Des dels anys seixanta del passat segle, el Baix Penedès tingut una forta expansió en el model urbanístic de segona residència mitjançant les urbanitzacions.
Ha estat un model de «municipi extens» amb forts dèficits de tot tipus, i alguns encara han de resoldre la seva gestió/execució per no haver actualitzat els planejaments (POUM). La majoria són municipis fortament desequilibrats econòmicament.
Des de la forta crisi econòmica iniciada el 2007 hi ha un increment d’ocupació de primera residència a les urbanitzacions. Molts d’aquets habitatges avui estan ocupats per fills o néts dels titulars per a resoldre el greu problema de la manca d’habitatge de lloguer social. Catalunya té un alt dèficit d’habitatge social, sobretot de lloguer.
Des de la reforma de la Llei del sòl de 1975 els planejaments derivats (plans parcials) han contemplat la reserva obligatòria de sòl per a l’habitatge protegit (HPO). Tenim molts solars qualificats per a la construcció d’aquets habitatges, però la realitat és que no se n’ha fet una bona política.
En els darrers temps fins i tot s’ha donat la contradicció que el valor de mercat de l’habitatge de renda lliure [€/m2], era més baix que el valor de l’habitatge protegit HPO. Cal revisar tota la política de l’habitatge, ja que Catalunya té les competències per a fer-ho.
On viure?
El teletreball ha vingut per quedar-se i modificarà la relació del treball a les empreses. Es parla que encara que sigui de forma parcial, alguns llocs de treball deixaran de ser presencials. Aquesta nova situació laboral comportarà moltes modificacions, tant de forma contractual treballador-empresa com de residència.
El treballador ha experimentat altres valoracions positives fora de les altes concentracions urbanes com són les condicions de salut, la contaminació, l’estrès, la conciliació familiar, la mobilitat…, en definitiva la qualitat de vida.
El Baix Penedès: una oportunitat
Els bons resultats de la Covid-19 a la comarca, junt amb els valors ambientals, paisatgístics, gastronòmics, ecològics i de bones comunicacions amb les àrees metropolitanes de Tarragona i Barcelona fan que la decisió d’escollir la comarca del Baix Penedès per a viure-hi la porti a la transformació cap a la primera residència.
Els habitatges ja hi són, però caldrà accelerar el procés d’un Pla urbanístic comarcal amb participació i transparència per a obtenir un model sostenible i perquè sigui inclòs en el Pla territorial parcial del Penedès (avui en tràmit).
Tot és important, però ha arribat l’hora dels municipis, perquè la Covid-19 és una prova importantíssima per a la humanitat i motivarà molts canvis que es produiran de forma accelerada. Caldrà, ara més que mai, posar en valor que davant del món global és necessari més món local amb una governança amb menys partidismes i més cooperació.
Una parella artística. [Foto: Osonament.][Un article de Toni Coromina.]
Molts escriptors i pintors de renom mundial van patir trastorns mentals més o menys greus (Van Gogh, Virginia Woolf, Sylvia Plath, Artaud, Rimbaud, Dalí, Hemingway…). Però la frontera entre la bogeria i el seny és una línia massa ambigua com per a frivolitzar sobre el tema. L’important és el resultat artístic i la teràpia personal dels processos creatius mentre s’estan realitzant. En aquest sentit, els artistes surrealistes, sovint qualificats de bojos, van basar part de la seva obra en els estats mentals alterats, les al·lucinacions, els somnis i l’escriptura incontrolada.
A mitjan segle XX, alguns psiquiatres van començar a valorar els dibuixos i pintures dels seus malalts. En aquesta mateixa època, determinats artistes es van identificar amb la recerca de llibertat expressiva dels interns en hospitals psiquiàtrics. De la fecundació mútua entre professionals de la salut mental i els artistes va néixer l’embrió de l’artteràpia, una pràctica molt estesa al Regne Unit i a França, i que últimament comença a proliferar a Espanya. Aquesta tècnica, tot i això, no s’aplica exclusivament a través de les arts plàstiques. Les vies per a la seva expressió també inclouen la dansa, la fotografia, la música, el teatre, l’escriptura, el vídeo…
Segons els diccionaris especialitzats, l’artteràpia és la utilització de tècniques artístiques per a l’autoconeixement, el desenvolupament personal i espiritual, la millora de la salut i la qualitat de vida, sempre en presència d’un artterapeuta. Per als experts, és un mètode molt valuós per a expressar les inquietuds internes, explorar camins expansius, resoldre conflictes emocionals, fomentar l’autoestima i reduir l’ansietat.
Des de fa uns anys, l’artteràpia es practica en hospitals, tallers socials, escoles especials, entre altres àmbits, per a tractar patologies mentals (depressió i trastorns de la personalitat), anorèxia i bulímia, drogoaddicció, inadaptació social o síndrome de Down. És un mètode molt eficaç en la reinserció social de persones sense llar i presos, la rehabilitació de nens i adolescents amb malalties somàtiques, l’ajuda a nens i dones maltractats, víctimes de violacions, malalts d’Alzheimer…
Una creació de les «parelles artístiques». [Foto: Osonament.]
L’artteràpia i la Xarxa de Parelles Artístiques
Amb la missió de millorar la qualitat de vida de les persones amb problemes de salut mental i addiccions a la comarca d’Osona, l’any 2006 va néixer de la mà d’Osonament el projecte «Parelles Artístiques, experiències creatives per a la salut mental». Aquesta proposta innovadora, probablement un dels projectes més consolidats de l’activitat rehabilitadora i divulgadora d’Osonament en la lluita contra l’estigma dels trastorns mentals, consisteix en la creació i posterior exposició d’obres realitzades per parelles formades per un artista vinculat a recursos de salut mental i un artista extern del territori. Ocasionalment, les parelles també poden esdevenir trios o quartets.
Cada any, les obres creades a quatre mans conformen un exposició pública, que és la culminació del treball desenvolupat, en què es valora sobretot el procés creatiu que viu cadascuna de les parelles. La iniciativa facilita que les persones puguin gaudir de l’art com a forma d’expressió i creixement, fet que impacta positivament en el seu benestar.
Si en les primeres edicions el projecte estava limitat a la comarca d’Osona, l’experiència s’ha ampliat amb la creació de l’anomenada Xarxa de Parelles Artístiques, que avui treballa de bracet amb una vintena d’entitats de salut mental de vuit comarques catalanes, amb la coordinació i l’assessorament d’Osonament. La iniciativa abasta el Bages, el Berguedà, el Maresme, el Vallès Oriental, el Tarragonès, Osona, el Segrià i el Barcelonès.
La Xarxa de Parelles Artístiques abasta les comarques del Bages, el Berguedà, el Maresme, el Vallès Oriental, el Tarragonès, Osona, el Segrià i el Barcelonès. [Foto: Osonament.]Aquestes comarques impulsen el projecte, encara que no totes organitzen una exposició anual; algunes descansen un any i hi tornen el següent. A cada edició s’organitzen exposicions territorials i també se’n fa una de col·lectiva amb la resta de territoris participants. I a cada zona es finalitza la mostra amb una subhasta, la venda de les obres o alguna altra acció, i els beneficis serveixen a les entitats per donar continuïtat a la seva participació en el projecte. Més de 600 artistes han participat en la iniciativa des de que va néixer l’any 2006. Cal assenyalar que a cada edició s’edita un catàleg amb totes les obres i parelles participants.
Segons Neus Vila, terapeuta d’Osonament, el projecte té dos objectius generals: “Afavorir la rehabilitació i la reinserció a la comunitat de les persones que tenen algun problema de salut mental, i canviar la visió estigmatitzada que existeix a la societat envers la salut mental. Els millors resultats s’aconsegueixen gràcies al contacte social i a la relació horitzontal de cada parella durant el procés creatiu”.
Una exposició de la Xarxa de Parelles Artístiques (Foto: NacióDigital.]
El projecte de les Parelles Artístiques, avui completament consolidat, no va sorgir per casualitat. Tot va començar l’any 1999 quan la psiquiatra Gràcia Ferrer, impulsora de l’Hospital de Dia, va demanar a la pintora i il·lustradora Isa Basset si podia comptar amb ella per iniciar un projecte terapèutic innovador: un taller artístic a disposició de les persones amb problemes de salut mental, amb la finalitat era motivar-los, controlar la seva medicació, que sortissin de casa i que es moguessin.
Prop de vint anys després, Joan López, l’infermer de Salut Mental que va col·laborar en el taller des del principi, recorda que «aquells dies, introduir aspectes artístics al sistema sanitari sobtava. Als hospitals semblava lògic que hi hagués gases, tisores i fàrmacs; però la presència de llapis, aquarel·les, cartró pedra o fang sorprenia i costava d’entendre. De mica en mica la gent va anar entenent que més enllà de buscar la qualitat artística, la finalitat del taller era canalitzar expressions íntimes difícils de verbalitzar o exterioritzar d’una altra manera. Aquella experiència estava inspirada en la psiquiatria francesa del moment, que era molt trencadora, i va incorporar a l’atenció de la salut mental expressions que anaven més enllà del factor estrictament sanitari. Les emocions no es poden contenir en una xeringa», apunta.
El setembre del 2006 va iniciar la seva singladura a Vic la primera exposició itinerant d’obres realitzades per 15 parelles formades per artistes de la comarca i artistes dels serveis de Salut Mental. El dia de la presentació, amb una sala atapeïda de públic, una desena de persones amb problemes de salut mental implicades en l’exposició van escenificar una obra teatral escrita, dirigida i representada per ells mateixos, amb l’objectiu de ridiculitzar la concepció que la societat té de les malalties mentals. Es tractava d’una paròdia humorística centrada en un brot esquizofrènic patit per un home, la mare del qual interpretava en la farsa una possessió diabòlica. En realitat, la representació teatral era una altra forma d’artteràpia, com la mostra plàstica.
Abans que l’exposició fos una realitat, l’equip organitzador es va posar en contacte amb artistes practicants de diverses disciplines per preguntar-los si estaven disposats a realitzar una obra cada un en col·laboració amb una persona atesa als serveis de salut mental, i posteriorment muntar una exposició col·lectiva. Aleshores Basset, bona coneixedora del món plàstic local, va trucar per telèfon a una vintena de creadors i gairebé tots van respondre afirmativament, i es mostraven entusiasmats pel projecte. Els aparellaments es van fer per intuïció, empatia, afinitats de caràcter, contactes anteriors i, sobretot, gràcies al coneixement previ que l’organització tenia de les dues parts. L’elaboració de la majoria d’obres va tenir lloc al taller de Basset, encara que algunes parelles es van reunir en altres llocs. En tots els casos, les sessions de treball van ser molt espontànies i emotives. Durant el procés, en la majoria dels casos les dues parts col·laboraven a parts iguals. De vegades uns feien els esbossos o assenyalaven punts de partida i les parelles corresponents continuaven, si els semblava bé.
Un altra creació d’artteràpia. [Arxiu de Parelles Artístiques.]La bona rebuda en aquell moment, l’interès de nous artistes per participar o repetir, i el suport econòmic rebut des del començament fins a l’actualitat per part de diverses fundacions relacionades amb entitats bancàries va fer que Osonament apostés per centrar part dels esforços de l’equip professional i convertir aquella iniciativa en un projecte anual que abastés bona part del territori català.
Per a Basset, l’artteràpia, no és una tècnica exclusiva per tractar malalts. Pot funcionar amb persones suposadament normals, para millorar la seva qualitat de vida, ja sigui en tallers de pintura meditativa, escoles, geriàtrics… En realitat, ningú no es deslliura de passar, en un moment o altre, per situacions en les quals no es poden expressar les inquietuds personals a través de la comunicació verbal ordinària i es busca una via alternativa per exorcitzar els conflictes interns de manera espontània, a través d’un diari personal, dibuixos, música…
Si sovint vam tendir a valorar els projectes pels seus resultats, convé no oblidar que, “més que el resultat final, el fonamental de l’experiment és el mateix procés de creació. Ocorre el mateix que amb el camí de Sant Jaume, un viatge interior en el qual és més important caminar el camí que arribar a la meta”, explica Basset. Però això no significa que no hi hagi hagut resultats: “Les parelles s’han conegut, han caminat juntes i s’han comunicat. Algunes, fins i tot, continuen col·laborant. Els malalts han guanyat en autoestima, igual que els seus familiars. Tenen més il·lusió per treballar als tallers i han sol·licitat allargar les classes. I també estan molt contents al veure que les seves obres s’exposen en museus”.
Per a la terapeuta Neus Vila, un dels pilars del projecte, «l’art és un element molt important en el projecte, però també és una iniciativa ideal per trobar-se i treballar plegats. Tanmateix, més enllà de l’activitat artística, a part de les dificultats pròpies del seu trastorn, les persones amb problemes de salut mental tenen unes dificultats afegides provinents de l’estigma social, que en molts casos poden arribar a invalidar més que no pas el mateix trastorn, tant per la discriminació rebuda (des del rebuig, fins al paternalisme), com per l’autoestigma o l’estigma anticipat, que obstaculitzen la recuperació total d’aquestes persones. A part de la utilització de l’art com a eina terapèutica, d’expressió, canalització i socialització, i com a marc teòric, el projecte de les Parelles Artístiques utilitza la metodologia del contacte social entre persones amb i sense diagnòstic de salut mental».
L’escultura també té cabuda en l’artteràpia. [Foto: Osonament.]Una experiència terapèutica emparentada amb el projecte de les Parelles artístiques és la convocatòria anual del “Premi Art Brut Agustí de Semir & Conxa Millán”, que des de l’any 1998 s’atorga a obres realitzades per usuaris dels serveis de salut mental de Catalunya. La iniciativa impulsada conjuntament per la Fundació de Salut Mental CPB, la Fundació de Serveis Socials Sant Pere Claver i la Federació Salut Mental Catalunya, té una participació notòria, amb prop de 500 obres enviades cada any.
Per als organitzadors, l’art és un mitjà d’expressió per a canalitzar i expressar les inquietuds i les fantasies de les persones amb un trastorn mental, lluny de les teràpies convencionals. Aquest projecte d’integració cultural dels artistes amb risc d’exclusió social pretén canviar concepte de l’art psicopatològic pel d’art brut, un terme encunyat a la dècada dels 40 pel pintor francès Jean Dubuffet per descriure l’art creat fora dels límits de la cultura oficial, per conceptualitzar les manifestacions artístiques de nens, presoners, pacients d’hospitals psiquiàtrics i artistes no professionals que treballen al marge de les normes estètiques.
És veritat que aquest virus ens ha agafat en fals a tot el món, encara que feia temps que es deia que hi podria haver una pandèmia de tipus víric. Però, sempre que travessem una crisi també recordem el que deia Albert Einstein: «Una crisi crea una oportunitat».
Doncs, jo vull veure-ho així i per això escric aquest decàleg en positiu:
Reflexionar el que ha passat per a entendre i corregir.
Acceptar que som part d’aquest planeta que habitem i que li devem més respecte a tota la natura i als éssers vius que hi habiten.
Hem de canviar el xip d’acumular pele de repartir.
Repartir riquesa no pobresa.
Els trets de cada persona no han de servir per fer-hi menyspreu, ans el contrari hem de respectar-ho.
Cal prioritzar l’ordre de primer la salut, segon l’alimentació i, tercer, l’educació i la formació.
Els avis són la nostra millor herència d’experiència, saviesa i amor, donem-los la darrera etapa de la seva vida amb dignitat i respecte.
Ens cal més serenor, de vegades qui corre més no arriba primer.
La porta de la solidaritat ha existit sempre, però amb tota seguretat la Covid-19 ens l’ha oberta de bat a bat, aprofitem-ho.
De ben segur que la bondat es la millor qualitat de l’esser humà, ara tenim tota la segona part per a practicar-la.
Segurament que podríem afegir altres punts positius, però ho deixo perquè cada lector reflexioni al respecte.
El 1952 es van recopilar 164 significats de la paraula cultura. Cultura popular, cultura indígena, cultures egípcia, grega o romana, cultures nòmades, cultures urbanes i industrials… Paro. Tot és cultura. Ara diuen que, si no subvencionem la cultura, amb la crisi del coronavirus perdrem bous i esquelles.
El mot cultura va aparèixer a Europa entre els segles XVIII i XIX i es referia a processos de cultiu i millora de l’agricultura, l’horticultura i l’apicultura. Així es van millorar blats, cebes, pastanagues, taronges, etc. O sia, gràcies a la cultura mengem bons carbassons i pebrots verds i vermells.
Subvencionar algú que representi l’obra Cyrano de Bergerac no és cultura. És simplement comprar un actor perquè també et defensi políticament. Aquest és el desastre de les subvencions. Robar la llibertat a actors, pintors, titellaires, etc.
El mercat de les subvencions, premis literaris i grups musicals subvencionats és un acte de compravenda vergonyós. Els verdaders artistes, siguin del ram que siguin, no necessiten subvencions, només necessiten que els polítics no els vulguin manipular.
És clar que els agricultors i horticultors sense subvenció i robats per les grans cadenes de supermercats ens proporcionen grans plaers gastronòmics que gaudim cada dia.
També, cal deixar clar que una societat lliure, intel·ligent i creativa faria desaparèixer totes les regidories, conselleries i ministeris de tots els ajuntaments i governs que es dediquen a comprar cultura a canvi d’un servilisme humiliant.
Castellfollit de la Roca o Castilloenloquecido del Pedrusco. [Arxiu TC.][Un article de Toni Coromina.]
Els noms dels llocs sovint tenen un origen curiós i expliquen les característiques físiques més destacable de l’indret, la seva flora o la seva fauna; en altres ocasions fan referència a noms de persones; però, també, existeixen topònims d’origen desconegut que per l’atzarosa evolució del llenguatge han perdut el seu significat. Sigui com sigui, aquestes paraules moltes vegades tenen una vibració —gairebé tel·lúrica— que ens desperten l’interès.
A Catalunya sempre hi ha hagut molta afició a fer traduccions burlesques, una llicència humorística usada com a revenja davant la persecució del català en èpoques pretèrites (l’enyorat Tísner solia practicar aquest divertiment). Sense ànim de pontificar, permeti’m l’amable lector desenvolupar un breu exercici lingüístic, consistent en la traducció esbojarrada i lliure d’alguns topònims d’àmbit català al castellà i a la inversa.
Agramunt: Agriomontón. Altafulla: Hojaelevada. Badalona: Embobaola. Banyoles: Cuernillos. Bellaguarda: Lindatutela. Bellcaire: Bonitocariz. La Bisbal de Falset: La Obispalía de Falsete. Calders: Peroles. Cantonigròs: Morada del Orondo Antonio. Capellades: Sacerdotadas. Colldejou: Cuellodeyugo. Les Franqueses: Las Campechanías. Freginals: Fritales. Gratallops: Escarbalobos. Hostalric: Fondapudiente. Igualada: Paridad. Les Masies de Roda: Los Caseríos de Rueda. Mollet: Mojadito. Montesquiu: Cerrohuraño. Montgat: Macizo del Gato. Oliana: Aceitana. Palafolls: Zapalocos. Pelagalls: Desplumachulos. Les Preses: Las Reclusas. Rajadell: Chorreo. Riudellots de la Selva: Riodefangos de la Jungla. Sant Jaume d’Enveja: Santiago de Envidia. Sant Pau de Segúries: San Pablo de las Certezas. Tona: Tonelada. Tornabous: Regresabueyes. Torredembarra: Atalaya del Descaro. Ullastret: Ojoprieto. Vallbona d’Anoia: Buenvalle de la Muchacha. Vidreres: Cristaleras. Viladecans: Villadeperros.
Agallas: Pebrots. Alcornoquilo: Surereta. Algarrobo: Garrofer. Barrachina: Gosadia Xinesa. Bobadilla: Babaueta. Brazatortas: Braçamastegots. Cachiporro: Garrotàs. Calamocos: Xopamocs. Calvarrasa: Cap-pelat. Cantarranas: Refilagranotes. Chinchón: Nyanyo. Chorrillos: Dollets. Cornudilla: Banyeta. Cuelgamuros: Penjaparets. Derramadero: Sobreeixidor. Despeñaperros: Estimbagossos. Enredaderos: Embolicadors. Los Gallardos: Els Ben Plantats. Garbanzuelo: Cigronet. El Goloso: El Llaminer. Helechosa: Falguerassa. Hermosilla: Boniqueta. Hoyo de Manzanares: Forat de Pomers. Maldonado: Malparit. Manganeses de la Polvorosa: Lladregots de la Polsosa. Moscardón: Borinot. Palos: Garrotades. Quitapesares: Arrabassaplanys. Ramera de Abajo: Barjaula de Baix. Rascafría: Gratafreda. Ventosilla de San Juan: Peterrot de San Joan. Villaviciosa: Vilatronera. La Zorrilla: La Meuqueta.
Pelagalls o Desplumachulos. [Arxiu TC.]Text en català:
«Alfons Pujades i Ametller, fill d’Òscar i Maricel, va néixer a Castellfollit de la Roca, on el seu pare (originari de Sant Boi de Lluçanès) i la seva mare (nascuda a Verges) es van establir acabada la guerra. L’Alfons era un vailet una mica saltataulells, tastaolletes, esgarriacries i cagadubtes. Per això, la seva mare sempre l’esperonava: “Vinga, amunt i crits! Pit i collons! Endavant les atxes!”. Però a ell, cames ajudeu-me, només li agradava escampar la boira pels boscos de les Guilleries i fullejar els llibres de Josep Pla. De fet era un lletraferit, somiatruites, llepafils, panxacontent i cap de trons. Aleshores, la Maricel li deia: “Vinga, Alfons, dóna’m un cop de mà, que el més fresc és a l’aigüera!”. Tanmateix, ell semblava tocat del bolet, rondinava, feia el ploramiques i contestava que li feia mal l’ull de poll. Tota la vida va ser un cagadubtes que es va limitar a fer la viuviu i mai no va voler remenar les cireres. Fins que un bon dia va fer la fi d’en cagaelàstics.»
Text traduït al castellà:
«Alfondo Subidas Almendro, hijo de Huesocaro y Marycielo, nació en Fortaleza Enloquecida del Pedrusco, dónde su padre (oriundo de San Baudilio del Merluzanar) y su madre (nacida en Vírgenes) se establecieron finiquitada la guerra. Alfondo era un chico un poco rebotamostradores, catacacerolas y extraviacachorros. Por eso, su madre siempre le espoleaba: “¡Venga, arriba y gritos! ¡Pecho y huevos! ¡Adelante los blandones!”. Pero a él, piernas ayudadme, solo le gustaba ahuyentar la niebla por los bosques de las Zorrerías y leer los libros de José Llano. De hecho, era un letralesionado, sueñatortillas, lamehilos, barrigagozosa y cabeza de truenos. Entonces, Marycielo le decía: “¡Alfondo, dame un golpe de mano, que lo más fresco está en el fregadero!”. Tantomismo, él parecía tocado del hongo, ronalmorzaba, hacía el llorapoquitas y contestaba que le hacía daño el ojo de piojo. Toda la vida fue un defecadudas que se limitó a hacer la vivevive y nunca quiso menear las cerezas. Hasta que un buen dia hizo el fin del excretatirantes.»
Després de glossar l’exuberant riquesa, varietat de locucions, modismes, refranys, paraules compostes i frases fetes de la llengua de Cervantes, m’he animat a recrear una traducció bufa a la inversa, del castellà al català i viceversa.
Morada del Orondo Antonio o Cantonigròs. [Arxiu TC.]Versió castellana:
«Casimiro Albornoz Barranco, hijo de Domingo y Mercedes (los dos andaluces), nació en Raboconejo de Los Ventorrillos, aunque muy pronto se trasladó a Garrapinillos. Ahora vive en Atapuerca, dónde los lugareños le han colgado el sambenito de meapilas por llevar siempre un guardapolvo negro y ejercer de monaguillo y correveidile del cura. Es un cascarrabias y un solemne soplagaitas, pero no se atreve a ir a la greña, ni a echar un rapapolvo a sus adversarios. A menudo está de mala uva y hace el primo depositando, a regañadientes, monedas en las máquinas tragaperras. A bote pronto, este singular Don Nadie escurre el bulto, a pesar de estar más gordo que un hipopótamo. Por un quítame allá esas pajas quisiera hacer frente a los pinchabombillas que le incordian y tomar las de Villadiego echando leches. Pero no se atreve. Entonces el zampabollos vuelve a las andadas y se refugia en sus tejemanejes de chupatintas y engañabobos, o se va de picos pardos a echarle guindas al pavo.»
Versió catalana:
«Quasiguaito Barnús i Cingle, fill de Diumenge i Gràcies (tots dos caminallums), va néixer a Cuadeconill dels Peterrets, tot i que ben aviat es va traslladar a Urpapinets. Ara viu a Lligatruja, ón els estadants li han penjat el santbenet de pixapilots per portar sempre un amagapols negre i exercir de monamarxo i galopavesidigali del mossèn. Es un trencarampells i un solemne bufasacs de gemecs, però no s’atreveix a anar a la brega, ni a llençar un pelapols als seus adversaris. A menut está de mal raïm i fa el cosí tot posant a renyadents monedes a les màquines devoragosses. A bot i aviat, aquest singular Senyor Ningú escorre el paquet, malgrat estar més gras que un singlotpòtam. Per un treu-me allà aquestes palles, voldria fer front als punxabombetes que l’incordien i agafar les de Viladídac llençant llets. Pero no gosa. Llavors l’endrapabrioxos torna a les caminades i es refugia en els seus tramamanejaments de xarrupatintes i engalipababaus o se’n va de pics marrons a tirar-li cireres al gall dindi.»
«Mentre hi hagi més por que amor a l’interior de les persones, la democràcia, per justa o correcta que ens pugui semblar, serà utilitzada per a hipnotitzar les masses.»
Søren Kierkegaard deia que el tipus de filosofia que vivim depèn del tipus d’ésser humà que som. El més curiós és que ell va esdevenir el filòsof de l’angoixa.
L’angoixa. Qui no ha trepitjat durant aquests dies de confinament («confitament», que deia aquell pages!) la pròpia ombra: la por, l’agressivitat, la ràbia, el desig…, depenent de l’instint amb què cadascú de nosaltres venim revestits de mena. I és interessant descobrir que puc passar-me la vida creient que sóc del color del vestit que porto, com diu la cançó, o de tots els colors, si em vaig permetent experimentar-los des de la meva nuesa, com diu el conte del vestit del rei (o millor dit: del rei no-vestit, perquè…, quin tipus de rei s’ho permetria?). I tot és sempre un viatge d’anada i tornada, del conscient a l’inconscient, d’anar fent i desfent vestits com a bons aprenents. Com va passar a Barcelona durant aquells dies d’octubre de 2019, on els joves es van llençar als carrers a defensar-se no ja des del silenci que clama, sinó des de l’instint de supervivència d’un futur que veien arrabassat.
L’angoixa neix en el cor conscient. Per això avui dia molts joves l’experimenten: respon a un excés d’informació dins d’un marc que no la pot sostenir. Tampoc no es tria, perquè la sensibilitat també ens ve de mena: arriba i cal afrontar-la, però no pas amb més informació, ni amb explicacions ni conspiracions laberíntiques, sinó alimentant-la del més essencial: de respiració amb la vida. Amb allò que ens és més propi. Amb la natura. Amb l’aire. Amb el silenci. Amb el riure. Amb la creativitat. Amb la bondat. Amb la salut.
I si resultés que el tipus d’ésser humà que s’angoixa és justament el que és humà?
Potser s’ha de baixar a aquests inferns per a saber qui som i anar visitant les pròpies cambres, perquè per molt que ens tanquin confinats o engarjolats, no ens poden amagar de nosaltres mateixos, de l’oportunitat de visitar-nos més endins. Perquè jo també sóc les meves ombres. Potser aquesta és la veritable llibertat, la de no escapar-se malgrat el que visc enfora, ans al contrari: trobar-se amb les vores («edge» que diuen els anglesos), amb el propi perímetre i transitar-lo fins a esborrar-ne les fronteres. Som la terra que caminem, endins i enfora.
Ahir vaig sentir una frase que em va corprendre: cada vegada que es trenca, el cor es fa més gran.
Mirar, sentir i acollir la pròpia fragilitat (que no feblesa) potser és el que em vesteix d’una nova nuesa, la que em porta un regne més veritable: qui sóc des de l’acceptació i l’acolliment. La meva corona real i reial. És rei només és qui sap portar aquesta corona, no des de l’angoixa sinó des de la humilitat conscient d’aquest viatge misteriós que és la vida. Amic e amat…, amiga e amada.
«La vida és un enigma i tot és incertesa: venim de la nit i anem cap a la nit.» [Frederic Amat.]
El passat 28 d’abril vam rebre l’escarida i malaurada notícia de la mort del savi i activista de la llengua catalana en Ramon Cotrina Puig (1932-2020), amic des del primer instant de La Resistència. Encara no fa dos anys parlàvem de la seva participació en la presentació d’Home a la muntanya (vegeu-ne el vídeo aquí sota). Ell sempre ens animava a continuar endavant, que és el que farem, també, en el seu honor i remembrança.
Avui no podem fer res més que tenir-lo present i recordar-lo, ni que sigui amb dos bons reports, un al setmanari El9Nou i l’altre al digital osona.com.
També, ens representen les paraules que li dedica Nan Orriols:
Ha mort en Ramon Cotrina i Puig,
savi, sense vanitat, amic i mestre.
Per a ell, la llengua era el país.
Un resistent que, amb rebel·lia,
va lluitar perquè el franquisme i els seus hereus
no ens poguessin sotmetre. L’obra, immensa. Gràcies.
D’aquest poeta, prosista, traductor i professor de català, també en vam parlar a La Resistència amb motiu de la publicació del seu llibre Retaule de pols i altres narracions, (Viena Edicions, 1986, 226 pp.), disset relats escrits durant la seva joventut llavors recuperats. I d’entreaquestes narracions us en vam oferir el tast de la breu i viscuda història de «Donya Amàlia».
I, finalment, uns versos del mateix Ramon Cotrina, amant de la natura, com a recordatori del mateix dia del sepel·li.
Vinyes de Sant Jaume dels Domenys, al Baix Penedès. [Foto: Àngela Llop/Viquipèdia.][Un article de Jordi Sánchez.]
La Covid 19 apareix a la ciutat xinesa de Wuhan, capital de la província d’Hubei, amb una població de 12 milions de persones, una àrea metropolitana de 8.500 Km2 i una densitat que supera els 1.400 hab/km2. La malaltia s’inicia a Wuhan el novembre de 2019, a partir del 13 de Gener s’expandeix pel planeta i es declara una pandèmia amb milers de morts (fins avui 209.000 i creixent).
Resposta dels països
Wuhan va reaccionar (s’ha de tenir en compte el seu regim polític) fent un confinament a tota la població. Confinament que ha durat 77 dies. Les dades són: 67.803 contagiats, 64.014 curats i 3.212 morts. El dia 27 d’abril van donar d’alta a tots els contagiats, i va eiminar la majoria de les restriccions. Els EEUU, Itàlia i Espanya son els països amb més contagiats i més morts.
A Espanya es pren la decisió de confinar massa tard. El 14 de març el Govern acorda amb un reial decret declarar l’estat d’alarma i el confinament. Havent superat els 40 dies es comença a permetre que els nens fins a 14 anys puguin sortit al carrer una hora. En canvi, els països de la UE com Alemanya, Finlàndia, Noruega, Països Baixos, Islàndia, Àustria, Dinamarca, Portugal i Grècia ho han gestionat tot molt diferentment i amb resultats millors.
El Baix Penedès i el coronavirus
La comarca té un model d’urbanisme dispers, amb moltes urbanitzacions de segona residència, amb les excepcions de l’Arboç, Bonastre, Llorenç i Masllorenç. Aquest model es diferencia de l’urbanisme compacte que poden representar els municipis de l’AMB. El paràmetre de la densitat (habitant/km2) és essencial en aquets models urbanístics.
El Baix Penedès amb una superfície de 296,46 km2 i una població de primera residència de 106.479 habitants, té una densitat de 359,16 hab/km2. Però si sumem la segona residència incrementa fins a 400.000 habitants, tot donant una densitat de 1.350 hab/km2. Les xifres parlen per si soles, amb els problemes sanitaris que això comportaria.
Reflexió
D’un temps ençà, hem tingut com a referent econòmic que el cost d’aquest model dispers és insostenible, només amb l’impost de l’IBI es fa difícil l’equilibri econòmic dels comptes municipals. Un dels ingressos dels ajuntaments fins l’any 2007 era la taxa de les llicències d’obres, actualment pràcticament inexistents llevat d’obres obligatòries de rehabilitació i d’alguna autopromoció. En el cas de la Covid-19 aquest model dispers i la densitat en el període que està succeint és menys agressiu per al contagi de la malaltia. Consultat amb els batlles (el meu agraïment), s’obté un resultat força contingut, uns 12 morts, la majoria gent gran i amb patologies afegides prèvies, amb 12 residències geriàtriques a la comarca.
Què podem fer?
Es pot continuar amb el model urbanístic i econòmic que tenim? El Pla parcial territorial del Penedès ens hipot ajudar? Sanitàriament, estem preparats? Hi ha ciutadans que resideixen a la comarca i no hi estan empadronats? Calen tantes administracions?: ajuntaments, consells comarcals, vegueries, diputacions, delegacions provincials —tant de l’Estat com de la Generalitat–… Aquest és el model polític més eficient?
Tota la vida he jugat a futbol, sempre m’he preguntat per què els anglesos —pioners d’aquest esport— van posar la mitja part? Per què no van reglamentar jugar tot seguit, per exemple seixanta minuts? Crec que és molt encertat, ja que la mitja part permet, a part d’un descans per a recuperar forces, revisar l’estratègia de com millorar la segona part i corregir errors.
Cal treure de positiu de la crisi de la Covid-19 que aprofitem l’oportunitat que ens dóna de millorar la nostra segona part, començant per una reflexió profunda, i canviar la nostra relació amb el planeta.
Els sàpiens (7.700 milions d’habitants)han de reaccionar amb ressonància, resiliència i generar noves oportunitats.
