Les presentacions de «Robots, tòtils i cacanòries», el llibre resistent d’Esther Pujadas i Nan Orriols, dedicat —amb coberta groga inclosa i formigues de na Bruna— als presos polítics i als exiliats catalans, ha fet ja més d’una dotzena de presentacions als territoris no metropolitans, amb una excel·lent assistència i prticipació de públic i no menys bones vendes del llibre, una part de les quals serveis a la causa solidària per a la seva llibertat.
D’aquestes presentacions n’ha fet uns molt adequats resums videogràfics TVBagué Serveis Audiovisuals, que també exerceix de col·laborador de La Resistència quan escau.
Jordi Remolisn aborda quatre narracions sobre la silent i quasi invisible qüestió del suïcidi.
Història d’amor i odi dominical
Els diumenges s’havien convertit en una veritable obsessió per al malcarat i bordissenc oficinista bancari, avorrint-los per damunt de totes les coses perquè la seva dona havia nascut en diumenge, s’havien casat un diumenge, el seu fill —amb qui per cert no es parlava— va néixer un diumenge, cada diumenge havia d’anar a dinar un ranxo incomestible a casa dels sogres i, a més, detestava el futbol. El seu odi arribava fins a tal punt que l’últim diumenge de la seva vida va posar els dits dins d’un endoll i no els va treure fins que el cor li va deixar de bategar, més ennegrit encara del que el tenia habitualment. A la família els agradaven tant els diumenges que van esperar fins al següent per a gratinar una mica més el seu cos a la incineradora de l’empresa funerària, i just una setmana més tard, endiumenjats com uns ministres, van aprofitar per llençar les cendres pel forat del vàter.
Encallat en la marxa enrere
Superat per les circumstàncies de la seva estressant vida paternoconjugal i cansat de defensar causes perdudes d’assassins, xoriços i fills de mala mare en general, l’advocat va pujar sobre la cadira i es va posar una soga al voltant del coll. Al darrer moment, dècimes de segon abans de saltar al buit, va decidir que potser valia la pena recomençar una nova vida partint de zero en un altre lloc, amb una altra feina i sense càrregues familiars. De fet, també va imposar-se el propòsit que si aconseguia alliberar-se de la puta corda que li estrenyia cada cop més fort el coll, només tornaria a entrar en un jutjat a denunciar el fabricant de cadires, per manufacturar-les amb un cul tan extremadament relliscós.
Nocturnitat i traïdoria pacifista
Aquella nit el subconscient va tornar a trair al militant pacifista. Aprofitant la foscor, s’hi va acostar per l’esquena i va clavar-li cinc ganivetades que van afectar els principals òrgans vitals. El pitjor del cas és que el molt cabró ni tan sols va tenir la delicadesa de trucar a una ambulància, i va consumar alhora l’assassinat i el seu propi suïcidi.
El do de la invisibilitat
La dona de la neteja del museu es va adonar del seu do de la invisibilitat després de comprovar que tothom la ignorava, que ni tan sols els éssers més propers semblaven adonar-se de la seva presència. Inicialment va adaptar-se al seu nou estatus, però, de forma progressiva va caure en una profunda depressió i cada dia sospesava més seriosament la possibilitat de llevar-se la vida. Va ser llavors, en llençar-se sota les rodes del tren i no només no patir cap lesió, sinó tampoc notar l’impacte ni ser colpejada per la implacable presència metàl·lica del ferrocarril, quan va descobrir que realment feia ja molts mesos que era morta.
L’estadi de l’equip de futbol del barri portuari s’havia mostrat inexpugnable durant tota la temporada. Cap dels contraris va poder arrencar-hi ni un sol punt, i ràpidament fou definit com el camp més difícil de la categoria. Resultava tan extremament complicat que, de fet, era l’únic de tot el planeta que tenia un terreny de joc en forma d’estrella de setze puntes.
Frustració interestel·lar
Després de setmanes voltant per l’espai sense trobar cap nova espècie per portar al seu imperi galàctic, i quan ja s’havia fet a la idea de tornar-hi amb el símbol del fracàs dibuixat al rostre, l’extraterrestre neòfit acosta prudentment la nau al planeta verd i blau. Creient que el viatge no ha estat en va ara que ha descobert un enclavament agitat, amb nadius que van tothora amunt i avall, s’apropa més i més a la superfície, fins a descobrir que es tracta de la terra on un pilot de segles enrere van deportar als espècimens menys eixerits de la seva raça. És llavors quan definitivament frustrat eleva de nou l’artefacte i inicia el camí de retorn a casa, mentre una quinzena d’humans desvagats engeguen l’enèsima croada per convèncer als seus conciutadans que han vist i fotografiat un ovni.
Llei de l’oferta, la demanda i els imponderables
L’èxit recaptatori del nou invàlid de dues cames i una orella no va passar desapercebut a la resta de pidolaires del carrer major de la capital del país. A partir d’aquell dia, tots ells van iniciar una competitiva escalada en l’amputació de les respectives extremitats per augmentar també els seus beneficis diaris. Desgraciadament, la millora econòmica generada amb les noves deficiències van acabar-la destinant a la contractació d’un guàrdia jurat, per impedir que els lladregots del barri els robessin les almoines aprofitant que ara ja no podien perseguir-los.
La vertiginosa evolució d’un superdotat
Encara no havia complert tres anys quan la responsable de la guarderia ja es va adonar que el fill del president de l’associació de científics tenia una ment privilegiada, i va recomanar que l’admetessin al primer curs d’educació primària. La seva meteòrica evolució va fer que amb sis anys ja ingressés a la universitat, amb set es llicenciés de tres carreres, amb vuit fos el director de l’empresa més important del país i amb nou el cataloguessin com la primera fortuna de l’hemisferi nord. Se’l considerava tan madur que ningú es va estranyar que amb deu anys tingués el seu primer fill, amb onze s’hagués divorciat i casat tres vegades, ni tampoc que amb dotze caigués fulminat, víctima d’una aturada cerebral que li va permetre estrenar abans que cap dels seus companys de guarderia, un bonic taüt de color moniato.
El taxidermista dislèxic va visitar el podòleg amb l’esperança que li solucionés els problemes fonètics que l’havien privat de desenvolupar-se amb fluïdesa a escala social. Sorprenentment la sessió va ser un èxit absolut, fins al punt que en sortir de la consulta va acomiadar-se amb una perfecta dicció, provocant mig orgasme a la imponent infermera. La seva felicitat era tan gran que quan un logopeda borratxo va pujar al taxi i va vomitar a sobre de la tapisseria, ni tan sols va fer ús de la renovada oratòria per cagar-se en ell, i va seguir fent la ronda nocturna això sí, amb un irrefrenable i inquietant desig de momificar la comunitat sencera d’alcohòlics de la ciutat.
Una relació d’amagat
L’aprenent del taller mecànic i la dependenta de la botiga de gominoles feia més d’un any que es veien d’amagat per temor a les represàlies dels seus progenitors. Les respectives famílies no tenien gens clar que dos adolescents de races diferents estiguessin relacionats sentimentalment i els ho havien prohibit taxativament. De fet, s’amagaven tant per veure’s que fins al dia que van decidir finalment deixar-ho córrer, encara no havien aconseguit trobar-se ni una sola vegada.
Història d’amor i fatiga
El filòsof professional estava tan enamorat de la veïna del pis de dalt que s’havia passat els últims trenta dies i les seves nits corresponents pensant en ella, en el seu rostre, l’aroma, els cabells, la veu, els ulls i l’encisadora forma d’arronsar el nas quan es creuaven a l’escala. Tenia una obsessió tan malaltissa que quan va mirar pel forat de l’espiell i va veure que era ella qui tocava el timbre de la porta, va costar-li un món i part de l’altre atrevir-se a obrir-la. Al cap dels cinc minuts que va tardar a fer-ho, encara la tenia al replà de l’escala, però tan bon punt va començar a moure els llavis molsuts per demanar-li si voldria acompanyar-la al ball de fi d’any, el filòsof, cansat i abatut després d’un mes de vigília, va quedar-se profundament adormit abraçat al marc de la porta.
Qüestió d’imatge i olfacte
El porter de discoteca era un individu tan extremament merda que quan sortia a llençar les deixalles semblava que ho fes amb el seu germà bessó. Conscient de la pèssima imatge d’anar acompanyada per aquell individu, la bossa d’escombraries va desequilibrar-lo mentre obria la tapa del contenidor, i va abocar-lo a dins just a temps perquè els operaris del servei de neteja que s’apropaven amb el camió no la veiessin escapant-se a tota hòstia per la cantonada. Quan el mecanisme de trinxat del vehicle va convertir l’home en un conglomerat encara més irrecuperable de carn i vísceres, els escombriaires de darrere el camió van maleir mil vegades als veïns per acumular restes olfactivament tan desagradables.
El bondadós fuster artesà havia procurat que no li faltés mai res al seu únic fill. Va tenir la millor educació i els millors mestres, quan va ser major d’edat li va comprar el millor cotxe que es podia permetre, va pagar-li el millor casament que s’havia vist mai a la comarca i li va regalar la millor casa unifamiliar que tenien a l’agència immobiliària. Per això, quan vençut per l’edat i incapaç de valer-se per si mateix, el fill i la jove van ingressar-lo en un sòrdid asil públic, no va dubtar ni un moment de procurar que fos també el millor assassí a sou qui vengés tant desagraïment.
Il·lusions frustrades
El maldestre aprenent de mag va afanyar-se a entaforar el cos de la seva col·laboradora dins d’una gran bossa de plàstic i a netejar la sang que s’havia escampat pel local d’assaig, però ni tan sols el lamentable accident laboral el va dissuadir de perseverar en l’obsessió de convertir-se en professional de l’il·lusionisme. Abans que la filla del comissari es convertís en la novena víctima de la seva poca habilitat prestidigitadora, la policia va aconseguir avortar una carrera que amenaçava esdevenir en holocaust, i van tancar-lo una llarga temporada entre reixes. La seva immediata evasió va demostrar que si bé amb les espases no acabava de sortir-se’n, com a mínim podia considerar-se un excel·lent escapista, tot i que la nova condició de fugitiu li va impedir d’exercir-ne durant la resta de la seva vida.
Per un grapat de salsitxes
Tan bon punt l’assassí en sèrie va saber que la policia l’havia identificat i en coneixia les dades personals, es va afanyar a posar-se en mans d’un cirurgià plàstic per renovar-li el rostre. Quan va sortir de la consulta, va dirigir-se amb tota la tranquil·litat del món a un caixer automàtic, va treure tots els calés disponibles i va aturar un taxi que va dur-lo fins a l’aeroport, on hauria agafat un avió privat cap al tercer món si abans no l’hagués detingut un tinent de duanes. Potser si, a més de l’operació facial, hagués fet una mica de règim per rebaixar els dos-cents trenta quilos de massa corpòria que arrossegava, els agents aeroportuaris no haurien advertit mai la seva veritable identitat.
Incompetència policial manifesta
Per enèsima vegada s’acabava de cometre un crim davant mateix del mediocre comissari de policia i ara tampoc no aconseguiria resoldre’l, tot i les evidències que havia deixat l’assassí. Tota la seva trajectòria estava farcida de fracassos similars i només l’ascendent familiar sobre la cúpula del cos li havia permès conservar el càrrec. Aquest cop, però, la sort semblava haver-se-li esgotat del tot malgrat la cruel ironia de conèixer perfectament la identitat de l’homicida, després que amb una hàbil ganivetada al ronyó li hagués estroncat definitivament la carrera laboral i de retruc també la vida.
Les formigues de na Bruna il·lustren l’edició del llibre.
[Redacció.]
Sota el segell editorial d’EP (Serveis d’Assessorament Lingüístic), en Nan Orriols i n’Esther Pujadas, membres nats de La Resistència, treuen a la llum aquesta tardor el llibre Robots, tòtils i cacanòries, que dediquen —amb coberta groga inclosa i formigues de na Bruna— als presos polítics i als exiliats catalans.
El volum recull els articles d’«El serpent», de Nan Orriols que han estat publicats al Diari deManlleu (novembre2016-setembre2018) i al blog laresistencia.cat (febrer2017-setembre2018) i les «Curiositatslingüístiques», d’Esther Pujadas, publicades al Diari de Manlleu (març 2017-setembre 2018) i al blog laresistencia.cat (maig 2017 -setembre 2018). [La resta d’articles d’en Nan Orriols han estat publicats al blog laresistencia.cat (juny2017-agost2018).]
Orriols explica a l’inici del llibre que «amb l’Esther Pujadas havien pensat a fer un recull de les curiositats lingüístiques que publica al Diari de Manlleu juntament amb els Serpents que jo escric per a aquest mateix setmanari que dirigeix en Josep M. Costa. Vam quedar que en parlaríem. En Ramon Cotrina, assessor permanent, ho va veure bé i vam decidir publicar els articles conjuntament en un llibre».
El llibre, dissenyat per Jordi Canelles i imprès per Maideu, de Ripoll, serà convenientment presentat en aquests pròxims mesos en diverses poblacions i una part de les vendes anirà a parar als presos i els exiliats.
Precisament, per anar fent boca, us oferim un fragment del proemi-dedicatòria, titulat «Lledoners».
«Els primers dies d’agost em va trucar la Blanca, la muller d’en Jordi Turull, perquè em reservés el dissabte 11 d’agost per anar a la presó de Lledoners a visitar-lo. Els presos polítics catalans són ostatges del règim postfranquista administrat pels partits que encara defensen una monarquia corrupta, amb un rei militar i una constitució imposada amb les pistoles damunt la taula.
»L’odi que desprenen els partits unionistes contra una part dels catalans és inqualificable. L’odi del rei, dels jutges i del franquisme que encara defensen molts a les corts espanyoles per mantenir privilegis és una vergonya a tot Europa. Els nostres presos ho paguen per tots nosaltres i ens representen amb una dignitat que no coneixerà mai cap polític del «Viva España, viva el rey, viva el orden y la ley».
»Ara, Pedro Sánchez, el nou president del Govern, vol exhumar el cos del general Franco per salvar un rei franquista. El PSOE de Felipe es regenera en l’engany. Podrien anar, per guanyar-lo tranquil·lament, a un concurs de mags a la televisió.
»Aquests dies, amb en Jordi Canelles, amic de Sant Joan de les Abadesses que ha dissenyat totes les meves publicacions, anàvem enllestint aquest llibre de reculls publicats al Diari de Manlleui al blog laresistència.cat que vam decidir editar con juntament amb l’Esther Pujadas, també imprescindible en la meva vida literària.
»Amb en Jordi comentem les cobertes del llibre i, gairebé sense parlar-ne, ens posem d’acord que uns dibuixos de la Bruna, la meva neta de sis anys que tot sovint ve a l’estudi que tinc a Sant Joan, hi podrien quedar bé. Vaig demanar-li a la Bruna que em dibuixés unes formigues, les formigues treballen i guarden per passar l’hivern, la Bruna les observa i diu que són molt sàvies. Ho va fer a tot córrer per marxar tot d’una com un llampec amb bicicleta. Finalment, com sempre, tot llest i polit, en Ramon Co trina hi dirà la seva.
»Escric periòdicament a en Jordi Turull, que conec d’anys. És una persona excel·lent. La Inés Arrimadas el coneix prou bé del Parlament i ho sap perfectament. Costa d’entendre que la capacitat de la nostra espècie per convertir en dogma qualsevol barbaritat arribi al punt de veure la senyora Arrimadas arrencant llaços grocs. En Jordi aniria a la presó a veure qualsevol company del Parlament. En Jordi és així.
»Un dia vaig escriure que m’interessava més la vida d’un ocell que tota la humanitat sencera. Ara, en Jordi és l’ocell, com tots els presos. Sempre busco refugi als boscos. Però per molt que intenti parlar amb els gossos i les àguiles, el rei emèrit i el mèrit apareixen a la meva vida en somnis torturadors de lladres i jutges.»
L’aficionat a llegir novel·la policíaca va cometre un crim impecable, sense deixar un sol indici que fes pensar a ningú que n’havia estat l’executor. Ni tan sols podien buscar-lo a través d’un mòbil perquè va triar una víctima a qui no coneixia en absolut, i de qui va fer desaparèixer el cos tallant-lo laboriosament a trossets i desfent-los minuciosament amb un aparell domèstic de trinxar carn. El crim va ser perfecte, detall que no pot atribuir-se a l’autor, que no va poder-se estar d’explicar per tot el barri la seva obra mestra en el decurs d’una de les habituals borratxeres, tot i que afortunadament, ningú se’l va creure.
L’únic animal que ensopega tres vegades amb el mateix automòbil
Després que l’automobilista atropellés el conductor de la moto, va ajudar-lo ràpidament a aixecar-se i va portar-lo a l’ambulatori perquè li fessin un examen mèdic. La segona vegada el motorista va mosquejar-se bastant però va acceptar les disculpes i van tornar a passar pel dispensari, on van practicar-li les cures d’urgència. Quan va envestir-lo per tercer cop i abans d’anar a cobrar el sou que li havien promès per assassinar-lo, l’automobilista es va assegurar de passar-li per sobre prou vegades perquè el pròxim vehicle on pugés fos el de la funerària.
Les obsessions jugulars de la família política
Després de la cerimònia nupcial, mentre els convidats s’entretenien prenent un refrigeri, el germà petit del nuvi va acostar-se a la nova i espectacular cunyada i, estrenyent-la en una fraternal abraçada, va advertir-li que si mai s’atrevia a enganyar el seu marit, ell mateix s’encarregaria de tallar-li el coll. Amb el rostre compungit i sense temps de digerir l’aterridora amenaça, el germà gran del seu home va llençar-li un endimoniat alè, producte de més de deu copes de vermut blanc i va xiuxiuejar-li que estaria encantat de veure-la privadament a la petita habitació que hi havia al costat dels lavabos del restaurant, i així, de pas, s’estalviaria d’haver-li de seccionar la jugular si s’hi negava. Abans d’acabar el banquet, mentre l’orquestra tocava les primeres notes d’una coneguda cançó de moda, algú va trobar el cos sense vida de la núvia, estirat al jardí enmig d’un bassal de sang que brollava d’un punt molt proper d’on la noia tenia les seves cordes vocals, assassinada, és clar, per un dels dos germans del marit.
La veu de la consciència
El científic boig va contemplar des de la nau espacial l’èxit del magnicidi que havia acabat amb tota la humanitat, i va posar rumb a la terra tan bon punt va estar segur que el virus que ell mateix havia escampat ja estava sense efecte. La constatació de l’apocalíptica fi del gènere humà va colpir-lo en constatar l’acumulació de cadàvers escampats per tot arreu on passava, i malgrat que sempre s’havia considerat immune al sentiment de culpa, els remordiments van començar a torturar-lo. L’endemà al matí, sense haver dormit ni un segon i tip de sentir les veus interiors que el martiritzaven, va entrar en una comissaria de policia, va autoinculpar-se del crim global que havia comès i, només quan va constatar que el cadàver del tinent no pensava fer res per detenir-lo, va tornar a la seva residència molt més tranquil per haver-se tret aquell pes de la consciència.
Tom Wolfe (Richmond, Virgínia, 1930 – Nova York, 2018)), el promotor i més interessant representant de l’anomenat Nou Periodisme, va publicar un darrer llibre l’any 2016 que ha causat estralls entre els progres i esquerranosos d’arreu del planeta, El regne del llenguatge (Editorial Empúries, 2018, 208 pàgines), on argumenta de manera molt provocadora, i amb una crítica ferotge a Darwin i Chomsky, que tot el que pretenien fer-nos creure sobre el llenguatge i l’evolució humana és incorrecte.
L’autor carrega contra Darwin i Chomsky, contra l’establishment científic, en un intent d’explicar per què ens hem aturat en el coneixement de l’evolució del llenguatge (D’on ve? Per què l’ésser humà és l’únic que utilitza i pot aprendre les llengües tal com les coneixem? És innat? No ho és?) i defensa dos noms de científics que han estat “contra” les teories darwinianes (Wallace) i chomskyanes (Everett) i que han passat desapercebuts per la comunitat científica.
Segons Wolfe, és el llenguatge, no l’evolució, el que distingeix els éssers humans dels animals
i el responsable dels avenços de la humanitat.
El regne del llenguatge.
L’obra és un atac directe als neodarwinistes i contra Noam Chomsky i la seva teoria de la «gramàtica generativa», segons la qual els homo sapiens naixem amb una capacitat innata per al llenguatge que ens permet aprendre qualsevol llengua perquè totes comparteixen unes estructures i unes formes universals. De fet, el mateix Chomsky, ha admès posteriorment a aquesta nova Toeria del Tot que els orígens del llenguatge continuen sent «un enigma» irresolt. Per a reblar-ho, Wolfe escriu enaquest hilarant volum: «La parla? Di que els animals van evolucionar fins a arribar a l’home és com dir que el marbre de Carrara va evolucionar fins a arribar al David de Miquel Àngel».
Col·laborador en diverses revistes i diaris nord-americans, Wolfe emprava una desenfadada ironia i un estil i un llenguatge fresc i àgil que caracteritzà tant els seus reportatges com les seves novel·les (destaquem-ne La foguera de les vanitats) i ha convertit a aquest autèntic iconoclasta en un dels representants de la contracultura més llegits del nostre temps.
