Fa uns dies el Tribunal Constitucional francès va tombar la primera llei que facilitava la immersió lingüística en català i en la resta de llengües minoritzades a les poques escoles que les ensenyen a França. La mesura ha mobilitzat molts ciutadans a la Catalunya del Nord i a les altres nacions històricament trepitjades pel propi estat, el que ha dut al president Macron a rectificar, de manera sorprenent. Fent un gir de 180 graus, ha dit: «Les llengües de França són un tresor nacional que enriqueixen la cultura francesa». I ha reivindicat les escoles que «han mantingut vives aquestes llengües i n’han garantit el futur».
No podem saber encara fins a quin punt són sinceres aquestes paraules i com revertiran la tradició històrica francesa d’exterminar la seva pròpia riquesa i diversitat cultural i lingüística. Si fos cert, suposaria un primer punt d’inflexió històric en la relació del país amb els seus patois. Recordem-ho, de pas toi, tu no. Tot i que ara mateix és tan difícil de creure com que Espanya fes un canvi semblant.
Fins que puguem saber quin serà el resultat de les actuals protestes i aquesta aparent rectificació, és bo fer un repàs d’aquest malaltís nacionalisme d’Estat que, com l’espanyol o el turc amb els kurds, basa la seva grandesa, la seva grandeur, en l’eliminació i l’assimilació de l’altre. El que pot fer comptant, a diferència dels nacionalismes defensius com el nostre, amb tots els recursos de l’Estat: jutges, escoles, universitats, mitjans de comunicació hegemònics i públics, i quan cal, com a Turquia, l’exèrcit, o com a Espanya, la policia, les clavegueres de l’Estat o una justícia implacable i desvergonyidament nacionalista.
Espanya, per sort per a nosaltres, és un maldestre aprenent del que França instituí com a eix central a les ciències socials: l’estat-nació unitari, que requereix —per a implementar-se— la imposició, la violència sobre un aspecte tan íntim dels ciutadans com és la seva llengua materna, per a esborrar per sempre nacions mil·lenàries en nom de la modernitat, la República i una falsa igualtat. Perquè una veritable igualtat consistiria que bretons o corsos tinguessin el mateix dret a eliminar la llengua dels parisencs. O, sense posar-nos tan tràgics, que els parlants de totes les llengües tinguessin el mateix dret a conservar-la, ensenyar-la i practicar-la en tots els àmbits.
França no només du a terme amb molta més eficàcia que Espanya l’extermini cultural de les 8 nacions que poblaven el seu territori: bascos, catalans, occitans, provençals, bretons, corsos, bearnesos, alsacians —i ja al segle XIII els càtars o albigesos, que estrenen la Inquisició—, sinó que fa quelcom encara més greu: crea aquesta legitimació que abracen gairebé tots els estats actuals al món per a maltractar les seves minories nacionals.
El feixisme o el colonialisme clàssic han fet, de ben segur, més mal a la humanitat. Però el model d’estat-nació unitari i homogeni, a diferència d’aquests, continua vigent i fent mal al projecte humà i la seva diversitat cultural, que troba en les llengües el vehicle amb què diferents nacions expressen la seva cosmovisió, una manera pròpia i diferenciada de veure el món i d’organitzar les escoles, l’economia, les comunitats, amb què tan sols això ja els dóna dret a autogovernar-se i a autodeterminar-se, especialment quan tenen estats en contra que volen la seva eliminació.
França aconseguirà fer d’això un marc mental que s’imposarà a les ciències socials i repetiran acríticament molts dels graduats en dret, història, sociologia o ciències polítiques, quallant, de dreta a esquerra, en l’anàlisi del fet nacional arreu del món, fins i tot en l’anarquisme. França consagra així —des de dintre de les ciències socials— un model que li permet legitimar el violent colonialisme interior que estava duent a terme a les seves escoles i en lleis que maltractaven les llengües regionals, fins a arribar en dos segles al seu extermini gairebé complet. Un país que en altres aspectes sembla tan culte, cosmopolita, democràtic i avançat, mai no s’ha disculpat, admès i ni tan sols entès, igual que Espanya, el mal que s’ha causat a si mateixa i a les nacions originaries de l’hexàgon. Això si, es pretén respectuosa i en fa museus, rutes turístiques i souvenirs només un cop que les ha fet desaparèixer per a assolir una unitat nacional basada en l’homogeneïtzació a cops de matar llengües amb la mateixa tirania que deien combatre La Marsellesa. Com quan el 1904, després que el provençal Frederic Mistral guanyés el Premi Nobel de Literatura, exigís a la fundació Nobel que no es tornés a donar aquest guardó de literatura a una llengua que no fos la dels estats.
L ‘anterior agressió a la Catalunya del Nord fou quan canvià el nom al departament que la inclou, anomenant-la només Occitània, conscient que aquesta nació, que fou uns dels primers renaixements i representava tota la meitat sud del país, ja no comporta avui cap perill, mentre que sí ho és Catalunya per la força del catalanisme i l’independentisme al sud de la frontera.
Igual que Espanya, França ja no pot dur a terme mesures draconianes com pegar els nens a l’escola que parlen els patois, com feien fins fa només quaranta anys, ni prohibir que existeixi Ràdio Arrels en català o Radio Euzkadi en basc a Iparralde, el país basc francès. Però si que pot continuar provant d’anar-les erosionant amb lleis i normatives menys cridaneres. Com a Espanya, on, com sabem, patim diàriament mesures també menys radicals que les de Franco, Felip Vè o Primo de Rivera, però amb el mateix esperit. Com per exemple que els Països Catalans no puguem confederar les emissions de ràdio o de televisió tot aprofitant que ens uneix, ni que sigui, una llengua comuna. Mesures assimilacionistes d’un ultranacionalisme d’Estat al descobert, que mantenen el mateix objectiu: anar aconseguint, segle rere segle, un extermini cultural que constitueix, més que cap altre aspecte o definició pròpia, els fonaments dels seus propis nacionalismes centrals.
El sorprenent és que, encara avui, gent amb cultura i d’esquerres a França continua fermament i, en molts casos, fervorosament convençuda que la imposició d’una única llengua és legítima i que reivindicar no ser expulsat del planeta —com ho foren tantes nacions precolombines— és fruit d’un arcaic i anacrònic regionalisme egoista, oposat a una modernitat que passa inevitablement per matar llengües i imposar-ne una de sola.
Tristament, aquest és el major llegat de la revolució francesa. La França revolucionària oblida molt aviat, ja des de l’entronament de Napoleó com a emperador, quan venia a acabar amb l’antic règim, bona part dels seus honorables ideals, deixant dempeus un únic eix, que a més poc té a veure amb la igualtat, la llibertat i la fraternitat, i que aplicarà amb fermesa implacable al llarg dels segles: el centralisme, el jacobinisme, l’unitarisme, que es tradueix en aquest ultranacionalisme d’Estat. I que en estats compostos i diversos lingüísticament i culturalment com son França o Espanya suposa, de manera automàtica, l’absència de democràcia i justícia.
El fet que el model francès s’hagi copiat arreu, fa que encara avui imposar el castellà a nens maputxes al sud de Xile, o que al Brasil, de les 180 llengües precolombines només se n’ensenyi una, arribada de 10.000 km més enllà, el portuguès, es vegi com un fet legítim i legal, com un procés inevitable en la modernització del país, mentre que obrir una escola per a ensenyar mapudungun, guaraní o una ikastola a Euskadi o en català a casa nostra durant més de mig segle XX, es presenti com un acte il·legal i gairebé subversiu. És, doncs, una clara continuïtat d’un procés de colonització interna, legal i constitucional, que rep el suport de la resta d’estats, també immersos en processos semblants, i de les institucions globals.
El cas francès, com l’espanyol, ens permet entendre que no podem parlar de nacionalisme sense mentir quan no reconeixem que no n’hi ha un sinó dos, d’oposats. D’una banda els nacionalismes d’Estat, agressius, assimiladors, gairebé sempre supremacistes, com és el cas espanyol, francès, turc o nord-americà respecte de les nacions originàries, que el que pretenen és el seu domini i extermini, esborrant-ne la llengua, i acompanyat generalment del saqueig de matèries primeres i d’un colonialisime aplicat de diferents maneres. Doncs no és només colonialisme el clàssic amb les seves formes històriques, sinó també molts processos actuals de dominació nacional o etnolinguística, com és evident en el cas espanyol, francès, turc, xinès o americà. Són nacionalismes parasitaris perquè no generen una simbiosi saludable amb reciprocitat de beneficis, sinó, com a les Amèriques, una extracció de recursos fins a eliminar l’hoste i reemplaçar-lo. I que, a escala europea actual, no és gaire diferent del nostre cas.
I d’altra banda els nacionalismes defensius sense Estat com el català, el kurd, el tibetà, el saharahui, els indiamericans o els descolonitzadors a l’Àfrica entre 1940 i 1980. No pretenen esborrar, en el nostre cas, el castellà, dominar Madrid, catalanitzar Espanya, imposar la nostra manera de fer a la resta de nacions ibèriques. Vol o volem tan sols tenir el dret d’existir plenament en la nostra llengua i cultura sense haver de demanar permís, com poden fer ells. I no compartim el mateix desig per a dominar o conquerir. Reclamem el dret a poder autogovernar-nos amb les estructures d’un estat, perquè existeixen diferències substancials en la cultura i en les formes d’organitzar la societat que fan que no poder-ho fer, generi, com aquí, un llarg reguitzell d’injustícies i d’ineficiències, també en el pla econòmic i d’infraestructures.
Hi ha una diferència essencial entre un nacionalisme que lluita per defensar una llengua, que el que lluita per destruir o eliminar una llengua. Pretendre equiparar l’un i l’altre és una fal·làcia que menteix d’arrel i deixa clar que no hi ha un anàlisi honesta, sinó una estratègia política de dominació. Malgrat que, malauradament, arreu del món predomina aquesta confusió de dubtosa sinceritat.
El més grotesc i cínic és que els nacionalismes centrals i agressius, els patrioters, no només consideren els perifèrics i defensius com els únics nacionalismes, sinó que els atribueixen, a més a més, els pitjors mals dels nacionalismes agressius d’estat, com amb el clàssic insult «nazi», sospitosament mai en el seu equivalent ibèric: franquista, perquè la falsedat argumental seria massa evident. O els processos de supremacisme o de guerra ètnica i d’assimilació violenta d’una nació per l’altra, que només s’han dut a terme quan aquests nacionalismes disposaven de les estructures d’un estat, usant tancs i aviació, no amb guerrilles partisanes o grups terroristes com ETA, l’IRA o Terra Lliure.
Els patrioters consideren inclús, en el que suposa un veritable fanatisme desmesurat, que Deu, Al·là o el Partit Comunista els beneeix en la seva croada, fins al punt de no poder admetre’n ni el qüestionament. O, com en el cas espanyol, considerar il·legal el que és una idea política tan defensable com qualsevol altra, unionisme i independentisme.
França pot estar tranquil·la sabent que les fortaleses de Vauban continuaran intactes a Prats de Molló, Vilafranca del Conflent i Mont Lluís, erigides després de l’infame i il·legal Tractat dels Pirineus, que escapçava un 20% del país i de la població catalana el 1678, i els lliurava la que era la segona ciutat més gran, Perpinyà, per si Espanya plantejava una guerra de reconquesta d’aquests magnífics territoris perduts. A diferencia de Gibraltar, Espanya mai no els ha reivindicat. Que França ha fet un eficient procés d’aculturació per a no deixar rastre de cultura catalana queda palès amb la recent victòria del Front Nacional en aquesta capital, l’única ciutat catalana de la història governada —democràticament— per l’extrema dreta.
Val a dir que part de l’èxit de França en aquest extermini que Espanya porta segles provant de copiar —per sort per a nosaltres i per al dret universal i la cultura humana, amb menys èxit del que sí tingué a les Amèriques, on en efecte aconseguí reduir a una de sola les mil llengües que parlava el continent—, té a veure amb el fet que mentre França oferia a les nacions assimilades una democràcia republicana avançada (tret del fet nacional), econòmicament pròspera i culturalment rica, a canvi de la llengua i la cultura pròpies, Espanya ofereix encara avui a les nacions conquerides i assimilades un regne més conservador, arcaic, pobre materialment i culturalment que les nacions dominades, en especial als Països Catalans. Com podem constatar en el pactismepolític entre els diferents estaments, en models d’economia i de política més cooperatius i propers, o en llibertats ja recollides a les Constitucions Catalanes del segle XIII.
El més irritant de la prepotència francesa en els seus genocidis culturals, que encara perduren, és l’arrogància amb què enarboren el seu nacionalisme no-nacionalista, igual que els espanyols. Que queda ben resumit en la frase d’un falangista espanyol «moderat» en un documental sobre l’anarcosindicalista i ministre republicà Joan Peiró en parlar el seu afusellament, del qual ell no era partidari. Quan li pregunten sobre el de Companys diu, literalment: «Yo no soy nacionalista, pero soy español, soy patriota, y a Companys sí que había que fusilarlo por antiespañol».
Hi ha un últim argument fàcil d’esgrimir quan veieu un francès defensant tot aquest seguit de coses indefensables: és com Astèrix i Obèlix, només que ara vosaltres sou els romans.