[Un report d’Eduard Garrell.]
Entrem al Parc del Castell de Montesquiu per a visitar les obres que un amic exposa a la badiu del castell. La gespa i les tanques estan escrupolosament retallades, els jardins fan goig, m’imagino el senyor Emili Juncadella sortint del Castell amb la seva escopeta i els gossos per anar a caçar per les seves possessions, que ara són de la Diputació.
Així, embadalit, m’arriba al mòbil una carta d’un lector del Nou9 en la qual es queixa de l’estat d’abandonament del camí de Cabrera, fent un greuge comparatiu amb altres santuaris catalans, que tenen accessos transitables i segurs.
La reflexió és inevitable: tanta gespa no els deixa temps per als camins rurals, ni a la Diputació, ni al DARP! I no només per a restaurar els accessos a Cabrera, per la banda de la Garrotxa, que aviat només seran transitables pels tractors, sinó pels camins que donaven, i donen encara accés a masies, masos i masets. Se n’han abandonat a milers a casa nostra, com explica la Marta Lloret, la caçadora de masies de la Garriga.
En el nomenclàtor exhaustiu de Masos, masies i cases de pagès de Catalunya, publicat el 1860, se’n censen 20.000. Moltes es van abandonar a causa de la fil·loxera, la industrialització, la mecanització…, entre elles alguns tresors que haurien de formar part del nostre patrimoni.De les que van sobreviure, encara moltes van ser recuperades pel moviment dels «neo rurals» que va sorgir entre els urbanites dels anys seixanta i setanta, sobretot a la Garrotxa, una de les zones més autàrquiques del país. Com que aquests em són coetanis i jo també vaig passar l’experiència, em consta que moltes cases van haver de ser abandonades en no trobar cap complicitat per part de l’Administació per a rehabilitar-ne els accessos, els camins rurals.
Fer arribar-hi llum i telèfon es convertia en una odissea insuperable i econòmicament inassumible, sense comptar amb les exigències i traves per a qui volia continuar o reiniciar una explotació agrícola/ramadera o fer alguna rehabilitació. Cases abandonades altre cop per no poder portar els nens a col·legi quan plovia i s’aixaragallava el camí i no es podia travessar la riera, ni rebre assistència en cas d’una urgència o un accident. Actualment, se n’han salvat algunes a costa d’inversions privades sota l’aparença del «turisme rural», eufemisme d’hotelets de luxe, atès que ja no s’hi mantenen les activitats agrícoles i ramaderes i el terrer continua abandonat a la invasió vegetal i combustible.
Descobriu-ne més des de LA RESISTÈNCIA
Subscribe to get the latest posts sent to your email.