L’Atlàntida. Relat d’estiu

L’Atlàntida de Vic a vol d’ocell | Foto: GoogleMaps.

[Un article de Nan Orriols.]

Veig que, com sempre que la nostra espècie necessita creure en misteris, un que dona molt joc, i que encara avui el seu debat i negoci literari i audiovisual és molt viu, és tot el que està relacionat amb l’Atlàntida. Visionaris i aventurers troben l’Atlàntida enfonsada en el mar o perduda en un desert.

Charles Berlitz explica en els seus llibres que totes les llegendes de déus amfibis són dels atlants i que gairebé tots els objectes arqueològics, també. Explica convençut que els atlants van arribar a la Terra i que alguns venien de planetes del sistema estel·lar de Sírius i que altres venien d’Orió, Andròmeda, les Plèiades, etc. Concreta aquest visionari que la religió del poble africà dels dogon dona testimoni que van connectar amb els atlants.

Si busqueu bé, trobareu atlants i Atlàntides que encara desperten la passió dels misteris que tan agrada als dogmàtics i visionaris de mites i ficcions. Plató també hi va dedicar un xic del seu temps, i els experts en mites expliquen que els atlants vivien en un paradís d’aigua i vegetació i que la seva bellesa era extrema però que la seva ambició finalment va despertar forces de déus desconeguts i el seu paradís va desaparèixer.

Expliquen que els mites de la creació, del diluvi universal, del paradís perdut i també dels déus venen dels atlants. El debat arreu del món és tan intens que molts veuen la influència dels atlants a la Bíblia, en els maies, els asteques i també en els indis nord-americans. D’altres visionaris veuen la influència dels atlants en les piràmides d’Egipte, les ruïnes de Baalbek, els temples maies, etc. El 1996, la revista Arqueología y enigmas de la historiadedicava un reportatge a demostrar que uns jeroglífics egipcis ja descrivien el mite de l’Atlàntida.

Si l’Atlàntida va existir o no, no ho sabrem mai. Si els atlants eren extraterrestres i d’una bellesa espectacular i van crear una cultura extraordinària, tampoc. Ara bé, que tots els buscadors de tresors, escriptors de novel·les o multinacionals del cinema hi tenen un filó inesgotable, això és ben cert.

Explico tot això perquè, l’altre dia, una persona de la qual no diré el nom ni en concretaré el sexe ─però sí que diré que tenia estudis, molts estudis, això sí, estudis de ciència─ em va escoltar quan comentava que el teatre de L’Atlàntida de Vic també el van construir els extraterrestres atlants vinguts d’Orió però amb els diners (l’or) dels contribuents de Vic i de tot Catalunya; que és per això que fins i tot van fer el teulat d’or.

«Però…, això de l’Atlàntida, que no ve de mossèn Cinto Verdaguer?», em va preguntar el científic o científica. «I tant! I una miqueta, també, del canonge Collell», vaig respondre. «Ah!!! Del canonge, no ho sabia.»

L’ordinador no pot substituir els llibres

Per bé que tots els estudiants han de poder accedir a Internet, els llibres són la primera eina bàsica | Foto: Toni Coromina.

[Un article de Toni Coromina.]

Cada vegada més estem assistint a la introducció dels ordinadors en el procés d’aprenentatge dels alumnes de l’última etapa d’Educació Primària i sobretot als estudis d’ESO i Batxillerat en els instituts. Però, paral·lelament al creixent protagonisme dels ordinadors, també assistim a una progressiva disminució de la utilització dels llibres de text.

El problema és que la realitat s’entossudeix a palesar l’existència d’una escletxa digital que perjudica els alumnes pertanyents a famílies pobres, ja siguin autòctones com del col·lectiu immigrant. El fet és que no totes les famílies poden pagar un ordinador per a cada un dels seus fills en edat escolar i, encara menys, contractar una línia d’Internet amb tarifa plana.  En aquest context, per a garantir l’alfabetització digital de tots els alumnes, les institucions educatives estan obligades a contribuir a facilitar l’accés a equips informàtics en horari escolar i també en horari extraescolar a aquells estudiants que no disposin d’ordinador a casa.

Segons les dades oficials, el curs 2017-2018 a Catalunya hi havia 484.029 alumnes d’Educació Primària, 313.401 alumnes d’ESO,  92.441 de Batxillerat i 118.424 de Formació Professional. Cal remarcar que la majoria d’estudiants acudeixen a un centre públic.

Les dades també expliquen que més del 30% dels alumnes immigrants no tenen ordinador a casa seva, encara que la xifra dels que tenen ordinador, però no estan connectats a Internet, és bastant més elevada. En el cas dels alumnes autòctons, el percentatge d’alumnes que no tenen ordinador a la llar se situa al voltant del 20%. Per països, els alumnes estrangers més perjudicats per l’escletxa són els marroquins,els  romanesos, els sud-americans de diferents procedències, els xinesos, els paquistanesos…

Un factor a tenir molt en compte és l’elevat índex de fracàs escolar quehi ha entre els fills dels immigrants nascuts a Catalunya. Però, més enllà de si tenen o no tenen ordinador i connexió a Internet a casa, els experts assenyalen que el principal motiu del fracàs escolar és el generalitzat baix nivell cultural dels pares d’aquests nens i nenes, que no poden fer tasques de reforç al domicili quan els seus fills estudien o fan deures.

Tanmateix, els alumnes que a casa no tenen accés a Internet no poden  cercar informació, enviar un correu electrònic a l’instant i aconseguir coses que, fa molt de temps, es consideraven impossibles. Per això és imprescindible que es proporcionar a aquests estudiants accés a Internet a l’escola, tot i que la mesura no està exempta de problemes potencials. De fet, perquè abans de permetre que tots els estudiants —sense distinció—accedeixin a Internet a classe, els educadors n’han de considerar els beneficis i els perjudicis.

Igualment, és evident que quan els estudiants tenen la possibilitat d’utilitzar Internet a l’escola, poden cercar ràpidament gairebé tota la informació necessària per a fer una tasca o un projecte. Sense Internet, l’única opció és que els alumnes hagin d’anar a la biblioteca de l’escola, que emmagatzema una quantitat limitada de llibres sobre un grapat de temes. L’accés a Internet és especialment útil per als estudiants quan han de consultar diverses fonts per a una feina d’investigació. Els estudiants poden passar menys temps cercant i més temps elaborant un document ben escrit i informatiu.

Tot i que de vegades s’ha dit que la utilització d’Internet comporta una falta d’habilitats socials, això no sempre és cert, perquè els estudiants poden parlar i comunicar-se amb nens d’altres aules, però també d’altres ciutats i paios, un factor que afavoreix la socialització i el coneixement d’altres cultures alhora. Però si Internet ofereix una gran quantitat de material educatiu, també ofereix moltes pàgines web on els estudiants poden anar a perdre el temps, com ara centenars de llocs que permeten als usuaris accedir a jocs que causen distracció i pèrdua de temps, encara que les escoles poden establir filtres per a evitar que els estudiants tinguin accés a algunes distraccions en línia poc recomanables. En aquest sentit, és bastant fàcil bloquejar material en línia per a adults, com els llocs web que mostren pornografia o violència.

D’altra banda, si Internet pot ser lloc ideal per als nens a l’hora de conèixer gent nova en sales de xat, aquests llocs són de vegades vistos per depredadors de nens que s’amaguen a les sales de xat, de vegades fent-se passar per un altre nen, per atreure’ls amb una falsa sensació de seguretat.

Internet té, evidentment, pros i contres. Però cal que a l’escola no es creïn guetos per raó de pobresa i/o procedència, i que tots els alumnes —amb les obligades restriccions i controls—, tinguin accés a la xarxa, sense que això signifiqui que s’hagin de desterrar els llibres. Igual que passa amb el debat sobre si la premsa i els llibres digitals acabaran desplaçant els diaris i els llibres en suport paper…, el temps ho dirà. Però, de moment, els llibres —i en aquest cas els llibres escolars de text— són una eina bàsica. La primera.

L’home i els seus límits. El silenci

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

El silenci, aquest gran suport per a la transmissió de paraules, sorolls, ritmes i harmonia, ens fa por i incomoda molta gent. És curiós que quan algunes persones parlen i de cop i volta sembla que ja no hi ha res més a dir, es digui que s’ha produït un silenci incòmode, sense adonar-se que una de les situacions més satisfactòries per a mi és la de compartir el silenci amb algú sense cap problema ni cabòria. Sembla, però, que cada cop som menys els qui estimem l’absència de soroll. El món va de camí invers i ja han aconseguit que fins i tot es trenqui el silenci respectuós per aplaudir un cadàver.

Al nord, el de les grans ciutats i de la revolució industrial, la gent es va anar acostumant a un mon ple de sorolls. Poser per això, el patiment per un pèrdua es manifestava amb un silenci compartit per a convocar cadacu el seu dolor.

Al sud, on hi ha grans extensions de terra erma l’home es va acostumar molt més a viure en el silenci que comporta l’aïllament, i hi manifesten el dolor col·lectiu a través del soroll. Suposo que hi ha estudis antropològics sobre aquesta qüestió molt més informats que no pas les meves observacions.

Diuen que a l’espai es pot experimentar la sensació de silenci absolut. No deixa de ser una paradoxa que on, segons els científics, hi ha una activitat contínua i les galàxies són interconnectades amb les estrelles, les estrelles amb els planetes i els planetes amb els satèl·lits, tot aquest enrenou es faci sense soroll.

El més proper que he  experimentatestat del silenci com un bàlsam ha estat el desert. Allà on els vents abriguen amb la suavitat d’una mantellina i passen en totes direcccions callats, sense udolar. Un silenci que s’imposa fins i tot al xivarri dels pensaments i que permet escoltar els batecs del cor, immens com el paisatge protector d’un cel ple i un oceà de sorra que adquereix formes diferents amb els vents.

L’absència de soroll fa tanta por com la mort, l’expressió màxima del silenci, i l’home sempre ha inventat històries per a donar sentit al que no en té ni li cal. Alguns parlen de les virtuts del no-res, altres d’un cel o d’un infern i uns altres d’un harem etern.

La nova religió que exalta la possessió material i que, igual que el catolicisme ha fet servir el Vaticà, té a Sylicon Valley i a les grans plataformes el mitjà per a imposar els nous dogmes. L’anagrama ja no és la creu ni la lluna, és Google. El bombardeig constant de sorolls, informacions (reals, falses o de la postveritat) que allunyin qualsevol signe de silenci. A les televisions el què més hi abunda són les tertúlies on tothom crida i no s’aclareix res.

Quan arriba Nadal, pobles i ciutats s’afanyen a omplir carrers i places d’altaveus que escupen constantment les mateixes nadales, que s’imposen  fins i tot si neva, a la pau callada que proporciona veure caure els flocs.

Els absoluts ens creen vertigen i l’absència total de soroll l’associem a la falta de vida —quan n’és una de les parts més importants. També, se sol relacionar amb l’aïllament quan és un dels mitjans més potents per a interelacionar-nos. Aquesta infinita pantalla que esquitxem amb el crit, el plor, el riure, la música i les paraules i que és present tant en el primer plor després de néixer fins a la ranera que precedeix la mort. El silenci absolut.

Vegeu el vídeo sobre mim Marcel Marceau [1923-2007], màxima expressió del silenci en l’art escènica.

 

«Top manta». Jerarquia política?

El «top manta» és un fenomen estès en un munt de països d’Europa. | Foto: Adià Costa/NacióDigital.

[Un article de Jordi Sánchez.]

Des que era petit recordo que a les entrades dels pobles hi havia un cartell que hi deia: «Prohibida la venta ambulante en todo el municipio». No hi havia «top manta» però sí que de tant en tant passava pel carrer gent que venien gelats, colònies, afiladors de ganivets i tisores, gent que arranjava matalassos de llana, venda de melons i síndries…, és a dir que el cartell hi era, però també es feia ulls clucs a la venda.

El top manta és una altra cosa. Es tracta d’un fenomen estès en un munt de països d’Europa, a ciutats com Paris, Londres, Venècia, Madrid, Barcelona, Sevilla, Bilbao etc. És una sortida econòmica per a molta gent immigrant, sense papers,  que no tenen cap manera d’aconseguir un treball regulat. A alguns occidentals els agrada comprar barat encara que siguin conscients que el producte és una imitació de les millors marques i amb l’error de pensar que s’ajuda aquest col·lectiu, sotmès a les màfies que hi ha al darrere.

Però, últimament, s’ha desbordat la situació. El més greu és que la majoria de partits que no són als governs municipals s’aferren a aquest problema per desgastar al l’equip de govern de torn. He patit aquesta manera de fer, perquè he estat batlle de Calafell en el període 2007-2011.

Aquests  problemes normalment tenen una jerarquia competencial

Vegem-ho:

  • Són immigrants sense papers. És competència de la Policia Nacional (Llei d’estrangeria)
  • Venda de falsificacions. És un delicte contra la propietat industrial i intel·lectual, competència dels Mossos i de la Policia Local.
  • A les platges, la Guàrdia Civil (Llei de costes de l’Estat). És domini públic.

Quan formalment hi ha una denúncia dels Mossos o de la Policia Local és la Policia Nacional la que tramita l’expedient oportú davant d’un jutge, que es qui decideix si els envia a un CIE (Centre d’Internament d’Estrangers) un màxim de 40 dies  —o els expulsa del país.

L’estiu del 2010, davant l’agreujament de la situació a Calafell, vaig demanar al conseller d’Interior, aleshores Joan Saura (ICV), si podia convocar una reunió. El 24 d’agost ens vam reunir a la Conselleria  amb la presència de tots els actors implicats i, també, de les dues organitzacions municipalistes FMC i ACM.

Conclusió

Han passat 8 anys i no s’ha fet res efectiu, és evident.  Estem pitjor, però la culpa és dels batlles?

Què es pot fer?

En primer lloc: «tolerància zero», tot  sancionant a qui compri aquests productes.

No hi ha solucions màgiques però sí  jerarquia política per a resoldre aquest problema que és global i sistèmic. La UE s’ha d’implicar de forma urgent per a cercar acords de participació entre els 28 i els països del continent africà que generen l’èxode d’aquets col·lectius i que arrisquen la seva vida per a tenir un futur millor. Els polítics han de donar bon exemple i fer allò que és més lloable en la política encara que estiguis a l’oposició: fer pinya per a resoldre problemes dels ciutadans. S’ha d’acabar amb la política partidista d’una vegada, si no no ens en sortirem.

Cal tenir en compte que aquest problema agreuja l’estat de desordre dels nostres espais públics als carrers, places, parcs i un dels béns més preuats: els nostres municipis turístics.

La sopa d’all i altres invents

La sopa d’all.

[Un article de Toni Coromina.]

Quan algun setciències se les dóna de molt intel·ligent, el llenguatge popular l’acostuma a elevar a la categoria d‘inventor de la sopa d’all. Doncs ara resulta que l’autèntic inventor de la sopa d’all, segons he llegit en la web d’Internet blogs.mesvilaweb.cat, no va ser altre que el sobirà Jaume I el Conqueridor. Resulta, segons aquesta versió, que un dia el mític rei va anar a caçar i es va allunyar dels seus companys de cacera. Aleshores, fent-se passar per un rodamón i per a saber quina opinió tenia el poble de la seva figura, preguntava a tothom que trobava què en pensava del rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona, comte d’Urgell i senyor de Montpeller.

Però quan es va fer de nit, el bon home es va perdre pel bosc; fins que, mig mort de gana va trobar una cabana on hi havia una pobra velleta esporuguida. Malauradament, aquella dona li va dir que no tenia res per a calmar la seva gana. Aleshores, el rei va començar a cercar i va trobar un rosegó de pa, una mica d’aigua i un grapadet de sal. Al cap d’una estona de posar aquests ingredients a bullir, va trobar una cabeça d’alls i la va tirar a l’olla. Passada mitja hora va posar la sopa en un plat i se la va menjar: havia inventat la sopa d’all! I encara que la sopa d’all probablement té detractors, moltes persones segur que dedicarien un carrer a Jaume I a cada poble i ciutat de Catalunya per la seva condició d’inventor, més que no pas per ser sobirà.

Segur que l’inventor del foc —desconec qui va ser— té molts devots, però també crítics, sobretot entre els damnificats pels incendis i per les cremades. L’home prehistòric que va idear l’agulla d’os segur que és venerat pels sastres i vituperat per aquelles persones que algun dia s’han punxat el dit. El mateix passa amb els inventors de la roda, el carro i el cotxe: alguns consideren aquests invents un gran avenç, i d’altres uns artefactes que ocasionen molts accidents, maldecaps, contaminació, desgràcies i dependències del banc i del mecànic.

L’aparició de l’escriptura i el descobriment de la impremta, són saludats i aplaudits com un instrument de comunicació imprescindible en el desenvolupament del pensament, encara que molt probablement molts tirans i governants autoritaris consideren que les lletres són massa perilloses. Una cosa semblant passa amb el calendari, un invent que ens pot ajudar a ordenar el temps, però que també ens té encadenats i no ens deixa actuar amb llibertat. O la moneda, una peça de metall que facilita les transaccions, però ens esclavitza i ocasiona explotacions laborals, tractes degradants i corrupció.

Tots els invents segur que tenen pros i contres: la cadira, la palanca, la brúixola magnètica, el molí de vent, el canó, el rellotge en totes les seves variants, el vàter i el bidet, el microscopi, el termòmetre, el telescopi, el telègraf, el telèfon, la bombeta, la ràdio i el transistor, el gramòfon, la fotografia i el cinema, l’avió, el motor de combustió interna, el submarí, el parallamps, el sistema mètric, la vaccina, la pila elèctrica, la bicicleta, la locomotora de vapor, el teler, els llumins i l’encenedor de butxaca, la recol·lectora, l’alfabet Morse, la màquina d’escriure, el frigorífic, l’ascensor, els raigs X, el tractor, el fre de disc, el cinturó de seguretat, l’acer inoxidable, la penicil·lina i els antibiòtics, el pal de fregar, el paper higiènic, la rentadora, l’aspiradora, la cremallera, la televisió, el radar, el bolígraf, l’ordinador, el microones, el semàfor, la torradora de pa, la guitarra elèctrica, el cafè instantani, la bomba atòmica, la targeta de crèdit, la planxa de vapor, el vídeo, el fax, el telèfon mòbil, el codi de barres, el disc compacte, la realitat virtual, la fusió nuclear i Internet, entre altres descobriments més o menys transcendentals.

Però, de moment, la sopa d’all continua essent l’invent més popular.

«Tant put un all com cent cabeces (o cent cebes)», diuen encara a Manresa i a Olot.

L’home i els seus límits. La ràbia

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

La ràbia, segons totes les definicions que he trobat, és una malaltia contagiosa que afecta els humans a través de la transmissió d’algun animal que n’és portador. Causa la mort després de provocar una dolorosa encefalitis. Es transmet per la saliva o bé per la sang. També, es recull en les definicions l’us col·loquial de la paraula que defineix el fet d’arribar a un límit de patiment que la ràbia  alleugera, a un estat d’agitació col·lectiu per queixar-se i manifestar-la o a qui li agrada provocar-la i propagar-la encara que sigui a base de mentides: el primer pas perquè el seu odi esdevingui un fet col·lectiu.

Aquest és el cas d’Albert Ribera i companyia. Odi en estat pur, un discurs polític per provocar la ràbia en el seu electorat. Tant li fot que procedeixi de l’obrerisme del Baix Llobregat, que sempre havia votat PSOE o a «mi Felipe», o als nostàlgics de l’«Una, Grande y Libre». El PP, al cap i a la fi ha fet el que ha fet sempre, defensar la mateixa oligarquia que hi havia durant el franquisme i els seus interessos. I el PSOE és l’alternativa descafeinada que la transició va atorgar a l’esquerra clandestina per a permetre, com va dir Lampedussa, «que tot canvïi perquè tot contiuï igual…».

Ciutadans no. El seu programa no té cap altre objectiu que fer de l’odi un valor. Cap més. Una actitud que encara som molts els qui recordem i que va ser a punt d’enfonsar Europa. Ara, però, n’han après i són més moderns. Com els animals rabiosos, ara transmeten aquest odi amb la saliva per poder imposar-la un dia per la via de la sang.

Trobo injusta l’actitud del PP i PSOE vers Catalunya, però té la seva lògica. A ningú no li agrada despendre’s de la quarta part del que considera com a patrimoni seu. Ciutadans, per contra, només hi veu una excusa cap on dirigir el seu odi, sense ideologia, pura ràbia gratuïta. Aquell vot rabiós que va fer l’èxit de Hitler, Mussolini o Franco un fet transversal. Tanmateix, sembla, que l’odi també ven i pot ser negoci. Només així es pot explicar el suport financer que reben aquests infames d’entitats bancàries catalanes, si més no d’origen.

Tenen l’obsessió d’arribar al poder per poder derogar lleis i crear-ne d’altres que vagin contra alguna cosa. Saben però, que per acontentar als Masters of Univers (els amos d’ara no tenen cara, són com el Minotaure al mig d’un laberint de corporacions) ja no cal perseguir jueus sinò posicionar-se al costat d’Israel. No els representa cap problema, sempre trobaran un altre objectiu per al seu odi endèmic. De moment, els catalans els representem una gran excusa. Ni tan sols parlen de diàleg, d’entesa, de fet polític o de negociació, només parlen de destrucció. No tenen cap més discurs.

https://www.youtube.com/watch?v=2T_GvPuVNNM

VÍDEO Ramon Cotrina parla de John Langdon-Davies i els poetes catalans

[Notes de Xavier Borràs.]

Cal agrair a l’incansable càmera, el vigatà Albert Bagué, la seva tasca memorialística de multitud d’actes, especialment culturals, a les comarques de muntanya. En aquesta ocasió, gràcies a ell, recuperem la conferència que va fer el no menys incansable amic, l’intel·lectual Ramon Cotrina, amb motiu de la presetació el 18 de febrer de 2017, a Sant Joan de les Abadesses, del llibre del catalanòfil John Langdon-Davies Home a la muntanya, text de què ja vam tenir ocasió de parlar-ne en una edició anterior de La Resistència.

Durant la seva intervenció —que va precedir Jordi Casanova—, Cotrina va desplegar tot el seu saber, sobretot del món poètic del moment històrics que va viure el també poeta i muntanyenc anglès.

Canons. Crims. Bombes

La Porxada de Granollers va ser destruïda per l’aviació feixista el 31 de maig de 1938.

[Un article de Nan Orriols.]

El 31 de maig de 1938 (acaba de fer 80 anys), l’aviació feixista a les ordres del general colpista Francisco Franco bombardeja el centre de Granollers a les 9 del matí. Les bombes van caure al mercat de la porxada, a l’Hospital, a l’Escola Lluís Castellà i a la Fonda Europa, entre altres edificis. El resultat el mateix dia 31 ja va ser de 195 morts, xifra que va augmentar considerablement dies més tard després que van morir moltes de les persones ferides.

El dictador Francisco Franco va nomenar príncep, i per tant futur rei d’Espanya, el que a la seva mort es va proclamar rei Joan Carles I, pare de l’actual rei Felip VI. A Espanya, el rei és el «jefe supremo de las fuerzas armadas». A la mort de Franco, i amb la proclamació del rei, va començar una transició que es va concloure aprovant una constitució i convocant unes eleccions. Tot, sota la vigilància del rei i de la cúpula militar.

Comença el bipartidisme. El PSOE de Felipe González pacta amb la dreta que, pràcticament tota, venia del franquisme i comença un joc d’intercanvi de poder. Tots dos partits serveixen l’oligarquia que des d’anys governa el país: banca, empreses energètiques, exèrcit, poder judicial, grans empreses constructores, Església, etc. El repartiment dels beneficis del poder ha estat clau per entendre l’equilibri polític de molts anys.

Ningú no parlava de república, i quan van creure que l’Estatut d’autonomia de Catalunya no els agradava, van organitzar un auto-cop d’estat per justificar retallar-lo i van exclamar allò de «café para todos». Curiosament, els furs de Navarra i el País Basc els van respectar sempre. (Cal recordar que el terrorisme basc estava en el seu punt màxim de violència.)

Molt abans, el segle XIX, un lliberal com Joan Prim va intentar reformar Espanya i modernitzar-la, però des de la seu de l’actual Junta d’Andalusia, el Palau de San Telmo, es va conspirar per assassinar-lo. Prim va morir assassinat a Madrid el 30 de desembre. L’Estat espanyol mai no accepta els canvis cap a la modernització. Tenen por de perdre els privilegis.

L’oligarquia sempre abusa del poder. Els grans negocis amb costos inimaginables per a tots els contribuents es concreten a la llotja del Bernabéu, a les grans finques de caça dels oligarques o en vaixells de luxe que naveguen per la Mediterrània.

Si l’obra adjudicada no és rendible (plataforma Castor, autopistes radials, AVE, rescats bancaris, etc.), llavors s’indemnitza el culpable del desastre i es fa pagar durant dotzenes d’anys als contribuents: es carrega el deute als rebuts de la llum i del gas, s’apugen els combustibles i els medicaments o se’ns roba directament com en el cas de les preferents. I això pràcticament ho fan impunement. En els judicis per corrupció no es jutgen les adjudicacions fraudulentes. Es jutgen els intermediaris que es quedaven els diners i robaven el propi partit. Un detall: cap empresa adjudicatària no ha estat mai condemnada. Vergonyós!

Quan tot trontolla i per continuar guanyant eleccions busquen un enemic, el troben, és clar, i llavors apareix allò del «desafío catalán». Es carreguen l’Estatut i intenten triturar la llengua, la cultura i totes les lleis del Parlament, i així creen consciència nacional espanyola. Una indecència. I aquí estem.

Això ha anat així durant segles. Però ara les coses han canviat. Les diferències de consciència democràtica, la investigació, la creació de valor i les noves tecnologies fan que la diferència entre un món i l’altre s’evidenciï i es visualitzi arreu del món. Tot i que han intentat reprimir la democràcia i la llibertat apallissant l’1 d’octubre un poble que volia votar, tot i que van aplicar l’article 155 (la Inquisició també va néixer a Sevilla) destrossant tot el que els venia de gust empresonant polítics catalans que tenen com a hostatges, forçant les empreses a donar-se d’alta en altres comunitats autònomes, etc., caldrà recordar sempre que Miquel Iceta, Josep Borrell, Meritxell Batet, Pedro Sánchez, Enric Millo, Inés Arrimadas, Albert Rivera, Xavier García Albiol, tot el PP, tot el PSOE i tot Ciudadanos són els que van intentar, sense aconseguir-ho, reprimir-nos a garrotades i amb un nou Decret de Nova Planta.

Ara parlen de «diálogo» y de «resolver el problema catalán». Sr. Iceta: no. Sr. Sánchez: no. En nom del federalisme i d’allò de «todos iguales y solidarios», ara ja sabem que, si cal, vindreu a robar la sang fins i tot dels nadons per continuar servint els oligarques, els vostres votants i una monarquia franquista.