El restaurant més antic de Catalunya fa 500 anys

[Un article de Glòria Fluvià.]

Fem una mica d’història i ens remuntem a l’any 1505, a les cròniques de la pesta negra que fa dècades que assola Catalunya, afectant principalment les zones de l’interior, on la població n’està patint les conseqüències. Segons diu la llegenda, a Solsona i la seva rodalia, un matí, un veí de Matamargó anomenat Bernat Casas i que anava cap a Biosca s’atura per resar al santuari de Pinós, construït pels templers l’any 1312 i gestionat des d’aleshores per monjos hospitalers. Segons diuen, enmig de la seva oració, al jove pagès se li apareix la Verge per preguntar-li com va la pesta a tota la comarca. Ell, sorprès, li diu que la malaltia sembla no tenir aturador i que la gent de la zona està perdent la fe, per això ella li proposa la construcció d’una església per lloar Déu i la seva mare. I es construeix l’actual església de Santa Maria de Pinós i l’hostal del santuari de Pinós, inaugurat l’any 1524; és a dir, fa cinc segles.

L’Hostal de Pinós és el restaurant més antic de Catalunya que no ha tancat mai les portes, segons diuen els actuals responsables de l’establiment. Està obert ininterrompudament des de 1524, cosa que el fa especial, ja que a Catalunya hi ha milers de restaurants, però trobar-ne un que ja servís plats en els temps del rei Carles V o de la Guerra dels Segadors és curiós. I que aquest mateix restaurant, a més, es fundés gràcies a una aparició mariana el fa únic. Per si tot això no fos poc, resulta que l’Hostal de Pinós es troba exactament a escassos metres del centre geogràfic de Catalunya, segons diu l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

Situat al quilòmetre zero del Principat, al bell mig de Catalunya, a la serra de Pinós, en la intersecció entre la Segarra, el Bages i l’Anoia, ofereix cuina tradicional catalana i el millor tracte possible. Tot, a un preu molt competitiu. Ara que ja no acull fidels i viatgers (als anys setanta va perdre la condició d’hostal), les antigues habitacions s’han transformat en quatre menjadors: un de principal amb capacitat per a 50 comensals i tres de secundaris.

Esculpit a la façana del restaurant, a la llinda de la porta, s’hi pot llegir el següent: “Alabat sia lo santíssim sagrament per a sempre / Veritat és que ostal sense diners no donen res. M [signe marià] i la Immaculada Concepció de Maria Santíssima concebuda sense màcula de pecat original. L’any 1677”.

El llibre Guinness dels rècords, però, no li reconeix la condició de restaurant més antic del país. Es tracta d’un error, ja que atorga aquest estatus al de Can Culleretes de Barcelona, fundat el 1786.

Fins a l’any 1677, l’Hostal només oferia menjars a malalts, peregrins i rodamons, però a partir de finals del segle XVII obre el negoci a la resta de ciutadans. L’any 1836 passa a arrendataris particulars i l’any 1957 el compra Joan Torra, i des del 2019 el seu fill Miquel n’és el propietari. Com a curiositat, l’any 1958 el telèfon arriba per primer cop a Pinós.

Està especialitzat en escudella amb mandonguilles i patates emmascarades, però també s’hi pot menjar, de primer, amanida de formatge, patates amb bacallà, espinacs amb cigrons, xató o fideus; i de segon, rodó de vedella, peus de porc, xai a la brasa, xurrasco amb patates i botifarra amb mongetes. També ofereix una llarga llista de plats a la carta.

Reflexions d’un gandul fracassat. El comú, quan el simple pacte fa de llei

 

Torre de guaita de Tavernes de Valldigna

[Text de Eduard Garrell]

Anys fa, en un interludi laboral, em van encarregar d’organitzar un petit museu rural en un poblet de l’Anoia.

Entremig de vells estris d’oficis diversos i domèstics que la gent del poble portava, van aparèixer un llit solidíssim de ferro forjat, una semal o portadora allargassada que feia funció de banyera i uns orinals de llauna esmaltada, per a homes i dones, semblants als dels hospitals. Em van explicar que aquests objectes havien estat “del comú”, de tots i de ningú, i que els vilatans en disposaven quan els havien de menester per a un malalt o un moribund. Em va semblar un acte de solidaritat i ajuda mútua extraordinari en un poble tan petit.

Aquell fet em va despertar la curiositat i vaig anar descobrint que al darrere hi havia una part de la nostra història, que venia de tan lluny que es perdia en el temps, que la historiografia oficial, com tantes altres coses, ens havia ocultat.

Les poques referències que tenia “del comú” provenien de França, on encara es poden veure senyalades les fôrets communales d’on els habitants de la commune poden treure la llenya per cremar a l’hivern i alguns prats per compartir pastura el bestiar.

Aquí, a casa nostra, va ser la curiositat per la toponímia el que em va moure i em va enfrontar a l’abisme de la ignorància malintencionada sobre els nostres orígens. Paraules com empriu*, devesa*, alou*, eres i serrats del comú començaven a donar-me pistes d’una ancestral manera de viure i organitzar-se.

Jo soc llec en el tema i només puc desgranar algunes informacions que he anat recollint al llarg del temps, llegint i escoltant. A més, la investigació amb els mètodes habituals es fa difícil, atès que hi ha poca documentació escrita.

Camí i pou de veins de Tamariu
Camí i pou de veins de Tamariu

El comú es guiava per assemblees veïnals (universitats*), on cada foc o família, dones incloses, hi tenia veu i vot. Es basava en tractes orals, i la  paraula donada era paraula sagrada. El comú abastava allò social, cultural i econòmic. No era cap institució ni es basava en cap dret o llei que no fos la de la terra i les necessitats vitals. Era una comunitat humana que no es devia a cap senyor, noble, rei, jutge o bisbe.

Des del més pregon de la història, el comú regulava l’ús de les forests per a l’explotació de la fusta, la llenya, el carbó i la caça, de deveses i emprius per a la pastura i el cultiu de cereals i viandes, de fonts, pous, safareigs, ramats, molins, fargues, ponts i camins, i fins i tot de fleques i carnisseries per garantir l’accés als aliments bàsics.

Barraca de guardia sanitària de Cala Gens

El comú també arribava a la costa i a les activitats de pesca. Les nombroses torres de guaita eren construïdes i vigilades per la comunitat, i les confraries de pescadors regulaven l’ús de les arts de pesca i els torns de les calades als diferents caladors. (A la cala Jugadora de Cadaqués, un altre exemple de toponímia, es jugaven les calades anuals a les raconades del cap de Creus.) Disposaven de  xarxes comunals, botigues* i barraques de guàrdia sanitària*.

Cal no oblidar els “mestres de minyons”, que a partir del segle XVI el comú contractava per concurs de mèrits per ensenyar a llegir, escriure i comptar als minyons de 5 a 14 anys, de franc per als pares que no podien pagar. Aquest fet trenca el mite d’una Catalunya analfabeta i permet entendre els motius de la prosperitat del nostre país.

En alguns casos la comuna transcendia l’àmbit del poble i unia interessos amb altres poblacions, com era la Comuna del Camp de Tarragona, que aplegava més de cent pobles i les comunitats de regants com les que van constituir el Tribunal de les Aigües de València.

No serà cap sorpresa dir que els decrets de Nova Planta desfan el comú i imposen el sistema castellà d’ajuntaments o corregimientos. Finalment, la Constitució del 1837 va anar dinamitant directament o indirectament aquestes estructures populars fins que l’assassí ho va rematar. Tots aquests béns comunitaris van ser robats per l’Estat, concedits o venuts a particulars, i les lleis actuals estan dissenyades perquè no es puguin reclamar.

Molí d’oli del Comù de Torà – Foto de Som Segarra

Un exemple el tenim a la muntanya comunal de Tor, que lamentablement Carles Porta ha fet més popular per la morbositat dels esdeveniments que per l’origen i la causa que els van provocar, comptant-hi la mala praxi de la justícia i els interessos de màfies. A Andorra, com que no la va arrasar el decret, encara hi ha el comú.

No puc evitar la reflexió que, malgrat l’individualisme i l’educació basada el la sagrada propietat privada, una organització social que ens ve de tan lluny ha de ser una herència genètica i cultural i ha d’haver deixat petja en el caràcter i la manera d’entendre el món de la gent de les terres dels Països Catalans.

Potser és la causa que, de cop i volta, sense cap consigna ni guia, de manera espontània i passant pel damunt de l’Estat, les autoritats, les ordres i les lleis, el nostre poble es bolqui a ajudar els veïns valencians, a plantar cara a la policia, a col·laborar massivament en una causa justa o a sortir al carrer per reclamar el que toca.

Vocabulari

Empriu: dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural. Terra del comú o altre bé objecte d’aquest dret. 

Devesa: terreny comunal destinat a pastura. 

Alou: propietat territorial lliure i exempta de tota càrrega i dret senyorial.

Universitats: a la baixa edat mitjana, corporació, especialment comunitat veïnal i professional, dotada d’alguna organització i règim jurídic, bé que rudimentari. 

Botiga: construcció petita, vora la costa, destinada a guardar-hi ormejos i accessoris de la barca. 

Barraca de guàrdia sanitària: construccions on es confinaven en quarantena els mariners que arribaven malalts.

Morir d’avorriment, però emprenyat

 

[Un article de Nan Orriols.]

Títol llarg per a un article curt. Miro TV3 i a l’espai ‘El temps’ veig que en Tomàs Molina ha desaparegut. També veig tertulians que analitzen el que passa. Com en el temps dels dinosaures, apareix Montserrat Tura. El professor i catedràtic Joan Queralt, no, perquè és senador per ERC, com el periodista Francesc-Marc Álvaro, que és diputat, també per Esquerra.

El Sr. Oriol Junqueras, mentint com un catòlic consagrat, amb un cinisme que esmicola qualsevol paraula ben escrita. Tot són mentides, traïcions, trebanquetes i gairebé enverinaments. L’espectacle és tan fabulós com esperpèntic. A Madrid, tots van als tribunals: uns, per lladres de mascaretes; els altres, per lladres i, tots, per robar. Els jutges, jugant amb els reis —el mèrit i l’emèrit—, i la princesa ha estrenat el vestit de guàrdia marina. Ah! I el Reial Madrid no té llicència de no sé què…

«Olympic man»

[Article Josep Nogué.]

Diu el filòsof Jordi Pigem que anem cap a una “humanització dels robots i una robotització del humans”.

Des de fa temps la Intel·ligència Artificial (AI, per les sigles en anglès) va guanyant terreny, no pas perquè ho hagem demanat o ens ho hagin consultat, sinó perquè els designis del cel (aquells ens manen) així ho hagin decidit. Cada vegada ens trobem amb més automatismes interposats entre nosaltres i les activitats que volem (i/o) ens obliguen a) fer.

Quanta gent recorda encara quan als autobusos, a més del conductor, hi havia un senyor, anomenat cobrador, que ens venia el bitllet i ens tornava el canvi? O quan a la gasolinera l’empleat ens emplenava el dipósit del cotxe i només havíem de passar-li la clau per treure el tap. O quan a les botigues et demanaven què volies, t’ensenyaven els seus productes i t’informaven si tenies dubtes al respecte. Se’n deien serveis.

Però un dia va començar a fer-se freqüent la frase “serveixis vostè mateix”. Que com a frase no deixa de ser una grolleria.

Segueixen anomenant-los serveis, però ara t’has de servir tu mateix (sense el “vostè”). Perquè, si, ho has de fer tot TU.

I és que ara ja ningú es tracte de vostè. De fet els joves ja ni en saben. Es clar que tampoc ningú ho vol sentir que li diguin “vostè”. -”Tracta’m de tu”- diem- “que no soc pas tan gran”. Perquè això ens fa sentir vells, i vol dir que no estem al dia, que som incapaços d’adaptar-nos als canvis. Us heu plantejat que potser no volem? No, és clar. O puges al tren, et quedes a l’andana.

El cas és que ara ja tot ho fem a través d’automatismes. Comprem i paguem a través de internet, amb el mòbil o la polsera rebem els productes a casa (sense haver-los vist abans). I si, encara queden alguns establiments on pots anar a veure el producte. Grans superfícies especialitzades, totes iguales, on trobes el que vulguis… d’aquella franquícia. Recentment he estat en una d’elles. Una de material i roba esportiva. Ja ens tenien acostumats a haver de resseguir en un viacrucis tot l’establiment a la recerca del producte que buscaves i, al final passar per les caixes on un dels empleats et facturava i cobrava el producte. La cosa, però, ha progressat; ara després del laberint habitual, un es troba amb un corredor fent ziga-zaga, com els que ja fa temps hi ha per les cues dels aeroports, fins arribar a la caixa que – oh! sorpresa- també t’ho has de gestionar “TU mateix”. No cal dir que si pretens saltar-te aquesta fase, es disparen totes les alarmes i et trobaràs un «guripa», aquest si, de carn i ossos (encara), que et requerirà que paguis.

Bé, el cas és que, sense adonar-nos-en, fem el mateix que fan les vaques a les granges: que van totes soles a la munyidora quan troben que tenen les mamelles plenes.

Intel·ligència Artificial, en diuen (AI). Ai! Ai! Ai!

Hi hagué un temps, en què animals i persones érem salvatges. Amb el temps els humans domesticàrem a les bèsties perquè ens fessin servei (si, “servei”), mentre els humans seguim igual de bèsties que sempre. Però era inevitable que també els humans acabéssim domesticats, cosa que es va demostrar tan efectiva com per poder treure el màxim rendiment possible dels animals. A base d’estabular-los s’aconsegueix una eficàcia i un control en la producció impensable només amb animals domèstics. Només era qüestió de temps que algú penses aplicar els mateixos mètodes amb els humans. Els nazis en això van assolir nivells d’excel·lència. I tot gràcies a millorar uns mecanismes d’una eficàcia i perfecció mai vistos fins a les hores.

Van ser vençuts, i els seus mètodes abolits -ens han dit. Segur?

Perquè amb els animals són plenament vigents. Amb els productius i de consum, és clar; perquè amb els domèstics, els que tenim per casa, es practica un tracte exquisit que sovint ni es te amb la prole humana.

Ara que l’esport es practica i es contempla de manera massiva, no és d’estranyar l’èxit dels gimnasos, estadis i grans superfícies on es venen els productes necessaris per practicar-los. Fins el punt que el culte el cos ha esdevingut la nova religió. No ens obliguen, és clar, ho fem perquè volem. Ha!!

-“L’home esportiu no s’ha venut, no ha canviat els seus principis ni per interessos materials, modes o èpoques; es manté fidel als seus principis inicials, segueix fidel al més alt dels objectius: L’HOME.

No hi ha frontera entre l’estadi i la fàbrica.

No ens sotmetrem ni a la mansuetud dels anyells ni a les filosofies dels falsos profetes, posarem el nostre empeny en evitar que l’home s’expandeixi en el mateix nivell, dirigirem aquesta expansió cap a munt…”- Es deia al manifest del “OLIMPYC MAN MOVEMENT”, la obra dels Joglars estrenada el 1981.

Ja ha plogut molt des d’aleshores, però aquest ideals de perfecció física, de culte al cos i a la voluntat, sembla que cada dia estan més en alça; I malgrat tot, gràcies a l’exaltació d’aquest ideals,  ben poca gent es va adonar, en el moment de la pandèmia, com als humans se’ns podia fer passar sense queixa -”sempre pel nostre bé”- massivament i per decret a tot el món, de animals domèstics, a animals estabulats.

Només cal veure com dia a dia la manera com passem tots, voluntàriament, sense que ens ho hagi de ordenar ningú, per la munyidora.

GOD SAVE THE OLYMPIC MAN!

L’aforament a la vegueria del Penedès

[Un article de Jordi Sánchez.]

Aforament, entre d’altres, és un terme que expressa, en urbanisme, la densitat de persones en el territori. A la vegueria Penedès es tramita el planejament urbanístic. De moment estem en el tràmit de l’avanç i,  posteriorment, es tramitarà el document per a la seva proposta d’aprovació inicial, exposició pública i aprovació definitiva pel Departament de Territori.

En aquest tràmit i de forma col·lectiva hi haurem de treballar tothom, ja que dependrà de la implicació i participació de tots plegats que obtinguem un bon document urbanístic que ordeni els camins encertats per al Penedès. Catalunya és un territori el creixement poblacional del qual, en els darrers anys, ha sigut de més de dos milions de persones, de 6 a 8 milions, gairebé sense adonar-nos de quines conseqüències tindrà.

És important tenir clar el concepte urbanístic de l’aforament

En posaré un exemple: en un local amb capacitat per a 30 persones no pot haver-n’hi 100, seria insuportable. Doncs si ho apliquem a un municipi que per viure-hi de manera ordenada pot admetre 50.000 habitants i aprovem un planejament de fins a 100.000, el fracàs està assegurat.

Aporto aquesta reflexió –n’hi ha moltes– perquè el paràmetre de l’aforament hauria de servir també per al país, Catalunya. Podem anar creixent sense que sapiguem on anem?

Model de Catalunya

Un cop tinguem el planejament urbanístic de la vegueria Penedès aprovat, serem capaços de tenir una visió global de Catalunya amb les 8 vegueries revisades i aprovades. Per primera vegada la lectura serà completa, la d’un  model de Catalunya.

És molt important escoltar el territori des de la participació dels seus habitants –la proximitat d’allò real– i més ara que és obert el debat d’ampliar l’AMB (àrea metropolitana de Barcelona); avui són 36 municipis i es pretén expandir-la fins als 5 milions de persones, tot creant la Regió Metropolitana. Aquesta possibilitat s’inicia sense haver llegit el model que atorgaran les 8 vegueries, ni se sap quina serà la seva governança.

Anirem cap a la província única?

No vull acabar aquesta reflexió sense plantejar una pregunta molt important sobre l’aforament que és capaç de tenir Catalunya: quants habitants ha de tenir aquest territori? Sense saber l’aforament actual, és sostenible el creixement lliure?

Acabo dient que la pressa és una mala companyia, i en urbanisme encara més. Primer cal parar, reflexionar i planificar i, sobretot, que el llegir no ens faci perdre l’escriure.

És l’hora de valorar bé les conseqüències d’un aforament desmesurat, per no saber llegir bé i interpretar el territori complicat amb la seva orografia, però meravellós per moltes altres virtuts. Llegir-lo bé és estimar-lo.

Així ho veig.

Reflexions d’un gandul fracassat. Llibraires

[Text de Eduard Garrell]

Atès que els espanyols es prenen la llicència de batejar la seva fira internacional del llibre amb el nom del déu romà Liber, que té cura de les vinyes, la verema i d’allò que se’n deriva, jo em permetré la impudícia, sense prèvia libació, d’anomenar llibraires aquells que, com el boletaires, furguen entre la fullaca per trobar el bolet, o el llibre, cobejat.

A Catalunya hi ha més d’una quarantena de fires de llibres, gairebé totes d’àmbit local i dirigides al públic general, amb finalitat d’exhibició i de promoció cultural i econòmica d’editors i llibreters, i hi predominen els llibres nous i generalistes, tot i que n’hi ha de temes específics, com la del Còmic, del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, la infantil de Mollerussa, etc.

De fet, totes tenen en comú el tret que s’assemblen a una gran llibreria convencional i s’hi expressa clarament la doble condició del llibre com a bé econòmic i cultural.

De fires d’àmbit nacional, deixant de banda Sant Jordi com la més consolidada, el 1937 es va substituir el Dia del Llibre per la Fira del Llibre, que es va celebrar amb gran èxit durant tres dies, del 3 al 5 de juny. El 1938 es torna al format del Dia del Llibre d’una sola jornada. Del 1942 al 1945 es torna fer un intent de fira de tres dies, sense continuïtat.

L’altra atzarosa Fira del Llibre de Barcelona es va iniciar el 1977 i durà 25 anys al passeig de Gràcia, fins al 2001, i va reaparèixer a Montjuic fins al 2007. El poc suport del públic, i sobretot del sector editorial, va sentenciar de mort aquell intent de Fira del Llibre en català i castellà.

El 1983 naixia, a l’estació de Sants, la Setmana del Llibre en Català, gràcies a la Cambra del Llibre.

La Setmana, al llarg de la seva trajectòria, s’ha celebrat els mesos de febrer o març i, finalment, a mitjan setembre. Aquestes dates no coincideixen amb la febrada de l’aparició de  novetats per Sant Jordi, per Nadal o per les vacances, i semblaria que el febrer i el setembre, després de Nadal i al començament de curs, no són les millors dates per als compradors, però tot i així la Setmana complia una altra funció molt important per als editors, els llibreters i els llibraires: a més de promoure les novetats i reedicions, servia per liquidar fons i restes d’edicions que havien quedat en un racó de magatzems i rebotigues; llibres que, malgrat el seu interès, havien estat desplaçats de les taules i les lleixes dels llibreters per novetats més comercials i, sovint, per manca d’espai.

A la Setmana s’hi veien aparèixer any rere any lectors àvids de la troballa del llibre que se’ls havia escapat de les mans, de la sorpresa, del petit tresor. Era un temps en què per comprar un llibre calia anar a la llibreria o trobar-lo a la biblioteca. La primera ubicació de la Setmana, l’estació central Barcelona-Sants, facilitava que hi arribessin fàcilment lectors d’arreu de Catalunya, especialment de llocs endèmicament orfes de llibreries, com ho són encara les terres de Lleida i de l’interior de Tarragona.

La Setmana del Llibre en Català sembla que encara no ha trobat el seu lloc d’encaix a la ciutat de Barcelona, i no pas per deixadesa dels seus organitzadors. Va néixer a l’estació de Sants amb la vocació de ser una fira no només barcelonina, va passar per l’estació de França (1989) i va romandre setze  anys a les Drassanes, un espai tancat on calia anar expressament. Finalment, el 2006 aconsegueix instal·lar-se a la plaça de Catalunya, botó de roda del país i centre simbòlic de la nació catalana, però només s’hi queda fins al 2007.

Aquell any, amb Ferran Mascarell a la conselleria de Cultura, Jordi Martí a l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i Joan Clos a l’alcaldia, van decidir que, seguint la consigna de Jordi Martí, “cal arrancar aquesta crosta catalanista del centre de la ciutat”, una ciutat que ja començava a ser castissa, mestissa, promíscua i multicultural i cada cop més allunyada de la seva capitalitat. La primera proposta va ser portar-la als terrenys del fracassat Fòrum Universal de les Cultures, val a dir, al Camp de la Bota, d’infausta memòria.

La proposta fou rebutjada frontalment per tot el sector, però el propòsit del consistori d’amputació cultural ha persistit tossudament al llarg dels successius governs d’esquerres.

La Setmana va de Sant Cugat a la Ciutadella, a l’avinguda de la Catedral i, finalment, s’arracona al Moll de la Fusta.

La Setmana del Llibre en Català ha sobreviscut fins avui gràcies a l’esforç, la imaginació i la tenacitat del sector i dels seus organitzadors.

Aquest 2024 la celebració de la Copa Amèrica ha fet que recuperés centralitat a l’avinguda de Lluís Companys (estació del Nord). Els llibraires han passat de 60.000 a més de 100.000 i les vendes han augmentat un 20 %.

“El pensament català rebrota i sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors” (Francesc Pujols)

 

Sobre l’amor romàntic

[Un article d’Helena Bonals.]

Una d’aquelles situacions incòmodes, un xic esperpèntiques, que et pots trobar a la vida seria el que ens explicava el director de la coral on vaig començar a anar als vint anys. La coral es deia, i es diu encara, Elisard Sala, en honor d’un music amb una cançó que sempre m’ha arribat tant com la frase que diu “portem tanta boira als ulls, sentim tanta covardia”. Aquest músic va morir jove d’un accident, crec recordar, i la seva dona, al cap d’un temps, “va refer la seva vida”. A això em vull referir. Als actes de record del músic, ella hi assistia amb la nova parella. Us adoneu de la delicada situació? On és l’amor etern? En aquesta vida, com a mínim, costa de trobar.

Tot i això, ens continuen arribant cançons com One d’U2, i ens continuen meravellant obres com Retorn a Brideshead. I “Romeu i Julieta hauria de ser la formació sentimental de tots els joves”, deia Pla; aquell Shakespeare que hauríem de tenir superat i que continua sent actual, perquè voldríem que les nostres relacions fossin com les de les seves obres.

Podem continuar creient en el gran amor, o en “com sobreviure a un gran amor sis vegades”, que deia l’obra de Racionero? El que sí que és veritat és que això del “poliamor” no sol ser l’habitual; en tot cas, la majoria de les persones no fan coincidir dos amors en el temps, sempre estimen cada vegada per separat.

Però quan encara n’estàs, del noi que t’ha deixat, no t’agrada de sentir res, com m’ha dit alguna vegada algú, “per un altre”. On és l’amor fet desig i voluntat, que no pertany a un món de pur joc, que defensa Salvador Oliva al pròleg de Nit de Reis? I el que en diu la seva protagonista, que és el més sublim que he llegit mai sobre com arribar al cor d’una dona. És veritat que tots mentim, però que quan mentim, “ho fem especialment sobre l’amor”, he llegit una altra vegada. Doncs, si és així, que ens diguin mentides, moltes mentides, que això és un caramel que no fa doldre mai a ningú.

Timbaler del Bruc

[Un article de Nan Orriols.]

 

Durant la Guerra del Francès, amb el seu timbal i ajudat pel sometent que coneixia el terreny, Isidre Lluçà i Casanoves —fill de Santpedor com l’entrenador del Manchester City, Pep Guardiola— va vèncer l’exèrcit francès. Una divisió francesa de 3.800 homes en va perdre més de 400 i van ser perseguits en direcció a Esparreguera. La llegenda explica que els francesos, en sentir el timbal d’Isidre Lluçà, van creure que s’enfrontaven a un exèrcit molt superior. Amb els meus amics d’escola i amb la família sempre comentàvem que, si el timbaler del Bruc s’hagués tocat els pebrots i s’hagués oblidat de portar el timbal, ara seríem francesos.

Pedro Sánchez, nascut a Madrid, polític que sempre ha cobrat de l’erari públic, no té timbal però es dedica a l’encanteri de serps amb resultats excel·lents. Ara, donat que els jutges se li resisteixen, perquè el poder judicial encara és més del règim del 1939 que el mateix PSOE, vol aprovar lleis de transparència per tal que dels mitjans de comunicació se’n conegui la propietat, les subvencions que cobren i la publicitat institucional que reben. Fum, fum, fum. I, tot, perquè van acusar la seva esposa, Begoña Gómez, de tràfic d’influències.

Llavors, el president Sánchez, molt enfadat, va començar a parlar de la «máquina del fango», després de prendre’s unes vacances de cinc dies per reflexionar si valia la pena continuar fent política en aquest país on tot són fake news i punyalades per l’esquena. Amb actitud ferma va agafar el tambor i els bastons i va començar la seva lluita contra el món sencer; i es va inventar una llei que parlés de regeneració democràtica, sense recordar els espionatges amb el sistema Pegasus contra polítics catalans, ni les notícies falses inventades per la policia patriòtica i els mitjans de comunicació franquistes que van acusar els presidents Pujol i Mas, Xavier Trias i qualsevol polític independentista.

Begonya Gómez, intocable. El PSOE, intocable. I a tots els que «quieren romper España» se’ls aplica la «ley de fugas» i la de «vagos y maleantes». Per al PSOE, la comissaria de via Laietana és el temple de la regeneració democràtica, mentre el ministre Marlaska brama: «Lástima que no se pudiera detener a Puigdemont». Sí, «atado y bien atado».