Els microrelats de Jordi Remolins. Juliol-Agost de 2019

Corporativisme blanc sobre fons negre

L’acaparador de premis de novel·la històrica va passar a ser també ell història, quan l’escriptor de contes de terror va aparèixer furtivament de darrere una columna del garatge amb un ganivet a la mà arran d’un atac de gelosia per l’elevat nombre de vendes de la seva última obra. Un company que es guanyava la vida escrivint llibres de gènere negre i que casualment havia observat l’escena, va denunciar-lo a un policia que tot just estava aprenent a llegir i escriure. Afortunadament per a tots plegats, la jutgessa era una aficionada a la literatura eròtica i en lloc de judici va muntar una orgia amb múltiples orgasmes, dobles penetracions i alguna fel·lació homosexual, on a última hora també s’hi va sumar un autor eunuc conegut per la seva prestigiosa obra surrealista.

L’amnèsia del violador

El taloneig d’una imponent senyora, va ofuscar el violador que va seguir-la, sigil·losament, fins a un obscur aparcament, on la va aturar i immobilitzar empenyent-la sobre la capota d’un cotxe. Mentre s’abaixava compulsivament pantalons i calçotets, va recordar la gratuïtat del gest, ja que el pare de l’última víctima li havia tallat les pilotes abans de denunciar-lo a la policia, amb el resultat de deu anys de presó i un trauma amnèsic que li havia atrofiat seriosament la memòria. L’alleujament inicial davant del ridícul manyoc genital va convertir-se ràpidament en dolor i patiment a la cara de la rotunda fèmina, quan en ple atac d’ira el violador va retorçar-li el coll fins a estar ben segur que no podria fotre-li enlaire la llibertat condicional, a menys que la invoquessin en una sessió d’espiritisme.

Passatemps de la bèstia

Cada vegada que el rector arriba amb l’aigua beneïda i la creu consagrada a la llar del venedor de ciris per exorcitzar-ne el domicili, el dimoni s’escapa i espera pacientment dins del cos del gat dels veïns fins que el ministre de déu marxa de nou. L’enviat del mal no té res en especial contra aquell home o la seva família, però s’ho passa de pebrots putejant l’exorcista. A més, veient com la humanitat s’encarrega d’engegar a prendre pel cul l’univers sencer, ha decidit no fer res més que contemplar-ho perquè evidentment, ell no ho podria fer millor.

El malaguanyat talent de la mèdium

Els familiars del vicepresident del Govern estaven tan seriosament preocupats amb les veus que aquest deia sentir dins del seu despatx oficial, que van trucar a una mèdium perquè trobés algun remei a la situació. Efectivament, la dona va constatar que la versió de l’eminent polític era certa i va demanar que la deixessin sola per combatre aquella presència indesitjada. Quan tots van ser fora, va treure les piles de l’aparell de ràdio que feia mesos que funcionava nit i dia en un extrem de la llibreria i va sortir de la cambra amb la resignada sensació d’estar desaprofitant les seves habilitats paranormals amb una colla d’imbècils.

Els microrelats de Jordi Remolins. Juny de 2019

Les anomenades ciències ocultes i l’espiritisme, que recrea Remolins en alguns dels seus mircorelats, van esclatar durant el segle XIX.

Malefici trencat

Quan el propietari de la llibreria va canviar d’adreça, tothom va advertir-lo del malefici de la seva nova botiga. Els tres darrers llogaters s’havien suïcidat per raons diverses, tallant-se les venes, penjant-se del sostre o tirant-se sota les rodes d’un autobús. Al cap d’una dècada regentant el negoci, el llibreter va llençar-se també del campanar de l’església, encara que només fos per putejar tots els pesats que el felicitaven contínuament per haver trencat la nefasta llegenda del local.

Un esperit obedient

La família del militar ultradretà va reunir-se al voltant de la taula amb un especialista en ciències ocultes i van unir les mans en cercle per establir-hi contacte, dos mesos després d’haver-lo enterrat. El mentalista va demanar durant més d’una hora a l’esperit que es manifestés, esperant inútilment algun senyal del més enllà. De fet, al mateix instant que va sentir el seu nom l’obedient espectre havia oblidat els prejudicis ètics, i disposat a satisfer la demanda dels seus éssers estimats, s’havia afegit immediatament a una concentració contra la guerra, per molt en desacord que estigués amb el lema pacifista de la manifestació.

Costumari automobilístic

El predicador de l’evangeli va acostumar-se a parlar sol mentre conduïa i era habitual veure’l darrere el volant gesticulant i xerrant pels descosits. Després de la sorpresa inicial, els seus conciutadans no van tardar a incorporar aquesta raresa a la col·lecció de manies i neurastènies dels membres de la comunitat. Qui no s’hi va acostumar mai va ser l’ànima de l’antic propietari del vehicle, que havia mort inhalant el fum de l’escapament a través d’un tub de goma introduït a l’interior de l’habitacle i que ara, tip de suportar els sermons d’aquest desgraciat, no sabia com fer-ho per a tornar-se a suïcidar.

Espiritisme contrariat

La mèdium va demanar de nou a l’ànima de l’antic multimilionari alcohòlic que es manifestés, però el vas seguia encallat al centre del tauler sense donar senyals de mobilitat. La família del difunt l’havia contractada per a invocar-lo a fi que expliqués des de l’altra vida l’amagatall del seu diner negre, una fortuna incalculable que en les darreres hores de vida havia estat incapaç de recordar mentre un coma etílic l’arrossegava a la mort. En cap de les cinc sessions en van treure res de positiu, amb l’esperit del traspassat contemplant l’escena contrariadament des d’un racó de l’habitació i maleint el vas de cap per avall sense una sola gota del seu bourbon preferit.

Albert Anglada publica una nova crònica de l’alta societat del territori de la UVic

[Redacció de La Resistència.]

El periodista, assessor de comunicació (i investigador) Albert Anglada (Sant Quirze de Besora, 1970) —autor de libres sobre temes d’història local d’Osona, en general, i dels municipis de Sant Quirze de Besora (segle XIX i Guerra Civil 1931-1939), Montesquiu i Sora— ha publicat el tercer lliurament de Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, una crònica de l’alta societat que, com en el volum anterior, inclou, a més d’Osona i el Ripollès, les comarques del Bages, el Vallès Oriental i la Garrotxa, és a dir, tot el territori on té instal·lacions la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC).

En aquesta ocasió, a més d’una disquisicó històrica sobre la llegenda anticlerical del Crist de Can Guixà o la requesta de dades sobre el «milionari anrquista» de Granollers, Jaume Anfruns Janer, Anglada se centra en un seguit de famílies de ciutats com Vic, Ripoll, Manresa, Granollers i Olot. Hi són radiografiats els negocis d’Ignasi Santacreu, Miquel dels Sants Anglada Puigcerver, Eudald Domènech Riera, Alfons Roquet i Maria Dolors Puigneró, esl germans Joan i Josep Font, la família Carandell, Maria Assumpta Vallduriola, el grup Tous, els germans Espona Massana, també els Palau Mallol i el Romero Espadamala, a més dels neogcis actuals de la «farmacèutica d’Olot» i família, amb Tomàs Feliu Bassols al capdavant.

Aquest passat 18 de juny, el periodista ToniMata i Riu li ha fet una entrevista a Albert Anglada sobre aquest darrer volum de la jet set al diari Regió 7 que podeu llegir en aquest vincle.

Albert Anglada és membre del Consell Editorial de La Resistència.

Podeu trobar el llibe o demanar-lo en alguns dels indrets que es llisten en aquest vincle.

«Maria Dolors Orriols, viure i escriure», de Montserrat Bacardí

Montserrat Bacardí
Montserrat Bacardí amb el seu Maria Dolors Orriols, viure i escriure. [Foto: Josep Maria Montaner.]
[Un text de Xavier Borràs.]

El passat dijous 16 de maig, a dos quarts de vuit del vespre, el Casinó de Vic va ser testimoni de la presentació, promoguda per la Universitat de Vic, del llibre, fonamental, «Maria Dolors Orriols, viure i escriure», que ha escrit, al segell d’Eumo Editorial, un treball ingent, infatigable, de més de 10 anys, de què l’autora, Montserrat Bacardí, ja va fer un primer tast al magnífic article «Maria Dolors Orriols o la revolta interior» (que forma part del monogràfic que la revista Ausa [XXVIII – 180, pp. 287-306], del Patronat d’Estudis Osonens, va dedicar l’any 2017 a «Sis dones escriptores»), i de què vam parlar al número 25 de febrer de 2019 de La Resistència.

Llibre M. Dolors OrriolsTanta incansable tasca, que es tradueix en aquest merescut volum, sembla que no interessa ni a la pròpia UVic. LA promoció de l’acte no direm que va ser nefasta, ero va desmerèixer molt l’ocasió de presentar l’estudi de les obres de l’autora vigatana, injustament oblidada. Cap ressò als mitjans públics i només dues meritòries i bones entrevistes: a Nació Digital, de Carles Fiter, i a Quatre paraules (El9Nou), de Jordi Vilarrodà.

Montserrat Bacardí ha rescatat la veu d’Orriols capbussant-se en el fons documental que conservava Antoni Lloret, fill de l’escriptora, i estirant, quan ha calgut, el fil de la memòria familiar. El resultat és el retrat d’una narradora poderosa i una guia de lectura de les seves obres, publicades i inèdites, que mereixen sortir de l’oblit.

Bacardí ha recuperat la veu de Maria Dolors Orriols a través, d’una banda, del fons documental que conservava Antoni Lloret, fill de l’escriptora, i tibant, quan ha calgut, el fil de la memòria familiar. El resultat és el retrat d’una narradora poderosa i una guia de lectura de les seves obres, publicades i inèdites, que mereixen sortir de l’oblit.

Casino de Vic
Un moment de la presentació del llibre de Montserrat Bacardí al Casino de Vic. [Foto: Nan Orriols.]
Tanmateix, com és possible que l’autora d’El riu i els inconscients, una novel·la fonamental, que depassa l’alçada de la Incerta glòria, de Joan Sales, no s’hagi reeditat encara i que s’anunciï que haurem d’esperar tres anys perquè vegi la llum en una petita i esforçada editorial (Adesiara)?

A què treu cap aquest ostracisme per part de l’establishment cultural? ¿No n’hi va haver prou que ja en vida d’Orriols patís no solament la censura franquista sinó le misèria de les capelletes nostrades? Esperem, si més no, que l’esforç titànic de Montserrat Bacardí i dels familiars i amic de Maria Dolors Orriols —inclosa La Resistència— no torni caure en sac foradat.

Recull de premsa

[Llegiu alguns fragments del llibre de Montserrat Bacardí.]

Els microrelats de Jordi Remolins. Maig de 2019

Autors, llibres i malaurança són els elements dels micorelats de maig de Jordi Remolins.

[Textos de Jordi Remolins.]

Poeta de destrucció massiva

Conscient que mai no transcendiria l’àmbit local, a causa de les limitacions de mitjans, la ignorància dels crítics i la poca cultura del públic en general, el poeta va prendre la mesura més dràstica. Estava convençut que traient-se la vida tenia moltes possibilitats de ser venerat com el geni que creia ser, tal com històricament havia passat amb pintors, escultors, músics i fins i tot algun escriptor, que un cop morts rebien mil reverències d’aquells que fins aleshores els havien ignorat. El percentatge de possibilitats que això passés va exhaurir-se a mesura que el foc amb què va immolar-se consumia també el miler de pàgines que conformaven el manuscrit de la seva obra completa, juntament amb una carta on explicava dificultosament el perquè de la seva dramàtica fi.

Sobreactuació i llei

L’aclamadíssim actor de teatre estava avesat a una sobreactuació extrema quan es ficava dins dels personatges que interpretava. Curiosament, mentre va haver-hi en cartell una exitosa obra on protagonitzava la història d’un assassí en sèrie, a la ciutat es va produir també una cadena de misterioses morts perpetrades presumiblement per un perillós psicòpata. L’equip de policies que investigava el cas mai no va ser capaç de relacionar tots dos fets, ni tan sols quan els cinquanta-vuit assassinats van interrompre’s sobtadament coincidint amb la retirada del muntatge de la cartellera.

Condescendència editorial

L’editor va enllestir la lectura del manuscrit el mateix dia que el seu desconegut autor moria víctima d’una llarga malaltia. Conscient de trobar-se davant d’una obra mestra, d’un autèntic sant grial de la literatura, va estar a punt de publicar-lo, i deixar de banda el llibre d’un escriptor mediàtic que absorbia tots els recursos econòmics i materials de l’editorial des de feia mesos. Finalment, es va acostar a la llar de foc amb el feix de papers a les mans, i uns segons abans de deixar-lo caure a les brases, va penedir-se’n i, condescendentment, va dipositar-lo al cim d’un munt de documents similars, on encara avui reposa perpetuant-se en l’oblit.

El sentit de la fatiga

El cervell de l’insigne filòsof es va retorçar de dolor durant tantes hores que finalment va descobrir allò pel que els companys de gremi haurien venut la seva ànima al dimoni: el veritable sentit de la vida. De tan cansat com estava, la fatiga el va abatre en un son profund, sense haver tingut temps d’anotar la seva brillant teoria. L’endemà, el somriure de felicitat del despertar va perdre intensitat a mesura que s’adonava de la feinada gairebé impossible que se li havia girat si volia recordar, ni que fos mínimament, de què collons anava la seva genial tesi del vespre anterior.

Sant Jordi amb Batalla

Aquest és el segon llibre de poesia de Carles Batalla.

[Redacció.]

Per no haver-vos d’avorrir o empatxar amb els típics «els millors 10 o 100 llibres de Sant Jordi», d’autors massa coneguts o aprofitadament mediàtics, us recomanem un nou llibre de versos d’un autor de La Resistència, Carles Batalla —de qui vam publicar l’inèdit Residint en la inetempèrie just quan va publicar La Capella sextina i altres poemes— que just ha tret ara amb Corbet Edicions, Ai! Cus, un llibre de haikus.

Convulsió, picadura, fuetada o flaix. Els haikus, d’origen japonès, són com petites píndoles gairebé imperceptibles que poden endolcir, distreure o sacsejar, bonsais que potser arrelen al pou de l’estómac o bé germinen al cap en una imatge vertiginosa. Idees agafades al vol o al xoc, sintetitzades en tres solitaris versos. Poemes concisos, directes, orgànics, sobre natura i paisatge o de caire més filosòfic. Gegants de miniatura, màxim minimalisme. Un llamp que no té marge per plantejar-se la seva estratègia lluminosa.

Durant la diada de Sant Jordi l’autor firmarà exemplars a la paradeta de La Temerària de Terrassa durant el matí, mentre que a la tarda (16h-17h) ho farà a la llibreria Haiku Barcelona del barri barceloní de Gràcia i a la paradeta de L’Obrador d’Històries (18h-19h) a la Rambla de Catalunya a prop de la Diagonal.

Aquest poeta egarenc va guanyar el IV concurs Verspoesia de Terrassa (2013) i el XXIII Concurs Literari Sant Jordi de la Secció de la Dona del Foment Martinenc (2014), a banda de rebre un accèssit al XXVIII Concurs Literari de Nou Barris (2016). Sis poemes seus van aparèixer al número 107 de la revista Reduccions de la Universitat de Vic.

Els microrelats de Jordi Remolins. Març de 2019

Remolins aborda el tema de la cultura des de la seva perspectiva «criminal».

Geni a perpetuïtat

Tan bon punt el negre de l’escriptor més popular del país va reconèixer el seu bloqueig creatiu, van activar-se totes les alarmes a l’editorial. Després de mesos perpetuant-se la sequera creativa, van optar per recórrer a un altre autor anònim que va substituir l’anterior, si bé l’estil d’un i altre s’assemblaven com un ou a una castanya. Un cop publicada la seva darrera novel·la, la crítica va desfer-se novament en elogis, destacant en reverencials genuflexions la capacitat per canviar de registre del més gran geni de les lletres de la nació.

Best-seller a quatre mans

El consell editorial va donar el vistiplau a la publicació d’un volum sobre les massacres provocades per les mines antipersona. El director va trobar-se amb el representant d’una associació de víctimes de guerra i van signar un contracte per tal que fossin els mateixos afectats qui escrivissin el llibre relatant les respectives experiències. Al cap d’uns dies ja s’havia reunit amb trenta-cinc socis que van encarregar-se de redactar el llibre escrit a quatre mans més popular de la dècada.

La fenomenal dieta de la mosca alopècica

La mosca alopècica va afanyar-se a devorar les restes del cagarro enganxat a la tassa del vàter abans no passés la dona de la neteja, succionant fins al darrer fragment de substància marronosa. Va llepar-se els morros amb l’estómac ple i un somriure complagut pel fenomenal àpat, que de fet resultava infinitament més satisfactori que les habituals projeccions d’aquella sala de cinema comercial que s’havia convertit en la seva llar des de feia anys. I tot plegat bastant més suportable que la desgraciada existència de la seva germana gran, qui vivia atrapada dins de l’altaveu del cotxe esportiu d’un jove de dinou anys, o de la dramàtica fi de la seva mare, aixafada pel pròleg del llibre mediàtic d’una gallinàcia presentadora televisiva.

Combinats que es mosseguen la cua

La crisi creativa de l’autor mediàtic va arribar a tal nivell que va estar sospesant la possibilitat de contractar un negre perquè li escrivís els propers llibres. A última hora va recórrer a l’alcohol, buscant a través de la beguda la inspiració que tants altres escriptors han trobat, però al cap de mesos de mamar com un condemnat va adonar-se que mai recuperaria el talent, si és que alguna vegada n’havia tingut. En tot cas va constatar que gràcies als destil·lats estava passant magnífiques estones, malgrat les implacables ressaques que l’impedien cada matí llevar-se del llit i contractar d’una puta vegada, l’ajudant que ara necessitava de totes totes, si més no per pagar les factures de la botiga de vins i licors.

Noves entorn Maria Dolors Orriols

maria dolors orriols
Maria Dolors Orriols en una fotografia de l’any 2000 [Arxiu del Pen Club.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Si bé és cert que l’any 2018, en què va esdevenir el desè aniversari de la mort de l’escriptora vigatana Maria Dolors Orriols (1904-2008), va passar sense pena ni glòria, actualment alguns fets fan pensar en el just rescabalament de l’autora, entre d’altres, de l’emblemàtica i grandiosa obra El riu i els inconscients: ja es disposa, d’una banda del Fons documental de l’escriptora —de què ja vam parlar al número 14 de La Resistència—, donat pel seu fill, el físic i també escriptor Antoni Lloret; ben aviat, a més, s’anuncia la publicació el mes de maig vinent del llibre biogràfic Maria Dolors Orriols, viure i escriure, a cura de Montserrat Bacardí —a qui devem, també, el magnífic article «Maria Dolors Orriols o la revolta interior» (que forma part del monogràfic que la revista Ausa [XXVIII – 180, pp. 287-306], del Patronat d’Estudis Osonens, va dedicar l’any 2017 a «Sis dones escriptores»—; i, finalment —encara que més tard del que voldríem— la reedició, per Adesiara, precisament, d’El riu i els inconscients cap a l’any 2022.

Es tracta, doncs, de tres bons pilars —en què han contribuït tant Barcardí, com Antoni Lloret i Nan Orriols, així com la Universitat de Vic— per a situar Maria Dolors Orriols al lloc d’alt nivell que li pertoca en l’àmbit de la literatura catalana. La mateixa Montserrat Bacardí ens en dóna algun detall a la «Presentació» del llibre ja esmentat (encara inèdit), Maria Dolors Orriols, viure i escriure:

«La nostra porta d’entrada al món narratiu d’Orriols es va produir a partir de la lectura d’El riu i els inconscients, l’any 1990. A mesura que avançàvem en la crònica d’aquells temps convulsos, ens preguntàvem com havia estat que aquella novel·lista tan poderosa havia quedat negligida. Vam buscar i vam remenar, rere la petja d’informacions, notícies, ressenyes, comentaris… Un parell d’anys després en vam poder llegir Una por submergida, i el 2003, les pertorbadores memòries, Escampar la boira. El 2004 el PEN va dedicar-li un Àlbum Maria Dolors Orriols, coordinat per Joana Bel, que vindicava, per mitjà de veus diferents, la vàlua de la seva obra. Sempre ens havia quedat el neguit de no saber-ne més, de no tenir-ne a l’abast altres títols — avui per avui, tots descatalogats. El seu nom sortia recurrentment —en lletra menuda—, al costat d’altres com ara Agustí Bartra, Maria Aurèlia Capmany, Anna Murià, Teresa Pàmies, Cèlia Suñol… I la recança ressorgia. 

»Un feliç atzar ens va posar en contacte amb el seu fill, el físic Antoni Lloret, que conservava tots els papers de la seva mare: un munt de capses, arxivadors, carpetes i llibretes (ara, en procés de classificació, a la Universitat de Vic). De la munió de peces inconnexes, n’emergia una figura que s’engrandia i una obra que s’eixamplava. Hi descobríem dades desconegudes, relacions i amistats, vincles professionals, correspondència, dietaris, obres publicades i inèdites, (auto)traduccions… No sabíem on ens duria, aquell cúmul de papers, però no podíem —ni volíem— quedar-nos a l’escapça, ens calia escodrinyar cada document per a mirar de recompondre el trencaclosques: d’on sorgia aquella febre creadora?, què la propulsava?, què perseguia?, com es plasmava?, amb qui era compartida?… Quan les peces no acabaven d’encaixar, recorríem a la memòria i a les vivències personals dels seus descendents —infatigables davant la nostra insistència.»

Sovint s’ha especulat sobre el minso paper que, fins ara, se li ha atorgat a Maria Dolors Orriols no havia en l’àmbit de la literatura catalana: potser pel fet de ser dona llavors, perquè va viure allunyada de la capital i de col·lectius influents, o perquè no pertanyia a l’àmbit acadèmic. No obstant, això també significa que va tenir molta llibertat d’acció.

Tanmateix, alguns mai no hem deixat de preguntar-nos sobre el dolós i inexplicable silenci que ha planat sobre la seva obra, que ara, a les portes de la publicació de la biografia de Bacardí i l’anunciada reedició d’El riu i els inconscients, comença a sortir a la palestra, d’on no havia d’haver caigut mai, per a il·luminar-nos.