Albert Enguix, Clàudia Masó i Nan Orriols a l’Espai Cultural Balenyà.
[Redacció.]
Tal com ja vam avançar en el darrer número de La Resistència, Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019, 128 pp.), el darrer llibre de Nan Orriols, ha fet una gira de presentacions. Com dèiem llavors, es tracta d’una obra serena i entenedora, en la seva línia habitual de transparència i despullament anímic, sense pèls a la llengua, amb textos breus, molt mesurats, àmpliament aforístics, que resumeixen el seu pensament sobre la condició humana i les contradiccions i paradoxes del temps que ens toca de sobreviure.
Se n’ha fet ressò, entre d’altres, el digital Osona.com, amb un article intitulat «Joan Orriols, en ple cicle de presentacions del seu nou llibre Homo vulgaris», en què es fa ressò, com a resum dels textos aforístics que omplen el volum, un fragment d’un escrit que hi apareix en format facsímil, a partir de notes escrites a mà per Orriols: «Els salvadors són els més deteriorats, mediocres i degenerats que han existit mai, i el Planeta, sempre benefactor, en un acte que l’honora, encara ens regala, generós, el canvi climàtic, també galopant, com la nostra vida. I en pocs anys ja no haurem de prendre cap decisió. De fet, ja està presa».
Per si no heu pogut assistir a cap presentació (encara n’hi haurà alguna l’any que ve, que anunciarem convenientment via Twitter), us deixem un dels molts enregistraments que n’ ha fet l’amic Bagué, en aquest cas amb Albert Enguix i la nostra col·laboradora, Clàudia Masó, a l’Espai Cultural Balenyà.
Amargat amb una existència cada vegada més feixuga per les infidelitats de la dona, la vida desordenada dels fills i les putades dels companys de feina, el cuidador d’animals salvatges va entrar a la gàbia dels tigres per a passar una estona amb els seus millors amics. A fi de recuperar l’autoestima va acostar-se al més vell dels felins, un exemplar comprensiu habituat a les confidències i es van fondre en una emotiva abraçada mentre la resta de tigres els contemplaven amb llàgrimes als ulls. Tan desfet el van veure i tanta llàstima van sentir per la seva desgràcia que després de devorar-li les vísceres, van afanyar-se a amagar-ne les costelles sota la catifa de la gàbia perquè la seva família cregués que en realitat havia fugit de casa per no haver de suportar-los mai més.
Agent de l’ordre
Quan va sortir al carrer i va veure com les rates eixien de la claveguera i degustaven el contingut d’una bossa d’escombraries sense immutar-se per la seva presència, el cap de la policia local va percebre que per algun motiu que desconeixia, els rosegadors havien descarat la seva actitud. Tornant al seu domicili, va buscar als armaris una bossa plena de raticida, va posar-se uns guants que va trobar al rebost i va baixar l’escala amb la intenció d’avortar aquell petit simulacre de rebel·lia. No va ser fins que una de les rates va treure una arma de foc i va disparar-li un tret entre cella i cella que l’agent va entendre, encara que només fos durant les dècimes de segon que va tardar a morir, que alguna cosa estava canviant en l’ordre mundial.
Frustració zoòfila
En el somni, el fill del vigilant de la finca del ciutadà multimilionari arreplegava desprevingut un bonic exemplar de dàlmata i el sodomitzava frenèticament. Tan bon punt el propietari del gos s’adonava dels crits de dolor, ell interrompia la violació i fugia a tota llet en un descapotable esportiu a la recerca de noves víctimes. Quan ja estava convençut d’haver-se transformat en un zoòfil pervertit, va despertar-se, va flexionar les dues potes anteriors, les dues posteriors, i va acostar-se movent frenèticament la cua a comprovar si el cuiner de la casa ja li havia deixat l’esmorzar al seu recipient metàl·lic.
Els miracles asfàltics del gos abandonat
El conductor de la furgoneta va fer un brusc moviment de volant quan els fars del vehicle van il·luminar el cadell abandonat. El gos va moure’s espantat cap a la línia blanca de la fosca carretera i només un miracle va fer possible que un cotxe esportiu que realitzava un avançament prohibit no l’estampés damunt l’asfalt. Uns segons abans que un camió d’alt tonatge el convertís en una pelleringa inidentificable, un meteorit de gran diàmetre va impactar contra la terra i va acabar no només amb el patiment del cadell sinó també amb tota resta de vida humana, animal o vegetal sobre el planeta.
Nan Orriols és un ésser humà que valora l’amistat. En un dels seus darrers escrits diu: «Els amics no diuen res. Arriben, marxen i tornen. Però sempre hi són». Ell sempre hi és i al llarg de tants d’anys d’aventures ha teixit una xarxa d’amistats que —més enllà de coneguts i saludats, que també són munió— omple aquests darrers dies de novembre i primers de desembre les presentacions —Manlleu, Sant Joan de les Abadesses, Vic, Balenyà…— de la seva nova incursió editorial: Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019, 128 pp.), obra serena i entenedora, en la seva línia habitual de transparència i despullament anímic, sense pèls a la llengua, amb textos breus, molt mesurats, àmpliament aforístics, que resumeixen el seu pensament sobre la condició humana i les contradiccions i paradoxes del temps que ens toca de sobreviure.
Orriols va iniciar el seu fer literari, a base d’escrits en qualsevol paper que es pogués fer servir, fa molts i molts anys, però a nivell públic no es va estrenar fins l’any 2011 amb Certeses i somnis (prosa poètica) i que va continuar amb Ànimes (assaig d’homenatge a les Guilleries), Ocells petits (poesia) i Pintallavis (aforismes) —tots els quals amb el bon segell de Viena Edicions—, a més de l’edició de bibliòfil (amb les seves pintures)Indi, i el darrer, l’any passat, en col·laboració amb Esther Pujadas, Robots, tòtils i cacanòries. i, encara, tota la ingent tasca que està fent per al reconeixement de la seva tieta, la gran escriptora Maria Dolors Orriols.
Il·lustració de Nan Orriols per a la coberta d’Homo vulgaris.
Precisament, Pujadas, una mena de torsimany de la lletra i la llengua d’Orriols i que fa el pròleg d’aquest nou Homo vulgaris, hi diu que comenten tot el que escriu, «ja siguiu article per al blog La Resistència, un Serpent per al Diari de MAnlleu o els textos d’un nou llibre com en el cas d’Homo vulgaris on trobareu una mica de tot: aforismes, dedicatòries, recordatoris i fins i tot dibuixos amb els quals en Nan expressa i comparteix el que sent. M’agrada llegir-lo perquè mai no em deixa indiferent. Puc estar-hi d’acord o no, però cal reconèixer que em desperta sentiments i actituds: em fa pensar, reflexionar, riure i també enfadar».
De Pujadas, en aquest Homo vulgaris, Orriols bé n’escriu:
ENCENALLS
L’Esther Pujadas guarda paraules. Diu que les perdem. Aviat, ningú no podrà treure foc pels queixals i tot haurà estat foc d’encenalls.
En aquest nou volum,l’autor diu d’ell mateix: «De molt jove vaig conèixer un gos de carrer i ens vam fer amics. M’agradava passejar pel mercat de bestiar i entretenir- me amb els xarlatans. No tenia cap interès pels estudis, i el tenia tot pels rius i les muntanyes. Vaig treballar i em vaig espavilar per comprar un xic de llibertat. Analitzats, amb intel·ligència animal, polítics, capellans i dropos, em vaig exiliar a les Guilleries i als Pirineus fa més de quaranta anys. M’agraden els deserts i els boscos i estimo els amics».
Per anar fent boca d’aquest Homo vulgaris, us deixem amb tres incursions aforístiques que inclou el llibre, també il·lustrat per l’autor (que ven làmines d’aquestes il·lustracions per a afavorir la causa dels presos i dels exiliats.):
Dones i homes som vanitat. Callar és de savis. (És per aquest fet que som tants, els que escrivim.)
Einstein deia que la memòria és la intel·ligència dels babaus. També, podríem dir que el plagi és la supervivència dels més inútils. (Deixo clar que acabo de plagiar Einstein.)
Paraules sense sentit i que, per molt que les ordenem, no tindran mai cap sentit.
Al llibre, dedicat als resistents, hi plana tothora la crisi ecològica, un pensament que acompanya invariablement l’autor —coneixedor i amic de mare Natura, bèsties i bestioles—, com resumeix en aquesta
NOTÍCIA
2019. Primavera Dic que l’espècie humana és el ser més criminal de l’univers conegut. Dic que un sofista és el mateix que un filòsof, i que tan criminal és el jutge com l’acusat. No podem separar els humans en bons i dolents. El nostre judici és per al comú de tots plegats. Rics i pobres tenen la mateixa responsabilitat. La sisena extinció no discrimina a ningú. Tots torturem animals. Tots mengem plàstic. Tots bevem herbicides. El nostre temps s’acaba, i l’home superior o vulgar, sàpiens o neandertal, va agonitzant. En pocs anys no se sentirà la seva veu.
Estigueu atents si aviat aquest Homo vulgaris aterra a prop de casa vostra i gaudiu-ne tan com pugueu.
Tip de rebre tota mena de negatives dels animals del barri, el ratolí va estar sospesant la possibilitat d’obrir el seu ventall d’amants zoofílics amb els habitants de l’aquari. Un vespre que anava especialment calent, va llençar-s’hi i va intentar penetrar desenes de peixos i cefalòpodes que amb una habilitat inesperada, se li escorrien entre les mans abans que ell pogués fer-ho dins del seu cul. Quan finalment va aconseguir sodomitzar l’eriçó del fons de l’aquari, va descobrir l’immens plaer que proporciona el sexe sense oxigen, i de retruc va quedar marcat físicament i psicològicament, per les pràctiques sadomasoquistes.
Massacre que per bé no vingui
Tot i no tenir gaire gana perquè aquells dies l’havien estat engreixant de valent de cara a l’àpat de Nadal, el gall d’indi va rodejar el fill de dos anys dels grangers i va clavar-li milers de piconades, reduint-lo a un manyoc de vísceres irreconeixibles, posteriorment devorades pel porc i la truja. Els pares del nen van buscar-lo durant tres dies i les seves corresponents nits, però incapaços de trobar-ne cap indici van acabar denunciant un suposat segrest a la policia. Veient l’estat depressiu en què havien caigut els dos responsables de la granja, els animals van lamentar profundament la seva irreflexiva actitud, amb l’atenuant alleujador que aquell drama els permetria sobreviure com a mínim a unes festes sense res a celebrar.
Terror dins dels llençols
El contacte d’una pell escatosa va desvetllar al president del comitè d’empresa dels treballadors del zoològic, a les dues de la nit. El cor li anava a mil però va quedar-se quiet amb la serp que algú li havia posat dins dels llençols enroscant-se entre les seves cames, xiulant sibil·linament, i llepant-li bífidament la pell, provocant uns calfreds que aviat li van amarar el cos de suor. Al cap d’una estona, recordant els trenta anys allitant-se amb la seva antiga parella, va perdre la por pel rèptil i es va tornar a adormir plàcidament mentre el perillosíssim animal verinós, conscient del seu fracàs en la missió, s’enfonsava en una incurable depressió.
Infortuni capil·lar
La depressió del professor de secundària en constatar que la caiguda del seu cabell era irreversible va ser tan gran, que va celebrar el darrer àpat barrejant-hi les restes de barbitúrics que guardava per casa, precipitant-se a una fi dramàtica a causa de la gran aprensió que sentia a quedar-se calb. Quan al cap d’unes hores de ser mort la seva ànima va reencarnar-se en un dels nadons de pop de l’aquari, el cefalòpode va córrer per tot el recinte buscant-hi infructuosament una farmaciola. Consternat per l’evidència d’un futur despietadament cruel, va prendre consciència que el seu immens i brillant caparró seria exhibit a milers d’escolars i tafaners durant les properes dècades.
L’edifici esfondrat del carrer Capità Arenas. [Arxiu de S. Vilanova.][Notes de Xavier Borràs.]
La mateixa setmana de la ignominiosa sentència del 14-O arribava a les llibreries L’explosió de Capità Arenas [Apostroph Edicions], l’assaig periodístic de Santiago Vilanova (Olot, 1947), que descriu, amb tons de thriller i novel·la negra, la trama del gas natural a la Barcelona preolímpica.
La nit del 6 de març de 1972 s’esfondra un edifici de deu pisos al carrer Capità Arenas de Barcelona. En el sinistre hi perden la vida divuit persones. S’intenta desviar l’atenció de l’opinió pública dient que l’explosió està relacionada amb un grup d’extrema dreta. La intenció: amagar una explosió de gas natural, de recent i encara deficient implantació, que està substituint el gas ciutat, un producte molt menys eficient i més contaminant.
Aquest cas va posar de manifest la manca de llibertat de premsa i la intervenció del sector energètic sobre els mitjans de comunicació. Malauradament, els següents anys hi va haver altres explosions; la companyia Gas Natural no va poder negar que el seu nou producte, el gas natural , n’era el responsable.
Santiago Vilanova, que llavors era periodista i va seguir tot el cas, va acabar processat per criticar l’indult reial a tots els encausats per aquelles explosions i pel sobreseïment dels sumaris oberts. Cap judici oral mai va poder explicar els orígens de les explosions, frustrant els drets dels familiars de les víctimes.
L’explosió de Capità Arenas, el primer títol que es publica sota la col·lecció «Apostroph» Assaig, és un document insòlit de com el control dels mitjans de comunicació per part dels oligopolis energètics i les connivències polítiques amb la Justícia poden silenciar la llibertat d’expressió i manipular-la, una qüestió que és, avui, gairebé mig segle després, de trista i permanent actualitat, com posen de manifest casos com el del Castor, a les Terres de l’Ebre.
Portada del Diario de Barcelona del 7 de març de 1972 [Foto: Brangulí.]Vilanova ha estat un dels pioners del periodisme d’investigació a Catalunya, especialment durant els anys que va ser redactor de Diario de Barcelona i El Correo Catalán. Va consolidar el seu prestigi amb les informacions que va publicar sobre l’explosió de Capità Arenas.
Ha dedicat les darreres dècades a divulgar el pensament ecologista i ha publicat més de divuit llibres, entre els quals quatre novel·les, dedicats a defensar un model energètic democràtic, descentralitzat i basat en les energies renovables. El 1983 va rebre com a director del Diario de Barcelona —en l’etapa en què va ser autogestionat pels treballadors—, el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme. És membre de l’associació Journalistes Ecrivains pour la Nature et l’Écologie, col·laborador d’opinió del diari El Punt Avui i ponent de la Secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès.
Després de la presentació del llibre a la seva ciutat natal (Olot), el passat 25 d’octubre, se’n farà, de moment, també a la Llibreria Les Voltes de Girona (plaça del Vi, 2) el 28 de novembre, i a l’Ateneu Barcelonès el 9 de desembre a les 19:00 h a la Sala Verdaguer, amb la presència de redactors i col·laboradors del Diario de BArcelona de l’època autogestionària (1983-1984): CArles Llorens, Lluís Busquets, Jaume Reixach, Alfons Ribera i Adolfo Barricard..
Per anar fent boca, dues recomanacions d’interès: un article del periodista Xavier Garcia a El Punt Avui, «El cas Capità arenas 1972»; i el primer capítol del llibre que podeu llegir des d’aquest vincle (cortesia de Vilaweb).
Malgrat la seva fama de follador impecable, el venedor de matalassos i flassades mantenia amb orgull que mai havia enganyat la seva parella. En realitat s’havia passat per la pedra un ampli percentatge de les fèmines del barri però també era cert que en cap cas havia oblidat d’explicar-ho tot a la dona quan tornava a casa. Per no parlar de les vegades que ho feia al sofà de la sala d’estar, al llit del matrimoni o a qualsevol altre racó de la residència conjugal, amb la seva senyora com a testimoni.
Ella sempre ho faria
El maltractador de gènere va constatar un profund dolor al braç i al palmell de la mà després de l’enèsima pallissa que infligia aquella setmana a la seva dona. Alarmat pel propi patiment, a partir d’aleshores l’home va obligar-la a autoagredir-se. De tan acollonida com la tenia, no li va caldre ni aixecar la veu perquè executés amb acarnissament les seves ordres, ni tan sols perquè un cop traspassat, víctima d’una sobredosi de brandi barat, ella seguís autolesionant-se i gaudint secretament d’uns costums profundament sadomasoquistes.
Reincident per partida doble
Recolzat en el marc de la porta de la cuina, el comercial de publicitat diu a la seva dona que surt un moment per tirar les escombraries i comprar un paquet de tabac, tot i que acaba de decidir que vol deixar de fumar. Quan baixa al carrer, obre la porta del contenidor i hi llença el cervell. Altre cop a casa, deixa la bossa d’escombraries al rebedor, encén una cigarreta d’un paquet a mig consumir i s’acosta a la dona per besar-li els llavis.
Recurs telefònic a la llar del maltractador
L’irascible maltractador domèstic va ser conscient que hauria de deixar d’agredir la seva dona si no la volia perdre. Ella havia amenaçat denunciar-lo la pròxima vegada que li posés la mà a sobre, i per la manera de dir-ho sabia que ho faria. Per això, a partir d’aquell moment, cada vegada que trobava el sopar fred o la roba sense planxar, feia un truc a la seva germana, una corpulenta lesbiana d’un metre noranta d’alt per la mateixa mida d’amplada, perquè fos ella qui la mantingués a ratlla a base d’hòsties.
Remolins enfila aquest setembre els seus microrelats entorn les parelles.
Una cita amb el temps
Després de quaranta mesos de festeig, la jove i atractiva parella va decidir trencar la relació, però es van prometre que al cap de trenta anys, coincidint amb la mateixa data, es retrobarien altre cop a l’estació d’autobusos on s’havien conegut. Després de viure les respectives vides sense saber res l’un de l’altre, van acudir a la cita amb una curiositat que el temps no havia pogut esborrar. La seva actual aparença física era, però, tan diferent que ni tan sols cinc hores després de fer tombs per l’estació van ser capaços —ni ganes— de conèixer-se, i quan la dona de la neteja va demanar-los que sortissin perquè havia de tancar, tots dos van tornar a casa convençuts que era l’altre qui havia incomplert la seva paraula.
Una altra cita amb el temps
Després de quaranta-un mesos de festeig, la jove i atractiva parella va trencar la relació, però es van prometre que al cap de trenta-un anys es retrobarien altre cop a l’estació d’autobusos, coincidint amb la festivitat del dia dels difunts en què es van conèixer. La tarda que estaven citats, l’home físicament demacrat per l’edat i els excessos d’una vida poc disciplinada, va adonar-se que l’Ajuntament havia demolit l’antiga estació, però va acudir a la nova que havien construït en un altre barri de la ciutat, amb l’esperança que la seva antiga xicota tingués la mateixa idea. A la mateixa hora que marxava decebut per les cinc hores d’inútil espera, ella —encara més castigada pels cucs i les erugues que voltaven pel seu organisme— va rendir-se a l’obsessió d’obrir la caixa de fusta on feia una dècada i mitja que estava tancada, cagant-se en la mare que va parir a qui va rematar els claus que ara li impedien complir amb la seva paraula.
Mala peça al taüt
El previsor director de l’entitat d’estalvis va deixar escrit que el dia del seu enterrament deixessin un telèfon mòbil dins de la caixa, per si alguna errada mèdica el portava al cementiri encara viu. Al cap d’hores d’haver tancat la làpida, efectivament l’home va despertar del seu estat de letargia momentània i va afanyar-se a trucar, abans no s’acabés el poc oxigen que quedava dins del taüt. El món sencer va caure-li a sobre quan va adonar-se que no tenia cobertura, tot i que en cas d’haver-ne disposat només li hauria servit per sentir el senyal de comunicar de l’únic número que coneixia de memòria, el de la seva dona, que en aquell moment organitzava telefònicament amb l’amant de tota la vida un viatge per a celebrar el seu nou estat civil.
Mal tràngol
El regidor d’urbanisme de l’Ajuntament va quedar en una posició extremament incòmoda quan just asseure’s a taula va entrar al menjador la seva jove amb un esplèndid escot que deixava entreveure la regatera d’uns pits exuberants, acompanyant el fill per al sopar de Cap d’Any. Feia uns mesos que tots dos es veien d’amagat en una relació malaltissa i intensa, on la passió hi jugava un paper predominant. Quan van acabar-se les postres i els licors i finalment va aixecar-se de la cadira de fusta amb una pota més curta que les altres i el respatller bonyegut per anar a seure a l’ampli i tou sofà de la sala d’estar, la seva postura va millorar ostensiblement.
L’acaparador de premis de novel·la històrica va passar a ser també ell història, quan l’escriptor de contes de terror va aparèixer furtivament de darrere una columna del garatge amb un ganivet a la mà arran d’un atac de gelosia per l’elevat nombre de vendes de la seva última obra. Un company que es guanyava la vida escrivint llibres de gènere negre i que casualment havia observat l’escena, va denunciar-lo a un policia que tot just estava aprenent a llegir i escriure. Afortunadament per a tots plegats, la jutgessa era una aficionada a la literatura eròtica i en lloc de judici va muntar una orgia amb múltiples orgasmes, dobles penetracions i alguna fel·lació homosexual, on a última hora també s’hi va sumar un autor eunuc conegut per la seva prestigiosa obra surrealista.
L’amnèsia del violador
El taloneig d’una imponent senyora, va ofuscar el violador que va seguir-la, sigil·losament, fins a un obscur aparcament, on la va aturar i immobilitzar empenyent-la sobre la capota d’un cotxe. Mentre s’abaixava compulsivament pantalons i calçotets, va recordar la gratuïtat del gest, ja que el pare de l’última víctima li havia tallat les pilotes abans de denunciar-lo a la policia, amb el resultat de deu anys de presó i un trauma amnèsic que li havia atrofiat seriosament la memòria. L’alleujament inicial davant del ridícul manyoc genital va convertir-se ràpidament en dolor i patiment a la cara de la rotunda fèmina, quan en ple atac d’ira el violador va retorçar-li el coll fins a estar ben segur que no podria fotre-li enlaire la llibertat condicional, a menys que la invoquessin en una sessió d’espiritisme.
Passatemps de la bèstia
Cada vegada que el rector arriba amb l’aigua beneïda i la creu consagrada a la llar del venedor de ciris per exorcitzar-ne el domicili, el dimoni s’escapa i espera pacientment dins del cos del gat dels veïns fins que el ministre de déu marxa de nou. L’enviat del mal no té res en especial contra aquell home o la seva família, però s’ho passa de pebrots putejant l’exorcista. A més, veient com la humanitat s’encarrega d’engegar a prendre pel cul l’univers sencer, ha decidit no fer res més que contemplar-ho perquè evidentment, ell no ho podria fer millor.
El malaguanyat talent de la mèdium
Els familiars del vicepresident del Govern estaven tan seriosament preocupats amb les veus que aquest deia sentir dins del seu despatx oficial, que van trucar a una mèdium perquè trobés algun remei a la situació. Efectivament, la dona va constatar que la versió de l’eminent polític era certa i va demanar que la deixessin sola per combatre aquella presència indesitjada. Quan tots van ser fora, va treure les piles de l’aparell de ràdio que feia mesos que funcionava nit i dia en un extrem de la llibreria i va sortir de la cambra amb la resignada sensació d’estar desaprofitant les seves habilitats paranormals amb una colla d’imbècils.
