[Un article de Josep Maria Sebastian.]
Des dels temps més remots l’home ha deixat constància escrita, dibuixada, pintada, esculpida, filmada o gravada de les relacions sexuals implícites. Quan aquestes formes expressives són considerades obscenes, perquè ultrapassen els límits de les convencions morals compartides, es quan es parla de pornografia.
La constància d’aquesta expressió ha estat feta per motius naturals, religiosos, culturals, comercials o polítics. No hi ha cap religió que no tingui algun monument, escultura o pintura amb imatges de sexe. N’hi ha en pintures prehistòriques en homenatges a la fertilitat de forma fàl·lica, en l’art africà més primitiu, en les religions monoteistes i politeistes, en les orientals, en les catedrals catòliques i en les construccions babilòniques. Homes i dones en diferents posicions, copulant o excitant-se mútuament els genitals, formen part de qualsevol ruta turística o cultural pels monuments més antics. En la majoria de casos amb un objectiu més aviat didàctic que no pas d’excitació. Si més no avui en dia.
Tot i que en qualsevol servidor públic d’Internet es fàcil accedir a totes les fílies possibles, encara no n’he trobat cap amb «gargolafília», i excuseu-me el neologisme. S’han trobat imatges de nus i de fal·lus de 25.000 anys abans de la nostra era; no cal ni parlar de la importància del sexe, i per tant de la seva representació, en l’Antic Egipte i en la Grècia i la Roma clàssiques. A l’Edat Mitjana, tot i la repressió que va exercir-ne l’Església catòlica —que va arribar a cremar gent per determinats comportaments sexuals—, l’art romànic va ple de capitells i de figures de pedra que practiquen sexe. Al final d’aquesta època, als inicis del Renaixament, Bocaccio va escriure el Decameró, on el sexe és descrit com un plaer alegre i innocent, al contrari de l’obscurantisme i els tabús que imposaven les poderoses autoritats eclesiàstiques. El gòtic va omplir racons i teulats de les grans catedrals amb imatges de sexe explícit. Fins i tot la Bíblia recull pràctiques sexuals a les quals ha donat nom. Per exemple, de la masturbació també se’n diu «onanisme», en memòria del personatge d’Onan, que copulava amb un forat a terra per fertilitzar-la, o del sexe anal «sodomia», tot fent referència a la ciutat de Sodoma —on sembla que era una pràctica habitual fins que el foc repressor la va anihilar—, com la veïna Gomorra. Des que l’home va descobrir que a més de gaudir servia per procrear, la representació gràfica del sexe al llarg de la història ha estat glorificada, perseguida, adorada i culturitzada.
La fotografia, el cinema, el vídeo i les xarxes socials van capgirar la situació i la representació real de tota mena de pràctiques i va passar a convertir-se en un gaudi personal i transgressor i en un objecte de consum per a l’excitació dels usuaris, com ara el rebesavi del rei espanyol, Felip VI, que n’era un gran aficionat i col·leccionava pel·lícules en blanc i negre i mudes que es feia fer per a ell. Tot i així, els tabús i els perjudicis encara existeixen.
Les noves tecnologies han orientat la pornografia a un fet purament mercantilista. Malgrat que sigui poca la gent que admet que entra en webs de contingut sexual explícit, les xifres canten. Un 12% dels webs d’Internet són de contingut pornogràfic, és a dir, uns 25 milions. A nivell mundial es mouen uns 5.000 milions d’euros i un 35 per cent de les descarregues que es fan diàriament són de contingut pornogràfic.
No em considero gens partidari d’allò que «qualsevol temps passat fou millor», però considero molt més estimulant el cinema pornogràfic americà dels anys setanta i vuitanta del segle passat que no pas el que es fa ara. Tot i que la definició i la nitidesa de les imatges ha evolucionat molt, considero com a molt més estimulants, molt més naturals i més excitants aquelles pel·lícules que hi havia en els videoclubs amb la fabulosa Vanessa del Rio, —una de les meves favorites—, una mulata mig cubana i mig porto-riquenya, salvatge i entregada que ja va fer gairebé de tot (dobles penetracions, bukakes, gola profunda, etc); o Georgina Spelvin, Marylin Chambers, Little Oral Annie, Amber Lynn, etc. Els actors eren peluts, alguns panxuts i amb aspecte normali, excepte en les dimensions dels seus membres, com Harry Reems, Ron Jeremy o John Holmes. Encara eren uns ferms defensors de la teoria «on hi ha pel hi ha alegria», i ni homes ni dones es depilaven, i la força de la gravetat es feia evident en les formes dels actors. Aquesta proximitat s’allunya molt de la pornografia que es fa actualment, on la part masculina s’uniformitza a base de pectorals adquirits en hores de gimnàs o amb la presa d’hormones, tots amb el cabell curt, cada muscle al seu lloc i res de pilositat. Les dones, tres quarts del mateix: cossos esculpits en el quiròfan i obligades a fer coses cada vegada més extremes.
Als anys vuitanta no eren pocs els matrimonis o parelles que, de tant en tant, miraven alguna porno, on a més d’excitar-se aprenien noves posicions. Avui en dia això, només s’ho poden permetre les parelles acròbates. Per començar, pretenen imposar uns cànons de bellesa, segons uns criteris que seran tan efímers com la moda dels culs grossos i l’excés de greix que lluïen les actrius de les pel·lícules que produïa i consumia el rebesavi del rei, Alfons XIII. Aquell cinema pioner nord-americà, lògicament s’adaptava als canons estètics del moment, però transmetia certa sensació de realitat que ara n’és absent. És moda la pornografia de fer servir i llençar, la del qui dóna més, tot i intentant sobrepassar uns límits que la resta dels mortals som molt lluny d’apropar-nos-hi.
A finals dels anys vuitanta es van produir dos fets fonamentals que van fer trontollar la indústria nord-americana del sexe per adults. L’un va ser la irrupció de la sida, que va afectar uns quants actors –va provocar la retirada de Vanessa del Rio, per exemple–, amb què l’asèpsia més freda es va imposar en el gènere. L’altre fet transcendental va ser la retirada del mercat de la fabulosa Traci Lords (nascuda com a Nora Louise Kuzma), quan es va descobrir l’any 1986 que no era major d’edat quan va rodar els films. Per més que ho diguin els papers, la naturalesa anava en camí invers i costava molt veure una menor en aquella dona tan exuberant i lliurada. De fet, el que s’hauria d’haver fet és detenir —sota l’acusació d’un suposat delicte de pederàstia— tota la gent que havia llogat, comprat, baixat, compartit o vist qualsevol de les desenes de pel·lícules en les quals va participar Traci Lords, amb aquelles pel·lícules plenes d’estudiants disposats o disposades, o d’animadores que competien amb les seves habilitats amb els sementals que jugaven al futbol americà. La hipocresia general en aquest assumpte és generalitzada.
Quan les cadenes de televisió fan un documental o reportatge sobre qüestions relacionades amb el sexe no es descuiden mai de posar un quadradet vermell amb un 18, com si quedés algun adolescent o menor que no tingui un aparell o tingui un amic que en tingui que permeti accedir a tot tipus de pornografia.
Només directors minoritaris com Gaspar Noé o Lars Von Trier, entre altres, gosen fer pel·lícules amb sexe explícit. Una bona coartada intel·lectual per accedir a la pornografia, com ho va ser en el seu moment la memorable L’imperi dels sentits (1979), de Nagisha Oshima, i, anteriorment, El diable i la senyoreta Jones (1973), de Gerard Damiano, o Rere la porta verda (1972), dels germans Mitchell.
El punt d’inflexió es va produir l’any 1972 amb l’explotació comercial de la famosa Deep Throat (Gola pregona), també de Damiano, que va disparar la fama de la seva protagonista, Linda Lovelace. L’argument anava d’una dona que no tenia orgasmes fins que un metge descobreix que té el clítoris a la gola. La resta ja se la poden imaginar. Amb un cost de menys de 50.000 dòlars —i diuen que produïda per la màfia—, va recaptar-ne 600 milions i, percentualment, encara avui es considera la pel·lícula més rendible de la història del cinema. La batalla que va iniciar l’administració Nixon per prohibir-la i l’empresonament del seu protagonista, Harry Reems, van ajudar a popularitzar-la; fins i tot Jackie Onassis, la vídua de John F. Kennedy, la va anar a veure entre molts altres famosos. La revista especialitzada en cinema Fotogramas, que jo recordi només va fer la crítica, carregada d’estrelles, d’Història de Joanna, també de Damiano, on l’entès analitzava la utilització de la càmera, la posada en escena i un munt de particularitats que estic gairebé segur, va ser el únic espectador que s’hi va fixar.
Un altre cas va ser el de Calígula, una producció de la revista Penthouse —que hi va abocar un munt de calers— perquè el mediocre director de cinema eròtic, que no pornogràfic, l’italià Tinto Brass, comptés amb actors de la talla de Peter O’Toole o Malcom MacDowell. Se’n van fer dues versions, la que es va estrenar a les sales comercials sense sexe explícit, i una altra de la qual renega el director i que és plena d’escenes pornogràfiques amb el més selecte de la indústria porno italiana.
Tots els servidors ofereixen totes les modalitats imaginaries (anal, oral, orgies, trios, vells i velles, jovenets, transsexuals, sadomasoquisme, grups d’homes per a una dona, grups de dones per a un home, antic i modern, lligats amb cordes, etc). Només la pederàstia, la zoofília i el sadomasoquisme no consensuat entre els practicants s’aireja en circuïts tancats i prohibits per als malalts mentals que els consumeixen. Tampoc no abunden les imatges de coprofília (excitació amb els excrements) o de necrofília (excitació amb difunts). De la resta, hi ha totes les variants sexuals imaginables. Per als qui vulguin fugir dels cossos plastificats i de l’absència de pèl, només cal que entrin en qualsevol dels servidors especialitzats i facin un clic on diu Vintage o Hairy (peluts).
