La quantitat d’energia acumulada a la Terra en el període 1971- 2010 causada per l’increment de gasos amb efecte d’hivernacle, és equivalent a l’energia alliberada per quasi tres bombes atòmiques per segon durant aquests quaranta anys. Sou capaços d’imaginar quins impactes poden provocar aquestes quantitats ingents d’energia en la nostra manera de viure al planeta? L’escalfament global no és només una crisi ambiental, sinó una crisi de l’evolució de la nostra espècie; cal que deixem la natura –la vida- en pau, que vagi fent el seu camí d’adaptació infinita com ha fet sempre, i que ens ocupem de com ens adaptarem nosaltres.
El tren ja ha arribat a l’estació.
És una estació global, planetària, que podeu situar a l’atmosfera, a la litosfera, a la hidrosfera, a la biosfera, a la criosfera; a la Terra, en definitiva. Som més de set mil milions de persones les que esperem que el tren arribi. L’elecció de pujar-hi és opcional, podem no fer-ho i esperar que en vingui un altre. De fet, durant el segle XX i els primers anys d’aquest segle XXI, n’hem deixat passar molts, i si hi hem accedit no ens hem esperat a fer el recorregut sencer, tot baixant a l’estació que no tocava: trens com els del medi ambient, la sostenibilitat, l’economia circular, la democràcia, les agendes 21, els plans de gestió, el reciclatge, la gestió del risc, els drets humans, els espais naturals, la biodiversitat, la transversalitat, la interdisciplinarietat, el progrés, l’ascensor social, el residu zero, les energies renovables, l’equitat, la gestió forestal, l’accés als serveis bàsics per a la població més vulnerable, l’ús del territori, la reutilització, l’estalvi, l’eficiència, la igualtat de gènere, la no discriminació per raça, sexe, religió o ideologia, etc.
Com que n’han passat molts, és lògic creure que ja pujareu al pròxim comboi. Emperò el problema és que aquesta vegada potser sí que és l’últim: el tren que ha arribat és el tren “Escalfament global”, la resposta que la Terra ens ofereix davant l’agressió contínua que ha patit durant les dues últimes centúries com a conseqüència de la nostra activitat. Una activitat depredadora de recursos que des de la invenció de la màquina de vapor ha obtingut l’energia de la continuada, progressiva i creixent crema de combustibles fòssils. La quantitat d’energia acumulada a la Terra en el període 1971-2010 causada per l’increment de gasos amb efecte d’hivernacle -increment provocat per la crema de combustibles fòssils-, és equivalent a l’energia alliberada per quasi tres bombes atòmiques per segon durant aquests quaranta anys. Sou capaços d’imaginar quins impactes poden provocar aquestes quantitats ingents d’energia en la nostra manera de viure al planeta?
I és clar que sou capaços d’imaginar-los perquè els estem vivint, ja estem patint les conseqüències d’aquests impactes, si bé és cert que aquestes conseqüències són viscudes amb més o menys intensitat en funció de la disponibilitat dels recursos econòmics. Il·lusos, però, els que creuen que només amb més recursos econòmics i més tecnologia podrem evitar-ne els danys. L’escalfament global – com a indicador del canvi climàtic antropogènic caracteritzat per la ruptura dels patrons climàtics que hem conegut fins ara- i, per extensió, el canvi global són resultat de la inabastable capacitat innata depredadora, pròpia de la nostra espècie. La depredació humana, però, és tan innata com ho és la intel·ligència.
Entre els diversos tipus d’intel·ligència, ara i aquí volem referir-nos a la intel•ligència emocional entesa com la capacitat que tenen les persones per conduir profitosament les emocions pròpies i les emocions alienes. Així doncs, les persones amb intel•ligència emocional són capaces de reconèixer, expressar, regular, controlar i dirigir les pròpies emocions i les dels altres per adaptar-se a les situacions, aconseguir metes i propòsits i trobar-se amb si mateixes. Hem volgut remarcar amb negreta el terme adaptar-se. La definició d’intel·ligència emocional conté intrínsecament l’adaptació als canvis. Una curiosa simbiosi!
La intel·ligència emocional col·lectiva
Així doncs, adaptar-se als impactes del canvi climàtic va més enllà de ser resilients i de reduir la nostra vulnerabilitat als riscos; adaptar-se és un exercici d’intel·ligència emocional col·lectiva; i quan dic col·lectiva vull dir global, de la humanitat. No oblidem que el repte és dels més de set mil milions de persones que vivim al planeta. Al cap i a la fi, això que anomenem vida no té cap mena de problema amb els impactes del canvi climàtic: unes espècies s’extingiran i seran substituïdes per d’altres. On avui hi ha faigs, demà hi haurà roures, demà passat alzines i demà passat no l’altre, matollars. Avui comprem a la peixateria espècies que fa anys era impensable pescar-les a la Mediterrània. Tot i saber que l’extinció d’espècies suposa una pèrdua irreparable de biodiversitat, la biodiversitat és una realitat en sí mateixa o bé la valorem només com un proveïdor de serveis i recursos? Dit d’una altra manera, si l’espècie humana s’extingís, què els passaria a la resta d’espècies del planeta? Probablement ho celebrarien, tenint en compte que l’home ja ha provocat dues grans extincions d’espècies amb a penes 2 milions d’anys d’existència. On vull arribar és que l’escalfament global no és només una crisi ambiental, sinó una crisi de l’evolució de la nostra espècie; cal que deixem la natura –la vida- en pau, que vagi fent el seu camí d’adaptació infinita com ha fet sempre, i que ens ocupem de com ens adaptarem nosaltres, de com utilitzarem la nostra intel·ligència emocional col·lectiva al servei de l’adaptació. Aquesta visió – egocèntricament humana- és del tot coherent amb la nova època geològica que molts ja bategem amb el nom d’antropocè.
Les Nacions Unides han declarat l’accés a l’aigua potable i al sanejament com un dret humà.
La crisi de la nostra evolució té conseqüències ambientals, econòmiques, socials, demogràfiques, de seguretat, alimentàries, hídriques, geo- estratègiques, energètiques, de salut, de competitivitat, etc. De quina manera, doncs, l’adaptació pot esmorteir l’efecte d’aquestes múltiples conseqüències? Mitjançant la intel·ligència emocional: és necessari que utilitzem l’adaptació com una crossa que ens ajudi a conviure amb els reptes que hem d’afrontar i vèncer-los, si és possible. “Una crossa?” Sí, una eina de suport per fer tot allò que positivament sabem que hem de fer i mai no hem fet, o bé que malgrat fer-ho no ho hem fet amb prou intensitat i convenciment. L’adaptació als impactes del canvi climàtic i els riscos que se’n deriven (crisis) és una altra excusa per fer bé les coses, un altre tren que s’atura a l’estació i que cal pujar-hi i no baixar-hi fins que acabi el recorregut.
I així és com l’adaptació pot potenciar accions en les diverses polítiques sectorials que o bé restaven somortes, desades en un calaix, o bé mereixien un impuls en la seva implementació. Ara us detallaré un exemple per il•lustrar de quina manera l’adaptació esdevé una crossa, una palanca d’impuls.
Cal apel·lar a l’adaptació al canvi climàtic per millorar l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable? Òbviament, no, per diverses raons: en primer lloc, perquè les Nacions Unides han declarat l’accés a l’aigua potable i al sanejament com un dret humà. Per tant, qualsevol administració té la responsabilitat de garantir aquest dret. I a Europa, arran de l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua, cal fer-ho amb eficàcia i eficiència partint de la base que l’aigua, abans que un recurs, és part indissociable del medi, dels ecosistemes. En segon lloc, en països de clima mediterrani com el nostre, l’eficiència en l’ús de l’aigua és imperatiu com a conseqüència de la irregularitat en la disponibilitat d’aigua, que fa que el recurs sigui escàs i finit. Una irregularitat que no és nova: els marges de pedra de bancals i camps de conreu foren la primera gran obra hidràulica de la Mediterrània; a més d’estabilitzar els sòls en pendent, ajudaven a retenir l’aigua de pluja.
Malgrat l’existència d’aquestes raons i d’altres que podríem afegir, a l’Estat espanyol s’estima que el volum d’aigua no registrada per fuites, trencaments i avaries a les xarxes de subministrament és de 651 hm³ (any 2014, font INE:). Aquest volum és quasi l’equivalent a la capacitat d’emmagatzematge de tots els embassaments de les conques de la Muga, del Ter i del Llobregat (672 hm³)! Les administracions responsables d’aquestes xarxes són prou conscients que cal invertir en la millora de l’estanqueïtat per una simple raó econòmica, a part de les raons legislatives indicades més amunt: com més aigua s’injecta a la xarxa, més elevats són els costos energètics i de potabilització. I malgrat això, les actuacions en la millora de la xarxa són disperses, aïllades, quasi bé singulars; certament, no són actuacions de baix pressupost d’execució i difícils d’afrontar sovint amb els recursos econòmics obtinguts només del rebut de l’aigua. Potser per això, una de les actuacions principals i més comunes recollides en els Plans Locals d’Adaptació al Canvi Climàtic (PLACC) redactats pels ens locals és la millora en l’estanqueïtat de les xarxes; en conseqüència, aviat –esperem que sigui una de les primeres accions de la República catalana- sortirà una ordre de subvenció adreçada als ens locals per a l’execució d’obres que millorin l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable i així reduir els volums de les fuites.
L’aigua és l’element més vulnerable als impactes del canvi climàtic al nostre país. Aquesta és una de les principals conclusions de l’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic, horitzó 2013-2020 (ESCACC). L’increment de la temperatura, de l’evapotranspiració, la major irregularitat pluviomètrica (amb descensos ja ara estadísticament significatius a l’estiu en estacions de capçalera dels rius) i l’aforestació del sòl per l’abandonament rural i la manca de gestió forestal, han provocat descensos significatius i preocupants dels cabals circulants aigües amunt dels embassaments de les conques de la Muga, Ter i Segre en el període 1950-2013, d’entre el -18 i el -49%, tal i com ha conclòs el projecte Life MEDACC. Les projeccions a l’any 2050 no són pas més optimistes; ans al contrari, reforcen aquesta tendència al descens en la disponibilitat d’aigua. Així, en aquest context, l’estalvi d’aigua és una mesura essencial en l’adaptació al canvi climàtic; tant de bo, doncs, sigui la palanca que permeti millorar l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable al nostre país.
El monstre de l’embassament de Rialb, on neix el Canal Segarra-Garrigues. Foto: Ajuntament de Tiurana (municipi avui desaparegut sota aquestes aigües).
Un dels records d’infantesa que més emocions m’evoca és la sega del blat: la fressa de la dalla segant arrant, l’olor del rostoll, la frescor de l’aigua del càntir, el concert dels grills… i la calor, redéu, quina refotuda calor ¡¡ I aquells paisatges on les garbes eren amuntegades en garberes estratègicament col·locades, composant una arquitectura única que anava repetint-se any rere any. A poc a poc, sense adonar-nos-en, la mecanització de la sega relegà les garbes i les garberes als museus etnològics. I la dalla, avui, és coneguda pels joves perquè acompanya la imatge de la mort; ni la més remota idea de què aquell estri servia per a segar cereals.
La mecanització de l’agricultura ha anat acompanyada, d’un temps ençà, de la globalització dels mercats. Això que tothom en parla però que ningú no coneix; difícil posar-li cara, al mercat. Però mana, i molt, en l’ús i abús que fem del territori i dels recursos. Difícil saber d’on provénen els aliments que ingerim: disposem de tot i en qualsevol època de l’any. Cert que a poc a poc es recuperen noves formes d’alimentació basades en els productes de proximitat, l’agroecologia, l’slow food… però d’això no en viu la indústria agroalimentària. Ni els mercats. Ni el PIB.
Ve a tomb aquesta reflexió arran de la lectura d’un article publicat pel diari El Segre en l’edició del 23 de juny: la producció d’ametlles a Lleida pot créixer fins a un 50 per cent amb millores en el reg L’article explica els avenços que l’IRTA, amb el finançament de la Diputació de Lleida, ha realitzat sobre l’increment en la rendibilitat del conreu d’ametllers, que ocupen ja més de 15.000 ha de regadiu a Ponent. La superfície augmenta any rere any, mentre que disminueix als secans. Per què? D’una producció d’entre 150 i 200 kg d’ametlla en gra per hectàrea al secà, els estudis de l’IRTA assenyalen que pot arribar-se fàcilment a produccions de 2.000 i de 3.000 Kg/ha al regadiu en funció de les dotacions de reg (fins a 2.000 m3/ha/any al Segarra-Garrigues i fins a 7.000 m3/ha/any al Canal d’Urgell i de Pinyana, respectivament). En conseqüència, la rendibilitat de les finques d’ametller en reg es multiplica exponencialment.
Agrowater Almond és un nova productora d’ametlles creada per Agbar i Sorigué que recollirà els beneficis caiguts del cel que li proporcionarà l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Segons l’article, una comissió de divulgació, constituïda per les principals comunitats de regants, els grans productors d’ametlles (grup Vicens, Borges, Agrowater Almond, Ocean Almond i Agro Sorigué), la cooperativa Fruits Secs de les Garrigues i les organitzacions agràries Unió de Pagesos, JARC i Asaja, s’encarregarà de difondre els avenços fets per l’IRTA –els estudis s’iniciaren l’any 2015 a Maials i es perllongaran fins al 2025, amb una inversió d’un milió d’euros pagada per la Diputació. Un d’aquests grans productors d’ametlles, Agrowater Almond (AWA), és una nova empresa creada per Agbar i Sorigué i que disposa d’unes 915 ha d’ametllers a les finques de Ponent i espera acabar l’any 2017 amb més d’un miler d’hectàrees. Segons explica Ramon Gras, director d’infraestructures de l’aigua d’Agbar, «gràcies a la I+D+i que duem a terme, hem detectat que l’ametller és el fruit sec amb una millor relació directa entre el reg i la producció. Això significa que podem saber exactament l’aigua que cal consumir –tot i fent-ne una gestió intel·ligent- per a obtenir la millor producció, fet que comporta un ús més racional dels recursos hídrics i energètics i, en definitiva, una aposta per la sostenibilitat i el medi ambient».
Les declaracions del Sr. Ramon Gras inviten a la reflexió per una sèrie de motius. En primer lloc, aquesta I+D+i obté el finançament dels “clients” servits per l’empresa mixta metropolitana que subministra aigua a Barcelona i 22 municipis més? Segons els acords adoptats que figuren en els estatuts de l’empresa mixta metropolitana d’aigua s’estipula que, addicionalment a tots els beneficis i contraprestacions que li corresponguin per altres conceptes, el soci privat tindrà dret a percebre una «comissió» addicional del 3,5% de la xifra de negoci estimada sobre el primer any de funcionament, i que s’actualitzarà d’acord amb l’IPC de Catalunya en concepte de know how, és a dir, el cost que el poder públic (Àrea Metropolitana de Barcelona) ha de pagar al soci privat perquè li expliqui com funciona el cicle de l’aigua. Aquest know how suposarà un ingrés per al soci privat (Agabr-Suez) al llarg del període del contracte de la gens menyspreable xifra de 608 M€. Ep! I que si amb aquesta xifra no en té prou, la Diputació de Lleida hi posa un milió més per als ametllers…
En segon lloc, mentre que a la Terra Alta els ametllers moren de set, a Ponent multiplicaran la producció per un factor d’entre 10 i 15 gràcies a la gestió intel·ligent de l’aigua d’una conca, la del Segre, que està exhausta tal com hem demostrat en un article publicat al núm. 1 de La Resistència. Un riu, el Segre, que porta menys aigua a Lleida ciutat que la que porta el riu Besòs a Sant Adrià, amb conseqüències sobre la salut pública, a més a més d’impactes negatius sobre els ecosistemes aquàtics. Però tot això el Sr. Ramon Gras ho embolica amb una «aposta per la sostenibilitat i el medi ambient» i avall que fa baixada.
Doncs no, no fa baixada. Tot va costa amunt. “Ets pessimista de mena; amb aquests guanys de rendibilitat molts pagesos tindran alternatives, es crearan llocs de treball, la gent no marxarà del territori i tot anirà millor”. Anem a pams: segons l’Atles de la Nova Ruralitat (2008-2015) de les quasi 120.000 explotacions agràries existents l’any 1989 s’ha passat a només 60.000 l’any 2013. Aquest brutal descens va acompanyat d’una forta baixada del treball que aporten els membres familiars mentre, per contra, guanya pes el treball assalariat, símptoma evident de l’engrandiment de les explotacions. La població activa dedicada a l’agricultura suposa només l’1.7% de la població activa total a Catalunya, segons dades del primer trimestre de 2017. Què està passant? La constant innovació i mecanització de l’agricultura ha provocat que la pagesia passi a dependre de les indústries afins al sector, i cada cop hi ha menys explotacions agràries familiars i més explotacions de perfil empresarioindustrial. I mentre tot això passa, per acabar-ho de reblar, el 60% dels pobles més petits de 1.000 habitants han perdut població entre el 2008 i el 2015. Així que, sopars de duro, no, gràcies!
Paisatge tardorenc a Montesquiu (Osona): pastures, mosaic agroforestal i bosc gestionat. Foto: Gabriel Borràs.
Més enllà d’aquestes constatacions alguna cosa no hem fet bé. Segurament la concepció urbana que el pagès encara va a llaurar amb faixa, barretina i ruc hi té molt a veure; no hem estat capaços d’entendre i valorar que un territori no gestionat, abandonat, és un territori vulnerable. Mentre la gran indústria agroalimentària, que contribueix en quasi un 21% al PIB industrial del país, va fent caixa i externalitzant els impactes ambientals i socials a tota la societat, la despoblació, l’abandonament de conreus i la manca de gestió forestal no fan sinó incrementar la nostra exposició i sensibilitat als impactes del canvi global i del canvi climàtic. La superfície forestal i agrícola suposen més del 90% de la superfície total del país: qui ha de gestionar-la? Agrowater Almond? Borges? Nutfry? Gallina Blanca? Freixenet? Si no estem disposats a reconèixer i internalitzar els serveis de la pagesia en la gestió del territori, no caldrà fer una nova reedició de l’Atles de la Nova Ruralitat.
Quan ve secada, l’ametller prefereix morir que perdre el fruit; l’olivera, en canvi, deixa caure les olives i esperarà que l’aigua torni a caure del cel. La natura ens assenyala l’estratègia: som-hi?
Travesso el Coll de Fatxes mentre deixo enrere Vandellòs i el Baix Camp i enfilo cap a Tivissa i la Ribera d’Ebre. Podria estendre’m en l’atribut del Coll, ara que els hereus del franquisme i els col·laboradors de la transició espanyola n’han transvestit el significat, però no és ni el lloc ni el moment. Constato, però, que fatxes és un mot que, en pronunciar-lo, em provoca una sensació de plenitud a la boca, com si les mandíbules haguessin de desencaixar-se per permetre que el vòmit surti a l’espai exterior.
Retorno a la ruta; una pintada a la paret, tocant la carretera “A Tivissa canten missa”. Més avall, una altra “Móra, gent traïdora”. Copets de fre al cotxe, que s’accelera tot sol en un tram de fort pendent abans d’albirar la cubeta de Móra. Boscos esquifits de pi blanc es transformen en ordenades parcel·les de fruiters a la plana al·luvial del riu Ebre; al fons, les serres de Cavalls i Pàndols: el pare, la guerra d’agressió conta Catalunya, la meva adolescència, els safareigs als horts, les figues i la clotxa.
Giro a l’esquerra per la C-12, direcció Ginestar, Rasquera i fins a Benifallet. El dia és rúfol però el paisatge em corprèn, com sempre. M’estalvio de descriure’l i aquí us regracio amb una instantània. Copseu el silenci, agombolat per la remor d’una brisa suau i el brunzit d’alguna abella —la ginesta dels vorals està esplendorosa, Raimon diu adéu als escenaris.
A poc a poc detecto el so cada vegada més potent de dues embarcacions que vénen de Móra i van cap a Benifallet, el poble de les casquetes més bones que mai no he tastat, d’unes cireres tan dolces com el primer òscul amb llengua a l’estimada, el poble que ha recuperat els llaguts al riu. Vaig fins a l’embarcador; hi ha les dues barques tipus zodiac que he vist i sentit riu amunt ancorades al costat de tres barques més. Ben a prop de l’embarcador, al marge esquerre de l’Ebre, s’hi alça una gran grua al peu d’una barcassa: la grua aboca contenidors de sorra a un gran contenidor emplaçat damunt la barcassa. Exactament, 41 m3 de sorra d’una gravera de la conca del Segre, un dels tres rius estudiats al Life MEDACC. Producte de quilòmetre zero; una sorra que resta per sempre més retinguda a l’embassament de Riba-roja però que avui es diluirà amb l’aigua de l’Ebre riu avall. Arribarà a la mar? A algun camp d’arròs?
Hi ha nervis, malgrat que avui –divendres, 5 de maig- sigui la segona jornada de la prova pilot d’injecció de sediments al riu Ebre en el marc del projecte Life Ebre Admiclim; dimecres 3 de maig fou la primera jornada i es féu a Móra. L’experiència de la primera injecció serà determinant en la logística d’aquesta segona injecció gràcies a la professionalitat dels treballadors de l’empresa encarregada de la navegabilitat de l’Ebre, i al bon fer dels companys de l’IRTA de Sant Carles de la Ràpita i de la Universitat de Còrdova. Mentre preparen tot el material m’allargo fins al primer bar que trobo: un Cacaolat fred i un entrepà de magre. La cambrera parla català amb accent romanès. A les taules de fora cinc homes que parlen anglès beuen cervesa. Són les 10 del matí i van tots disfressats de pescadors de riu. No pescaran esturions (salutació des d’aquí al Life MigratoEbre) però ben segur que aniran darrera d’algun parent carnal de l’Alien, digueu-li silur.
Surto del bar i faig la tercera cigarreta del dia; estic deixant de fumar. Just fa una setmana que he decidit deixar d’emmetzinar-me el cos i de contribuir a l’engreix de l’estat que ens vol esclaus. De 35 cigarretes diàries he passat a 15. El dia 31 de maig ho deixo del tot, i amb els diners que estalviï, compraré una urna farcida d’amonal i la desaré al peu del monument de la vergonya a Tortosa. Detonació, bon vent i barca nova. Fins aquí la museïtzació d’en Ferran Bel.
Ens distribuïm a les cinc zodiacs i uns quants –jo, entre ells- tenim la sort de pujar a la barcassa, el cor neuràlgic de l’operació. Us ho confesso: estic molt emocionat, seré testimoni d’una acció única mai feta a Europa (desconec si a Amèrica o a Àsia han fet quelcom semblant). Objectiu: monitoritzar la injecció de sorres al riu per tal de poder calibrar el model matemàtic de transport de sediments i, així, poder fer una avaluació força aproximada de la quantitat necessària de sediments que ha de transportar el riu Ebre perquè el Delta, literal, no desaparegui com a conseqüència de la subsidència i l’increment del nivell del mar. Feta aquesta avaluació, vindrà una acció posterior: com aconseguir que els sediments retinguts al sistema Mequinensa-Riba-roja-Flix baixin pel riu fins al Delta.
Arribats aquí, però, podríem preguntar-nos: i què, si el Delta s’enfonsa i desapareix engolit per la Mediterrània? Bé que han desaparegut valls senceres engolides pels embassaments i la vida segueix. Sí, sí, teniu raó en enfadar-vos perquè aquesta pregunta fa tuf a aquella Catalunya urbana que coneix on és el Delta de l’Ebre gràcies a què els fills hi van de colònies amb l’escola i tornen farcits de picades de mosquits. Sí, del mosquit tigre i de la mosca negra, també. “Calla, home, no és allà baix que fan aquell arròs tan bo?”.
Bé que podríem fer un referèndum amb una resposta binària: “Us faria res que a l’any 2050 el Delta de l’Ebre hagi desaparegut? Sí / No”. O amb inclusió d’una tercera opció, per satisfer els tercerviïstes i els qui no es mullen mai: “Depèn del que diguin en Duran i en Rabell”. Massa conyeta per a un problema prou seriós i transcendent. “Això no serveix per res ¡¡”, que bramava el President de la Catalunya autonòmica quan apostava pel transvasament de l’Ebre a la Regió Metropolitana de Barcelona.
Rostre seriós, ara: la supervivència del Delta res té a veure amb el fet que hi visqui gent, que sigui un parc natural, o que l’arròs contribueixi en no sé quin percentatge al PIB de Catalunya. La desaparició d’aquest tros de país suposaria un fracàs absolut en la gestió dels recursos naturals per part de la humanitat. Una rendició a la nostra incapacitat, un escàndol mundial, una vergonya universal. Tan universal com la mort de la barrera de corall vermell a Austràlia o la desaparició dels ossos polars. Algun imbècil faria un referèndum sobre això? Si el Delta de l’Ebre ha de desaparèixer, millor seguir sota el domini de la monarquia borbònica espanyola.
La manca d’estudis geològics i els errors en la interpretació de documents històrics van potenciar la creença que el Delta s’havia format, principalment, durant els segles XIV i XV. Estudis recents, però, determinen els seus inicis durant l’Holocè inferior (entre 6.800 i 3.000 aC), i demostren la presència d’un sistema deltaic de deposició ja durant aquest període. Es desmenteix, així, el mite de l’existència del Delta des de fa pocs centenars d’anys. Fixeu-vos, doncs, que la desaparició d’aquest tros de país que té la seva gènesi fa més de cinc mil anys és causada per quatre factors, i només un d’aquests quatre factors és natural, no induït per l’activitat antròpica: la subsidència. Els altres tres factors són causats directament per l’acció humana: la manca d’aigua i sediments, per una banda, i l’increment accelerat del nivell del mar, per l’altra. Podem revertir la situació? Sí, i tant. Com? Fent que arribi més aigua i sediments al Delta a través del riu, com fan la majoria dels rius del món. Poc podem fer respecte l’increment accelerat del nivell del mar, però si al Delta arribessin més de 2 milions de tones anuals de sediments amb cabals generadors de 2.000 m3/s i un règim variable de cabals ambientals com els aprovats per la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre (CSTE), la subsidència minvaria i el Delta seria molt menys vulnerable del que ho és ara. Més resilient, d’acord, accepto el sinònim, malgrat sigui una paraula que de tant prostituir-la ha perdut el significat original; com la sostenibilitat.
Retorno a l’inici d’aquest curt relat, al Coll de Fatxes; us preguntareu —o no— per què l’he titulat Sangoneres. Prego que cliqueu en aquest vídeo i aneu al minut 53, aproximadament [N. de l’editor: el podeu veure aquí sota, també.] És l’enregistrament d’un ple de l’Ajuntament de Deltebre; a partir del minut 53, el regidor del Partido Popular a l’Ajuntament insulta tots els científics, tècnics i servidors públics catalans que treballem en projectes Life com els tres projectes que aquí us he ressenyat. Ens titlla de “chupópteros” i també de lladres. Però jo, que sóc home gens bel·ligerant, no me’n sé estar i és per això que li dedico aquest articlet i, pel mateix preu, l’obsequio amb el sinònim de chupópteros en la llengua oficial de la meva nació, que no és la mateixa nació que la del regidor fatxa. De res, Sr. Tomàs Castells. Ah, i de propina, adquiriu una neurona; us la pago jo.
El projecte Life MEDACC (acrònim en anglès d’adaptacó mediterrània al canvi climàtic) té com a objectiu implementar i monitoritzar accions d’adaptació als impactes del canvi climàtic en sistemes agroforestals i de gestió de l’aigua en tres conques ben representatives de la hidrografia catalana: la Muga, el Segre i el Ter. Per al bon desenvolupament d’aquest projecte, cofinançat per la Unió Europea, ha estat necessari realitzar una diagnosi prèvia dels impactes del canvi climàtic durant els darrers decennis (1950-2013). Difícilment hom pot projectar el futur si prèviament no es disposa d’una diagnosi del present, un present que és el resultat tant de l’evolució de paràmetres climàtics i/o físics (temperatura, precipitació, evapotranspiració, cabals circulants), com de paràmetres socioeconòmics (demandes d’aigua, canvi d’usos del sòl, migració de la població, fonts d’energia, etc.). És complex separar amb una precisió de bisturí de quina manera aquests paràmetres climàtics, físics i socioeconòmics han configurat el present i el passat més recent; d’aquí que hom hagi convingut a parlar de canvi climàtic i canvi global a l’hora de determinar-ne els impactes. Com veureu tot seguit, aquestes qüestions són d’especial transcendència a la conca del Segre.
2. Context dels treballs
És prou conegut que els embassaments indueixen significatives modificacions en la hidrologia dels rius degut a l’alteració del règim natural. A les conques regulades de l’Estat espanyol s’hi ha constatat una disminució general dels cabals registrats en les últimes cinc dècades, cabals que es destinen a cobrir les necessitats d’aigua dels diferents sectors socioeconòmics, sobretot per al reg agrícola. La regulació dels embassaments, les transferències permanents d’aigua entre conques hidrogràfiques distintes, i les demandes creixents han afavorit també l’accentuació de les sequeres hidrològiques aigües avall d’aquestes infraestructures. La disminució de cabals circulants als rius i l’accentuació de sequeres hidrològiques coincideixen amb uns impactes del canvi climàtic que es caracteritzen per una reducció general de la precipitació -afegida a la irregularitat pluviomètrica-, sequeres més freqüents i severes i un fort augment de la demanda d’aigua atmosfèrica com a conseqüència de les altes temperatures i la disminució de la humitat relativa.
Estudis previs realitzats en les capçaleres de la conca del Segre han descrit una reducció general dels recursos hídrics en les últimes cinc dècades com a conseqüència dels impactes del canvi climàtic, però també d’un augment notable dels processos de revegetació naturals (aforestació) degut a l’abandonament de les activitats agroforestals. Ara bé, tot i que les tendències climàtiques i els canvis de cobertura del sòl poden haver estat importants per explicar els canvis en la quantitat de recursos hídrics en les últimes dècades, la característica principal de la conca del riu Segre és l’increment en la regulació de la conca causada per la construcció d’embassaments: de 15 embassaments el 1950 a 35 embassaments l’any 2013.
En aquest context el projecte Life MEDACC, a partir de l’anàlisi de les sèries hidrològiques i climàtiques de la conca en el període 1951-2013, ha determinat quin és l’efecte aigües avall dels embassaments en l’alteració del règim natural del riu, així com la relació clima-hidrologia-cabals circulants tant en capçalera com en la part baixa de la conca del riu Segre.
3. Àrea d’estudi
La conca de drenatge del riu Segre abasta 13.000 Km2, i inclou el riu Segre (8.167 Km2), que és el principal afluent del riu Ebre, la Noguera Pallaresa (2.807 Km2) i la Noguera Ribagorçana (2.061 Km2). L’altitud de la conca s’estén entre els 175 metres i els més de 3.200 m al Pirineu (vegeu figura 1). La precipitació mitjana és d’aproximadament 814 mm/any, tot i que varia en gran mesura entre les capçaleres del Pirineu (superiors a 1.100 mm/any) i les terres baixes del sud (inferiors a 300 mm/any). L’evapotranspiració de referència a la capçalera és inferior a 600 mm/any mentre que al sud, prop de la desembocadura al riu Ebre, les taxes anuals són superiors a 1.100 mm/any. En règim natural, el cabal del riu es caracteritza per una notable estacionalitat, amb un màxim al maig i al juny, com a resposta a la fusió de la neu i a les abundants precipitacions registrades en els mesos de primavera.
Figura 1. Localització i relleu de la conca del riu Segre. Els principals embassaments de la conca són en blau. Els quadrats negres són les estacions d’aforament analitzades en el Life MEDACC.
La conca del Segre no ha estat aliena al significatiu creixement de la població a Catalunya des de començaments del segle XX, un creixement que ha estat del 60% des del 1900 fins al 2010. La principal activitat econòmica és l’agroindústria, nodrida pels productes obtinguts, bàsicament, de les terres de regadiu i de la ramaderia intensiva. La demanda de reg per a les més de 100.000 ha de regadiu actuals, amb canals de reg com els d’Urgell, d’Aragó-Catalunya, l’Algerri-Balaguer o el Segarra-Garrigues (aquest últim, en desenvolupament), es satisfà gràcies als 2.031 hm3 de capacitat de regulació de què disposa la conca (vegeu la Figura 2).
Figura 2. Evolució del volum total de capacitat de regulació (en vermell), volums embassats (en blau) i la ràtio entre volum embassat i capacitat de regulació (en marró) a la conca del Segre des del 1950 al 2013.
4. Resultats
a) Alteració del règim de cabals pels embassaments
Els embassaments han modificat en gran mesura els règims fluvials dels rius de la conca del Segre (vegeu figura 3). Els sis grans embassaments analitzats en aquest estudi (Canelles i Santa Anna són considerats com un sistema únic) segueixen una pauta de gestió similar: els embassaments arriben al màxim d’emmagatzematge d’aigua durant els mesos de maig-juliol per tal de satisfer les demandes d’aigua de reg en les campanyes que, anualment, comencen durant la segona quinzena de març i acaben a finals de setembre, amb puntes de demanda al juliol i agost. Per acomplir amb aquesta estratègia, durant el període comprès entre finals d’hivern i fins a principis d’estiu, les entrades de cabal dels rius als embassaments són més altes que les descàrregues de cabal des dels embassaments. Això permet augmentar l’aigua emmagatzemada en els embassaments abans de les puntes de demanda de l’estiu. En els embassaments amb més capacitat de regulació (Canelles-Santa Anna i Rialb), el període de recàrrega de l’embassament és més llarg (d’octubre a juny). Per contra, de juliol a setembre, les descàrregues de cabal són més altes que les entrades per tal de satisfer les puntes de la demanda de reg. En general, tant les entrades com les descàrregues mostren una tendència negativa en la majoria dels mesos durant el període analitzat, però a l’estiu la magnitud de la disminució és més important per a les entrades que per a les descàrregues. En definitiva, el que fan els embassaments és reforçar les tendències negatives de cabal a l’hivern-primavera, i reduir la magnitud de la reducció dels cabals aigües avall a l’estiu.
Figura 3. Mitjana dels volums mensuals emmagatzemats (barres blanques), entrades d’aigua als embassaments (línies blaves) i sortides d’aigua (línia vermella) en els sis principals embassaments de la conca del Segre.
b) Canvis en el clima
A l’estació d’aforament de Seròs, l’última estació d’aforament abans de la confluència amb l’Ebre i que resumeix el comportament de la major part de la conca del Segre, s’ha produït una significativa disminució de la precipitació a l’estiu: dels 3.000 hm3/any de mitjana en la dècada del 1950 als 1.800 hm3/any en l’última dècada, és a dir, una reducció del 44,7% en seixanta-tres anys. Aquesta forta reducció de la precipitació a l’estiu no és compensada per l’evolució observada en les altres estacions de l’any; així, s’ha passat d’una precipitació anual en tota la conca de 10.200 hm3/any en la dècada del 1950 a 8.700 hm3/any en l’última dècada, és a dir, una reducció del 16,2% en seixanta-tres anys. L’evapotranspiració de referència (ETo) mostra un increment important, especialment en els mesos d’estiu (8.5% entre 1950 i 2013), però també anualment amb un increment del 6,4%. El patró observat per al conjunt de la conca a l’estació d’aforament de Seròs és, en general, molt semblant al que s’observa en les estacions de les diverses subconques, des de la capçalera fins als cursos mitjà i baix dels rius. La disminució de les precipitacions i l’augment de l’ETo és estadísticament significativa de juny a agost en totes les estacions d’aforament. La magnitud dels canvis són similars entre les estacions d’aforament de les capçaleres, no afectades per la regulació dels embassaments, i les estacions d’aforament aigües avall dels embassaments.
c) Canvis en el cabal dels rius
Tenint en compte els canvis observats en el clima, és lògic esperar una reducció general en el cabal dels rius, tant en la zona de capçalera com en la zona de la part baixa. No obstant això, la magnitud del canvi és molt diferent en ambdues zones. L’anàlisi de l’evolució dels cabals estacionals i anuals en capçalera (Organyà) i curs baix (Seròs) mostra els resultats següents: mentre a Organyà s’hi observa una disminució estadísticament significativa del cabal anual avaluat en un 27,6% però que només és significativa a l’estiu (40,6% de reducció entre 1950 i 2013), a Seròs les disminucions són estadísticament significatives en totes les estacions de l’any. Si bé la principal disminució és a l’estiu (66,9%), hi ha poques diferències amb els canvis observats en les altres tres estacions (57,3%, 59,6% i 62,6%). Això explica la forta reducció en el cabal total anual (61,8%), passant de 3.600 hm3/any en la dècada de 1950 a una mitjana de 1.600 hm3/any en l’última dècada. Per tant, la disminució dels cabals observats és molt més important en els cursos baixos i mitjans dels rius, aigües avall dels embassaments de la conca del Segre.
Això s’il·lustra, addicionalment, a la figura 4, on es grafien els canvis mensuals dels cabals en diverses estacions d’aforament a la capçalera (en negre) i al curs baix (en vermell) de la Noguera Ribagorçana i Pallaresa (esquerra) i del Segre (dreta). A la capçalera de la Noguera Ribagorçana i de la Noguera Pallaresa hi ha una disminució estadísticament significativa del cabal durant la temporada d’estiu (de maig a setembre a Pont de Suert i de juliol a setembre a La Pobla de Segur). No obstant això, a Pinyana (que és aigües avall de l’embassament de Santa Anna) hi ha una disminució significativa en tots els mesos de l’any, amb l’excepció del mes d’agost. Al riu Segre, la magnitud de la disminució del cabal en el curs baix (Balaguer i Seròs) és molt més important que l’observada a les capçaleres (Organyà i Puigcerdà). Aquest patró és extensiu a la resta de les estacions d’aforament analitzades (vegeu taula 1): la totalitat de la conca del Segre s’ha vist afectada per una acusada reducció de cabals, una reducció realment espectacular al curs baix de la conca, just aigües avall dels embassaments, arribant a xifres impactants a Balaguer amb una reducció anual del 91,3% en aquests seixanta-tres anys.
Figura 4. Canvis mensuals dels cabals en diverses estacions d’aforament a la capçalera (en negre) i al curs baix (en vermell) de la Noguera Ribagorçana i Pallaresa (esquerra) i del Segre (dreta). Els quadrets indiquen canvis estadísticament significatius.
Taula 1. Percentatge de canvi en els cabals mensuals i anuals entre els anys 1950 i 2013 en les vuit conques analitzades. En negreta, tendències significatives (p<0.05). Blau: conques no regulades; Taronja: conques regulades.
d) Canvis en la relació entre el clima i els cabals
Quan hom analitza l’evolució de la relació entre la precipitació anual i el cabal anual, és a dir, l’aigua mesurada al riu en relació a la precipitació caiguda a la conca, any a any, resulta que mentre a les estacions situades a la capçalera (Pont de Suert, la Pobla de Segur, Puigcerdà i Organyà) no hi ha una tendència significativa en la proporció entre la precipitació anual i el cabal anual, a les estacions que són aigües avall dels embassaments (Oliana, Pinyana, Balaguer i Seròs), les proporcions anuals assenyalen una forta disminució estadísticament significativa, amb percentatges de reducció superior al 50% entre 1951 i 2013. Això vol dir que la disminució del cabal observat en les capçaleres està d’acord amb la magnitud de la reducció de la precipitació en l’escala anual: tant hi ha de reducció de cabal com de reducció de pluja. En canvi, aigües avall dels embassaments, la reducció de cabal és molt més alta que la reducció de la pluja.
Hi ha, per tant, un factor no climàtic que addiciona el seu efecte sobre els cabals circulants al causat exclusivament per la reducció de la precipitació. Aquesta afirmació no és gratuïta, sinó que es desprèn també dels resultats obtinguts en la modelització de cabals; una modelització que consisteix en avaluar quins serien els cabals pronosticats d’acord amb l’evolució del clima respecte els cabals realment observats. Així, a l’estació d’aforament de Serós, l’evolució del cabal observat és un 21,3% inferior a l’esperat per l’evolució del clima. A les estacions de capçalera, no hi ha diferències importants en la magnitud del canvi entre els cabals observats i pronosticats, el que suggereix que la magnitud observada de canvi en el cabal pot ser explicat per l’evolució del clima. Per contra, a les estacions situades aigües avall dels principals embassaments -excepte Oliana-, la magnitud observada de canvi tendeix a ser molt més alta que la predita per les dades climàtiques, principalment en els mesos de primavera i estiu, en què les diferències entre els cabals observats i pronosticats són estadísticament significatives. Això suggereix que altres factors diferents al clima estan afectant l’evolució observada de cabal al curs baix de la conca en els mesos de primavera i estiu (vegeu la Figura 5).
Figura 5. Percentatge de canvi de cabal observat mensual entre 1951-2013 i percentatge de canvi d’acord amb l’evolució del clima. Els asteriscs indiquen diferències significatives entre la magnitud de canvi observada i predita.
I aquest factor no climàtic no és altre que l’augment de la demanda per al reg agrícola a la conca. Les extraccions d’aigua en els diversos rius de la conca del Segre mostren un clar patró estacional quasi bé equivalent als mesos en què es registra una major divergència entre les observacions i les prediccions de cabal. De mitjana, les extraccions d’aigua a tota la conca mostren valors baixos entre octubre i març, però mostren un increment espectacular de maig a juliol (vegeu figura 6). La magnitud mitjana de l’extracció d’aigua en els mesos d’estiu és molt més gran que el cabal màxim d’estiu observat a l’estació de Seròs entre els anys 1951 i 2013. Per tant, aquestes extraccions per a reg agrícola només són possibles gràcies a l’aigua emmagatzemada en els embassaments des de finals de l’hivern fins a principis de l’estiu.
Malgrat que no es disposa d’una sèrie completa en l’evolució de les extraccions d’aigua a la conca al llarg dels decennis, sí que es disposa de la sèrie de cabals que flueixen per la principal infraestructura de reg de la conca, el canal d’Urgell. Aquesta sèrie mostra un clar augment de les detraccions de cabals a l’estiu des de principis de la dècada de 1960. Tot i que hi ha manca de dades entre 1992 i 2002, la informació disponible en l’última dècada mostra de quina manera els cabals circulants pel canal principal de l’Urgell han augmentat des dels 140 hm3 en la dècada de 1960, als més 250 hm3 en els últims deu anys.
Figura 6. Principals extraccions d’aigua per al reg a la conca (mitjanes mensuals, dalt) i evolució dels cabals circulants a l’estiu al canal d’Urgell (1958-2012, baix).
5. Conclusions
La gestió actual de l’aigua a la conca del Segre es basa en l’existència d’una alta capacitat de regulació determinada per uns embassaments que han provocat un canvi profund en el règim fluvial, amb l’objectiu d’adaptar la disponibilitat d’aigua a la demanda per al reg agrícola en els mesos d’estiu. Aquest patró és característic de la majoria de les conques regulades a l’Estat espanyol, sobretot de les que disposen d’embassaments amb un ús principalment agrícola. Un patró que provoca fins i tot una inversió del patró estacional a causa dels alliberaments d’aigua per al reg a l’estiu. A la conca del Segre, els embassaments han reduït la magnitud de les tendències negatives en els cabals circulants aigües avall: mentre en les conques naturals hi ha una tendència negativa en el cabal durant els mesos d’estiu, en les conques altament regulades les tendències són positives com a conseqüència de les regles d’operació aplicades als embassaments per fer front a la demanda d’aigua estival. A la conca del Segre, en un escenari de major aridesa del clima com l’actual, els nivells d’aigua embassada no han disminuït notablement en comparació amb les tendències decreixents observades en els cabals. I això és així perquè l’estratègia de gestió de la presa té només com a objectiu garantir la demanda d’aigua durant els mesos d’estiu, en contraposició a mantenir uns règims estacionals naturals al riu.
A la conca del Segre, i amb independència dels canvis documentats en l’estacionalitat dels règims fluvials, la principal conseqüència de la construcció d’embassaments ha estat la reducció dels cabals al curs baix dels rius Noguera Ribagorçana, Noguera Pallaresa i Segre en comparació amb les capçaleres. A la capçalera de la conca del Segre, la reducció del cabal anual en el període 1951-2013 oscil·la entre el 16,7% a l’estació de la Pobla de Segur i el 32,8% a Puigcerdà, i és a l’estiu on aquesta reducció és més important. En canvi, al curs baix de la conca del Segre, les reduccions oscil·len entre el 61,8% al Seròs i el 91,3% a Balaguer durant el mateix període, i no hi ha notables diferències estacionals en les tendències o, dit d’una altra manera, les disminucions són estadísticament significatives en totes les estacions de l’any.
La forta disminució de les precipitacions a la capçalera de la conca del Segre és més pronunciada que l’observada en altres àrees dels Pirineus; la reducció de la precipitació a l’estiu entre 1951 i 2013 ha estat espectacular (-44,7%), amb greus sequeres a finals de la dècada del 2000. Pel que fa a l’evapotranspiració potencial (ETo), l’augment està d’acord amb estudis recents fets a la Península Ibèrica. Tal i com succeeix amb la precipitació, els principals canvis en l’ETo s’han registrat a l’estiu, amb un augment del 8,5% entre 1951 i 2013. Així, doncs, durant aquests seixanta-tres anys, la conca del Segre ha estat sotmesa a un estrès climàtic cada cop més fort, sobretot als mesos d’estiu, degut a la reducció de la precipitació i l’increment de l’ETo.
La variabilitat espaial de l’evolució del clima a la conca no pot explicar les diferències en les tendències de cabal entre la capçalera i el curs baix de la conca. D’acord amb l’evolució del clima, el cabal hauria d’haver disminuït menys del 40% al curs baix dels rius de la conca del Segre, quan la realitat és que la disminució ha estat superior al 60% de mitjana durant el període estudiat. Els patrons estacionals i la magnitud del canvi en el cabal observat en les estacions d’aforament situades al curs baix de la conca difereixen dels predits degut a dos factors: i) l’emmagatzematge d’aigua als embassaments durant els mesos d’hivern i primavera, i ii) la derivació d’aigua des dels embassaments als canals de reg per a satisfer les demandes punta durant els mesos d’estiu. La concessió d’aigua atorgada per la Confederación Hidrográfica del Ebro a la Comunitat de Regants del Canal d’Urgell no ha variat en les últimes sis dècades (33 m3/s), però l’evolució de l’aigua derivada del Segre cap al canal principal de l’Urgell no ha fet sinó incrementar-se progressivament des del començament de la dècada de 1960, assolint el màxim de la concessió cada any durant l’última dècada (al voltant de 262 hm3 en els mesos d’estiu). L’increment de l’aigua que discorre pel canal principal de l’Urgell no és conseqüència d’un augment en la superficie de regadiu satisfeta pel canal, sinó que obeeix a una intensificació del regadiu i a un augment de la demanda per evaporació atmosfèrica que fa incrementar els consums d’aigua dels conreus, tal i com s’observa en d’altres zones del nord-est peninsular.
L’increment de cabal captat pel canal té una traducció evident en els volums d’aigua retornada al Segre després de creuar tota la zona regable del Canal d’Urgell: la disminució de cabals a Balaguer, aigües amunt d’aquest retorn, és de més magnitud que a Seròs, aigües avall del retorn (-91,3 i -61,8%, respectivament).
L’estimació del percentatge de reducció de cabals en relació amb les tendències del clima és complexa, ja que l’efecte del clima també interactua amb els canvis de cobertura del sòl i l’ús de la terra: l’impacte de l’increment de la temperatura en la generació d’escorrentiu a la conca dependrà de l’evolució de la superfície coberta per les terres de reg i pels boscos, que mostren grans índexs d’evapotranspiració. A la conca del Segre, mentre que en el curs baix dels rius és la gestió dels embassaments per a satisfer les demandes d’aigua de reg el factor que complementa les tendències climàtiques observades, a les capçaleres de la conca l’evolució dels cabals està determinada principalment per les tendències climàtiques observades. Diversos estudis han suggerit que l’aforestació general que afecta el Pirineu –entenent per aforestació el procés natural pel qual un terreny esdevé bosc- té un paper significatiu en la reducció de generació d’escorrentiu a la conca degut a la major evaporació de l’aigua i a la intercepció de la precipitació pels arbres. Una reducció de cabals que al Pirineu central ha estat estimada al voltant del 25% per al període 1955-2000; a la capçalera de la Noguera Pallaresa, d’entre el 7% al 36% de 1965 a 2009. No obstant això, a la conca del Segre, la reducció de cabals a les capçaleres està d’acord amb els canvis climàtics observats, i la influència dels processos d’aforestació serien d’una importància secundària per explicar les tendències actuals dels cabals.
L’aplicació de dues metodologies diferents (relacions anuals i mensuals de precipitació versus cabal, i el càlcul de models empírics per predir el cabal en base a l’evolució del clima), indiquen que el clima ha tingut una importància essencial per explicar les tendències dels cabals durant el període d’estudi. No obstant això, l’evolució negativa de les relacions entre la precipitació i cabal, sobretot en els mesos d’estiu, suggereix una influència de l’augment de la cobertura boscosa que contribueixi a reduir el cabal. Hi ha matèria, doncs, per a un pròxim estudi més detallat que permeti quantificar i determinar la influència real de l’aforestació a les capçaleres de la conca del Segre en la reducció de cabals observada.
6. El futur
Si hi ha alguna conclusió clara i irrefutable de les conclusions obtingudes a partir de l’anàlisi de les sèries hidrològiques i climàtiques de la conca del Segre en el període 1951-2013, és que l’actual gestió de l’aigua a la conca del Segre té com a únic objectiu, essencialment, la satisfacció de les demandes per al reg de la plana agrícola de Ponent. Un objectiu que mostra força incerteses de garantir-se de cara al futur. Els processos de canvi climàtic observats a la conca del Segre durant el període 1951-2013 ja qüestionen ara el model de gestió de l’aigua a la conca. Si hi afegim que els escenaris de canvi climàtic prediuen una reducció general de les precipitacions, un elevat augment de la demanda d’evaporació atmosfèrica durant les pròximes dècades, una major gravetat i freqüència de les sequeres hidrològiques, i un increment de l’aforestació, està clar que la disponibilitat d’aigua a la conca seguirà disminuint en un futur pròxim. Per tant, cada vegada será més difícil o quasi bé impossible satisfer les demandes actuals d’aigua utilitzant l’estratègia de gestió actual, pel que és necessari, ara i aquí, explorar nous camins.
Aquest i no un altre és el full de ruta que cal emprendre al més aviatpossible per assolir que l’adaptació als impactes del canvi climàtic a la conca del Segre i, per extensió, del canvi global, sigui una realitat i no una pobra afirmació escrita buida de contingut. Depèn de tots nosaltres.
