«L’explosió de Capità Arenas», de Santiago Vilanova

L’edifici esfondrat del carrer Capità Arenas. [Arxiu de S. Vilanova.]
[Notes de Xavier Borràs.]

La mateixa setmana de la ignominiosa sentència del 14-O arribava a les llibreries L’explosió de Capità Arenas [Apostroph Edicions], l’assaig periodístic de Santiago Vilanova (Olot, 1947), que descriu, amb tons de thriller i novel·la negra, la trama del gas natural a la Barcelona preolímpica.

La nit del 6 de març de 1972 s’esfondra un edifici de deu pisos al carrer Capità Arenas de Barcelona. En el sinistre hi perden la vida divuit persones. S’intenta desviar l’atenció de l’opinió pública dient que l’explosió està relacionada amb un grup d’extrema dreta. La intenció: amagar una explosió de gas natural, de recent i encara deficient implantació, que està substituint el gas ciutat, un producte molt menys eficient i més contaminant.

Aquest cas va posar de manifest la manca de llibertat de premsa i la intervenció del sector energètic sobre els mitjans de comunicació. Malauradament, els següents anys hi va haver altres explosions; la companyia Gas Natural no va poder negar que el seu nou producte, el gas natural , n’era el responsable.

Santiago Vilanova, que llavors era periodista i va seguir tot el cas, va acabar processat per criticar l’indult reial a tots els encausats per aquelles explosions i pel sobreseïment dels sumaris oberts. Cap judici oral mai va poder explicar els orígens de les explosions, frustrant els drets dels familiars de les víctimes.

L’explosió de Capità Arenas, el primer títol que es publica sota la col·lecció «Apostroph» Assaig, és un document insòlit de com el control dels mitjans de comunicació per part dels oligopolis energètics i les connivències polítiques amb la Justícia poden silenciar la llibertat d’expressió i manipular-la, una qüestió que és, avui, gairebé mig segle després, de trista i permanent actualitat, com posen de manifest casos com el del Castor, a les Terres de l’Ebre.

Portada del Diario de Barcelona del 7 de març de 1972 [Foto: Brangulí.]
Vilanova ha estat un dels pioners del periodisme d’investigació a Catalunya, especialment durant els anys que va ser redactor de Diario de Barcelona i El Correo Catalán. Va consolidar el seu prestigi amb les informacions que va publicar sobre l’explosió de Capità Arenas.

Ha dedicat les darreres dècades a divulgar el pensament ecologista i ha publicat més de divuit llibres, entre els quals quatre novel·les, dedicats a defensar un model energètic democràtic, descentralitzat i basat en les energies renovables. El 1983 va rebre com a director del Diario de Barcelona —en l’etapa en què va ser autogestionat pels treballadors—, el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme. És membre de l’associació Journalistes Ecrivains pour la Nature et l’Écologie, col·laborador d’opinió del diari El Punt Avui i ponent de la Secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès.

Després de la presentació del llibre a la seva ciutat natal (Olot), el passat 25 d’octubre, se’n farà, de moment, també a la Llibreria Les Voltes de Girona (plaça del Vi, 2) el 28 de novembre, i a l’Ateneu Barcelonès el 9 de desembre a les 19:00 h a la Sala Verdaguer, amb la presència de redactors i col·laboradors del Diario de BArcelona de l’època autogestionària (1983-1984): CArles Llorens, Lluís Busquets, Jaume Reixach, Alfons Ribera i Adolfo Barricard..

Per anar fent boca, dues recomanacions d’interès: un article del periodista Xavier Garcia a El Punt Avui, «El cas Capità arenas 1972»; i el primer capítol del llibre que podeu llegir des d’aquest vincle (cortesia de Vilaweb).

Microlrelats de Jordi Remolins. Octubre de 2019

[Narracions de Jordi Remolins.]

La veritat per davant

Malgrat la seva fama de follador impecable, el venedor de matalassos i flassades mantenia amb orgull que mai havia enganyat la seva parella. En realitat s’havia passat per la pedra un ampli percentatge de les fèmines del barri però també era cert que en cap cas havia oblidat d’explicar-ho tot a la dona quan tornava a casa. Per no parlar de les vegades que ho feia al sofà de la sala d’estar, al llit del matrimoni o a qualsevol altre racó de la residència conjugal, amb la seva senyora com a testimoni.

Ella sempre ho faria

El maltractador de gènere va constatar un profund dolor al braç i al palmell de la mà després de l’enèsima pallissa que infligia aquella setmana a la seva dona. Alarmat pel propi patiment, a partir d’aleshores l’home va obligar-la a autoagredir-se. De tan acollonida com la tenia, no li va caldre ni aixecar la veu perquè executés amb acarnissament les seves ordres, ni tan sols perquè un cop traspassat, víctima d’una sobredosi de brandi barat, ella seguís autolesionant-se i gaudint secretament d’uns costums profundament sadomasoquistes.

Reincident per partida doble

Recolzat en el marc de la porta de la cuina, el comercial de publicitat diu a la seva dona que surt un moment per tirar les escombraries i comprar un paquet de tabac, tot i que acaba de decidir que vol deixar de fumar. Quan baixa al carrer, obre la porta del contenidor i hi llença el cervell. Altre cop a casa, deixa la bossa d’escombraries al rebedor, encén una cigarreta d’un paquet a mig consumir i s’acosta a la dona per besar-li els llavis.

Recurs telefònic a la llar del maltractador

L’irascible maltractador domèstic va ser conscient que hauria de deixar d’agredir la seva dona si no la volia perdre. Ella havia amenaçat denunciar-lo la pròxima vegada que li posés la mà a sobre, i per la manera de dir-ho sabia que ho faria. Per això, a partir d’aquell moment, cada vegada que trobava el sopar fred o la roba sense planxar, feia un truc a la seva germana, una corpulenta lesbiana d’un metre noranta d’alt per la mateixa mida d’amplada, perquè fos ella qui la mantingués a ratlla a base d’hòsties.

Microrelats de Jordi Remolins. Setembre de 2019

Remolins enfila aquest setembre els seus microrelats entorn les parelles.

Una cita amb el temps

Després de quaranta mesos de festeig, la jove i atractiva parella va decidir trencar la relació, però es van prometre que al cap de trenta anys, coincidint amb la mateixa data, es retrobarien altre cop a l’estació d’autobusos on s’havien conegut. Després de viure les respectives vides sense saber res l’un de l’altre, van acudir a la cita amb una curiositat que el temps no havia pogut esborrar. La seva actual aparença física era, però, tan diferent que ni tan sols cinc hores després de fer tombs per l’estació van ser capaços —ni ganes— de conèixer-se, i quan la dona de la neteja va demanar-los que sortissin perquè havia de tancar, tots dos van tornar a casa convençuts que era l’altre qui havia incomplert la seva paraula.

Una altra cita amb el temps

Després de quaranta-un mesos de festeig, la jove i atractiva parella va trencar la relació, però es van prometre que al cap de trenta-un anys es retrobarien altre cop a l’estació d’autobusos, coincidint amb la festivitat del dia dels difunts en què es van conèixer. La tarda que estaven citats, l’home físicament demacrat per l’edat i els excessos d’una vida poc disciplinada, va adonar-se que l’Ajuntament havia demolit l’antiga estació, però va acudir a la nova que havien construït en un altre barri de la ciutat, amb l’esperança que la seva antiga xicota tingués la mateixa idea. A la mateixa hora que marxava decebut per les cinc hores d’inútil espera, ella —encara més castigada pels cucs i les erugues que voltaven pel seu organisme— va rendir-se a l’obsessió d’obrir la caixa de fusta on feia una dècada i mitja que estava tancada, cagant-se en la mare que va parir a qui va rematar els claus que ara li impedien complir amb la seva paraula.

Mala peça al taüt

El previsor director de l’entitat d’estalvis va deixar escrit que el dia del seu enterrament deixessin un telèfon mòbil dins de la caixa, per si alguna errada mèdica el portava al cementiri encara viu. Al cap d’hores d’haver tancat la làpida, efectivament l’home va despertar del seu estat de letargia momentània i va afanyar-se a trucar, abans no s’acabés el poc oxigen que quedava dins del taüt. El món sencer va caure-li a sobre quan va adonar-se que no tenia cobertura, tot i que en cas d’haver-ne disposat només li hauria servit per sentir el senyal de comunicar de l’únic número que coneixia de memòria, el de la seva dona, que en aquell moment organitzava telefònicament amb l’amant de tota la vida un viatge per a celebrar el seu nou estat civil.

Mal tràngol

El regidor d’urbanisme de l’Ajuntament va quedar en una posició extremament incòmoda quan just asseure’s a taula va entrar al menjador la seva jove amb un esplèndid escot que deixava entreveure la regatera d’uns pits exuberants, acompanyant el fill per al sopar de Cap d’Any. Feia uns mesos que tots dos es veien d’amagat en una relació malaltissa i intensa, on la passió hi jugava un paper predominant. Quan van acabar-se les postres i els licors i finalment va aixecar-se de la cadira de fusta amb una pota més curta que les altres i el respatller bonyegut per anar a seure a l’ampli i tou sofà de la sala d’estar, la seva postura va millorar ostensiblement.

Els microrelats de Jordi Remolins. Juliol-Agost de 2019

Corporativisme blanc sobre fons negre

L’acaparador de premis de novel·la històrica va passar a ser també ell història, quan l’escriptor de contes de terror va aparèixer furtivament de darrere una columna del garatge amb un ganivet a la mà arran d’un atac de gelosia per l’elevat nombre de vendes de la seva última obra. Un company que es guanyava la vida escrivint llibres de gènere negre i que casualment havia observat l’escena, va denunciar-lo a un policia que tot just estava aprenent a llegir i escriure. Afortunadament per a tots plegats, la jutgessa era una aficionada a la literatura eròtica i en lloc de judici va muntar una orgia amb múltiples orgasmes, dobles penetracions i alguna fel·lació homosexual, on a última hora també s’hi va sumar un autor eunuc conegut per la seva prestigiosa obra surrealista.

L’amnèsia del violador

El taloneig d’una imponent senyora, va ofuscar el violador que va seguir-la, sigil·losament, fins a un obscur aparcament, on la va aturar i immobilitzar empenyent-la sobre la capota d’un cotxe. Mentre s’abaixava compulsivament pantalons i calçotets, va recordar la gratuïtat del gest, ja que el pare de l’última víctima li havia tallat les pilotes abans de denunciar-lo a la policia, amb el resultat de deu anys de presó i un trauma amnèsic que li havia atrofiat seriosament la memòria. L’alleujament inicial davant del ridícul manyoc genital va convertir-se ràpidament en dolor i patiment a la cara de la rotunda fèmina, quan en ple atac d’ira el violador va retorçar-li el coll fins a estar ben segur que no podria fotre-li enlaire la llibertat condicional, a menys que la invoquessin en una sessió d’espiritisme.

Passatemps de la bèstia

Cada vegada que el rector arriba amb l’aigua beneïda i la creu consagrada a la llar del venedor de ciris per exorcitzar-ne el domicili, el dimoni s’escapa i espera pacientment dins del cos del gat dels veïns fins que el ministre de déu marxa de nou. L’enviat del mal no té res en especial contra aquell home o la seva família, però s’ho passa de pebrots putejant l’exorcista. A més, veient com la humanitat s’encarrega d’engegar a prendre pel cul l’univers sencer, ha decidit no fer res més que contemplar-ho perquè evidentment, ell no ho podria fer millor.

El malaguanyat talent de la mèdium

Els familiars del vicepresident del Govern estaven tan seriosament preocupats amb les veus que aquest deia sentir dins del seu despatx oficial, que van trucar a una mèdium perquè trobés algun remei a la situació. Efectivament, la dona va constatar que la versió de l’eminent polític era certa i va demanar que la deixessin sola per combatre aquella presència indesitjada. Quan tots van ser fora, va treure les piles de l’aparell de ràdio que feia mesos que funcionava nit i dia en un extrem de la llibreria i va sortir de la cambra amb la resignada sensació d’estar desaprofitant les seves habilitats paranormals amb una colla d’imbècils.

Els microrelats de Jordi Remolins. Juny de 2019

Les anomenades ciències ocultes i l’espiritisme, que recrea Remolins en alguns dels seus mircorelats, van esclatar durant el segle XIX.

Malefici trencat

Quan el propietari de la llibreria va canviar d’adreça, tothom va advertir-lo del malefici de la seva nova botiga. Els tres darrers llogaters s’havien suïcidat per raons diverses, tallant-se les venes, penjant-se del sostre o tirant-se sota les rodes d’un autobús. Al cap d’una dècada regentant el negoci, el llibreter va llençar-se també del campanar de l’església, encara que només fos per putejar tots els pesats que el felicitaven contínuament per haver trencat la nefasta llegenda del local.

Un esperit obedient

La família del militar ultradretà va reunir-se al voltant de la taula amb un especialista en ciències ocultes i van unir les mans en cercle per establir-hi contacte, dos mesos després d’haver-lo enterrat. El mentalista va demanar durant més d’una hora a l’esperit que es manifestés, esperant inútilment algun senyal del més enllà. De fet, al mateix instant que va sentir el seu nom l’obedient espectre havia oblidat els prejudicis ètics, i disposat a satisfer la demanda dels seus éssers estimats, s’havia afegit immediatament a una concentració contra la guerra, per molt en desacord que estigués amb el lema pacifista de la manifestació.

Costumari automobilístic

El predicador de l’evangeli va acostumar-se a parlar sol mentre conduïa i era habitual veure’l darrere el volant gesticulant i xerrant pels descosits. Després de la sorpresa inicial, els seus conciutadans no van tardar a incorporar aquesta raresa a la col·lecció de manies i neurastènies dels membres de la comunitat. Qui no s’hi va acostumar mai va ser l’ànima de l’antic propietari del vehicle, que havia mort inhalant el fum de l’escapament a través d’un tub de goma introduït a l’interior de l’habitacle i que ara, tip de suportar els sermons d’aquest desgraciat, no sabia com fer-ho per a tornar-se a suïcidar.

Espiritisme contrariat

La mèdium va demanar de nou a l’ànima de l’antic multimilionari alcohòlic que es manifestés, però el vas seguia encallat al centre del tauler sense donar senyals de mobilitat. La família del difunt l’havia contractada per a invocar-lo a fi que expliqués des de l’altra vida l’amagatall del seu diner negre, una fortuna incalculable que en les darreres hores de vida havia estat incapaç de recordar mentre un coma etílic l’arrossegava a la mort. En cap de les cinc sessions en van treure res de positiu, amb l’esperit del traspassat contemplant l’escena contrariadament des d’un racó de l’habitació i maleint el vas de cap per avall sense una sola gota del seu bourbon preferit.

Albert Anglada publica una nova crònica de l’alta societat del territori de la UVic

[Redacció de La Resistència.]

El periodista, assessor de comunicació (i investigador) Albert Anglada (Sant Quirze de Besora, 1970) —autor de libres sobre temes d’història local d’Osona, en general, i dels municipis de Sant Quirze de Besora (segle XIX i Guerra Civil 1931-1939), Montesquiu i Sora— ha publicat el tercer lliurament de Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, una crònica de l’alta societat que, com en el volum anterior, inclou, a més d’Osona i el Ripollès, les comarques del Bages, el Vallès Oriental i la Garrotxa, és a dir, tot el territori on té instal·lacions la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC).

En aquesta ocasió, a més d’una disquisicó històrica sobre la llegenda anticlerical del Crist de Can Guixà o la requesta de dades sobre el «milionari anrquista» de Granollers, Jaume Anfruns Janer, Anglada se centra en un seguit de famílies de ciutats com Vic, Ripoll, Manresa, Granollers i Olot. Hi són radiografiats els negocis d’Ignasi Santacreu, Miquel dels Sants Anglada Puigcerver, Eudald Domènech Riera, Alfons Roquet i Maria Dolors Puigneró, esl germans Joan i Josep Font, la família Carandell, Maria Assumpta Vallduriola, el grup Tous, els germans Espona Massana, també els Palau Mallol i el Romero Espadamala, a més dels neogcis actuals de la «farmacèutica d’Olot» i família, amb Tomàs Feliu Bassols al capdavant.

Aquest passat 18 de juny, el periodista ToniMata i Riu li ha fet una entrevista a Albert Anglada sobre aquest darrer volum de la jet set al diari Regió 7 que podeu llegir en aquest vincle.

Albert Anglada és membre del Consell Editorial de La Resistència.

Podeu trobar el llibe o demanar-lo en alguns dels indrets que es llisten en aquest vincle.

«Maria Dolors Orriols, viure i escriure», de Montserrat Bacardí

Montserrat Bacardí
Montserrat Bacardí amb el seu Maria Dolors Orriols, viure i escriure. [Foto: Josep Maria Montaner.]
[Un text de Xavier Borràs.]

El passat dijous 16 de maig, a dos quarts de vuit del vespre, el Casinó de Vic va ser testimoni de la presentació, promoguda per la Universitat de Vic, del llibre, fonamental, «Maria Dolors Orriols, viure i escriure», que ha escrit, al segell d’Eumo Editorial, un treball ingent, infatigable, de més de 10 anys, de què l’autora, Montserrat Bacardí, ja va fer un primer tast al magnífic article «Maria Dolors Orriols o la revolta interior» (que forma part del monogràfic que la revista Ausa [XXVIII – 180, pp. 287-306], del Patronat d’Estudis Osonens, va dedicar l’any 2017 a «Sis dones escriptores»), i de què vam parlar al número 25 de febrer de 2019 de La Resistència.

Llibre M. Dolors OrriolsTanta incansable tasca, que es tradueix en aquest merescut volum, sembla que no interessa ni a la pròpia UVic. LA promoció de l’acte no direm que va ser nefasta, ero va desmerèixer molt l’ocasió de presentar l’estudi de les obres de l’autora vigatana, injustament oblidada. Cap ressò als mitjans públics i només dues meritòries i bones entrevistes: a Nació Digital, de Carles Fiter, i a Quatre paraules (El9Nou), de Jordi Vilarrodà.

Montserrat Bacardí ha rescatat la veu d’Orriols capbussant-se en el fons documental que conservava Antoni Lloret, fill de l’escriptora, i estirant, quan ha calgut, el fil de la memòria familiar. El resultat és el retrat d’una narradora poderosa i una guia de lectura de les seves obres, publicades i inèdites, que mereixen sortir de l’oblit.

Bacardí ha recuperat la veu de Maria Dolors Orriols a través, d’una banda, del fons documental que conservava Antoni Lloret, fill de l’escriptora, i tibant, quan ha calgut, el fil de la memòria familiar. El resultat és el retrat d’una narradora poderosa i una guia de lectura de les seves obres, publicades i inèdites, que mereixen sortir de l’oblit.

Casino de Vic
Un moment de la presentació del llibre de Montserrat Bacardí al Casino de Vic. [Foto: Nan Orriols.]
Tanmateix, com és possible que l’autora d’El riu i els inconscients, una novel·la fonamental, que depassa l’alçada de la Incerta glòria, de Joan Sales, no s’hagi reeditat encara i que s’anunciï que haurem d’esperar tres anys perquè vegi la llum en una petita i esforçada editorial (Adesiara)?

A què treu cap aquest ostracisme per part de l’establishment cultural? ¿No n’hi va haver prou que ja en vida d’Orriols patís no solament la censura franquista sinó le misèria de les capelletes nostrades? Esperem, si més no, que l’esforç titànic de Montserrat Bacardí i dels familiars i amic de Maria Dolors Orriols —inclosa La Resistència— no torni caure en sac foradat.

Recull de premsa

[Llegiu alguns fragments del llibre de Montserrat Bacardí.]

Els microrelats de Jordi Remolins. Maig de 2019

Autors, llibres i malaurança són els elements dels micorelats de maig de Jordi Remolins.

[Textos de Jordi Remolins.]

Poeta de destrucció massiva

Conscient que mai no transcendiria l’àmbit local, a causa de les limitacions de mitjans, la ignorància dels crítics i la poca cultura del públic en general, el poeta va prendre la mesura més dràstica. Estava convençut que traient-se la vida tenia moltes possibilitats de ser venerat com el geni que creia ser, tal com històricament havia passat amb pintors, escultors, músics i fins i tot algun escriptor, que un cop morts rebien mil reverències d’aquells que fins aleshores els havien ignorat. El percentatge de possibilitats que això passés va exhaurir-se a mesura que el foc amb què va immolar-se consumia també el miler de pàgines que conformaven el manuscrit de la seva obra completa, juntament amb una carta on explicava dificultosament el perquè de la seva dramàtica fi.

Sobreactuació i llei

L’aclamadíssim actor de teatre estava avesat a una sobreactuació extrema quan es ficava dins dels personatges que interpretava. Curiosament, mentre va haver-hi en cartell una exitosa obra on protagonitzava la història d’un assassí en sèrie, a la ciutat es va produir també una cadena de misterioses morts perpetrades presumiblement per un perillós psicòpata. L’equip de policies que investigava el cas mai no va ser capaç de relacionar tots dos fets, ni tan sols quan els cinquanta-vuit assassinats van interrompre’s sobtadament coincidint amb la retirada del muntatge de la cartellera.

Condescendència editorial

L’editor va enllestir la lectura del manuscrit el mateix dia que el seu desconegut autor moria víctima d’una llarga malaltia. Conscient de trobar-se davant d’una obra mestra, d’un autèntic sant grial de la literatura, va estar a punt de publicar-lo, i deixar de banda el llibre d’un escriptor mediàtic que absorbia tots els recursos econòmics i materials de l’editorial des de feia mesos. Finalment, es va acostar a la llar de foc amb el feix de papers a les mans, i uns segons abans de deixar-lo caure a les brases, va penedir-se’n i, condescendentment, va dipositar-lo al cim d’un munt de documents similars, on encara avui reposa perpetuant-se en l’oblit.

El sentit de la fatiga

El cervell de l’insigne filòsof es va retorçar de dolor durant tantes hores que finalment va descobrir allò pel que els companys de gremi haurien venut la seva ànima al dimoni: el veritable sentit de la vida. De tan cansat com estava, la fatiga el va abatre en un son profund, sense haver tingut temps d’anotar la seva brillant teoria. L’endemà, el somriure de felicitat del despertar va perdre intensitat a mesura que s’adonava de la feinada gairebé impossible que se li havia girat si volia recordar, ni que fos mínimament, de què collons anava la seva genial tesi del vespre anterior.