Votar? No votar? [Foto: Xavier Borràs.][Un article Gabriel Borràs.]
He començat la meva particular reflexió entorn si aniré o no a votar a les eleccions del Parlament regional de la Comunitat Autònoma de Catalunya. A penes resten quatre mesos i el neguit és cada dia més angoixant. Una angoixa que tant la provoca la pressió dels coneguts més íntims —diguem-ne amics i amigues—, com la dels coneguts més llunyans —usuaris de Twitter. Per això, escric aquestes quatre ratlles, a mode de psicoteràpia electoral, a veure si vomitar en un paper tot el que tinc a la clepsa ajuda a decidir-m’hi.
Sempre he estat poc procliu a exercir el meu dret de votar pel fet que durant decennis (des de 1982 que vaig fer 18 anys), l’independentisme ni era això que ara anomenen la «centralitat política» i, en conseqüència, poc múscul polític tenia, ni les successives escissions de l’espai polític independentista engrescaven gaire a votar-lo. He estat, doncs, un abstencionista militant en la majoria de cites electorals fins que esclatà el que coneixem com a procés. El meu èxtasi electoral arribà, com imagino succeí a la majoria de vosaltres, el Primer d’Octubre de 2017: aquell dia vaig entendre què significa l’empoderament popular, la força del poble, l’empenta de la gent. Malgrat el que va passar el 10 i el 27 d’octubre d’aquell any, encara vaig gosar tornar a votar el 21 de desembre: «Vota, no sigui cas que…».
No sigui casque governin els del 155, no sigui casque s’incrementi la repressió, no sigui casque imputin més compatriotes, no sigui cas que titllin de terrorisme la lluita popular entorn els CDR, no sigui casque haguem de tornar a agenollar-nos, no sigui casque el govern no sigui eficaç, no sigui casque Europa deixi de mirar-nos, no sigui casque les estructures d’estat s’ensorrin, no sigui casque els “nostres” oblidin les lleis que van aprovar al Parlament i no compleixin amb el mandat del Primer d’Octubre, no sigui casque espanyolitzin la política catalana i els mitjans de comunicació públics, no sigui casque haguem d’enyorar els grisos dels anys setanta davant la brutalitat parafeixista de la BRIMO, no sigui casque muntem un Urquinaona i ens facin tornar cap a casa, no sigui casque realment no ens mereixem la independència perquè cadascú té les seves prioritats, no sigui casque ADIF ens maltracti pel fet de viure a Catalunya, no sigui casque per dir qui som i què volem ens titllin de nazis i supremacistes, no sigui cas que ens facin avergonyir de ser qui som, no sigui casque amb els vots dels nostres diputats aprovem pressupostos espanyols i mocions de censura espanyoles i fem president el secretari general del partir del GAL, no sigui casque siguem els guardians de les claus de les presons on la justícia espanyola empresona polítics i líders civils catalans, no sigui casque el Parlament de Catalunya rebutgi publicar resolucions al DOGC, nomenar presidents de la Generalitat i ratificar diputats per por a la magistratura espanyola, no sigui casque no ho tornem a fer mai més, no sigui casque acabem esdevenint una comunitat autònoma més que suplica un estat d’alarma per a justificar un cobrefoc mentre els professionals sanitaris (metges MIR, infermeria, cel·ladors) guanyen sous de misèria, no sigui casque els qui ens havien de dur a la independència només puguin dur-nos a «las Comisiones Territoriales de las Comunidades Autónomas con el Gobierno de la Nación», no sigui casque la mediocritat impregni molts estaments de les administracions catalanes, no sigui casque tenir carnet sigui un criteri de selecció laboral, no sigui casque continuï l’espoli fiscal, no sigui casque hi hagi cases sense gent i gent sense cases, no sigui casque no passin comptes amb el poble que els ha votat …
El «no sigui cas que» seria interminable.
Tan interminable que agraeixo a La Resistència aquesta breu psicoteràpia electoral. Ja tinc el meu no vot decidit: mai més no em fotreu el pèl. Visca la terra i mori el mal govern! Cuideu-vos, cuidem-nos.
Joan Sayós en diverses imatges de la seva vida. [Arxiu Sayós.][Un article de Toni Coromina.]
Més enllà dels difunts de la meva família —pare, mare, avis, àvies, oncles i tietes—, que sempre formen part de la memòria, la sang i el disc dur genètic, se m’han mort alguns amics més grans que jo que sempre recordaré. Un d’ells va ser Joan Sayós, fill de Sant Quirze de Besora (1916), mort ja fa 16 anys, el 2004, als 88 anys.
Antic aviador de la República, en tres ocasions el seu avió va ser tocat per l’enemic, però sempre va poder saltar i salvar la vida, encara que alguns rastres de metralla el van condecorar per tota la vida. Acabada la Guerra Civil, va anar a parar a un camp de concentració a França, fins que l’any 1945 va tornar a Espanya. Després va fer el servei militar, va obrir un taller mecànic i va canviar l’aviació per l’excursionisme. Però, enyorat del cel físic, als 62 anys es va apuntar a un curset de paracaigudisme a la Cerdanya i va obtenir el títol de pilot de vol sense motor.
L’any 1992 es va comprar un Coyote ultralleuger, que va pilotar fins als 77 anys. Però, també, era un acròbata del pensament que el 1970 havia publicat en català Un aviador de la República, un recull de memòries i reflexions de la Guerra Civil, narrades amb molta ironia, sentit de l’humor i cap vestigi d’odi ni venjança. Aquest llibre va ser reeditat l’any 1999, en castellà, i acompanyat de fotografies, per l’Asociación Aeroclàsica. Autodidacte empedreït, dominava l’anglès, el francès, una mica el rus i, darrerament, s’havia matriculat a cursos d’alemany.
L’última època de la seva vida se’n va anar a viure a la residència Els Saits de Vic, on jo el visitava. Petit i amb ulls brillants de nen murri, i amb una ment lúcida i preclara, dos i tres anys abans de morir anava cada dia la biblioterca Joan Triadú, on llegia revistes europees editades en francès, anglès i alemany. Aficionat a la lectura, també devorava llibres de filosofia zen, física quàntica i taoïsme.
Joan Sayós Estivill, també conegut com Joan de Milany, possiblement ha estat un dels homes que més m’han sotraguejat l’ànima, tot i ser la persona més escèptica que he conegut.
De petit sempre mirava el cel per veure passar els avions i somniava que un dia pilotaria un d’aquells ocells metàl·lics. Així, quan encara era gairebé un adolescent, als 19 anys, es va presentar a l’escola d’aviació del POUM i aquí va començar la seva trajectòria aeronàutica. Durant la Guerra Civil va volar 800 hores i es va convertir en un destacat acròbata —un dels millors especialistes de l’aviació republicana—, gairebé sempre pilotant els famosos «mosca» russos.
Als 19 anys, es va presentar a l’escola d’aviació del POUM i va començar la seva trajectòria aeronàutica. [Arxiu Sayós.]Simultàniament, a la seva habitació del geriàtric va escriure, amb el pseudònim de Kinós (nom emparentat etimològicament amb els gossos però també amb els filòsofs cínics de la Grècia clàssica) un llibre fantàstic: Ladrando a la luna, amb el subtítol Pensamientos perrosóficos. Redactat amb un ordinador personal i ple d’il·lustracions insertades per ell mateix, aquesta obra va ser editada a mitges pel llibreter de Vic Josep Costa i pel compaginador Antoni García (de Copicolor). Malauradament és un llibre difícil de trobar, tot i que mereixeria ser àmpliament divulgat.
Ladrando a la luna és un compendi de pensaments i aforismes on Sayós resumeix la seva visió de lliurepensador sense traves: renega de totes les pàtries i els “ismes” i sosté —amb un humor a prova d’antiaeris— que «només seríem responsables de nosaltres mateixos si haguéssim escollit la vida i no existís la mort; si haguéssim elegit el nostre cos, raça, sexe, ambient, temps i cervell». Per a ell, «la jugada mestra de la natura és no permetre’ns tenir consciència de la nostra provisionalitat».
El bon amic Sayós, que vaig conèixer quan ell ja era un jubilat, va escriure: «No hi ha més univers que el que alberga el teu propi cervell, una salsa de càrregues elèctriques inestables dins d’una molla corruptible. Si el passat ja no existeix i el futur és un potser, si haguessis escollit la vida i no existís la mort, si haguessis escollit el teu cos, la raça, el sexe, el teu ambient, el teu temps i el teu cervell, aleshores series responsable de tu mateix i dels teus actes.”
L’enyorat Joan de Milany, que n’havia vist de tots colors, explicava que per alguna misteriosa desraó esdevenim nounats en un país que no hem triat, i creixem entre un grup de persones que tenen un llenguatge i una cultura que hem d’assimilar com la llet de la mare. Fins que en una edat totalment acrítica, el sentiment d’integració al clan i de diferenciació amb els estrangers de mica en mica es va infiltrant en el subconscient dels individus. Després ―deia―, «a mesura que les circumstàncies ens porten a contactar amb éssers i ambients menys familiars, i depenent de com es desenvolupin, ens convertim en exaltats patriotes o en pacífics amants de la llar i el terròs. Tanmateix, quan els nens es fan adults, magnifiquen l’orgull d’haver nascut en un lloc concret. Les persones necessiten superar el sentiment d’inferioritat i la por a l’aïllament; per fer front a aquest pànic còsmic senten que formen part d’una tribu benemèrita, superior a les altres tribus, a les que odien i tenen per enemigues».
Sayós va escriure que «els setanta quilos que sol pesar un cos humà estan governats pel cervell, una glàndula d’un quilo i mig. Tot el que anomenem consciència s’hi troba concentrat: dolors, angoixes, pensaments, creences, coneixements i manies. Però una lleugera variació de les condicions electroquímiques d’algunes neurones modifica les accions físiques del cos i, de vegades, les conviccions». Segons ell, això passava perquè «el cervell és drogodependent i reacciona a impulsos de microvolts i mil·ligrams».
Estava convençut que estem controlats per la química i som un complex químic. La seva sentència era contundent: «Quan una droga, una pastilla, una beguda o un producte injectable és capaç d’anestesiar-nos, d’alterar el nostre humor, de tornar-nos bojos o de matar-nos, creure que no som dependents de la química és tancar els ulls a l’evidència».
Sobre les qüestions amoroses, Sayós explicava que «els individus extravertits busquem solucions directes de caràcter físic, mentre que els introvertits s’inclinen per divagacions poètiques —o platòniques—, en què l’objecte de l’amor té caràcters gairebé divins». Per a ell, limitar-se a somniar, «amb el temps resulta una quimera sense sentit. Si per mala sort una persona no té atractius físics —i socials—, comprova en carn pròpia que l’amor correspost no el determinen les qualitats espirituals, sinó les zoològiques». També, deia que els mascles anhelem «les femelles més excitants; i a les femelles, el zel les porta a buscar els mascles més vigorosos, mentre que els animals físicament de segona fila s’han de conformar amb les restes. Com la llei del galliner, una variant molt precisa de la llei de la selva».
En el seu llibre Ladrando a la Luna, també va descriure de manera molt crua la seva visió del món espiritual: «La religió és un conjunt de conviccions que un individu o un grup considera transcendents i que són bàsicament una protecció sentimental. Més enllà de qualsevol barrera crítica, es tracta d’admirar el que es troba més enllà de la percepció demostrable».
La seva visió de la diversitat humana —sovint injusta— era d’una cruesa colpidora: «Hi ha nens formosos i intel·ligents, criats entre el benestar i les carícies. D’altres estan tolits, són cecs, bojos o estan destrossats per la fam i les pallisses. Hi ha homes i dones alegres i afortunats, i vells solitaris corcats per la misèria o amb el cervell desfet per l’edat i l’esclerosi. Però aquesta divina administració de la justícia sempre troba justificació entre els devots».
L’any 1970 va publicar en català Un aviador de la República (Editorial Nova Terra). [Arxiu Sayós.]També, era conscient que el dolor i la soledat marquen la vida de les persones «Per a molta gent, el més essencial és menjar, beure, copular i criar golafres, bevedors i copuladors. Tanmateix, hi ha una cosa inevitable: el dolor, que no per menystenir-lo deixa de ferir-nos. Però, el dolor i l’angoixa són drames subjectius, tan personals com la memòria, les percepcions i les creences. És impossible fer un intercanvi de consciències o captar més universos que els que poden cabre dins la nostra ment. Cada individu és únic i solitari, una caixa hermètica abandonada al desert. Quin sentit té sorgir d’un oceà de tenebres en el qual aviat hem de tornar a submergir-nos inexorablement? La jugada mestra de la natura és permetre’ns tenir consciència de la nostra provisionalitat. Després de passar-nos la vida menjant, excretant, llevant-nos i dormint, només ens queda morir».
Tot i haver vist la Guerra Civil des de la perspectiva elevada dels avions mosca, la seva òptica del drama bèl·lic era contundent: «Les guerres son orgies sanguinolentes on es maten i assassinen persones a milers, i de vegades a milions; però només ens commou l’anècdota individual d’algú que ens és familiar, o un famós. La resta són xifres abstractes, pura matemàtica, igual que els camions que porten els porcs a l’escorxador. Qui hagi assistit a l’acte pietós de la matança del porc per degollament, segurament admetrà que els seus crits i convulsions no deuen ser massa diferents dels que proferiria qualsevol criatura humana si la degollessin en viu. La gent que omple autocars per a presenciar el sofriment d’un animal que agonitza mentre omplen un cubell amb la seva sang, probablement trobaria més incitant la festa si la víctima fos un home».
Segons Sayós, «la vida és una dolorosa il·lusió imposada per la natura. Si no satisfem les seves exigències i, fins i tot els seus errors, ens condemna al sofriment, i a canvi, ens proporciona el plaer d’acatar els seus dictats i rebolcar-nos-hi, ratllant la sensualitat i el goig anímic. Però els sentits són tan efímers com la vida mateixa i totes les glòries i les pompes, al final, queden reduïdes a pols de fosfats i carboni. Tan li fa si el cos descompost havia estat un gran personatge o un gori·•la del zoològic».
Tanmateix, malgrat el pessimisme latent en les seves paraules i en el seu pensament, el seu llegat humanista i la seva bonhomia són d’un nivell estratosfèric. Si durant la meva trajectòria com a periodista potser he entrevistat a més de mil persones, Joan Sayós és, ben segur, la persona que a la meva vida més m’ha tocat la fibra o m’ha arribat a l’ànima. Descansa en pau, amic Joan.
Amb la crisi econòmica iniciada en el segon semestre de 2007 encara no resolta, ha vingut a sumar-se la pandèmia de la covid en una comarca sense treball, perquè de les 42 comarques que té Catalunya el Baix Penedès és la que té més atur. Només li faltava això.
Darreres noticies de tancament d’indústries: Saint-Gobain (la Cristallera), a l’Arboç, vol acomiadar 122 treballadors i la industria Bosch, a Castellet i la Gornal, uns 300 treballadors. Cal tenir present que la temporada turística ha estat curta i limitada per les circumstàncies de la covid.
VInyes de Sant Jaume dels Domenys, al Baix Penedès. [Àngela Llop/Wikimèdia.]
Reactivació, quina?
Els darrers deu anys, essent benèvol, la política ha estat incapaç d’arribar a iniciar adjudicacions de projectes de fa massa temps, per exemple:
El Logis: tot i havent-se reduït el seu àmbit inicial i contemplant la inclusió de l’ús docent amb la Universitat de la Logística (inexistent a Catalunya o a les comunitats veïnes, ni tampoc al sud de França). Creació d’un Parc de transició entre el Logis i el casc urbà de Banyeres. Nova connexió de la comarca amb l’autopista AP-7, direccions: Tarragona, Lleida i Barcelona. Logis, sÍ, mentre sigui per a millorar les condicions no tan sols laborals (manca de feina), sinó per a donar valor afegit a la comarca. És un projecte ben elaborat per l’arquitecte Sebastià Jornet i el seu equip, la seva excel·lent trajectòria els avala sens dubte.
El corredor mediterrani: inclou la mobilitat de transport ferroviari de mercaderies, millora de l’Estació de l’Arboç i la nova A-7 (N-340), tan demanada, lliure de peatge, ja que no podem carregar més les autopistes AP-7 i C-32. Han de prevaldre la seguretat i el temps de recorregut. Una altra cosa és el debat del cost per als usuaris del territori.
Patrimoni històric: la comarca n’és rica, tant materialment com immaterial. Personatges il·lustres, (vegeu-ne el llibre de l’autor Xavier Valls, patrocinat per Abertis-autopistas- Octubre 2010). Un dels projectes engrescadors pot ser la recuperació de la gran ciutat de la Cessetània oriental (tribu ibèrica), avui soterrada en el municipi de Banyeres del Penedès.
Agroturisme: la comarca, el seu litoral, la plana i la muntanya, tenen suficients elements singulars d’interès turístic als quals els cal una bona proposta per al visitant, per a generant una oferta de «moments», records positius i únics per a retenir i explicar. Els municipis han de treballar de forma conjunta i complimentant els 17 ODS (objectius de desenvolupament sostenible) aprovats el 2015 per l’ONU amb l’agenda 2030.
Pla de formació i treball: es podria aprofitar les instal·lacions de Saint-Gobain per instal·lar-hi la Formació Professional. La joventut ha de poder formar-se aquí a casa seva, al Baix Penedès. L’exemple que estan donant els estudis de Infermeria i Magisteri a les instal·lacions de Santa María del Mar a Coma-ruga (El Vendrell), iniciats l’any 2009 amb la URV, són una realitat per les necessitats de creixement a la comarca. Però, no és suficient, s’ha de fer en el Logis un campus universitari que aculli el present i el futur; té les condicions necessàries per ser-ho, perquè l’estació de l’Arboç és clau per a aquest projecte.
Quant a les persones a l’atur (que són moltes), cal fer projectes municipals que ajudin a resoldre moltes mancances —que de vegades són petites coses— i a millorar la imatge dels municipis. El Consell d’Alcaldes és una bona eina per a tirar endavant aquesta iniciativa.
Si deixem de formar la gent, el futur que ens espera serà pitjor que el que tenim ara. Volem un país millor: comencem per la comarca.
Vista exterior del resturant Les Gorgues. [Arxiu de Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
Durant 23 anys (des de 1968 fins a 1991) el restaurant Les Gorgues, a pocs quilòmetres de Roda i al costat del riu Ter, va esdevenir el paradís de la gresca, una illa gastronòmica, lúdica i romàntica enmig de les preocupacions quotidianes. Amb el temps, es va convertir en centre de reunió d’intel·lectuals, artistes, capellans progressistes, bohemis, parelles anònimes, surrealistes i dadàs, joves iconoclastes i colles de tota mena que hi anaven a celebrar noces de plata, casaments, acomiadaments de solteria i congressos de bromistes. Bàsicament, però, era un reducte de militants catalanistes i antifranquistes.
L’any 1968, el vigatà Jaume Panadès i la terrassenca Francina Tort, van obrir les portes del restaurant. S’havien conegut i casat al Brasil, i quan van tornar a Catalunya van decidir començar de zero i provar sort. Mai no s’havien imaginat les hores de bona maror i el fotimer de vetllades agradables que la clientela de les Gorgues acabaria gaudint entre les parets d’una antiga masia desballestada, que van condicionar, decorar i convertir en un hostal digne de l’època del bandoler Serrallonga.
Els començaments van ser difícils; de fet, el mateix Panadès havia fabricat més d’una taula amb les seves mans. De mica en mica, però, el local va anar prosperant; amb tot, algun despistat hi acudia pensant que era una casa de barrets, a causa del lloc apartat on es trobava. Els propietaris van fer-se una clientela molt fidel, s’ho van passar molt bé i es van poder guanyar la vida.
La cuina era casolana, de pagès, especialitzada en pa amb tomàquet i pernil, formatges, escalivades, carn a la brasa, allioli, arengades i teca fàcil de preparar. La decoració, a base d’escopetes antigues, ferros forjats, escultures, repussats elaborats per Antoni. A. Portussach, El Tendre, forques i eines antigues de pagès, conformava un espai típic i acollidor.
Una de les sales del restaurant Les Gorgues. [Arxiu de Toni Coromina.]A banda de milers de persones anònimes de la comarca, les parets de les Gorgues van acollir com a clients assidus o ocasionals el doctor Joan Cruells (primer cap de llista del grup d’esquerra Entesa Democràtica, que Vic va empatar amb CDC a les primeres eleccions democràtiques); el mític pastisser comunista Quim Capdevila; el poeta Joan Brossa; el director teatral Joan Anguera; el poeta Joan Oliver (Pere Quart); Francesc Vallverdú; el cantant Demis Roussos; el grup dramàtic i iconoclasta de fama mundial The Living Teatre; els pintors Artigau i Guinovart; el poeta Miquel Martí i Pol; l’enyorada Mary Santpere; Jaume Aragall; Gemma Cuervo; els actors del programa televisiu Verano azul; Maria del Mar Bonet; Enric Majó; Terenci Moix; Pi de la Serra,; Quimi Portet i Manolo García; actors d’Els Joglars; músics de l’orquestra Gulbenkiam…, i una pila de noms farcida d’artistes i opositors al franquisme.
En Jaume i la Francina conservaven un pergamí en què el director teatral Joan Anguera, avançant-se a Ikea, havia cal·ligrafiat la «Declaració d’Independència de la República Catalana de les Gorgues». El pergamí el conservaven a dins d’un tub de llauna; però, cada vegada que la Guàrdia Civil acudia al restaurant, el propietari treia el document del porta-pergamins i l’amagava en un lloc de difícil localització, per por a les represàlies en cas de registre.
L’anecdotari relacionat amb el restaurant és molt ric i variat. Una vegada, l’escultor, drapaire i poeta Antoni A. Portussach, El Tendre, que tenia la força d’un bou, es va dedicar a arrossegar tot sol una pesadíssima tartana per l’exterior de la casa. En una altra ocasió, el mateix personatge va comprovar com, a l’hora de marxar, la seva moto Lambretta no s’engegava; la solució va ser fàcil: va aixecar la màquina a pes de braços i la va llençar al riu des del pont.
El resturant Les Gorgues per dins. [Arxiu de Toni Coromina.]En més d’una ocasió, a les Gorgues s’hi havien fet processons laiques, balls, obres de teatre, sainets improvisats, actuacions musicals o cremades d’icones de la dictadura. Alguna vegada s’havia acabat la vetllada amb bona part dels comensals banyant-se al riu a les cinc de la matinada.
Les Gorgues tampoc no es va escapar d’un registre per part dels números de la benemèrita Guàrdia Civil que cercaven un home segrestat per ETA; el resultat va ser que van esbotzar una porta a puntades de peu, que va resultar ser la cuina. Records entranyables d’un temps que no tornarà.
Anna Buxaderas és psicòloga, artterapeuta i directora de l’Institut IATBA, on amb un equip d’artterapeutes transdisciplinaris imparteix classes en un màster d’artteràpia (dirigit per Mònica Sorín), i rep visites privades. Hi atén adults (i a vegades també infants) per crisis personals, depressió, trastorns d’ansietat o trastorns psicòtics.
[Podem llegir aquestes catorze reflexions que va fer l’autora a les terceres jornades Art i Societat (organitzades per IATBA i l’Associació ATH) on, a través de l’artteràpia, es van fer xerrades, tallers i performances a favor del creixement i la descoberta personal. Recordem, d’altra banda, que Toni Coromina justament va parlar en el seu report «Art medicinal», al número 40 de La Resistència (juny de 2020) de l’artteràpia i de la Xarxa de Parelles Artístiques que va iniciar-se fa temps a la comarca d’Osona per a sanar els éssers humans en els temps pertorbats que patim.]
El rol que tenen algunes persones en les seves famílies els pot fer emmalaltir. Per exemple, una persona pot ser algú en qui tots confien, i això li dona un lloc important en el seu entorn, que la fa sentir valuosa i estimada, però al mateix temps, pot ser un abús inconscientment consentit. Això pot provocar que aquesta persona se senti molt ressentida, i que pensi que si deixa de fer tot el que fa per als altres, deixaran d’estimar-la o de valorar-la. Escollir deixar el lloc des d’on et vincules amb la teva família per crear-ne un de nou et porta a una zona desconeguda. El que passa quan fas el que fas sempre ja ho saps, però el que passarà si canvies de lloc, no. Quan descobreixes que no cal fer tot allò que et fa mal perquè t’estimin, tot millora. I si no t’estimen, també és millor saber-ho.
La por al judici és molt potent. Erich Fromm deia que en una societat del consum la persona es percep a ella mateixa com a objecte de consum, de manera que agradar als altres passa per sobre de ser un mateix. És a dir, el que crec que els altres esperen de mi passa per damunt del que jo vull, necessito i sento. Això arriba a vegades a situacions delirants, com aquesta moda de fer-se selfies en situacions extremadament perilloses per aconseguir més seguidors a Instagram. I que ha portat persones a la mort. Pensant en els adolescents d’ara, això em preocupa molt. És important que puguin reafirmar-se prou en ells mateixos per no caure en aquests paranys.
Moltes persones que venen a estudiar artteràpia i que provenen del món de l’art es troben absolutament bloquejades a nivell creatiu, i deixen de crear perquè es fan mal. Ja que a l’hora de crear donen més poder a la mirada i al judici que fa l’altre del que ells creen, que a la pròpia necessitat d’expressar. Per això és necessari recuperar el sentit propi de l’art des de l’escolta a un mateix. És a dir, que l’art sigui un acompanyant, un lloc on escoltar-te, on sentir-te, on expressar-te tal com ets. I fins i tot un refugi.
Això requereix valentia. A vegades has d’estar molt fart de tot per voler-te mirar de veritat. Ens fa por veure el que portem a dins, perquè tots som humans, i tendim a posar la culpa a fora. A vegades el que volem o sentim realment pot donar lloc a conflictes. El procés de creació et dona l’oportunitat de trobar els teus fantasmes i veure les joies que s’amaguen al darrere. Encarar el dolor. Vivim en un món que relega el dolor, que no el vol mirar. Hi ha una tendència a l’anestèsia, a buscar solucions ràpides, a no aprendre res del que està passant.
Recordo una sessió amb una pacient que estava molt atrapada pel que no li agradava d’ella mateixa. Li vaig demanar que pintés el monstre que veia en ella, va ser preciós el que va passar. Quan el va dibuixar i se’l va trobar al davant, aquell monstre que projectava i que li feia por mirar no era tan monstruós. Només eren les seves debilitats, i en aquelles debilitats hi havia molta humanitat. Va entendre amb profunditat per què va sentir tendresa davant del seu dibuix: les seves debilitats no eren un monstre a erradicar, sinó que necessitava estimar-se tal com era, amb les seves llums i ombres. A fora tot seguia igual, la seva parella, la seva feina, la seva família, però la manera amb què mirava la vida i es mirava a ella mateixa ja era una altra.
Estimar-se tal com ets passa per acceptar la nostra humanitat. Per ser-ne responsable i tenir la llibertat de decidir què comparteixo i des de quin lloc ho faig. Ets lliure de compartir des del ressentiment, però és difícil que això et porti a un bon lloc. Al final tots som molt semblants, però molt diferents alhora, i es tracta de poder celebrar la riquesa del que cadascú pot i vol aportar des del que és. Si no veus el teu ressentiment, és difícil que hi puguis fer alguna cosa. Si no veus les teves pors, tindràs una aparent tranquil·litat però no podràs fer-hi res, no et podràs acompanyar bé a tu mateix. L’art ens permet expressar i transformar. No hi ha ningú que sàpiga com ho has de fer, cadascú pot trobar la seva manera, amb els seus temps, i aquesta també és la riquesa de l’art: que obre tots els fractals, tots els possibles.
Vivim en una societat que ho vol controlar tot, que vol saber què passarà i evitar els danys. Posaria la mà al foc que els consultoris de tarot estan més sol·licitats que els dels psicòlegs i dels artterapeutes junts. És més fàcil que et diguin què has de fer que pensar-ho per tu mateix, ja que no has d’assumir la responsabilitat de decidir. Però aprendre a pensar i a sentir des de tu mateix és molt més ric.
La culpa i la por ens impedeix mirar-nos, però arribar a treure el que portes dins t’allibera. El més important és què fas amb allò que portes dins, en què ho transformes. No és una vomitada, és poder donar-hi un sentit estètic, però no per agradar als altres, sinó per la bellesa de crear. És el plaer i la necessitat de «transformar el que és patètic en meravellós», en paraules de la psiquiatra Enrique Pichon Rivière. Com deia el pintor Georges Braque «l’art és una ferida feta llum», com elConcierto de Aranjuezque Joaquim Rodrigo va compondre quan la seva dona estava malalta a l’hospital i no sabia què fer amb la seva angoixa.
He vist persones que carreguen molta culpa per alguna cosa que senten, que creuen que no és bona, però que quan l’expressen el resultat és delicat i preciós. Es produeix una resignificació d’aquell sentiment i llavors ja no s’ha d’amagar, perquè ha transcendit, s’ha transformat.
Hi ha una tendència a l’ansietat. La societat està més focalitzada a semblar que a ser. Hi ha poca connexió amb el que realment sentim. Cal descongelar-se per sentir. M’emociona molt quan veig els alumnes que venen per primera vegada a l’introductori del màster. Hi ha un moment en què els proposem ballar amb els ulls tancats només pel goig de ballar amb ells mateixos, de regalar-se una dansa. Trobar-se amb un mateix, quan feia temps que no et veies o senties, és màgic. Cauen llàgrimes de felicitat. És un moment d’una gran bellesa, i és llavors quan reconec la voracitat i el congelament. És difícil assimilar i assumir tot el que passa al món, sense tenir espais on escoltar-te, ni eines per enfrontar-t’hi.
John O’Donohue té un poema que m’agrada molt que es diu Wisdom. Diu que massa sovint ens passem la vida voltant d’una experiència a l’altra, anant de superfície en superfície sense entrar en el més profund. I que és per això que totes les experiències ens deixen una sensació de buidor. Diu que els arbres poden créixer cap a la llum perquè estan arrelats. Que cal anar cap a la foscor, per poder anar cap a la llum. Vivim en un món que té massa pressa, voraç, que busca acumular experiències i negar el dolor.
Molta gent ve a la consulta buscant remeis, pastilles, que els digui què han de fer. Però el que passa és absolutament el contrari: veuen que a dins tenen potències i fortaleses per transformar la situació. Una dona a la consulta em va dir que se sentia perduda com si estigués a l’espai, vam buscar una foto de l’espai amb què se sentís identificada. Davant de la imatge ella intentava ordenar el que veia com a caos. Tot era molt mental. La sorpresa va ser que on ella veia caos jo hi veia molta bellesa. Quan l’hi vaig dir, ella també ho va veure i, per sorpresa seva i meva, va esclatar a plorar. Va ser un moment preciós: adonar-te que quan vols controlar-ho tot, et tornes cec davant de la bellesa.
John O’Donohue parla d’anar cap a les arrels, d’estar quiet (que no vol dir bloquejat) per poder acollir el dolor, la frustració, tot el que ens interroga i ens molesta. Per poder anar cap a fora has de poder anar també cap a dins. Aquest poema m’ha inspirat molt per treballar. L’arbre al cap i a la fi és un reflex de les seves arrels: si les arrels són dèbils, l’arbre podrà ser molt bonic per fora però no resistirà una tempesta, tard o d’hora caurà la màscara. Si les arrels són fortes, l’arbre creixerà segur i confiat i podrà entomar tot el que li vingui.
Connectar amb l’art és connectar amb la veritat que duem a dins. A vegades, hi ha persones que fa tant de temps que se la tapen, que la por és justificada: perquè et pot capgirar la vida o trobar-te molt dolor amagat. Però posar capes i capes sobre el dolor tampoc fa que desaparegui. Viure confrontant és molt més ric, perquè si t’anestesies del dolor també t’antestesies del plaer.
L’agonia és l’estat que experimenta un ser viu abans de la mort. L’agonia no té temps definit. També, utilitzem la paraula per a descriure situacions impossibles de mantenir. Agonitza, la monarquia espanyola? I el sistema de partits? I el sistema econòmic basat en el consum i el creixement constants?
Només ha faltat que arribés la Covid-19 perquè tot el castell de falsedats s’ensorrés. Els llibres previstos per Sant Jordi no es podran vendre; els dels autors de TV3 (Nadal, Rahola, etc.), tampoc. Les quotes dels partits als mitjans públics destrossen els propis mitjans. Vergonyós.
La monarquia arriba al monestir de Poblet en un acte de provocació i amenaça. Els més inútils encara volen salvar el règim del 1978. Per això, també, volen salvar la monarquia.
L’agonia serà llarga. Veurem molta misèria, però passa que al PP, Vox, Ciudadanos, PSOE i ara també a Podemos i els Comuns, l’excusa de l’estat de dret amb jutges i policia franquista els va de meravella.
Ningú no vol renunciar a res. Ah!, a res, sí: a la democràcia, a la igualtat, als drets humans, etc. A això hi renuncien cada dia. Sí, sí, senyor Asens, senyora Jéssica Albiach i senyora Colau, qui ho havia de dir?
Sant Roma de Sau. [Arxiu Manuel Gausà.][Un article de Toni Coromina.]
Aquests últims anys el campanar de Sant Romà de Sau s’ha convertit en una icona i un indicador del volum d’aigua emmagatzemada als pantans catalans. Les oscil·lacions del nivell d’aigua del pantà de Sau son un indicador d’èpoques de sequera preocupants, sobretot quan el campanar emergeix sencer. Però quan s’acumula l’aigua dels temporals i les pluges intenses, només treu el cap la punta de la torre de Sant Romà.
Fa cinc anys, quan es va celebrar el 50è aniversari de la construcció de l’embassament de Sau —inaugurat dues vegades, els anys 1963 i el 1965— es va publicar el llibre Història de la construcció del pantà de Sau, escrit per Joan Lagunas, una extens volum de 600 pàgines, imprescindible per a conèixer una de les actuacions més simbòliques i faraòniques del règim franquista a Catalunya. Es tracta d’un documentat treball que combina les dades tècniques de l’obra arquitectònica i industrial, amb la crònica de l’impacte que la inundació i la destrucció de cases, conreus, camins, fàbriques i edificis va fer recaure sobre una població indefensa en plena dictadura.
Més enllà de l’exposició detallada dels projectes dels enginyers (inclosos els que es van realitzar durant la República), el llibre conté moltes anècdotes, vivències i el testimoni de diferents persones vinculades a la construcció del pantà i a la vida de la gent de la vall de Sau. Per a Lagunas, la història de Sau és la «d’una vall perduda en les fondalades de les Guilleries, a la que a principis del segle XX no s’hi podia accedir ni en carros; només s’hi arribava a través de camins de bast, o directament a peu».
La construcció del pantà va provocar un daltabaix important —industrial, poblacional i econòmic— que va suposar el tancament per inundació de dues de les colònies tèxtils més importants de la comarca, situades a les Masies de Roda, i que va deixar sense feina i sense casa prop de 500 persones. En aquest context, el poblet de Sant Romà i tota la vall de Sau van restar submergits sota l’aigua.
Sant Romà de Sau. [Arxiu Pobles de Catalunya.]En un apartat, l’autor explica la construcció del nou poblat de Sant Romà, conformat per cases i xalets, que aleshores es va aixecar per a allotjar els enginyers i directius lligats a la construcció de la presa. En el mateix indret s’hi va construir un cementiri, una església, una rectoria, una caserna de la Guàrdia Civil i una escola, on anaven els fills dels directius i una mínima part dels fills dels obrers que van fer la presa. Aquest poblat, però, mai no va acollir els treballadors, que van ser instal·lats amb llurs famílies en unes barraques d’estil militar situades a l’esplanada de can Morilla. Durant tot el procés de les obres, la població de les barraques va oscil·lar entre les 150 i les 600 ànimes. El campanar de Sau, doncs, és molt més que un indicador de les reserves d’aigua dels nostres pantans.
Del neolític al període ibèric
Però la vida de la vall de Sau no pot acotar-se solament a les darreres dècades. La seva història ve de molt lluny. Així, un equip d’arqueòlegs de la Universitat de Barcelona (UB) i de la Universitat Autònoma de Barcelona(UAB) han excavat aquests últims anys en dos assentaments prehistòrics de la vall del Ter, concretament a la cova de les Pixarelles, a prop de Tavertet, i a l’antic poblat situat al pla del Castell, al mateix municipi. El projecte, que ha comptat amb el suport econòmic de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat i el suport logístic de l’Ajuntament de Tavertet, ha estat dirigit per Anna Gómez (pla del Castell) i Ramon Álvarez (les Pixarelles), amb la coordinació d’Anna Maria Rauret (UB) i Miquel Molist (UAB).
En les successives excavacions, que s’han produït en estius consecutius, s’ha comptat amb una cinquantena de llicenciats i estudiants d’arqueologia de la UAB i de la UB, la Universitat de Granada i les de Roma i Budapest. Segons Miquel Molist, catedràtic de prehistòria de la UAB, «els resultats obtinguts han estat sorprenents».
L’ocupació estable de la cova de les Pixarelles, a la vall de Balà, amb una trajectòria coneguda fins fa tres anys que anava del 3200 fins al 900 aC, durant el neolític i fins a l’època ibèrica, havia estat un assentament de vigilància i de cacera. A la part més profunda de la cova —on s’havien fet sondatges fins a 2,10 metres de profunditat—, l’equip d’arqueòlegs ha baixat un metre més, a la recerca de materials datats entorn el 4000 aC.
Els treballs arqueològics han permès recuperar i analitzar les restes deixades pels primers pagesos de les ocupacions. S’han trobat fragments de ceràmiques, restes d’indústria lítica i més de 800 restes òssies del neolític mitjà, majoritàriament de bovins salvatges i, en menor grau, d’ovelles, cabres i suids (com els senglars). En tots els casos es tracta de parts concretes dels animals, com la zona de tòrax i de les costelles, amb gran aportació càrnia, que indicarien que s’hi van portar per al consum humà. El coneixement de les ocupacions en coves a l’entorn dels anys 4000 aC era poc conegut a Catalunya i només es tenien dades de poblats a l’aire lliure.
Les excavacions s’han fet a la part interior de la cavitat, amb l’objectiu de conèixer-ne l’estratigrafia i els diferents assentaments. Des de l’inici dels treballs s’han posat al descobert dues ocupacions de l’època neolítica: la primera de 3200 anys aC i la mes antiga de 4100, corresponent al neolític mitjà.
D’altra banda, els resultats obtinguts al poblat del pla del Castell, a 800 metres de Tavertet, també són espectaculars: «Es tracta d’un assentament inèdit, amb una llarga ocupació i estructures construïdes —prop de 130 metres de murs de defensa— datades del primer mil·lenni aC (durant el període ibèric i final del bronze), on s’ha excavat una superfície de més de 160 m2». L’estiu de 2016 en aquest indret es va efectuar un estudi mitjançant un georadar per infraroigs amb l’objectiu de documentar l’estratigrafia i les estructures del subsòl.
Les ruïnes de Sant Romà de Sau. [Arxiu Manel Gausa.]S’ha confirmat l’existència d’un poblat que en els segles IV i III d’abans de la nostre era estava format per una muralla de pedra seca d’una amplada de metre i mig i una alçada que pot arribar als dos metres. A la part meridional de la muralla s’han excavat dues estances adossades que feien les funcions d’habitacions domèstiques, s’ha posat al descobert el carrer on accedien i s’ha constatat que en el moment del seu abandó el poblat va sofrir un gran enderroc.
La noticia mes innovadora és que el poblat roman instal·lat sobre un anterior assentament de l’Edat del Bronze, pels voltants de l’any 1000 aC. En aquest segon poblat mes arcaic també s’han trobat restes d’estructures i ceràmica, metalls i restes òssies. Però, els treballs arqueològics no s’acaben als assentaments. Així, per determinat la composició dels metalls del jaciment del pla del Castell s’ha efectuat un estudi arqueometal·lúrgic al laboratori de l’Instituto de Historia CSIC (Madrid), sota la direcció del doctor Ignacio Montero. D’aquest mateix jaciment i del de les Pixarelles se n’analitzen les restes òssies d’animals, materials ceràmics i restes orgàniques conservades en la ceràmiques (sobretot greixos) per a poder estudiar les dietes dels pobladors, a més de restes de carbons, granes i pòl·lens per a determinar el paisatge, o l’anàlisi del sistema de carbni 14 per a datar les ocupacions a la cova.
Les actuacions arqueològiques palesen que l’aportació de novetats molt significatives al coneixement de les poblacions de la Prehistòria recent de Catalunya, en zones on la riquesa ecològica i paisatgística indica uns usos específics de les comunitats humanes. La posició geogràfica dominat sobre la vall del Ter, el control del pas del riu en els espadats del Collsacabra —una zona ara ocupada pel pantà del Sau— permeten entendre la importància d’aquests assentaments prehistòrics, fins fa poc només coneguts per uns petits sondeigs realitzats als anys vuitanta del segle passat.
El Periple Pantaner de Sau
Sau i el seu famós campanar han generat tota mena d’esdeveniments i activitats culturals i recreatives. L’agost de 1979, un mes abans que els redactors de l’Estatut de Sau es reunissin al Parador Nacional, en plena batalla popular contra la possible extracció d’urani a Osona, Quimi Portet i Toni Coromina es van llançar a les brutes aigües del pantà en una barca pneumàtica, amb la intenció de fer una travessa des de Còdol Dret, prop de Masies de Roda, fins a la presa de Sau, tot reivindicant l’Estatut de Sau, la neteja dels rius i la no extracció d’urani a les Guilleries.
El Periple Pantaner de Sau el 1985. [Foto: Toni Coromina.]Portet ho recorda així: «Va ser una travessa heroica en una barca pneumàtica que portava el nom de Nena, en honor a Josepa Solà, mussa de l’orquestra Sèmola i una bona amiga. Aquesta barca, per la seva banda, també arrossegava una petita barqueta inflable de joguina, on dúiem una garrafa, uns quants aliments i una bandera catalana. Va ser al mig del pantà que vam inventar aquesta epopeia esportiva i vam redactar les bases del Periple Pantaner de Sau. La travessa la vam fer en dues etapes. Com que havíem sortit a la tarda, quan vam arribar a la zona de les Gorgues ja s’estava fent fosc i vam decidir aparcar la barca a la riba; després, vam anar a sopar al restaurant Les Gorgues i ens vam quedar a dormir al costat del riu. L’endemà, de bon matí, vam continuar fins a la presa de Sau, on vam arribar sols i abandonats de tothom. I com que no teníem cotxe, vam caminar, carregats amb la barca desinflada, fins a prop de Romagats, on uns amics finalment ens van venir a rescatar».
Quan els dos intrèpids mariners de terra endins van ser a Vic, van enviar un sobre amb les bases per a participar al Periple a la redacció d’El 9 Nou, que les va fer públiques. Després, l’Esbart Recreatiu Palafox, a través de la seva secció nàutica Astilleros del Ter va ampliar les bases i les va penjar al Cafè Vic i al bar de les Set Fonts de Sant Julià, que eren els llocs on els primers anys la gent es podia inscriure.
El Periple Pantaner de Sau el 1985. [Foto: Toni Coromina.]Setmanes després, a mitjan setembre, 32 barques i més d’un centenar de tripulants estaven a punt de salpar per a solcar les aigües del pantà, a Còdol Dret, sobre unes fantàstiques barques de fabricació casolana. La sorpresa dels membres de l’Esbart Palafox quan van veure tanta gent a punt de navegar va ser majúscula.
Durant 15 anys el Periple es va celebrar regularment, assolint un elevadíssim nivell de participació i un ampli ressò mediàtic. Al cap de poc, l’experiència d’aquesta cursa va ser imitada ràpidament arreu de Catalunya i a tot l’Estat, on es van organitzar desenes de proves similars.
Lo Campanar de Sau
Entre 1995 i el 2003 es va editar la publicació Lo Campanar de Sau, «un insòlit model de premsa vuitcentista a les portes del nou mil·lenni», tal com la definia Miquel Macià (editor de NacióDigital i aleshores responsable principal de la revista)
Lo Campanar de Sau «va néixer com un entreteniment que no havia de portar gaire feina —tirant a gens—, amb la voluntat de ser un canal d’opinió a disposició de tothom. La publicació, plena de sàtira, aspirava a informar amb una mirada pagesa, estrafolària i satírica enfront el progrés».
Diversos números de Lo Campanmar de Sau. [Font: NacióDigital.]El primer número va aparèixer el 19 de febrer de 1995 i tenia una extensió de vuit pàgines (en un format de mig foli), que a partir del segon es va ampliar a dotze. En algun número especial es va arribar a les setze. El darrer publicat va ser el número 44, datat el 7 de maig de 2003.
Segons Macià, el nom no va costar gaire de trobar: «El campanar romànic que emergeix del poble inundat de Sant Romà de Sau és sense cap mena de dubtes el símbol universal del municipi, present a televisions, diaris, revistes i llibres durant els més de trenta anys anteriors a l’aparició de la publicació«.
El cor de la publicació era el municipi de Vilanova de Sau i el seu àmbit de cobertura de notícies s’estenia fins a Rupit, Susqueda, Espinelves, Sant Hilari Sacalm, Viladrau, Sant Sadurní d’Osormort, Tavertet i Tavèrnoles. El seu impulsor ha escrit que, per a fer un acte de justícia, «cal deixar constància que el llenguatge i un cert esperit estaven una mica influïts pel corrent vigatà dels anomenats “contraculturals”, unes colles de joves que van florir a Vic entre 1970 i 1985, aproximadament. La mirada àcida i a voltes cruel i sorneguera dels contraculturals impregnava la filosofia humorística de Lo Campanar».
La distribució era més aviat rudimentària: «Els exemplars eren portats a mà als establiments del terme, embolicats en un paper de diari, amb el nom de l’establiment escrit en llapis en un lloc visible. Segons la importància de cada lloc, s’hi assignaven més exemplars o menys».
La publicació sempre va ser gratuïta: «Mai no es va cobrar ni un sol exemplar. Quan s’oferia la venda de números endarrerits al preu de 450 pessetes (un preu molt car posat expressament, que era més o menys el que costaven mitjà dotzena de cafès), mai ningú no en va comprar cap».
La revista va ser pionera en la presència a Internet, l’any 1996, i això «va proporcionar a la pobra revista una difusió més enllà de les fronteres de Vilanova de Sau». Al llarg de la seva història, va comptar amb diversos col·laboradors, però mai cap no va signar res amb el seu nom; es feien servir pseudònims o, senzillament, res: «No es pretenia que fos un aparador de lluïment de ningú, sinó un canal de relació entre amics i veïns».
Ideològicament, la publicació es considerava «separatista radical, hereva de la tradició de lluita del moviment català d’alliberament nacional des del temps dels Segadors, passant per totes les diverses generacions que han combatut (“amb llicència d’armes o sense’”) per la llibertat de la nació i per la defensa de la seva llengua i cultura».
Les principals seccions que solien aparèixer a la revista eren: «La secció de notícies, ocupava les primeres pàgines i era de les més llegides. Dites i curiositats del bon pastoret (consistia en un recull de frases i anècdotes presents i pretèrites, on de vegades se’n colava alguna d’inventada). Documents antics (transcripcions escrites de documents curiosos, trobats a l’arxiu municipal o al del Bisbat; n’hi havia del segle XVI). Observatori meteorològic (informava de les incidències del període des del número anterior, amb dades i comentaris). Centre de dades del pantà (sobre un dibuix de l’edifici de l’església de Sant Romà vell, es marcava una ratlla que assenyala el nivell de l’aigua. El parte del sometent (secció de successos clàssica de tota la premsa mundial). Frases per meditar (se’n citava la procedència, autor i època, encara que algunes també eren inventades). Vida social (un espai que compartien persones i animals domèstics). Activitat turística (observada des d’una certa distància). I, fiinalment, la contraportada, dedicada a un tema monogràfic».
Quan va publicar-se l’últim número, el 44, no se sabia que ho seria. Lo Campanar de Sau se’n va anar al cel tal com havia arribat: sense avisar. Simplement, no es va fer el número següent. Sense funeral ni dol. Durant un quant temps alguna gent el demanava. Després la seva memòria es va anar diluint, com quasi tot a la vida. Requiescat in pace.
