Bastó decorat perforat amb forma fàl·lica de la Cueva del Pendo. [Font.][Un estudi de Clàudia Masó.]
La peça d’art moble exposada al Museu Arqueològic de Catalunya —que presentaré i analitzaré— és el bastó perforat decorat amb forma fàl·lica de la Cueva del Pendo, a Escobedo [Cantàbria], i pertany al Magdalenià (20.000 – 13.700 BP).
Anàlisi tècnica
El suport que es va utilitzar per a la realització d’aquesta peça va ser una banya de cèrvid, per tant, és un suport moble. No es va aprofitar la morfologia del suport per donar volum, però si que sembla que varen condicionar la superfície prèviament a la decoració. La banya va ser tallada per donar-li una morfologia predeterminada, a més de fer-li la perforació i la línia marcada que hi ha a l’extrem esquerra, també dona la impressió que podria haver estat polida. La tècnica extractiva que es va utilitzar per donar forma a les diferents figures representades en el bastó perforat decorat va ser el gravat, mitjançant la tècnica de la incisió, segurament amb ferramentes apuntades com el burí.
En aquest bastó hi ha tres tipus de traços; el traç simple, el qual és el dominant i el que s’utilitza per a la majoria de la decoració; el traç repetit, que segurament va ser utilitzat per a realitzar les línies mes o menys rectilínies que van de l’extrem esquerra de la peça fins al morro d’un dels cèrvids que hi ha representats i, finalment, el traç compost; aquest es localitza a la part superior de la peça i a sobre la perforació, tot i que aquest últim també podria ser de traç repetit ja que tenen una profunditat considerable. Aquest bastó decorat perforat amb forma fàl·lica va ser localitzat a l’interior d’una cova.
Anàlisi formal i temàtic
La tipologia dels motius representats en aquest bastó són majoritàriament figuratius, concretament zoomorfs, però també no figuratius, ja que hi ha línies, ratlletes i motius en forma de X.
Els motius figuratius són dos caps aïllats de cèrvids, localitzats al centre del bastó. La direcció en la que estan gravats és l’esquerra i el seu pla de representació és horitzontal, encara que amb un punt de obliqüitat ascendent. La dimensió dels motius figuratius en relació a la grandària de la peça és considerable, ja que ocupen tota la part central del bastó, encara que hem de tenir en compte que la figura zoomorfa que està ubicada a la part més inferior és més gran degut a que el cap està íntegre i l’altre no. Les proporcions anatòmiques són les ideals, potser ressaltaria la dimensió dels ulls, que són força grans, però tan el morro, les orelles i el cap en general es cenyeixen a les dimensions reals dels cèrvids.
En aquest cas no s’observa pràcticament animació envers les figures zoomorfes, només destacaria la posició de la boca, la qual està una mica oberta, del segon cap de cèrvid, és a dir, el que està superposat al primer. Si aquesta obertura de la boca fos intencionada, podríem parlar d’animació segmentària.
Tampoc no s’intueix cap tipus d’actitud, per tant podríem dir que tenen una actitud estàtica. No sembla que estiguin morts. La perspectiva dels caps és normal o uniangular, ja que només hi ha un únic punt de vista. Finalment, en relació al modelat anatòmic, es veu com el cap és naturalista amb trets facials, ja que hi ha totes les parts ben diferenciades. La morfologia del cap es semitriangular, la mandíbula del primer cap de cèrvid es veu subtilment diferenciada, el morro, boca i ulls dels dos cèrvids estan molt ben representats i les orelles també.
Els motius no figuratius d’aquesta peça els podríem classificar com a signes, ja que són línies rectes, ratlletes contínues i signes en forma de X. El pla de representació de les línies rectes i les ratlletes és horitzontal, encara que hi ha dos línies rectes a l’extrem esquerra de la peça que estan disposades verticalment i una altre més gruixuda obliquament. Finalment, el pla de les «X» és oblic ascendent o descendent, no es pot saber. Les dimensions d’aquests motius no figuratius són petites, l’únic que ressaltaria són les línies rectes horitzontals de la meitat esquerra de la peça, les quals son considerables.
Pautes de composició i addició
En aquest bastó perforat decorat hi ha dos caps de cèrvids, els quals ocupen el centre de la peça. A sobre d’aquests hi trobem un seguit de ratlletes, que sembla que formin una mena de serrell i, a sobre la perforació de la part dreta de la peça també n’hi ha, tot i que una mica diferents. A l’extrem esquerra hi ha cinc signes en forma de «X» disposats de costat i en oblic. En aquest mateix extrem també hi ha dos línies rectes disposades verticalment, una línia recte més gruixuda disposada obliquament i, finalment, dos línies rectes horitzontals, una de les quals va des de la punta de l’extrem esquerra fins pràcticament el morro del primer cap de cèrvid, i l’altre línia horitzontal travessa tot el cap.
Els motius figuratius que hi ha en aquesta peça decorada formen una composició escènica, però pel que fa a la resta de motius no. La seva distribució és intensiva i també hi ha una superposició dels dos caps de cèrvids, els quals donarien una forma de perspectiva de grup. Aquests últims serien fonamentals a la decoració i la resta de motius podrien ser complementaris. La ordenació dels caps és paral·lela, consecutiva i simètrica, igual que els motius en forma de «X». Les ratlletes estan ordenades lineal i consecutivament i també de forma simètrica, en canvi, les línies rectilínies verticals i horitzontals estan ordenades de forma divergent i asimètricament.
Marc cronològic
El bastó perforat decorat amb forma fàl·lica de la Cueva del Pendo correspon al paleolític superior, concretament a la cultura Magdaleniana, que va des dels 20.000 BP als 13.700 BP. Aquesta cultura és característica per la qualitat i varietat de la seva industria òssia, de la qual n’hi ha molta de decorada, per tant, és una cultura rica en art moble sobre os.
Significació i singularitat de la peça en el seu context cronocultural
Aquesta peça d’art moble se l’anomena bastó perforat decorat amb forma fàl·lica, encara que sovint se l’hi atribueix el nom de «bastó de comandament». Se l’hi ha donat moltes interpretacions, tot i que no se sap del cert la seva utilitat. Es creu que podria servir per redreçar les puntes de fletxes o útils ossis o de banya mitjançant la calor. Aquesta forma fàl·lica és pròpia del magdalenià, normalment acompanyada de decoració amb motius figuratius, concretament animals. Una possibilitat és que el motiu pel qual les decoracions que es solen plasmar en aquest tipus de peça són força sofisticats és perquè la vida útil d’aquest objecte moble és més prolongat que d’altres.
S’han trobat més «bastons de comandament» al nord de la península, de fet a la mateixa cova se n’ha trobat un altre, però el més conegut és el bastó perforat o de «comandament» de la Cueva del Castillo (Cantabria).
El monestir de Sant Pere de Casserres, l’únic de l’ordre benedictí a Osona situat a les Masies de Roda. [Foto: @santperedecasserres.][Text de Clàudia Orriols i Laura Vidal.]
[Ultimes tendències. Interpretació del registre en arqueologia medieval.]
Introducció
En aquest treball hem realitzat una proposta de divulgació i difusió pel monestir de Sant Pere de Casserres. El que hem fet, principalment, és explicar el motiu pel qual hem decidit donar forma a aquesta proposta i les bases per a poder-la dur a terme. També, hem incidit en les característiques de cada estança del monestir, per tal que els lectors entenguin i es facin una idea de com eren. Un dels punts forts d’aquesta proposta divulgativa és la recreació d’un àpat i vi medieval, així com un acte de donació de terres.
Objectius
El nostre objectiu amb aquest treball és realitzar una proposta de difusió i divulgació del monestir de Sant Pere de Casserres, la qual consistiria en una recreació històrica de com seria la vida monacal dels monjos del monestir entre els segles XI i XIV. Amb aquest plantejament divulgatiu volem aconseguir que el públic pugui endinsar-se a la història del monestir de Sant Pere de Casserres d’una forma més dinàmica.
Context històric
Abans que el domini alodial de Casserres fou comprat per la vescomtessa Ermetruit l’any 1006 amb la intenció de construir-hi un monestir dedicat a Sant Pere, hi havia un castell, el qual ha sigut documentat des del 898 (Castellà, 2007: 11). Va ser el 1012 quan hi va començar a haver vida comunitària, però fins el 1050 l’església monàstica no va ser consagrada (Castellà, 2007: 12). El monestir de Sant Pere de Casserres, es va convertir en priorat i, al 1079, va perdre la independència i va ser unit al gran monestir de Cluny.
Els fundadors i altres famílies nobles es van començar a interessar pel monestir cap al segle XII i els afavorien amb donacions i més tard, al segle XIII, la comunitat va créixer, però mai van passar de ser dotze o tretze persones (Castellà, 2007: 12). Els bisbes de Vic van ser, des del principi, protectors de Casserres però els despoblaments i la falta de diners dels censos, entre d’altres, van fer que entre els segles XIV i XV la vida comunitària es perdés i que a finals del segle XV només quedessin dos monjos a Casserres, grans deutes i un monestir molt deteriorat.
Aquest priorat, al 1572, es va unir al col·legi dels jesuïtes de Betlem de Barcelona, però aquest domini es va acabar el 1767. Més endavant va passar a mans de particulars fins el 1991, any que el Consell Comarcal d’Osona l’adquirí i, juntament amb la Generalitat de Catalunya, dugueren a terme la restauració del monestir (Castellà, 2007: 12).
A l’actualitat el monestir és visitable i té una exposició permanent on es pot veure quina vida portaven els monjos de Casserres.
El claustre del monestir. [Foto: @santperedecasserres.]
La llegenda
La construcció d’aquest monestir es recolza amb la llegenda que porta el títol de El Cos Sant i el naixement de Sant Pere de Casserres:
«Fa molt de temps va succeir un fet miraculós. Va néixer el fill d’una família molt rica i poderosa de Catalunya que als tres dies ja parlava com una persona gran. Aquest nen (tot i que hi ha gent que afirma que era una nena) va dir als seus pares que es moriria aviat i que un cop mort l’havien de carregar sobre d’una burra cega. Els va dir que no havien de menar la burra, que ella sola, sense que ningú no li digués res, ja començaria a caminar i, allà on s’aturés, havien de construir-hi un monestir. Aquest monestir havia de ser en honor a Sant Pere. I així ho varen fer. Un cop mort l’infant, el varen carregar a sobre la burra junt amb dues ampolles de llet a les alforges. La burra cega començà a caminar i a caminar sense que ningú no li digués res; la gent l’anava seguint com una processó. Pujà i baixà muntanyes i cingleres, travessà torrents i rierols, passà per camps i planes. Segurament que encara ara es podrien veure les petjades que deixà marcades a les roques a mitja cinglera de Casserres. Després d’un llarg viatge, s’aturà a la punta de la península que es forma quan el riu Ter gira cap a Sau, i la burra es morí. Allí varen erigir el monestir de Sant Pere i col·locaren el Cos Sant del nen en un lloc principal del temple, dins d’una arqueta darrere l’altar. Al mateix temps s’hi varen establir uns frares que tingueren cura del monestir i del cos de Sant Nin, que s’ha conservat incorrupte fins a l’actualitat.» [Castellà, 2007: 13.]
El jaciment
El monestir de Sant Pere de Casserres forma part del municipi de les Masies de Roda, ubicat a una península rodejada per un meandre del Riu Ter al punt més extrem de la carena de Casserres, concretament a les coordenades UTM 2o 20’ 30.99’’E 42o 0’ 8.72’’N. Aquest és l’únic monestir benedictí fundat a Osona i és un dels monuments més importants del romànic català (Castellà, 2007: 11).
El redescobriment del monestir fou per part d’un grup de joves de Vic creat al 1880 amb el nom de Els Vàrius. Tots ells tenien en comú, l’excursionisme entès com a una descoberta històric-arqueològica del territori, essent els primers en deixar testimonis gràfics de Casserres (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
Al 1934 es crea un patronat de Sant Pere de Casserres per tal de vetllar i cuidar la conservació i restauració del monestir. N’eren membres Ramon de Vilanova, compte de Vilanova, l’arquitecte Josep M. Pericas i com a president d’honor el bisbe de Vic (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
Entre 1952 i 1962 s’inicien les obres de consolidació però, no fou fins el 1994 – 1998 que no començaren les obres de restauració per part de l’arquitecte Joan – Albert Adell i Gisbert del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
Al 1998, s’obren les portes del monestir al públic i al 1999 es completa la restauració amb la instal·lació de mobiliari que recorda la funció que es realitzava a cada estança del monestir (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
Recreació històrica
Aquesta proposta de divulgació la realitzaríem durant tres dies al propi monestir de Sant Pere de Casserres, amb la col·laboració del Bar Restaurant Monestir de Casserres i d’un grup de medievalistes de recreació històrica, els quals s’haurien de cenyir a les directrius proposades en aquest treball aprofitant les dates del Mercat Medieval de Vic per tal d’atraure al major nombre de visitants possible.
El cert és que l’existència del Mercat Medieval de Vic ens va donar un impuls per a realitzar una proposta com aquesta degut a que l’essència d’aquest mercat s’assimila molt a una recreació històrica. La distància que hi ha de Vic a Casserres són 25 minuts amb cotxe (20 quilòmetres).
Un dels motius pels quals hem escollit aquest mètode de difusió és perquè creiem que és més fàcil retenir la informació que et proporciona l’escenari original i els recreadors en vers a una visita lliure, sense cap guia, i llegint els planells informatius.
L’oportunitat que el monestir de Sant Pere de Casserres estigui en un espai aïllat de pobles i ciutats, i que l’accés a quest sigui a peu, contribuiria a afavorir aquesta essència que busquem, la qual és que el públic sigui capaç de fer un viatge en el temps i endinsarse a la vida monacal de Sant Pere de Casserres, on hi vivia una comunitat de monjos Benedictins, els quals eren cristians catòlics seguidors de la Regla de Sant Benet de Núrsia.
Vestimenta
Figura 1: sant Benet de Núrsia. [Baldiri, 2017].Un dels trets que considerem molt importants a l’hora de realitzar una recreació història és el tema de la vestimenta. Aquesta és clau per transmetre al públic la sensació d’estar present en una època històrica concreta, en aquest cas, en plena Edat Mitjana. Com que en el monestir de Sant Pere de Casserres hi residien monjos benedictins, el tipus de vestit que predominarà durant la recreació serà el de monjo benedictí (fig. 1), el qual consistia en l’hàbit, l’escapulari, el mantell i la caputxa negres. Però, també, es veuran altres tipus de vestimenta, corresponents a nobles o pagesos, els quals visitaven el monestir sovint per qüestions polítiques, socials o religioses.
Els homes i dones nobles vestien, principalment, amb túniques, les quals es superposaven entre elles. Aquestes eren la gonella (túnica molt llarga, de mànigues estretes, brodada i tenyida) i la pell (túnica llarga folgada, de tall senzill i mànigues amples) que anava a sobre (Anònim, 2001). De les poques diferències entre la vestimenta dels homes i les dones nobles, és que la gonella de la dona era més llarga que la de l’home, ja que els hi ocultava els peus. El calçat de les classes altes eren, per exemple, les botes altes, baixes, amb punta o sense, escarpins o sabates de seda o de vellut per les dones i quan feia fred la peça de roba que utilitzaven sobre les túniques era el mantell, el qual tenia una longitud mitja i sovint també portava caputxa.
Els pagesos utilitzaven roba senzilla, comunament de color blanc, gris o marró. “Nunca se iba a trabajar con ropa elegante, siempre usaban ropa sencilla (camisón largo, botes de piel de vaca y zapatos de madera)” (Alonso, 2014: 18).
El celler
Un celler és una estança fresca i humida, amb poca entrada de llum on s’emmagatzema vi i altres productes alimentaris.
Dita sala fou erigida en les etapes finals de construcció del monestir, al segle XI. En aquesta estança, els monjos rebien i emmagatzemaven els aliments procedents del propi monestir o de les produccions pageses que formaven part de les seves propietats (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
Com ja hem esmentat amb anterioritat, els monjos que habitaven aquest indret eren benedictins, i per tant seguien la Regula Monachorum, escrita per Sant Benet Núrsia entre els anys 534 – 550. Aquest codi de vida monàstica es resumeix amb pax (pau) i el conegut ora et labora (resa i treballa).
Dins d’aquesta Regla de Sant Benet, s’hi troba la mesura de la beguda, on recomana la ingesta d’una hemina de vi per persona en un dia. Aquesta mesura equival a 0,2734 L. “Cadascú ha rebut de Déu el seu propi do: els uns, aquest; els altres, l’altre. Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia.
Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, perquè el vi esgarria fins i tot els homes intel·ligents. Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens, que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions […].” (Sant Benet de Núrsia, Regula Monachorum, cap. 39).
Un dels vins que solien beure els monjos, era el vi de piment. Aquest, es prenia durant les festivitats del calendari litúrgic, a més del Nadal. Hi ha documentació d’aquest vi a partir del segle XII, quan Pere el venerable, del monestir del Cluny, explica que és un vi que porta espècies i mel. Al segle XIII, en el costumari del monestir de Sant Cugat del Vallès, hi surt constantment durant les festivitats, però no és fins el segle XIV, quan Arnau de Vilanova, en el seu regiment de sanitat, hi va escriure la recepta de com fer el vi de piment (Ajuntament de Sant Cugat, 2020: 2m 46s – 3m 42s).
Al 1410 aquesta sala va deixar de ser un celler. Fou destinada a estatge dels donats els quals estaven a càrrec del monjo infermer. Aquests donats eren persones que vivien en la comunitat de benedictins (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
Elaboració i tast de vi
Per a la recreació històrica d’aquesta estança el que feríem és oferir una got de vi medieval als visitants, en concret el vi de piment. El Bar Restaurant Monestir de Casserres elaboraria el vi uns dies abans, atès que s’ha de macerar, i es serviria al celler del monestir, on hi hauria un recreador vestit de benedictí servint al públic i explicantlos-hi el celler i com està feta la beguda.
La recepta que hem utilitzat és la que està documentada per Arnau de Vilanova al costumari del monestir de Sant Cugat del Vallès. Aquesta és la següent.
“Canyella VI oncçs. Pebre rodon mig quart, clavells de girofle, e tot açò picaràs de manera que solament sia mig picat, e aprés pren mig quartó de vi e met-hi una honça e mitja de dites pimentes ensemps ab una liura de mel, e après passar-ho has per la mànega del canamàs, e passa u tantes vegades fins que busca clara.” (Ajuntament de Sant Cugat, 2020: 4m 02s).
Per a que el Bar Restaurant Monestir de Casserres realitzés aquesta recepta, necessitarien: ¾ de vi negre de no molt bona qualitat, 200g de mel, pebre negre en gra, claus d’espècia i canyella (Ajuntament de Sant Cugat, 2020: 4m 35s).
El monestir és a la part interior d’un meandre engorjat i molt pronunciat del Ter, actualment mig envoltat pel pantà de Sau. [Foto: @santperedecasserres.]
La cuina
La cuina fou construïda, al igual que el celler, a finals del segle XI. Avui en dia és una estança contigua al refectori, però antigament les dues estances eren una sola (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
Aquest monestir ha patit molts canvis al llarg de la historia, fet que ha causat la total desaparició de qualsevol vestigi que indiqui com era la cuina. És per aquest motiu que la reconstrucció de dita sala, l’han fet amb similars de l’època com Sant Guillem de Suïssa (segle XI). No hi ha cap vestigi de cuina monàstica del segle XI a Catalunya, fet per el qual varen recórrer a altres indrets d’Europa. L’abadia de Santa Maria de Poblet s’ha pres com exemple per a la resta d’elements de la cuina (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.).
De la mateixa manera que amb la mesura de la beguda, la Regla de Sant Benet també comprenia la mesura del menjar, on no estava permesa la ingesta d’animals de quatre potes, a no ser que estiguessis malalt i, la ració del pa, era d’una lliure al dia. Aquesta mesura equival a 0,460 Kg. “Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi alguna cosa més, si cal, evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, tal com diu Nostre Senyor: Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa. Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils […].” (Sant Benet de Núrsia, Regula Monachorum, cap. 39)
Recepta culinària
Una de les atraccions que oferiríem durant aquesta recreació seria el tast d’una recepta culinària medieval, concretament albergínies a la morisca, recuperada del Llibre del coch, escrit per el Mestre Robert, al 1520. Encara que aquest llibre fou imprès a Barcelona a principis d’Època Moderna, en bona part fou inspirat en les receptes del Llibre de Sent Soví (1324) (Navarro, 2017: 17).
Aquesta ha de ser sense carn provinent d’animals quadrúpedes, atès que durant aquests segles en què es centra la nostra recreació, els monjos benedictins no menjaven carn, com ja hem mencionat amb anterioritat.
La recepta original porta carn salada, però la pròpia recepta et dona la opció de canviar la carn per l’oli d’oliva dolç per aquells que no ingereixen carn, com és el cas dels monjos benedictins. Aquesta recepta també ens dóna l’oportunitat d’oferir aquest plat a vegetarians i celíacs, fent que aquesta recreació sigui lo més inclusiva possible.
A continuació hi adjuntada la recepta original d’Albergínies a la Morisca:
«Les alberginies pendras e fer nas quartes e mundales dela escorxa: e apres met les a bullir: e com seran ben ceytes leuar les has del foch e prem les entre dos talladors: e apres capola les e vajen ala olla e sien molt ben çoffregides ab bona carn salada: o ab oli que sia dolç que los moros no mengen carn salada: quant sien ben çoffregides met les a coure en vna olla e met hi del brou mes gras dela carn e formatge rallat que sia fi: e a totes seliandre poluorizat e apres estrijola les be axicom a carabaces e com sien prop de cuytes met hi rouells de hous debatuts ab agresta com si fossen carabasses.» [Mestre Robert, Llibre del coch: XV – XVI.]
Els ingredients necessaris per a l’elaboració d’aquesta són albergínies, oli d’oliva dolç, formatge, carbasses, coriandre i ous.
Per cuinar aquest plat, el Bar Restaurant Monestir de Casserres el realitzaria i es serviria a la cuina del monestir, on hi haurà un recreador vestit de monjo benedictí explicant el plat i l’estança.
Una altra vista del monestir encimbellats. [Foto: @santperedecasserres.]
L’Església
L’Església, consagrada al 1050, com ja hem mencionat, és una de les més importants del romànic català. Aquest fet és degut a les dimensions que presenta i al tret característic que és més ampla que llarga, atès que la morfologia del terreny no permetia que fos d’una altre manera. Aquesta basílica presenta tres naus i tres absis (Monestir de Sant Pere de Casserres, s.d.). Al Web de Sant Pere de Casserres mencionen les dimensions de l’església. “La nau central té 24 metres de llargada, als quals cal sumar els quatre que té en profunditat l’absis i uns 9 d’amplada en l’intercolumni o entre les dues grans pilastres que separen la nau major de les laterals. L’altura de la nau central és de 18 metres i la de les laterals de 15”.
És en aquest espai consagrat on es feien les donacions de terres, entre d’altres actes, que consistien en donar patrimoni al monestir, en el nostre cas. Aquest tipus d’acte es solia fer amb l’objectiu de la salvació de l’ànima del donant. “(…) no es dar para reci- bir otro bién material, su voluntad,. es hacer la entrega de su heredad al monasterio, en sufragio de sus aimas, es decir, con la transmisidn de bienes, persiguen conseguir una recompensa esperitual; “la salvacidn de sus aimas”, – luego, la entrega de bienes al monasterio esté hecha con un sentido”espirituai”, no material,(…)” (Rodríguez, 2015: 104).
Donacions de terres
Els actes de donacions de terres no es feien sempre de la mateixa manera. La documentació extreta de cartularis francesos, ens explica els dos rituals que es solien dur a terme durant aquest acte. El primer, es feia a la sala capitular, davant de tota la comunitat del monestir i, el segon, a davant l’altar de l’església i davant d’una assemblea pública (Rangow, 2002: 57).
Abans de seguir amb els rituals, en els documents on hi ha informació sobre les donacions de terres, sovint hi especifiquen que aquests bens que es donaven als monestirs, realment es donaven a Déu o a un o més sants, connectats amb el monestir, i no a aquest o als monges que hi residien (Rangow, 2002: 59)
El primer ritual, que tenia lloc a la sala capitular, era la celebració de la donació de terres en mans dels abats, abadesses, o en el nostre cas, del prior del monestir. Sovint era precedit per l’entrega d’un “contra-regal” el qual és un regal a canvi d’un altre regal. A vegades eren tangibles, com diners, cavalls, un ganivet etc. També podien ser de benefici espiritual, de fet eren més comuns, com per exemple oracions dels membres de la comunitat.
Per a concloure amb la cerimònia, sovint hi havia intercanvis de petons entre el donant o donants i l’abat o prior (Rangow, 2002: 60). A més a mes d’aquests actes simbòlics, els participants feien saber les seves intencions en veu alta i amb paraules solemnes. Després d’això els interessats anirien a l’església del monestir on el donant repetiria aquesta donació posant un objecte a l’altar. (Bijsterveld, 2007: 67).
El segon ritual consistia en la col·locació d’una escriptura o objecte simbòlic sobre l’altar de l’església del monestir (Rangow, 2002: 60), el qual podia tenir lloc abans, durant o després de la missa (Bijsterveld, 2007: 78). Llur ritual no només es feia pels donants, sinó que també per aquelles persones que consentien la donació (Rangow, 2002: 60). Aquesta cerimònia “d’intercanvi” podia ser considerada com un ritual de pas, en el qual el propietari de la terra es movia des de un lloc profà a un lloc sagrat. Aquesta escena, per exemple, podria esser primer fora de l’església o el monestir, després cap a un lloc intermedi entre el lloc profà i el sagrat i finalment acabaria en el lloc sagrat per excel·lència: l’altar (Bijsterveld, 2007: 78).
Aquests dos rituals promulgaven que el monestir concedís els drets als béns donats.
El que feríem per recrear aquest acte és que el públic presenciés com el prior del monestir i els donants, Guillem Meda i el seu germà Berenguer, duien a terme la següent donació de terres.
“Als 21 juliol 1196. Guillem Meda y Berneguer, son germà, donaren a Casserras lo mas Olseda, de Sant Feliu de Planesas, y tot lo que tenian en lo mas Casals, de Vilanova de
Sau.”
“Als 22 juliol 1196. En poder de Andreu, sacerdot. Guillem de Meda y son germà Berenguer diffiniren y entregaren sens reserva alguna al monestir de Casserras lo dret que tenian en lo mas Casals, de Vilanova, per líbero y franch alou, ab sas pertinències y demés drets a ells espectants. Nota que dit acte se troba també auctèntich en lo llibre primer de Actes Vells, fòleo 290. Y en dita donació se comprengué lo mas Olseda, de Sant Feliu de Planesas.” (Llop, 2009 :12-13).
Durant aquest acte, els visitants també podran veure com es vestia aquella gent que no formava part de la comunitat de monjos benedictins.
Altres estances
A les altres estances del monestir com el claustre, el refectori, el dormitori, la sala capitular, l’scriptorium, la cambra prioral i l’hospital, no s’hi farà cap esdeveniment distintiu com els tres mencionats amb anterioritat, però si que si hi haurà membres del grup de recreació històrica explicant i recreant el que es feia a cada estança.
En el claustre, l’element central de l’arquitectura del monestir, hi haurà un parell o tres de recreadors vestits de benedictins parlant entre ells i guiant als visitants que ho necessitin.
Al refectori, el qual es troba a continuació de la cuina, hi haurà quatre recreadors vestits de benedictins, els quals tres estaran simulant que mengen en silenci mentre un va recitant lectures en llatí des de la trona, tal i com ho feien els benedictins que varen habitar el monestir.
En el dormitori hi haurà un recreador, també vestit de benedictí, qui explicarà als visitants les característiques i normes de l’estança.
A la sala capitular, hi haurà un parell de recreadors simulant que repassen les Regles de Sant Benet i un d’ells explicarà als visitants que en aquesta estança es reunien els dotze o tretze monjos que habitaven el monestir per repassar la Regula monachorum.
A l’scriptorium, hi haurà un recreador que farà una imitació de com copiaven llibres sobre un pergamí i serà ell mateix el que explicarà la feina que s’hi duia a terme en aquella estança. Com be diu al Web del Monestir de Sant Pere de Casserres: “L’activitat de copiar i il·lustrar llibres era una de les feines més importants que es desenvoluparen en els monestirs i les canòniques medievals”.
A la cambra prioral, on es veuen uns luxes que al dormitori no disposa, com llar de foc i intimitat, hi haurà un recreador interpretant el paper de prior, qui estarà gestionant rendes i propietats del monestir. Serà ell el que comuniqui als visitants que quan vagin a l’Església veuran una donació de terres, la qual ell esta acabant de gestionar.
Per últim, l’hospital. La seva edificació separada del monestir era obligada per la Regla de Sant Benet, per a poder acollir a malalts o peregrins. Com que aquesta estança esta destinada i preparada per a projectar un audiovisual, el qual explica la vida del monestir, no es farà cap recreació i romandrà tancada al públic.
Màrqueting i pressupostos
Les propostes de màrqueting que duríem a terme són, en primer lloc, un cop l’ajuntament ens dones el vist i plau del projecte, demanaríem que ho incloguin en el programa del Mercat Medieval de Vic per tal que els visitants sàpiguen que no només hi ha activitats a la pròpia ciutat, sinó que també n’hi hauria al monestir de Sant Pere de Casserres.
En segon lloc, fomentaríem la divulgació d’aquesta recreació via les xarxes socials del propi monestir com són el Web, Facebook i Instagram.
Per triar quin seria el preu de l’entrada ens hem ajustat al preu que es cobra actualment per visitar el monestir, tenint en compte les tarifes especials i aquells que entren gratuïtament. L’única diferència és que hem augmentat el seu cost per a intentar cobrir el que ens costaria comprar els aliments per a confeccionar la recepta i el vi, així com poder pagar al grup de recreació històrica (Fig. 2).
TARIFA
PREU
CARACTERÍSTIQUES
Sencera
10€
__
Reduïda
6€
Majors de 65 anys
Carnet Jove
Carnet escolar/universitat
Família nombrosa o monoparental
Gratuïta
__
Menors de 7 anys
Membres de l’ICOM
Persones empadronades al municipi de Les Masies de Roda
Figura 2: Taula amb les tarifes de les entrades (elaboració pròpia).
Hi haurà dues entrades diferents les quals es distingiran per la seva coloració (per exemple una verda i una vermella). Una d’elles serà per a majors d’edat i l’altre per a menors. Aquest tiquet s’haurà d’ensenyar al celler per tal d’evitar proporcionar vi als menors d’edat. Quan es vagi a comprar l’entrada es demanarà el DNI a les persones joves per saber quin tiquet donar.
L’horari d’obertura seria de 10h del matí a 14h del migdia i de 16h de la tarda a 19:30h del vespre.
Conclusions
A mode de conclusió, creiem que la recreació històrica, en les mateixes dates que el Mercat Medieval de Vic, és un bon mètode de divulgació i difusió, atès que és molt més dinàmic i interactiu que els mètodes que s’acostumen a emprar.
El tast de vi i d’albergínies a la morisca, pensem que feria d’aquesta recreació històrica una experiència única pels visitants, atès que provarien de primera ma una d’aquelles receptes que els monjos benedictins, que residien al monestir, es podrien haver fet
Considerem que presenciar un acte de donació de terres, també feria d’aquesta recreació un esdeveniment singular, degut que aquest és un fet de la vida quotidiana de l’Edat Mitjana que es coneix menys que d’altres, com podria ser una missa.
Bibliografia
Ajuntament de Sant Cugat (24 de desembre de 2020). Taller en línia: ‘Vi de piment per Nadal’ (arxiu de vídeo). Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=R53im8CVan0
ALONSO TORRES, A (2014) Los campesinos en la edad media. Zaragoza.
BALDIRI, B. (2017) Benedictins. Monestirs de Catalunya (última visita 11/01/2021). Extret de: https://www.monestirs.cat/monst/monestir/bened/benedictins.htm
BIJSTERVELD, A-J. A. (2007) Do ut des. Gift giving, Memoria, and Conflict Management in the Medieval Low Countries.Hilversum Verloren.
CASTELLÀ PERARNAU, R. (2007) Les Masies de Roda, tot un món per descobrir. Dipòsit Legal: B-35046-2007. Diputació de Barcelona.
LLOP, I. (2009) Col·lecció diplomàtica de Sant Pere de Casserres. Barcelona.
MESTRE ROBERT (1520) Llibre del coch. Barcelona.
Monestir de Sant Pere de Casserres (s.d.) (última visita 10/01/2021). Extret de:
http://www.santperedecasserres.cat
NAVARRO FUSTER, R. M. (2017) El què, qui, com de la cuina a la taula medieval. Universitat de Barcelona, Barcelona.
RANGOW, M. (2002) Ritual before the altar: legal satisfaction and spiritual reconciliation in eleventh-century anjou. Leiden.
RODRIGUEZ GIL, M. (2015) La donación en la Alta Edad Media en los reinos de León y Castilla. Madrid.
Són fotos de fa entre trenta i quaranta anys. L’illa, situada enfront de la costa de Dakar, durant més de 300 anys va ser el lloc on se subhastaven els esclaus que aprovisionaven la demanda del Brasil, les plantacions del Mississipí, etc. Disset hectàrees de cadenes i grillons.
Tothom l’hauria de visitar. Els europeus no tenim consciència de les barbaritats i crims dels quals encara ara no demanem perdó. L’Església participava en aquest crim i el van arribar a justificar dient que els negres no tenien ànima.
L’esclavitud, la colonització d’Àfrica i d’Amèrica, es feien d’acord amb la llei. La colonització era legal, com l’esclavitud. La Inquisició i la crema de persones, també. Tot es feia en nom de la llei i de Déu.
Ara diuen que s’han de complir les sentències. Diuen que España és un estat de dret, i que el rei i la Constitució són intocables. Diuen que els nostres polítics empresonats i els nostres exiliats estan fora de la llei, i que han de continuar a la presó els primers i entrar-hi els segons. Sempre, jugant brut i aplicant la violència.
Cal visitar l’illa de Gorée. Cal plorar pels milions de dones i homes que, allà, els van robar la vida, i cal pensar en els que, encara avui, actuen amb prepotència i violència en nom de la llei. No en dubteu, són uns criminals.
L’August Vidal va ser un company de joventut del meu pare. Quan es va repatriar, de Moscou a Llagostera, es va guanyar la vida fent traduccions del rus. Traduí obres de tots els clàssics de la literatura russa del segle XIX i nombrosos autors del segle XX i dirigí l’edició de les obres completes de Dostoievski. També, va treballar per a l’Ediorial Prima Luce (que és el motiu d’aquest article), de la qual el meu pare fou fundador i administrador i on jo vaig encetar, als setze anys, la meva vida laboral.
En acabar aquella presentació vaig establir conversa amb un dels assistents. Ens vam embrancar en una llarga conversa sobre l’editorial, amb un gran interès per part seva. En acomiadar-nos em va dir: «Escolti, vostè tot això ho ha d‘escriure. I no s’esperi gaire!». Vaig pensar que li hauria de fer cas, algun dia…, demà. I vet aquí que avui ja és demà.
De la fundació i la història de Prima Luce no n’he trobat res, o no en sé trobar res i només me’n queden records personals, que formen part de la meva infantesa i joventut i retalls que el meu pare em va anar desgranant al llarg del anys, amb la dificultat d’ordenar-los en el temps, i en el cau de la memòria.
Prima Luce és una història oblidada de la resistència pedagògica durant el franquisme.
M’he de remuntar a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, quan una colla de joves de la secció excursionista, va organitzar una llarga excursió per a recórrer el camí de ronda i conèixer a fons la Costa Brava. En una de les etapes van fer parada a la fonda de Calonge, la Fonda del Centro que tothom coneixia per la Fonda de Can Quimet dels Autos. La regentava la seva dona, la Rosita Serra. Un dels companys, en Gaietà Delhom, era, o havia estat, macip a la farmàcia del poble. Uns quants d’aquella colla, enamorats del país, van continuar freqüentant aquella fonda, i alguns, com el meu pare, s’hi van fer casa.
Quan va començar la guerra civil una bona colla d’aquells nois i noies, que ja havien acabat els seus estudis de magisteri o de pedagogia estaven compromesos en sindicats d’ensenyament, en partits polítics, al comitè de l’Escola Nova Unificada o exercien en les escoles del Patronat.
D’aquells joves, flor de la intel·lectualitat, idealistes i cultivats, abocats a crear una societat nova, en acabar la guerra, uns havien mort al front o a la rereguarda, d’altres eren a l’exili, a França, a Mèxic, a Veneçuela, o en camps de concentració.
Als que van sobreviure i es van poder quedar a Catalunya, el règim franquista els va depurar i represaliar. Segons dades de l’historiador Francisco Morente Valero, només a la provincia de Barcelona, 2.328 mestres, el 93% del personal del Magisteri Nacional de la demarcació (el que actualment anomenem mestres d’educació infantil i primària).
La historiadora de l’educació Cèlia Cañellas explica que «els mestres sotmesos a procés de depuració havien d’omplir uns fulls sobre la seva actuació professional, política i sindical abans de 1939. Aquesta documentació arribava a les autoritats franquistes i tribunals juntament amb els informes de la Guàrdia Civil i de Falange, que contenien informacions i acusacions a vegades molt contradictòries, les quals intentaven ser contrastades amb els avals que presentaven els depurats —informes de gent d’ordre del seu poble, i la font d’eclesiàstics».
Si uns es van prestar a suar la seva rehabilitació, d’altres no ho van voler fer, o més els valia no fer-ho. (Aquests no van ser rehabilitats fins la llei d’amnistia del 1977.)
D’aquell grup de joves mestres i pedagogs de l’excursió a la Costa Brava, en Gaietà Delhom en va citar una dotzena a la Fonda de Can Quimet de Calonge, en aquell enyorat paradís de camaraderia. En Gaietà Delhom , fill de Darnius, era un pedagog molt ben format. Havia estudiat a l’Escola Normal de Girona, dirigida per en Cassià Costal, havia estat secretari del Comitè de l’Escola Nova Unificada, militant de la USC amb en Campalans. Exiliat a França, entre perills i dificultats de tota mena (recordo, però, com en Delhom explicava, emocionat, la solidaritat que van mostrar els mestres francesos amb el seus companys catalans, i com gràcies a ells, amb la seva dona —que també era mestra—, se’n van poder sortir). Van tornar per la muntanya a principis dels quaranta, van viure amagats en un mas de Darnius i un cop a Barcelona, amb por de sortir al carrer, es guanyava la vida com podia a la indústria tapera, antic ofici del seu pare.
La fonda era un lloc discret, on arribaven els amics al mes d’agost, per separat, i hi compartien taula, sobretaula, caminades i estades a la platja, i així es van forjar una sortida laboral sense haver de renunciar, del tot, a les seves vocacions: Delhom els proposà el projecte de crear una editorial de llibres de text, on malgrat la censura i les restriccions de tota mena, poguessin aportar una plusvàlua al sistema educatiu franquista i, a més, guanyar-se la vida.
En Delhom explicava que la idea l’havia tingut per a donar feina a dos amics, en Josep Riuró, que en va ser el director tècnic o editor, i n’August Vidal.
L’Editorial Prima Luce, S.A, «La editorial de los maestros», es va crear com a societat anònima. Ben aviat van tenir un centenar d‘accionistes, entre mestres depurats i d‘altres en excici a les Escuelas Nacionales, suficients per a endegar el projecte. La iniciativa contemplava que un cop aprovats els llibres per la censura tindrien un mercat garantit pels docents que exercien la professió i, també, pels que no la podien exercir. Molts d’aquells privats de la docència van crear i dirigir acadèmies en el seu propi pis, o en un de lloguer, en una torre o alguna casa antiga, a Barcelona i arreu del país. Alguns encara recordareu el Pedagògium San Fernando, l’Acadèmia Salleras, la Pitman, la Mentor, la San Luís Gonzaga, la Fontanella (especialitzada en l’ensenyament de l’estenotípia), la Lumen… Aquelles acadèmies van fer una labor de suplència inestimable del desinterès del franquisme per l’educació (com més burros, millor!)
A la segona meitat dels anys cinquanta l’editorial va obrir la seu en un principal del carrer de Bailèn, si no erro, propietat d’una congregació religiosa. Era l’època de les Enciclopèdies Escolars, editaven els «Haces de luz», quaderns de cal·ligrafia i de càlcul i va començar l’edició d’una profusió de llibres de lectura, que malgrat les obligatòries apologies a la Cruzada Nacional que solien concloure el text, el contingut contemplava, tant com es podia , els valors de la companyonia, l’amistat, el coneixement de la natura, ja que no podia ser del país…
A començaments dels seixanta, l’editorial es va traslladar al carrer de Monlau 8 i 10, al barri de la Sagrera. El 1968 es va comprar el solar i es va enderrocar l’edifici per a construir-ne un d’adaptat a les necessitats creixents de l’editorial. Durant les obres vam ser acollits a la primera seu del diari Tele/eXpres, al carrer d’Aragó, amb el lloguer d’una part de la planta de la redacció. El vespertí ja aleshores era sota la direcció d’en Manuel Ibáñez Escofet.
Portada del diari Tele/eXpres (1964-1980). [arxiu LR.]Aquella va ser, per a mi ,una època summament excitant. Hi treballàvem barrejats amb la gent del diari, i si la feina de donar vida a un llibre era lenta, artesanalment lenta, i necessitava silenci i concentració, l’edició d’un diari era un caos organitzat i expansiu: un metralleig d’Olivettis, corredisses, proves amunt i avall (tenien la rotativa a la planta baixa), anades i vingudes de redactors, escriptors, col·laboradors, fotògrafs, crits, emprenyades, silencis sepulcrals i, no obstant, cada tarda hi havia una cua de furgonetes per anar a distribuir l’edició quotidiana als quioscs, estacions, recaders…
Coberta de Paladín, llibre de primeres lectures de l’editorial Prima Luce. [arxiu LR.]Un cop al carrer de Monlau de la Sagrera, l’editorial va prendre volada, sobretot en concórrer i guanyar uns concursos convocats pel Ministerio que suposaven l’edició de milers de llibres per a tot l’Estat. S’havia instituït el Premio Pedagógico Prima Luce, que se celebrava al Salón Rosa del passeig de Gràcia, també desaparegut del mapa de Barcelona. El 1958 es va editar el primer número de Paladín. Libro de primeras lecturas, que era un quadern grapat, que sense voler comparar, va precedir en quatre anys l’aparició de Cavall Fort, i com aquest, amb la intenció d’iniciar als infants a la lectura, això si, en castellà.
La feina d’una editorial en aquells temps no té res a veure a com es treballa avui. Els llibre es feien «a mà»; molts originals arribaven manuscrits i gairebé calia tenir coneixements de paleografia per a passar-los a màquina, amb còpies en paper carbó, enviar-los per correu postal o anar personalment a l’altra punta de la península i asseure’s el temps que calgués amb l’autor per a fer les esmenes i correccions…
Un cop revisat una i altra vegada, passar-lo a la linotípia amb tots els codis tipogràfics, tot indicant-hi negretes, cursives, paràgrafs, caixes, interlínies… La linotípia tornava el text en forma de galerades, una pila de papers de color gris verdós, allargassats, que calia tornar a revisar pera corregir-ne les errades, el més sovint tipogràfiques. Alguns linotipistes (els coneixíem i els demanàvem) tenien més coneixements d’ortografia i de gramàtica que els propis autors i correctors i era freqüent que milloressin el text.
Coberta d’Antorcha, mètode de lectura i escriptura simultanis. [Arxiu LR.]Un cop les galerades eren a punt es compaginava el llibre amb la tipografia escollida, es muntava pàgina a pàgina, en una taula de llum, retallant i enganxant amb cola blanca text i il·lustracions, se’n treien els fotolits que encara s’havien de rellegir, i esmenar si calia, a la pròpia impremta i quedar-se a peu de màquina per a corregir la paginació, les tintes, els registres que donaven errors de color… I un cop feta la tirada, plegada i guillotinada la rama, sense cap plec fora de lloc, cap a l’enquadernador, amb l’angoixa per la pressa d’uns llibres que havien de ser a les escoles al començament del curs, a més complint escrupolosament les exigències de qualitat.
Prima Luce, amb un equip que sovint treballàvem de sol a sol, dissabtes i diumenges i de vegades nits senceres, va ser una màquina ben engreixada que publicava desenes de títols i milers d’exemplars cada any.
En aquesta època l’editorial, empesa per la competència, va fer un pas endavant amb la modernització dels manuals. Es van cercar nous autors. En recordo la Solange Castro i la Maria Jesús Cebrián, dues dones joves —una o l’altra era inspectora i/o professora de l’Escola Normal. Un moderníssim material per a preescolar i un canvi d’il·lustradors, alguns d’aquella magnífica fornada que va sortir als anys setanta de la Facultat de Belles Arts. Encara conservo intacte el record d’una joveníssima, vital i entusiasta Pilarín Bayés, que va arribar de Vic, acompanyada de la Rita Culla, una altra magnífica il·lustradora. La Pilarín, que just havia començat a il·lustrar pe a l’Editorial La Galera, va col·laborar intensament amb nosaltres, precedint els nous aires de la renovació pedagògica tan desitjada que van impulsar la Marta Mata i la gent de Rosa Sensat.
Per molt que això sembli feixuc, les dificultats eren altres: d’una banda el paper: l’autarquisme i l’intervencionisme industrial del règim dificultava l’obtenció del paper necessari i se n’havia de comprar al «mercat negre», a estraperlistes que encara es dedicaven a especular amb aquesta matèria primera. En Riuró suava més tinta de la que es gastaria per a imprimir per a trobar raimes, gramatges i satinats. L’autocensura imposada pel règim, el boicot dels llibreters —atès que l’editorial distribuïa directament a les escoles—, les exigències dels accionistes per a cobrar els seus «dividendos» a cada exercici . I no ens vam escapar, tampoc, de la vigilància d’un talp del Ministerio que, camuflat d’accionista principal, s’hi va fer un despatx per a ell i un altre per al seu fill. Excepte treballar, ficaven el nas des de la comptabilitat fins als continguts dels llibres i en la vida de cada un dels treballadors, autors i col·laboradors. Això creava força malestar i fins algun problema de salut i de dimissió.
Pima Luce, S. A., La editorial de los maestros, és el tronc d’un arbre d’on neixen moltes branques, moltes històries de tenacitat, de valentia, de perseverança i d’amargades il·lusions. D’homes i dones que, malgrat tot, no van desertar de la seva vocació.
Finalment, als anys vuitanta, amb la construcció de noves escoles que van fer tancar moltes acadèmies per manca d’alumnat i la competència creixent d’altres editorials, Prima Luce es va dissoldre.
«La dicatdura tecnomèdica». [Portada del número 175 de la revista La Decroissance, desembre de 2020-gener de 2021.][Un report de Xavier Borràs.]
El fracàs absolut del model preventiu i terapèutic microbicèntric, no ja per a restablir la salut, sinó ni tan sols per a protegir el baix nivell de salut dels més vulnerables i millorar una mica el seu grau d’immunocompetència, s’ha vist exemplificat en les escandaloses taxes de mortalitat pel SARS-CoV-2 i el seu epifenomen, la Covid-19, dels residents de les llars de la tercera edat, un col·lectiu, perennement confinat, polimedicat i vaccinat. És el que explica en un recent report científic el doctor Joaquim Nabona. [Vegeu «La deguda optimització de l’eficiència immunitària individual per a la prevenció i tractament de les dishomeòrresis infeccioses. DOI: 10.13140/RG.2.2.13387.21281.]
Dins d’aquest marc referencial des de fa mesos es reemet i repeteix un discurs institucional i mediàtic amb un missatge ben explícit:
Un veritable insult a la ciència —i a la lògica. És el discurs del model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses, que parteix de la falsa premissa que hi ha una única causa microbiana suficient de les «malalties» infeccioses, científicament confutable.
Infecció i «malaltia» infecciosa
El concepte infecció —i així també el concepte contagi— és propi de la deguda adaptació fisiològica immunitària de les espècies microbianes (vegetals, animals, ésser humà inclòs) sanes al medi microbià.
S’entén ara que tots nosaltres en el degut procés d’adaptació al medi per haver-nos contagiat, infectat, per centenars i centenars de microorganismes diferents, i haver-nos immunitzat activament i natural davant d’ells (o estar en procés de fer-ho), en siguem portadors asimptomàtics.
Per tant, el concepte «infecció» no s’ha de confondre mai amb el concepte «malaltia infecciosa», això és, no s’ha de fer un ús sinonímic dels termes «infecció» i «malaltia» infecciosa. Hi ha una diferència crítica entre infecció i «malaltia» infecciosa.
Així, una cosa és el contagi/infecció per un virus, per exemple, el SARS-CoV-2, i tota una altra cosa és la «malaltia» infecciosa, la patogenicitat genòmica i antigènica, que en pot resultar, la Covid-19, si, i només si, la immunocompetència de l’hoste és subeficient, sub-òptima. La mera infecció —la detecció o presència d’un agent infecciós potencialment patogen— al compartiment extern de l’organisme no es pot equiparar mai a «malalti» infecciosa.
Contagiar-se en salut
Ens hem contagiat i estem crònicament i fisiològica infectats per milers i milers de microorganismes. Els hostatgem. No només això, sinó que tots ens hem i ens hauríem de contagiar, d’infectar —adaptativament, fisiològica— per les noves espècies d’agents microbians, potencialment patògenes, que van i aniran emergint, i immunitzar-nos individualment, activa i natural, enfront d’elles, sempre amb el benentès que la nostra competència immunitària sigui òptimament eficient.
El microbioma mutualista simbiòtic del compartiment extern de l’organisme és un consorci dinàmic de bacteris, virus, fongs i protozous que integra el nostre sistema immunitari. En certes circumstàcies i moments immunocompetencials de l’hoste alguns dels seus membres ordinaris —«amfibionts»—, poden guanyar en virulència relativa i esdevenir patògens.
S’estima que un 8% del nostre genoma (ADN) deriva evolutivament d’elements semblants a retrovirus, anomenats retrovirus endògens, molt probablement remanents de la infecció i invasió de la línia germinal per retrovirus exògens, que va quedar fixada en la filogènia fa milions d’anys.
El sistema defensiu, en estat de salut, manté aquests gèrmens sota control a base de mantenir-ne baixa la virulència i antigenicitat, però simultàniament el cultiva, atès que salvaguarden l’home enfront de les espècies virulentes del mateix gènere, i proporcionen, també, immunitat. Aquests gèrmens desarmats, tornats hipovirulents, que viuen en les superfícies immunitàries de l’home, el fan immune enfront de cada homòleg microbi-específic salvatge.
Cal discernir, doncs, els gèrmens —immunitàriament desarmats, hipovirulents, els nostres amics i aliats del nostre microbioma—, dels gèrmens salvatges (relativament) virulents, patògens potencials.
La immunitat innata és la primera línea de defensa del compartiment extern de l’organisme —pell, mucoses, sang— per a preservar la identitat individual, i conserva memòria immunològica. Els neutròfils (els leucòcits més abundants a la nostra sang) hi juguen un paper fonamental. A les vies respiratòries, a més a més, els macròfags alveolars hi participen activament.
El resultat d’una infecció és, doncs, una funció de la interacció hoste-microbi, en la qual l’hoste té un rol determinant significatiu, i no és només una funció del microbi.
La virulència relativa microbiana
La virulència és una propietat microbiana que només es manifesta en un hoste susceptible —amb un microbioma associat al compartiment extern de l’organisme— en determinades circumstàncies i moments.
En la interacció hoste-microbi, la virulència, això és, la infectivitat o potència infectiva, la patogenicitat genòmica d’un microorganisme sempre és relativa, mai absoluta, perquè el genoma de l’hoste, concretament el del seus immunòcits juga un rol fotodinàmic determinant, significativament superior.
La virulència d’un microorganisme, d’un patogen depèn directament de la intensitat de radiació fotodinàmica informativa genòmica, i aquesta sempre és relativa respecte a la potència energètica de l’ADN mitocondrial dels immunòcits de l’hoste, és a dir, la seva immunocompetència. Això explica per què germens membres del microbioma mutualista aparentment sense factors de virulència o potencial patogènic genòmic poden en un moment donat mediatitzar «malalties» infecioses en l’hoste.
Un mateix microbi es pot comportar com a mutualista, és a dir, simbiòtic, o bé patogen, o bé oportunista, en funció del grau d’immunocompetència de l’hoste. La virulència —sempre relativa—, la força reproductiva, la potència ofensiva de l’agent microbià, és l’emissió fotodinàmica genòmica informativa de l‘ADN (o ARN) viral del genoma microbià enfront de l’emissió fotodinamica genòmica informativa de l’ADN cel·lular de l’hoste —del genoma cel·lular de l’hoste. Si l’emissió virulenta microbiana és d’una freqüència més alta que l’emissió de l’ADN mitocondrial immunocític de l’hoste infectat, l’agent infectant s’anirà replicant i invadirà un territori del compatiment extern de l’organisme de l’hoste. Serà l’inici de la «malaltia» infecciosa.
Tot i que la virulència microbiana és relativa, sí és cert que hi ha alguns pocs microorganismes i virus amb alta capacitat patogènica genòmica (infectiva) i antigènica. Però, aquest no és pas el cas del SARS-CoV-2.
Una malaltia infecciosa vírica aguda és, de fet, la batalla entre dos sistemes d’informació biofotònica. La reducció de la virulència relativa de l’agent infecciós és un procés fotodinàmic genòmic. S’entén així que una malaltia infecciosa sigui, de fet, una lluita energètica-lumínica fotodinàmica, fotogenòmica.
Per això, la radiació ultraviolada solar (UVB) que arriba fins a la pell de l’hoste paral·lelament activa la immunitat cel·lular de l’hoste i inactiva significativament la virulència relativa genòmica dels bacteris i virus que es transmeten per via aèria. Per aquesta raó, l’exposició al sol al llarg de l’any és el factor epigenètic que més afavoreix que els menors i adults es puguin immunitzar activament i naturalment enfront de la virulència relativa, molt atenuada per la radiació UVB, dels microbis aeris amb genoma fotosusceptible, com és el cas dels coronavirus.
L’exposició solar és, doncs, la millor «vacuna natural» davant d’ells.
El discurs pseudocientífic del model microbicèntric
L’única finalitat del discurs pseudocientífic que defensa que la inoculació artificial (vaccinació) és precisament simular que el model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses implementat en els sistemes sanitaris sí que protegeix la salut dels més vulnerables, a fi i efecte que els seus usuaris no deixin mai de «creure» en «l’excel·lència» del sistema. Simula una cosa —que «sí que protegeix la salut dels més vulnerables»— per a dissimular, encobrir la seva absoluta incapacitat de protegir realment la salut dels més vulnerables, de restablir la integritat i optimitzar l’eficiència del sistema immunitari de les persones, i així restablir la salut dels menors i adults amb immunocompetència.
L’explotació biotecnològica, present i futura, impune i lucrativa, del model microbicèntric de prevenció i tractament de les «malalties» infeccioses, implementat en els sistemes sanitaris, en detriment de la salut de les persones, que fa que aquestes esdevinguin cada cop més crònicament malaltes i vulnerables, és el fonament del «gran simulacre d’hiperrealitat pandèmica Covid-19» ordit per les forces ideològiques del capitalisme biomèdic, el gran atac a la simplicitat, la veritat, inherent al principi sempitern de la similitud.
Per aquesta raó, més que mai, cal explicar als quatre vents que la simplicitat inherent al principi de la similitud és la que fa que en l’estat de salut, la comesa genuïna del sistema immunitari és precisament immunitzar, preservar, la identitat, i així l’individu, perquè, en definitiva, la singularitat, la unicitat de la identitat biològica i personal individual és la plena salut.
La identitat és inherent a cada persona individual, d’ací la transcendència de la individualització de cada cas d’interacció hoste/patogen. La medicina només esdevé praxi científica quan sap identificar els casos individuals de malatia i els sap tractar eficientment, individualitzadament, per a restablir-ne la plena identitat, la seva salut, tot optimitzant l’eficiència del sistema immunitari, la immunocompetència individual.
En el model microbicèntric —al contrari que en l’hostecèntric—, tant la via enantiopàtica (contraria contrariis) com la via isopàtica (aequalia aequalibus), ancorades en els falsos punts de vista materials, moleculars de la causalitat i l’essència de la malaltia —dirigides a dianes terapèutiques materials, microbianes, moleculars— no tenen cap capacitat guaridora real, sinó que tan sols tenen efectivitat pal·liativa, repressiva/supressiva, transitòria –amb evidències científiques, estadístiques– sobre les «malalties» infeccioses agudes o cròniques i sobre disfuncions homeorrèsiques fotoimmunitàries.
La dignitat de tota persona malalta, sigui menor o adulta, afectada d’una «malaltia» infecciosa aguda o crònica no mereix, en ple segle XXI, intervencions mèdiques preventives i terapèutiques microbi cèntriques patogèniques, no individualitzades, «one-size-fits-all», que desconsiderin l’heterogeneïtat de cada individu i que siguin incapaces de restablir la integritat i d’optimitzar l’eficiència del seu sistema immunitari, la seva immunocompetència individual.
Aquest, també, és el cas de les immunitzacions actives artificials antigèniques isopàtiques no individualitzades (les vaccinacions). A nivell individual, i contràriament a les aparences, són un enorme frau malfaent de l’aliatge capitalisme biomèdic tecnològic/estats, l’antítesi de la medicina personalitzada, de precisió, una deu inestroncable de iatrogènia antigenopàtica inflamatòria crònica degenerativa, particularment en les persones menors i adultes més vulnerables, incapaces de produir nivells justos i suficients d’anticossos, enfront dels antígens inoculats directament al seu compartiment intern orgànic.
La inquietud de conèixer món ens va portar, fa quasi 40 anys, a viatjar pel Marroc. Per una pista de terra vam arribar a les cascades d’Ouzoud (olivera, en llengua berber) i vam quedar embadalits.
Al riu abans del salt d’aigua, de 110 metres d’alçària, uns petits molins de pedra encara treballaven sense parar. Al cim de la cascada hi havia una horta, protegida amb tanques de fusta per evitar que els macacos o les mones mores en robessin els fruits. Una noia berber amb un pal els cridava, i els macacos s’amagaven per tornar-hi més tard.
Els berbers, amb els seus vestits de colors, la seva amabilitat i somriure, són tot un record: quatre imatges d’un món que ja no existeix. L’explotació turística hi va arribar. Van asfaltar les carreteres i van organitzar la visita a les cascades, diuen ara, més altes del nord d’Àfrica. Guies turístics et fan un tomb i et cobren 5 euros. S’hi pot arribar en autobús o amb taxi des d’Essaouira (per 200 euros) o des de Marràqueix, a 150 km. Et porten als restaurants que donen servei als turistes i et venen cacauets per regalar a les mones mores o als macacos.
És evident que hem fracassat, que no hauríem d’haver viatjat mai al Marroc. De fet, els primers que vam tirar cacauets vam ser nosaltres. A les mones mores? No. Ja fa temps, que tots mengem cacauets.
El ferrocarril del Val de Zafán era una línia de via d’ample ibèric, entre Tortosa (Baix Ebre), la Puebla d’Íxar (Baix Martín) i Alcanyís (Baix Aragó). Formava part d’un projecte més ambiciós que hauria fet arribat el ferrocarril fins al port de Sant Carles de la Ràpita. Actualment és una Via Verda apta per a vianants i bicicletes. Popularment, es coneixia amb el nom de Lo Sarmentero perquè el tren travessava moltes vinyes.
La idea inicial de construir una línia fèrria que connectés la Mediterrània amb la Matarranya i el Baix Aragó data de l’any 1865. Es tractava de donar una nova sortida als productes agrícoles i als lignits, que s’embarcarien cap a noves destinacions. Enl 1882, la Sociedad General de Obras Públicas va rebre la concessió de la línia i la va traspassar a la Compañía de Ferrocarril de la Vall de Zafán, que va iniciar un llarg procés de captació de socis inversors que va cristal·litzar nou anys després. Així, el 1891 es van comenár les obres de la via fèrria que havia d’unir la Puebla d’Íxar amb el port de Sant Carles de la Ràpita.
L’any 1895 va començar l’explotació del primer tram, de 32 quilòemtres, entre la Puebla d’Íxar i Alcanyís. Les obres de prolongació de la línia van patir una aturada important durant anys, i solament s’explotava aquest primer trajecte. L’any 1923, després d’una intervenció de suport per part del rei Alfons XIII, es van reiniciar les obres, que van prendre un nou impuls durant la dictadura de Primo de Rivera.
Durant la guerra d’agressió (Guerra Civil, 1936-1939), en l’anomenada Batalla de l’Ebre, les tropes franquistes feien servir el traçat entre Alcanyís i Bot per a transportar material bèl·lic i tropes i, també, per a evacuar ferits. Des de les serres de Pàndols i Cavalls, sobre Gandesa, l’Exèrcit Popular Català llençava la seva artilleria, entrada la nit, i castigava durament els proveïments dels feixistes.
Això va propiciar que després de la guerra es reprenguessin les obres –fetes per presoners republicans–, fins al 1942, en què la línia va arribar a Tortosa. Seguidament, es va iniciar la preparació dels terrenys per al tram entre Tortosa i Sant Carles de la Ràpita, però mai no es van arribar a col·locar els rails, en gran part pel fet que el tram de línia en funcionament era altament deficitari.
De fet, aquest ferrocarril va ser concebut més per a transportar mercaderies que no pas viatgers, amb què la majoria de les estacions eren situades fora dels nuclis de població, i això la feia inviable econòmicament.
El 19 de setembre de 1973, l’enfonsament d’un túnel entre les estacions de Prat de Comte i el Pinell de Brai, a la Terra Alta, va comporatr a el tancament definitiu d’aquesta línia, sense que mai no s’arribés a fer l’últim tram entre Tortosa i Sant Carles de la Ràpita.
La posada en funcionament de la Via Verda entre el Baix Ebre, la Terra Alta, la Matarranya i el Baix Aragó ha obert una nova etapa de reconeixement d’aquestes terres, amb un recorregut de vora 170 km entre municipis i antigues estacions:
La Puebla d’Íxar – Puigmoreno – Alcanuíssi – Est. de Valdealgorfa (túnel de 2.136 m) – Est. de Valljunquera – Est. de la Vall de Tormo – Estació de la Torre del Comte – Est. de Vall-de-roures – Estació de Queretes – Est. d’Arnes i Lledó/Lledó d’Algars – Est. d’Horta de Sant Joan – Bot – Est. de Prat de Comte – La Fontcalda – Est. del Pinell de Brai – Estació de Benifallet – Estació de Xerta (on hi ha el Centre d’Interpretació de Xerta) – Estació d’Aldover – Jesús – Roquetes i pla de l’Estació a la riba dreta de Tortosa – Pont del ferrocarril – Tortosa, riba esquerra. A partir d’aquí la Via Verda segueix el passeig fluvial camí del sud del Baix Ebre.
El metropolicentrisme totalitari actua com una piconadora contra tothom, especialment als pobles petits i a la muntanya, on la vida i la mort continuen el seu cicle sense més escarafalls. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Al catorzè dalai-lama del Tibet, Tenzin Gyatso (Tengste, 1935), li van preguntar en una ocasió què era el que més li sorprenia de la humanitat i va respondre:
«L’home… Perquè sacrifica la salut per a guanyar diners. I quan els aconsegueix sacrifica els diners per a recuperar la salut. I s’angoixa tant pel futur que no gaudeix el present; el resultat és que no viu ni el present ni el futur: viu com si mai no hagués de morir i, aleshores, mor sense haver viscut mai realment.»
Amb el dalai-lama al Museu de Cera d’Amsterdam, el 23 d’agost de 2006. [Foto: Montserrat Escayola.]Les sàvies paraules de Kundun («La Presència») —com també l’anomenen— no poden passar desapercebudes en aquests temps en què des d’administracions, institucions i mitjans de comunicació la mort (amb covid o sense) ocupa els espais mentals de tothom de forma abassegadora, però no pas com un element de reflexió sobre la pròpia vida, sinó com un nombre, una xifra manipulada des de l’estatística a afegir cada dia en un de tants eufemismes de la «novaparla» (asimptomàtics, casos, col·lapse…) per a alimentar la disseminació mediàtica de la por, mentre tots ells promouen la coerció de les llibertats més fonamentals amb l’absurda justificació totalment acientífica que els «virus maten». Com diu un metge amic, no es mor qui vol sinó qui pot. [Sobre el dalai-lama, el TIbet i Catalunya ja vaig escriure el setembre de 2007 un article que potser és interessants de rellegir.]
La darrera atzagaiada és escampar autoprofecies, com la de la segona onada, o assenyalar amb el dit o amb l’insult («Negacionistes»!) els qui, amb esperit crític, denunciem la vulneració de drets fonamentals que no es pot justificar per raó de salut pública en una situació de llarga durada.
L’increment de l’arbitrarietat, sense base científica —com ara amb el toc de queda—, genera una indefensió molt greu com a poble per a mantenir els nostres drets. Més, encara, coneixent la història i sabent com la por s’ha usat sempre per sistemes totalitaris com a forma d’aconseguir màxima obediència.
A més a més, no està demostrat que aquestes restriccions beneficiïn globalment la salut dels ciutadans. De fet preocupa la falta de dades sobre morts per altres causes com càncers, grips, falta d’assistència mèdica, suïcidis o violència de gènere. I mentre els missatges dels governants i dels dirigents sanitaris es destinen a atacar el virus amb el distanciament i la protecció, es troba a faltar que no es parli de la importància de reforçar el sistema immune, com a millor defensa davant qualsevol possible malaltia.
Morts diaris per coronavirus en l’última setmana en països europeus que apliquen mesures restrictives (França, Espanya, GB, Itàlia), i països que es neguen a fer-ho (Sèrbia, Bielorússia, Suècia). [Font: ourwolrindata.]Són molts col·lectius ja a Catalunya i arreu d’Europa que, sortosament, s’organitzen per a denunciar les restriccions socials i de drets civils, com el toc de queda o els confinaments, el tancament del petit comerç, els centres d’estètica o l’hostaleria…, el tancament presencial de les universitats o l’obligació de dur màscares, molt especialment pels infants.
Ja s’han produït concentracions, actes lúdics, manifestacions —especialment del món de la Cultura— per a denunciar-ho i reivindicar espais de llibertat que ha aprofitat l’extrema dreta per a fer-se veure. És altament preocupant que les qui s’autonaomenen «esquerres» «assumeixin com si res la retallada de drets fonamentals i abonin la infoxicació de penjar la llufa negacionista a qualsevol discrepància legitima. Deixen la defensa de drets en mans de vox. Perillosissim», com ha escrit recentment @CristobalTrevi.
La suposada esquerra, doncs, ha abandonat qualsevol esperit crític i les classes populars estan fartes de tant de totalitarisme, por i abocament a la misèria de les administracions i els mitjans. Que ho aprofiti l’extrema dreta els hauria de fer caure la cara de vegonya.
Potser és hora, sobre la vida i la mort, de recordar aquell «Tot l’enyor de demà», del gran poeta proletari Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924), en la versió del no menys excels Ovidi Montllor, acompanyat a la guitarra per Toti Soler. Que la llum del Poeta i les seves ganes de viure ens desvetllin l’ànima en la lluita contra tot totalitarisme.
Tot l’enyor de demà
A Marià Manent
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
— Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una riall fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
