[Un article de Josep Maria Sebastian.]
En el transcurs del temps hi ha homes que han cercat l’aïllament total dels de la seva pròpia espècie. Són els navegants solitaris, els qui travessen deserts, els qui s’enfilen fins on no ha arribat ningú, o empren la meditació per desprendre’s dels desitjos, objectius i esperances. Un exercici gratuït per a arribar al que la mort proporciona amb inefable naturalitat.
Un dels casos més extrems d’aïllament voluntari és el de Simeó Estilita el Vell (també conegut com el PIlar Sant) que va romandre 37 anys al desert enfilat en una plataforma al damunt d’una columna de disset metres. Luís Buñuel en va fer una pel·lícula l’any 1965 amb Silvia Pinal com a protagonista, amb permanent, els ulls pintats i barba.
El seu no va voler ser un repte a les forces de la natura —com un Robinson Crusoe—, o la versió més moderna dels navegants solitaris o els aventures i exploradors científics dels segles XVIII o XIX. Simeó va creure que la santedat, l’apropament al seu déu només l’aconseguiria apartant qualsevol signe d’existència que no fos ell mateix. Ell i la seva mínima alimentació, endormiscament, defecacions i pixarades. De tot això no se’n va poder alliberar fins a la mort.
Nascut a Sisan, entre Síria i Cilícia, vers l’any 388, l’afició a defugir la companyia li venia de ben petit. Va treballar de pastor, un ofici ben solitari, fins als 15 anys. Sembla ser que una audició del Sermó de la muntanya el va trasbalsar i li va provocar una demència mística que li va durar la resta de la vida. Va entrar en un monestir, per bé que les seves pràctiques extremes de masoquisme no eren gaire ben vistes ni pels altres frares ni pels superiors. La llegenda explica que va decidir en una ocasió no menjar absolutament res durant tota la Quaresma (55 dies). Els 14 primers dies els va passar resant dret a la seva cel·la. Els catorze següents fen el mateix però, assegut. Els següents exhaust, estirat al terra, fins que va perdre els sentits i el pare abat el va atendre. Quan va voler-lo tombar va notar un objecte sota l’habit. Es tractava d’un cil·lici primitiu, de ferro, inventat pel mateix Simeó, que se li arrapava a la carn de la cintura amb dents metàl·liques. Aquesta va ser la gota que va fer vessar la paciència del superior, que el va fer fora.
Aquest fet no el va pas desanimar, ans el contrari, i va fer un pas mes cap a la mortificació. Va cercar una cova en el desert i es va fer encadenar a dues roques per allunyar les temptacions. Aviat, però, va adquirir notorietat i els babaus hi feien peregrinacions i cada dia hi acudia més gent a demanar-li consell o a la recerca de la seva benedicció. Això el va dur a manar que li traguessin les cadenes i si no havia aconseguit allunyar-se del mon horitzontalment ho intentaria de nou verticalment.
Primer es va construir una columna de tres metres d’alçada per viure-hi al capdamunt. La gent hi acudia cada vegada més sovint i va optar per enfilar-se en una de nova a set metres del terra. La gent s’hi enfilava i, finalment, es va decidir per alçar una columna de disset metres, amb una plataforma amb barana i res més, on va viure la resta de la seva vida sense cap protecció per a la pluja, el vent o el terrible sol del desert. Amb una escaleta li pujaven els pocs aliments que ingeria. La seva fama es va anar propagant i fins i tot els emperadors de Bizanci i Roma es diu que li van demanar consell.
La seva exageració mística també va esdevenir espectacle, i entre els devots que hi anaven també n’hi havia que l’insultaven, se’n burlaven o el crticaven. Tot i així, no en va baixar mai, i van haver de retirar-ne el cos inert vers l’any 459. El seu organisme va dir prou mentre resava de genolls.
Després de la mort, Constantinoble i Antioquia van reclamar-ne les despulles. La fama que havia adquirit permetia crear un negoci lucratiu amb les seves restes, reconvertides en relíquies. Va ser Antioquia qui es va fer amb el cos. Li van aixecar un sumptuós temple on encara es poden visitar les runes de la base de la columna on va viure enfilat.
Durant els segles V, VI i VII, li van sortir imitadors per tota la Cristiandat, fins al punt que hi havia pobles que pregonaven amb orgull que tenien el seu propi estilita. El sant va ser enterrat a terra. Ara, en la seva dèria d’allunyar-se del món, potser podria haver deixat dit que li hagués agradat que les seves cendres fòssin escampades per l’espai. Em temo, però, que la gran quantitat de satèl·lits del voltant li haurien acabat fen nosa.