Les darreries de juny han dut a Catalunya i a mitja Europa una calorada amb rècords de temperatura de fins a 44 ºC, a més d’un foc abrasador a la Ribera d’Ebre que han salvat bombers i pagesos, especialment els qui encara —malgrat tot— mantenen al territori feixes i conreus que actuen com a tallafocs. L’emergència climàtica, doncs, es fa present arreu i Espanya tomba l’avançada Llei del canvi climàtic votada al Parlament de Catalunya perquè envaeix competències de l’Estat, el mateix Estat que ara vol comanar el PSOE en què Pedro Sánchez pidola els vots de les minories al Congrés d’ERC i JxCat, els dirigents de les quals sembla que no tinguin clar que no es pot donar suport a qui, encara avui, no solament dóna suport al 155 (encobert) sinó que continua amb la política repressiva que tant agrada als socis ultrancers de PP, C’s i els innominables feixistes.
- A La Resistència, però, continuem dempeus, en aquest número de juny amb moltes novetats. D’entrada el vídeo que fa escruixir, amb text (subtitulat a l’anglès) i veu en off de Nan Orriols sota el títol Declaració universal dels drets humans. L’escorxador, en què l’autor d’El Serpent fa un al·legat en relació al tracte que tenim amb els animals: «Pagarem molt cara la nostra prepotència, indiferència i crueltat».
- També, el tracte dels humans amb altres humans, els més desafavorits, com els que dormen als carrers de les grans ciutats i les àrees metropolitanes, és el tema escollit per l’editor de la nostra publicació, Xavier Borràs, a les Notes esparses des de la Vall d’en Bas, «Una societat que és incapaç de resoldre mancances com aquesta (i d’altres de tant o més greus) és una societat profundament malalta i no hi ha remei que la guareixi si no fem un fort cop de cap», que no pot aturar-se amb els pedaços ni de la caritat ni de la bonhomia.
- Hi ha, doncs, alguna esperança? És el que aborda el periodista Josep Maria Sebastian aborda en la seva secció habitual L’home i els seus límits, en què fa una crítica àcida del sectarisme religiós i polític i ho il·lustra amb l’hilarant film La vida Brian, dels incombustibles Monthy Pyton, una pel·licula que 40 anys després de la seva estrena és, encara, del tot actual.
- Tampoc no ho salvaran les actuals tertúlies que envaeeixen tots els mitjans de comunicació per terra, mar i aire, tal com relata Toni Coromina: «Quan van començar, les tertúlies ens van permetre fer un exercici de reflexió sobre allò que pensàvem i ho discutíem amb gent entesa; de vegades, la teva opinió podia variar i podies escriure un article més afinat», manifesta el periodista vigatà, que lamenta que corrin mals temps per a la paraula.
- El també vigatà, l’escultor de renom internacional Enric Pladevall, s’incorpora a La Resistència amb una primera incursió, Votar no és un crim, en què narra la rocambolesca història del guardó que li va encarregar l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) per al XIV Premi Ernest Udina per a Jean Quatremer. «La meva obra està molt lluny del pamflet polític –diu el senyor de L’Olivar—, tot i ser profundament política. Però, d’ençà de la sentència de l’Estatut m’he sentit cridat com tants i tants catalans a denunciar aquesta ignomínia.»
- També les creacions de diversos autors tenen cabuda a La Resistència —a més de les habituals Curiositats lingüístiques de l’Esther Pujadas—. D’una banda, l’obra del pintor David Serra, Paisatges complexos, que encara podeu veure a la sala d’exposicions de la delegació d’Osona i el Moianès del Col·legi d’Aparelladors de Catalunya a Vic (Rambla Passeig, 71); de l’altra, la tercera incursió del periodista i assessor Albert Anglada, mebre del Consell Editorial de La Resistència, sobre l’alta societat del territori de la UVic, amb Poder i diners de la jet-set d’Osona i el Ripollès, una crònica de l’alta societat que, com en el volum anterior, inclou, a més d’Osona i el Ripollès, les comarques del Bages, el Vallès Oriental i la Garrotxa; també, l’insusbtituïble Jordi Remolins i els seus microrelats, que en aquesta ocasió s’enfonsen en la foscor de l’esperitisme: Igualment, Eulàlia Ventura, a Plena de lluna plena, on invoca que «cal parar i escoltar perquè esdevingui en plena lluna plena, la nit blanca dels infants», un arrelament que cerca la jove Clàudia Masó en la seva recerca antorpològica sobre l’historicisme cultural, amb referències a savis com Gordon Childe o Pere Bosch Gimpera, pare de l’escola arqueològica catalana.
Us desitgem un bon estiu, també amb La Resistència, que podreu continuar gaudint mentre la calorada —així ho esperem— remet i l’aigua, tan necessària, assedega boscos i conreus i neteja consciències, tan malmeses i infoxicades.