[Escrits de Nil Sabatés.]
mira avall
mira l’aigua que hi ha sota el teu creuer milionari.
no se senten, oi? els crits
que sonen forts
just sota teu.
massa alt és el vaixell perqué puguis mirar als ulls d’aquells qui s’estan ofegant al teu costat.
escup, doncs, els teus fastigosos comentaris per la borda i que es dissolguin
amb la sang dels oblidats.
[Escrits de Nil Sabatés.]
Tu vindràs i, entre abraçades, em diràs que m’has trobat a faltar i m’explicaràs que l’altre dia vas parlar amb aquell noi, i que «aquest llibre, te l’has de llegir», que encara no has pogut deixar el tabac però que aquesta vegada t’ho has proposat de debò, i quan menys m’ho esperi arrencaràs a plorar perquè «abans tot era molt més fàcil» i perquè encara enyores aquells temps tan senzills i bonics, i t’aixecaràs del sofà i aniràs a netejar els plats bruts de la pica de la cuina, perquè això és el que fas quan estàs trista, i després et passarà tot i tornaràs a somriure com si res hagués passat, i et queixaràs d’aquells núvols que no amenacen pluja però «no em deixen veure bé el sol», i posaràs els dits llargs sobre les tecles d’aquell piano que fa temps que no toco, i amb la teva veu dolça i trencada entonaràs aquella cançó d’aquella cantautora que et va ensenyar la teva mare quan eres petita, i quan caigui el dia jo encendré un foc i tu em demanaràs el meu jersei de llana perquè «al vespre sempre refreda en aquesta casa», i jo faré veure que no tinc fred perquè voldré ser un amfitrió exemplar i «i tant que te’l deixo», i abans d’anar a dormir, com sempre, encendràs una espelma i estaràs uns minuts mirant a l’horitzó fosc i «avui per Palestina», diràs mentre et cau una llàgrima de l’ull esquerre, que no la veig però sé que hi és, i al tornar a dins riuràs amb els ulls encara humits perquè «quina tonteria, això de les espelmes», i la llum càlida del menjador dibuixarà una ombra amb els teus cabells a la paret que abans havia estat blanca i ara s’ha de tornar a pintar, i pujaràs les escales lentament i amb un got d’aigua a la mà, i sospiraràs a mig camí perquè ja estaràs molt cansada, i quan arribis al llit em demanaràs si et puc llegir aquell poema de Ferrater que tant t’agrada i que no te’n canses mai, i reposaràs el cap sobre el coixí blanc, i quan jo estigui arribant a l’últim vers tu ja hauràs tancat els ulls i finalment t’adormiràs amb un somriure tranquil a la cara, i jo encara em quedaré uns minuts més assegut sobre el matalàs mirant com se’t van relaxant els músculs del rostre sense pressa, i finalment m’aixecaré per apagar el llum i ajustar la porta darrere meu sense fer massa soroll, i mentrestant tu seguiràs somiant en mons més lliures i boscos més florits, i jo pensaré en quina bonica coincidència que s’hagin creuat els nostres camins, i entre pensaments i passos ja tornaré a ser a baix, i jo també m’adormiré, sense que ningú em llegeixi cap poema ni ningú apagui el llum i ajusti la porta darrere seu; m’adormiré pensant en espelmes, en Ferrater, en acords menors de piano i en tu, i m’adormiré perquè, després de tantes comes, el meu cos i el meu alè demanaran un punt final.
[19 de juny de 2020.]
Ombra. Obscuritat. Fosca. Obaga.
L’ombra m’abraona com una onada. M’atanso a la llum i, tanmateix, persisteix. Aquesta foscor que abraça i ofega no s’esvaneix ni en hores passades ni en sons pregons. Hi és tothora. Roman com una llagasta, incessant, impertèrrita. S’afua o s’engrosseix. Viu i mort sempre.
L’ombra m’agermana amb tots els éssers, fins i tot amb els inerts minerals que se somouen universalment. Amb tots: els vius a la terra, tant en la llum com en la foscor, perquè encara que no sóc capaç de veure-la, hi és; els morts —també a la terra—, perquè llur obscuritat s’entesta tossudament en els records.
De l’obagor, pròxima o llunyana, en temo la sorpresa, un enjòlit que no sempre es resolt amb la claror; de l’obscena obscuritat només n’aprenc el sigil dels meus passos insòlits.
Les tenebres tenallen els humans en la ignorància, aombrats pels tels de la realitat. I les ombres no s’apaguen només amb la fulgor de la llum. Només en la transcendència de la consciència ens en podem alliberar.
En el Principi fou l’Ombra.
[Juny de 2020.]
[Text i veu de Nan Orriols.]
Veig gent que crida a respectar la biodiversitat. D’altres diuen que el virus no existeix. Molts toquen la guitarra i canten cançons de bondat infinita. Els governs més feixistes ens roben la poca llibertat que teníem i els polítics i els seus amics també roben tant com poden, no fos cas que fossin destronats per les creixents manifestacions antiracistes que comencen a caminar.
Gurus del naturalisme benefactor lluiten contra les vacunes infantils, les farmacèutiques i totes les empreses del món mundial. Els feixistes monàrquics de sou públic i portes giratòries es protegeixen entre ells, per tal que l’expresident José Montilla i cent mil més puguin robar amb la llei a la mà.
L’home més mentider del món conegut, Pedro Sánchez, augmenta el sou a la Policia i a la Guàrdia Civil, per si ha de reprimir a garrotades la poca democràcia que queda.
I tot, no és altra cosa que la lluita dels dogmes, la lluita dels déus terrenals i celestials, de la misèria dels que no volen acceptar que el virus és la nostra espècie, que els criminals som nosaltres. I es neguen a acceptar que ens estem devorant i exterminant entre nosaltres.
Com més demència politicodogmàtica, més violència, més tribunals de la Inquisició, més monarquia militar. I la quitxalla? Se’ls en fot. De fet, Iceta, Aznar, Grande-Marlaska, Pérez de los Cobos, Trillo, Felipe González, Rouco Varela, Pablo Iglesias, els Borbons, etc., són els que, sense cap escrúpol i a canvi d’un sou públic gestionen l’herència del franquisme. Són repugnants.
Els treballadors no cobren i els autònoms, a buscar menjar al Banc dels Aliments. Això sí, ¡Todo por la patria!
L’advocada va defensar el seu client —acusat de violar dinou internes del geriàtric comarcal—, sobre una sòlida base d’argumentacions documentades que entraven en contradicció amb les declaracions de les víctimes. La irrefutabilitat de les proves va obligar el jurat a emetre un veredicte favorable al presumpte violador gerontòfil, encara que ningú de la sala de judicis hagués posat un dit al foc per la seva innocència. L’acusat i l’advocada van celebrar l’absolució amb un sopar íntim, consumat amb una penetració no consentida que, a més de deixar a l’advocada com una imbècil, la va obligar a revisar la data de naixement en el seu carnet d’identitat.
El pare del noi mort en accident de trànsit va odiar la xicota del seu fill des de l’instant que va saber que l’origen del sinistre era degut a una trucada d’ella que l’havia distret de la conducció. La xicota del noi difunt va incrementar encara més l’odi que sentia pel seu exfutur sogre per haver-li regalat un vehicle de setze vàlvules amb turboinjecció que ja feia previsible la desgràcia. El conductor de la grua va odiar immediatament i sense ni tan sols saber qui era, la víctima de l’accident, tot just rebre la trucada que el va obligar a sortir a buscar el cotxe esmicolat, precisament alhora que dues esculturals autoestopistes entraven al seu taller a demanar-li si podien utilitzar el vestidor per prendre-hi una dutxa.
El jutge de l’audiència nacional estimava la seva filla per damunt de totes les coses. Era tan gran l’estimació que li demostrava, que quan la nena va complir deu anys va decidir que l’amor entre ells no havia de tenir límits. Per això, cada nit, després que li llegís un dels molts contes amb desenllaç moralitzant que omplien la seva biblioteca, el jutge aprofitava per pujar-li a cavall mentre ella es feia l’adormida, gaudint en secret de l’erèctil amor patern.
El locutor estrella de la ràdio feia unes setmanes que estava seriosament preocupat per l’aparença física excessivament infantil de la seva darrera parella. Les sessions de sexe satisfactòries que mantenien regularment semblaven indicar que tot i l’angelical rostre de la jove, unes corbes tot just insinuades sota les talles ínfimes de roba i un caràcter diabòlicament ingenu, encara era menor d’edat. Qualsevol hauria afirmat que la dona amb qui estava sortint amb prou feines tenia quinze anys, excepte ella mateixa, que no sabia com fer-ho per demanar als pares que convidessin el xicot a la seva primer comunió.
Nil Sabatés Crowley té 17 anys.
El trobareu a l’Instagram amb el nom de @nilsabates9 en què clama «banderes negres i punys alçats • e(art)• and those who were seen dancing were thought to be insane by those who could not hear the music».
El seu racó literari i poètic el podeu seguir i llegir a Masturba la Ment.
També, al Twitter.
El propietari del bar va obrir cinc ampolles de cava mentre els clients brindaven per la sort que tots plegats havien tingut en les participacions del sorteig de loteria on acabaven de guanyar la grossa. Un periodista va acostar la seva gravadora al cambrer perquè li expliqués amb un gran somriure als llavis que invertiria els calés que li pertocaven en tapar uns quants forats. Al cap d’un any, el mateix somriure es difuminava lentament al llit del bordell on, en efecte, havia dilapidat el seu crèdit tapant repetidament els forats de la trentena de prostitutes que hi treballaven.
L’enamoradíssima protagonista de la novel·la encara no havia passat tres dies separada del seu home, condemnat a setze anys de presó, i ja anava calenta com una porca. Però una fidelitat indestructible l’inhabilitava per fer sexe fora del matrimoni, ni que fos pensant en el marit, així com tampoc masturbar-se, perquè els codis morals i religiosos l’hi impedien. De fet la dona estava tan extremament necessitada, que en un moment de debilitat va enganxar per banda l’escriptor que l’havia creada i se’l va follar set vegades en una experiència gairebé religiosa, sense que ni tan sols ell pogués fer res per a evitar-ho.
Esgotada de rebre hòsties dia si dia també, l’esposa de l’irascible taxista va amenaçar-lo de divorciar-se tan bon punt li tornés a posar la mà a sobre. Emprenyat com una mona però alhora conscient de la sinceritat d’aquelles paraules, l’home va caure en una profunda depressió i va determinar acabar amb la seva puta vida llençant-se a la via del tren, tot i que a darrera hora va conformar-se amb què el ferrocarril li amputés els braços a l’alçada del colze. Després de donar-lo d’alta a l’hospital, la dona va lamentar no haver ampliat els supòsits del seu ultimàtum, sobretot perquè a partir d’aleshores l’home es passava les vint-i-quatre hores del dia a casa, li havia de complaure totes les necessitats manuals, i a més la continuava agredint de forma encara més rabiosa, ara amb contundents cops de cap.
La periodista televisiva va presentar un home i una dona que buscaven parella i que indefugiblement van congeniar a partir d’aquell moment. Ambdós van coincidir a dir que estaven buscant una amistat ferma i que més endavant ja es veuria què en sortiria. Al cap d’uns dies, a l’habitació d’un sòrdid hotel de la costa, ell es va abaixar la cremallera dels pantalons i tots dos van contemplar una desfermada trempera de dos parells de collons, precisament allò que desitjaven que en sortís, de la seva flamant relació.
Dos amants s’abraçaven amb força dins un automòbil, on amb passió continguda es van fer un intensíssim petó, conscients que seria l’últim a causa de les circumstàncies de les seves respectives vides. Tan bon punt la dona va sortir per la porta marxant capcota vorera enllà cap al destí familiar que tenia reservat, ell va engegar el motor i el dic de contenció dels seus ulls es va desbordar, negant de llàgrimes l’interior del vehicle. Vint-i-quatre hores després de l’accident contra un arbre, el doctor que li feia l’autòpsia va determinar que abans de l’impacte ja havia mort ofegat, però per temor a ser ridiculitzat pels companys de professió, va abstenir-se de certificar per escrit el diagnòstic.
El món sencer va desfer-se en elogis dirigits al reputat físic tan bon punt va completar la quadratura del cercle. Enmig de la voràgine d’homenatges i felicitacions, el savi va tenir un moment de lucidesa i va adonar-se que, contràriament al que li havia costat tant de temps de demostrar, el cercle seguia tenint forma esfèrica. Llavors va obsessionar-se a arrodonir el quadrat, va passar-se’l al voltant del coll i, estrenyent ben fort el nus que havia fet ajudant-se d’una corda que penjava d’una biga, va saltar de la butaca abans no acabés d’apoltronar-s’hi.
Alarmat per les cada vegada més freqüents pèrdues de memòria, el batlle de la petita ciutat dormitori va visitar el seu metge de capçalera. L’examen a què el va sotmetre va dictaminar que si no feia una mica d’exercici mental amb urgència, la seva activitat neuronal seria cada vegada més precària. Després d’obligar durant mesos el seu cervell a fer capgirelles, salts de longitud i fins i tot algunes maratons intracranials, el polític local va embogir finalment, i de fet ni tan sols recordava on tenia la consulta el doctor a qui en altres moments s’hagués mort de ganes de partir-li la cara.
L’enginyer de ponts i camins va acceptar la invitació d’anar a la festa que es feia a la mansió del propietari de l’empresa on treballava, tot i la seva aversió cap a aquesta mena de convencions socials. Buidant totes les ampolles de bourbon que va trobar al bar que havien habilitat al jardí, es va passar bona part de la nit esquivant cel·lulítiques donzelles que obstaculitzaven el seu pas de la barra al lavabo i del lavabo a la barra. L’endemà, immers en una implacable ressaca, l’enginyer va inventar un revolucionari sistema per a evitar els perillosos encreuaments de carretera: la rotonda.