Diu el refranyer popular que «abril i maig tenen la clau de l’any» per a donar entendre que les collites seran més o menys bones segons les pluges que caiguin en aquests mesos. Certament, aquests dos darrers mesos —per bé que a darrera hora s’han animat llamps i trons— no han estat gaire abundosos d’aigua caiguda del cel, no gaire bon averany, doncs, per als fruits dels conreus vinents. En política, pel que fa al futur dels catalans, tampoc aquestes dos darrers mesos no han estat gens falaguers, ans al contrari. Els senyals de rendició, per totes les bandes, de traició del Primer d’Octubre i alguns silencis d’escàndol, fan pensar en un retorn al tacticisme vicenvivista que tant rèdits va donar al pujolisme, però ara de la mà d’ERC, Junts i la pròpia CUP, tot abandonant els exiliats, els presos (amb uns indults vergonyants) i els milers de represaliats —també econòmics gràcies al franquista Tribunal de Cuentas del Reino de España— a la seva (dis)sort. Hi ha res a fer, encara, o hem de sotmetre la nostra identitat a l’anihilació total?
En aquest cinquantè lliurament de La Resistència, hi podreu trobar:
A la pareomologia catalana també hi trobem aquest refrany: «Fredors de maig, pedregades de juny»; és a dir, o comencem a escalfar l’ambient —sense màscares, si us plau!— o la clatellada caurà grossa.