El segrest al riu Siurana, o quan la mà esquerra no sap què fa la dreta i viceversa

 

Membres del Grup de Natura Freixe en el moment d’alliberar peixos del riu Siurana a la llacuna de Riba-roja d’Ebre. [Foto: GNFReixe.]
[Un report de Gabriel Borràs.]

Aquesta és una història més del desgavell que aquest monstre autònom de l’administració pública –tant la nostrada com l’espanyola- provoca dia sí i dia també. Un monstre ineficaç, rònec, lent, contradictori, aïllat, que fagocita qualsevol mena d’iniciativa i esclafa la bona voluntat de les persones, de la mateixa manera que Saturn devora els seus fills en aquell memorable quadre d’en Goya.

Inici de la història

El mes de maig d’enguany, la Subdirecció General de Biodiversitat i Medi Natural del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, adjudicà un contracte menor a l’Associació L’Aube (un aube és un àlber, segons el parlar de la Ribera d’Ebre). L’objecte d’aquest contracte ha estat l’Assistència tècnica per al seguiment anual de la ictiofauna i l’anàlisi comparativa interanual de les poblacions piscícoles en un tram del riu Siurana inclòs en la Xarxa Natura 2000, als termes municipals del Molar i Masroig.

A continuació, un breu resum dels treballs realitzats per L’Aube:

  • Des de finals de maig fins a l’agost del 2022 s’han dut a terme 12 mostreigs d’ictiofauna en 25 punts/basses d’un tram de 3,6 Km del riu Siurana a la comarca del Priorat.
  • S’han comptabilitzat un total de 4.936 exemplars i un total de 12 espècies. El 92,9% del total (4.588 exemplars) són de 6 espècies autòctones: madrilla, bagra, barb cua-roig, barb de l’Ebre, gobi ibèric i anguila. L’espècie autòctona dominant ha estat la madrilla, amb un total de 1.937 exemplars, seguit de la bagra amb 1.308 exemplars. Pel que fa a exòtiques, han representat un 7,1% del total, amb 348 exemplars de les següents espècies: pseudoràsbora, carpí, albornell, carpa, rutil i perca. L’espècie exòtica dominant en aquest tram ha estat la pseudoràsbora, amb un total de 244 exemplars.
  • D’altra banda s’ha fet un seguiment de l’evolució del nivell de les basses i s’ha acordat i posat en pràctica una solució d’aportació d’aigua en un tram (*). Això ha permès la supervivència de milers d’exemplars de peixos autòctons de cinc basses in-situ sense haver d’extreure’ls.
  • Hi ha una clara disminució d’exemplars d’espècies exòtiques, especialment de carpí i perca que es pot relacionar amb el desgast sobre aquestes espècies fet en el mostreig de l’any 2021. L’augment en el nombre de captures de cranc americà pot relacionar-se amb l’horari dels mostreigs que enguany han estat en sessions matinals que es duen a terme des de trenc d’alba fins com a màxim les 11-12h. Cal destacar, però, la presència cada cop més estesa d’exemplars de pseudoràsbora, que es troba en clara expansió a la zona.
  • La disminució en el nombre de captures d’espècies exòtiques pot venir motivada per diferent motius: una disminució poblacional deguda a les extraccions d’exemplars fetes durant l’any passat, una mortalitat elevada l’any 2021 per l’assecatge de les basses, o que durant el període de mostreig s’hagin fet extraccions de les que no se’n té constància.
  • Pel que fa a l’anguila destaquen el nombre elevat de captures d’enguany, però no sols aquest fet, sinó la seva localització al llarg de tot el tram prospectat i amb exemplars de totes les mides, però sobretot angulons, indicaria que la continuïtat del Siurana fins a l’Ebre durant mesos clau per a espècies migradores, en va afavorir la seva arribada.
  • Davant la crisi climàtica i l’agreujament d’episodis de sequera com el d’enguany, i la manca de solucions de moment sobre un cabal ecològic al Siurana, es proposa fer un pla estratègic per actuar amb previsió: identificar aquelles basses refugi estratègiques per a la biodiversitat no sols del tram d’estudi, sinó de tot el tram del Siurana, per garantir solucions in-situ i evitar la detracció de fauna autòctona.

(*) Gràcies a un acord entre la Comunitat de Regants de la Sèquia de Llinars, l’Ajuntament de Masroig i l’Associació L’Aube es van fer alliberaments puntuals d’aigua de reg cap a les basses i, a partir del 15 d’agost, l’alliberament d’aigua cap a les basses fou en continu. Us recomano que veieu aquest vídeo del Telenotícies Comarques del 17 d’agost, molt didàctic i explicatiu.

El per què de les campanyes

Mereix reproduir aquí la motivació d’aquestes campanyes de seguiment de la població piscícola del riu Siurana, un riu sotmès a escarni per desig del Dictador i per la passivitat general de l’administració de la Generalitat que, a hores d’ara, ha estat incapaç de revisar una concessió atorgada a perpetuïtat:

«Tal i com hem explicat en l’apartat anterior, des de l’experiència del coneixement del territori, de mostreigs anteriors i de la situació climàtica d’enguany, el plantejament que hem fet des de l’Associació l’Aube ha estat mirar de trobar solucions al problema real d’aquest tram: la manca de cabals i/o aportacions d’aigua puntuals. Es tracta de no donar per fet que s’hagin d’extreure sempre els peixos i traslladar-los fora del Siurana, d’on ja no es retornaran, i d’apostar per solucions in-situ. Es tracta de conscienciar i actuar sobre la causa del problema (la manca de cabals) i no sobre les conseqüències (la mortalitat de peixos). En l’esforç d’extreure els peixos per evitar mortalitats, sovint no es considera l’impacte que representa que no quedi cap reservori en determinats trams i que, per tant, successives extraccions d’exemplars condueixin a un col·lapse de les poblacions per incapacitat de recuperació i recolonització dels trams fluvials un cop recuperen la connectivitat amb les pluges. Per aquest motiu durant aquest estiu, a banda dels mostreigs de les basses, hem activat un protocol de seguiment gairebé diari d’aquelles basses que considerem essencials per a la supervivència de la ictiofauna autòctona. Hem identificat un seguit de Basses Refugi Estratègiques per a la Biodiversitat en les que s’haurien de garantir uns nivells d’aigua suficients per evitar l’assecatge total. Entre aquestes basses, en funció de la seva superfície i fondària, i per tant del grau d’alerta per sequera podem traslladar exemplars.» [Les frases destacades en negreta i subratllades són vitals per a comprendre la història del desgavell.]

Saturn entra en escena

En data 29 de setembre, és a dir, quan ja havia acabat la campanya de L’Aube, Canal Reus TV publica una notícia amb aquest titular: «Traslladen a Riba-roja d’Ebre 1.135 peixos rescatats del Siurana».

Amb el subtítol «Del riu Siurana a Riba-roja d’Ebre: la llacuna ubicada en aquesta població es converteix en un reservori per a 1.135 peixos autòctons amenaçats», s’hi explica que, des del 2019, el Grup de Natura Freixe i l’Ajuntament de Riba-roja d’Ebre han establert una col·laboració per tal de dur a terme actuacions de millora dels hàbitats i espècies de l’espai del meandre de Riba-roja d’Ebre, un paratge natural de gran interès inclòs en el catàleg de Zones Humides de Catalunya. Permeteu-me assenyalar-vos aquest paràgraf: «Coneixedors de l’actual situació hidrològica del riu Siurana, agreujada pel canvi climàtic, i la necessitat d’aportar solucions per mantenir el patrimoni genètic (gene pool) de les seves poblacions de peixos autòctons,  el Grup de Natura Freixe ha proposat utilitzar la llacuna de Riba-roja d’Ebre com a hàbitat de trasllat temporal pels exemplars rescatats dels tolls aïllats del tram baix del Siurana (…) Ahir al matí, doncs, amb l’aprovació del Servei de Pesca Continental del Departament d’Acció Climàtica i Agenda Rural, es va procedir a dur a terme un rescat de 1.135 peixos gràcies a la col·laboració entre l’equip del Grup de Natura Freixe i Forestal Catalana. Entre les espècies rescatades destaquen la bagra (Squalius laietanus), el barb de l’Ebre (Luciobarbu sgraellsii) i la madrilla (Parachondrostoma miegii), de la qual se’n van rescatar 938 exemplars».

Resulta que la situació hidrològica del Siurana està agreujada pel canvi climàtic, no pas per la inacció de l’administració que és incapaç d’establir un règim variable de cabals ambientals a la conca del Siurana en un tram catalogat com a Xarxa Natura 2000. Ara tot és culpa del canvi climàtic, fins i tot la passivitat pública i el rescat d’uns peixos que ja havien estat rescatats …

Fixeu-vos que el segrest de població piscícola autòctona del Siurana es fa amb l’autorització del Servei de Pesca Continental adscrit a la Subdirecció General d’Activitats Cinegètiques i Pesca Continental que, vés per on, pertany al mateix Departament Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural que ha pagat a l’Associació L’Aube perquè faci el seguiment d’aquesta població piscícola i n’asseguri la supervivència en les basses refugi. I sí, dic segrest en negreta i majúscules, perquè d’això es tracta: els 1.135 peixos «rescatats« suposen el 25% dels peixos autòctons comptabilitzats en els mostreigs d’estiu per part de l’Aube (4.588). En el cas de la madrilla, el segrest és de més del 48% (938 exemplars dels 1.937). Però, ai las!, no s’acaba aquí el despropòsit: el segrest no només és autoritzat pel mateix Departament del Govern de la Generalitat, sinó que a més a més és executat amb la col·laboració de l’empresa pública Forestal Catalana.

Saturn devora el fill amb l’ajut dels fons Next Generation

Sí, heu llegit bé: el segrest perpetrat pel Grup de Natura Freixe en col·laboració amb Forestal Catalana i autoritzat pel Servei de Pesca Continental (un segrest que, segons hem pogut saber, s’ha realitzat sense el coneixement ni de l’Associació L’Aube ni dels Ajuntaments del Masroig i del Molar) s’emmarca, segons la notícia, en el projecte Fluviatilis, una proposta generada per una agrupació de cinc entitats conservacionistes que s’han unit per posar en marxa iniciatives transformadores que impulsen la bio-economia als seus respectius àmbits d’actuació com una oportunitat per mostrar que la conservació dels recursos naturals pot anar de la mà d’activitats que generin desenvolupament econòmic i social.

Si n’és de bonic i políticament correcte aquest projecte, més quan resulta que rep el suport d’una convocatòria d’ajuts impulsada per la Fundación Biodiversidad del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) per a grans projectes transformadors d’índole cientificotècnica enfocats a la promoció de la bio-economia i la contribució a la transició ecològica, en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) finançat per la Unió Europea – Next Generation EU. Segons la informació de la pàgina web de la Fundación Biodiversidad, l’ajut al total del projecte Fluviatilis ha estat de 997.290 €, dels quals 187.967 € corresponen al Grup de Natura Freixe.

Què hi diuen, els experts?

Dues de les persones que més en saben sobre l’ecologia dels ecosistemes aquàtics i la temporalitat dels rius mediterranis són el doctor Narcís Prat, professor emèrit de la Universitat de Barcelona, i la investigadora Núria Cid, professora adjunta de la mateixa universitat. Tant en Narcís Prat com na Núria Cid són integrants del grup de recerca Freshwater Ecology, Hydrology and Management (FEHM-Lab). Reproduïm, tot seguit, les piulades fetes a Twitter per en Narcís Prat i Núria Cid en assabentar-se del segrest fet al Siurana:

Que dues persones tan expertes en la matèria es manifestin amb aquesta contundència és un clar indicador que el que ha succeït mereix alguna explicació pública per part dels seus responsables. La indecència de tota aquesta història s’explica perquè no només la mà esquerra no sap què fa la mà dreta, sinó perquè és evident que l’administració té un forat a la butxaca: una part, molt intel·ligentment, encarrega una campanya de mostreig d’ictiofauna per no donar per fet que s’hagin d’extreure sempre els peixos i traslladar-los fora del Siurana, d’on ja no es retornaran, i d’apostar per solucions in situ. D’aquesta manera es consciencia i actua sobre la causa del problema (la manca de cabals al riu Siurana) i no sobre les conseqüències (la mortalitat de peixos). Una altra part de l’administració, ignorant per desconeixement —en el millor dels casos— o per voluntat —en el pitjor—, autoritza i paga amb diners del Fons Next Generation per fer justament el contrari: treure els peixos del Siurana.

I afegeixo: mentre l’actuació de l’Associació l’Aube és una actuació quirúrgica, feta en col·laboració amb els Ajuntaments del Masroig i del Molar i la necessària complicitat dels pagesos pertanyents a la comunitat de regants de la Sèquia de Llinars, i que ha demostrat els seus impactes positius (reducció de les espècies al·lòctones respecte la campanya del 2021, millora de la connectivitat de l’anguila, assegurar la supervivència de les espècies autòctones en el pitjor estiu des de fa molts decennis), el segrest no només no té cap mena de justificació ecològica (fins al punt que pot suposar el col·lapse de la ictiofauna del Siurana) sinó que, a més a més, deixa les mans lliures a aquells que han condemnat el riu Siurana a romandre sense un règim variable de cabals ambientals. Si s’emporten els peixos del Siurana a l’Ebre, per què cal que el riu Siurana porti aigua?

Simplement, demencial.

Tió original (tió «verum»)

Els tions de les fagedes. [Il·lustració de Josep Nogué.]
[Un report de Josep Nogué.]

Popularment, amb el nom de tió es designa qualsevol tros de tronc destinat a ser cremat a la llar de foc; si bé a Catalunya l’ús més generalitzat d’aquest mot serveix per a referir-se a l’element principal d’una arrelada tradició nadalenca coneguda com «fer cagar el tió».

Consisteix a seleccionar un tió —un tros de tronc, preferentment buit— que, uns dies abans de Nadal, les criatures de la casa es cuidaran d’alimentar, generalment deixant-li a prop rosegons de pa i un recipient amb aigua, i abrigant-lo amb una flassada per a evitar que es refredi. Així, ben cuidat, arribat el dia de Nadal, després de dinar, els menuts armats amb un bastó li exigiran que retorni l’aliment, transformat en torrons, regals o llaminadures; però hauran de manifestar els seus desitjos, tal com mana el protocol, mitjançant una cançó tradicional (tió, tió, caga torró…) si volen que el tió sigui generós i compleixi amb el que se n’espera. Podria dir-se que és la versió catalana del corn de l’abundància, ja que seria tan auster en les seves donacions, com escassa, gasiva i repatània és l’expressivitat del caràcter atribuït als catalans, si bé la societat de consum ha contribuït, també, a fer més esplèndides, variades i riques les defecacions del tió.

Fins aquí el que generalment s’entén per tió. Però, el que la majoria de la gent desconeix és el que aquest mot designava en el seu origen més remot, abans de referir-se a les accepcions mencionades i comunament acceptades.

És per això que aquí volem desvetllar i donar a conèixer el subjecte primer —l’origen— al qual fa referència el mot tió.

Ja hem dit que per tió s’entén qualsevol tros de tronc destinat a cremar i a convertir-se en brasa per a donar-nos escalfor. Però, aquesta és tan sols una derivació, extensiva, del seu origen, perquè hi ha una matisació que calia fer, que és la que ens ha portat a editar aquest text.

Perquè, en origen, no era «qualsevol tronc» allò que s’entenia per «tió», sinó una espècie molt concreta de vegetal, un vegetal d’unes característiques mol determinades.

El tió, diem-ho ja, és una espècie de bolet. Un bolet mol característic, rar, escàs. Tan escàs que, actualment, és una espècie endèmica, en vies d’extinció, que únicament s’ha pogut trobar als llocs més feréstecs de les terres de les Guilleries. Un bolet llenyós que es presenta en diverses variants o famílies, depenent de l’àmbit d’implantació, però de pocs exemplars cada una.

El tió de les Guilleries. [Disseny de Josep Nogué.]

Se’l sol trobar, com tots els bolets, associat a una altra espècie vegetal de la qual esdevé hoste. Així hi ha tions de castanyeda, de fageda, de sureda, etc. de manera que la salut del bolet està íntimament lligada al seu entorn i a les diverses espècies que l’envolten.

Sol néixer i desenvolupar-se a l’interior dels troncs buits dels arbres. D’aquí la confusió que s’estableix sovint entre el tronc buit i el seu hoste, i també la dificultat de la seva propagació degut a l’explotació intensiva a la que s’ha sotmès els boscos, fet que impedeix als arbres assolir la grandària suficient per buidar-se per dins, creant refugis aptes per a desenvolupar-s’hi els tions.

Segons les últimes investigacions, els tions podrien ser una variant dels coneguts com bolets d’esc, com la ungulina fomentaria, capaços d’assolir mesures considerables (entre 20 i 40 cm), mesures que arriben a superar si es donen les condicions adequades.

El tió, com hem dit, neix dins els troncs, però també en espais foscos i humits. Comença a desenvolupar-se com una petita bola en forma d’ou (similar a un ou de reig o [amanita caesarea]), i quan assoleix una certa grandária (10-15 cm) la membrana que el cobreix és esquinçada des de l’interior tot fent visible el cos pròpiament dit, mostrant ja les característiques de cada espècie. És el moment de desarrelar-se i d’iniciar la seva vida com a exemplar independent. La causa que molts exemplars s’esguerrin es deu al fet que són arrencats, confonent-los amb altres espècies, abans d’assolir aquest nivell d’autonomia; moment en què hauran de procurar-se l’aliment de la mateixa manera que qualsevol animal, amb mètodes de caçador-recol·lector.

Si algú s’ha vist sorprès per aquesta capacitat autònoma dels tions hem de recordar que, en el medi marí, hi ha també una família, la de les meduses, que neix arrelada al fons i que, quan madura, es desprèn i es converteix en la medusa tal com la coneixem.

Ara ja sol estar científicament admesa la proximitat dels fongs al regne animal, més que no pas al vegetal, cosa que, antigament, si més no pel que fa als tions, ningú no hauria discutit. Les poques persones que havien pogut establir-hi contacte, no tenien cap dubte que els tions, si be no podia dir-se que fossin humans, manifestaven, pel cap baix, les mateixes capacitats que els animals més pròxims en l’escala etològica, amb independència del regne al qual podien pertànyer.

D’aquí naixeria, per tant, la tradició nadalenca; originada possiblement per l’adopció ocasional d’un tió (el bolet) com a mascota domèstica i que, més tard, arrelada ja la tradició, seria substituït pel tronc d’un arbre, més a l’abast de qualsevol llar.

Això s’explicaria també pel fet que, els tions, a mesura que envelleixen, perden l’elasticitat, es tornen estellosos, llenyosos, fins a assecar-se completament i convertir-se en fusta. El cos es buida a mesura que creix —igual que el troncs on va originar-se—, de manera que, contràriament als humans, li augmenta la gana, si be és incapaç d’assimilar allò que degluteix i ho expulsa tal com ho ha menjat. S’entén, per tan, que en èpoques fredes, com Nadal, de les nostres latituds, el tió fos acollit i alimentat vora la llar per la gent de muntanya, on passaria aixoplugat els seus darrers dies…, cagant llamins per a la satisfacció de les criatures de la casa.

[VIDEOALBUM] Pedalada Oristà-Olost-Oristà

[Edició vidoegràfica de Ramon Comella.]

El passat 2 d’agost d’enguany, en Ramon, en Nan, en Toni i en Jaume van fer la pedalada que podeu veure al vídeo en una ruta circular entre Oristà i Olost, a la subcomarca natural del Lluçanès, a Osona, amb cuina casolana inclosa al final de la bicicletada.

[FOTOS] La testosterona bovina

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[Text i fotos d’Octavi Ponce.]

A principis d’aquest més vaig poder contemplar aquesta confrontació protagonitzada per la testosterona animal d’aquest parell de bous.

Sabríeu dir qui en va sortir victoriós?

Reflexions d’un gandul fracassat. No siguis lluç

Làpida d’un mostassà o mostassaf a l’esquerra de l’altar de Santa Maria del Mar, a Barcelona. [Foto: Arxiu LR.]
[Un report d’Eduard Garrell]

[La cara de lluç que ens queda quan ens donen gat per llebre.]

mostassà [pl. -às] [també dit mostassaf]
[LC] [PR] [AD] [HIH] Antic funcionari encarregat de contrastar oficialment els pesos i les mesures i de vetllar per la bona qualitat dels queviures.

La picaresca aplicada al peix ve de lluny.

Al segle XIII s’implantà el càrrec de mostassà, o mostassaf (hereu del musthasib musulmà), a València i als dominis de la corona catalanoaragonesa que, entre altres funcions, tenia la de  vetllar per la qualitat dels aliments, entre ells especialment el peix.

El peix és un aliment delicat, perible i perillós, que tradicionalment ha estat objecte de vigilància per a evitar el  frau i l’engany.

Il·lustració antiga d’una peixateria. [Foto: Arxiu LR.]

Si bé ara la cadena de fred permet una millor conservació del peix, també ha contribuït a confondre el consumidor de la procedència i condicions de les diverses espècies.

Personalment, tot i passar llarguíssimes temporades a marina, o potser per aquest fet, he deixat de comprar peix als mercats municipals, i fins i tot als de les llotges, triant petites peixateries que són completament honestes a l’hora de garantir la procedència i qualitat del producte que ofereixen.

Qui actualment compleix les funcions de mostassà és la Generalitat i els seus organismes que vetllen pels nostres drets com a consumidors.

Quan el peix pescat en aigües de proximitat arriba a la llotja, un cop ha estat triat i classificat a la barca, és subhastat a les llotges per les confraries de pescadors que vetllen pels interessos de venedors i compradors. Cada dia es realitzen dues subhastes, la de les set del matí, quan arriba la pesca d’encerclament, bàsicament peix blau, i la de les cinc de la tarda, amb la pesca d’arrossegament. La subhasta es fa a la inversa, val a dir, partint del preu més alt i disminuint-lo. Abans aquestes subhastes eren cantades. Actualment només en queda la de Montgat. Tota la resta són electròniques i vedades al públic

A cada lot de peix, un cop adjudicat al postor, l’acompanya  una etiqueta on es reflecteixen d’una forma clara les dades que identifiquen el producte, la procedència, la data, el nom de la barca i l’art de captura.

Segons el departament d’Agenda Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, «el control de la traçabilitat dels productes de la mar contribueix a garantir que tenen l’origen en la pesca legal, declarada i reglamentada i, així, de l’aprofitament sostenible dels recursos marins. A més, la correcta transmissió de la informació de traçabilitat, garanteix que el consumidor final pugui disposar d’informació complerta i veraç sobre el producte que adquireix i, per tant, pugui fer-ne una elecció assenyada a l’hora de comprar».

S’entén, per tant, que l’etiqueta que acompanya cada lot de peix és el document de garantia per al consumidor.

Els mostassàs de la Generalitat no han estalviat recursos en estudis, documents, llibres blancs, programes de control, recomanacions, consells, díptics, tríptics, fulletons, cartells i xarlatans per assegurar la traçabilitat del peix. Podeu comprovar-ho en els documents que us adjunto tot seguit, que no són exhaustius:

La traçabilitat del peix a Catalunya:

Malgrat aquestes garanties, el més habitual és que la majoria de peixaters tot just posen un cartellet fet a mà amb el nom de l’espècie i el preu. Com a exemple tenim la Llotja de Palamós, on arriben les barques que desembarquen el peix per a la subhasta i un cop feta la venda al minorista, fins i tot el que té la parada a l’altra banda de la cortina que separa els pocs metres del mercat del pòsit de la sala de subhastes, el 80% de les partides han perdut la seva etiqueta de traçabilitat, i com que  a la banda de l’aparcament hi arriben els vehicles frigorífics dels compradors (peixateries i distribuïdors), també n’arriben de lloguer, sense saber-ne la procedència, que en descarreguen cap a dins de l’edifici. Per tant, quan hom compra peix en el mercat d’un pòsit com el de Palamós o als mercats municipals de Palamós o de Palafrugell —i a la majoria de peixateries i mercats del país— no sap si aquell peix ha arribat per mar, terra o aire, i no té cap garantia que sigui un producte de «milla 0» ni que vingui d’altres caladors del Mediterrani o de l’Atlàntic, o que hagi estat congelat, que sigui salvatge o de cultiu, ni quants dies ha dormit a les cambres frigorífiques, o si porta productes conservants… Que això no afecti (o sí) la salut del consumidor no exclou que sigui un frau, atès que a l’engany cal afegir que el preu si que tendeix a ser de «milla 0» segons l’indret on es ven.

(Informació de l’etiqueta a la peixateria).

Peix etiquetat correctament. Mercat de la Llotja de Palamós. [Foto: Eduard Garrell.]
Peix de procedència desconeguda. Mercat de la Llotja de Palamós. [Foto: Eduard Garrell.]
A pocs metres d’on la Generalitat va presentar aquesta campanya, només una minoria de venedors la compleixen. [Foto: Revista del Baix Empordà.]

En la meva modesta recerca trobo prou informació que sustenta l’obligatorietat dels peixaters de complir la normativa d’etiquetatge:

 

Real Decreto 418/2015, de 29 de mayo, por el que se regula la primera venta de los productos pesqueros.

Por una parte, el artículo 58 del Reglamento (CE) n.º 1224/2009, de 20 de noviembre de 2009, establece que todos los lotes de productos de la pesca y la acuicultura deberán ser trazables en todas las fases de la cadena de producción, transformación y distribución, desde la captura o la cosecha hasta la fase de la venta al por menor y que incluyen los productos de la pesca de aguas continentales, especies eurihalinas, acuicultura, marisqueo, algas y argazos y los productos de la pesca marítima. La trazabilidad es el instrumento que va a hacer llegar la información obligatoria al consumidor, recogida en el artículo 35 del Reglamento (UE) n.º 1379/2013, de 11 de diciembre de 2013, así como otra información que con carácter voluntario podrá ampliar el detallista para una mejor información al consumidor final, que mejore su criterio de elección.

REGLAMENTO (UE) N379/2013 DEL PARLAMENTO EUROPEO Y DEL CONSEJO de 11 de diciembre de 2013

        1. Con el fin de habilitar a los consumidores para que puedan elegir con conocimiento de causa es necesario que dispongan de una información clara y completa acerca de, entre otras cosas, el origen y el método de producción de los productos.

Però, també resulta que la  meitat dels consumidors ho desconeixen.

Val a dir, doncs, que les polítiques de la Generalitat en matèria de protecció dels consumidors i de garantir-ne el dret és un fracàs estrepitós, un doble fracàs, d’una banda per no ser capaços de fer arribar la informació al consumidor (no he vist mai cap d’aquest cartells ni a les peixateries dels mercats municipals), i de l’altre per no fer-la complir als proveïdors. Responsabilitat, també, dels ajuntaments i de les confraries de pescadors que amb aquest  menfotisme estan engegant en orri el prestigi d’un dels productes més excel·lents del nostre país.

Al segle XIII un individu amb un gipó i esclops devia fer més bona feina que un eixam de funcionaris inútils incapaços de complir les seves obligacions.

Vegeu, si no,  les dimensions de l’organisme que ha de vetllar per aquest afer tant senzill. Són tants, que al final de la legislatura no hauran tingut temps de conèixer-se ni saber què punyetes hi fan.  Ni la consellera.

No siguem lluços, expliquem, exigim i quan calgui, denunciem!

P. S. L’intent de contrastar aquestes dades amb el Gremi de Peixaters ha estat debades.