Tipus de projecte: Llibres

[Una lletra de Toni Casassas.]

Escric des de l’illa, des de la profunditat del bosc, on la pedra fita el lloc i el manifesta clar i absolut. Aquí, l’ànima s’aferra a la carn i penetra a cada cèl·lula amb arrels profundes, ànima i cos són la mateixa cosa talment l’ànima de la fusta a la fusta. A la intempèrie la transmutació constant d’ànima a cos es fa sense interferències. L’ànima és sang, pell, ulls, gota insistent, reflex pur i mirall del món.

Així hauria de ser arreu, sense la incompetència humana trasbalsant-ho tot. Potser, llavors, aconseguiríem quelcom més de bellesa, quelcom més de justícia. Perquè cada dia que passa, l’ànima de tots els pobles del món és assetjada, anorreada i vexada fins a límits inimaginables per la voraç i acarnissada violència dels estats.

Ahir vaig rebre un correu de Keiko Fujie, una pianista i compositora japonesa establerta a Burquina Faso. Em demanava que li envies un vídeo que li vaig fer on ella explicava l’estranya fatalitat que per als catòlics japonesos va provocar la caiguda d’una de les bombes atòmiques damunt del temple catòlic més simbòlic del Japó. Un  temple construït pels mateixos fidels sobre la gran llosa de pedra on havien martiritzat i assassinat centenars de japonesos catòlics per orde de l’emperador. Un absurd atzarós i dramàtic sobretot per a ells, que es preguntaven com era que aquesta mena de religió semblava assentar-se sobre la mort, el martiri i el sofriment constant. Amb la bomba, l’ànima del Japó va ser aniquilada radicalment, de sobte, en una calcinació extrema. La venjança és absurda i més quan el que vol és provocar humiliació i desmembrament. Japó, encara ara, en pateix les conseqüències.

Tot això m’entristeix i m’indigna alhora. És estrany, però l’aniquilació sistemàtica dels pobles per altres pobles m’indigna més que no pas el maleït virus o el canvi climàtic. Potser algú ho trobarà estrany, però sempre m’ha semblat més miserable la conducta humana organitzada per a fer mal que no pas els accidents i desastres naturals. Hi ha pobles sencers que encara avui pateixen de forma constant les atrocitats colonials. El que passa a Síria i cada dia al Mediterrani, i ara a Birmània, d’on cada dia rebo un correu d’un amic català que hi viu on m’explica les atrocitats de l’exèrcit, és vergonyós. No puc deixar de pensar que tots els mals del món són conseqüència de la brutalitat humana. Arreu del món la pressió és constant i més o menys visible. Diem que sempre ha estat així que és condició humana, però crec que els esforços per a superar aquesta herència mai no han estat suficients.

Sense anar més lluny, aquí, a Catalunya vivim una situació que fa massa anys que dura. Cada dia que passa i que continuo essent espanyol la meva ànima plora, plora aquesta vergonya. Si haig de dir la veritat no estimo Espanya. Qui em vulgui entendre ja ho farà. No l’estimo i crec que és ben legítim que no ho faci, mentre no s’aturi la repressió i es continuï esperonant l’odi i l’extinció de l’ànima nostra. Ja sé que això a algú li pot sembla massa dramàtic o inclús injust, però cada dia és així i des de fa segles de manera sistemàtica i programada. I no podem pas deixar de dir-nos-ho, cal fer memòria constant.

Es tracta d’un problema fonamental, de la substitució programada d’una ànima pròpia per una d’aliena. Les escletxes per on s’inocula aquest verí de la substitució són múltiples i variades i si fa falta s’esbotzen totes les portes i murs que calguin. Cada matí, quan despertem, hem perdut un mot, una paraula, una memòria, una part del nostre patrimoni que no ho faria si no fos per aquesta ingerència exterior sistemàtica. Perquè la intenció final és la substitució total.

Tot això es fa més evident quan baixo a Barcelona, el programa de substitució és més accelerat, on ajudat per la mateixa dinàmica de les metròpolis l’estrebada és més forta, efectiva i radical, i no cal dir que l’anestèsia cosmopolita és un somnífer que adorm tota capacitat de resistència.

Per sort, l’ànima dels pobles és cosa viva i crea rebuig a aquesta extirpació punyent talment és tactes d’una operació de trasplantament d’òrgans. Per això, l’estat necessita practicar un tractament perpetu, un còctel radical per a pal·liar aquesta intolerància natural, un còctel d’abusos, d’humiliacions, tota mena d’injustícies i anorreaments.

Em pregunto fins quan aguantarà Espanya tanta despesa ingent d’energia que l’empobreix anímicament i espiritualment fins a arribar a l’absurd, l’esperpèntic i el grotesc. Fins on serà capaç d’arribar? No ho podem saber. Em pregunto si els compensa la proclama patriòtica de l’orgull de ser espanyol. Quina bajanada! No he entès mai haver de ser orgullós d’alguna cosa. I menys d’aquesta.

Que bo seria viure en un país nostre!

Mentre escric tot això, sota l’ermita romànica de Rotgers, baix els bancals mil·lenaris de pedra seca, la deu d’aigua brolla ufanosa, més que mai, després de les pluges d’aquests dies, baixant rec avall i negant una petita jonquera que hi ha. Sembla estrany parlar de tanta decadència i lletjor enmig de tanta quietud i serenor. De vegades, em sembla viure dos mons paral·lels al mateix temps, cosa que em causa un estranyament cada dia més gros.