Un home previngut
El director de recursos humans de l’empresa multinacional era tan metòdic i previngut que enfront de la possibilitat d’una guerra nuclear va construir-se un refugi sota mateix de casa, assortit amb aliments i productes de primera necessitat per sobreviure-hi un mínim de deu anys. Per desgràcia, quan van llençar la bomba de neutrons ell era en un viatge de negocis just a la ciutat on va esclatar. En canvi a la seva dona li va sobrar temps per a entrar al soterrani acompanyada per un amant de pell fosca, metre noranta d’alt i una fogositat sexual molt més potent encara que el projectil que acabava de liquidar centenars de milers de persones.
Amor expansiu
Després de fer entrar la pilota per l’esquadra de la porteria rival, el davanter de l’equip líder de la categoria va abraonar-se com boig sobre la càmera de televisió emmarcant un cor amb els dits de les dues mans. A la torre del barri residencial, la seva dona va enamorar-se una mica més encara de l’hàbil futbolista que havia propiciat l’embaràs de set mesos que duia a la panxa. Era exactament el mateix sentiment que tenien les vuit amants del golejador, identificades també amb un símbol cardíac que s’expandia exponencialment per tot el país.
La vella de la cambra
La sorpresa que va tenir la infermera quan va observar com una anciana amb la bata mal cordada entrava a l’habitació desocupada, no podia ni comparar-se amb la que va experimentar quan va atansar-s’hi per a demanar-li que en sortís. Per més que va buscar sota els llits, dins dels armaris o al petit lavabo, li va ser impossible de trobar-hi la dona. Cinquanta anys més tard, incapaç encara d’explicar racionalment aquell fet, va aprofitar un vespre de la seva llarga estada a l’hospital, per passar pel costat d’una jove infermera, dedicar-li un gèlid somriure, i desaparèixer a l’interior d’una cambra buida.
Els qui els vetllen
El nan va allargar el braç enlaire per estrènyer la mà de l’amic que acabava de perdre a la dona, tot donant-li compungidament el condol. Quan l’home va demanar-li si volia entrar a la cambra mortuòria per veure a la difunta, ell va declinar l’oferta. Encara no sabia si el contrariava més no ser prou alt per visualitzar els morts dins de la caixa, o la vergonya que va passar el dia que una vídua l’havia aixecat a pes de braços per contemplar l’encarcarat rostre d’aquell que havia estat el seu marit.