D’aquest dibuix a la famosa fotografia del 1r d’octubre han passat gairebé cinquanta anys. En certa manera, doncs, es compleix aquella famosa frase del cèlebre militar espanyol «liberal» Baldomero Espartero: «Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años».
Tot allò que les mans i els dits fan queda, per sempre més, gravat a la memòria. Recordo com si fos ara la concentració posada a fer aquest dibuix; també, la visita obligada al director de l’escola i el posterior avís a la família.
Està clar que la canalla sempre escolta i res no se li escapa. Hi ha coses que es porten a la sang de forma natural sense que ningú te les expliqui, com si les haguéssim après abans de néixer. Vull dir que a dins, ben endins, hi bull una sang antiga, una sang precisa i clara, que reacciona sempre quan la injustícia i l’abús actuen. L’espontani té això, que surt sense pensar.
La mà, més o menys destra, respon sempre a qüestions fonamentals que són pal de paller de l’home, com ara la llibertat o la recerca de sentit. Quan la mà s’endinsa i aprofundeix més enllà de la superfície de les coses, de l’artificialitat, és vaccina contra el desencís i l’apatia. La sang bull, sí, però la lava ardent es fa pedra, llavor i enigma.
Aquest dibuix fet innocentment pel nen de llavors és radicalment actual, sembla que res no canvia si no s’actua amb voluntat, i l’estat espanyol amb tot el cos institucional continua amenaçant escoles, universitats, i torturant i reprimint tot allò que gosa fer trontollar el seu domini. Nosaltres, a pesar de tot, continuem resistint, aguantem.
Les decepcions són moltes, les reaccions fatalistes i els autoenganys ens minen per dins. El mal govern de molts polítics és immens, incomprensible i poderós, però persisteix la voluntat d’anorrear-nos de totes les maneres possibles, i nosaltres hem de lluitar contra això i el desencís a la vegada.
Però la sang antiga, natural, la sang que bull, és crit, llum, llavor persistent, part inseparable del cos. I si bé és veritat que no estem preparats encara per a desplegar-nos totalment en llibertat, sí que podem veure allò que il·lumina per a no caure en la foscor completa. Lava ardent, llum als ulls, mans destres i innocents.
La mà tempteja, esbossa, el dibuix persisteix en el temps perquè persisteix encara la brutalitat, l’engany, el vertigen, el buit de l’incert, i l’abisme.
Considero que són força habituals, entre els llegidors aviciats, les lectures induïdes pels autors llegits, molt més que furgar per les estèrils taules de novetats efímeres de llibreries desposseïdes de fons, si no és que un segell editorial, un editor, un curador o un traductor ens dóna prou confiança per aventurar-nos amb un escriptor desconegut. L’exhumació d’Eduard Girbal Jaume respon a questa regla, combinació de casualitats, curiositat i golafreria.
L’any 2006 el Senyor Josep Cots (i dic Senyor amb tot el contingut de distinció del tractament), d’Edicions de 1984, va publicar La tragèdia de cal Pere Llarg, que va resultar finalista del Premi Llibreter, per un jurat del qual jo era secretari.
El llibre i l’autor havien set redescoberts per l’Enric Cassasses, que hi va ensopegar llegint El quadern gris, de Josep Pla, que el considera una fita de la literatura, tot i que, com és habitual en ell, amb una de freda i una altra de calenta. Un afortunat acte contra natura, atès que d’en Pla maino m’han defraudat els escriptors de qui en parla obertament malament. L’Agnès Prats Soler, filòloga, també fiblada per l’autor, i l’Enric Casasses, que troba la trilogia de l’Agre de la terra a la biblioteca del seu avi, treballen a quatre mans en l’Estrella amb cua i La tragèdia de ca’l Pere Llarch i en fan una revisió que, tot i respectant l’estil singular d’ E. Girbal i sense que es notin llurs intervencions, el posen a disposició del sr. Cots, que té el coratge de publicar-los. Pel que fa a Oratjol de la serra, l’Agnès Prats n’és l’editora en solitari.
L’Agnès furga pels fons de l’Arxiu d’Història de la Ciutat, per les revistes de l’ARCA, per la Biblioteca de Catalunya, perseguint i inquietant el repòs d’E. Girbal en el seu purgatori d’on espera (o no) ser rescatat. Apareixen manuscrits, cartes a Caterina Albert i el cuc a l’estómac d’ensopegar un dia amb Els maies i La Cuaranya, dues obres desaparegudes. Tot un seguit de material que li permet presentar una tesina i preparar una biografia, pendent de revisió, que ja enllamineix a tots els girbalistes. Així és, com aquella intuïció de lector tafaner, creix, s’estén i dóna fruits.
Josep Pla, potser pel punt d’honor de no abandonar mai el seu sarcasme, no deixa de tractar E. Girbal d’escriptor de «cromos» i a Tomàs Garcés (Conversa amb Víctor Català – Revista de Catalunya) el tracta de retratista, tal com a Bertrana i a Caselles.
E. Girbal entra, doncs, a formar part dels ruralistes, que ve a ser com un escriptor de segona.
Un detall, però, em pica la curiositat.
Coberta de La tragèsdia de ca’l Pere Llarch, d’Eduard Girbal.
En la coberta de la primera edició del 1923 hi podeu veure escrit «Ayguafort», completant i precisant el títol.
Per a qui no conegui les tècniques calcogràfiques, o de gravat al buit, pot associar fàcilment un aiguafort amb una estampa, una postal, un cromo, una il·lustració o un «retrato»; però, l’aiguafort es realitza sobre una planxa de coure o d’un aliatge de ferro i zinc, coberta amb una capa fina de vernís (combinació de cera, resina, betum de Judea, oli de llinosa) resistent a l’àcid. Es dibuixa amb un burí de punta afuada sobre la capa de vernís tenint molta cura de no ratllar el metall. Posteriorment, se submergeix la làmina de coure en una solució d’àcid nítric que corrou el metall desprotegit del vernís i produeix un solc que retindrà la tinta, greixosa i espessa, per a l’estampació sobre un paper especial, prèviament humitejat, entre dos rodets a molta pressió. La quantitat de vegades que se submergeixi la planxa en l’àcid i l’habilitat del gravador en els seus traços determinaran la profunditat dels solcs i la quantitat de tinta continguda. El gravador ha de treballar la planxa amb la premeditació d’aconseguir els negres més intensos fins els grisos més tènues i boirosos, passant per tota la gamma de tonalitats entre el negre i el blanc.
Aquesta precisió intencionada desmenteix, al meu entendre, aquesta imatge de «retratista» de personatges rurals que se li vol atribuir.
Girbal escriu els seus relats amb punxó i amb àcid corrosiu, i ens mostra els negres més inquietants i tràgics de l’ànima humana i els traços més tendres de la seva candidesa, sense deixar de banda un finíssim sentit de l’humor.
És conegut que E. Girbal va rebutjar, fins al final de la seva obra, la normativa fabriana. Si més no, literàriament no marcava el pas de l’oca com els seus contemporanis. Així doncs, el català d’E. Girbal neix de les arrels d’un arbre que es nodreix de la saba de la terra on creix, de terra endins, dels bosquetans, dels habitants de les cases de pagès, de les tutes aïllades del món, dels capellans de poble, dels oficis perduts, del poble baix, que dirien els noucentistes, lascius i lluny de la civilitat. Un arbre a qui Fabra, sense desmerèixer la seva obra, li va fer perdre unes quantes fulles i uns quants colors.
De moment no he trobat que ningú consideri Girbal un burgès o el fill d’una família benestant. El seu pare. Enric Claudi Girbal i Nadal fou seminarista (que no és pas una escola que freqüentessin els burgesos), historiador, poeta, periodista, funcionari i conservador/arxiver del Museu d’Antiguitats de Girona. Potser per genètica, més segurament per educació i ambient familiar, E. Girbal va heretar la dèria de conservar els mots d’un català que ja forma part de la història.
A La reencarnació de la Matèria, Girbal irromp a la ciutat
La Barcelona de Girbal s’assembla molt més a la que jo recordo (hi sóc nat el 49) que la que he llegit dels modernistes i noucentistes, la majoria fills d’una burgesia industrial, rica i culta, que volia transformar Barcelona en la Viena o el París de la Mediterrània i Catalunya en una Arcàdia.
D’aquella Barcelona somniada només hi puc reconèixer algun paisatge i, a més, prostituÏt.
En un radi de cent metres del meu pis de la dreta de l’Eixample, a tocar de la Sagrada Família, hi havia una lleteria amb vaca, solars i horts al centre de la mançana on anàvem a jugar, una fàbrica de gel que el repartia amb carro, hi havia els serenos i les porteres, i els bastaixos del Born, i els homes que recollien burilles a les parades dels tramvies —que duien la gent penjada dels estreps—, els emigrants pidolant feina a la plaça d’Urquinaona, les maletes de cartró dels desposseïts que arribàvem amb el Sevillano a l’Estació de França, el barri de la Perona, les barraques de Montjuïc, els xarlatans del «Paralelo», la xava, els ramats de xais pel mig del carrer camí de l’escorxador, les barraques dels escrivents i lectors per als analfabets… Aquella Barcelona idíl·lica havia desaparegut o potser no havia existit mai que no fos en la imaginació i en la literatura i en les pel·lícules dels pijos del cinema català. I encara quan jo ja treballava, hi havia «mecas», i el fill de l’amo i el confessor personal de la mare de l’amo, i el vigilant de nit contractat per caritat, i la setmanada que es cobrava el dissabte.
Llegint les tres narracions que, a La reencarnació de la Matèria, E. Girbal situa a Barcelona, sembla ben bé que la ciutat, després de la guerra, hagués tornat a l’època que les va escriure, tocant de peus a terra, des de baix de tot i trepitjant el fang. Barcelona va tardar molts anys a recuperar-se per a no tornar a ser res del que s’havia somniat.
Girbal és un home que escriu als marges, però no pas de la realitat, sinó de la fantasia d’uns que s’estaven inventant un país al marge de la realitat que els envoltava. Això, si, escrivien molt bé.
Nota a peu de pàgina
De l’E. Girbal i de la seva obra, coneguda i per conèixer, se n’ha parlat a bastament i ho ha fet qui en té autoritat i coneixements —que jo no tinc, ni pretenc complementar.
Amb aquest article només persegueixo, d’una banda, posar en relleu la feina i la tenacitat d’investigadors i editors que fan possible que tornin escriptors oblidats i, de l’altra, estimular-vos a llegir-lo. No us en penedireu.
L’escèptic contertulià televisiu va comprovar sorprès com les seves teories respecte a la vida d’ultratomba se n’anaven per terra després de ressuscitar al cap de tres dies d’haver mort. Els darrers anys havia estat un assidu a programes nocturns de tele on ridiculitzava bruixes mediàtiques i professors esotèrics brandant la bandera del seny i la raó. Per això va decidir ser coherent amb el seu error i quedar-se immòbil dins de la caixa, on va morir novament d’avorriment.
Honor i joc fraternal
El tècnic informàtic va somriure satisfet d’haver-se jugat una bona quantitat de diners contra el seu germà, ja que mai no havia perdut cap aposta. Havien acordat que s’imposaria aquell dels dos que es passés més estona aguantant la respiració i, com sempre, va guanyar la juguesca. Des d’aleshores el seu germà es passa totes les tardes al cementiri esperant inútilment que aixequi la làpida on van enterrar-lo víctima d’un ofec induït a fi de poder-li pagar el maleït deute.
Triple oblit
Tres mesos després que l’enterramorts es deixés un llibre sobre la màquina de tabac del bar, la netejadora va llençar-lo a les escombraries sense ni tan sols haver-ne mirat el títol. Tres minuts després que algú es deixés un paquet de tabac al taulell, la dona de la neteja se’l va posar a la butxaca sense fixar-se en la marca. Només van passar tres segons des que l’enterramorts va segellar la làpida de la dona de la neteja, víctima d’una afecció pulmonar, que mai més ningú va recordar-la i ni tan sols els vilatans que visitaven el cementiri perdien un segon a llegir el nom que hi havia escrit al marbre.
El lector d’esqueles
L’entrenador de l’equip aleví de futbol executava cada dia el mateix ritual amb una precisió matemàtica. S’acostava a l’expositor d’esqueles, constatava que en cap d’elles hi figurava el seu nom i, després d’alliberar un sospir d’alleujament, continuava el seu camí amb un somriure d’orella a orella. El dia que l’encarregat de la funerària va penjar finalment la seva esquela, l’entrenador no va sospirar, alleujat perquè no havia pogut reunir prou forces per aixecar la tapa de la caixa lacada on estava tancat, i ni tan sols va somriure, ja que algun malparit li havia omplert boca, nas i orelles amb unes emprenyadores boles de cotó que ja li estaven amargant l’existència.
L’emprenyada monumental del governador va generar l’acomiadament fulminant del fuster que després de penjar el segon lladre, s’havia adonat que no li quedava cap més clau per crucificar també al líder de la secta. Mentre un substitut rematava l’execució, l’artesà acomiadat seguia convençut d’haver recomptat dotze claus en sortir de l’obrador i que per tant la desaparició responia al poder d’aquell que s’autoproclamava messies. Constatant el somriure d’orella a orella del bon lladre, l’enterramorts que sepultava els cossos sense vida dels tres homes, va regirar-li la butxaca dels calçots, va treure’n quatre claus, i va amagar-los ràpidament a la túnica perquè cap soldat no el descobrís i li confisqués abans no pogués utilitzar-los per penjar els utensilis de cuina de la seva dona.
Els límits de la paciència
El telèfon del metge forense va sonar mentre la senyora li servia el primer plat del copiós àpat de diumenge. Amb la parsimònia habitual va acabar de dinar, va rentar-se les dents, va baixar al garatge, va treure’n el cotxe i va conduir reposadament fins a la cruïlla de carrers on havia d’aixecar el cadàver que estava entorpint el trànsit de tota la ciutat des de feia hores. De fet, va arribar tan tard al lloc dels fets que el difunt ja s’havia incorporat pel seu propi peu i l’esperava bevent un combinat de vodka i beguda energètica al bar de la cantonada, mentre la resta de la clientela es feia creus de la docilitat –malgrat haver acabat la paciència amb el forense– d’aquell espècimen de zombi.
L’arquitectura i el sobrepès
El crític gastronòmic va deduir massa tard que li sobraven alguns quilos de pes. Havia deixat sortir els cinc ocupants de l’ascensor, però el forat de la porta no era prou ample per entrar-hi d’una sola peça. Va ser mentre pujava per l’escala quan els graons van enfonsar-se sota els seus peus i va estalviar-se una estona d’exercici, alhora que complicava la feina d’una dona de la neteja, que es va passar tota la nit recollint vísceres i eixugant sang de la planta baixa de l’edifici.
Retroalimentació acollidora
El mateix dia que complia deu anys, el jove indígena va descobrir que la tribu on havia nascut pertanyia a un dels més temibles reductes de caníbals de la Terra, en adonar-se que aquella nit algú se li havia cruspit una cama. Va ser llavors quan va comprendre el perquè de les nombroses minusvalideses dels adults de la comunitat, entre els quals no quedava pràcticament ningú sencer del tot. Al cap d’una estona de reflexió, també va tenir una lleugera sospita de quin havia estat el destí dels visitants i turistes que arribaven al poblat, de qui no havia pogut acomiadar-se en cap ocasió i que presumptament tampoc eren mai presents als àpats que es muntaven en el seu honor.
Quan les estrelles de nit venen a somriure
voldríem, oi tant com voldríem
agombolar el Nadal amb cançons,
com d’altres.
Quan no és res com voldríem
hem d’alçar el to de veu
molt més enlaire.
Per això cantarem, com mai, més alt i fort
dalt la carena de Sant Martí Xic.
Que s’escolti clara dins l’ànima.
Que persistirem en l’afany.
Que trescarem:
per tornar a veure’ns la cara,
per donar-nos les mans,
per abraçar-nos,
pels petons trobats a faltar,
per foragitar la cobdícia,
la vanitat.
Que en el fons del fons només ens cal escoltar
algú que ens cridi pel nom, i amor.
L’amor,
que intuïm al pessebre.
En la pau,
de la branca d’olivera.
En la fraternitat.
Que pensem molt i sentim poc
darrere la porta barrada.
Brosten a doll
carrers sense ànima,
prats de ciment
de pòrtland foll.
Dalt del terrat
ni déu espolsa
el matalàs,
amb tant de futon
i collonades
de l’Orient
com ara hi ha.
Els nous veïns
ja no es malparlen
i els bells infants
que hi han parit
creixen dins llurs
cambres de luxe
— amb la mamà plei estèixon
i papà xat
de cobrellit.
Cap al tard, quan surto a passejar pel bosc i la llum afeblida no em deixa gairebé veure el camí, el bosc majestuós calla. De sobte tot resta immòbil, adormit. De vegades, sembla que hi pots sentir fins i tot el batec dels arbres i dels matolls o fins i tot de les grans roques grises que hi sobresurten.
Aquesta estona, abans que el crit de la busaroca, o el trepig dels cérvols i el gruny del porc senglar, anunciïn la seva frenètica activitat nocturna, quelcom em canvia l’ànim, quelcom que em surt de dins, i que fa que m’agafi un estrany sentiment de plenitud. Diria que segurament és l’únic moment del dia que em sento en pau amb mi mateix. Acostumo a allargar-ho tant com puc, fins que la casa des de lluny és un contundent bloc negre, una ferma fortalesa altiva al capdamunt del turó, retallada pel cel amb les primeres estrelles de la nit. Llavors, arribar a la casa, obrir la porta i entrar és quelcom atàvic, amorós, complaent.
Hi ha dies que carrego amb el trípode i la feixuga càmera pensant que potser podré esgarrapar-ne alguna imatge.
Em pregunto, davant d’un mur de pedra
seca, simfonia pura de mides
entrelligades i apilonades
sense ordre aparent, per què se m’emporta
fins a la contemplació babaua
de quatre rocs d’abans d’ahir,
i que ara m’atrau mirar com la llum
em fa passar d’una experiència
a una altra sense moure’m del davant,
com si em cridessin atura’t, observa,
som la paret que et descriu el destí.
La miro, i no es mou res més que l’ombra
del gat que maula a l’estiuet de Sant Martí.
