Març, tan guerrer, mor —com la vella i la jove, si pot—, eixut, ple dels parracs de les conseqüències electorals i de les engrunes que l’Estat permet al Parlament i al Govern per anar fent la viu en la misèria, amb l’afegit de la dictadura estadística covidiana. Tenim mala peça al teler els qui encara creiem (innocents!) en la llibertat, també en la de consciència, en la de l’esperit, que actualment són soterrades o assenyalades com a perilloses. El pensament crític és l’última frontera per als qui no volem viure en la ignorància del ramat, un veritable vaccí contra l’estultícia i l’adoctrinament. Mentre alguns voldrien llençar «a la paperera de la història» polítics com Carles Puigdemont i d’altres d’igual tossuderia, des de la lawfare espanyola exigeixen «penediment» als presos polítics i als exiliats (tot seguint les tesis de Mao, de Pol Pot o dels gulags soviètics). No solament no ens perdonen el 1r d’Octubre (i el dia 3), sinó que ens ho volen fer pagar; en volen cap cots, agenollats i pregant pietat. I, sembla, que a alguns —certament inútils i mediocres, com alguns dels qui pretenen governar-nos— ja els està bé. De tot això i més (amb la incorporació, en aquest número d’Alfons Om, compositor i músic, VerdCel) en parlem en aquest 48è lliurament de La Resistència:
Que l’abril, d’aigües esperades mil, amb sant Jordi i el Drac ens portin l’esperança d’una vida plena, si més no als resistents.