Aquest passat dijous 29 de novembre va tenir lloc al restaurant de l’hotel Solana de Ter, a tocar de Ripoll, el segon sopar de La Resistència, en aquesta ocasió per anunciar que qui s’ha fet càrrec aquests darrers set anys i escaig de l’edició, l’escriptor i artista de varietats Xavier Borràs, deixa aquesta tasca, que a partir d’ara (de fet al número passat va ser així) durà a terme Quim Vañó, propietari de la galeria Espai Art60 a Sant Joan de les Abadesses.
L’àpat, de menges diverses i apetitoses, ben servit i ben cuinat, va comptar amb la presència d’un bon nombre d’amics, coneguts i saludats, molt d’ells col·laboradors des del primer número de la publicació (febrer de 2017) com Esther Pujadas, Nan Orriols, Eduard Garrell, Gabriel Salvans, Toni Casassas, Dídac Costa, Jordi Sánchez Solsona, Josep Nogué, Lluís Badosa, Ramon Orriols, Eusebi Puigdemunt o els ja citats Borràs, Vañó i Bagué, tots els quals van compartir conversa, amb un record emocionat per l’amic Toni Coromina —que va traspassar el 22 de novembre de 2020 (just ara fa quatre anys)—, i que des dels inicis de la revista va ser-hi present, fins ben bé una setmana abans de morir.
Aquest és el segon sopar de La Resistència (el tercer si comptem el sopar fundacional que es va fer a Olot), però no serà el darrer. La intenció no és solament trobar-nos i celebrar en germanor i bonhomia que som vius i encara tenim coses a dir, sinó, també, «ampliar la base», sigui, més endavant amb una costellada.
En tot cas, tots sou convidats, com a catalans nacionals, a col·laborar-hi.
La monarquia espanyola, sempre amb el poble… [Fotomuntatge: LR.][Un report de Xavier Borràs.]
Mentre tractava de pair tot el desastre ocorregut al País Valencià, especialment a l’Horta Sud, just ara fa un mes, amb tots els devastadors efectes de la gota freda (o dana) que encara hi persisteixen —centenars de morts i desapareguts (encara no ben comptats), destrosses en habitatges irrecuperables, empreses ensulsides, transports inutilitzats, infraestructures anorreades, etc.— m’apareixien sovint al cap les imatges, els records, de dos prohoms dels de pedra picada: Joan Fuster (1922-1992) i Vicent Andrés Estellés (1924-1993): l’un com a analista, intel·lectual de la infausta certesa que ja es vivia a la seva època al sud de la nació; l’altre per la seva veu poètica, potent, imponent, musical… També, no sé ben bé per què, taral·lejava, sense voler-ho, aquells versos alexandrins d’«Els amants», d’Estellés («No hi havia a València dos amans com nosaltres/Car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs»), com cantava apassionadament l’enyoradíssim Ovidi Montllor.
Uns manifestats a València. [Foto: @violetatena.]I sigui per fas o per nefàs, segurament per la consciència universal catalana, que ens agermana i a cops ens empeny a la llibertat, ja havia pensat que el títol que encapçalaria aquest escrit seria una cosa com ara «No hi havia a València tants malparits com vosaltres», però, ca!, el poble (que sempre salva el poble!), es va empescar la frase que encapçala aquest article: «No hi havia a València dos inútils com vosaltres», en forma de cartell improvisat durant la manifestació multitudinària a la capital valenciana el passat 9 de novembre, que reblava un altre cartell (vegeu-lo a sota) perquè no hi haguera dubtes de la ira provocada per l’actuació de l’estat (amb el rei espanyol al capdavant) i els seus botxins (els partits ‘autonòmics’) amb, a primer rengle, els polítics que s’haurien de fer càrrec de la cosa pública: Mazón (també dit Malson) i Rovira, que des del primer instant han engegat el ventilador de la merda per repartir culpes a tort i a dret i no assumir la responsabilitat de la seva inútil gestió, que ha costat vides i destrucció.
«Feroçment la cagàveu del matí a la nit.[Foto: @violetatena.]Però, per sobre de tot, hi ha la indecent actuació dels paràsits: els reis d’Espanya, que van ser escridassats fortament a Paiporta, amb pluja de fang inclosa, en una maniobra calculada al mil·límetre per la Casa Real i els serveis d’intel·ligència militar de l’exèrcit espanyol, per a demostrar qui mana al regne i fer aparèixer Felipe i Leticia com a gent dialogant, ni que sigui amb joves d’extrema dreta i de passada deixar en ridícul l’estadant de La Moncloa, que sembla una ànima en pena, amb la dona i mig partit acusats, també de corruptes.
En pac d’aquests serveis —«Per a ofrenar noves glòries a Espanya»—, Mazón queda com apartat de la justa bronca i uns dies després, en una altra visita ‘sorpresa’ dels sapròfits reials (aquesta sí ben protegida), s’anuncia la incorporació d’un tinent general de l’exèrcit (franquista de pro) per fer-se càrrec de la situació, una operació que deixa ben clar, efectivament, que sempre és possible un cop d’estat a Espanya, encara que sembla que ningú no se n’hagi adonat o no se’n vulgui adonar, com ja va passar el 23F, amb els efectes perniciosos que sempre comporten per al nostre alliberament nacional, més ara que tenim el país econòmicament trinxat, demogràficament caigut (amb centenars de milers d’esclaus que hi malviuen) i catalanísticament quasi perdut, mentre les administracions i els seus adlàters (polítics, partits i guinguetes vàries) ens entretenen amb qualsevol de les lenitives bajanades que —tret d’honorables excepcions (penso en els joves voluntaris catalans que han anat a ajudar al País València—, ens desvien del «recte camí d’accés al ple domini de la terra», per salvar-nos els mots, per retonar-nos el nom de cada cosa…
El passat 26 de juliol, Gabriel Salvans, Ramon Comella i Nan Orriols van fer el recorregut entre Sant Joan de les Abadesses i Castellnou de Bianya.
Aquest itinerari senyalitzat, de 24,1 km, és un dels trams d’enllaç entre la via verda del Carrilet amb la ruta del Ferro i del Carbó.
La ruta passa per Sant Joan de les Abadesses, pont de Planàs, per la rodalia dels torrents de Fontfreda i del Vedella, el serral de Collabós, la vall de Sant Ponç d’Aulina, el Carenar dels Boixedes, Sant Martí de Solamal, Sant Pere Despuig i Santa Margarida de Bianya.
Arriba desembre i encarem aquest final de tardor amb un recull fotogràfic que defineix molt bé aquesta època de l’any. Diferents esdeveniments fan d’aquesta estació una època molt especial: la brama del cérvol, l’arribada dels bolets i, sobretot, el canvi en la gamma cromàtica dels boscos. Aquest recull fotogràfic és un petit resum de la tardor tan ufanosade què hem pogut gaudir aquest any.
Entrevista realitzada per Sebastià Raurell de TVO, Televisió d’Osona, a l’escriptor Nan Orriols amb motiu de la recent presentació del llibre «Poemes, epopeia i odes de lo somni i la mar»
Una conversa amable i distesa que va tenir lloc sota la buguenvíl·lea centenària de la terrassa del restaurant del Casino de Borgonyà.
Arraulit en el vessant nord de la muntanya de Bell-lloc, el poble de Dorres (1.454 m) mostra amb certa altivesa la consistència de les edificacions amb la pedra granítica pròpia de l’indret. La mostra més notable n’és l’església de Sant Joan Evangelista, que presideix el poble aturonada vora la mateixa plaça.
Es tracta d’una construcció romànica del s. XII, amb una única nau i un ample absis a llevant. En època moderna s’hi han afegit dues naus laterals. L’interior és decorat amb dos retaules del s. XVI i s. XVII i, en un cambril lateral, s’hi conserva una notable imatge procedent del proper monestir de Santa Maria de Bell-lloc, una imatge del s. XI considerada com la més antiga del Pirineu.
Dorres és conegut per l’existència d’unes fonts d’aigua sulfurosa que brolla a 38o de temperatura i és aprofitada en unes basses excavades en el granit a tocar del nucli habitat. Les termes romanes mencionades en la publicitat probablement estaven situades una mica més avall, en l’indret on hi ha el Centre Helioclimàtic, actualment clausurat. S’hi arriba fàcilment des de Puigcerdà per les carreteres N-20 i D-618, amb un trajecte de 9 km.
Els projectes que afecten el país rural, tant sigui en boscos i conreus de la muntanya com del litoral catalans, cada cop són més cridaners i difícils d’escatir-ne les intencions, tret de l’afany recaptatori de les administracions i dels objectius creixentistes de l’empresariat nostrat; per la mateixa raó, també, costerut de lluitar-hi en contra: hi ha molts interessos, polítics i, també electorals, que s’hi barallen i, de vegades, es difícil destriar el gra de la palla, els projectes que són necessaris, però que trepitgen l’ull de poll dels «nimbys» (no it my back yard, no al meu pati del darrere), o els que no són necessaris i que signifiquen guanys per al complex agrotòxic o militar/industrial. Fóra el cas de l’Agroparc que es vol fer a Gelida per part d’Ametller Origen.
Una empresa polèmica des dels inicis
Ametller Origen, que és la marca comercial de l’empresa Casa Ametller (Olèrdola, 2011) —amb una facturació de 552 milions d’euros el 2023—, s’ha vist involucrada des dels inicis en diverses polèmiques i controvèrsies al llarg dels anys. A començaments de la dècada de 2010, la marca utilitzava l’eslògan «100% sense intermediaris», fet del tot incert, ja que un bon gruix dels seus productes ve de Mercabarna o d’altres països, i per això va rebre moltes crítiques. Ben sovint ha tingut i té problemes grossos amb sindicats agraris com la Unió de Pagesos, que ha denunciat diverses vegades la cadena per vendre per sota de preu de cost o quan els va denunciar a l’Agència Catalana de Consum per anunciar-se com a supermercat ecològic sense ser-ho, entre d’altres.
Com a anècdota dels enganys que sovint exerceixen contra els incauts clients, hi ha el cas d’un cuiner de Platja d’Aro, Lluís Dagà, que va denunciar que Ametller Origen venia a preu d’or (gairebé 50 euros/kg) gírgoles de panical (Pleurotus Eryngii) —que no costen més de 15 €/kg— com si fossin ceps (Boletus edulis).
L’Agroparc de l’Alt Penedès
Un dels temes més polèmics que actualment du a terme la firma agrioalimentària (que també ha entrat en el mercat de la restauració recentment) és la construcció del projecte Agroparc a Gelida (Alt Penedès), que ja ha intentat tirar endavant dues vegades: primer el 2017, amb una extensió de 120 hectàrees, però que va patir una moratòria el 2018 per la falta d’entesa amb agents polítics i socials del territori; i, segonament, el 2022, que torna a replantejar el macroprojecte, aquest cop ampliat a 258 hectàrees.
Vistes des del castell de Gelida cap a la plana on es vol desenvolupar l’Agroparc, al voltant de la Talaia d’Espiells. En primer pla, el poble de Gelida.
Tot i ser presentat per l’empresa com un exemple de sostenibilitat i innovació, ha generat rebuig i desconfiança entre molt actors del territori, que han creat la plataforma ciutadana StopAgroparc i han dut a terme diverses concentracions i tractorades en contra.
El macroprojecte d’Agroparc d’Ametller Origen Tot es pretén mostrar com a un projecte de «cicle tancat», virtuós i complet, però la realitat és que suposaria l’aplicació retorçada de la
normativa de planejament territorial per aconseguir la implantació simultània
d’una fàbrica d’elaborats, un parc fotovoltaic, a mésde granges i de cultius
intensius en hivernacles en sòl de secà de vinya protegida, entre d’altres
maleficis. Des d’StopAgroparc es reafirmem en l’oposició al projecte i diuen
clarament que no!
