu veure escrit «Ayguafort», completant i precisant el títol.
Per a qui no conegui les tècniques calcogràfiques, o de gravat al buit, pot associar fàcilment un aiguafort amb una estampa, una postal, un cromo, una il·lustració o un «retrato»; però, l’aiguafort es realitza sobre una planxa de coure o d’un aliatge de ferro i zinc, coberta amb una capa fina de vernís (combinació de cera, resina, betum de Judea, oli de llinosa) resistent a l’àcid. Es dibuixa amb un burí de punta afuada sobre la capa de vernís tenint molta cura de no ratllar el metall. Posteriorment, se submergeix la làmina de coure en una solució d’àcid nítric que corrou el metall desprotegit del vernís i produeix un solc que retindrà la tinta, greixosa i espessa, per a l’estampació sobre un paper especial, prèviament humitejat, entre dos rodets a molta pressió. La quantitat de vegades que se submergeixi la planxa en l’àcid i l’habilitat del gravador en els seus traços determinaran la profunditat dels solcs i la quantitat de tinta continguda. El gravador ha de treballar la planxa amb la premeditació d’aconseguir els negres més intensos fins els grisos més tènues i boirosos, passant per tota la gamma de tonalitats entre el negre i el blanc.
Aquesta precisió intencionada desmenteix, al meu entendre, aquesta imatge de «retratista» de personatges rurals que se li vol atribuir.
Girbal escriu els seus relats amb punxó i amb àcid corrosiu, i ens mostra els negres més inquietants i tràgics de l’ànima humana i els traços més tendres de la seva candidesa, sense deixar de banda un finíssim sentit de l’humor.
És conegut que E. Girbal va rebutjar, fins al final de la seva obra, la normativa fabriana. Si més no, literàriament no marcava el pas de l’oca com els seus contemporanis. Així doncs, el català d’E. Girbal neix de les arrels d’un arbre que es nodreix de la saba de la terra on creix, de terra endins, dels bosquetans, dels habitants de les cases de pagès, de les tutes aïllades del món, dels capellans de poble, dels oficis perduts, del poble baix, que dirien els noucentistes, lascius i lluny de la civilitat. Un arbre a qui Fabra, sense desmerèixer la seva obra, li va fer perdre unes quantes fulles i uns quants colors.
De moment no he trobat que ningú consideri Girbal un burgès o el fill d’una família benestant. El seu pare. Enric Claudi Girbal i Nadal fou seminarista (que no és pas una escola que freqüentessin els burgesos), historiador, poeta, periodista, funcionari i conservador/arxiver del Museu d’Antiguitats de Girona. Potser per genètica, més segurament per educació i ambient familiar, E. Girbal va heretar la dèria de conservar els mots d’un català que ja forma part de la història.
A La reencarnació de la Matèria, Girbal irromp a la ciutat
La Barcelona de Girbal s’assembla molt més a la que jo recordo (hi sóc nat el 49) que la que he llegit dels modernistes i noucentistes, la majoria fills d’una burgesia industrial, rica i culta, que volia transformar Barcelona en la Viena o el París de la Mediterrània i Catalunya en una Arcàdia.
D’aquella Barcelona somniada només hi puc reconèixer algun paisatge i, a més, prostituÏt.
En un radi de cent metres del meu pis de la dreta de l’Eixample, a tocar de la Sagrada Família, hi havia una lleteria amb vaca, solars i horts al centre de la mançana on anàvem a jugar, una fàbrica de gel que el repartia amb carro, hi havia els serenos i les porteres, i els bastaixos del Born, i els homes que recollien burilles a les parades dels tramvies —que duien la gent penjada dels estreps—, els emigrants pidolant feina a la plaça d’Urquinaona, les maletes de cartró dels desposseïts que arribàvem amb el Sevillano a l’Estació de França, el barri de la Perona, les barraques de Montjuïc, els xarlatans del «Paralelo», la xava, els ramats de xais pel mig del carrer camí de l’escorxador, les barraques dels escrivents i lectors per als analfabets… Aquella Barcelona idíl·lica havia desaparegut o potser no havia existit mai que no fos en la imaginació i en la literatura i en les pel·lícules dels pijos del cinema català. I encara quan jo ja treballava, hi havia «mecas», i el fill de l’amo i el confessor personal de la mare de l’amo, i el vigilant de nit contractat per caritat, i la setmanada que es cobrava el dissabte.
Llegint les tres narracions que, a La reencarnació de la Matèria, E. Girbal situa a Barcelona, sembla ben bé que la ciutat, després de la guerra, hagués tornat a l’època que les va escriure, tocant de peus a terra, des de baix de tot i trepitjant el fang. Barcelona va tardar molts anys a recuperar-se per a no tornar a ser res del que s’havia somniat.
Girbal és un home que escriu als marges, però no pas de la realitat, sinó de la fantasia d’uns que s’estaven inventant un país al marge de la realitat que els envoltava. Això, si, escrivien molt bé.
Nota a peu de pàgina
De l’E. Girbal i de la seva obra, coneguda i per conèixer, se n’ha parlat a bastament i ho ha fet qui en té autoritat i coneixements —que jo no tinc, ni pretenc complementar.
Amb aquest article només persegueixo, d’una banda, posar en relleu la feina i la tenacitat d’investigadors i editors que fan possible que tornin escriptors oblidats i, de l’altra, estimular-vos a llegir-lo. No us en penedireu.
