S’incorpora a La Resistència el jove Octavi Ponce, amb una excel·lent incursió fotogràfica per les boscúries de Borredà: flora i fauna al captard de la natura. Gaudiu-ne!
T’has posat massa alcofoll, massa adobs a les pestanyes: no podràs sortir al carrer… Tes cosines se’n riurien i el betzol que tens llucat fugiria de vergonya… Renta’t tots aquests afaits… Sols un toc a cada galta amb les pòlvores… Veuràs que tothom ret homentatge al teu seny, al teu comport, que et farà saltar les llàgrimes… T’has posat massa alcofoll: només un pessic de pólvores.
Miquel Bauçà, En el feu de l’ermitatge [Empúries, 2014]
«Convertir en rural allò que és urbà, urbanitzar allò que és rural.» Ho escrivia Ildefons Cerdà en la seva Teoria General de la Urbanització.
Sembla ser que, volent o sense voler, Ada Colau ha fet seva aquesta idea, que teòricament jo mateix podria defensar, si no fos que arriba amb cent seixnta-dos anys de retard. En el seu pla urbanístic Cerdà va aplicar els criteris del pla hipodàmic, que és més vell que l’anar a peu: val a dir, una estructura en quadrícula que si bé sobre el paper resulta molt racional, a la pràctica comporta un seguit d’inconvenients: excessiva longitud dels carrers, congestió del trànsit en hores punta, dificultats d’accés al centre i a la perifèria…
¿Y lo de nombrar a Àgueda Bañón como Directora de comunicación en el Ayuntamiento de Barcelona no pensáis decir nada? pic.twitter.com/1KnilzqGcj
Malgrat tot, Cerdà havia trobat l’equilibri entre aquesta urbs apagesada i la ruralitat urbanitzada. Les «mansanes» obertes, les zones verdes dels interiors, els equipaments, la ventilació i l’assolellament, van desaparèixer durant el llarg segle que va durar el seu desplegament degut als interessos dels propietaris del sòl i a l’especulació, ben vista i estimulada a l’època, que van desvirtuar completament el pla.
Vull posar un especial èmfasi en un fet que sembla oblidat, de tan obvi, i és que Barcelona és una ciutat completament diferent de la majoria de ciutats amb què les podem comparar: a més de tindre el mar pel seu costat de llevant, la tanca la serra de Collserola pel costat de ponent i al nord i al sud ho fan el Besòs i el Llobregat. Si comparem les densitats de Barcelona amb les de Madrid i València són respectivament de 16.000, 5.420 i 5.900 h/km2.
Ildefons Cerdà. [Foto: Arxiu LR.]
Què hauria passat si s’hagués acomplert el pla Cerdà? Potser Barcelona seria una ciutat menys densa i més extensa, vencent els murs que la constrenyen o ens hauríem instal·lat a Vila-sacra, com havia proposat Carles Fages de Climent. Però l’especulació de la construcció dels eixamples no és res comparat amb la desgràcia que pateix la ciutat durant els 16 anys de govern del catalaníssim franquista Josep Maria de Porcioles. A base d’especulació, corrupció i intervencions antisocials Porcioles omple Barcelona d’autovies urbanes: la ronda del mig, que si n’és no ronda; l’Avinguda Meridiana, el carrer d’Aragó; la Gran Via; la Diagonal… Sobreelevacions en els edificis més emblemàtics, enderrocs imperdonables d’edificis modernistes, barraquisme vertical: el Turó de la Peira, Sant Roc, la Mina, Ciutat Meridiana…, queden incomunicats i segregats de la ciutat. Polígons desordenats, aluminosi… I el gran negoci dels pàrquings. Una Barcelona closa en si mateixa i lliurada a l’us de l’automòbil particular: l’automòbil ha modelat el paisatge i la dinàmica urbana durant dècades..
Poc després la maragallada i la samaranc[h]alla, amb el dolç esquer de les olimpíades que els barcelonins s’empassen sense hesitar, comença la destrucció del teixit social arrelat de fa segles a la ciutat: ensulsiada de barris sencer; «bullyng» per foragitar els veïns del Raval; especulació i negocis immobiliaris privats participats per l’Ajuntament: turisme massiu i fons d’inversió usucapint la ciutat i gentrificant els autòctons que van a parar a l’entorn incomunicat de la ciutat i són substituïts per forasters procedents d’Espanya, Sud-amèrica, Itàlia, Rússia, Xina, o quina sigui l’economia amb més superàvit de cada moment.
De tot aquest sacrifici Barcelona n’hereta dues autovies urbanes de més, les «rondes de dalt i de baix, un palau de concerts i un estadi. Ni habitatge social, ni millores en les infraestructures, ni en el més vital que són les comunicacions ferroviàries amb la Catalunya Ciutat, (que va de Cadaqués a Amposta) i que són les mateixes de fa dos-cents anys: dues úniques vies donen entrada i sortida a tot el flux ferroviari que va i ve, de nord a sud, en espera que les obres de la «Sagrera Família» (diuen que són al 60% de la seva execució) s’acabin, al cap de 25 anys.
Samaranch fa la salutació feixista en un acte a Barcelona el 18 de juliol de 1974. [Foto: arxiu LR.]
Ara, una fraudulenta marmanyera governa la ciutat sense poder controlar la policia municipal, ni les estructures franquistes anquilosades de l’ajuntament, ni els taxistes, ni la neteja, ni la civilitat, ni l’habitatge, ni el trànsit que està fent de Barcelona una ciutat hostil. La vol convertir en un espai rural, dificultant encara més la vida dels barcelonins que ja no hi poden viure, però que hi han d’anar a treballar, perquè el seu assetjament a l’automòbil, a base de dificultar els moviments, augmentar la contaminació, omplir els carrers i les voreres de bicicletes, patinets, segways i tota mena d’andròmines rodadores sense cap regulació, possiblement ara seria possible la ciutat de Cerdà, però són insostenibles en la Barcelona destruïda si no es comença per oferir alternatives i trobar solucions, i tots sabem que això no s’aconsegueix llepant culs a Madrid ni anant a sopar amb el rei.
Si els pilars de la identitat són la pàtria (la Heimat), la ciutat (com a referent col·lectiu) on la majoria d’habitants, començant per l’Ajuntament, es consideren ciutadans del mon, s’hi eludeix tot compromís i s’hi excusa qualsevol vilesa, i la llengua, ja s’encarrega Castella de destruir-les, amb la complicitat de la impostora que la governa pitjor que els seus predecessors i la niciesa del president del país i la seva cort d’inútils.
Ara per ara, ningú té la dignitat i el valor de plantar la fanga.
Enguany se celebren seixanta anys de la culminació d’una obra ingent, el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) —tresor que podeu consultar en línia—, altrament conegut com el Diccionari Alcover-Moll per causa del nom dels qui el van confecciona:, Antoni Maria Alcover Sureda i Francesc de Borja Moll Casasnovas, veritables artífexs d’aquesta ingent obra iniciada l’any 1900 i que Alcover hauria volgut que fos el Diccionari de la Llengua Catalana, per bé que les discrepàncies amb l’aleshores naixent Institut d’Estudis Catalans (IEC) —sorgit l’any 1907, amb Secció Filològica creada el 1911— el van fer desistir i tirar pel dret amb el DCVB des de Mallorca.
El Diccionari Alcover-Moll és el treball lexicogràfic més important de la llengua catalana (antiga i moderna, dialectal i literària) i de tota la romanística i inclou deu volums, un total de 9.850 pàgines amb més de 160.000 articles i 1.500 il·lustracions en blanc i negre.
I amb aquest tresor lingüístic a les mans tan poc difós i conegut com passa amb d’altres, tenim els polítics que ens toca de patir regatejant l’ensenyament del català a l’escola —o a les plataformes audiovisuals— per no saber o no voler plantar-se davant les arbitrarietats dels tribunals espanyols quan ni tan sols han estat capaços, durant aquests darrers anys, de fer complir la Llei de normalització lingüística, la pròpia anomenada «immersió» —que és una presa de pèl majoritària a les escoles de l’àrea metropolitana barcelonina—, els drets dels consumidors catalanoparlants quant a l’etiquetatge, la informació, la justícia, i allò del «llarg etcètera» que tant odiava Joan Oliver.
Tenint el castellà com a llengua imposada per la força de les armes, la supervivència del català ha estat sempre el gran cavall de batalla de la identitat nacional que, a més a més, es vol esquarterar als altres territoris de la nació. Sense la llengua —en el nostre particular cas històric— no som, ras i curt, res…, que és el que sempre persegueix Castella (ara dita Espanya) des de temps immemorials: el nostre anorreament (i, en alguns casos, anihilació física, com ha passat en les diverses guerres d’agressió i colonització d’arreu dels països catalans).
Els darrers anys, el tansemenfotisme de les administracions, el bonisme escolar o la manca d’una aposta clara i contundent a favor de l’ús exclusiu de la llengua en tots els àmbits de la vida ja han produït els pitjors efectes, amb una gran part del jovent que dimiteix de fer-la servir i amb funcionaris públics que viuen i treballen a Catalunya (de sectors universitaris o hospitalaris, per exemple) que utilitzen el castellà als mitjans catalans sense cap vergonya, ans exercint el seu dret de conquesta.
I no passa res, que aquesta és l’altra cara de la moneda de la diglòssia i l’esquezofrènia lingüística que vivim i sofrim dia rere dia, com un degotall que sagna i sagnarà fins a l’extinció final. Certament, depèn de nosaltres, dels catalans —de soca-arrel o d’altres provinences—, d’aquest exercici diari tan feixuc de defensa de la pròpia identitat, a risc de ser assenyalats com a malnats o xenòfobs, tant és l’odi que esquerres i dretes espanyoles tenen pel nostre fet nacional. Però, no solament depèn de posicions individuals vint-i-quatre hores al dia: cal un cop de puny a la taula des de tots els sectors per empènyer de dalt a baix i trabucar aquesta situació, si és que encara hi som a temps, per manera que usar tothora la llengua catalana la faci imprescindible per a la vida quotidiana arreu.
Fins al diumenge 12 de juny teniu encara ocasió de visitar al Vitel·la Espai Fòrum, al número 24-26 del carrer de la Tarongeta de Palafrugell, l’exposició Rostres, de la ceramista Teresa Escayola Coris (Barcelona, 1952), que rebla el clau de la seva trajectòria artística amb aquesta exposició encapçalada per «Ucraïna», una peça «accidentada» sobre la guerra, i altres com «Dona amb pamel·la», «Burka», «Menines», «Cuiner»…, fins a vint-i-dos rostres amb o sense cara i que expressen l’esdevenir de la faiçó humana gairebé des d’un àmbit antropològic i de gran sensibilitat.
Teresa Escayola és una guardonada i prodigiosa ceramista i escultora amiga del foc, de la terra i del fang. Des dels anys setanta del segle passat, la seva mirada ha donat for-ma i moviment a tot un seguit de peces que son col·lecció i plaer dels qui estimen la bellesa. Havent fet estudis de ceràmica a l’Escola d’Arts i Oficis (i també de tapís amb Tàpies-Barba) va iniciar la seva tasca en el camp de la peça utilitària (junt amb la seva germana Carme, sota el segell Cargol Màgic) i a principis de la dè- cada dels vuitanta va començar a experimentar amb l’escultura ceràmica. A partir de 1992, junt amb el cuiner-poeta Antonio Ferrer, es va traslladar a viure al Castell-Palau d’Orriols (L’Odissea de l’Empordà), on va muntar el seu taller, que ara manté a Sant Mori, amb la fusió dels 1.300 °C volcànics del forn.
Teresa Escayola, a l’esquerra, el passat 9 d’abril, quan es va inaugurar l’exposició Rostres a Palafrugell. [Foto: Xavier Borràs.]A partir de la dècada dels anys dos mil, Teresa Escayola comença a plasmar amb la ceràmica la natura a escales sorprenents amb harmonies, formes i textures que generen moviment; creacions riques i variades que demanen ser acaronades: un mosaic de peces, torratxes, gerres, plats i escultures que en la seva genialitat mostren l’enorme complexitat d’allò que pot semblar aparentment simple. Destaca, a més de la fragilitat quasi trencadissa de molta de la seva obra recent ––les plàteres amb tapetes i estovalles de fil—, la visié feréstega, salvatge, de les seves actuals figures, a cops gegantines, antropomòrfiques, el fruit d’un llarg viatge subterrani que acosta la natura a l’arquitectura, com somniava Gaudí.
En aquest sentit, Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) va escriure, amb motiu d’una de les múltiples exposicions de l’artista que «[…] les mans de la ceramista es permeten apoderar-se la terra amb generositat i la relació entre les mans i la imaginació produeixen aquestes figuracions que evoquen des d’una Venus de Willendorf de nuesa erosionada pels vents de l’Empordà fins al sofisticat acompliment de l’ambició de Gaudí del trompe l’oeil perpetu entres les formes naturals i les arquitectòniques. A mig camí entre el que és natural i el que és arquitectònic, Gaudí va trobar alguna cosa que avui solem qualificar com a escultòric, adjectiu i alhora substantiu de la gamma de les creacions de Teresa Escayola», ja convertides en objectes funcionals i lúdics per jardins, cancells, vestíbuls i murs de diversos territoris.
De fet, també, al programa de mà de l’actual exposició, l’escriptor Josep Maria Fonalleras (1959) cita Vázquez Montalbán quan parla del domini que té Teresa Escayola del «ritu de la ceràmica» en aquesta exposició «sobre rostres, bustos que romanen impertèrrits, testimonis muts d’un temps», perquè l’autora «ha tingut la valentia i l’atreviment d’ensenyar una peça que parla». Per a l’autor de Tot el que hi veig (L’Avenç, 2020), l’artista, després de tocar tecles diverses, diu que «s’atreveix amb els bustos (singulars i pensats per al fons de què disposa), un registre altament dificultós perquè és en un espai reduït —el del rostre— on cal enquibir un munt de sensacions […], ens endinsa en una visió que, en un marc molt precís i acotat, ens acosta a una història de llarg recorregut».
El misteri del relat d’aquests rostres és el que ens conviden a descobrir les extraordinàries mans i el meravellós art de Teresa Escayola a Palafrugell.
Vegeu la bicicletada que en Toni, en Ramon i en Nan van fer, d’anada i tornada, entre Xerta (Baix Ebre) i Horta (o Orta) de Sant Joan (Terra Alta) per una de les vies verdes d’aquestes contrades, els dies 7 i 8 de novembre de 2019l.
Igualment, podeu veure’n les rutes que fa sovint en Ramon Comella al seu wikiloc.
Els ardèids o ardeids són una família d’ocells majoritàriament de mida grossa, coneguts genèricament amb el nom de bernats, martinets o agrons. També se’l coneix amb el nom d’agró de fel ja que és és un ocell la carn del qual és impossible de menjar-la de tan amarga com és. Aquí els podeu veure a prop de les Masies de Voltregà (Osona).
Un Real Decreto de 6 de novembre del 1878 concedia als porters de les finques de Barcelona i de Madrid «caràcter de auxiliar de la policia». Un altre R. D. del 1908 requeria l’aprovació del càrrec pel governador civil o pel batlle.
Quan va acabar la guerra, un eixam de porteres i porters van ocupar els baixos de les finques a dreta i esquerra de l’eixample, sovint emigrants que en funció de la seva afecció al «règim» obtenien habitatge gratuït, alguns ingressos pels serveis que pactaven amb la comunitat i les obligacions tàcites abans descrites, amb la complicitat policial i la delació dels veïns, si els era requerida. Imagineu-vos algú que us controla els moviments, els horaris, les visites, la correspondència, el que mengeu, el que parleu.
Com qualsevol altre català vaig néixer en un ambient de clandestinitat, de prudència i de por que se’m va fer natural.
Quan la portera acabava el jornal i se n’anava o dormir entrava en funcions el sereno, que al principi anava acompanyat d’un guàrdia. El sereno, a Barcelona, no cantava les hores ni despertava els pagesos o els pescadors, portava les claus de cada portal i et podia preguntar «usted de dónde viene i usted a dónde va». Per qualsevol sospita el guàrdia entrava en funcions. Més tard, quan el guàrdia el va deixar d’acompanyar, quan tenia alguna sospita, «tocava el pito» per alertar la policia. N’hi havia algun que el tocava tan sovint que la policia ni li feia cas. D’aquí ve la dita: t’han pres pel pito del sereno.
Evocant aquells anys, d’espies en teníem arreu. Evocant la meva escola, el Liceu Francès, on em van dur per a eludir l’escola franquista o religiosa, l’estat hi va encaixar l’egòlatra Pere Ribera, una mena d’inspector permanent que amb zel estakhanovista va anar traient de les aules, amb falses excuses pedagògiques, els fills dels «rojos» dels qui devia tenir informació (el Liceu n’era ple) fins que un cop depurat els va robar la clientela més benestant per a fundar l’escola Aula, que va dirigir amb mè de ferro. Això si, monsieur Rivière té la Creu de Sant Jordi. En el meu cas, als 11 anys, després de tres intents, no vaig passar l’examen obligatori d’ingrés al batxillerat espanyol. A les Escoles Franceses, on vaig continuar, em van convalidar fins a tercer de batxillerat només d’arribar-hi.
Una altre exemple del control que s’exercia sobre la població el vaig tastar a les conferències clandestines que a la segona meitat dels seixanta organitzava en Joan Triadú al CICF sota el paraigües de reunions de pares d’alumnes. Allí hi vaig conèixer escriptors, poetes i intel·lectuals que cometien el delicte de ser catalanistes. La consigna abastament repetida era que, en acabar la trobada, no sortíssim mai plegats, que no ens ajuntéssim a les parades de l’autobús i que no agaféssim mai cap taxi. Molts taxistes eren confidents de la policia i més d’un havia acabat el trajecte a la comissaria pel sol fet d’haver parlat en català o fer un comentari a desgrat de conductor. Com que una bona colla tenia el proxenetisme com a feina complementaria, gràcies a aquesta complicitat la policia mirava cap a una altra banda, a més de tenir ulls en els prostíbuls. El meu pare (i jo agafat de la seva mà) hi vam anar a parar (a la comissaria) denunciats per un cobrador de tramvia que no va tolerar que se li adrecés en català. Molta gent, com el meu pare, vivien com a refugiats clandestins en el seu propi país, patint per no haver de contestar a la pregunta d’ofici «usted qué hizo durante la guerra». No calia cap delicte de sang per acabar afusellat al Camp de la Bota.
A l’editorial on vaig començar a treballar l’any 1966, un dels autors, J. R. A., es va auto proclamar membre del consell d’administració i ficava els nassos des dels continguts dels llibres fins a la vida privada dels treballadors i accionistes, la majoria dels quals eren mestres republicans depurats. Anys més tard em vaig assabentar de les seves relacions amb la policia nacional.
La migrada possibilitat de llegir també estava controlada i espiada. Els llibres prohibits i compromesos que arribaven a casa ho feien a través de l’Alexandre Blasi, que tenia contactes amb Mèxic. Aquests llibres passaven de mà en mà a través dels armaris dels vestidors del Club Natació Barcelona, amb la complicitat d’un treballador que els camuflava amb la roba que sortia dels assecadors.
Als voltants dels noranta, militant a ERC i havent estat escollit conseller nacional, tinc la certesa d’haver tingut el telèfon punxat. El que no puc afirmar és si per la policia o pel propi partit, ateses les connivències, que més endavant se’m van fer evidents, d’alguns membres destacats del partit amb la Guàrdia Civil.
Així doncs, no puc evitar la perplexitat quan veig el nostre governador i la seva cort, indignats, batent els braços com borinots, perquè els han espiat en un país on s’espia per decret llei. A la seva ineptitud per governar, per ni tan sols blindar la llengua, s’hi suma l’estupidesa de creure que l’estat espanyol respectarà la seva intimitat. Ara em queda el dubte de si les seves claudicacions són degudes a la «desescalada» o que l’espionatge de l’Estat a qui serveixen els té agafats per les gònades amb afers inconfessables que posen en perill el futur del meu país.
Els passats 17, 18 i 19 de maig vam celebrar les jornades de justícia climàtica a la Universitat de Girona, organitzades per la Càtedra Internacional UNESCO de Desenvolupament Humà Sostenible (CIUDHS), el Departament de Geografia, en col·laboració amb Crida pel Clima-UdG i el col·lectiu Fractal i amb el suport de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, dins del marc del 40è curs de drets humans, enguany titulat Justícia climàtica: propostes des de i per als drets humans, que va tenir lloc del 25 d’abril al 12 de maig presencialment a Barcelona i amb opció, també, de fer-ho virtual (aquelles coses que ens ha deixat la pandèmia i que no acabo de saber valorar si es positiu o negatiu, potser ni una ni l’altra sinó una mica de cada, oi?)
La Càtedra UNESCO té l’objectiu d’impulsar perspectives acadèmiques transdisciplinàries sobre el desenvolupament humà sostenible i enfortir els vincles entre docència, investigació, extensió i cooperació, tot participant de forma activa i compromesa en la promoció de l’enfocament transversal de l’educació per al desenvolupament (EdP); i, l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC) és una entitat no governamental i sense ànim de lucre que té com un dels seus principals eixos d’actuació la formació en drets humans. L’IDHC va néixer l’any 1983 a Barcelona amb l’objectiu d’estudiar, investigar, divulgar, ensenyar i promoure els drets humans des d’una perspectiva interdisciplinària.
Aquestes jornades al voltant del concepte de justícia climàtica neixen, doncs, de la confluència d’objectius entre la Càtedra, l’Institut i el Grup de Recerca en Canvi Socioambiental (SAMBI), del Departament de Geografia, ja que diverses investigadores del SAMBI estem connectades amb els moviments socials, primers reclamants de la justícia climàtica, i els nostres temes d’investigació també giren al voltant d’aquest concepte, amb línies de recerca específiques com ara Dimensió socioterritorial de la gestió de l’aigua, Dinàmiques i gestió dels territoris rurals i sistemes agroalimentaris o Geografia feminista i de gènere en estudis ambientals, per a posar-ne algun dels exemples.
Les jornades van començar el dimarts 17 a quarts de cinc de la tarda amb una assemblea oberta, organitzada per Crida pel Clima-UdG i alguns dels participants de la Rebel·lió Científica que vam promoure l’aturada pel clima el passat 7 d’abril a la Universitat de Girona. La idea d’aquesta assemblea era ampliar la base de Crida pel Clima i crear un grup que pugui fer més pressió per a promoure els canvis que ja s’han proposat en el Pla d’ambientalització de la UdG.
Tot just després, amb el títol Estratègies per a la salvaguarda dels béns comuns, vam poder escoltar les lluites i demandes de quatre moviments socials: SOS Costa Brava (Eduard Ribot), ZeroPort (Jordi Mateu), Aigua és Vida (Victòria Salvadó), i Plataforma Stop JJOO (Helena Guillén), moderats per Edurne Bagué, d’Aigua és Vida. En el diàleg entre els moviments va quedar palesa la importància de la autoorganització per a portar les demandes de la societat a l’esfera política i fer pressió per a promoure canvis. Tothom comparteix l’objectiu de salvaguardar els béns comuns, com ara l’aigua, les pastures, el paisatge, els sabers tradicionals, entre d’altres, i tothom té, també, un denominador comú a gestionar: el turisme.
El gros augment del turisme al nostre territori combinat amb l’esquizofrènia del creixement infinit promogut pel capitalisme neoliberal i patriarcal, ha dut el nostre petit país a patir els efectes de la bombolla immobiliària a la Costa Brava, a fantasiejar amb ampliacions d’aeroports sota el pretext de promoure el creixement econòmic o a promoure uns jocs olímpics d’hivern al Pirineu per acabar-lo de destruir. Tot i les males previsions derivades d’aquests exemples, la societat respon i s’organitza. Vam poder escoltar com SOS Costa Brava havia aconseguit aturar noves obres en territoris verges o com ZeroPort havia també aconseguit aturar, de moment, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona.
Dimecres, vam poder gaudir del debat Ecofeminisme, canvi climàtic i béns comuns. Federica Ravera, investigadora del Departament de Geografia, va ser la primera a començar. Primer de tot va passar el vídeo de The Bond You Hold, fruit del projecte Impressions en el qual va participar fa uns anys una companya d’investigació, Maria Heras, on s’exploraven les maneres de comunicar el canvi climàtic a través de l’art, entre d’altres. Després de passar el vídeo, vam muntar un fil de leds i el vam penjar simulant l’augment de la temperatura a la terra, i llavors vam repartir uns papers i uns cordills perquè la gent pogués escriure allò que havien sentit amb el vídeo, quines emocions els havia generat, i penjar-ho en el fil de leds. Després d’aquesta petita performance la Federica va fer la introducció al debat tot donant una visió àmplia de què vol dir l’ecofeminisme, o els ecofeminismes en plural, com va subratllar, i quina relació tenen amb el canvi climàtic. Tot seguit, Isabel Salamaña Serra, professora del Departament de Geografia, va parlar sobre les persones que, a causa dels canvis en el clima i dels fenòmens extrems que se’n deriven, han de migrar dels seus països; ho va fer des de la perspectiva de gènere, posant èmfasi en els efectes diferenciats que pateixen les dones i els joves en moments com aquests. A continuació va ser el torn de Laura Calvet Mir, investigadora de l’ICTA, que ens va parlar, des de l’agroecologia, sobre els horts comunitaris i com gestionem els comuns. També, va presentar una eina que havien desenvolupat amb altres investigadores: el CONECT-e (CONeixement ECològic Tradicional). És una plataforma interactiva de recollida i transmissió de coneixements tradicionals relatius a plantes, animals, fongs, varietats tradicionals de cultius o ecosistemes. Aquesta plataforma aspira no sols a ser un lloc de consulta, sinó, també, un espai de trobada i intercanvi. La plataforma CONECT-e presenta un format wiki, amb l’objectiu que qualsevol persona pugui registrar-se i compartir a través del web els coneixements i les pràctiques tradicionals que han adquirit de la seva gent gran parlant amb ells o veient com els aplicaven al dia a dia. I, per acabar les ponències Blanca Valdivia Gutiérrez, sociòloga del Col·lectiu Punt6, ens va parlar sobre les ciutats ecofeministes o ciutats cuidadores. Ens va posar exemples de com estan pensades les ciutats, seguint el model del subjecte BBVA, per les seves sigles en castellà de blanco burgués varón autónomo, com va definir l’economista i feminista Amaia Pérez Orozco. És a dir, ciutats on les voreres son pensades per a persones que van soles, bancs individuals, places privatitzades per les terrasses dels bars que deixen els ciutadans de la ciutat sense espai per a gaudir del carrer, entre d’altres; també, va explicar un projecte en el qual estan treballant ara amb el seu col·lectiu sobre refugis climàtics a la ciutat de Barcelona, com a resultat del Premi 8 de Març-Maria Aurèlia Capmany de 2020.
Després de totes les presentacions no vam tenir molta estona per al propi debat, però vam fer una ronda de sensacions i va ser interessant veure com casaven, o no, amb les emocions que havíem escrit prèviament, a l’inici de la sessió, després de veure el vídeo. L’exercici de sentir i posar nom a les emocions a vegades el tenim poc practicat i com a investigadores pensem que és important, també, apel·lar a les emocions, ja que ens passem el dia en la dimensió del pla racional, que ens estructura la realitat d’una única manera, i ja sabem que en la diversitat hi ha la riquesa!
El dijous va ser el dia cultural de les jornades. A les tres de la tarda, al gimnàs de la Facultat d’Educació i Psciologia, vam tenir la sort de gaudir de l’obra Smell it Again, una reflexió sobre les deixalles, les relacions Nord-Sud, l’ecofeminisme i la nostra posició al món. Aquesta obra és fruit del treball final del Màster en Ecologia Política, Decreixement i Justícia Ambiental, de l’ICTA-UAB. Vam veure l’obra i després vam fer un petit col·loqui amb l’artista i el seu equip, on ens van poder explicar que l’obra és fruit d’una autoreflexió combinada amb les deixalles, un tema que preocupa especialment Carlo Sella, l’actor, guionista i director de l’obra. Després, vam fer un petit berenar al pati de la facultat, pa amb xocolata, i a les sis de la tarda vam anar a Sala d’Actes on vam projectar el documentari 50ºC, de SICOM i Entrepobles, amb la presència de Josep Cabayol, periodista, activista i director de SICOM i jo mateixa, que faig de presentadora del projecte. Després de veure’l, vam tenir també una conversa amb el públic on van sorgir temes com la confluència d’objectius entre els moviments socials, la necessitat de parlar del món rural i posar-lo al centre de les decisions del nostre territori o les tensions entre sobirania alimentària i sobirania energètica, entre d’altres.
I per últim, el dilluns 23, vam organitzar la taula rodona Ampliació de l’aeroport Girona-Costa Brava. No gràcies!, a l’Aula Magna de la Casa de Cultura. Fruit de la cancel·lació temporal de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, Aena ha fet una actualització del seu Pla director per a promoure l’ampliació de l’aeroport de Girona en el cas que augmentessin els passatgers. Des de la perspectiva de justícia climàtica —i a les portes del col·lapse total—, cap ampliació de cap port ni aeroport no té cap sentit. A l’acte vam comptar amb una taula d’experts que van aportar arguments contra l’ampliació de l’aeroport, des del punt de vista ambiental, social, econòmic i pressupostari. Sara Mingorría, investigadora de la UdG, ens va parlar dels impactes climàtics i ambientals que suposa aquesta ampliació. La Sara és actualment investigadora del Departament de Geografia de la Universitat de Girona i és doctora en Estudis Ambientals per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB); a més a més, és membre de la xarxa internacional Stay Grounded —una xarxa mundial formada per més de 160 organitzacions que promou alternatives a l’aviació per a fer front al canvi climàtic— i de la plataforma Zeroport pel decreixement de l’aviació. Antonio Turiel, investigador de l’ICM-CSIC, ens va parlar sobre la crisi energètica i de recursos. Turiel és un físic i divulgador científic, llicenciat en Física i Matemàtiques i doctor en Física Teòrica per la Universitat Autònoma de Madrid. Va realitzar estades postdoctorals a l’École Normale Supérieure de París, a INRIA i a la Universitat de Barcelona. Actualment, treballa com a científic titular a l’Institut de Ciències del Mar del Consell Superior d’Investigacions Científiques. Blanca Valdivia, sociòloga urbanista del Col·lectiu Punt 6, ens va parlar del turisme i de la desigualtat que genera. La Blanca, és sociòloga urbana i membre de Col·lectiu Punt 6, cooperativa de sociòlogues, arquitectes i urbanistes que treballen per a repensar els espais domèstics, comunitaris i públics des d’una perspectiva feminista amb l’objectiu de la transformació social. I, finalment, Adrià Ramírez ens va parlar sobre transports i mobilitat. L’Adrià és president de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic des de l’octubre de 2020, forma part de la junta de la PTP des de fa sis anys i és un gran coneixedor del transport públic. Fa set anys, va plasmar en un plànol inèdit totes les línies d’autobús que existeixen a la comarca d’Osona per a saber ràpidament l’oferta que hi ha. La taula la va moderar Sergi Nuss, doctor en Geografia i Medi Ambient per la Universitat de Girona, on exerceix d’investigador i docent al Departament de Geografia des de 2015, com a membre del grup de recerca d’Anàlisi i Planificació Territorial i Ambiental.
Han estat dies molt intensos i interessants, plens de reflexions punyents per a construir futurs diferents, tot reconeixent els límits del planeta, acceptant-los i integrant-los en les nostres pràctiques diàries per a decréixer de la manera més justa possible per a tothom i, en la mesura del possible, sense crear més desigualtats en el camí.
