Els microrelats de Jordi Remolins. Març de 2020

Un llobarro (Dicentrarchus labrax).

La condonació del catàleg biològic

La mala fortuna innata de la femella de llobarro va fer-se evident quan va quedar atrapada dins d’un llefiscós condó mentre intentava remuntar el riu a l’alçada de la seva desembocadura a l’oceà. Quan finalment va aconseguir despendre’s a mossegades de la goma, ja estava embarassada de cinc setmanes i no va tardar a parir trenta ous, d’on van sortir el mateix nombre de bonics exemplars d’home-llobarro. Desgraciadament, cap biòleg no va poder catalogar mai la nova espècie perquè els nadons van ser ràpidament pescats, cuinats i servits en el dinar de la convenció que alts representants de l’Església catòlica van celebrar per a elaborar un document de condemna i càstig de l’ús del preservatiu.

Les sabates del matemàtic

Esmerçant-hi hores del seu temps lliure, el professor de matemàtiques va calcular aproximadament els anys que li restaven de vida i va comprar la quantitat exacta del seu model de sabates preferit, en previsió que s’esgotessin o en canviessin el disseny. A partir d’aleshores, el temor de patir un accident on perdés la motricitat de les cames va convertir-se en la seva principal preocupació. Desgraciadament per a ell i per a la col·lecció de calçat, l’aturada cardíaca que va patir al cap d’una setmana va ser molt més contundent encara.

Encreuament de cobraments

Tipa que el mirall li retornés la imatge d’una cara impersonal i mancada d’atractiu, la mestressa de casa desvagada va acumular els estalvis suficients per a pagar-se una operació de llavis a la clínica d’estètica corporal. L’impacte visual de trobar-se davant d’uns morros siliconats i blavosos que va patir el seu irracional marit quan va tornar de la feina, va traduir-se en una impressionant màniga d’hòsties. El principal beneficiari de tot plegat va ser el cirurgià plàstic, qui va tornar a cobrar per reduir un volum labial que a partir d’aleshores ja mantindria les proporcions desitjades per la dona, gràcies a les pallisses domèstiques habituals.

L’orgull de la ciència

Cada vegada que l’excèntric científic explicava la seva intenció de passar una temporada de repòs a dins del frigorífic, tothom el prenia per boig. Li explicaven que no hi aguantaria més d’un parell d’hores, que el fred estricte aturaria les seves constants vitals i que en lloc d’un període de vacances acabaria certificant la seva defunció, però només n’obtenien un somriure per resposta. Just després de tancar la porta de la nevera, el científic va constatar que s’apagava la bombeta amb la qual pretenia escalfar-se, i tot i que va comprendre que la resta del món tenia raó, va decidir quedar-s’hi per orgull i esperar si per casualitat tornava a encendre’s.

Quart lliurament de l’assaig sobre l’alta societat del territori UVic d’Albert Anglada

[Redacció de La Resistència.]

Com qui no vol la cosa, el periodista Albert Anglada hi ha tornat amb el quart lliurament de la seva crònica de l’alta societat local amb el llibre Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, el Bages, el Vallès Oriental, la Garrotxa i la seva relació amb Barcelona, que enllaça amb el tercer lliurament, l’any 2019, i el segon, l’any 2018, tots dos ressenyats a La Resistència (de què ell mateix és membre).

Albert Anglada (Sant Quirze de Besora, 1970), és periodista, assessor de comunicació (i investigador) a més d’autor de libres sobre temes d’història local d’Osona, en general, i dels municipis de Sant Quirze de Besora (segle XIX i Guerra Civil 1931-1939), Montesquiu i Sora.

En aquest nou lliurament, que inclou vuit capítols i 94 pàgines de sucoses informacions, Anglada hi parla d’empresaris com el vigatà Josep Maria Onyós, els joiers Tous de Manresa, els negocis del grup Noel d’alimentació fincats a la Garrotxa, o bé professionals com el ripollès Xavier Cima (marit d’Inés Arrimadas), més vigatans com els empresaris Josep Puigdesens o el destacat música Joan-Baptista Espadaler i altres grups empresarials com els de Frigorífics Ferrer, Promig Group de les Masies de Voltregà, Curtidos Codina o l’empresa de negocis mediamebiental La Vola, de Manlleu.

El llibre és autoeditat pel mateix autor amb un tiratge aproximat de 500 exemplars que ven principalment a la parada de llibre vell que fa als mercats setmanals de divendres a Sant Quirze de Besora (Osona), dissabte a Vic (Osona) i diumenge a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), a més de llibreries del mateix Vic, Manresa, Olot, Tona, Manlleu, el Ripollès o el Vallès Oriental.

Els microrelats de Jordi Remolins. Febrer de 2020

El gran mastrubador (fragment), de Salvador Dalí. [Arxiu LR.]

Bon cop de canell

Vint quilòmetres abans d’arribar a casa el viatjant de productes de neteja es descorda la cremallera dels pantalons i comença a pelar-se-la sense deixar de conduir. Abaixa el volum de la ràdio per concentrar-se millor, consumant l’orgasme just abans de passar per davant del més gran prostíbul de la comarca. I mirant de reüll l’establiment, torna a recompondre el seu aspecte, esbufegant alleujat perquè un cop més ha salvat pels pèls, i pel canell, les comissions de la jornada.

Triangle a l’aula de l’amor

La professora va entrar a l’aula de secundària estirant-se la minifaldilla, esperant que el gest seductor no passés desapercebut per al noi grenyut de la primera fila a qui no ha tret l’ull del damunt des que va començar el curs. El noi grenyut de la primera fila va mirar absent la professora i va obrir el llibre de ciències naturals sense deixar de pensar ni un moment en el seu veí de pupitre, un jove desmanegat i gandul amb uns bonics ulls verds a qui tard o d’hora li plantejaria la possibilitat de mantenir relacions. El jove dels ulls verds ni tan sols va treure el llibre de la cartera, i es va passar tota la classe amb la mirada perduda, esperant el moment de tornar a casa i poder-se-la pelar visionant la pel·lícula pornogràfica que havia llogat aquell mateix matí al videoclub.

El drama de la mà esquerra

Quatre dits de l’operari metal·lúrgic van desaparèixer sota la premsa convertint la seva mà dreta en un grotesc simulacre del que havia estat. Al cap d’uns anys, el darrer dit d’aquesta extremitat va comprovar l’eficàcia de tall del ganivet de cuina mentre es preparava un entrepà de pernil salat. Però el que realment emprenya l’antic operari no és que ja no pugui xocar la mà amb naturalitat o que el fotessin fora de l’equip de veterans de bàsquet, sinó que ara quan se la pela amb l’esquerra, ja no té la sensació que la palla li està fent algú altre.

Els límits avortistes

El ministre de sanitat va signar la nova normativa antiavortista, que ampliava els supòsits criminals endurint considerablement les penes, i va tancar la ploma estilogràfica amb un deix de dignitat que impressionava el país sencer. Les imatges televisives també recollien la roda de premsa posterior per anunciar les mesures, amb un lleuger somriure al rostre del ministre a l’hora d’encaixar la mà del màxim mandatari de la conferència episcopal. La façana de moral, seguretat i fermesa va esfondrar-se flàccidament aquella mateixa nit, quan aplicant la nova reforma penal, una brigada de la policia judicial va irrompre a la seva habitació mentre el polític se l’estava pelant a dues mans.

Els microrelats de Jordi Remolins. Gener de 2020

Paradís a contrapeu

El somni de tota una vida s’acabava de fer realitat davant dels ulls del responsable del videoclub. Tres impressionants belleses femenines de suggeridores corbes, llavis molsuts i lascives mirades, vestides únicament amb uns minúsculs biquinis, mostraven els seus dits polze suplicant que les pugés al cotxe. Lamentablement tot just feia uns minuts que s’acabava de masturbar tres vegades visionant les darreres novetats pornogràfiques que aquell mateix matí li havien arribat, i va prémer l’accelerador conscient que en tota la puta vida aconseguiria oblidar el seu maleït infortuni.

Depravació a l’estadi

Tal com havia passat en la resta de partits de la temporada, els equips que s’enfrontaven pel tercer i quart lloc del campionat van sortir al camp amb una passivitat alarmant. Alguns jugadors fins i tot van abaixar-se els pantalons per masturbar-se, davant l’estupefacció d’un públic que amb prou feines tenia temps de tapar els ulls dels infants per a evitar que veiessin tanta depravació junta. Tot i l’empat final a zero i el lamentable espectacle ofert a tot el país, els diaris esportius van assenyalar que aquell havia estat sens dubte, el millor partit de consolació de la història.

Mercuri trifàl·lic.

La mà dreta del banyista

Des del dia que el jove banyista va llençar-se del trampolí sense comprovar que no hi havia ni una gota d’aigua i va destrossar-se els dos braços en topar amb el fons de la piscina, l’àvia materna ha estat la fidel substituta de les seves mans. Li cuina i li peixa el menjar, l’ajuda en les activitats diàries més bàsiques i li tecleja els articles que un diari li publica en el seu suplement de minusvàlues. Però a qui realment considera la seva mà dreta és a l’antic company de l’equip de natació que va fer-li la broma de deixar-lo caure borratxo a la piscina mentre ell es pixava de riure, i que ara penedit per la cruel omissió, s’ha vist moralment obligat a satisfer de forma manual, i algunes vegades fins i tot gutural, totes les necessitats sexuals.

L’autodelator

Els agents de policia van explicar al cantant d’òpera que se l’enduien sota l’acusació d’exhibicionisme, denunciat per la direcció d’una escola de secundària. L’acusat va negar repetidament la seva culpabilitat durant el trasllat a comissaria, jurant i perjurant que tot plegat no tenia fonament. Els agents van agrair que la cantarella s’interrompés just quan el furgó s’aturava en un semàfor per deixar passar un grup d’estudiants que sortien de classe, però no van adonar-se a temps de l’activitat manual del detingut fins que un viscós líquid blanc va impactar als seus respectius clatells.

L’«Homo vulgaris», de Nan Orriols, present arreu

Albert Enguix, Clàudia Masó i Nan Orriols a l’Espai Cultural Balenyà.

[Redacció.]

Tal com ja vam avançar en el darrer número de La Resistència, Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019, 128 pp.), el darrer llibre de Nan Orriols, ha fet una gira de presentacions. Com dèiem llavors, es tracta d’una obra serena i entenedora, en la seva línia habitual de transparència i despullament anímic, sense pèls a la llengua, amb textos breus, molt mesurats, àmpliament aforístics, que resumeixen el seu pensament sobre la condició humana i les contradiccions i paradoxes del temps que ens toca de sobreviure.

Se n’ha fet ressò, entre d’altres, el digital Osona.com, amb un article intitulat «Joan Orriols, en ple cicle de presentacions del seu nou llibre Homo vulgaris», en què es fa ressò, com a resum dels textos aforístics que omplen el volum, un fragment d’un escrit que hi apareix en format facsímil, a partir de notes escrites a mà per Orriols: «Els salvadors són els més deteriorats, mediocres i degenerats que han existit mai, i el Planeta, sempre benefactor, en un acte que l’honora, encara ens regala, generós, el canvi climàtic, també galopant, com la nostra vida. I en pocs anys ja no haurem de prendre cap decisió. De fet, ja està presa».

Per si no heu pogut assistir a cap presentació (encara n’hi haurà alguna l’any que ve, que anunciarem convenientment via Twitter), us deixem un dels molts enregistraments que n’ ha fet l’amic Bagué, en aquest cas amb Albert Enguix i la nostra col·laboradora, Clàudia Masó, a l’Espai Cultural Balenyà.

 

Els microrelats de Jordi Remolins. Desembre de 2019

Els secrets de la catifa

Amargat amb una existència cada vegada més feixuga per les infidelitats de la dona, la vida desordenada dels fills i les putades dels companys de feina, el cuidador d’animals salvatges va entrar a la gàbia dels tigres per a passar una estona amb els seus millors amics. A fi de recuperar l’autoestima va acostar-se al més vell dels felins, un exemplar comprensiu habituat a les confidències i es van fondre en una emotiva abraçada mentre la resta de tigres els contemplaven amb llàgrimes als ulls. Tan desfet el van veure i tanta llàstima van sentir per la seva desgràcia que després de devorar-li les vísceres, van afanyar-se a amagar-ne les costelles sota la catifa de la gàbia perquè la seva família cregués que en realitat havia fugit de casa per no haver de suportar-los mai més.

Agent de l’ordre

Quan va sortir al carrer i va veure com les rates eixien de la claveguera i degustaven el contingut d’una bossa d’escombraries sense immutar-se per la seva presència, el cap de la policia local va percebre que per algun motiu que desconeixia, els rosegadors havien descarat la seva actitud. Tornant al seu domicili, va buscar als armaris una bossa plena de raticida, va posar-se uns guants que va trobar al rebost i va baixar l’escala amb la intenció d’avortar aquell petit simulacre de rebel·lia. No va ser fins que una de les rates va treure una arma de foc i va disparar-li un tret entre cella i cella que l’agent va entendre, encara que només fos durant les dècimes de segon que va tardar a morir, que alguna cosa estava canviant en l’ordre mundial.

Frustració zoòfila

En el somni, el fill del vigilant de la finca del ciutadà multimilionari arreplegava desprevingut un bonic exemplar de dàlmata i el sodomitzava frenèticament. Tan bon punt el propietari del gos s’adonava dels crits de dolor, ell interrompia la violació i fugia a tota llet en un descapotable esportiu a la recerca de noves víctimes. Quan ja estava convençut d’haver-se transformat en un zoòfil pervertit, va despertar-se, va flexionar les dues potes anteriors, les dues posteriors, i va acostar-se movent frenèticament la cua a comprovar si el cuiner de la casa ja li havia deixat l’esmorzar al seu recipient metàl·lic.

Els miracles asfàltics del gos abandonat

El conductor de la furgoneta va fer un brusc moviment de volant quan els fars del vehicle van il·luminar el cadell abandonat. El gos va moure’s espantat cap a la línia blanca de la fosca carretera i només un miracle va fer possible que un cotxe esportiu que realitzava un avançament prohibit no l’estampés damunt l’asfalt. Uns segons abans que un camió d’alt tonatge el convertís en una pelleringa inidentificable, un meteorit de gran diàmetre va impactar contra la terra i va acabar no només amb el patiment del cadell sinó també amb tota resta de vida humana, animal o vegetal sobre el planeta.

«Homo vulgaris», de Nan Orriols

Nan Orriols a la presentació d’Homo vulgaris a la Biblioteca de Manlleu.

[Notes de Xavier Borràs.]

Nan Orriols és un ésser humà que valora l’amistat. En un dels seus darrers escrits diu: «Els amics no diuen res. Arriben, marxen i tornen. Però sempre hi són». Ell sempre hi és i al llarg de tants d’anys d’aventures ha teixit una xarxa d’amistats que —més enllà de coneguts i saludats, que també són munió— omple aquests darrers dies de novembre i primers de desembre les presentacions —Manlleu, Sant Joan de les Abadesses, Vic, Balenyà…— de la seva nova incursió editorial: Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019, 128 pp.), obra serena i entenedora, en la seva línia habitual de transparència i despullament anímic, sense pèls a la llengua, amb textos breus, molt mesurats, àmpliament aforístics, que resumeixen el seu pensament sobre la condició humana i les contradiccions i paradoxes del temps que ens toca de sobreviure.

Orriols va iniciar el seu fer literari, a base d’escrits en qualsevol paper que es pogués fer servir, fa molts i molts anys, però a nivell públic no es va estrenar fins l’any 2011 amb Certeses i somnis (prosa poètica) i que va continuar amb Ànimes (assaig d’homenatge a les Guilleries), Ocells petits (poesia) i Pintallavis (aforismes) —tots els quals amb el bon segell de Viena Edicions—, a més de l’edició de bibliòfil (amb les seves pintures) Indi, i el darrer, l’any passat, en col·laboració amb Esther Pujadas, Robots, tòtils i cacanòries. i, encara, tota la ingent tasca que està fent per al reconeixement de la seva tieta, la gran escriptora Maria Dolors Orriols.

coberta homo vulgaris
Il·lustració de Nan Orriols per a la coberta d’Homo vulgaris.

Precisament, Pujadas, una mena de torsimany de la lletra i la llengua d’Orriols i que fa el pròleg d’aquest nou Homo vulgaris, hi diu que comenten tot el que escriu, «ja siguiu article per al blog La Resistència, un Serpent per al Diari de MAnlleu o els textos d’un nou llibre com en el cas d’Homo vulgaris on trobareu una mica de tot: aforismes, dedicatòries, recordatoris i fins i tot dibuixos amb els quals en Nan expressa i comparteix el que sent. M’agrada llegir-lo perquè mai no em deixa indiferent. Puc estar-hi d’acord o no, però cal reconèixer que em desperta sentiments i actituds: em fa pensar, reflexionar, riure i també enfadar».

De Pujadas, en aquest Homo vulgaris, Orriols bé n’escriu:

ENCENALLS

L’Esther Pujadas guarda paraules.
Diu que les perdem.
Aviat, ningú no podrà treure foc pels queixals
i tot haurà estat foc d’encenalls.

En aquest nou volum,l’autor diu d’ell mateix: «De molt jove vaig conèixer un gos de carrer i ens vam fer amics. M’agradava passejar pel mercat de bestiar i entretenir- me amb els xarlatans. No tenia cap interès pels estudis, i el tenia tot pels rius i les muntanyes. Vaig treballar i em vaig espavilar per comprar un xic de llibertat. Analitzats, amb intel·ligència animal, polítics, capellans i dropos, em vaig exiliar a les Guilleries i als Pirineus fa més de quaranta anys. M’agraden els deserts i els boscos i estimo els amics».

Per anar fent boca d’aquest Homo vulgaris, us deixem amb tres incursions aforístiques que inclou el llibre, també il·lustrat per l’autor (que ven làmines d’aquestes il·lustracions per a afavorir la causa dels presos i dels exiliats.):

Dones i homes som vanitat.
Callar és de savis.
(És per aquest fet que som tants, els que escrivim.)

Einstein deia que la memòria és
la intel·ligència dels babaus. També, podríem dir que el plagi és
la supervivència dels més inútils. (Deixo clar que acabo de plagiar Einstein.)

Paraules sense sentit i que, per molt que les ordenem, no tindran mai cap sentit.

Al llibre, dedicat als resistents, hi plana tothora la crisi ecològica, un pensament que acompanya invariablement l’autor —coneixedor i amic de mare Natura, bèsties i bestioles—, com resumeix en aquesta

NOTÍCIA

2019. Primavera
Dic que l’espècie humana és el ser més criminal de l’univers conegut.
Dic que un sofista és el mateix que un filòsof, i que tan criminal és el jutge com l’acusat.
No podem separar els humans en bons i dolents. El nostre judici és per al comú de tots plegats. Rics i pobres tenen la mateixa responsabilitat.
La sisena extinció no discrimina a ningú.
Tots torturem animals. Tots mengem plàstic. Tots bevem herbicides. 
El nostre temps s’acaba, i l’home superior o vulgar, sàpiens o neandertal, va agonitzant. En pocs anys no se sentirà la seva veu.

Estigueu atents si aviat aquest Homo vulgaris aterra a prop de casa vostra i gaudiu-ne tan com pugueu.

Els microrelats de Jordi Remolins. Novembre de 2019

Zoofília extrema al fons de l’aquari

Tip de rebre tota mena de negatives dels animals del barri, el ratolí va estar sospesant la possibilitat d’obrir el seu ventall d’amants zoofílics amb els habitants de l’aquari. Un vespre que anava especialment calent, va llençar-s’hi i va intentar penetrar desenes de peixos i cefalòpodes que amb una habilitat inesperada, se li escorrien entre les mans abans que ell pogués fer-ho dins del seu cul. Quan finalment va aconseguir sodomitzar l’eriçó del fons de l’aquari, va descobrir l’immens plaer que proporciona el sexe sense oxigen, i de retruc va quedar marcat físicament i psicològicament, per les pràctiques sadomasoquistes.

Massacre que per bé no vingui

Tot i no tenir gaire gana perquè aquells dies l’havien estat engreixant de valent de cara a l’àpat de Nadal, el gall d’indi va rodejar el fill de dos anys dels grangers i va clavar-li milers de piconades, reduint-lo a un manyoc de vísceres irreconeixibles, posteriorment devorades pel porc i la truja. Els pares del nen van buscar-lo durant tres dies i les seves corresponents nits, però incapaços de trobar-ne cap indici van acabar denunciant un suposat segrest a la policia. Veient l’estat depressiu en què havien caigut els dos responsables de la granja, els animals van lamentar profundament la seva irreflexiva actitud, amb l’atenuant alleujador que aquell drama els permetria sobreviure com a mínim a unes festes sense res a celebrar.

Terror dins dels llençols

El contacte d’una pell escatosa va desvetllar al president del comitè d’empresa dels treballadors del zoològic, a les dues de la nit. El cor li anava a mil però va quedar-se quiet amb la serp que algú li havia posat dins dels llençols enroscant-se entre les seves cames, xiulant sibil·linament, i llepant-li bífidament la pell, provocant uns calfreds que aviat li van amarar el cos de suor. Al cap d’una estona, recordant els trenta anys allitant-se amb la seva antiga parella, va perdre la por pel rèptil i es va tornar a adormir plàcidament mentre el perillosíssim animal verinós, conscient del seu fracàs en la missió, s’enfonsava en una incurable depressió.

Infortuni capil·lar

La depressió del professor de secundària en constatar que la caiguda del seu cabell era irreversible va ser tan gran, que va celebrar el darrer àpat barrejant-hi les restes de barbitúrics que guardava per casa, precipitant-se a una fi dramàtica a causa de la gran aprensió que sentia a quedar-se calb. Quan al cap d’unes hores de ser mort la seva ànima va reencarnar-se en un dels nadons de pop de l’aquari, el cefalòpode va córrer per tot el recinte buscant-hi infructuosament una farmaciola. Consternat per l’evidència d’un futur despietadament cruel, va prendre consciència que el seu immens i brillant caparró seria exhibit a milers d’escolars i tafaners durant les properes dècades.