Tipus de projecte: Reportatges

Enric Pladevall és un escultor excepcional en el panorama de l’art a Catalunya. Després del seu pas per París i Nova York als anys 70 i 80, es va llançar a produir escultures públiques, entre elles dues als EUA i una a Corea,  i a exposar als cinc continents fins que prop de complir els 50 anys decidí parar la cursa del mercat de l’art per crear un lloc estable on l’escultura dialogués amb la natura. A l’entorn de l’any 2000 trobà un tros de terra en un olivar de Ventalló que s’ha convertit en la Fundació l’Olivar. Un entorn natural privilegiat que ha transformat en un jardí d’escultures, el seu taller, la seva casa amb un complement de residències i bar, restaurant i activitat cultural.

Pladevall és un lluitador nat, que ha culminat aquest somni de l’Olivar amb la Cripta, una escultura transitable, homenatge a l’olivera, un somni poètic on es conciten la paraula, la imatge, l’aigua, la terra, les arrels, un espai amagat que per accedir-hi cal recórrer 23 metres, i en acabar ens acull un pou de vuit metres de diàmetre encerclat en una balconada de 360 graus que ens permet observar aquest prodigi arqueològic d’aquesta olivera mil·lenària. Els seus ulls ens miren com els mussols a la nit, hi veiem nius d’animals en somnis, l’aigua és el seu mirall i les projeccions d’imatges com la lluna, i els sons de bosc creen un encanteri mironià. La Cripta és un homenatge a un arbre en el pensament ecològic d’Enric Pladevall. L’arbre, referent humà, és present en altres artistes contemporanis. Recordem també el valor de l’olivera o la figuera de moro en Dani Karavan, el garrofer en Joan Miró a La Masia i als paisatges dels anys 20,  o la plantada de Joseph Beuys de 7000 roures a Kassel.

Amant de la poesia, no podia començar una obra com la Cripta sense un referent poètic, aquest cop amb Arbre del món de Lluïs Solà: “Arbre del món,/arrel de l’ara, / secret i cant,/cercle i alè,/ aurora d’ala”, impresa en un cercle de ferro sobre un vidre que dona directament llum sobre l’olivera quan s’arriba al final de la visita a la Cripta. No és un monument, no és un espai per mirar, és un espai per viure una experiència. Una cripta desafectada de la religió, però que promou una espiritualitat pagana vinculada a la natura com a font de cultura. L’olivera és morta, després d’haver tingut una llarga vida acompanyada de moltes generacions d’homes i dones i d’haver acollit i vist infinitat d’animals al llarg del temps. Cal visitar la Cripta per viure una experiència inoblidable.

— Què et va impulsar crear L’Olivar a Ventalló?

— D’ençà de la meva estada a New York entre 1984 i 1985, vaig prendre consciència que “l’èxit” de l’artista depèn en un 75% del màrqueting, les relacions publiques, i també de la sort. Ni una cosa ni l’altra tenen a veure amb l’art, ni amb el que és realment important, com és el treball al taller. L’any 2000, quinze anys més tard i ja amb 49 anys sento que haig de prendre una decisió transcendental. Ja havia exposat als cinc continents i la pregunta que em feia és: continuo “competint” per intentant exposar a les millors galeries, els millors museus?… O inicio un projecte en el que només competeixi amb mi mateix, que sigui assolible amb el temps i, sobretot, en el que em senti “feliç”, o com a mínim no tant frustrat? Això és l’Olivar.

— Ara mateix, quan entres a l’Olivar destaca a primer cop d’ull un jardí d’escultures Pladevall…

— Un jardí d’escultures d’autor com tants d’altres que hi ha arreu del món. Un projecte Art-Natura en el que aquesta participi físicament de les obres. Alguna relació té amb el land art i el site specific. Un exemple molt clar seria el Rèquiemde Noguchi format per vint xiprers, cinc pedres volcàniques del Japó, i un arbre,  i això és l’obra. El Tità Lorca està format per un triangle entre un xiprer, una palmera i una escultura. D’això va l’Olivar.

— Què vol ser L’Olivar en el futur? Pots destacar algunes activitats que s’han feta L’Olivar?

— Que serà en el futur? Jo espero que la meva filla i nets l’estimin, el respectin i el protegeixin. Llàstima que jo ja no hi seré per comprovar-ho. Però m’agradaria que continués sent el que ha estat fins ara: un centre d’art a la natura i per a la natura, on a part de gaudir del projecte artístic, es facin activitats paral·leles, com concerts, recitals de poesia, presentacions de llibres, performances, cursets de cal·ligrafia japonesa, etc. Destacaria la presentació del llibre de Quim Español Entre tècnica i enigma que hi va fer Jorge Wagensberg, la master class de l’alemany  Nils Udo, un dels grans de l’art a la natura que tu mateixa vas presentar, o el llibre de poesia completa de Lluís Solà, entre moltes d’altres. 

— Què és per a tu l’escultura?

— Tinc una frase dels anys vuitanta que diu: «L’art és l’expressió sensible del coneixement». Una altra que m’agrada molt la va escriure una periodista de Singapore, Lea Wee, en el seu titular comentant  la meva exposició allà i que va treure de la nostra conversa: Pladevall scuplture goes for tension in his work, like that between couple making love. Fantàstic! L’escultura és poesia en tres dimensions. Si pogués expressar en paraules sobre el paper o en pintura sobre una tela el que vull dir en una escultura….ja no la faria. Aquesta és la grandesa, l’enigma, el misteri, l’emoció de l’obra. Ja ho deia molt bé Kandinski: “la pitjor manera d’arribar a l’art és intentar comprendre’l”, racionalment, és clar. Vinyoli té un poema, Redossada en la nit, del llibre El callat, que per a mi és la millor definició de l’actitud de l’artista davant l’obra d’art. Només agafo la segona part:

[…] Abandona trofeus
de vagaroses veus
i somniades hores
de quietud;
ves-te’n de nit, pel negre
mar sense fons ni vores,
cap al teu port d’origen:
l’inconegut.

Poema de Lluís Solà sobre l’arbre a la Cripta. [Foto: Fons Pladevall.]

— Què vols dir quan fas una peça escultòrica?

— El que dius en qualsevol de les obres és un còctel del que ets: el que has viscut, el que has llegit, el que has vist i sentit, el que has caminat, els amics, les converses, el pensament, l’actitud davant el món, la natura, el país…, tot això va creant un pòsit que es transmet a l’obra. Amb la Cripta he entrat ara en un món nou, desconegut, que ja m’ha portat a noves obres en les que començaré a treballar aquesta tardor.

— Creus que l’escultura és per gaudir-la a casa o a l’espai públic?

— Clarament les dues coses. Sempre he dit que tant és pot fer art amb una escultura monumental com amb una escultura de butxaca. L’única condició és tenir alguna cosa a dir. Dit això, a mi m’agrada molt treballar el gran format tant a nivell públic com privat. Però un dels grans reptes de l’escultura és l’escala adequada a cada obra.

— La Cripta homenatja l’olivera per rendir culte a la natura, a la terra…

— La Cripta és un temple pagà de múltiples interpretacions. Va molt mes enllà del que havia fet mai, no té gaire o poc a veure amb el concepte d’escultura. Té la litúrgia necessària per assolir-la: l’entrada, les escales, la recepció amb els dos troncs, el vídeo…, el llarg túnel que no et deixa veure l’olivera fins al final. I quan hi ets, el balcó, la reflexió a l’aigua, la foscor, els silencis, els canvis constants d’imatges, els sons de la natura que t’acompanyen: so del sarcòfag, del xot, de la pluja, del mar i del vent;  les olors: la terra humida, l’ espígol, el romaní i el poniol; les projeccions de la lluna i l’anell de foc i la llum que entra al final quan s’obre el diafragma. Són ofrenes a l’olivera penjada amb les arrels al cel i les branques a l’aigua.  Val a dir que he tingut uns col·laboradors i sponsors fantàstics als que vaig dedicar la festa de la Cripta. Té elements poètics, teatrals…,una mica el que buscava la Bauhaus amb l’art total. També destil·la denúncia. Ja fa mes de quaranta anys denunciava amb la sèrie Tità les relacions de l’home amb la natura. A L’Olivar van desaparèixer les tensions reals i físiques per anar cap a una dinàmica d’equilibris, com em va escriure una vegada  l’Oteiza. La Cripta tanca L’Olivar i inicia un munt de noves possibilitats.

L’olivera mil·lenària al cor de la Cripta. [Foto: Fons Pladevall.]

— La Cripta és una obra excavada a la terra, transitable, amb innombrables dificultats tècniques. Com les has superades?

El projecte de la Cripta estava fora de totes les meves possibilitats, ho superava tot. No en vaig prendre del tot consciència fins que no és va obrir l’enorme excavació. Em vaig acollonir molt. El repte era enorme. Milers d’encaixos, milers d’hores de treball, tensions, neguits…, decisions, calia coordinar, administrar, pagar…i, a sobre, s’inundava l’excavació. I per rematar-ho, el maleït virus. Han estat cinc anys duríssims de treball en els que no he parat.  He donat tot el que tenia. Ara, però, ja és aigua passada. Només queden els bons records el dia que els dos cilindres és van connectar, el dia que va entrar l’olivera el 8 d’abril del 2021. I el mes important: haver aconseguit d’acabar el projecte de la meva vida, el meu testament artístic, en què la realitat ha superat tot el que havia imaginat.

— L’Olivar podia tenir moltes oliveres, però per què aquesta majestuosa i arqueològica olivera?

— Per la seva morfologia, presència, dimensió, per ser un dels arbres mes longeves, pel lligam amb l’Empordà, la cultura mediterrània i per descomptat amb L’Olivar on pren tot el sentit que sigui una olivera.

— De quina obra et sents més orgullós o més proper de les que has fet pel món?

— Doncs, les que tinc al meu país, a Catalunya: El Tità Cromlech de Pals; l’Anell de foc —obra monumental i efímera que vaig fer la nit de Sant Joan del 2002 a la plaça major de Vic—; l’arbre de la vida al Cosmocaixa, i la darrera: el meu testament artístic, la Cripta, encastada a L’Olivar.

— Per què ens costa tant d’assumir l’escultura enfront d’altres pràctiques?

— A mi no m’ha costat mai. Vaig començar pintant amb 20 anys i sempre necessitava de la tercera dimensió. Als 24 ja em vaig decidir per l’escultura. Aquesta sempre ha estat una mica la germana petita de la pintura, però per a mi les tres dimensions l’acosten molt més a la realitat que la pintura. I no diguem les possibilitats artístiques que se’n deriven.

— I a Catalunya, tu que has lluitat per l’art català, perquè els artistes defensin la seva identitat vinculada al país, com veus el país?

— Soc genèticament optimista, però assistim a la mort de la llengua. El genocidi cultural, econòmic, social…, dissenyat i engreixat per España, només te un aturador: la independència de Catalunya. O  l’aconseguim o la tribu és morta. La decepció amb l’autonomisme de tota la classe política és total. Només em queda l’esperança d’un aixecament popular com el de l’1-O que acabi la feina. Crec que la immensa majoria de la gent que vam viure aquell acte magnífic de desobediència civil, som del tot irrecuperables, i això tornarà. El meu posicionament polític, ecològic, m’ha passat factura i m’han tancat moltes portes. Però a aquestes alçades de la pel·lícula no callar és un deure. Ja vaig sortir del món oficial de l’art quan vaig prendre l’opció de L’Olivar. Així no pago tants peatges.

— Com veus el panorama de les arts, els museus, el sector, les institucions?

— El panorama artístic es desolador, una gran vall de llàgrimes per a la majoria d’artistes. El col·leccionisme és pràcticament inexistent. Els fills de la burgesia han deixat de comprar, prefereixen cotxes amb molts cavalls i jugar al golf a Pernanbuco.  Els Museus, o millor dit,  «McMuseus», practiquen un «papanatisme» al servei de les multinacionals que els financen. Només cal recordar la censura del Macba amb l’obra que donaven pel cul al rei. El pollastre que és va muntar és aclaridor…, o la censura a l’Arco dels retrats dels presos polítics a España. Aquí, però, el mes deplorable va ser la resposta dels artistes: només un va retirar la seva obra en senyal de protesta, no fos cas que els galeristes els acomiadessin de menjar engrunes. Vergonya!

Enric Pladevall amb la seva filla, Paula, i la seva dona, Carme. [Foto: Leopold Samsó.]