El passat dijous, 20 d’octubre, La Resistència va celebrar els primers cinc anys d’ençà que va néixer, el febrer de 2017.
La commemoració es va fer al restaurant Solana de Ter, a tocar de Ripoll, i va comptar amb la participació de setze col·laboradors i amics de la publicació, que vam compartir, a més d’un bon sopar, conversa i projectes, com alguns dels que es presenten en aquest número: la incorporació de l’obra de artista plàstic vigatà (fincat a Folgueroles) Lluís Badosa, i una nova secció, a càrrec del poeta Gabriel Salvans, amb fotografies de Pep Merín, sobre Paisatge i Poesia, que s’enceta amb la veu del riu Gurri a partir dels textos del llibre El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols.
Precisament, Salvans ens va obsequiar, a l’hora de les postres, amb una primera recitació d’aquests magnífics textos de l’autora, entre d’altres obres suara reeditades, Cavalcades.
Aquesta primera trobada va deixar molt bon regust de boca entre els assistents, que vam coincidir a continuar la tasca encetada per l’esperit de llibertat que ens inspira, en aquests temps tan convulsos i destructius. Tal com dèiem en la Presentació del número 1, «la nostra aportació vol ser sempre positiva i en el sentit de debatre les contradiccions que avui —i cada vegada més— són presents arreu. Moltes vegades les ignorem i això ens debilita, ens fa submisos i sovint molt irresponsables. També, ens inspira poder donar a conèixer fets, vides i personatges que, pel fet de viure fora de la pressió cultural de les grans metròpolis, han passat i passen desapercebuts».
Continuem, doncs. Endavant les atxes.
Àlbum fotogràfic, de l’amic i col·laborador Albert Bagué.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Els cabirols (Capreolus capreolus), de la família dels cèrvids, són presents arreu del país, amb un nombre que oscil·la entre els divuit mil i els vint mil exemplars, especialment després que es reintroduís des dels anys noranta i fins al 2007.
El jove artista de Folgueroles, en Tavii, ens obsequia en aquesta ocasió amb els anants i vinents d’una guilla que sovint tafaneja pels verals de ca seua. No us perdeu detall!
Na Victòria, en Nan, en Toni i en Ramon fan passejar amb la bicicleta pels entorns de Sau i de Susqueda el novembre de 2020. L’actual situació de sequera extrema ens aporta un altre paisatge d’aquell tardoral de fa dos anys.
«Els soldats no han de seguir mai les ordres d’un general capturat per l’enemic.». L’art de la guerra, Sunzi ((544 aC – 496 aC).
«Si la dirección de un partido està en prisión, este està en manos del estado. Arnaldo Otegi, exdiputat del Parlament basc.
El 1r d’octubre de 2017, a mig matí, al col·legi electoral de Vic, acompanyava una periodista francesa a qui feia de traductor i d’intèrpret. En aquell moment es va presentar la Marta Rovira amb l’habitual escolania.
A la Marta Rovira la conec des de 1998, quan amb 20 anys acabats d’estrenar es va afegir a la colla de grallers de la colla castellera de Vic, els Sagals d’Osona. La Marta estudiava dret, volia ser jutge i era una noia discreta, extremament correcta i educada, aplicada en el seu aprenentatge de grallera. Em va sorprendre el seu ingrés a ERC, que va coincidir amb la meva dimissió després de vint anys de militància, decebut en constatar que les proclames d’independència s’havien amagat al calaix de sota a la dreta de les taules dels despatxos.
De fora estant del partit, sense renunciar a posar el meu gra de sorra per la llibertat de la meva terra (no ho he fet mai), un petit grup d’independents manteníem trobades amb la Marta per a contribuir a consolidar aquests esforços. Però, l’interès de la Marta, i d’ERC, no ha estat mai la independència de Catalunya. Aquest és un fet que pot esperar. Quan es va verbalitzar que l’objectiu era el poder i que se’ns demanava la nostra contribució perquè la Marta assolís els seus objectius personals, em vaig retirar. La Marta ho va aconseguir, és clar que deixant terra cremada al seu darrere, com és tradicional en aquest partit.
Quan la periodista em va demanar què en pensava, de la Marta política, em vaig adonar que la Marta cridava, cridava molt, no recordo què deia, segurament els tòpics que corrien aquells dies, però els deia cridant. «Té por, si crida tant és perquè té por» —li vaig contestar. «És massa jove, no coneix l’estat espanyol i no ha sabut mesurar els riscos ni afrontar-los amb sang freda.» No va ser l’única.
En aquell moment vaig intuir que les coses no anirien bé. Anar bé, evidentment no era proclamar la independència, i ja està. Era mantenir el «tour de force» amb l’estat espanyol amb els riscos que això comportava i durant molt de temps, perquè d’estructures d’estat no en teníem, i encara no en tenim ni una. Ni hisenda ni un servei d’intel·ligència, i per no dir, ni llibreries.
Si la por s’havia instal·lat al govern la gent seguiríem jugant-nos inútilment la pell i l’estat espanyol ens passaria per damunt com una piconadora amb el seu tradicional sistema de venjança rancuniosa.
Els successius fets d’octubre, que tots recordem, van donar com a resultat una divisió en el si del govern i dels actors del procés. Uns van optar per l’exili, des d’on, amb més o menys fortuna i fe, han seguit enfrontats a l’estat, i uns altres, incomprensiblement, si més no per a mi, es van lliurar a la «justícia» espanyola.
Tinc el pressentiment, sense que això sigui cap prejudici, que la majoria dels lliurats han estat formats, sinó en escoles, en ambients catòlics. Només així m’explico que, amb un reconeixement de culpa, s’esperi justícia, caritat i perdó de la fatxenderia nacional-catòlica espanyola. Lliurar-se per pretendre sortir-ne com a màrtirs per la pàtria em semblaria pervers, tot i que en algun cas no ho puc descartar.
Aquest és, de tots els errors comesos, el més greu, doblement greu, que hem comès entre tots plegats. D’una banda lliurar polítics o civils a l’enemic mantenint-los els càrrecs és donar-els un bagatge de gran valor amb qui poder-se revenjar i aplicar els càstigs més exemplars. Com diu Arnaldo Otegi és tenir els partits i les institucions en mans de l’estat.
Podríem pensar que mantenir els càrrecs s’ha fet per posar en evidència el desgavell judicial de l’estat als ulls d’Europa i forçar una sortida de la presó per apaivagar l’opinió internacional. Però, algú es creu encara que als carcamals dels tribunals això els importa?
Els indults són un engany: la lletra petita imposa condicions i amenaces de càstig si no es compleixen les condicions de comportament que, curiosament, no han transcendit. Aquests indults són parcials, condicionats i reversibles i, ull viu, el diari El Español, el dia 22-06-21 publica: «El Gobierno indulta a Junqueras por su “peso indiscutible en la relación entre España y Cataluña”». Sembla ben bé una rendició total: Oriol Junqueras aparca la via unilateral per no desitjable ni viable i, malgrat això, l’estat espanyol s’assegura que no pugui exercir cap càrrec públic durant molt de temps. Oriol Junqueras dirigeix ERC i mou els fils del mini president Aragonès que, per ara, té el govern de la Generalitat.
L’estat espanyol, com era d’esperar, mou tota la maquinària repressiva, sense límits, perquè sap molt bé que la pèrdua de Catalunya és la fi de l’estat com el conceben avui.
Un mínim de responsabilitat política i personal hauria de fer renunciar als sotmesos a aquesta mena de llibertat condicional a qualsevol influència política i presa de decisions dels partits, el govern o les institucions. Tots ells tenien, no només el dret, sinó l’obligació de sortir de la presó i, jo, que no voldria per res del món haver estat a la seva pell, els reconec el dret de fer el que sigui per aconseguir-ho. El preu que han pagat em mereix tot el respecte i admiració, i per molts errors que cometessin, tot el reconeixement i respecte públic i institucional, una paga vitalícia i veu per a explicar la seva experiència, però continuar mantenint càrrecs mínimament influents, els que ho fan, és una indecència que a la llarga invalidarà el seu sacrifici. No ens podem fer víctimes de la seva por.
Ua de les taules rodones de l’escola d’estiu de Common Ecologies. [Foto: Maria Borràs.][Reports i fotos de Maria Borràs.]
Just ara fa un mes em trobava a Berlín, ben agraïda que allà ja podíem posar-nos un jersei a la tarda i contenta d’haver-me animat a anar a (Ecologies Comunes) on vaig poder connectar amb persones impressionants que volem fer un camí diferent plegades.
Ara fa ja uns mesos, la Federica, una de la meves directores de tesi, em va fer arribar un vincle web amb el missatge: «Maria, mira’t això té molt bona pinta!» Vaig entrar emocionada, només el nom ja em cridava: Common Ecologies…, quina curiositat! Mentre investigava el que havien fet i qui estava darrere de la iniciativa, vaig veure que a finals d’agost muntaven una escola d’estiu a Berlín! No m’ho vaig pensar ni dues vegades i la setmana següent ja m’havia comprat els bitllets per anar-hi i ja havia contactat alguns amics que viuen allà! Tot plegat em feia molta il·lusió: tornar a Berlín, veure les amigues i entrar dins d’aquesta xarxa de les Common Ecologies!
Així doncs, el divendres 26 a la tarda, sota una pluja torrencial, em vaig adreçar al New Yorck im Bethanien sense saber ben bé què era aquell lloc i quan hi vaig arribar em va robar el cor, em vaig trobar com a casa. L’espai on es va desenvolupar la trobada havia estat un hospital fa molts anys i ,posteriorment, va ser una casa de referència dins del moviment okupa a Berlín i actualment és una cessió d’ús públic (comunitària) —com Can Batlló a Barcelona, per exemple (resultat de l’extensió dels tentacles de l’estat per a controlar l’autogestió, però d’això en podríem fer tot un altre article…). Només entrar per la porta ja em vaig sentir molt acollida i amb ganes de compartir i vaig pensar: «Maria, sort que has vingut!»
Escoles de Moviments
La taula d’obertura de l’escola d’estiu portava com a títol: «Una escola des de la qual sembrar un futur. Les Escoles de Moviments que necessitem ara mateix». Un lloc per a reflexionar, un espai d’inspiració per a compartir idees sobre què hauria/podria fer una escola del moviment en aquest moment, de quines experiències podríem aprendre i com fer-ho perquè el coneixement i els aprenentatges que ocorren en els moviments socials es puguin documentar i compartir, per a aprendre sobre allò après i poder consolidar-nos i continuar endavant amb les nostres propostes per a la transformació social.
En aquesta taula hi van intervenir:
Janna Graham, investigadora basada en la pràctica, que ha treballat en el camp del comissariat durant gairebé vint anys, ocupant llocs de llarga durada en institucions com Whitechapel, Serpentine Galleries (Londres), Art Gallery of Ontario (Toronto) o al New Museum (Nova York), entre d’altres. Figura clau en el que s’ha anomenat «el gir educatiu» en comissariat, ha desenvolupat exposicions, residències, investigació i escriptura en la intersecció de l’art i les urgències socials contemporànies, com ara les lluites al voltant de la migració, la gentrificació, l’educació, l’antiracisme i la indigeneïtat;
Camille Barbagallo, activista i investigadora feminista. La seva investigació, situada dins de la teoria feminista marxista, els estudis de gènere i els estudis negres, explora com es valora la reproducció de la força de treball, el que costa i qui paga la factura. És coeditora de The Commoner, núm. 15, «El treball de cura i els comuns», amb Silvia Federici. Abans d’emigrar a Londres el 2005 va viure i treballar a Austràlia i va ser activa en lluites laborals, moviments nacionals d’estudiants i moviments socials radicals que es van centrar a posar fi a la detenció obligatòria de sol·licitants d’asil i campanyes per tancar els camps de refugiats;
Lasse Thiele, que treballa en els conceptes de les noves economies dins de l’equip de justícia climàtica a Neue Oekonomie, una organització independent sense ànim de lucre que feineja per a propiciar una bona vida per a tots, un espai crític i constructiu. També, escriu la columna climàtica a nd.Aktuell; i, finalment,
Manuela Zechner, que a banda de ser una de les promotores de Common Ecologies i organitzadores de la trobada, treballa a través de la recerca i la pedagogia/facilitació, centrant-se en els moviments socials, l’«embodiment» i la traducció. Al 2014 va acabar la seva tesi doctoral sobre precarietat i xarxes d’atenció a la crisi europea a la Queen Mary University de Londres. Treballa a través de mètodes relacionals (Teatre dels Oprimits, Somàtica, Coreografia, Escriptura), mètodes de recerca (mapping, entrevista performativa, co-recerca i recerca militant) i producció audiovisual (ràdio/àudio i vídeo). Els seus projectes principals són el Future Archive (2005- ), Radical Collective Care Practices (2012- ), el programa de ràdio «The Sounds of Movement» (2012-avui) i Vocabulaboratories (2007-2009). Forma part de diversos col·lectius i xarxes, entre ells el grup Nanopolítica (2010- ), el Centre d’Ètica i Política (2011- ), Kamion Magazine (2014- ) i l’Electrodoméstica (2014/15).
Des d’aquesta primera taula rodona va romandre prou clar que l’aprenentatge col·lectiu és fonamental per al desenvolupament de moviments socials resistents i gratificants. Sense estructures que facilitin el desenvolupament de les capacitats organitzatives i analítiques, tanmateix, aquest aprenentatge roman atrapat en la ment d’uns quants individus. Afrontar la catàstrofe de la nostra ecologia planetària requereix que es construeixin en els moviments emancipadors de primera línia actuals infraestructures per a facilitar l’aprenentatge dins i entre moviments. Parlant amb organitzadors i activistes d’arreu, vam posar sobre la taula quins coneixements s’haurien de desenvolupar i posar en circulació per a aconseguir el poder que necessitem per a canviar el món i; també, vam parlar dels reptes que comporta aquest esforç. Algunes de les reflexions que van sortir en la conversa —que va durar tota la tarda— van ser les següents:
Com negociem la velocitat de canvi que necessitem ara mateix amb la lentitud de presa de consciència?
Una escola de moviment hauria de descobrir altres maneres més participatives de crear anàlisi, que vagin més enllà de la intel·lectualitat del moviment.
Hauríem de tractar la dimensió psicosocial de les organitzacions, tot abordant-hi la violència micropolítica.
Ajudar-nos entres nosaltres a aprendre a ser ingovernables mentre a la vegada aprenem a governar-nos a nosaltres mateixos
És important que aprenguem a traduir políticament les lluites per a poder-les replicar a diversos territoris i enfortir-nos (copiar-enganxar no és possible).
El paper de l’acció directa com a forma ràpida de moure’s per l’aprenentatge/subjectivació/pedagogia: adonar-se que tots els cossos poden fer-ho, la força dels cossos, el poder que tenim.
La justícia climàtica com a forma de pensar a través de la interseccionalitat; la justícia climàtica és el moviment anticapitalista del nostre temps, un moviment de moviments.
Entendre que ens hem d’articular plegades.
Després de la taula inicial, i amb tot el que havíem parlat, vam fer una pausa i, en acabat, vam mirar el documentari Has de moure’t: històries per canviar el sud (You’ve got to move, 2015) que mostra el paper significatiu que va jugar el moviment-escola en el desenvolupament de la classe obrera i el poder antiracista al sud dels EUA.
La veritat és que el primer dia ja va ser molt intens. I vaig arribar a casa l’Emilio amb moltes ganes de parlar de tot el que havia escoltat i amb ganes de continuar activa a tots els grups on sóc, cosa que em va anar molt bé, perquè últimament, —segurament des de després del confinament— la militància ha patit un fort embat…, i les forces cada cop son més escasses.
La simbiosi moviment-aprenentatge
L’endemà, dissabte 27, vam passar-nos tot el dia allà. Al matí vam fer una taula rodona amb diferents experiències d’escoles de moviment titulada «La simbiosi del moviment-aprenentatge: què fan les escoles de moviment i com podem treballar juntes»- En aquestsa taula hi van participar: Nociones Comunes (Kike España), Ulex Project (G), Xarxa Europea d’organització comunitària (Tashy Endres), Bewegungsschule (Alice Hamdi), Institut del Comú (Nic Beuret) i Casa dels Futurs (Dan), que ara explicaré amb una mica més de detall.
Common Ecologies no és l’única escola dedicada a l’aprenentatge per moviment. Durant les últimes dècades, hem assistit a una floració de diferents escoles en diferents contextos i terrenys polítics a Europa. Alguns més nous, altres més antics, cada escola ajuda a satisfer el nínxol ecològic de proporcionar infraestructures a través de les quals els actors que componen els nostres moviments poden desenvolupar conjuntament les capacitats per a construir moviments socials poderosos i transformadors. L’existència de múltiples escoles arreu d’Europa, o fins i tot al mateix país o ciutat, és un fet increïble. En aquesta discussió, vam inspirar-nos en tot d’exemples actuals i històrics que tenen i estan jugant aquestes escoles en els ecosistemes polítics actuals. Al mateix temps, també van destacar les diferències en nínxols que tenen les escoles actuals, per millorar i entendre com crear sinergies entre elles i treballar formes complementàries més que competitives.
Així doncs a la taula rodona hi van participar:
La Bewegungsschule, que existeix des del 2017. Donen formacions i faciliten processos per enfortir les persones actives en els moviments per la justícia social. Treballen amb grups autoorganitzats, sindicats i organitzacions polítiques. El seu objectiu és implicar-hi més gent dels moviments de justícia social per lluitar pels seus objectius i guanyar! Volen apropar persones amb antecedents, estratègies i experiències diverses per juntes crear espais interseccionals on aprendre sobre la transformació: en nosaltres mateixos, les nostres comunitats i tota la societat. El seu enfocament es basa en una metodologia d’aprenentatge vivencial i directe. Nosaltres. https://bewegungsschule.org/
Nociones Comunes és l’àrea d’autoformació de la Fundación de los Comunes, que organitza cursos presencials als diferents nodes de la nostra xarxa, i cursos en línia a través de la seva Aula Virtual. Pretén generar itineraris formatius propis que valorin el coneixement produït al marge de la societat i les acadèmies. Coneixement crític múltiple que es genera tant en els circuits acadèmics i els seus límits com en moltes altres institucions i col·lectius. En són exemples l’anàlisi de l’economia global i la crisi metropolitana, els feminismes heterodoxos, els estudis subalterns i postcolonials o les interpretacions de les noves realitats culturals de la societat. Per a això, prenem com a punt de partida experiències d’autoformació impulsades per espais com la Universidade Nómada, Universidade Invisibel o ULEX (Universidad Libre Experimental). La idea central de l’àrea d’autoformació és garantir que aquestes obres guanyin presència i impacte dins d’una xarxa que aspira a assolir almenys una dimensió nacional. En definitiva, es pretén articular una sèrie de tallers, cursos i seminaris que produeixin continguts propis, acompanyats d’un model pedagògic replicable i participatiu. La possibilitat de ser replicats és la base perquè la seva reproducció sigui distribuïda i horitzontal, a partir del treball en xarxa i l’experimentació amb plataformes d’autoformació en línia. https://aula.fundaciondeloscomunes.net/
Projecte Ulex, que dóna suport a la creació de capacitat estratègica a tot Europa per a moviments socials. Tenen centres a Catalunya i a Granada, on ofereixen un ampli programa de formació residencial, dissenyat en base a una avaluació i anàlisi exhaustiva de les necessitats amb xarxes d’organitzacions de moviment. La seva capacitat de construcció implica una combinació de formació presencial immersiva i acompanyament organitzatiu a llarg termini. Son un equip de 14 persones a temps complet que operen com a col·lectiu i treballen amb una gran bossa d’entrenadors. Durant el 2022 han estat donant suport activament a projectes de desenvolupament de capacitats a llarg termini amb més de 40 organitzacions i en funcionament de formació residencial per a més de 900 activistes. Es refereixen a la seva pedagogia com a formació Integral d’activistes, que combina l’aprenentatge transformador i l’educació integral i estratègia política. El treball d’acompanyament inclou el desenvolupament estratègic de xarxes i organitzacions, com ara Resistència de la societat civil hongaresa al règim de Fidez, Comunitat de xarxes de lluita contra l’auge de l’extrema dreta, Resiliència LGBTQI+, programes a l’Europa central i oriental i la xarxa de justícia climàtica estratègica, entre d’altres.
La Xarxa Europea d’organització de la Comunitat (ECON), fundada l’any 2018. És una xarxa basada en membres d’organitzacions que fan comunitat organitzant-se sobre el terreny en 16 països d’Europa. ECON se centra en construir el poder de les persones mitjançant el desenvolupament de la capacitat organitzativa mitjançant formació, tutoria i acompanyament organitzatiu a llarg termini, a facilitar la solidaritat entre les iniciatives organitzadores de la comunitat a tot arreu Europa impulsant l’intercanvi i l’alineació entre les iniciatives organitzatives en diferents països i regions, i en donar suport al sostenibilitat del sector organitzador a Europa ajudant a augmentar diners buscant “créixer el pastís” dels recursos disponibles per al sector d’organització comunitària.
L’Institute for Commoning és un col·lectiu d’estudiosos, activistes i proveïdors del màster en administració dels comuns. Se centren en els comuns perquè cada cop és més evident que ni els mercats ni els estats són capaços d’oferir solucions a la infinitat de problemes que provoquen les múltiples crisis a les quals ens enfrontem avui dia. En aquest context, les discussions i els moviments socials per als béns comuns són cada cop més rellevants.
I, finalment, La Casa dels Futurs, un projecte per a crear infraestructura física i educativa a llarg termini per a donar millor suport a moviments socials i ecologistes per a construir solidaritat i cooperació en temps de crisi climàtica. Sorganitzen al voltant de l’objectiu de convertir en espai permanent de creació l’abandonat Hospital Sant Llàtzer de Barcelona i fer el nou Centre de Justícia Climàtica i Escola de Moviment per a pol·linitzar l’encreuament social i les solucions locals perquè els moviments prosperin en un planeta danyat.
Després de dinar vam fer una sessió de mapeig de necessitats de coneixement on se’ns va convidar a fer un treball conjunt per identificar bloquejos i potencials per a l’aprenentatge del moviment, en particular al voltant d’alinear les seves demandes als objectius ecològics, així com identificar articulacions o llacunes dins dels ecosistemes polítics que aporten als moviments junts per a compartir visions i estratègies al voltant de la crisi ecològica.
Eren més enllà de les vuit del vespre i encara continuàvem allà, entusiasmats amb totes les idees que havien sortit. Vam quedar-nos a sopar per a seguir connectant-nos i aquell dia me’n vaig anar a dormir amb un somriure d’orella a orella: que bé, estan passant coses!
La biblioplatja de Tamariu. [Foto: arxiu LR.][Un report d’Eduard Garrell.]
«L’imbècil és aquella persona a qui no importa què passa al seu entorn i només li importa què fa ell. La nostra espècie es comporta així.» Eudald Carbonell, arqueòleg
Baixo amb el tren cap a Barcelona. Al vagó només som tres, un noi que no pot dormir, jo que no puc llegir els versos d’en Josep Checa i una dona que dedica el temps de viatge a trucar a les amigues, una rere l’altra, sense cap moderació en el volum ni els comentaris, fins que me li adreço demanant-li educadament que els doni records de part meva, atès que amb tanta informació ja dec formar part de la família. Sort que se n’adona i calla.
Aquesta escena d’imbecil·litat em recorda algunes de les que ens hem hagut d’empassar al llarg d’aquest estiu.
Centenars de milers de súbdits fan cues de 38 quilòmetres per retre vassallatge al carnús d’una monarquia casposa, anacrònica, sanguinària i lladre i «la nostra» ens atabala durant deu dies amb l’espectacle decadent.
L’Anna Gabriel torna fresca i perdonada de Suïssa on ha estat «lluitant» durant quatre anys al front d’una secció d’un sindicat, amb un sou suïs de 100.000 euros l’any, diuen. Ella s’hi quedarà a Suïssa, perquè, és clar, hi ha adquirit compromisos. De tant en tant, però, tornarà a casa disposada a menjar-se els rics, els rics catalans, que els suïssos son fats. Confiem que no li surti cap antropòfag a les seves files.
El demiürg de la secta messiànica que fa veure que governa brama i insulta els qui no pensem com ell i el critiquem.
L’Ajuntament de Begur privatitza la meitat de la superfície de les seves platges i hi instal·la para-sols i gandules per als que poden pagar 50 euros al dia, per a estar amples, mentre el «poble corrent» s’amuntega a banda i banda. Vint buarencs es manifesten. Potser són els darrers indígenes.
També es manifesten en lenta derrota marítima els capitans de cap de setmana perquè troben massa cares les boies on fondegen les barquetes que tapen l’horitzó i malmeten el paisatge de les cales de Palafrugell.
Mentrestant, molts restauradors de la costa es carreguen el prestigi de la cuina empordanesa amb elaboracions pensades per adobar amb quètxup.
Així acabem aquest estiu post pandèmic amb la desesperació per a recuperar el temps perdut i havent perdut totes aquells intents de solidaritat que es veu que només obeïen a la por d’estar sols i aïllats, i de morir-nos ofegats.
També, sembla que les il·lusions dels llibreters d’haver recuperat lectors se’n van en orris. El fet passarà desapercebut i amb la indiferència més absoluta de la majoria que es mira el melic: la llibreria Vitel·la de Palafrugell tanca definitivament.
Val a dir que el poble que va veure néixer Josep Pla no tindrà llibreria a partir del 9 d’octubre vinent.
Fa quatre anys, la Montse Cargol tancava la Gavina de Palamós després de 42 anys, a causa de les dificultats de seguir mantenint el negoci i pels problemes endèmics del sector del llibre.
Fa dos anys, la Gemma Garcia, editora d’edicions Vitel·la de Bellcaire i regent de la llibreria del mateix nom a l’Escala, recupera l’antiga Mediterrània-Espai Fòrum, que en Joan Aliu va deixar per manca de relleu generacional. La nova Vitel·la de Palafrugell engega en plena pandèmia i així que pot segueix la tradició d’aglomerar i activar l’ambient cultural de l’entorn amb presentacions, exposicions i activitats singulars i imaginatives com les lectures de poesia navegant per les aigües de Palamós
La Vitel·la tanca per inviabilitat econòmica, que vol dir que no ven prou llibres per a sostenir-la i segurament també pels problemes endèmics del sector, entre els que cal destacar els de la distribució en les zones de baixa densitat de llibreries, com ara és el cas d’aquesta costa catalana.
Mantenir una llibreria a Palafrugell, una de les deu ciutats més pobres de Catalunya, amb un índex de préstec bibliotecari per habitant any molt per sota de la mitjana i un abandonament escolar preocupant, és una temeritat. També, ho seria mantenir un forn, una carnisseria o qualsevol altre negoci que no sigui una funerària si no fos per les allaus de visitants que vénen per Setmana Santa i a l’estiu. Però es veu que tota aquesta gernació de visitants, indígenes i forasters, tampoc no basten per a mantenir viva una llibreria.
Abans de la pandèmia la Biblioteca Municipal de Palafrugell, sota la direcció de na Carme Fenoll, qui després fou la cap del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat, i activista cultural, es va arribar a instal·lar una biblioplatja a Tamariu.
L’any 2013 hi va haver 63 biblioplatges i bibliopiscines a Catalunya, l’any 2022 n’hi ha hagut 91. Però cap ni una a les platges de Palafrugell, ni de Begur, tampoc a Palamós, tot i que els palamosins han ofert un servei de biblioteca a l’aire lliure a tres places allunyades del centre durant el mes d’agost. Sembla ser, doncs, que el foment de la lectura no forma part del projecte municipal d’unes quantes poblacions de la costa brava i que els nostres visitants més enllà de les paelles amb quètxup i un preu raonable per a una ostentació sostenible tampoc no tenen gaire interès per la lectura, ni que sigui per a conèixer la cuina de veritat del país o per a trobar una carta nàutica de la costa i saber on fondejar sense malmetre res.
Així doncs, entre Calonge i Torroella de Montgrí 50.000 habitants mal comptats no tenen llibreria. A la capital gironina n’hi ha una per cada 10.000 habitants i en tenim 5,7 per cada 100.000 habitants a la resta de Catalunya.
El turisme és un miratge que emmascara la misèria material i intel·lectual i ens hi arrossega a tots.
Un poble necessita un forn i una llibreria per ser poble. Un país necessita llibreries per ser una nació. Les llibreries són estructures d’estat i l’únic recurs per a eludir la manipulació i l’entotsolament a què ens condemnen els mitjans de comunicació i per a no caure en la imbecil·litat imperant.
