[VÍDEO] Comunistes i feixistes

[Text i veu de Nan Orriols.]

Veig gent que crida a respectar la biodiversitat. D’altres diuen que el virus no existeix. Molts toquen la guitarra i canten cançons de bondat infinita. Els governs més feixistes ens roben la poca llibertat que teníem i els polítics i els seus amics també roben tant com poden, no fos cas que fossin destronats per les creixents manifestacions antiracistes que comencen a caminar.

Gurus del naturalisme benefactor lluiten contra les vacunes infantils, les farmacèutiques i totes les empreses del món mundial. Els feixistes monàrquics de sou públic i portes giratòries es protegeixen entre ells, per tal que l’expresident José Montilla i cent mil més puguin robar amb la llei a la mà.

L’home més mentider del món conegut, Pedro Sánchez, augmenta el sou a la Policia i a la Guàrdia Civil, per si ha de reprimir a garrotades la poca democràcia que queda.

I tot, no és altra cosa que la lluita dels dogmes, la lluita dels déus terrenals i celestials, de la misèria dels que no volen acceptar que el virus és la nostra espècie, que els criminals som nosaltres. I es neguen a acceptar que ens estem devorant i exterminant entre nosaltres.

Com més demència politicodogmàtica, més violència, més tribunals de la Inquisició, més monarquia militar. I la quitxalla? Se’ls en fot. De fet, Iceta, Aznar, Grande-Marlaska, Pérez de los Cobos, Trillo, Felipe González, Rouco Varela, Pablo Iglesias, els Borbons, etc., són els que, sense cap escrúpol i a canvi d’un sou públic gestionen l’herència del franquisme. Són repugnants.

Els treballadors no cobren i els autònoms, a buscar menjar al Banc dels Aliments. Això sí, ¡Todo por la patria!

Els microrelats de Jordi Remolins. Juny de 2020

Foto d’Adrian van Leen. [Font: openphoto.net.]
[Textos de Jordi Remolins.]

L’amarg regust de la victòria

L’advocada va defensar el seu client —acusat de violar dinou internes del geriàtric comarcal—, sobre una sòlida base d’argumentacions documentades que entraven en contradicció amb les declaracions de les víctimes. La irrefutabilitat de les proves va obligar el jurat a emetre un veredicte favorable al presumpte violador gerontòfil, encara que ningú de la sala de judicis hagués posat un dit al foc per la seva innocència. L’acusat i l’advocada van celebrar l’absolució amb un sopar íntim, consumat amb una penetració no consentida que, a més de deixar a l’advocada com una imbècil, la va obligar a revisar la data de naixement en el seu carnet d’identitat.

Odi d’intensitat triangular

El pare del noi mort en accident de trànsit va odiar la xicota del seu fill des de l’instant que va saber que l’origen del sinistre era degut a una trucada d’ella que l’havia distret de la conducció. La xicota del noi difunt va incrementar encara més l’odi que sentia pel seu exfutur sogre per haver-li regalat un vehicle de setze vàlvules amb turboinjecció que ja feia previsible la desgràcia. El conductor de la grua va odiar immediatament i sense ni tan sols saber qui era, la víctima de l’accident, tot just rebre la trucada que el va obligar a sortir a buscar el cotxe esmicolat, precisament alhora que dues esculturals autoestopistes entraven al seu taller a demanar-li si podien utilitzar el vestidor per prendre-hi una dutxa.

Amor sense límits

El jutge de l’audiència nacional estimava la seva filla per damunt de totes les coses. Era tan gran l’estimació que li demostrava, que quan la nena va complir deu anys va decidir que l’amor entre ells no havia de tenir límits. Per això, cada nit, després que li llegís un dels molts contes amb desenllaç moralitzant que omplien la seva biblioteca, el jutge aprofitava per pujar-li a cavall mentre ella es feia l’adormida, gaudint en secret de l’erèctil amor patern.

Aparences que enganyen

El locutor estrella de la ràdio feia unes setmanes que estava seriosament preocupat per l’aparença física excessivament infantil de la seva darrera parella. Les sessions de sexe satisfactòries que mantenien regularment semblaven indicar que tot i l’angelical rostre de la jove, unes corbes tot just insinuades sota les talles ínfimes de roba i un caràcter diabòlicament ingenu, encara era menor d’edat. Qualsevol hauria afirmat que la dona amb qui estava sortint amb prou feines tenia quinze anys, excepte ella mateixa, que no sabia com fer-ho per demanar als pares que convidessin el xicot a la seva primer comunió.

Neil Sabatés

Nil Sabatés Crowley té 17 anys.

El trobareu a l’Instagram amb el nom de @nilsabates9 en què clama «banderes negres i punys alçats • e(art)• and those who were seen dancing were thought to be insane by those who could not hear the music».

El seu racó literari i poètic el podeu seguir i llegir a Masturba la Ment.

També, al Twitter.

Els microrelats de Jordi Remolins. Maig de 2020

El somriure del tapador de forats

El propietari del bar va obrir cinc ampolles de cava mentre els clients brindaven per la sort que tots plegats havien tingut en les participacions del sorteig de loteria on acabaven de guanyar la grossa. Un periodista va acostar la seva gravadora al cambrer perquè li expliqués amb un gran somriure als llavis que invertiria els calés que li pertocaven en tapar uns quants forats. Al cap d’un any, el mateix somriure es difuminava lentament al llit del bordell on, en efecte, havia dilapidat el seu crèdit tapant repetidament els forats de la trentena de prostitutes que hi treballaven.

Omnipotència i sexe

L’enamoradíssima protagonista de la novel·la encara no havia passat tres dies separada del seu home, condemnat a setze anys de presó, i ja anava calenta com una porca. Però una fidelitat indestructible l’inhabilitava per fer sexe fora del matrimoni, ni que fos pensant en el marit, així com tampoc masturbar-se, perquè els codis morals i religiosos l’hi impedien. De fet la dona estava tan extremament necessitada, que en un moment de debilitat va enganxar per banda l’escriptor que l’havia creada i se’l va follar set vegades en una experiència gairebé religiosa, sense que ni tan sols ell pogués fer res per a evitar-ho.

El Carall Trempat (o Cavall Bernat) a Montserrat. [Foto: Arxiu LR.]

El cap de l’agressor

Esgotada de rebre hòsties dia si dia també, l’esposa de l’irascible taxista va amenaçar-lo de divorciar-se tan bon punt li tornés a posar la mà a sobre. Emprenyat com una mona però alhora conscient de la sinceritat d’aquelles paraules, l’home va caure en una profunda depressió i va determinar acabar amb la seva puta vida llençant-se a la via del tren, tot i que a darrera hora va conformar-se amb què el ferrocarril li amputés els braços a l’alçada del colze. Després de donar-lo d’alta a l’hospital, la dona va lamentar no haver ampliat els supòsits del seu ultimàtum, sobretot perquè a partir d’aleshores l’home es passava les vint-i-quatre hores del dia a casa, li havia de complaure totes les necessitats manuals, i a més la continuava agredint de forma encara més rabiosa, ara amb contundents cops de cap.

El previsible sortidor

La periodista televisiva va presentar un home i una dona que buscaven parella i que indefugiblement van congeniar a partir d’aquell moment. Ambdós van coincidir a dir que estaven buscant una amistat ferma i que més endavant ja es veuria què en sortiria. Al cap d’uns dies, a l’habitació d’un sòrdid hotel de la costa, ell es va abaixar la cremallera dels pantalons i tots dos van contemplar una desfermada trempera de dos parells de collons, precisament allò que desitjaven que en sortís, de la seva flamant relació.

Els microrelats de Jordi Remolins. Abril de 2020

La fi de l’idil·li

Dos amants s’abraçaven amb força dins un automòbil, on amb passió continguda es van fer un intensíssim petó, conscients que seria l’últim a causa de les circumstàncies de les seves respectives vides. Tan bon punt la dona va sortir per la porta marxant capcota vorera enllà cap al destí familiar que tenia reservat, ell va engegar el motor i el dic de contenció dels seus ulls es va desbordar, negant de llàgrimes l’interior del vehicle. Vint-i-quatre hores després de l’accident contra un arbre, el doctor que li feia l’autòpsia va determinar que abans de l’impacte ja havia mort ofegat, però per temor a ser ridiculitzat pels companys de professió, va abstenir-se de certificar per escrit el diagnòstic.

Detall d’una pintura de Pisanello. [Font: Directmedia.]

L’arrodoniment del quadrat

El món sencer va desfer-se en elogis dirigits al reputat físic tan bon punt va completar la quadratura del cercle. Enmig de la voràgine d’homenatges i felicitacions, el savi va tenir un moment de lucidesa i va adonar-se que, contràriament al que li havia costat tant de temps de demostrar, el cercle seguia tenint forma esfèrica. Llavors va obsessionar-se a arrodonir el quadrat, va passar-se’l al voltant del coll i, estrenyent ben fort el nus que havia fet ajudant-se d’una corda que penjava d’una biga, va saltar de la butaca abans no acabés d’apoltronar-s’hi.

Moviments intracranials en l’obscuritat

Alarmat per les cada vegada més freqüents pèrdues de memòria, el batlle de la petita ciutat dormitori va visitar el seu metge de capçalera. L’examen a què el va sotmetre va dictaminar que si no feia una mica d’exercici mental amb urgència, la seva activitat neuronal seria cada vegada més precària. Després d’obligar durant mesos el seu cervell a fer capgirelles, salts de longitud i fins i tot algunes maratons intracranials, el polític local va embogir finalment, i de fet ni tan sols recordava on tenia la consulta el doctor a qui en altres moments s’hagués mort de ganes de partir-li la cara.

El camí més curt entre dos punts

L’enginyer de ponts i camins va acceptar la invitació d’anar a la festa que es feia a la mansió del propietari de l’empresa on treballava, tot i la seva aversió cap a aquesta mena de convencions socials. Buidant totes les ampolles de bourbon que va trobar al bar que havien habilitat al jardí, es va passar bona part de la nit esquivant cel·lulítiques donzelles que obstaculitzaven el seu pas de la barra al lavabo i del lavabo a la barra. L’endemà, immers en una implacable ressaca, l’enginyer va inventar un revolucionari sistema per a evitar els perillosos encreuaments de carretera: la rotonda.

Els microrelats de Jordi Remolins. Març de 2020

Un llobarro (Dicentrarchus labrax).

La condonació del catàleg biològic

La mala fortuna innata de la femella de llobarro va fer-se evident quan va quedar atrapada dins d’un llefiscós condó mentre intentava remuntar el riu a l’alçada de la seva desembocadura a l’oceà. Quan finalment va aconseguir despendre’s a mossegades de la goma, ja estava embarassada de cinc setmanes i no va tardar a parir trenta ous, d’on van sortir el mateix nombre de bonics exemplars d’home-llobarro. Desgraciadament, cap biòleg no va poder catalogar mai la nova espècie perquè els nadons van ser ràpidament pescats, cuinats i servits en el dinar de la convenció que alts representants de l’Església catòlica van celebrar per a elaborar un document de condemna i càstig de l’ús del preservatiu.

Les sabates del matemàtic

Esmerçant-hi hores del seu temps lliure, el professor de matemàtiques va calcular aproximadament els anys que li restaven de vida i va comprar la quantitat exacta del seu model de sabates preferit, en previsió que s’esgotessin o en canviessin el disseny. A partir d’aleshores, el temor de patir un accident on perdés la motricitat de les cames va convertir-se en la seva principal preocupació. Desgraciadament per a ell i per a la col·lecció de calçat, l’aturada cardíaca que va patir al cap d’una setmana va ser molt més contundent encara.

Encreuament de cobraments

Tipa que el mirall li retornés la imatge d’una cara impersonal i mancada d’atractiu, la mestressa de casa desvagada va acumular els estalvis suficients per a pagar-se una operació de llavis a la clínica d’estètica corporal. L’impacte visual de trobar-se davant d’uns morros siliconats i blavosos que va patir el seu irracional marit quan va tornar de la feina, va traduir-se en una impressionant màniga d’hòsties. El principal beneficiari de tot plegat va ser el cirurgià plàstic, qui va tornar a cobrar per reduir un volum labial que a partir d’aleshores ja mantindria les proporcions desitjades per la dona, gràcies a les pallisses domèstiques habituals.

L’orgull de la ciència

Cada vegada que l’excèntric científic explicava la seva intenció de passar una temporada de repòs a dins del frigorífic, tothom el prenia per boig. Li explicaven que no hi aguantaria més d’un parell d’hores, que el fred estricte aturaria les seves constants vitals i que en lloc d’un període de vacances acabaria certificant la seva defunció, però només n’obtenien un somriure per resposta. Just després de tancar la porta de la nevera, el científic va constatar que s’apagava la bombeta amb la qual pretenia escalfar-se, i tot i que va comprendre que la resta del món tenia raó, va decidir quedar-s’hi per orgull i esperar si per casualitat tornava a encendre’s.

Quart lliurament de l’assaig sobre l’alta societat del territori UVic d’Albert Anglada

[Redacció de La Resistència.]

Com qui no vol la cosa, el periodista Albert Anglada hi ha tornat amb el quart lliurament de la seva crònica de l’alta societat local amb el llibre Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, el Bages, el Vallès Oriental, la Garrotxa i la seva relació amb Barcelona, que enllaça amb el tercer lliurament, l’any 2019, i el segon, l’any 2018, tots dos ressenyats a La Resistència (de què ell mateix és membre).

Albert Anglada (Sant Quirze de Besora, 1970), és periodista, assessor de comunicació (i investigador) a més d’autor de libres sobre temes d’història local d’Osona, en general, i dels municipis de Sant Quirze de Besora (segle XIX i Guerra Civil 1931-1939), Montesquiu i Sora.

En aquest nou lliurament, que inclou vuit capítols i 94 pàgines de sucoses informacions, Anglada hi parla d’empresaris com el vigatà Josep Maria Onyós, els joiers Tous de Manresa, els negocis del grup Noel d’alimentació fincats a la Garrotxa, o bé professionals com el ripollès Xavier Cima (marit d’Inés Arrimadas), més vigatans com els empresaris Josep Puigdesens o el destacat música Joan-Baptista Espadaler i altres grups empresarials com els de Frigorífics Ferrer, Promig Group de les Masies de Voltregà, Curtidos Codina o l’empresa de negocis mediamebiental La Vola, de Manlleu.

El llibre és autoeditat pel mateix autor amb un tiratge aproximat de 500 exemplars que ven principalment a la parada de llibre vell que fa als mercats setmanals de divendres a Sant Quirze de Besora (Osona), dissabte a Vic (Osona) i diumenge a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), a més de llibreries del mateix Vic, Manresa, Olot, Tona, Manlleu, el Ripollès o el Vallès Oriental.

Els microrelats de Jordi Remolins. Febrer de 2020

El gran mastrubador (fragment), de Salvador Dalí. [Arxiu LR.]

Bon cop de canell

Vint quilòmetres abans d’arribar a casa el viatjant de productes de neteja es descorda la cremallera dels pantalons i comença a pelar-se-la sense deixar de conduir. Abaixa el volum de la ràdio per concentrar-se millor, consumant l’orgasme just abans de passar per davant del més gran prostíbul de la comarca. I mirant de reüll l’establiment, torna a recompondre el seu aspecte, esbufegant alleujat perquè un cop més ha salvat pels pèls, i pel canell, les comissions de la jornada.

Triangle a l’aula de l’amor

La professora va entrar a l’aula de secundària estirant-se la minifaldilla, esperant que el gest seductor no passés desapercebut per al noi grenyut de la primera fila a qui no ha tret l’ull del damunt des que va començar el curs. El noi grenyut de la primera fila va mirar absent la professora i va obrir el llibre de ciències naturals sense deixar de pensar ni un moment en el seu veí de pupitre, un jove desmanegat i gandul amb uns bonics ulls verds a qui tard o d’hora li plantejaria la possibilitat de mantenir relacions. El jove dels ulls verds ni tan sols va treure el llibre de la cartera, i es va passar tota la classe amb la mirada perduda, esperant el moment de tornar a casa i poder-se-la pelar visionant la pel·lícula pornogràfica que havia llogat aquell mateix matí al videoclub.

El drama de la mà esquerra

Quatre dits de l’operari metal·lúrgic van desaparèixer sota la premsa convertint la seva mà dreta en un grotesc simulacre del que havia estat. Al cap d’uns anys, el darrer dit d’aquesta extremitat va comprovar l’eficàcia de tall del ganivet de cuina mentre es preparava un entrepà de pernil salat. Però el que realment emprenya l’antic operari no és que ja no pugui xocar la mà amb naturalitat o que el fotessin fora de l’equip de veterans de bàsquet, sinó que ara quan se la pela amb l’esquerra, ja no té la sensació que la palla li està fent algú altre.

Els límits avortistes

El ministre de sanitat va signar la nova normativa antiavortista, que ampliava els supòsits criminals endurint considerablement les penes, i va tancar la ploma estilogràfica amb un deix de dignitat que impressionava el país sencer. Les imatges televisives també recollien la roda de premsa posterior per anunciar les mesures, amb un lleuger somriure al rostre del ministre a l’hora d’encaixar la mà del màxim mandatari de la conferència episcopal. La façana de moral, seguretat i fermesa va esfondrar-se flàccidament aquella mateixa nit, quan aplicant la nova reforma penal, una brigada de la policia judicial va irrompre a la seva habitació mentre el polític se l’estava pelant a dues mans.