[Text de Xavier Borràs.]
Quan era menut, durant els primers viatges amb el 600 cap a Gandesa (Terra Alta) a l’estiu per anar-hi a passar unes dies de vacances, el trajecte es feia llarg i pesat —costes de l’Ordal, costes de Falset…— i recordo molt vivament com la mare i el pare ens animaven tot cantant velles i sàvies cançons, que apreníem de seguida, ens entretenien i ens feien passar l’estona quasi sense adonar-nos-en.
D’aquestes cançons tinc memòria grossa d’El Cant del Poble (lletra de Josep Maria de Sagarra i música d’Amadeu Vives, estrenada el 1931 per l’Orfeó Català), que mon pare va aprendre en les àrdues batalles militars, durant la guerra d’agressió contra Catalunya i que mai no va oblidar.
Sempre m’ha semblat, com li passa a tanta gent, que hauria de ser el veritable himne de Catalunya i no el mortuori i feixuc Els Segadors, que recentment ha estat objecte de befa en un acte institucional. I no solament per la lletra —animosa i vital— sinó, també, per la música, de ritme ancestral, arrelada i alegre.
Avui que la mentalitat d’esclau (espanyol) cada cop és més estesa —sigui una abraçada infecta, un menysteniment dels símbols, l’anorreament lingüístic o la desfeta total— la típica reacció de l’esclau, de ment colonitzada —a més a més— és d’assenyalar els qui els són crítics o plantegen alternatives viables, com és el cas d’aquest himne, que diu que «tenim els braços per defensar-nos»
Apreneu-ne la lletra, canteu El Cant del Poble i difoneu-lo:
El Cant del Poble
Glòria, catalans, cantem,
cantem amb l’ànima!
Un crit i una sola veu:
visca la pàtria!
La nostra terra és redimida.
El gran moment és arribat.
Fora els ultratges. Lluny la mentida.
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!
Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta.
Vola sobre el front l’estel
de la senyera!
Tenim les venes per a estimar-la
i en la tempesta del combat
tenim els braços per defensar-la.
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!