Toni Casassas i Bover (Vic, Osona).
Tot i treballar en diferents disciplines artístiques, els ultims anys s’ha centrat més en el cinema experimental i l’audiovisual que en la pintura o en la fotografia. Va realitzat cursos de cinema amb Bigas Luna. Cursos d’arquitectura, a la Universitat d’Arquitectura de North of London, i d’Escenografia a Kontsfack School of Art d’Estocholm.
[Text i veu de Nan Orriols.]
La borsa puja perquè anuncien una vacuna per a la COVID-19. La Pilar Rahola ja podrà prendre un cafè!!! I els afortunats de sou burocràtic podran anar amb creuer a veure les aurores boreals.
Els que ens garanteixen les nostres llibertats, o sia, el senyors Sánchez, Iglesias, Illa, el rei, el rei emèrit, el papa, el cardenal Omella, Aznar, Casado, Arrimadas, Rivera, etc., ens administraran la vacuna d’acord amb la llengua que parlem, què votem i si som més o menys espanyols.
És tot tan divertit que diuen que els independentistes només governen per a la meitat dels catalans. Es veu que ells «gobiernan para todos los españoles», fins i tot els que no ho som.
Un dia va aparèixer la sida; més tard, el virus de l’Ebola. Els savis diuen que els virus som nosaltres i que en vindran més. El virus aprofita la nostra debilitat, la contaminació, la massificació, però, per sobre de tot, aprofita la nostra estupidesa. I no dubteu ni un segon que vindran més virus. Fins a l’últim. No l’últim virus, no. L’últim sàpiens.
Em pregunto, per què manen ells i no nosaltres? Ni tant sols que fos per una vegada.
Des de la Constitució de 1978 només hem tingut un vicepresident del govern central, per què?
Serà que per manar s’ha de voler manar, és condició necessària. És més, nosaltres, els catalans, hem volgut manar alguna vegada des de la transició?
Ara ja no és així, però durant molts anys hem estat primers en empresa i economia, és a dir en emprenedoria. Ells no tenien industria i nosaltres sí, però tenien les institucions, el BOE, molts anys d’ofici en l’administració pública i, sobretot, el barri de Salamanca, les ambaixades, els ministeris i la llotja del Santiago Bernabeu.
Els catalans durant 40 anys hem mirat cap a on s’havia de mirar? O als poders fàctics de casa nostra ja els anava bé que fos així?
Al 2006 tot va començar a girar reformant l’Estatut de 1979, va ser votat i aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats, el Senat i refrendat pel poble de Catalunya. Va ser impugnat pel PPC davant del Tribunal Constitucional i aquest fallà contra una sèrie d’articles, materialitzant-se la frase d’Alfonso Guerra «le pasaremos el cepillo». Senzillament se’l van carregar, no respectant l’altra frase del president Zapatero, quan des de Catalunya digué: «Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán»… La resta, fins avui, ja ho coneixeu prou bé.
Desprès de les consultes d’Arenys de Munt, del 9 de novembre i —el més important des de la transició—, el referèndum del 1r d’octubre, vingueren les conseqüències: aplicació de l’art. 155 de la Constitució de 1978, presó i exili.
Ara (que ja ha costat prou) hi haurà eleccions el 14 de febrer. Pot ser que surti un Parlament amb majoria independentista. I que farà? Les candidatures haurien de dir-ho abans de les eleccions? Jo crec que sí, és a dir, s’ha de saber on anem.
El Parlament independentista farà una DUI? O continuarà sota el comandament dels de sempre de Madrid? Si fos així, podríem canviar el poder i que no manessin els de sempre.
I els altres? PSC, PPC, C’s, Comuns, es a dir, els constitucionalistes a Catalunya, què faran? Alguna cosa s’hauria defer, continuar igual…, promeses i més promeses? Estat federal? Com Alemanya, Suïssa, etc.?
Es diu que el postCovid-19 ens farà canviar moltes coses. Serà veritat?
Jo, de moment estic immunitzat, tot just fins passades les eleccions. I desprès? «Más de lo mismo»?
Així ho veig.
El resultat del desconfinament ha estat una descompressió que ha portat als ciutadans d’aquest país a envair els espais naturals. Com desesperats, els han pres a l’assalt, conscients molts d’ells, que la vida que s’havien imaginat al piset de seixanta metres quadrats era un fracàs absolut si no es comptava amb el bar, les escapades de cap de setmana i disposar d’un espai públic segur. Aquesta invasió inesperada i desproveïda de contenció i conducció, està provocant serioses tensions entre «pixapins» i «indígenes».
Jo m’hi sento com en una frontissa en aquest debat, més que res perquè sóc un barceloní que porto una mica més de mitja vida vivint fora de la gran ciutat. Durant la meva infantesa vaig ser «el noi de ca la Pepita de Barcelona» en el poble on em vaig criar, i tot i que el «ca» em donava dret a casa, no tenia pedigrí. A Vic, on ara visc, tampoc en tinc, perquè no en sóc de «tota la vida». Per tant, sóc un petaner híbrid, nòmada, desconcertant i inclassificable, un intrús enmig de tribus. Però tinc l’avantatge d’haver sentit el menyspreu dels indígenes, que de tant desconfiats que eren et fotien abans que no els fotessis, et venien gat per llebre mentre llençaven la merda al rec, contaminaven les aigües, criaven porcs i conills «de pagès» al garatge de casa… Encara es veuen cases de pagès que semblen deixalleries, es continua especulant amb el paisatge i molts no demostren cap respecte pel país. Això ha anat canviant, però no gaire, i tot gràcies a moviments que han unit les sensibilitats de pagesos, gent dels pobles i de les ciutats.
D’una altra banda, fent de fals indígena, però ben camuflat, he contemplat amb vergonya aliena la ridícula vanitat d’una colla de papanates, mal educats, banals (i és clar que hi ha excepcions) que pul·lulen pels pobles, les platges i les muntanyes, sense cap respecte, dispersant els ramats amb gossos domèstics que van a la dula, sembrant les seves escombraries i enduent-se tot el que hi troben i poden. Ningú té mes drets que cap altre.
Ara el debat consisteix en si aquest desgavell s’arregla amb multes, amb peatges o amb pedagogia.
Però hem comès una errada pedagògica difícil de revertir: haver imposat la definició de territori, a través de la CCMA, per a referir-se a allò que és un país.
Territori: 3 m. [GG] Porció de la superfície terrestre subjecta a apropiació per un grup d’individus a fi de portar a terme qualsevol activitat.
Queda clar, la superfície terrestre és Catalunya i el grup d’individus són bàsicament els habitants de l’àrea metropolitana, a qui se’ls convida a gaudir d’un parc temàtic sense abandonar la seva zona de confort, una extensió de la ciutat, com qui passeja pel Tibidabo.
País: 1 m. [LC] [GG] Territori d’una nació, d’un poble. Catalunya és un país muntanyós. Els països estrangers. Són gent d’un altre país. Descobrir nous països. Tractar una província com a país conquistat.
La definició del DIEC em sembla prou interessant per a entretenir-nos-hi un moment: un país és el territori d’una nació, d’un poble, val a dir d’una comunitat de persones que comparteixen un sentiment d’identitat, de cultura, de llengua, jurídic…
Catalunya és un país muntanyós, i tant, i divers i complex, i una selva, que pot passar d’un estat de calma beatífica als extrems més durs i perillosos, com s’ha demostrat manta vegades amb el resultat d’accidents per imprudència i desconeixement, que mobilitzen recursos de salvament de mossos i bombers, si no mortals.
La CCMA, amb aquesta timidesa per parlar de país, demostra la seva conformitat a ser tractats com una província conquerida per les armes. Segurament els hi va la feina.
D’altra banda, els Parcs Naturals, objecte principal d’aquesta depredació, gestionats per la Diputació (hauria de dir per a la Diputació), han estat fins ara les seves hisendes. Una masia ben plantada i ben engiponada per albergar-hi tècnics i gestors que s’han cuidat d’enjardinar-ne els voltants, escarificar i tallar la gespa a l’anglesa, instal·lar algun centre d’informació que sol estar sempre tancat i uns quants cartells, els uns indicant i els altres prohibint. Els aparcaments són insuficients, els accessos compromesos en una situació d’emergència, la regulació de pernoctacions pel turisme itinerant pràcticament inexistent, les acampades incontrolables. La situació els sobrepassa. També, sobrepassa als alcaldes de les zones rurals que tenen la mala sort de tindre un gorg, un riu o una fageda i aparèixer en un programa poca solta de TV3, convidant a descobrir-lo sense avisar que amb les xancletes, la nevera, el para-sol i l’aneguet, la cosa es pot complicar, i molt.
Ara imagino les solucions que vindran: accessos restringits a la capacitat dels aparcaments, tancament d’espais naturals, peatges, cites prèvies, trenets o autobusos per accedir-hi…, la qual cosa no farà més que reblar el concepte de parc temàtic.
Res a veure, doncs, amb aquella gent que el 1876 va fundar l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (avui el CEC) amb la finalitat d’estudiar les riqueses de Catalunya sota els diferents aspectes científics, literaris i culturals i que van impregnar durant dècades aquests principis als moltíssims centres excursionistes, ateneus, esplais, escoltes, que els seguiren.
Hem perdut molts bagatges pel camí i no anem bé per a recuperar-los. Nosaltres teníem un país. Els nostres gestors no en tenen.
Jordi Remolins (Ripoll, 1970). Aquest jove escriptor ripollès es defineix ell mateix com a «mecànic de bicicletes per imperatiu vital, pseudo-periodista, escriptor autoeditat, psicòpata frustrat i onanista a estones perdudes».
També, el podeu seguir en aquesta xarxa social i conèixer alguns dels molts projectes en què participa. Aquí hi trobareu unes més àmplies referències.
La història de les nostres biblioteques no deixa de ser un fet singular. Promogudes per l’Obra Cultural de la Mancomunitat de Catalunya, el 1914, quan la meitat de la població era analfabeta, assoliren un nivell comparable a les de Gran Bretanya i els Estats Units. Malgrat les dificultats polítiques i els atacs contra la nostra cultura (dictadura de Primo de Rivera, Guerra Civil, dictadura franquista) el projecte es consolidà.
De manera força peculiar, el sistema de Biblioteques Populars va estimular i va donar sortida laboral a noies amb formació superior; també, es creà l’Escola Superior de Bibliotecàries i la formació continuada. Durant els anys més difícils, la creixent xarxa de biblioteques va ser refugi i centre de resistència cultural i, en moltes d’elles, s’hi impartien classes de català. La història és extensa i la podeu consultar en aquest vincle.
Malgrat tot, les nostres biblioteques són un model d‘èxit relatiu. En un país tan petit com el nostre disposem de cinc xarxes connexes: Biblioteques de la Diputació, Biblioteques de la Generalitat, Biblioteques Municipals, Biblioteques Universitàries i la Biblioteca de Catalunya. Fora d’aquestes xarxes hi ha les biblioteques d’ateneus, d’entitats culturals i professionals, de museus, de particulars… Això fa que, malgrat els avenços tecnològics, amb l’establiment incomplet de connexions encara resulti impossible disposar d’un mapa exacte dels fons existents.
Les biblioteques d’avui poc tenen a veure amb aquells espais on el grinyol d’un seti o una conversa audible eren un sacrilegi. Avui, són centres de cultura on, a més de les funcions de préstec, de consulta i d’estudi, s’hi pot trobar música, premsa, audiollibres, s’hi duen a terme clubs de lectura, presentacions, conferències, exposicions, debats, tertúlies i tenen espais especialitzats per a infants i joves, connexions wifi, consultes per internet, préstec de llibres digitals… I
Un altre fet important, possiblement desapercebut per a molts ciutadans, és que s’hagi trencat la desconfiança amb els llibreters, considerats durant massa temps com els fariseus de la cultura, finalment tinguts com a col·laboradors i còmplices necessaris. La creació del Diploma de Postgrau de Llibreria de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB en dóna testimoni.
La nova Biblioteca de Vic Pilarín Bayés serà, sens dubte, una biblioteca moderna, modèlica, un centre de cultura situat en un espai que molts vigatans no podrem oblidar i la seva presència serà, simbòlicament, la resposta d’un poble pacífic i acollidor a la ignomínia. No m’atreveixo, però, a fer conjectures sobre els canvis que per a la ciutat i per als meus admirats treballadors de la Joan Triadú pot comportar el trasllat de barri, d’una complexitat social i cultural extraordinària, però intueixo que n’hi haurà i que hi sabran respondre amb professionalitat i vocació.
Només em preocupa una cosa: que en nom de la necessària adaptació es perdi l’essència de tota biblioteca, que és la disponibilitat i accés als fons, especialment els fons d’autors locals contemporanis. Parlo de més de setanta autors, escriptors i poetes osonencs, l’obra dels quals, en molts casos, roman dispersa o desapareguda. Aquest és un patrimoni cultural que la ciutat de Vic hauria de preservar, reconstruir, digitalitzar i posar a disposició de lectors i estudiosos de casa i d’arreu del món.
No sé quin destí es preveu per a l’actual Biblioteca Joan Triadú, però tenint l’espai i els professionals, destinar-la a aquesta funció em semblaria més una qüestió de voluntat política que de pressupost. Vic no es pot permetre tenir aquest tresor literari i poètic repartit pel nostre galimaties bibliotecari i haver de fer petitoris arreu per a completar el coneixement de l’obra de molts d’ells.
Poso aquest desideràtum sobre la taula de l’Ajuntament de la ciutat, de les Biblioteques de la Diputació i de tots aquells que s’hi vulguin afegir.
Eduard Garrell (Barcelona, 1949).
Mestre en restauració i conservació de suports gràfics. Diplomat superior en llengua i literatura francesa. Entre d’altres, ha treballat al sector editorial i farmacèutic. Ha estat secretari técnic del Gremi de Llibreters de Catalunya. Llegidor i activista cultural.
L’any 1960 el cens era de 738 habitants. El poble estava configurat per quatre carrers, l’església de Sant Joan, el cementiri a can Roura, l’Hotel a la plaça de Cal Baldiró, al seu costat un cinema on també es feia teatre, una Residència de les Germanetes de la Sagrada Familia i botigues de bona qualitat als carrers principals.
Encara es treballava al camp: vinyes, arbres fruiters, maduixes, ametllers i oliveres. El «trull» era al carrer Sant Isidre. Se celebrava els Tres Tombs i la festa major petita girava entorn de l’entitat Germandat de Sant Sebastià. [Recomano la lectura de l’obra escrita de Miquel Ballvé Boada.]
Abans de la Guerra Civil, Matadepera ja havia crescut amb alguns barris amb vocació de cases d’estiuejants. Provenien, bàsicament, de Terrassa, Sabadell i Barcelona. L’altitud del poble (uns 500 m a la plaça de l’Esglèsia) era un bon referent per a la salut. La muntanya de Sant Llorenç amb el monestir romànic en el seu cim, la Mola (1.140 m) és tot un símbol per a les persones que els agrada la natura. En donen fe estiuejants il·lustres com Àngel Guimerà —va escriure la novel·la María Rosa—, l’escultor i dibuixan Ricard Marlet; mossèn Josep M. Ballarín, autor entre altres del llibre Mossèn Tronxo… També, hi estiuejaven empresaris d’alt nivell econòmic i famílies benestants de la zona.
Matadepera va anar creixent (succeïa en altres poblacions catalanes i sobre tot en zones de muntanya i la costa), amb el model residencial ciutat-jardí, un model que avui es coneix com «ciutat dispersa», sent el seu promotor més expansiu Antonio Barata Gual, amb les urbanitzacions de Les Pedritxes, Can Solà del Pla, Cavall Bernat, Drac Parc… Desprès, vingueren Sant Llorenç del Pins, etc.
El poble es va anar aguantant amb el mateix model de ciutat compacta, amb alçades màximes de planta baixa i dues plantes pis. Ha estat possible gràcies a la gent gran de tota la vida i alguna generació a través de les herències dels pares, però n’hi ha que han d’emigrar fora del seu poble per manca d’habitatge a preu assequible o lloguer social.
Allò realment important com a municipi ric és el següent:
La riquesa, per a mi, ve donada per la disponibilitat de serveis municipals. Això vol dir que a Matadepera aquest nivell de serveis municipals és alt, molt alt.
Des dels anys seixanta. aquell poble de pagès, amb la transformació de gran part del territori (exceptuant la protecció del Parc de Sant Llorenç), ha esdevingut un municipi residencial amb un model dispers, però amb riquesa cultural i participativa, uns equipaments municipals que poden ser l’enveja de molts municipis amb model semblant.
Avui, Matadepera té un cens de 9.326 habitants (2019) i pot estar orgullós de tenir un patrimoni immaterial de primer ordre i això es deu a la seva gent i als diferents consistoris que han anat equipant el poble amb singularitats de primer ordre.
Matadepera és igual de ric ara que l’any passat, l’altre i l’altre.
Dels titulars no se’n viu, però de la gent que estima el seu poble, sí.
Així ho veig.
[Des de Calafell, un matadeperenc.]