El bondadós fuster artesà havia procurat que no li faltés mai res al seu únic fill. Va tenir la millor educació i els millors mestres, quan va ser major d’edat li va comprar el millor cotxe que es podia permetre, va pagar-li el millor casament que s’havia vist mai a la comarca i li va regalar la millor casa unifamiliar que tenien a l’agència immobiliària. Per això, quan vençut per l’edat i incapaç de valer-se per si mateix, el fill i la jove van ingressar-lo en un sòrdid asil públic, no va dubtar ni un moment de procurar que fos també el millor assassí a sou qui vengés tant desagraïment.
Il·lusions frustrades
El maldestre aprenent de mag va afanyar-se a entaforar el cos de la seva col·laboradora dins d’una gran bossa de plàstic i a netejar la sang que s’havia escampat pel local d’assaig, però ni tan sols el lamentable accident laboral el va dissuadir de perseverar en l’obsessió de convertir-se en professional de l’il·lusionisme. Abans que la filla del comissari es convertís en la novena víctima de la seva poca habilitat prestidigitadora, la policia va aconseguir avortar una carrera que amenaçava esdevenir en holocaust, i van tancar-lo una llarga temporada entre reixes. La seva immediata evasió va demostrar que si bé amb les espases no acabava de sortir-se’n, com a mínim podia considerar-se un excel·lent escapista, tot i que la nova condició de fugitiu li va impedir d’exercir-ne durant la resta de la seva vida.
Per un grapat de salsitxes
Tan bon punt l’assassí en sèrie va saber que la policia l’havia identificat i en coneixia les dades personals, es va afanyar a posar-se en mans d’un cirurgià plàstic per renovar-li el rostre. Quan va sortir de la consulta, va dirigir-se amb tota la tranquil·litat del món a un caixer automàtic, va treure tots els calés disponibles i va aturar un taxi que va dur-lo fins a l’aeroport, on hauria agafat un avió privat cap al tercer món si abans no l’hagués detingut un tinent de duanes. Potser si, a més de l’operació facial, hagués fet una mica de règim per rebaixar els dos-cents trenta quilos de massa corpòria que arrossegava, els agents aeroportuaris no haurien advertit mai la seva veritable identitat.
Incompetència policial manifesta
Per enèsima vegada s’acabava de cometre un crim davant mateix del mediocre comissari de policia i ara tampoc no aconseguiria resoldre’l, tot i les evidències que havia deixat l’assassí. Tota la seva trajectòria estava farcida de fracassos similars i només l’ascendent familiar sobre la cúpula del cos li havia permès conservar el càrrec. Aquest cop, però, la sort semblava haver-se-li esgotat del tot malgrat la cruel ironia de conèixer perfectament la identitat de l’homicida, després que amb una hàbil ganivetada al ronyó li hagués estroncat definitivament la carrera laboral i de retruc també la vida.
Les formigues de na Bruna il·lustren l’edició del llibre.
[Redacció.]
Sota el segell editorial d’EP (Serveis d’Assessorament Lingüístic), en Nan Orriols i n’Esther Pujadas, membres nats de La Resistència, treuen a la llum aquesta tardor el llibre Robots, tòtils i cacanòries, que dediquen —amb coberta groga inclosa i formigues de na Bruna— als presos polítics i als exiliats catalans.
El volum recull els articles d’«El serpent», de Nan Orriols que han estat publicats al Diari deManlleu (novembre2016-setembre2018) i al blog laresistencia.cat (febrer2017-setembre2018) i les «Curiositatslingüístiques», d’Esther Pujadas, publicades al Diari de Manlleu (març 2017-setembre 2018) i al blog laresistencia.cat (maig 2017 -setembre 2018). [La resta d’articles d’en Nan Orriols han estat publicats al blog laresistencia.cat (juny2017-agost2018).]
Orriols explica a l’inici del llibre que «amb l’Esther Pujadas havien pensat a fer un recull de les curiositats lingüístiques que publica al Diari de Manlleu juntament amb els Serpents que jo escric per a aquest mateix setmanari que dirigeix en Josep M. Costa. Vam quedar que en parlaríem. En Ramon Cotrina, assessor permanent, ho va veure bé i vam decidir publicar els articles conjuntament en un llibre».
El llibre, dissenyat per Jordi Canelles i imprès per Maideu, de Ripoll, serà convenientment presentat en aquests pròxims mesos en diverses poblacions i una part de les vendes anirà a parar als presos i els exiliats.
Precisament, per anar fent boca, us oferim un fragment del proemi-dedicatòria, titulat «Lledoners».
«Els primers dies d’agost em va trucar la Blanca, la muller d’en Jordi Turull, perquè em reservés el dissabte 11 d’agost per anar a la presó de Lledoners a visitar-lo. Els presos polítics catalans són ostatges del règim postfranquista administrat pels partits que encara defensen una monarquia corrupta, amb un rei militar i una constitució imposada amb les pistoles damunt la taula.
»L’odi que desprenen els partits unionistes contra una part dels catalans és inqualificable. L’odi del rei, dels jutges i del franquisme que encara defensen molts a les corts espanyoles per mantenir privilegis és una vergonya a tot Europa. Els nostres presos ho paguen per tots nosaltres i ens representen amb una dignitat que no coneixerà mai cap polític del «Viva España, viva el rey, viva el orden y la ley».
»Ara, Pedro Sánchez, el nou president del Govern, vol exhumar el cos del general Franco per salvar un rei franquista. El PSOE de Felipe es regenera en l’engany. Podrien anar, per guanyar-lo tranquil·lament, a un concurs de mags a la televisió.
»Aquests dies, amb en Jordi Canelles, amic de Sant Joan de les Abadesses que ha dissenyat totes les meves publicacions, anàvem enllestint aquest llibre de reculls publicats al Diari de Manlleui al blog laresistència.cat que vam decidir editar con juntament amb l’Esther Pujadas, també imprescindible en la meva vida literària.
»Amb en Jordi comentem les cobertes del llibre i, gairebé sense parlar-ne, ens posem d’acord que uns dibuixos de la Bruna, la meva neta de sis anys que tot sovint ve a l’estudi que tinc a Sant Joan, hi podrien quedar bé. Vaig demanar-li a la Bruna que em dibuixés unes formigues, les formigues treballen i guarden per passar l’hivern, la Bruna les observa i diu que són molt sàvies. Ho va fer a tot córrer per marxar tot d’una com un llampec amb bicicleta. Finalment, com sempre, tot llest i polit, en Ramon Co trina hi dirà la seva.
»Escric periòdicament a en Jordi Turull, que conec d’anys. És una persona excel·lent. La Inés Arrimadas el coneix prou bé del Parlament i ho sap perfectament. Costa d’entendre que la capacitat de la nostra espècie per convertir en dogma qualsevol barbaritat arribi al punt de veure la senyora Arrimadas arrencant llaços grocs. En Jordi aniria a la presó a veure qualsevol company del Parlament. En Jordi és així.
»Un dia vaig escriure que m’interessava més la vida d’un ocell que tota la humanitat sencera. Ara, en Jordi és l’ocell, com tots els presos. Sempre busco refugi als boscos. Però per molt que intenti parlar amb els gossos i les àguiles, el rei emèrit i el mèrit apareixen a la meva vida en somnis torturadors de lladres i jutges.»
L’aficionat a llegir novel·la policíaca va cometre un crim impecable, sense deixar un sol indici que fes pensar a ningú que n’havia estat l’executor. Ni tan sols podien buscar-lo a través d’un mòbil perquè va triar una víctima a qui no coneixia en absolut, i de qui va fer desaparèixer el cos tallant-lo laboriosament a trossets i desfent-los minuciosament amb un aparell domèstic de trinxar carn. El crim va ser perfecte, detall que no pot atribuir-se a l’autor, que no va poder-se estar d’explicar per tot el barri la seva obra mestra en el decurs d’una de les habituals borratxeres, tot i que afortunadament, ningú se’l va creure.
L’únic animal que ensopega tres vegades amb el mateix automòbil
Després que l’automobilista atropellés el conductor de la moto, va ajudar-lo ràpidament a aixecar-se i va portar-lo a l’ambulatori perquè li fessin un examen mèdic. La segona vegada el motorista va mosquejar-se bastant però va acceptar les disculpes i van tornar a passar pel dispensari, on van practicar-li les cures d’urgència. Quan va envestir-lo per tercer cop i abans d’anar a cobrar el sou que li havien promès per assassinar-lo, l’automobilista es va assegurar de passar-li per sobre prou vegades perquè el pròxim vehicle on pugés fos el de la funerària.
Les obsessions jugulars de la família política
Després de la cerimònia nupcial, mentre els convidats s’entretenien prenent un refrigeri, el germà petit del nuvi va acostar-se a la nova i espectacular cunyada i, estrenyent-la en una fraternal abraçada, va advertir-li que si mai s’atrevia a enganyar el seu marit, ell mateix s’encarregaria de tallar-li el coll. Amb el rostre compungit i sense temps de digerir l’aterridora amenaça, el germà gran del seu home va llençar-li un endimoniat alè, producte de més de deu copes de vermut blanc i va xiuxiuejar-li que estaria encantat de veure-la privadament a la petita habitació que hi havia al costat dels lavabos del restaurant, i així, de pas, s’estalviaria d’haver-li de seccionar la jugular si s’hi negava. Abans d’acabar el banquet, mentre l’orquestra tocava les primeres notes d’una coneguda cançó de moda, algú va trobar el cos sense vida de la núvia, estirat al jardí enmig d’un bassal de sang que brollava d’un punt molt proper d’on la noia tenia les seves cordes vocals, assassinada, és clar, per un dels dos germans del marit.
La veu de la consciència
El científic boig va contemplar des de la nau espacial l’èxit del magnicidi que havia acabat amb tota la humanitat, i va posar rumb a la terra tan bon punt va estar segur que el virus que ell mateix havia escampat ja estava sense efecte. La constatació de l’apocalíptica fi del gènere humà va colpir-lo en constatar l’acumulació de cadàvers escampats per tot arreu on passava, i malgrat que sempre s’havia considerat immune al sentiment de culpa, els remordiments van començar a torturar-lo. L’endemà al matí, sense haver dormit ni un segon i tip de sentir les veus interiors que el martiritzaven, va entrar en una comissaria de policia, va autoinculpar-se del crim global que havia comès i, només quan va constatar que el cadàver del tinent no pensava fer res per detenir-lo, va tornar a la seva residència molt més tranquil per haver-se tret aquell pes de la consciència.
Tom Wolfe (Richmond, Virgínia, 1930 – Nova York, 2018)), el promotor i més interessant representant de l’anomenat Nou Periodisme, va publicar un darrer llibre l’any 2016 que ha causat estralls entre els progres i esquerranosos d’arreu del planeta, El regne del llenguatge (Editorial Empúries, 2018, 208 pàgines), on argumenta de manera molt provocadora, i amb una crítica ferotge a Darwin i Chomsky, que tot el que pretenien fer-nos creure sobre el llenguatge i l’evolució humana és incorrecte.
L’autor carrega contra Darwin i Chomsky, contra l’establishment científic, en un intent d’explicar per què ens hem aturat en el coneixement de l’evolució del llenguatge (D’on ve? Per què l’ésser humà és l’únic que utilitza i pot aprendre les llengües tal com les coneixem? És innat? No ho és?) i defensa dos noms de científics que han estat “contra” les teories darwinianes (Wallace) i chomskyanes (Everett) i que han passat desapercebuts per la comunitat científica.
Segons Wolfe, és el llenguatge, no l’evolució, el que distingeix els éssers humans dels animals
i el responsable dels avenços de la humanitat.
El regne del llenguatge.
L’obra és un atac directe als neodarwinistes i contra Noam Chomsky i la seva teoria de la «gramàtica generativa», segons la qual els homo sapiens naixem amb una capacitat innata per al llenguatge que ens permet aprendre qualsevol llengua perquè totes comparteixen unes estructures i unes formes universals. De fet, el mateix Chomsky, ha admès posteriorment a aquesta nova Toeria del Tot que els orígens del llenguatge continuen sent «un enigma» irresolt. Per a reblar-ho, Wolfe escriu enaquest hilarant volum: «La parla? Di que els animals van evolucionar fins a arribar a l’home és com dir que el marbre de Carrara va evolucionar fins a arribar al David de Miquel Àngel».
Col·laborador en diverses revistes i diaris nord-americans, Wolfe emprava una desenfadada ironia i un estil i un llenguatge fresc i àgil que caracteritzà tant els seus reportatges com les seves novel·les (destaquem-ne La foguera de les vanitats) i ha convertit a aquest autèntic iconoclasta en un dels representants de la contracultura més llegits del nostre temps.
Dansa de la mort. Xilografia de Michael Wolgemut. Font: Wikimèdia.
[Textos de Jordi Remolins.]
Innocència contrastada
El viatjant de vins i licors d’antiga anyada va adonar-se que s’havia comès un assassinat en el mateix vagó del tren on viatjava, quan una dona va esgaripar estridentment després de descobrir un bassal de sang a terra. A mesura que passaven les hores i la policia es feia càrrec de la investigació, el venedor va constatar alleujadament que era l’únic passatger que no estava a la llista de sospitosos d’haver perpetrat l’homicidi. Algun avantatge havia de tenir al cap i a la fi, ser la víctima del boig que li havia seccionat maldestrament el coll amb un llevataps de disseny futurista.
Cançó trista de moble-bar i catifa
El responsable de l’agència d’assegurances va obrir tremolosament el moble-bar i va servir-se un altre bourbon. Abans d’acostar-hi els llavis, va escolar-se-li entre els dits, i va rebotar miraculosament sobre la catifa sense trencar-se, malaguanyant presumptament tot el bourbon. Tip de fracassar en l’enèsima temptativa de suïcidi, el vas va contemplar al seu amfitrió mantenint dificultosament l’equilibri i va intentar articular algun improperi erràtic dirigit a la inoportuna catifa, morint-hi en l’intent, producte d’un coma etílic vidriós irreversible.
Pròrroga a la derrota
El gol per l’esquadra que garantia el campionat de lliga a l’equip de la ciutat va provocar un gran esclat d’alegria en l’operari desembussador de clavegueres, que durant cinc hores va celebrar-ho al bar de la cantonada amb els amics, buidant tantes ampolles de cervesa com el pressupost li va permetre i sortint al carrer per fer copartícips del triomf els soferts vianants i conductors que passaven per aquell barri residual. Quan va tornar a casa, la dona mig esquizofrènica ja dormia, el fill en fase terminal d’una malaltia del fetge encara no havia tornat de la celebració esportiva, i la roba que l’endemà s’havia de posar per tornar a la feina feia la mateixa repulsiva olor de merda que quan se l’havia treta. Sense deixar-se aclaparar per la realitat, l’home va ensobrar-se al llit amb un somriure etílic d’orella a orella, i va decidir que el suïcidi bé podia esperar uns quants mesos.
L’alcohol mata
El bevedor compulsiu ja havia constatat a bastament que els suposats perjudicis de l’alcohol en l’organisme no eren res més que una llegenda urbana, quan va persistir a demostrar-ho buidant totes les ampolles de licor barat dels bars de la ciutat. Per més que ho va intentar, no va aconseguir morir d’un coma etílic o una cirrosi, i un somriure de felicitat va instal·lar-se perpètuament al seu rostre. Només va canviar-li la cara quan un conductor borratxo va confondre’l amb l’amant de la seva dona, va baixar del cotxe i li va clavar deu punyalades que van afectar fatalment diferents òrgans vitals, entre els quals el fetge.
L’escriptor i lingüista alturgellenc Josep Espunyes (Peramola, 1942), tot just acaba de publicar dos llibres imperdibles d’interès resistencial. D’una banda, Municipi de Peramola. Toponímia («Col·lecció d’estudis locals», 5, 258 pp.) i, de l’altra, Món rural. Mots que es perden («Mots del cim», 24, 196 pp.), ambdós fets a Edicions Salòria.
Toponímia de Peramola
El volum Municipi de Peramola. Toponímia, dedicat als «maons del llenguatge geogràfic quotidià», en paraules del geògraf i escriptor Joan Tort i Donada, té la peculiar virtut de reflectir una cosa tan subtil, i alhora intangible, com l’esperit de la terra i de la seva gent.
De fet, en el cas que ens ocupa, ens hem de remuntar, pel cap baix, més enllà de la dominació romana de parla llatina, quan al Pirineu hi havia poblacions que mantenien parlars d’origen bascoide. Després dels romans s’hi van instal·lar pobles germànics, com ara els gots i els francs, de llengua germànica, amb què d’aquesta relació al territori i els successius parlars dels seus habitants en van sorgir els noms de lloc, o topònims, que descriuen el paisatge que ens envolta d’una manera ben senzilla i, també, sovint, especialment suggeridora.
De l’ingent treball d’Espunyes en són bona mostra les 688 referències ordenades alfabèticament i incloses al text en la primera part del llibre sota el títol «Toponímia del terme municipal de Peramola. Segles xvi, xvii i xviii», en què l’autor recull els topònims trobats en quatre capbreus (de 1575, 1639, 1739 i 1780), juntament amb els de l’anomenat Cadastre de Patiño (1716); en la segona part, titulada «Toponímia del terme municipal de Peramola. Tradició oral» hi trobarem fins a 1.041 topònims aplegats des del boca-orella popular.
L’objectiu preferent del treball del poeta peramolí ha estat preservar per a la nostra memòria col·lectiva l’apressada desaparició de desenes de noms de lloc, especialment de topònims menors, com ara trossos de terreny, que s’han perdut bàsicament per dues raons: perquè el propietari va deixar de conrear-los o perquè va integrar-los a una peça de cultiu més gran.
Mots que es perden
Amb el mateix afany de preservar la parla —potser, encara, més peremptori—, l’autor de l’imprescindible, entre més d’una dotzena de títols de poesia, narrativa i assaig, Dites, locucions i frases fetes(2007), recull a Món rural. Mots que es perden, no solament els mots que gairebé irremissiblement potser ja formen part del museu lexicogràfic sinó, també —i sobretot—, els que s’empobreixen i reculen per causa de la profunda castellanització, imposada des de l’Estat o, pitjor, acceptada per l’acadèmia.
En el pròleg d’aquest nou volum de capçalera —per als qui tenen curiositat per la llengua i alhora en volen la continuïtat viva—, l’autor esmenta un article que va publicar a la prestigiosa revista Llengua Nacional(estiu de 2010, núm. 71) en què ja assenyalava, sota el títol «La castellanització del català», que veure com el català s’afebleix «i s’aperdua em preocupa i em dol, però aquí no hi ha més cera que la que crema: com més va, més castellanitzat el fem, tant col·loquialment com literàriament». A més de blasmar els perniciosos efectes dels quaranta anys de franquisme, que ha comportat que les noves generacions «pensen en castellà el català que parlen», Espunyes també apuntava en l’esmentat article el fet que els catalans tampoc no podem dir que «hàgim fet mans i mànigues a favor de parlar —i escriure— un català mínimament correcte i net, sempre sota l’excusa, de mal pagador, de “a mi no me l’han ensenyat”. I quan s’ha pogut ensenyar, de voluntat per a polir-lo tampoc no n’hi ha haguda pas gaire. Sobretot pel que fa al català que avui es parla als mitjans de comunicació audiovisuals catalans, que si no és infame poc se’n falta. I déu n’hi do, d’altra banda, del que comencem de veure escrit en la premsa catalana. Uns mitjans de comunicació de massa que haurien de divulgar un català ben correcte i que, en canvi, ens el fan arribar fortament embastardit».
La terminologia que es presenta en aquest recull és la que el propi autor va poder sentir a la part baixa de l’Alt Urgell a mitjan segle xx, per bé que no és específica de les poblacions d’aquesta àrea —que aplega els pobles de Castell-llebre, Cortiuda, Nuncarga, Peramola, Tragó, Oliana, la Clua, Aguilar de Bassella i Bassella (aquesta darrera població ofegada sota les aigües de l’embassament de Rialb)—, perquè, per exemple, a Peramola (la seva vila natal) hi ha viscut gent provinent de moltes altres pobles amb parles que han enriquit la dels peramolins amb aportacions diverses.
Cal tenir en compte, a més, que alguns dels mots aplegats per Espunyes (que s’assenyalen amb un asterisc) no han estat recollits en cap de les obres magnes de la lexicografia moderna contemporània, és a dir, el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, i la Gran Enciclopèdia Catalana. Com a mostra, alguns botons presos al vol:
Afalat –ada adj. i m. i f. Persona que menja amb excés i amb ànsia; llefarder. «Al Gaietà no sé com se li pot posar bé el menjar. Sempre endrapa afalat!»
Pràcticament desplaçat per fartó, fartanero golafre, o pels castellanismes tragóno tripero.
Esconcollir-se v. tr. Apostar-se en un punt determinat per a veure i no ser vist. «Volia espiar els tudons i es va esconcollir al bell mig d’una boixera.»
Pràcticament desplaçat per amagar-se.
Palandari adj. i m. Home que no acaba de fer les coses prou bé, pocatraça, desmanyotat. «Com se t’acudeix de fer treballar el Ferran! Que no ho saps, que és un palandari?».
Pràcticament desplaçat pel castellanisme manaces.
Rasper m. Espai, al costat d’un riu, compost de còdols i sorra a causa d’una riuada. «El cadàver del comte d’Espanya, a Nargó, el van trobar al rasper d’Armena.»
Sobre Josep Espunyes, de qui ja vam parlar al número 3 de La Resistència(abril de 2017) amb motiu de l’aparició de les seves Piulades de cultura popular. Bruixeria. Mimologismes. Llegendes, no us perdeu l’article que li va dedicar la lingüista Mercè Espuny, directora de Llengua Nacional, que en va fer una semblança molt adient a Núvol, en què reclamava que Calen més homes com ell.
El cap de la secció d’investigació del diari més venut del país estava obsessionat des de feia anys amb el número on posen una noia dins d’una caixa, la serren en tres parts, i les separen sense que ella deixi de moure el peu i la mà i continuï fent ganyotes amb la cara. Després d’una de les funcions va seguir al mag i a la seva parella fins al pis que tenen al barri antic de la ciutat, i els va espiar des del finestró d’una escala veïna. Quan va veure com les cames de la noia es posaven a cardar amb el mag, el cap es quedava al sofà llegint una revista i el tronc va reptar fins al bany per dutxar-se, el periodista va quedar molt més tranquil i va decidir que per fi havia arribat el moment d’abandonar d’una vegada per totes els seus costums abstemis.
El mestre levitador
Després de buidar el cul de diferents ampolles mig buides, el cambrer del bar de copes va matricular-se en el curs de levitació que programaven al centre cívic del barri. Al cap d’un parell de mesos de classes, els alumnes van comprendre que el professor era un impostor que mai els podria ensenyar a elevar-se un pam del terra ni que fos saltant, i van decidir arribar-li a la cara col·lectivament en nom dels calés que portaven invertits en les classes i pel temps perdut. Tan gran va ser la sorpresa de veure el mestre levitant traçudament i escapant-se per la claraboia del local mentre s’abraonaven sobre seu, que ni tan sols se’ls va acudir la possibilitat de recuperar part dels diners que el presumpte estafador guardava a la taula de fusta del seu despatx.
Grisor terminal
En poc més de deu dies, l’havien fet fora de la feina de missatger, havia enterrat la seva mare i el banc havia executat la hipoteca per quedar-se el trist pis de quaranta metres quadrats on vivia. Estava tan enfonsat en la merda que, quan la dona també va anunciar-li que el deixava, l’home més gris de la ciutat va deixar de compadir-se, entenent que havia completat la seva caiguda lliure i que a partir d’aleshores les coses només podien millorar. Va ser llavors, travessant el carrer capficat en nous projectes que li haurien de permetre reactivar la seva existència, quan el camió de les escombraries va tatuar el seu cos sobre l’asfalt i va continuar l’inestable trajecte cap a l’abocador, mentre el conductor intentava esquivar els vehicles aparcats a banda i banda del carrer enmig d’una antològica borratxera.
Predicant amb l’exemple
La gran quantitat de vasos de vi, cava i whisky que el director general de trànsit s’havia pres en el decurs del sopar, van posar seriosament en perill la seva verticalitat. Conscient del seu estat, més proper al coma etílic que a la sobrietat, l’alt càrrec públic va preferir esperar una estona prudencial abans d’agafar el cotxe per tornar a casa, no fos cas que l’enxampessin en aquell lamentable estat en un control d’alcoholèmia. Després d’un parell d’hores fent temps en un bar proper, on va ventilar-se cinc combinats més de bourbon i algunes cerveses, l’home va considerar que finalment estava en condicions de conduir sense posar en risc la resta de la humanitat.
La Resistència presenta, amb goig, en aquest lliurament llibresc del mes de maig l’edició facsímil del primer volum dels «Quaderns Blaus» dedicat a Santiago Rusiñol (1861-1931). La col·lecció, apareguda la tardor de 1925 en el si de la Llibreria Catalònia d’Antoni López Llausàs —i dirigida per Carles Soldevila i Màrius Aguilar—, anava destinada, com es pot llegir als prospectes informatius i com es desprèn també del subtítol de la col·lecció, «La Nostra Gent», a «crear una atmosfera d’intimitat a l’entorn dels nostres homes assenyalats», ja que «cap català de mitjana cultura hauria d’ignorar, no sols l’obra cabdal dels seus contemporanis, sinó aquell manat d’anècdotes que converteixen un nom en una persona viva».
De l’èxit d’aquest primer títol dels «Quaderns Blaus» n’és prova el fet que es va posar a la venda el 10 d’octubre de 1925 i al cap d’un mes escàs l’edició s’havia exhaurit.
Cliqueu damunt la coberta per descarregar-vos el facsímil.
«Refer el triangle autor-obra-públic era l’objectiu primordial dels “Quaderns Blaus”: qui millor que Santiago Rusiñol per representar emblemàticament la viabilitat d’aquest triangle? quin altre esquer, igualment efectiu, es podia llençar al públic lector per tal d’interessar-lo, ni que fos a través de la potenciació de l’anècdota, en la vida i l’obra dels escriptors catalans?», escriu la doctora Margarida Casacuberta, professora al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Girona, en la tesi doctoral que va presentar el 1993 i que va dirigir Jordi Castellanos (hi ha una edició d’aquesta tesi publicada el 1997 a Curial Edicions [Publicacions de l’Abadia de Montserrat]).
«Perquè l’estratègia que havien decidit d’adoptar els inspiradors dels “Quaderns Blaus” era, en realitat, una gosadia: explotar la imatge de l’artista per tal d’apropar-ne l’obra al públic. S’havia acabat aquell nefast i, en darrer terme, provincià costum -d’altra banda, tantes vegades criticat per Rusiñol- d’esperar “fins a la mort d’un home conspicu” per publicar -si es publicava, és clar- un “assaig biogràfic on la gent pugui apaivagar la seva curiositat legítima”512 ; s’havien acabat els prejudicis – propis d’una determinada “escola de tirat aristocràtic”- que portaven a considerar l’obra com “la sola cosa que ha d’interessar-nos i que tot allò que afecta els homes és vana xafarderia”», continua Casacuberta.
Perquè, ras i curt, «el fet és que mentre que nosaltres negligim la popularització de les nostres valors, privant-les d’un ambient de càlida simpatia humana, un davassall de publicacions vingudes de tot vent proposa a les nostres multituds admiracions i familiaritats exòtiques». La Llibreria Catalònia, doncs, volia, «en la mesura de les seves forces, contribuir a la desaparició d’aquesta anomalia. Creu patriòticament interessant que el nostre poble sàpiga que en Josep Carner és un remarcable fumador de cigars havans i que En Pompeu Fabra excel·leix en la natació i en el tennis; ens dol que sigui un fet ignorat el dandisme d’En Francesc Pujols i l’austeritat de l’ Apa…».
Les biografies dels “Quaderns Blaus” calia, a més, —afegeix Casacuberta—, que fossin escrites de «forma viva i llegidora» i que tinguessin una presentació «simple, però digna i agradable per tal de fugir de les aberracions tipogràfiques que inunden els nostres quioscos i que constitueixen un element de degradació del gust popular».
