Laura Vidal (Barcelona, 1998), és graduada en Batxillerat Artístic als Jesuïtes de Sarrià-Sant Ignasi, de Barcelona, i, actualment, estudia el 4t curs del grau d’Arqueologia a la Universitat de Barcelona. A més de voluntària a l’hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, l’any 2015, i en l’orfenat-escola de Ghana l’any 2016, també ha fet tasques en diverses excavacions arqueològiques, com l’assentament Ibèric de la Timba de Santa Bàrbara, Castellet i la Gornal [Penedès, 2017]; la cova neolítica de la Guineu, Sant Martí Sarroca [Penedès, 2018]; l’assentament neolític de Guixeres de Vilobí [Penedès, 2018]; la cova de Can Figueres, Begues [Baix Llobrega, 2019]; la cova de Can Sadurní, Begues [Baix Llobregat, 2019]; l’assentament neolític de Guixeres de Vilobí [Penedès, 2019]; i, la cova llarga, Subirats [Penedès, 2021]. També, té el títol de busseig amb una estrella de la FEDAS-CMAS (2021) i ha fet diversos cursos sobre els misteris de l’Egipte faraònic.
No sé com acabaran les negociacions per a formar govern. Sé que no m’agrada el que diu Oriol Junqueras. No m’agrada que em tractin com un alumne en una classe d’història sagrada. No m’agrada que es plantegi la possibilitat que el meu vot independentista serveixi per fer consellera la Jéssica Albiach. Estic tip que polítics paternalistes decideixin per mi quan el resultat és clar i transparent.
ERC, Junts i la CUP representen el vot independentista i han de formar govern i treballar. Tenen molta feina: polítiques socials, ajudar les empreses i els autònoms que la pandèmia ha deixat en crisi, afrontar l’atur, etc. i cal preparar-se per un futur que ja és aquí per fer front al canvi climàtic. Cal treballar molt.
Catalunya no pot caure en mans d’un partit que dona suport a la monarquia i a la Constitució del 1978. Les senyores Colau i Albiach, independentistes? Senyor Junqueras, per què hem de perdre el temps? Cal mirar endavant. Espanya encara fa homenatges a la División Azul i té una justícia del temps de la Inquisició. No hi ha temps a perdre.
Ssenyor Junqueras: s’hauria de retirar i deixar que el senyor Aragonès treballés i no condicionar-lo. Fa nosa, molta nosa. Vostè viu en el temps de les guerres de religions i vol convertir-se en un líder salvador. Això és vanitat. No el necessitem. Hauria de deixar pas a gent jove preparada, que faran bé la feina. Cap independentista no el necessita, ni tampoc al seu partit. Algú li hauria de dir…
Les mesures polítiques arran de la pandèmia han estat desiguals i inconnexes. [Il·lustració: Adolfo Albán Achinte.][Un article de Jordi Sánchez.]
Tot va començar a Wuhan (Xina) i el primer cas va arribar a Espanya a l’illa de La Gomera (Canàries) el 30 de gener de 2020. En principi, els entesos no veien la possible pandèmia que s’estendria per tot el planeta.
Els contagis, la infecció i la malaltia es van anar escampant com una taca d’oli fins que va esdevenir pandèmia i donada la gravetat de la situació va obligar els governants a prendre decisions tan greus com el confinament. A Espanya el primer a prendre aquesta mesura va ser el president Quim Torra (Generalitat de Catalunya) a la conca d’Òdena (Igualada). Va ser la primera experiència de privació de moviments als ciutadans, ja s’havien d’aïllar en el seu domicili i només es permetia sortir per als fets imprescindibles o essencials. Després, ja va ser el Govern central qui va decretar l’estat d’alarma i el confinament domiciliari a tot Espanya el 14 de març.
El confinament va donar els seus fruits i quan van millorar els resultats de la pandèmia en els mesos de maig-juny, abans de les revetlles. Vam recuperar mobilitat fins que la relaxació de les mesures sanitàries va fer créixer de nou les dades de contagi. Com a conseqüència, noves restriccions de mobilitat, mesures de limitació d’horaris, tancament de segons quins comerços i ocupacions reduïdes, però sense confinament domiciliari.
Aquestes mesures han colpejat especialment als sectors de l’hostaleria, el comerç i l’oci. Si prenem com a exemple el cas dels bars i restaurants pel que fa als horaris i l’ocupació, ha estat un estira i arronsa amb tan poc encert que molts d’aquets establiments es veuen afectats de tal manera que els fa totalment incompatibles amb la seva activitat.
Els gimnasos i els locals de joc tenen perfectament controlats els accessos i han estat patint una situació insostenible. Actualment, s’ha reobert molt limitadament els gimnasos, però els locals de joc continuen totalment tancats, sense poder realitzar la seva activitat tot i havent demostrat que el temps que han estat oberts no han tingut cap cas de contagi.
Es pot entendre que per a un governant sigui difícil prendre decisions encertades, ja que ha de combinar la salut i l’economia, és cert. Però, precisament per això, quan es produeixen comparatius de com fer les coses, els col·lectius afectats s’adonen que hi ha altres comunitats que durant aquesta pandèmia han aplicat un criteri més permissible en els sectors de l’hostaleria, l’oci i el comerç, i això fa mal i fa veure que probablement alguna cosa no va prou bé en aquest model.
Es allò d’aplicar el sentit comú, que de vegades és el menys comú dels sentits.
D’aquest dibuix a la famosa fotografia del 1r d’octubre han passat gairebé cinquanta anys. En certa manera, doncs, es compleix aquella famosa frase del cèlebre militar espanyol «liberal» Baldomero Espartero: «Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años».
Tot allò que les mans i els dits fan queda, per sempre més, gravat a la memòria. Recordo com si fos ara la concentració posada a fer aquest dibuix; també, la visita obligada al director de l’escola i el posterior avís a la família.
Està clar que la canalla sempre escolta i res no se li escapa. Hi ha coses que es porten a la sang de forma natural sense que ningú te les expliqui, com si les haguéssim après abans de néixer. Vull dir que a dins, ben endins, hi bull una sang antiga, una sang precisa i clara, que reacciona sempre quan la injustícia i l’abús actuen. L’espontani té això, que surt sense pensar.
La mà, més o menys destra, respon sempre a qüestions fonamentals que són pal de paller de l’home, com ara la llibertat o la recerca de sentit. Quan la mà s’endinsa i aprofundeix més enllà de la superfície de les coses, de l’artificialitat, és vaccina contra el desencís i l’apatia. La sang bull, sí, però la lava ardent es fa pedra, llavor i enigma.
Aquest dibuix fet innocentment pel nen de llavors és radicalment actual, sembla que res no canvia si no s’actua amb voluntat, i l’estat espanyol amb tot el cos institucional continua amenaçant escoles, universitats, i torturant i reprimint tot allò que gosa fer trontollar el seu domini. Nosaltres, a pesar de tot, continuem resistint, aguantem.
Les decepcions són moltes, les reaccions fatalistes i els autoenganys ens minen per dins. El mal govern de molts polítics és immens, incomprensible i poderós, però persisteix la voluntat d’anorrear-nos de totes les maneres possibles, i nosaltres hem de lluitar contra això i el desencís a la vegada.
Però la sang antiga, natural, la sang que bull, és crit, llum, llavor persistent, part inseparable del cos. I si bé és veritat que no estem preparats encara per a desplegar-nos totalment en llibertat, sí que podem veure allò que il·lumina per a no caure en la foscor completa. Lava ardent, llum als ulls, mans destres i innocents.
La mà tempteja, esbossa, el dibuix persisteix en el temps perquè persisteix encara la brutalitat, l’engany, el vertigen, el buit de l’incert, i l’abisme.
L’Estat ja no cuida les formes. Finalment s’ha descarat del tot. Ja aplica la repressió sense miraments. Jutges, partits unionistes, Opus, VOX, monarquia…, tots a l’una contra l’independentisme com a opció democràtica de molts catalans.
El president Sánchez no coneix Catalunya, però creu que, amb tots els mitjans de comunicació a la mà, ja siguin de dretes o d’esquerres, l’operació Illa pot impedir una majoria independentista, en vots i en diputats.
On era Salvador Illa quan el 1r d’Octubre, al crit d’«a por ellos», la Policia i la Guàrdia Civil van venir a apallissar els catalans que volien votar?
On eren Salvador Illa i el que queda del PSC quan Rajoy va aplicar l’article 155 i van demanar a les empreses que marxessin de Catalunya?
On era el catòlic practicant Salvador Illa quan els presos van ser maltractats i menystinguts per la Guàrdia Civil en els trasllats a les presons?
On era quan Jordi Turull va ser detingut en ple procés d’investidura com a president de la Generalitat?
Considera que el judici als presos polítics, inclosos els Jordis, ha tingut les mínimes garanties de presumpció d’innocència?
De fet, Illa, com tot el PSOE i els partits unionistes, creu en la transició controlada pel franquisme que imposen una monarquia i una Constitució feta encara sota la vigilància dels militars. Hi creu perquè ja li va bé. Hi creu perquè els que s’acosten a tots ells gaudeixen de privilegis: viuran sempre emparats per càrrecs o portes giratòries, com el president José Montilla o l’alcalde Joan Clos; i ara també veurem el Sr. Iceta gaudir de l’obediència.
Què en pensa, Salvador Illa, dels presos i exiliats? Pensa que el president Puigdemont és un «fugao» tot i que és europarlamentari? Què en pensa, del rei emèrit?
L’operació Illa costa d’entendre. Crec que els savis de La Moncloa van pensar que podien vendre un producte per inputs publicitaris. Van pensar que la mala gestió com a ministre de Sanitat quedaria compensada pels minuts de televisió, i que ningú no recordaria les rodes de premsa amb generals i militars que ara, això sí, ja s’han vacunat.
Crec que s’han equivocat. Crec que encara no han entès el dol que ens han fet patir a molts que creiem en la democràcia i el dret a l’autodeterminació. I que l’operació Illa és riure’s descaradament dels presos i els represaliats polítics. I de tots els exiliats.
Considero que són força habituals, entre els llegidors aviciats, les lectures induïdes pels autors llegits, molt més que furgar per les estèrils taules de novetats efímeres de llibreries desposseïdes de fons, si no és que un segell editorial, un editor, un curador o un traductor ens dóna prou confiança per aventurar-nos amb un escriptor desconegut. L’exhumació d’Eduard Girbal Jaume respon a questa regla, combinació de casualitats, curiositat i golafreria.
L’any 2006 el Senyor Josep Cots (i dic Senyor amb tot el contingut de distinció del tractament), d’Edicions de 1984, va publicar La tragèdia de cal Pere Llarg, que va resultar finalista del Premi Llibreter, per un jurat del qual jo era secretari.
El llibre i l’autor havien set redescoberts per l’Enric Cassasses, que hi va ensopegar llegint El quadern gris, de Josep Pla, que el considera una fita de la literatura, tot i que, com és habitual en ell, amb una de freda i una altra de calenta. Un afortunat acte contra natura, atès que d’en Pla maino m’han defraudat els escriptors de qui en parla obertament malament. L’Agnès Prats Soler, filòloga, també fiblada per l’autor, i l’Enric Casasses, que troba la trilogia de l’Agre de la terra a la biblioteca del seu avi, treballen a quatre mans en l’Estrella amb cua i La tragèdia de ca’l Pere Llarch i en fan una revisió que, tot i respectant l’estil singular d’ E. Girbal i sense que es notin llurs intervencions, el posen a disposició del sr. Cots, que té el coratge de publicar-los. Pel que fa a Oratjol de la serra, l’Agnès Prats n’és l’editora en solitari.
L’Agnès furga pels fons de l’Arxiu d’Història de la Ciutat, per les revistes de l’ARCA, per la Biblioteca de Catalunya, perseguint i inquietant el repòs d’E. Girbal en el seu purgatori d’on espera (o no) ser rescatat. Apareixen manuscrits, cartes a Caterina Albert i el cuc a l’estómac d’ensopegar un dia amb Els maies i La Cuaranya, dues obres desaparegudes. Tot un seguit de material que li permet presentar una tesina i preparar una biografia, pendent de revisió, que ja enllamineix a tots els girbalistes. Així és, com aquella intuïció de lector tafaner, creix, s’estén i dóna fruits.
Josep Pla, potser pel punt d’honor de no abandonar mai el seu sarcasme, no deixa de tractar E. Girbal d’escriptor de «cromos» i a Tomàs Garcés (Conversa amb Víctor Català – Revista de Catalunya) el tracta de retratista, tal com a Bertrana i a Caselles.
E. Girbal entra, doncs, a formar part dels ruralistes, que ve a ser com un escriptor de segona.
Un detall, però, em pica la curiositat.
Coberta de La tragèsdia de ca’l Pere Llarch, d’Eduard Girbal.
En la coberta de la primera edició del 1923 hi podeu veure escrit «Ayguafort», completant i precisant el títol.
Per a qui no conegui les tècniques calcogràfiques, o de gravat al buit, pot associar fàcilment un aiguafort amb una estampa, una postal, un cromo, una il·lustració o un «retrato»; però, l’aiguafort es realitza sobre una planxa de coure o d’un aliatge de ferro i zinc, coberta amb una capa fina de vernís (combinació de cera, resina, betum de Judea, oli de llinosa) resistent a l’àcid. Es dibuixa amb un burí de punta afuada sobre la capa de vernís tenint molta cura de no ratllar el metall. Posteriorment, se submergeix la làmina de coure en una solució d’àcid nítric que corrou el metall desprotegit del vernís i produeix un solc que retindrà la tinta, greixosa i espessa, per a l’estampació sobre un paper especial, prèviament humitejat, entre dos rodets a molta pressió. La quantitat de vegades que se submergeixi la planxa en l’àcid i l’habilitat del gravador en els seus traços determinaran la profunditat dels solcs i la quantitat de tinta continguda. El gravador ha de treballar la planxa amb la premeditació d’aconseguir els negres més intensos fins els grisos més tènues i boirosos, passant per tota la gamma de tonalitats entre el negre i el blanc.
Aquesta precisió intencionada desmenteix, al meu entendre, aquesta imatge de «retratista» de personatges rurals que se li vol atribuir.
Girbal escriu els seus relats amb punxó i amb àcid corrosiu, i ens mostra els negres més inquietants i tràgics de l’ànima humana i els traços més tendres de la seva candidesa, sense deixar de banda un finíssim sentit de l’humor.
És conegut que E. Girbal va rebutjar, fins al final de la seva obra, la normativa fabriana. Si més no, literàriament no marcava el pas de l’oca com els seus contemporanis. Així doncs, el català d’E. Girbal neix de les arrels d’un arbre que es nodreix de la saba de la terra on creix, de terra endins, dels bosquetans, dels habitants de les cases de pagès, de les tutes aïllades del món, dels capellans de poble, dels oficis perduts, del poble baix, que dirien els noucentistes, lascius i lluny de la civilitat. Un arbre a qui Fabra, sense desmerèixer la seva obra, li va fer perdre unes quantes fulles i uns quants colors.
De moment no he trobat que ningú consideri Girbal un burgès o el fill d’una família benestant. El seu pare. Enric Claudi Girbal i Nadal fou seminarista (que no és pas una escola que freqüentessin els burgesos), historiador, poeta, periodista, funcionari i conservador/arxiver del Museu d’Antiguitats de Girona. Potser per genètica, més segurament per educació i ambient familiar, E. Girbal va heretar la dèria de conservar els mots d’un català que ja forma part de la història.
A La reencarnació de la Matèria, Girbal irromp a la ciutat
La Barcelona de Girbal s’assembla molt més a la que jo recordo (hi sóc nat el 49) que la que he llegit dels modernistes i noucentistes, la majoria fills d’una burgesia industrial, rica i culta, que volia transformar Barcelona en la Viena o el París de la Mediterrània i Catalunya en una Arcàdia.
D’aquella Barcelona somniada només hi puc reconèixer algun paisatge i, a més, prostituÏt.
En un radi de cent metres del meu pis de la dreta de l’Eixample, a tocar de la Sagrada Família, hi havia una lleteria amb vaca, solars i horts al centre de la mançana on anàvem a jugar, una fàbrica de gel que el repartia amb carro, hi havia els serenos i les porteres, i els bastaixos del Born, i els homes que recollien burilles a les parades dels tramvies —que duien la gent penjada dels estreps—, els emigrants pidolant feina a la plaça d’Urquinaona, les maletes de cartró dels desposseïts que arribàvem amb el Sevillano a l’Estació de França, el barri de la Perona, les barraques de Montjuïc, els xarlatans del «Paralelo», la xava, els ramats de xais pel mig del carrer camí de l’escorxador, les barraques dels escrivents i lectors per als analfabets… Aquella Barcelona idíl·lica havia desaparegut o potser no havia existit mai que no fos en la imaginació i en la literatura i en les pel·lícules dels pijos del cinema català. I encara quan jo ja treballava, hi havia «mecas», i el fill de l’amo i el confessor personal de la mare de l’amo, i el vigilant de nit contractat per caritat, i la setmanada que es cobrava el dissabte.
Llegint les tres narracions que, a La reencarnació de la Matèria, E. Girbal situa a Barcelona, sembla ben bé que la ciutat, després de la guerra, hagués tornat a l’època que les va escriure, tocant de peus a terra, des de baix de tot i trepitjant el fang. Barcelona va tardar molts anys a recuperar-se per a no tornar a ser res del que s’havia somniat.
Girbal és un home que escriu als marges, però no pas de la realitat, sinó de la fantasia d’uns que s’estaven inventant un país al marge de la realitat que els envoltava. Això, si, escrivien molt bé.
Nota a peu de pàgina
De l’E. Girbal i de la seva obra, coneguda i per conèixer, se n’ha parlat a bastament i ho ha fet qui en té autoritat i coneixements —que jo no tinc, ni pretenc complementar.
Amb aquest article només persegueixo, d’una banda, posar en relleu la feina i la tenacitat d’investigadors i editors que fan possible que tornin escriptors oblidats i, de l’altra, estimular-vos a llegir-lo. No us en penedireu.
D’un temps ençà han aparegut paraules que defineixen noves situacions en el camp de l’urbanisme com poden ser les següents:
Resiliència, capacitat d’afrontar l’adversitat. Els municipis han d’estar equipats i els ciutadans preparats per a la resiliència.
Ecocidi, destrucció del medi ambient d’un territori de forma intencionada. Fins i tot el tracte que es dóna als immigrants.
Energia verda, és la que s’obté de les fonts naturals i en principi inesgotables, com poden ser la eòlica, geotèrmica, hidroelèctrica, solar, etc. S’ha d’anar cap a un urbanisme més sostenible.
ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) que corresponen a l’Agenda 2030 de les Nacions Unides per transformar el nostre món de forma més sostenible. Hi ha 17 objectius que s’han d’assolir per a respectar el medi ambient.
Economia circular, gestió dels residus a través de les 3R (reduir, reciclar, reutilitzar). Els nuclis de població han de preveure aquest model.
Gestió integral de l’aigua, recursos hídrics incidint de manera global en tot el cicle de l’aigua, així com del litoral i les platges. Models de contractació i de control de la gestió amb equitat, eficàcia i sostenibilitat per a adaptar-se al canvi climàtic.
Smart city, ciutat intel·ligent. Aplicar les noves tecnologies per a tenir un desenvolupament sostenible, tant en els aspectes operatius com en els socials i ambientals.
Green city, es una altre manera d’ocupar el paisatge, tant en la concepció de disseny urbà com de l’edificabilitat. Del que es tracta és d’aconseguir reduir la contaminació de CO2 i que la petjada ecològica de l’acció humana sigui equilibrada en el medi ambient, «ciutats com boscos».
Reflexió
Aquets nous escenaris que s’han introduït en el nou urbanisme faran possible aconseguir unes poblacions més sostenibles mediambientalment.
El planeta que habitem els éssers vius necessitava aquesta reflexió. De ben segur que la Covid-19 ens està forçant en aquest camí, ja que queda clar que era necessari aturar el ritme desenfrenat que duia la humanitat.
Els sil·logismes també aporten reflexió des d’Aristòtil i ajuden a posar en ordre els pensaments i les vivències.
La veritat, en l’àmbit de les relacions humanes, que la majoria som capaços de copsar, és sempre una veritat esbiaixada i generalment complaent. La veritat última s’amaga sempre, sovint no és escoltada i moltes vegades és tossudament negada.
Aquest fet ha estat sempre una eina útil per als qui ostenten qualsevol mena de poder, des del familiar fins als grans poders institucionals. Sempre ens hem enganyat els uns als altres d’una manera més o menys intencionada. I és que els instints bàsics, els desitjos i inèrcies de la vida humana són filtres pels quals sotmetem totes les altres qüestions socials. Aquest és un dels motius principals que encara estiguem tots plegats sotmesos, amb més o menys intensitat, a tota mena d’humiliacions, vexacions, discriminacions socials, governs de tota mena i múltiples autoenganys.
És que no estem preparats per a la veritat?
Partint d’aquesta situació és prou clar que la majoria de governs —per no dir gairebé tots—, mai no actuen en benefici de la població sinó que ho fan sempre pel manteniment de l’estatus imperant, pels privilegis adquirits i en favor d’allò que anomenen l’ordre social. Tots tenim clar que només actuen solidàriament o pel bé comú quan s’hi veuen totalment obligats.
Un dels arguments més utilitzats pels governants de tot el món per a no dir la veritat és que el poble no està preparant per a saber-la. Per a ells, que el poble sigui coneixedor de la veritat portaria al caos, a la violència i destrucció dels sistema establert. Però tots tenim clar, també, que no es pas així, sinó que és la mentida la que porta al caos, a la por i a la violència, i no pas la veritat.
Perquè la gran violència exercida contra els altres i contra nosaltres mateixos , l’esclavitud, els genocidis, etc., mai no són fills de la llibertat sinó de la mentida, de la por i de l’obediència cega i malaltissa. De la llibertat, si és veritablement llibertat, només en pot néixer concòrdia, ajuda mútua i responsabilitat.
Però, per què en una societat que en diem madura no podem exigir la veritat? És que potser no la volem saber? Perquè jo no em crec pas que, per exemple, els polítics espanyols, com ara en Sánchez, l’Iceta, o en Rajoy, o alguns dels nostres estiguin preparats per a saber la veritat i nosaltres no. Més aviat creuria que estan millor preparats per a treballar amb la mentida que no pas per a exercir la veritat.
Cal, doncs, preguntar-nos per exemple: en l’actual situació de crisi mundial provocada per la Covid-19, ens diuen la veritat? Per què ara hauria de ser diferent? Per què ho haurien de fer si no ho han fet mai? Ha passat alguna cosa que ens faci creure que ara es preocupen per nosaltres? Tots sabem que la resposta és negativa.
La mentida és, doncs, dins de totes les institucions, les econòmiques i culturals, o religioses i està impregnada en totes les àrees de la societat, des de la família, fins a les empreses o les institucions locals. Això no és pas gratuït i ens passa factura a tots, perquè crea una societat desconfiada, malalta, egoista i també dòcil amb el sistema i sense poder generar respostes útils per a la regeneració.
I sense la veritat no podem ser ciutadans lliures, ni ser responsables —ni individualment ni col·lectivament— per a prendre decisions importants o reaccionar tal com voldríem davant injustícies flagrants o accions totalitàries.
Tot això ho escric arran de la postal de Nadal que em van enviar del nostre pres polític Jordi Turull que fa cita d’Hilari Raguer (1928-2020), monjo de Montserrat:
«La llibertat s’ha d’exercir, si no no és res. I exercint-la segurament es perd llibertat. Però si no la fem servir, no hi ha llibertat.»
Doncs, això, com és possible que acceptem la presó i la repressió sense respondre amb contundència o sense confegir una estratègia clara i útil per posar fi a aquesta indecent situació? Si sabem que la llibertat és indispensable i s’ha de lluitar sempre per no perdre-la, per què no l’exercim?
Laura Vidal (Barcelona, 1998), és graduada en Batxillerat Artístic als Jesuïtes de Sarrià-Sant Ignasi, de Barcelona, i, actualment, estudia el 4t curs del grau d’Arqueologia a la Universitat de Barcelona. A més de voluntària a l’hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, l’any 2015, i en l’orfenat-escola de Ghana l’any 2016, també ha fet tasques en diverses excavacions arqueològiques, com l’assentament Ibèric de la Timba de Santa Bàrbara, Castellet i la Gornal [Penedès, 2017]; la cova neolítica de la Guineu, Sant Martí Sarroca [Penedès, 2018]; l’assentament neolític de Guixeres de Vilobí [Penedès, 2018]; la cova de Can Figueres, Begues [Baix Llobrega, 2019]; la cova de Can Sadurní, Begues [Baix Llobregat, 2019]; l’assentament neolític de Guixeres de Vilobí [Penedès, 2019]; i, la cova llarga, Subirats [Penedès, 2021]. També, té el títol de busseig amb una estrella de la FEDAS-CMAS (2021) i ha fet diversos cursos sobre els misteris de l’Egipte faraònic.
