Del pou n’han sortit uns cants, unes cantúries d’arrel.
La ressonància s’escampa arreu de la vall,
Ja és hora catalans, ja és hora de la sega…
No podem esperar més.
El bocamoll i mentider d’en Sánchez, lloa el càstig i segrest dels presos polítics i blasfema cridant que són útils per a la concòrdia.
Cap concòrdia amb qui castiga i saqueja béns i esperit
Ja és hora catalans, ja és hora de la sega…
[El cant d’Els Segadors del vídeo és una versió modificada de l’adaptació de Rafael Subirachs.]
El director de recursos humans de l’empresa multinacional era tan metòdic i previngut que enfront de la possibilitat d’una guerra nuclear va construir-se un refugi sota mateix de casa, assortit amb aliments i productes de primera necessitat per sobreviure-hi un mínim de deu anys. Per desgràcia, quan van llençar la bomba de neutrons ell era en un viatge de negocis just a la ciutat on va esclatar. En canvi a la seva dona li va sobrar temps per a entrar al soterrani acompanyada per un amant de pell fosca, metre noranta d’alt i una fogositat sexual molt més potent encara que el projectil que acabava de liquidar centenars de milers de persones.
Amor expansiu
Després de fer entrar la pilota per l’esquadra de la porteria rival, el davanter de l’equip líder de la categoria va abraonar-se com boig sobre la càmera de televisió emmarcant un cor amb els dits de les dues mans. A la torre del barri residencial, la seva dona va enamorar-se una mica més encara de l’hàbil futbolista que havia propiciat l’embaràs de set mesos que duia a la panxa. Era exactament el mateix sentiment que tenien les vuit amants del golejador, identificades també amb un símbol cardíac que s’expandia exponencialment per tot el país.
La vella de la cambra
La sorpresa que va tenir la infermera quan va observar com una anciana amb la bata mal cordada entrava a l’habitació desocupada, no podia ni comparar-se amb la que va experimentar quan va atansar-s’hi per a demanar-li que en sortís. Per més que va buscar sota els llits, dins dels armaris o al petit lavabo, li va ser impossible de trobar-hi la dona. Cinquanta anys més tard, incapaç encara d’explicar racionalment aquell fet, va aprofitar un vespre de la seva llarga estada a l’hospital, per passar pel costat d’una jove infermera, dedicar-li un gèlid somriure, i desaparèixer a l’interior d’una cambra buida.
Els qui els vetllen
El nan va allargar el braç enlaire per estrènyer la mà de l’amic que acabava de perdre a la dona, tot donant-li compungidament el condol. Quan l’home va demanar-li si volia entrar a la cambra mortuòria per veure a la difunta, ell va declinar l’oferta. Encara no sabia si el contrariava més no ser prou alt per visualitzar els morts dins de la caixa, o la vergonya que va passar el dia que una vídua l’havia aixecat a pes de braços per contemplar l’encarcarat rostre d’aquell que havia estat el seu marit.
A Lluís Badosa, poques hores abans de les 21 h del dia 21/01/2021
Tot fent el camí que mena al lloc, som.
L’avellaner guarda el temps, aturat
a les busques dels rellotges penjats
als seus braços. Cada rellotge té
la seva hora aturada en el precís
instant d’acabar l’impuls de la corda
que empenyia a voler i voler més temps.
L’avellaner no mira el pas del temps
a l’esfera del rellotge. Ho sap,
no cal mirar ni endins ni enfora. Passa
que t’he vist i tot mirant-lo es perd
de vista. El temps és fum al Sot Fosc,
guspires al foc de la carbonera,
sospirs a l’aire del gorg dels Llitons,
pols d’estel a la nit de Sant Llorenç.
Desigs, pors, angúnies… esperança.
Un viatge pel so de la paraula
als llavis rogencs de la masovera.
Màgics silencis de l’avellaner,
ombres i besllums de l’hora del sol
i en clars de lluna.
Tal com ja vam comentar en el darrer número de La Resistència, Jordi Maideu va exposar durant el mes d’abril al ripollès Espai Rama les seves creacions pictòriques sota el títol «Cadira i altres coses», amb textos de Xavier Rivero que han estat creats expressament per a La Resistència i que podeu veure aquí.
Maideu, artista plàstic consolidat al Ripollès, amb un estil de pintura expressionista, des de figuratiu fins a abstracte, mostra les seves tècniques pictòriques com l’oli, acrílic, litografies, grafit, etc., en creacions com les que podeu veure aquí sota mateix.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Ja des del principi de l’intent de la revolta catalana tots els mitjans espanyols i els portaveus polítics afins al règim han intentat, a tort i a través, d’injectar a la població el missatge que els independentistes som uns fanàtics, afirmant que parlar el català és un acte de menyspreu als castellanoparlants o que el català és una llengua exclusiva. Això era previsible tenint davant un estat antidemocràtic i demagog com l’espanyol que fa ús de les armes, de l’amenaça, el segrest, o del que sigui per a mantenir el seu domini.
Però el més trist de tot, no és que ells facin servir la munició de què disposen per tal de parar l’embat de la revolta, sinó que una part de l’independentisme, sobretot l’esquerra catòlica i adotzenada catalana de tota mena hagi no només acceptat aquest discurs amb finalitats partidistes, abocant per tots els mitjans aquest missatge tòxic, sinó que, a més a més, qui amb legitimitat el critica, s’hi enfronta o tan sols en vol obrir debat és titllat de bàrbar, radical o fins i tot racista. És molt decebedor veure una esquerra catalana puritana, conservadora, irritada i dogmàtica, que fa servir totes les estratègies de manipulació de l’enemic no per combatre’l sinó per aconseguir ocupar la seva quota de poder renunciant al seu espai natural: l’espai del dubte, del debat sincer, de la lluita per la llibertat i la responsabilitat activa, de la il·lusió, de la vitalitat…
Però això que passa no és un cas aïllat. Aquest adotzenament, aquest intent de genuflexió vestit de pacifisme o virtut contemporània s’esdevé en tots els àmbits clau de la nostra societat. Per això té tant d’èxit la pseudomística que llença incessantment eslògans de tota mena. Aquesta mística a l’ús, a la carta, tan apreciada de la societat consumista i egòlatra en la qual vivim esdevé conformisme i pura renúncia a la recerca de la possibilitat de canvis reals.
Fart n’estic, d’escoltar de molta gent allò que «els canvis comencen en l’interior». Les renúncies reals que aquesta frase comportaria ara mateix no estan a l’abast de ningú. L’ús actual que se’n fa és pura anestèsia. De fet pots llegir aquesta mena de pamflets cada dos per tres a la contraportada de La Vanguardia o en els milers de llibres d’autoajuda, cosa que deixa clara la seva efectivitat castradora.
Estem davant d’una societat que accepta els discursos oficials com a veritats irremeiables, veritats útils, sempre que mantinguin l’ordre establert, els petits privilegis personals adquirits. Tot és perillosament engolit i acceptat, submisament, disfressat de modernitat, pacifisme, o d’autoconeixement.
Tal com ja vam avançar en el darrer número de La Resistència, Nan Orriols, el polifacètic puntal de La Resistència i de tants d’amics i projectes va inaugurar el passat 7 de maig al magnífic Espai Rama de Ripoll, la seva obra pictòrica recent.
Sota el títol de «Dream Team» Orriols exposa a La caverna de Plató del ripollès Espai Rama un seguit d’obres de gran i petit format, amb l’ús explosiu habitual de colors bàsics de la paleta i amb temes, formes i figures actualíssims. L’exposició es podrà veure fins aquest 4 de juny.
Quatre anys de reclusió per una acusació de pederàstia que l’advocat defensor va ser incapaç de rebatre, van fer-li replantejar la vida sencera. En lloc d’anar directament a casa, quan va baixar de l’autocar que el portava de la presó, va dirigir-se a una agència immobiliària perquè li busquessin residència en una altra ciutat. Cinc dies després, amb un somriure d’orella a orella, va acomodar-se a la gandula de la galeria del seu nou apartament, amb unes privilegiades vistes al patí d’una escola de primària.
La dona barbuda (Magdalena Ventura amb el seu marit), de Josep Ribera.
Competència deslleial
La profunda crisi que va patir la dona del faquir quan ell va abandonar-la s’esmorteí considerablement en veure’l amb la seva nova parella. Mentre sortia d’una farmàcia on acabava de comprar deu càpsules d’antidepressius, va veure’l passejar amb un ufanós cactus de gairebé dos metres d’alt. Estava clar que ni deixant-se créixer molt més encara els pèls del bigoti, mai no podria competir-hi.
Una noia massa oberta
Els veïns, amics i coneguts de la propietària del sex-shop coincidien a afirmar que era una persona excessivament oberta. En realitat ho afirmaven donant a entendre que s’eixarrancava amb una extrema facilitat davant del primer que coneixia. La ironia dels comentaris va transformar-se en cinisme cruel, quan un esbudellador psicòpata va estripar-li el tòrax en seixanta-nou ganivetades.
Fidelitat desarmada
Ni els vint-i-cinc anys que portaven junts com a matrimoni, ni una fidelitat de pedra picada, ni el capteniment a evitar girar el coll quan passava una jove insinuant els voluptuosos atributs sota uns mínims perímetres tèxtils, no havien servit per absolutament res. La suspicàcia femenina va derrotar-lo amb una solitària i incisiva pregunta just quan acabaven d’apagar l’aparell de televisió després de la santa missa de diumenge al matí. «En qui penses quan et fas una palla» va demanar-li ella mirant distretament per la finestra, el dia de l’aniversari del casament.
Nan Orriols, el polifacètic puntal de La Resistència i de tants d’amics i projectes torna a exposar, amb obra recent —encara fresca!—, en aquesta ocasió al magnífic Espai Rama, on just s’ha enllestit aquest mes d’abril, també, l’exposició de Jordi Maideu, de què parlem en aquests número de la nostra publicació.
Sota el títol de «Dream Team» Orriols exposa a La caverna de Plató del ripollès Espai Rama un seguit d’obres de gran i petit format, amb l’ús explosiu habitual de colors bàsics de la paleta i amb temes, formes i figures actualíssims.
Aquest divendres vinent, 7 de maig, s’hi farà un vernissatge de presentació de dos quarts de cins a dos quarts de set de la tarda al qual tothom hi és convidat.
